Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 8 de maig de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 8 de maig de 2003 núm. 13/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la representació del Sr. X., representat davant d’aquest Tribunal per la procuradora Sra. Cristina Borrás Mollar i dirigit per l’advocat Sr. Pere J. Rubinat i Forcada, contra la Sentència dictada per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida el 21 d’octubre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Cervera de 9 de novembre de 2001 en les actuacions de judici de menor quantia 238/00. La Sra. Y. i el Sr. Y2., aquí part recorreguda, han estat representats per la procuradora Sra. Laura Espada Losada i defensats per l’advocat Sr. Luis del Agua Razquin.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació processal del Sr. X. va interposar dins el termini establert i en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 21 d’octubre de 2002 dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida en el seu rotlle d’apel·lació núm. 273/02, que en la seva part dispositiva deia: “Que desestimant com desestimem el recurs d’apel·lació interposat pels procuradors Simó i Trilla contra la Sentència de data 9 de novembre de 2001 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Cervera, confirmem la dita sentència en tots els seus punts imposant a cada part les costes causades pel seu recurs”.

Segon. Per interlocutòria d’aquesta Sala de data 10 de març de 2003 es va admetre a tràmit el present recurs de cassació únicament en el seu primer motiu, al qual s’ha oposat la part recorreguda. Es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que s’ha celebrat el dia 24 d’abril de 2003.

Ha estat ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. S’ha acreditat a les actuacions:

A/ Que el senyor X., que ha estat part deferent en el litigi i ara part que recorre en cassació, és propietari d’una casa que es troba a la població de L., que inicialment estava formada per una planta baixa i una planta primera, que constituïa l’habitatge del seu propietari, esposa i filla del matrimoni.

B/ Durant l’any 1977 la filla del propietari i el seu futur espòs, amb autorització del pare, varen aixecar a expenses seves sobre l’edifici una segona planta i més golfes i van reforçar de forma escaient l’estructura de l’edifici. Aquesta segona planta ha estat i és actualment l’habitatge familiar de la filla, el seu marit i fills del matrimoni.

C/ L’any 1998 la senyora Z. va interposar una demanda de separació contra el seu marit senyor X., que va originar la Sentència del Jutjat de Primera Instància número 1 de Cervera de data 29 de juliol de 1999, que va ésser confirmada en grau d’apel lació per la Sentència dictada el dia 23 de desembre del mateix any que decretava la separació judicial del cònjuges i l’atribució a l’esposa de la planta primera de l’edifici que fins aleshores havia estat l’habitatge conjugal, que, com s’ha esmentat fa uns moments, és propietat del marit.

D/ El mes de febrer de 1999 el senyor X. va interposar una demanda segons el procediment de l’article 41 de la Llei hipotecària contra la seva filla, senyora Y., i contra el seu marit senyor Y2., en la qual interessava que es decretés el desallotjament dels defenents de la planta segona de l’edifici propietat de l’agent que ocupaven sense cap títol que legitimés la seva situació possessòria. En el seu escrit de demanda de contradicció els deferents van al·legar que es trobaven en possessió de la segona planta de la casa propietat del seu pare pel dret de retenció que estableix l’article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Cervera va dictar, el dia 7 de desembre de 1999, Sentència que estimava la demanda de contradicció i desestimava la demanda inicial. Aquesta resolució va ser confirmada per la Sentència que va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 22 de maig de 2000.

E/ El mes de setembre de 2000 els senyor Y2 i la senyora Y van interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el senyor X, en la qual interessaven que al seu dia es dictés sentència que reconegués als agents el dret de retenció, que preveu l’article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, sobre la planta segona de la casa propietat del deferent, fins que aquest els pagués la quantitat de 23.971.880 pessetes amb els seus interessos legals o, en el seu cas, la que resulti de les proves practicades; amb caràcter subsidiari, que es reconegués el dret de retenció esmentat únicament a favor de la senyora Y; i també amb caràcter subsidiari, que es declarés que els agents són propietaris de la planta segona de la casa i que es fixés en període d’execució de sentència les quotes i el règim de propietat horitzontal. El defenent va interessar la desestimació de la demanda i va formular a la vegada una demanda reconvencional, en la qual interessava que es declarés que l’agent és propietari de la finca que ha originat el litigi, que es determinés la quantitat que en concepte de despeses corresponents a materials i mà d’obra han pagat els agents per tal de quantificar la indemnització garantida pel dret de retenció i, prèvia consignació d’aquesta, es condemnés els agents a desallotjar la planta segona de l’edifici. En el seu escrit de contesta a la reconvenció els agents es van aplanar a la petició de l’agent de desallotjar la planta segona de l’edifici una vegada s’hagués consignat la quantitat que reclamaven.

F/ El Jutjat de Primera Instància número 1 de Cervera va dictar Sentència el dia 9 de desembre de 2001, que estimava parcialment la demanda i la reconvenció i declarava que el deferent i reconvenient és propietari de la finca que ha originat el litigi, que els agents tenen un dret de retenció sobre la planta segona de l’edifici per un import de 12.495.000 pessetes i que mitjançant la consignació d’aquesta quantitat o mitjançant el seu pagament el reconvenient podrà extingir el dret de retenció esmentat.

G/ Ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació contra la resolució esmentada, que va resoldre la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida mitjançant Sentència de 21 d’octubre de 2002, que desestimava ambdós recursos d’apel·lació.

H/ El senyor X ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència, que articulava en tres motius de recurs. Mitjançant interlocutòria d’aquesta Sala de data 18 de març de 2003 es va acordar no admetre a tràmit els motius segon i tercer del recurs i admetre a tràmit únicament el motiu primer del recurs de cassació.

Segon. El motiu primer del recurs de cassació es fonamenta en la infracció de l’article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que reconeix a la persona que amb bona fe ha edificat en sòl d’altri, la facultat de retenir l’edificació fins que el propietari reintegri o consigni judicialment el preu dels materials i dels jornals dels operaris. Al·lega, inicialment, la part que recorre, que el dret de retenció d’un bé immoble té com a finalitat única que el propietari privat de la possessió material de la finca indemnitzi el crèdit del tercer, amb la conseqüència que no es pot entendre un dret de retenció al marge del dret de crèdit de què porta causa. I afegeix la mateixa part recurrent que el dret de retenció no implica la possibilitat d’ús de la cosa retinguda, segons resulta de l’article 5.2 de la Llei 22/1991, de 29 de novembre, de garanties possessòries sobre cosa moble, criteri que s’ha d’aplicar igualment al dret de retenció quan recau sobre béns immobles, i en el cas del litigi els agents s’han beneficiat de l’ús de la planta segona de l’edifici propietat del deferent sense pagar cap mena de contraprestació durant més de vint anys, fet que suposa anar més enllà de la facultats que el dret de retenció atorga al seu titular.

En relació amb aquest apartat del recurs hem de precisar que la correlació entre el dret de retenció que han exercitat els agents i el dret de crèdit de què porta causa, existeix de forma clara, com resulta de l’escrit de demanda, i més concretament de l’apartat a) de la seva pètita, i resulta també de la pètita de l’escrit de reconvenció de la part ara recurrent, en el qual interessa que es determini l’import dels materials i mà d’obra que els agents han invertit per a la construcció de la planta segona de l’edifici, amb la finalitat de quantificar el màxim d’indemnització garantit pel dret de retenció que es pugui reconèixer als agents; per tant, no pot ara al·legar la part recurrent, sense contravenir el principi general d’anar contra els seus actes propis, posar en dubte en el tràmit de cassació la correlació que existeix entre el crèdit a favor dels agents derivat de la construcció en finca aliena i el dret de retenció que exerciten en garantia del seu crèdit.

Al·lega també la part recurrent, en aquest mateix apartat del seu recurs, que el dret de retenció sols faculta el seu titular per a retenir la cosa, però no per fer-ne ús, i en el cas que ara s’ha de resoldre els agents segueixen gaudint de la planta segona de l’edifici després d’haver exercit el dret de retenció sense pagar cap mena de contraprestació, fet que segons la part recurrent origina un abús de dret manifest, que proscriu l’article 7.2 del Codi civil.

Aquesta al·legació ha d’ésser igualment desestimada. En primer lloc perquè es tracta d’una qüestió nova que s’introdueix en el tràmit de cassació, i és doctrina jurisprudencial reiterada que la qüestions noves no poden tenir accés a la cassació per tal de no causar indefensió a la part adversa (sentències d’aquesta Sala de 12 de novembre i 3 de desembre de 1998, que recullen la doctrina establerta sobre aquest punt pel Tribunal Suprem). I en segon lloc perquè la mateixa part ara recurrent, en la pètita del seu escrit de demanda reconvencional interessa que es condemni els agents a desallotjar la planta segona de l’edifici “previa la consignación judicial de dicha cantidad” per la part ara recurrent, que una vegada més va contra els seus propis actes quan qualifica d’abusiva la conducta dels agents, els quals segueixen ocupant l’habitatge en virtut del dret de retenció, que la mateixa part recurrent admet com a legítima mentre no consigni la quantitat garantida pel dret de retenció.

Tercer. A l’apartat segon del motiu de cassació que ara s’examina, al·lega la part recurrent que en la demanda inicial els agents exerciten una acció declarativa del dret de retenció desvinculada d’una potencial reclamació de la quantitat derivada de l’article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, ja que mai van exercitar cap acció de reclamació de quantitat respecte del valor dels jornals i materials i que fins ara no s’ha efectuat cap mena de reclamació extrajudicial.

També aquest apartat del recurs de cassació ha d’ésser desestimat. No oblidem que ens trobem aquí davant d’una situació litigiosa que s’ha originat entre persones unides per uns vincles estrets de parentiu, com són un pare i la seva filla, i que la construcció de la planta segona de la finca per la filla i pel seu marit es va fer amb autorització expressa del propietari de la finca, amb la conseqüència que s’ha de qualificar de construcció feta de bona fe sobre finca aliena, que origina el dret de retenció segons l’article 278 del text compilat català.

S’ha de precisar també que, com resulta de l’escrit de reconvenció, la part ara recurrent, després d’haver fet crisi les relacions que tenia amb la seva família i després d’haver de desallotjar la planta primera de l’edifici com a conseqüència de la sentència de separació matrimonial que atribuïa l’ús de l’habitatge familiar a l’esposa, va requerir els agents mitjançant una carta certificada amb acusament de recepció perquè desallotgessin la planta segona de l’edifici, i després ho va intentar per la via del procediment de l’article 41 de la Llei hipotecària, encara que amb un resultat advers. Però com que la sentència recaiguda en aquest procediment no produeix excepció de cosa jutjada (segons resultava de l’apartat darrer del precepte) i el propietari ja havia manifestat la seva voluntat de recuperar la possessió de la planta segona de l’edifici, els constructors interposen la demanda que ha originat el recurs que ara s’ha de resoldre, en la qual interessen que es declari l’existència a favor seu del dret de retenció en garantia del pagament de les quantitats que havien abonat per a la construcció de la planta segona de l’edifici, que fins i tot especifiquen provisionalment.

La posició dels agents s’ha de qualificar de correcta, ja que el dret de retenció s’ha de qualificar jurídicament d’excepció que limita la pretensió de la contrapart, en el sentit i en relació amb la matèria objecte del recurs que el propietari sols pot recuperar la possessió de la finca després d’haver pagat o consignat el crèdit a favor del titular del dret de retenció i, per tant, si el titular del dret de retenció vol que l’organisme jurisdiccional prengui en consideració la seva excepció, ha d’al·legar-la en el procés, encara que sigui com a part agent, ja que es tracta d’una excepció de caràcter material i no processal. Per tant hem d’entendre que mitjançant l’al·legació en l’escrit de demanda de l’excepció material del dret de retenció, la part agent palesa la seva voluntat de reclamar les quantitats garantides pel dret de retenció i així ho va entendre la part deferent, quan en la pètita del seu escrit de reconvenció interessa que es decreti l’extinció del dret de retenció i el desallotjament dels agents de la planta segona de l’edifici després d’haver consignat les quantitats garantides pel dret de retenció, posició de la part reconvenient que no té altre sentit que admetre que en la demanda s’exercitava l’acció de reclamació de les quantitats que els agents van invertir en la construcció de la planta segona de l’edifici.

Tots aquests raonaments determinen, doncs, la desestimació del motiu primer del recurs de cassació i la confirmació subsegüent de la sentència recorreguda, és a dir, la procedència del dret de retenció, a favor dels agents, fins que la part que ara recorre en cassació pagui o consigni judicialment la quantitat que estableix la sentència d’instància, que determinarà que els agents hagin de desallotjar la planta segona de l’edifici i deixar-la a disposició del seu propietari, com per altra part ja havia interessat la part ara recurrent en el seu escrit de reconvenció i la part agent en el fet tercer de l’escrit de contesta a la reconvenció.

Quart. La desestimació total del recurs de cassació determina la imposició de les costes originades a la part recurrent, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, com a Sala Civil, ha decidit que ha de desestimar i desestima el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals senyor Isidre Genescà i Llenes, que actua en nom i representació del senyor X., contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 21 d’octubre de 2002 en el rotlle número 273/2002, que es confirma en tots els seus punts, amb imposició de les costes originades pel recurs de cassació a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda