Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 24 d'abril de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 24 d'abril de 2003 núm. 10/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs conjunt de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 100/2002 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 1ª de l'Audiència Provincial de Girona en el rotlle d'apel·lació núm. 155/2002, com a conseqüència de les actuacions de procediment ordinari núm. 151/01 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Girona. Els Srs. X i X2 han interposat aquest recurs representats pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i defensats pel lletrat Sr. M. Rivero San José. És part contra la qual es recorre els Srs. Y i Y2, representats pel procurador Sr. José Luis Aguado Baños i defensats pel lletrat Sr. Carles Mascort Yglesias.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. M. Àngels Vila Reyner, que va actuar en nom i representació dels Srs. X i X2, va formular demanda de judici ordinari núm. 151/01 al Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Girona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar Sentència amb data 14 de novembre de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando en parte la demanda presentada por la representación procesal de Dª. X  y D. X2 debo declarar y declaro la inexistencia de la causa de desheredación de malos tratos a ellos imputada, declarando nula y sin efecto alguno la cláusula testamentaria que contradiga tal declaración, exclusivamente en cuanto a tal causa de desheredación se refiere, sin que proceda efectuar ningún otro pronunciamiento.

No hago expresa condena en costas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, els Srs. Y i Y2 van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 1ª de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 29 de maig de 2002, amb la següent part dispositiva:

“ESTIMEM el recurs d’apel·lació interposat per la representació processal de Y i Y2, revoquem la Sentència dictada en data 14 de novembre de 2001 pel Jutjat núm. 4 de Girona en les actuacions de judici ordinari núm. 151/0,1 anul·lem aquella Sentència declarant defectuosament constituïda la relació juridicoprocessal a falta de legitimació passiva dels ara recurrents. Tot això, sense fer expressa condemna a les costes d’aquest recurs i de la primera instància. Cada part ha d’abonar les produïdes en la seva instància i les comunes per meitat.

“D’acord amb el que estableixen la disposició final setzena i la disposició transitòria tercera de la LEC 1/2000, contra aquesta Sentència es pot interposar recurs de cassació davant del Tribunal Suprem només si concorre la causa prevista en l’apartat tercer del número 2 de l’article 477. També es pot interposar recurs extraordinari per infracció processal davant el mateix Tribunal, previst en els articles 468 i següents, sempre que es doni l’interès cassacional exigit pel recurs de cassació i es formulin de manera conjunta”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. M. Àngels Vila Reyner, en nom i representació del Srs. X i X2, va interposar aquest recurs conjunt de cassació i extraordinari per infracció processal davant la Sala 1ª de la Audiència Provincial de Girona, que va fonamentar en els motius que figuren a l’expedient.

Quart. Per mitjà d’una interlocutòria de data 9 de gener de 2003 es va tenir interposat aquest recurs conjunt de cassació i extraordinari per infracció processal, i d’acord amb l’art. 485 de la LLEC de 1/2000 es va traslladar l’escrit d’interposició d’ambdós recursos per tal que es formalitzés l’oposició en el termini de vint dies.

Per mitjà d’una provisió de data 10 de febrer de 2003 i de conformitat amb l’art. 475 i 486.1 de la LEC es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 6 de març de 2003 a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. S’ha acreditat a les actuacions que:

A/ El senyor Z va contraure matrimoni amb la senyora X, i d’aquesta unió matrimonial van néixer cinc fills, els senyors Z2, Y, X2, X i Y2. B/ El senyor Z. va atorgar testament notarial obert el dia 29 d’abril de 1999, en el qual ordenava un llegat d’usdefruit universal vitalici a favor de la seva esposa, ordenava un llegat a favor dels quatre fills del seu primer matrimoni en pagament dels seus drets de llegítima paterna, instituïa hereus els fills del seu segon matrimoni senyor Z2, Y i Y2, i en la clàusula C/ del testament establia: “Manifiesta que nada lega a sus otros dos hijos X2 y X, por haber recibido con creces cuanto podría corresponderles en concepto de legítima. En el supuesto de que los nombrados reclamaran derechos en su herencia los deshereda expresamente, debido a los malos tratos recibidos de los mismos”. El testador va morir el dia 6 d’agost de 1999. C/ La senyora X. va atorgar testament notarial obert el dia 8 de febrer de 2000, en el qual instituïa hereus els seus fills senyors Y. i Y2., ordenava un llegat a favor del seu fill senyor Z2. en pagament dels seus drets de llegítima materna i repetia la clàusula de desheretament que havia establert el seu marit en relació amb els altres fills senyors X2. i X. La testadora va morir el dia 3 d’abril de 2000.

D/ El dia 19 de març de 2001 els senyors X i X2  van interposar una demanda contra els seus germans senyors Z2, Y i Y2, en la qual interessaven que al seu dia es dictés sentència que declarés la inexistència de qualsevol causa de desheretament imputable als agents, amb la subsegüent declaració de nul·litat de la clàusula testamentària que estigués en contradicció amb aquesta declaració i, per tant, amb reconeixement del dret dels agents a mantenir la condició de legitimaris en les herències paterna i materna sense limitació de cap mena, amb la finalitat que puguin obtenir tot allò que acreditin pels seus drets legitimaris en les herències de llurs progenitors, amb imposició de costes als defenents.

E/ Els senyors Y i Y2 van presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 24 d’abril de 2001, en el qual al·legaven inicialment l’excepció de manca de legitimació passiva per no tenir la condició d’hereus, ja que en cap moment havien acceptat les herències de llurs progenitors; defecte legal en la forma de proposar la demanda segons l’article 416.1.5a de la Llei d’enjudiciament civil, ja que si els agents creuen que tenen dret a reclamar la llegítima en les herències paterna i materna, aquesta pretensió s’ha d’exercitar en un litigi diferent, en el qual es podrien discutir també els altres drets que tal vegada poguessin reclamar els agents sobre les herències paterna i materna i, finalment, acabaven interessant la desestimació de les pretensions dels agents.

F/ El senyor Z2  es va aplanar a la demanda. G/ El Jutjat de Primera Instància de Girona va dictar Sentència el dia 14 de novembre de 2001, que estimava en part la demanda, ja que no donava lloc a l’excepció de manca de legitimació passiva interposada pels defenents, declarava la inexistència de causa de desheretament, declarava la nul·litat de la clàusula testamentària que estigués en contradicció amb aquest pronunciament, però exclusivament en relació amb la causa de desheretament, sense que escaigués fer cap altre pronunciament.

H/ La defenent va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va resoldre la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona per Sentència de 29 de maig de 2002, que estima el recurs d’apel·lació en la part que fa referència a la manca de legitimació passiva, que determina l’anul·lació de la sentència de primera instància per haver-se constituït de forma defectuosa la relació jurídica processal, amb la subsegüent innecessarietat d’examinar les altres qüestions que proposa el recurs.

I/ Els senyors X i X2  han interposat recurs de cassació i recurs extraordinari per infracció processal contra la sentència esmentada de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona.

Segon. Amb la finalitat ara de fixar les qüestions que són objecte del recurs de cassació i del recurs extraordinari per infracció processal, hem de fer una referència especial als aspectos següents:

A/ El nucli de la qüestió litigiosa es centra, fonamentalment, en la interpretació que cal donar a la clàusula testamentària “Manifesta que nada lega a sus otros dos hijos X2 y X, por haber recibido con creces cuanto podría corresponderles en concepto de legítima. En el supuesto de que los nombrados reclamaran derechos en su herencia los deshereda expresamente, debido a los malos tratos recibidos de los mismos”.

B/ En el seu escrit de demanda, els fills esmentats neguen de forma expressa l’existència de qualsevol de les causes de desheretament que estableix l’article 370 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya i que mai no van donar cap mal tracte als seus progenitors i, per consegüent, interessen que la sentència declari la inexistencia d’una conducta incorrecta dels agents envers els seus pares; interessen també que es declari la nul·litat de la clàusula testamentària que fa referència a una causa de desheretament, inexistent segons la mateixa part agent, i com que la mateixa clàusula estableix que els agents ja han percebut els seus drets legitimaris en les herències paterna i materna, la clàusula esmentada no es pot entendre que privi els agents dels seus drets legitimaris, sinó a reclamar el suplement de llegítima sobre la base d’una causa de desheretament inexistent que pertoca als hereus acreditar l’existència d’una causa de desheretament justa; i que la nul·litat de clàusula testamentària esmentada determina que els agents poden reclamar els seus drets legitimaris a qui correspongui, llegítimes que han de pagar voluntàriament els hereus dels pares o, en el seu cas, per la via d’una reclamació judicial.

C/ En el seu escrit de contesta a la demanda els senyors Y i Y2 van al·legar, inicialment, l’excepció de manca de legitimació passiva, ja que en cap moment van acceptar de forma expressa o tàcita les herències paterna i materna i, per tant, no havien esdevingut hereus dels seus progenitors; al·legaven també l’excepció de defecte legal en la manera de proposar la demanda; que de la clàusula testamentària controvertida, en resulta, en primer lloc, que els agents ja han percebut els seus drets de llegítima paterna i materna, i si els agents entenen que això no és veritat, han de reclamar els seus drets legitimaris en un altre litigi; que de la mateixa clàusula controvertida en resulta, en segon lloc, que si els agents reclamen drets en les herències paterna i materna, que segons els defenents han d’ésser drets hereditaris independents de la llegítima, els nega la possibilitat de reclamar-los pels mals tractes que han rebut dels fills que són ara part agent, prohibició que s’ha de tenir per vàlida, ja que no afecta, segons la part defenent, els drets legitimaris dels agents; i finalment els defenents fan una referència a la conducta dels agents envers els seus pares, que acreditaven els maltractes pels quals es deshereta els agents o, en el seu cas, se’ls priva de reclamar altres drets hereditaris.

D/ La sentència de primera instància desestima l’excepció de manca de legitimació passiva, ja que considera acreditat que els defenents van acceptar de forma tàcita les herències paterna i materna; i amb referència al fons de la qüestió litigiosa estableix que no escau fer cap pronunciament respecte a la quantia dels drets legitimaris dels agents ni sobre el fet de si han percebut els seus drets legitimaris abans de la mort dels pares i estableix, finalment, la inexistència dels maltractaments pels quals els pares deshereten els fills que han estat part agent en el litigi, amb la subsegüent nul·litat de la clàusula testamentària que estigui en contradicció amb aquesta declaració, encara que limitada exclusivament a la causa de desheretament.

E/ En l’escrit de formalització del recurs d’apel·lació que van interposar els defenents, palesen la seva disconformitat amb la sentència recorreguda que desestima l’excepció de manca de legitimació passiva que havien interposat en la primera instància, ja que insistiesen que en cap moment van acceptar les herències dels seus progenitors; en el fet que la sentència recorreguda no fa cap pronunciament sobre la llegítima que segons els testaments patern i matern ja van percebre els agents en vida dels seus pares, circumstància que fa inviable l’existència d’una causa possible de desheretament, i que en qualsevol cas determinaria la possibilitat que els agents reclamessin els seus drets legitimaris en una altre litigi, si realment no els havien percebut en vida dels seus progenitors; i, també, palesen la seva disconformitat amb la sentència recorreguda perquè dóna lloc a una confusió entre els drets a l’herència i els drets a la llegítima, en el sentit que el desheretament ordenat pels testadors no es pot referir als drets legitimaris dels agents, sinó a altres drets que puguin reclamar sobre les herències paterna i materna.

F/ La sentència d’apel·lació revoca la recorreguda, ja que considera que els defenents no han acceptat de forma expressa ni tàcita les herències dels seus pares i, per aquest motiu, anul·la la sentència recorreguda per haver-se constituït de forma defectuosa la relació jurídica processal per manca de legitimació passiva dels defenents i després recurrents en el tràmit d’apel·lació; circumstància que determina no fer cap altre pronunciament sobre els altres punts del recurs d’apel·lació.

Tercer. La part agent ha interposat recurs de cassació i recurs extraordinari per infracció processal contra la sentència de segona instància, i d’acord amb el que estableix la disposició final setzena, regla sisena, de la Llei d’enjudiciament civil, s’ha de resoldre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció processal.

Quart. L’apartat primer del recurs extraordinari per infracció processal, que es fonamenta en l’article 469.1, regles segona i quarta, de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega incongruencia de la sentència recorreguda, amb la vulneració subsegüent de l’article 24.1 de la Constitució, en relació amb els articles 216 i 218 de la Llei d’enjudiciament civil. Segons la part recurrent, la sentència d’apel·lació infringeix els preceptes esmentats perquè atribueix als agents haver exercitat en la seva demanda una acció acumulada de reclamació de llegítima, que segons els mateixos agents, i ara part recurrent, mai van exercir, apreciació que ha predeterminat la decisió de la sentencia recorreguda.

Si ens atenem a l’escrit de demanda, resulta que els agents neguen l’existència de qualsevol causa de desheretament i, per aquest motiu, interessen que es declari la inexistencia de qualsevol conducta dels agents que pugui fonamentar el desheretament; interesen igualment que es declari la nul·litat de la clàusula testamentària que estableix els efectes del desheretament, nul·litat que determinaria la reclamació per part dels agents dels seus drets legitimaris i que, davant d’aquesta reclamació, els hereus dels pares haurien de pagar les llegítimes o atenir-se a les conseqüències de la reclamació judicial que podrien interpolar els agents, precisions totes elles que posen de manifest que els agents deixen oberta la possibilitat de reclamar els seus drets legitimaris en un litigi posterior, una vegada declarada la inexistència de qualsevol causa que pugui fonamentar el desheretament. Si d’aquí passem a l’escrit de contesta a la demanda, en resulta que els defenents al·leguen que si els agents no han percebut els seus drets legitimaris els poden reclamar en un altre litigi, però no en el que origina aquesta resolució, a més a més d’al·legar la seva manca de legitimació passiva, que fonamenten en el fet d’haver estat demandats per la condició d’hereus dels seus progenitors, condició que neguen per no haver acceptat de forma expressa ni tàcita l’herència paterna ni la materna. I si ens atenem, finalment, a l’audiència prèvia dels articles 414 i concordants de la Llei d’enjudiciament civil, en resulta que en aquest acte l’advocat de la part agent manifesta que els seus clients tenen reconegut el dret a percebre els seus drets legitimaris.

Centrada d’acord amb aquest paràmetres la qüestió litigiosa, s’ha de desestimar el motiu primer del recurs extraordinari per infracció processal que s’ha interposat contra la sentència recorreguda, en el qual s’al·lega el vici o defecte d’incongruència. Interessa recordar, inicialment i com precisa la Sentència d’aquesta Sala de 4 de març de 2002 fent-se ressò d’un criteri reiterat mantingut pel Tribunal Suprem, que per tal de decidir si una resolució judicial ha incidit o no en incongruència, cal atenir-se al fet de si concedeix més d’allò que es demana (ultra petita) o si es pronuncia sobre qüestions que es troben al marge de les peticions formulades per les parts litigants (extra petita) o deixa sense resposta judicial i, per tant, sense resoldre qüestions formulades per les parts litigants (citra petita) a menys que el silenci judicial tingui la significació d’una desestimació tàcita. Si projectem ara aquestes consideracions sobre la qüestió objecte del recurs, en resulta sense cap mena de dubtes que en el seu escrit de contesta a la demanda la part defenent va al·legar inicialment l’excepció de manca de legitimació passiva per haver estat demandats com hereus del seus pares, condició que al·legaven no haver assumit per no haver acceptat de forma expressa ni tàcita les herències paterna i materna. És cert que la sentència de primera instància desestima l’excepció de manca de legitimació passiva, però no és menys cert que la part defenent va interpolar recurs d’apel·lació contra aquest pronunciament per entendre que la sentència de primera instància havia desestimat de forma errònia l’excepció de manca de legitimació passiva; mentre que la part recorreguda en el recurs d’apel·lació interessa que es confirmi el pronunciament de la sentència de primera instància. D’acord amb aquest plantejament resulta prou clar que la sentència recorreguda no es pot qualificar d’incongruent, ja que es pronuncia de forma expressa sobre una de les qüestions fonamentals que es van plantejar en el litigi, com és la real o suposada manca de legitimació passiva dels defenents, encara que ho faci per la via de revocar la sentència recorreguda, circumstància que ha determinat que la part agent interposi un recurs extraordinari per infracció processal basat en una suposada incongruència que no existeix, ja que la sentència recorreguda estableix una adequació clara entre l’excepció proposada des de l’inici del litigi per la part defenent i la resolució que estableix la sentència d’apel·lació. Tesi que no desmenteix el motiu de recurs que ara s’examina, en el qual s’interessa fonamentar la incongruència en una qüestió clarament substantiva, com és si els defenents han acceptat o no de forma tàcita les herències paterna i materna, que ha d’ésser objecte del recurs de cassació interposat conjuntament amb el recurs extraordinari per infracció processal, com per altra part reconeix la mateixa part recurrent quan esmenta que insistirà sobre la qüestió en el recurs de cassació.

Cinquè. El motiu segon del recurs extraordinari per infracció processal, que es fonamenta en la infracció de l’article 469.2n de la Llei d’enjudiciament civil per infringir les normes processals reguladores de la sentència, al·lega que, segons l’article 465.4 de la mateixa llei, la sentència que es dicti en el grau d’apel·lació s’ha de pronunciar exclusivament sobre els punts i les qüestions que planteja el recurs i, si escau, en els escrits d’oposició o d’impugnació a què es refereix l’article 461, i segons la part que ara recorre en cassació, en la formació de la sentència de segona instància hi concorre una manca de congruència en relació amb les pretensions que s’exerciten en la demanda, ja que la Sala d’instància no s’ha pronunciat exclusivament sobre les qüestions que plantejava el recurs d’apel·lació, sinó que ha anat més enllà per haver introduït una qüestió nova en el procés, com és l’acció de reclamació de la llegítima, sobre la base de la qual desestima les pretensions de la part agent per manca de legitimació passiva dels defenents.

També el motiu segon del recurs extraordinari per infracció processal ha d’ésser desestimat, perquè la sentència recorreguda no ha incorregut en cap mena d’incongruència i, per tant, no ha introduït una qüestió nova en el procés. Ja que en cap moment resol la quesito litigiosa basant-se en la consideració que els agents han exercitat també una acció de reclamació de llegítima, ja que segons el fonament de dret quart de la sentència de l’Audiència és just reconèixer que el cas enjudiciat no presenta una acció de recuperació patrimonial, és a dir, de reclamació de l’import dels drets legitimaris; atès que estan d’acord ambdues parts litigants s’hauria de fer, si esqueia, en un litigi posterior. Per consegüent, per tal com la sala d’instància no ha resolt sobre la base d’un suposat exercici en el litigi d’una acció de reclamació de llegítima, decau el suposat vici d’incongruència que al·lega la part recurrent.

Sisè. Els raonaments que s’han explicitat en els fonaments de dret anteriors determinen, per tant, la desestimació del recurs extraordinari per infracció processal interposat per la representació processal de la part agent, circumstància que determina, segons la disposició final setzena, regla 6a, de la Llei d’enjudiciament civil, la procedència d’examinar i resoldre el recurs de cassació que ha interposat la mateixa part processal.

El motiu únic del recurs de cassació, que es fonamenta en l’article 477.2.3r de la Llei d’enjudiciament civil, és a dir, en l’interès cassacional, al·lega que la sentència d’instància ha infringit l’article 8, en relació amb els articles 316, 16, 19 i 34, tots ells del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, com a fonament de l’exercici de l’acció que preveu l’article 372 del mateix text legal. Avancem que la qüestió fonamental que planteja el recurs de cassació no és altra que determinar si els defenents han acceptat o no de forma tàcita les herències dels seus progenitors.

Premissa necessària per a resoldre aquesta qüestió és determinar l’abast de la clàusula testamentària que apareix en els dos testaments dels progenitors dels litigants, en la qual no ordenen cap disposició a favor dels dos fills que han estat part agent en el litigi per haver percebut amb escreix amb anterioritat els seus drets legitimaris, amb la prevenció que si reclamen drets sobre les herències paterna i materna, els deshereten de forma expressa pels maltractaments que n’han rebut. Examinada aquesta clàusula en el seu conjunt, no resulta fàcil determinar-ne l’abast. De totes formes apareix clar inicialment que ens trobem davant d’una clàusula de desheretament, ja que compleix tots els requisits que estableix l’article 369 del Codi de successions, com són els d’haver-se ordenat en testament, haver precisat la causa en la qual fonamenten el desheretament i haver designat nominadament els fills desheretats.

Una segona precisió que cal fer és que el desheretament té com a finalitat privar el legitimari del seu dret de llegítima, segons precisa l’article 368.I del Codi de successions. I en aquest punt cal recordar que el desheretament sols produeix l’efecte de privar del dret de llegítimasi compleix, evidentment, els requisits que estableix l’article 369 esmentat, però sense que això sigui suficient, ja que segons l’article 372.I del Codi de successions el legitimari desheretat pot impugnar el desheretament al·legant inexistència de causa, que és el que han fet els agents en el cas que ara s’ha de resoldre, cas en el qual correspon a l’hereu la prova que va existir la causa de desheretament invocada pel testador, si es vol evitar que el desheretament es pugui qualificar d’injust.

D’aquest plantejament en resulta que la legitimació activa per a impugnar el desheretament correspon, evidentment, al legitimari o legitimaris desheretats, com es desprèn de l’article 372.I del Codi de successions. I del mateix precepte es deriva que si s’exercita l’acció fonamentada en el desheretament injust, l’acció s’ha d’adreçar contra els hereus, únics legitimats segons el precepte per mantenir l’eficàcia del desheretament mitjançant la prova dels fets en els quals el testador fonamenta el desheretament (com resulta de la Sentència del Tribunal Suprem de 8 de novembre de 1967). Per tant, i als efectes que aquí i ara interessen, el problema que cal resoldre no és altre que esbrinar si la legitimació passiva que l’article 372.I del Codi de successions atribueix als hereus, quan s’exercita l’acció fonamentada en el desheretament injust, s’atribueix al cridat que ha esdevingut hereu mitjançat el requisit de l’acceptació que estableix l’article 5 del Codi de successions o si la legitimació passiva s’atribueix al cridat com a hereu, encara que no hagi acceptat l’herència, i sense que la seva intervenció en el litigi amb la finalitat de provar els fets que fonamenten el desheretament impliqui una acceptació tàcita de l’herència.

Setè. Existeix acord entre les parts litigants que els defenents, i ara part recorreguda, no han acceptat de forma expressa l’herència dels seus progenitors i, per tant, el problema s’ha de centrar a veure si amb la seva conducta, tal com sembla per les actuacions, ens trobem aquí davant d’un supòsit d’accepció tàcita de l’herència.

Segons l’article 19.I del Codi de successions “s’entén tàcitament acceptada l’herència quan el cridat realitza qualsevol acte que no pot realitzar si no és a títol d’hereu”; precepte que s’ha de relacionar amb l’article 8.I del mateix Codi, en el qual es preveu que el cridat a títol d’hereu pot realitzar exclusivament actes possessoris, de conservació, vigilancia i administració de l’herència, i promoure interdictes en defensa dels béns, sense que aquests actes impliquin acceptació tàcita de l’herència, tret, evidentment, que amb ells es prenguin el títol o la qualitat d’hereu. Als efectes del recurs aquest darrer article no té gaire transcendència, ja que no ha estat objecte de debat la possessió dels béns hereditaris, ni consta que s’hagi promogut cap interdicte possessori en defensa dels béns hereditaris; i d’altra banda, el fet de contestar la demanda en la qual s’impugna el desheretament fet pels progenitors dels litigants, resta al marge de les previsions que apareixen a l’article 8.I del Codi de successions, ja que no encaixa amb el concepte d’acte de conservació entès com a acte adreçat al manteniment de la situació jurídica que de fet existia en el moment de l’obertura de la successió (per exemple, interrompre la prescripció); ni encaixa amb el d’acte de vigilància, que és l’acte que té per finalitat afirmar la consistència del patrimoni hereditari i assegurar la permanència dels elements singulars que l’integren, ni, finalment, encaixa amb el concepte d’acte d’administració entès en sentit econòmic, que persegueix el manteniment de la capacitat productiva dels béns hereditaris. El problema s’ha de resoldre, doncs, d’acord amb l’article 19.II del Codi de successions i s’ha de determinar si la intervenció dels defenents en el litigi en el qual s’impugna la causa de desheretament, implica un acte que sols podien realitzar si s’atribuïen el títol d’hereu i, per tant, comportava una accepció tàcita de l’herència.

Interessa esmentar en aquest punt que els defenents són cridats a l’herència dels seus pares com a hereus de forma immediata i sense cap mena de condicionament, amb la conseqüència que des del moment de l’obertura de la successió per la mort dels pares (article 2.I del Codi de successions), podien acceptar de forma immediata les herències paterna i materna que se’ls havien deferit des d’aquell moment (articles 5 i 6 del mateix Codi); circumstància que posa en relleu un fet prou significatiu, com és la possibilitat que la seva conducta s’interpreti com una acceptació tàcita de l’herència, a diferència del que pot succeir respecte a qualsevol altra persona que no té una delació hereditària a favor seu, que pot realitzar els mateixos actes sense que mai puguin configurar-se d’acceptació tàcita, perquè manca el requisit necessari d’una delació hereditària prèvia.

En el cas del litigi ens trobem que els agents interessen que es dicti sentència que declari la inexistència de la causa de desheretament invocada pels pares i que pertoca als hereus acreditar l’existència d’una causa de desheretament justa. D’acord amb aquest plantejament de la qüestió litigiosa ens trobem que els defenents, instituïts hereus pels seus pares, en el seu escrit de contesta a la demanda afirmen que els maltractaments al·legats com a causa del desheretament en els testaments patern i matern van existir realment, i que la conducta dels agents envers els seus progenitors va ésser la d’insults, amenaces i desconsideracions de qualsevol tipus. Aquestes afirmacions no tenen altre sentit que acreditar que la causa de desheretament al·legada en els testaments dels progenitors existia realment i que per tant el desheretament s’havia de qualificar de just, amb la conseqüència que privava els agents de reclamar els seus drets de llegítima paterna i materna (article 368.I del Codi de successions) i amb una segona conseqüència encara, com és que si els legitimaris havien estat justament desheretats, s’extingia la llegítima que gravava l’herència paterna i la materna (article 376 del Codi de successions).

Aquestes consideracions porten a afirmar que si els defenents adopten la posició d’acreditar l’existència dels fets que fonamentaven el desheretament, amb aquesta postura actuen en defensa de l’herència; ja que segons el sistema romà que informa la successió per causa de mort en el dret civil català el desheretament no repercuteix en benefici dels altres legitimaris, sinó en benefici de l’herència, ja que l’hereu no resulta obligat a pagar la llegítima del justament desheretat, és a dir allibera l’herència del gravamen legal que suposa la llegítima, segons resulta de l’article 376.II del Codi de successions. I si això és així, una actuació que té per finalitat alliberar l’herència del gravamen que suposa la llegítima, del pagament de la qual en respon personalment l’hereu segons l’article 366.I del Codi de successions, puposa una actuació que va més enllà dels actes de conservació, vigilància i administració dels béns hereditaris, únics que pot realitzar el cridat a l’herència sense que impliquin acceptació, la qual, d’acord amb l’article 19.II del Codi de successions, suposa la realització d’actes realitzats per una persona que ha assumit de forma tàcita la condició d’hereu, perquè es tracta d’uns actes que objectivament pressuposen adquisició de l’herència en atenció a la seva transcendència.

Raonaments que porten a considerar que quan l’article 372.I del Codi de successions confereix a l’hereu legitimació passiva per tal que es mantingui el desheretament impugnat pel legitimari, el precepte es refereix no al cridat a succeir, sinó a la persona que ja ha esdevingut hereva per haver acceptat l’herència. Afirmació que no contradiu la tesi dels defenents i ara recorreguts de no haver acceptat les herències paterna i materna, encara que es reserven el dret d’acceptar-les en un moment posterior si ho consideren escaient; perquè de l’article 19.I del Codi de successions en resulta que en l’acceptació tàcita no s’investiga si el cridat ha tingut o no una voluntat d’acceptar, sinó, i com diu el precepte, si ha realitzat o no actes que sols pot realitzar a títol d’hereu, cosa que porta a la conseqüència de no reconèixer eficàcia a una manifestació de voluntat contrària de no haver adquirit l’herència, si aquesta voluntat contradiu actes realitzats pel cridat a títol d’hereu.

Vuitè. De totes aquestes consideracions en resulta que s’ha de revocar la sentència recorreguda que estima l’excepció de manca de legitimació passiva al·legada pels defenents i, per tant, hem de declarar que la relació jurídica processal s’ha establert de forma correcta com a conseqüència d’haver acceptat els defenents de forma tàcita les herències dels seus pares.

L’estimació del recurs determina també que per no haver-se provat l’existència dels fets en els quals es fonamenta el desheretament, aquest s’ha de qualificar de desheretament injust segons l’article 368.II del Codi de successions, que legitima els fills injustament desheretats per a reclamar els seus drets legitimaris enfront dels hereus de les herències paterna i materna. Ja que si bé és cert que en la clàusula que ha originat el litigi els pares manifesten que no ordenen cap llegat a favor dels seus fills que han estat part agent en el litigi perquè ja han percebut amb escreix els seus drets legitimaris, els agents neguen haver percebut els drets de llegítima paterna i materna, i com que el desheretament s’ha qualificat d’injust, conserven els seus drets legitimaris que podran reclamar eventualment en un litigi posterior, en el qual escaurà discutir si els agents van percebre o no en vida dels progenitors els seus drets legitimaris i si les atribucions percebudes són o no imputables a les llegítimes paterna i materna, així com la determinació quantitativa dels seus drets legitimaris.

Una darrera precisió que cal fer, és amb referència a la interpretació que proposa la part recorreguda de la clàusula que ha originat el litigi, en la part que estableix que pel supòsit que els fills que han estat part agent en el litigi reclamin drets en les herències paterna i materna, els deshereta expressament. Segons la part defenent la clàusula fa referència a qualsevol altre dret hereditari que puguin reclamar els agents amb independència de les seves llegítimes, perquè aquestes ja les han percebudes en vida dels seus progenitors.

Interpretació que no es pot admetre. En primer lloc perquè no s’ha acreditat que els agents ja hagin percebut en vida dels seus progenitors les llegítimes paterna i materna. I en segon lloc perquè els testadors de forma clara precisen que si els fills esmentats reclamen drets en les herències paterna i materna, els deshereten de forma expressa, i com que el desheretament comporta privar de la llegítima segons l’article 268.I del Codi de successions, sembla prou clar que els testadors es refereixen precisament al supòsit que els fills reclamin la llegítima, ja que amb referència a qualsevol altre dret hereditari no té cap sentit el desheretament, paraula que hem d’entendre que apareix a les disposicions testamentàries en un sentit tècnic, com resulta de fets tan significatius com són que els testaments fossin autoritzats per un notari i l’acreditada formació jurídica del pare, recorreguda per ambdues parts litigants.

Que des d’aquesta perspectiva determina també que no s’hagi de conferir eficàcia al desheretament, ja que es tractaria d’un desheretament condicional establert per al cas que els fills reclamessin drets en les herències paterna i materna; i d’acord amb la tradició jurídica catalana, d’una importància significativa a l’hora d’interpretar el dret vigent segons l’article 1.II de la Compilació del dret civil de Catalunya, el desheretament no es pot sotmetre a condició segons el Digest 28.2.3.1, i així resulta també de l’article 368.II del Codi de successions quan precisa que la causa en la qual es fonamenti el desheretament ha d’ésser certa.

Novè. Els raonaments anteriors determinen la desestimació del recurs extraordinari per infracció processal i l’estimació del recurs de cassació, circumstància per la qual no és procedent fer una condemna expressa en costes, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament, i que tampoc és procedent fer una condemna en costes amb referència a les instàncies inferiors, ateses les complexitats i els dubtes legals que ha presentat la qüestió litigiosa, les quals seran pagades per meitat les comunes i cada part haurà d’abonar les produïdes a instància seva.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot el que s’ha exposat

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidim que hem de desestimar el recurs extraordinari per infracció processal i hem d’estimar el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Maria Àngels Vila i Reyner, que actua en nom i representació de la senyora X.  i del senyor X2., contra la Sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 29 de maig de 2002 en el rotlle d’apel·lació 155/2002; i en conseqüència revoquem la sentència esmentada en el sentit de desestimar l’excepció de manca de legitimació passiva dels defenents i declarem la inexistència de la causa de desheretament que s’imputava als agents; sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de cassació ni en les instàncies inferiors.

Notifiqueu aquesta resolució a les representacions processals de la part recurrent i de la part recorreguda.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda