Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 d'abril de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 28 d'abril de 2003 núm. 11/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 14/2003 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 535/2002, com a conseqüència de les actuacions de judici de cognició núm. 2/2001 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Terrassa. Els Srs. X, X2 i X3 han interposat aquest recurs representats pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensats pel lletrat Sr. Àngel Bigorra González. És part contra la qual es recorre el Sr. Y, representat pel procurador Sr. Juan E. Dalmau Piza i defensat pel lletrat Sr. Domènec Argemí i Madurell.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora Sra. Montserrat Puig Alsina, que va actuar en nom i representació del Sr. Y., va formular demanda de judici de cognició núm. 2/2001 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Terrassa. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar sentència amb data 5 de febrer de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Amb estimació de la demanda de la procuradora Montserrat Puig Alsina, en representació de Y., “1) Condemno els hereus de Z. a consentir la redempció del domini directe que grava la finca de la descripció registral següent: ‘Urbana: casa compuesta de planta baja, un altillo y cubierta de tejado, teniendo un cuerpo de edificio en la parte posterior, en la que existe la cocina y el excusado, sita en la calle XXX de esta ciudad, señalada con el número XX, que ocupa en junto, con una superficie de ciento cincuenta y cuatro metros cuadrados. LINDA: por su frente, Norte, con dicha calle, por su izquierda entrando, Este, con la casa número XX de Z2.; por la derecha, con la XX de Z3.; y por su espalda, con Z4. I és inscrita al Registre de la Propietat núm. 3 de Terrassa, al tom XXX, llibre XXX de la secció X de Terrassa, folis XXX girat, XXX i XXX girat, com a finca núm. XXXX. I, com a conseqüència d’això, “2) Condemno els mateixos hereus a concórrer amb Y a l’atorgament d’una escriptura de redempció d’aquest dit domini directe, “3) I a pagar com a preu de la redempció la suma de 3.557,99 ? (tres mil cinc-cents cinquanta- set euros, amb noranta-nou cèntims d’euro), “4) Sense condemnar cap de les parts a costes.”

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va susbstanciar a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 7 de novembre de 2002, amb la següent part dispositiva: “Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por X, X2 y X3 contra la sentencia dictada en fecha 5 de febrero pasado por el Juzgado de 1ª Instancia nº 4 de Terrassa en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, sin hacer expresa imposición de las costas del recurso”.

Tercer. Contra aquesta sentència, el procurador dels tribunals Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i representació dels Srs. X , X2 i X3, va interposar aquest recurs de cassació. Per mitjà d’una provisió de 17 de febrer de 2003 es va admetre el recurs de cassació, el qual, de conformitat amb l’art. 485 LEC, es traslladà per vint dies a la part recorreguda perquè formalitzés un escrit d’oposició; un cop efectuat, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 7 d’abril de 2003 a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16) de 7 de novembre de 2002 desestima el recurs d'apel·lació interposat per la representació dels germans Srs. X, X2 i X3 i confirma la del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de Terrassa, de 5 de febrer de 2002, per la qual es condemnava els hereus del Sr. Z. a consentir la redempció del domini directe que gravava determinada finca i a pagar com a preu de tal redempció la suma de 3.557,99 euros.

Per a la resolució del recurs cal tenir en compte el següent:

a) La finca de referència fou segregada el 9 de gener de 1925 de la finca registral núm. XXXX, la qual, al seu torn i el mateix dia, fou segregada de la finca núm. XXXX. Sobre ella pesava un cens amb domini directe per raó de l’esmentada procedència. El 17 de març de 1950 es redimí tal domini directe. L’operació es troba perfectament descrita en la sentència recorreguda: “al estar en indivisión, el censatario que redimió el censo en 1950 tuvo que abonar la totalidad de las pensiones que se debieran y la totalidad del capital. En esto, la indivisión benefició a los censatarios de las fincas segregadas, que se encontraron con la extinción de estos pagos, bien que irrisorios. Lo que no hizo el censatario del resto de la finca matriz es pagar la totalidad de los derechos dominicales correspondientes a lo que había sido la finca matriz, porque implica bastante dinero y no tenía por qué hacerlo en solitario. Por eso extinguió los derechos dominicales de su porción y eso es lo que se declaró extinguido en aquella escritura (‘redime y absuelve el dominio directo que afecta al resto de la finca reseñada’). No se redimió entonces el dominio directo por lo que afecta a las fincas segregadas y, en particular, nunca se ha redimido el derecho dominical de la finca de los demandados”.

b) Sobre aquesta realitat històrica projecta el recurrent la seva censura jurídica mitjançant un únic motiu de recurs en el qual denuncia la infracció de l’art. 1281 del Codi civil, en relació amb l’art. 22 de la Llei de 31 de desembre de 1945, sobre inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya.

S’ha d’aclarir, doncs, que si bé el censatari sol·licità en l’apel·lació que es declarés l’extinció del cens “por carecer de pensión, por indivisión y por prescripción”, en el present recurs no efectua el menor esment a la prescripció, raó per la qual la crítica jurídica queda circumscrita als dos primers aspectes. Clarament diu el recurrent que “el artículo invocado como infringido y motivo de este recurso es el 22 de la Ley de 31 de diciembre de 1945 [es diu, per simple error material, aquest numeral en lloc de l’ordinal correcte, o sigui el 23], vigente en la fecha de otorgamiento de la citada escritura, que decía ‘la redención deberá comprender necesariamente la pensión y los demás derechos inherentes al censo, incluso los llamados dominicales. No obstante podrá efectuarse la redención de parte de la pensión’”. Entorn d’aquest únic precepte invocat com a infringit, el recurrent efectua manifestacions com ara que “de la lectura de dicha escritura conviene este recurrente que la redención del censo fue total (...) no sólo porque así se declara en el texto de dicha escritura, sino también por no determinarse la parte proporcional no redimida”; que “de la lectura de la citada escritura de redención, antecedente III, resulta que, pagada la pensión total de la finca, el censualista declaró ‘la redención total del censo y en la luición del dominio este último por lo que respecta al resto de finca descrito’; si el pago fue total, el censo está extinguido”; que “este recurrente sostiene que si sobre las fincas segregadas anteriores se extingue la pensión y, en su caso, sólo les afecta el laudemio, lo cierto es que las condiciones del censo se modificaron a partir de aquella escritura y debía de cumplirse las previsiones de inscripción, art. 40 de la ya vigente Ley de 31-12-1945, en relación al art. 5.c de la misma, por lo que, al no hacerse la división, el censo modificado debe declararse extinguido, para la finca de mi representado y para todas aquellas que traigan causa de aquélla” i, en fi, que “la sentencia impugnada, en cuanto declara que la división es imposible, está en contradicción con la de 19 de enero de 2000 y contradice el art. 40 de la Ley de 1945, que establece la obligatoriedad de la división cuando se refiere a laudemio “.

c) Aquestes manifestacions del recurrent poden reordenar-se i simplificar-se al voltant de les qüestions jurídiques següents:

1a) Interpretació de l’escriptura de redempció del cens de 17 de març del 1950 i del seu contingut i abast.

2a) Possibilitat o no de l’existència de censos sense pensió.

3a) Abast de l’imperatiu legal de divisió dels censos.

Sobre aquestes qüestions, estrictament jurídiques i de caràcter general, no existeix jurisprudencia d'aquest Tribunal. A més a més, es produeix la circumstància que dues seccions de la mateixa Audiència Provincial de Barcelona (la núm. 17 en la Sentència de 19 de gener de 2000 i la núm. 16 en la que ara es recorre, de 7 de novembre de 2002) s’han pronunciat davant idèntica casuística (fins al punt de referir-se a la mateixa finca) en sentit diametralment oposat. En la primerament indicada s’afirma que “resulta de ello que el censo referido que gravaba la totalidad de la finca matriz se hizo constar como subsistente en la porción segregada que fue adquirida por el padre del actor en 1930, no fue objeto de la preceptiva división que imponía la Ley de 1945 y en el resto de la finca matriz que seguía perteneciendo a los vendedores fue objeto de redención y cancelado totalmente... Si esta cancelación fue total, como dice la certificación registral, pudo y debió llevarse constancia de ello a la porción segregada”. Aquesta mateix resolució havia dit també, en contrast amb la que ara es recorre, que “no existe esta figura jurídica [es refereix a la de cens sense pensió] por cuanto la pensión es esencial a la enfiteusis (...) ya la Ley de 1945 exigía que en toda inscripción de censo se hiciera constar en el Registro la pensión a pagar por el enfiteuta, exigiéndose también, caso de segregación o división, que se procediera a la división del gravamen entre las fincas resultantes (...) y en la Ley 6/1990 se dice que ‘la pensión o prestación periódica constituye el contenido esencial del censo’”.

En aquesta tesitura, cal palesar el respecte que a aquest Tribunal mereixen ambdós criteris dels referits òrgans judicials, prou defensables cadascun d'ells malgrat la seva radical antinòmia.

Segon. Interpretació de l’escriptura de redempció de cens de 17 de maig del 1950. D’entrada, s’ha de significar que és reiterada la jurisprudència segons la qual "la interpretación de los contratos es función privativa del Tribunal de Instancia, cuyo resultado hermenéutico ha de ser mantenido y respetado en casación, a no ser que el mismo llegue a conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un precepto legal" (S. del T.S. de 23 de novembre de 1992, per totes).

Aquest Tribunal s'ha de manifestar, doncs, no sobre la interpretació que donaria a l’escriptura controvertida (ja que un pronunciament semblant violentaria els límits naturals de la cassació), sinó sobre si la de la sentència recorreguda és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova.

I respecte d’això, i encara que la interpretació de l’Audiència Provincial podria no ser l’única possible, tampoc ho és menys que està molt lluny d'acusar alguns dels indicats defectes, ja que, malgrat que la redacció del document de 17 de març de 1950 no fou precisament reeixida, el que resulta evident és la voluntat dels atorgants de distingir, per una banda, entre la finca objecte del negoci jurídic i la resta de la finca mare i, per l’altra, entre el “censo” i la “luición del dominio”, aquest darrer pel que fa al “resto de la finca descrito”, expressió que es va repetint constantment i que no tindria cap explicació si la voluntat dels atorgants hagués estat la d’extingir i cancel·lar tots els drets del cens en totes les finques afectades per la dita càrrega real. L’escriptura, en efecte, insisteix que el censalista “redime y absuelve en su integridad el repetido censo en su totalidad y el dominio directo por lo que afecta al resto de la finca reseñado, los que en el menester cede al Señor Z., que consolida en sí, desde ahora, el pleno dominio del descrito resto de la finca” i que “ambas partes convienen en la redención del total censo y en la luición del dominio este último por lo que respecta al resto de la finca descrito”. Doncs bé; aquesta tan utilitzada expressió “resto de la finca descrito” va referida inequívocament a la superfície que assenyala l’escriptura de redempció de 1950 i significa també que totes les segregacions anteriors a aquesta data resten gravades pel repetit domini directe o cens sense pensió; possibilitat jurídica plausible com s’analitza tot seguit.

Tercer. Possibilitat de l’existència de censos sense pensió. Encara que la doctrina, des d’una visió eminentment historicista i de configuració romana de la institució, havia conceptuat el cens com un supòsit de domini dividit, és obvia l’evolució de la institució i la seva actual condició de residual d’un fenomen medieval, de tal manera que l’actual regulació de l’emfiteusi (Llei 6/1990) qualifica el cens de simple càrrega real que grava la propietat de l’antic emfiteuta o vassall. Per això, ni històricament ni en la actualitat fou o esdevindria intel·ligible la constitució d’un cens sense pensió. Tan inherent va la pensió al cens (no cal oblidar que històricament s’identificava el nom de cens amb el de pensió) que ja en la Llei 1a del títol Si ager vectigalis, id est emphyreuticarius petatur es fa esment de la pensió o cens com d’una condició de possibilitat de l’emfiteusi.

També FONTANELLA deia de la pensió que “est de necessitate et essencia emphiteusis, alias ipse consistere non potest”. Tanmateix, BROCCÀ i AMELL també es referien al cànon com a element substancial a la emfiteusi. ALMEDA–TRIAS en el seu avantprojecte d’Apéndice del derecho catalán al Código civil, ja postulaven (art. 382) la necessitat de consignar- se la pensió censal en constituir-se l’emfiteusi, sota pena de nul·litat. En el mateix sentit s’expressen BORRELL Y SOLER i PELLA I FORGAS (aquest darrer, per exemple, deia que no era lícit a l’emfiteuta deixar de satisfer el cànon per compensació, ja que no es tractava pròpiament de pagar un deute a un creditor, sinó de reconèixer en favor del senyor directe el seu domini). En definitiva, la trajectòria de la institució ha estat inequívoca, fins a arribar a l’art. 7.1 de l’actual Llei de censos, que ja dóna per sobreentesa l’existència de cànon en referir-se al cens i “la pensió que implica”, de tal manera que, tal com estableix l’art. 8.1 de la Llei, “la pensió o prestació periòdica constitueix el contingut essencial del dret de cens”; és més, per tal com el mateix numeral disposa que la finca respon del pagament de les pensions vençudes i no satisfetes, gairebé podria evocar-se un dret obligacional amb garantia real.

Ara bé, en l’exposició de motius de la Llei de 31 de desembre de 1945 es pot llegir que “aunque de iure no pueden existir censos sin pensión, como de facto existen algunos, se permite practicar posteriores inscripciones de censos sin pensión inscritos con anterioridad a esta Ley”, que és precisament el que s’esdevé en el cas.

En efecte, comentant aquesta Llei del 1945, ha assenyalat la doctrina que “en Cataluña el valor de tal requisito [la pensió, cànon o cens] no ha sido tan acusadadamente relevante más que en el momento incial de creación del establecimiento, de nacimiento del censo. No se concibe, en efecto, que pueda nacer un censo enfitéutico si en la escritura de establecimiento no se consigna una pensión: pero, contrariamente a lo que en el derecho de Castilla acontece y como consecuencia de la reserva que del dominio suele hacerse por el estabiliente, cabe en lo posible que redima o desaparezca la pensión posteriormente, quedando subsistente el establecimiento en razón de los dominios reservados por el estabiliente o por los subestabilientes posteriores. Así opinaron PLA I DANIEL y FAUS, y su opinión parece compartida por BORRELL. Y así se deduce de las razones que en la exposición de motivos se consignan para fundamentar las normas de los arts. 23 y 24... En cuanto a los censos sin pensión cuya existencia constare al promulgarse esta Ley en el Registro de la Propiedad, el párrafo 2º del artículo que glosamos (...) por respeto a la situación anterior consiente que se inscriban en el Registro aquellos que, con anterioridad a la Ley, figurasen también inscritos en los libros registrales”. Altres autors afegeixen també que “una cosa es que no pueda constituirse la enfiteusis sin estipular una pensión a favor del censualista y otra que, constituida la enfiteusis con la correspondiente pensión, ésta después se extinga. Conforme al derecho vigente creemos que esta posibilidad no puede darse, pero sí que era factible bajo la legalidad anterior, en la que era posible la redención de la pensión, si bien dejando subsistentes los demás derechos a favor del censualista”, havent comentat també ROCA SASTRE que “en la práctica se encuentran casos en que el dominio directo aparece inscrito únicamente en cuanto al laudemio, principalmente a consecuencia de haberse redimido tan sólo la pensión”.

Atès que aquest és el cas del qual es tracta i que resulta aplicable la referida Llei especial de 1945, s’ha de concloure, doncs, que, per via d’excepció, com a fenomen purament residual i en els molts limitats terme expressats, continuen essent possibles actualment expressions jurídiques tan anòmales com la de vigència d’un cens sense pensió.

Quart. Obligatorietat de divisió del cens L’obligatorietat de la divisió resulta, amb caràcter general, inqüestionable. Així ho desposa amb rotunditat la Llei 6/1990 i el mateix preveia la de 31 de desembre de 1945 i la de 26 de desembre de 1957. Més en concret, la Llei ara vigent disposa (disposició transitòria primera) que “transcorreguts tres anys de l’entrada en vigor d’aquesta Llei, tots els censos, de qualsevol classe que siguin, que, afectant diverses finques, no hagin estat objecte de divisió entre aquestes, resten extingits i poden ser cancel·lats a petició del censatari, segons les disposicions de la Llei hipotecària”.

Ara bé, la millor doctrina ha significat també que “aquesta norma no afectarà, però, aquells censos sense pensió que, com a residu de la legislació anterior a la Llei de 1945, es poden trobar encara inscrits al Registre de la Propietat, perquè, si l’objectiu de la divisió dels cens és distribuir la pensió entre les diverses finques resultants de la divisió material de la finca gravada, la distribució no és òbviament possible”.

I això és precisament el que va ocórrer en el cas, ja que l’avantpassat causant dels recurrents adquirí per compravenda la finca litigiosa, o sigui, la registral núm. XXXX l’any 1960, pagant el corresponent lluïsme (inscripció XX i nota marginal). Fins a l’any 1950, és a dir, molt abans de l’esmentada compravenda existia una finca (la registral núm. XXXX, de la qual nasqué la registral XXXX, de la qual, al seu torn, nasqué la dels ara recurrents, finca núm. XXXX), gravada, en forma indivisa amb les altres segregacions fetes i amb la finca mare, amb la pensió i amb els restants drets dominicals. En redimir-se l’any 1950 la pensió en tota la finca i els drets dominicals només en una part que no afectava la finca dels ara recurrents, aquesta darrera seguí arrossegant la càrrega inherent al domini directe sense cànon, a un “cens sense pensió”. Per tant i, contràriament a allò que raona la recurrent, no sorgí cap dret ex novo, sinó que simplement continuà, encara que només referit als anomenats drets dominicals (bàsicament, lluïsme i fadiga), el mateix cens, si bé reduït per tal com s’extingí el dret de cobrar la pensió. I és evident que, després de 1950 (data en la qual encara no havien transcorregut els cinc anys que per a la divisió atorgava la Llei de 31 de desembre de 1945) no es podia procedir a la divisió a què obligava la dita Llei perquè ja no hi havia res per dividir, ja no hi havia cap pensió per distribuir entre les finques que suportaven l’emfiteusi. Molt bé ho expressa la sentència combatuda quan assenyala que “ni el demandante ha percibido nunca la compensación por los derechos dominicales respecto de esta porción segregada ni es razonable concluir tal extinción como consecuencia de la división forzosa impuesta por la Ley de 1990 a una situación que ya no era factible dividir”; raonament compartit per la Sala, que no detecta, en conseqüència, cap de les infraccions denunciades, cosa que comporta la claudicació del recurs.

Cinquè. Pel que fa a les costes d'aquesta alçada, el Tribunal, fent ús de la facultat que li atorga l'art. 394 de la Llei d'enjudiciament civil, declara que cada part aboni les causades a instancia seva i les comunes per meitat, ja que el cas, com amb encert també apreciaren tant la sentència de primera instància com la de l’Audiència Provincial, presentava seriosos duotes de dret.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix que desestima el recurs de cassació interposat per la representació dels Srs. X, X2 i X3 contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16a) de 7 de novembre de 2002, en el rotlle d'apel·lació núm. 535/2002, derivat del judici de cognició núm. 2/2001 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de Terrassa, sense imposició de les costes d'aquesta alçada a cap litigant.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda