Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de març de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 26 de Març de 2003 núm. 7/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats pel Sr. X., representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Javier Mundet Salaverria i dirigit per l’advocat Sr. Javier Dos Santos V Factor, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 15 de juliol de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat per la part actora contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 16 de Barcelona de 9 de novembre de 2001, en les actuacions de judici de separació matrimonial instat per la Sra. Y. contra el Sr. X. La Sra. Y, aquí part recorreguda, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Carlos Badía Martínez i dirigida per l’advocat Sr. Jorge Gilabert García.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En el judici esmentat anteriorment, el Jutjat de 1a Instància núm. 16 de Barcelona va dictar una Sentència el dia 9 de novembre de 2001 en què va decidir: “FALLO: Que debiendo estimar como estimo parcialmente la demanda interpuesta por Y representada por el procurador Sr. Badia Martínez contra X, representado por el procurador Sr. Mundet Salaverria y desestimando la demanda acumulada presentada por el Sr. X bajo la misma representación contra la Sra. X., igualmente representada, debo declarar y declaro la separación de dicho matrimonio, con todos los efectos legales inherentes a tal declaración y acordando la adopción de las siguientes medidas:

“1ª) La separación definitiva de los cónyuges litigantes.

2ª) La asignación del uso del domicilio conyugal, así como del mobiliario y ajuar doméstico existente en el mismo, a la esposa.

No habiendo lugar a declarar disuelto por divorcio el matrimonio constituido por  los litigantes.”

Segon. Disconforme amb la decisió precedent, la part actora va interposar recurs d’apel·lació davant la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona la qual, en data 15 de juliol de 2002, va dictar una Sentència amb la decisió següent: “FALLAMOS: Que, estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por D. Y, parte actora, contra la Sentencia de fecha 9 de noviembre de 2001 del Juzgado de 1ª Instancia nº Dieciséis de Barcelona, sobre separación matrimonial (autos nº 505/2001), en el que ha sido parte demandada  y apelada Don X, debemos revocar parcialmente la expresada resolución, en cuanto a los únicos extremos relativos a la indemnización por enriquecimiento injustificado del artículo 41 del Código de familia de Cataluña, que se reconoce a la esposa, en la cifra de trescientos sesenta mil seiscientos siete euros, con veintiséis céntimos (360.607,26 euros), condenando al demandado a satisfacer dicha cantidad en un solo pago, en el plazo máximo de tres meses desde la fecha de la presente resolución, que devengará el interés legal del dinero más dos puntos desde la fecha de esta sentencia; y en cuanto a la pensión compensatoria, se constituye la misma a favor de la esposa, y a cargo del demandado, en cuantía de seiscientos y un euros (601 euros) mensuales, con efectos desde la fecha de la sentencia de primera instancia, cuya cantidad debe ser actualizada por el deudor, sin necesidad de requerimiento previo, cada primero de año con el IPC del ejercicio anterior completo; los pagos de ambas prestaciones deben realizarse mediante transferencia a la cuenta que la esposa designe, el de la pensión compensatoria por mensualidades anticipadas e ingreso en los cinco primeros días de cada mes; y debemos confirmar y confirmamos la resolución impugnada en cuanto al resto de sus pronunciamientos, y ello sin hacer especial pronunciamiento sobre las costas de la alzada.”

Tercer. No conforme el Sr. X amb la sentència anterior, va preparar i seguidament interposar contra ella aquests recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, els quals van ser admesos per aquesta Sala mitjançant una interlocutòria de data 25 de novembre passat.

Quart. Per provisió de 6 de març darrer, va assenyalar-se el dia 17 del mes en curs per a la celebració de la vista dels recursos; i en tal data va tenir lloc, amb el resultat que consta a l’acta corresponent.

És ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Mitjançant una interlocutòria de 25 de novembre de 2002, aquesta Sala va admetre a tràmit aquests recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, i la part contra la qual es formula el recurs al·lega en primer terme que hauria d’haver estat declarat inadmissible —i en aquest moment del procediment s’hauria de desestimar el de cassació— atesa la seva inconcreció general, la seva manca de fonament i la confusió de la seva exposició; motius d’inadmissibilitat que no escau acollir per les raons que s’al·leguen, ja que la poca o la molta fonamentació dels recursos haurà de ser examinada en tractar-ne els fons; la seva pretesa inconcreció no és certa, ja que concreta amb precisió el que vol, i el seu major o menor interès cassacional no és transcendent per tal com el recurs ha estat admès prenent compte que el quantum ultrapassa amb molt els 25 milions de pessetes (actuals 150.253,03 euros).

Es desestima, per tant, l’al·legació d’inadmissibilitat adduïda per la part contra la qual es recorre.

Segon. La representació del senyor X interposa un recurs extraordinari per infracció processal i un altre de cassació contra la Sentència de 15 de juliol de 2002 de la Secció 12ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotlle núm. 137/2002, i d’acord amb allò que estableix la regla sisena de l’apartat 1 de la disposició final 16ª de la Llei d’enjudiciament civil, escaurà en primer terme enjudiciar el d’infracció processal, i si aquest es desestima, aleshores caldrà resoldre el de cassació.

 

SOBRE EL RECURS PER INFRACCIÓ PROCESSAL

Tercer. El recurrent el fonamenta en una al·legació única. Manifesta que la Sentència de la Audiència és incongruent, que infringeix els articles 217 i 218.1 de la Llei d’enjudiciament civil i que conculca les normes processals reguladores de la Sentència (art. 469.1.2n de la Llei d’enjudiciament civil), tota vegada que estima la pretensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família de Catalunya malgrat que —segons diu— aquesta pretensió no l’havia formulat l’actora a la primera instància.

Sense tenir en compte els poc encertats raonaments que exposa sobre aquest punt el fonament cinquè de la sentència objecte de recurs, cal examinar si la denúncia d’incongruència que fa el recurrent (que la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de familia no havia estat sol·licitada a la demanda) és o no certa. I no ho és: així es comprova de la lectura de la demanda als folis 17 i 25 de les actuacions de la primera instància en què, malgrat emprar-se erròniament el concepte de pensió per aliments, es diu textualment: “En base a las circunstancias expresadas en el artículo 97 del Código Civil y en el artículo 84 del Código de Familia Catalán se solicita que la pensión...” (foli 17) i que: “Teniendo en cuenta las circunstancias expresadas en el artículo 97 del Código Civil y en el artículo 84 del Código de Familia Catalán se solicita que la pensión por alimentos se lleve a cabo mediante un único pago, consistente en ...”.

De manera que, clarament, el que l’actora sol·licitava era la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família com deia, a pesar que emprés el mot aliments indegudament; error material que ha de ser considerat com a tal, ja que no és altra cosa, i que no justificava ni la denegació de la pensió compensatòria pel Jutjat de Primera Instància, ni feia tampoc necessàries les argumentacions de l’esmentat fonament cinquè de la sentència de l’Audiència, ja que bastava tractar l’error real com material.

Així doncs, la conclusió de l’Audiència d’atorgar a l’actora la pensió compensatòria de l’art. 84 del Codi de família que havia sol·licitat a la demanda a pesar d’aquell error intranscendent, és una decisió correcta i no incongruent. Consegüentment, cal rebutjar el motiu

únic del recurs per infracció processal que la representació del senyor E. ha interposat.

 

SOBRE EL RECURS DE CASSACIÓ

Quart. Un cop vist el contingut d’aquest altre recurs, esdevé pertinent assenyalar abans de tota altra consideració que la nova Llei d’enjudiciament civil ha exclòs de l’àmbit cassacional totes les infraccions de naturalesa processal —com ara les relatives a la vulneració de les regles legals sobre la valoració, l’apreciació o la distribució de la càrrega de la prova— , i que la nova cassació té circumscrit el seu marc a les infraccions de normes substantives (art. 477) perquè per a la correcció de les processals ha estat instaurat el recurs extraordinari per infracció processal (art. 468), com explica l’exposició de motius de la Llei nova (apartat XIV) i declara la doctrina del Tribunal Suprem (interlocutòries de 20 i 7 de novembre de 200, i 12, 19 i 26 de febrer de 2002, entre altres), Sentència d’aquesta Sala de 21 d’octubre de 2002 i les diverses interlocutòries que aquest Tribunal també ha dictat en aquest sentit.

Cal anticipar, per consegüent, que en aquesta resolució aquesta Sala haurà de donar i tenir per bones —per no impugnades en el recurs extraordinari per infracció processal on hauria estat adient la impugnació— totes i cadascuna de les apreciacions i valoracions fàctiques i probatòries que es contenen a la sentència objecte del recurs de cassació, les quals, igual que els fets establerts per l’Audiència, hauran de romandre incòlumes en la present resolució. I és d’elles d’on haurem de partir per determinar si aquella sentència ha conculcat o no l’article 41 del Codi de família de Catalunya, que és l’única norma substantiva que el recurrent al·lega infringida en aquesta cassació.

Cinquè. Són fets que l’Audiència ha declarat provats i que, per tant, han de constituir la base fàctica d’aquesta resolució, els següents:                                                                                                                               

a) Que els senyors X i Y van contraure matrimoni en règim de separació de béns el 10 de desembre de 1959.

b) Que al temps de contraure matrimoni els consorts no tenien cap patrimoni significatiu.

c) Que l’esposa ha dedicat els més de quaranta-un anys de la seva vida en què ha perdurat la convivència a la cura del seu espòs, dels tres fills comuns, de la llar i de la família, en virtut d’un conveni tàcit de divisió de tasques que, atesa la realitat social majoritària de les persones de la generació d’aquest litigants i del seu extracte social, era l’habitual i en el qual la muller ha renunciat en benefici de la família i del mateix espòs a les oportunitats que en un altre cas hauria pogut tenir de desenvolupament professional i econòmic.

d) Que en el moment de la separació el senyor X. disposava dels béns següents:

1. Una pensió d’invalidesa de 5.974.017 pessetes anuals que l’Audiència capitalitza conforme a les regles que aplica amb un total de 60.000.000 de pessetes.

2. Uns rendiments d’entre 600.000 i 700.000 pessetes mensuals pels seus treballs d’assessorament fiscal, que continua realitzant.

3. La propietat de dues places d’aparcament al carrer A. de L..

4. La propietat d’una finca amb una casa edificada a L..

5. La propietat d’un pis a la plaça XXX, núm. XX de L..

6. La propietat del 99% de les accions de la societat E., SA, una típica societat patrimonial a la qual pertany la titularitat almenys de catorze immobles, la meitat d’ells ubicats en una de les zones més cotitzades per a l’arrendament d’oficines a L. (carrer XXX pròxim a la G.) i l’altre meitat situats a la prestigiosa localitat turística de L., a L.. La societat té per objecte l’arrendament d’immobles, i va declarar uns guanys nets a l’exercici de 1999 de 5.530.194 pessetes. El valor en venda dels immobles esmentats propietat de la societat, la sentència el xifra en 500.000.000 de pessetes per acceptació de la declaració d’una filla del matrimoni que va ostentar el càrrec d’administradora de la societat per designació del seu pare.

7. La titularitat de 250 participacions a la societat Z., SL, d’un valor no inferior a 25.000.000 de pessetes.

8. Un dipòsit de diners de quantitat no inferior als 130.000.000 de pessetes obtinguts de la venda de l’habitatge que fou domicili familiar a l’àtic del número XX del carrer XXX de L.

9. La meitat de la propietat d’un terreny a la localitat de L. (adjacent a la finca amb torre a què hem fet referència en el punt 4 d’aquesta relació de béns. L’altra meitat pertany a l’esposa, com es dirà).

10. La meitat d’una cartera de valors d’uns 12.000.000 de pessetes. (L’altra meitat pertany també a l’esposa, com es dirà).

I,

11. El principal actiu patrimonial de l’espòs el constitueix la societat mercantil patrimonial E., SA (ja esmentada), que ell controla de forma absoluta; i els rendiments periòdics del capital, immobles i drets passius de l’espòs, fins i tot restant transcendència a les activitats professionals d’assessor fiscal que desenvolupa, supera 1.000.000 de pessetes netes mensuals.

Aquests són els béns de l’espòs al moment de la separació, segons proclamació de la sentència de l’Audiència (intocable en aquest recurs).

Sisè. Els béns amb què queda l’esposa al moment de la separació són, també segons la sentència, els següents:

1. La meitat indivisa del terreny de L. a què ens hem referit en el punt 9 de la relació de béns del marit.

2. La meitat de la cartera de valors d’uns 12.000.000 de pessetes a què hem fet al·lusió a l’apartat 10 de la relació de béns de l’espòs.

3. La propietat de l’habitatge del carrer XXX, núm. XX, de L., d’un valor d’uns 80 o 90 milions de pessetes, que és el domicili de l’esposa.

4. Un dipòsit de diners no superior als 20.000.000 de pessetes.

5. No té cap renda derivada del treball ni de classes passives. I

6. Els rendiments periòdics del patrimoni de l’esposa no arriba a les 50.000 pessetes mensuals.

Setè. És un fet no discutit –com diu l’Audiència- que tot el patrimoni ressenyat de què gaudeix l’esposa ha estat adquirit amb el producte del treball, dels negocis i de les inversions del marit; per la qual cosa cal computar tal patrimoni de l’esposa als efectes de determinar, si és el cas, la indemnització compensatòria per desequilibri patrimonial injustificat que li pugui correspondre perquè constitueix una remuneració indirecta a l’esposa que cal entendre com a compensació pel seu treball en benefici de la família durant els 41 anys de convivencia matrimonial.

Però feta la comparació de sengles patrimonis resultants al moment de la ruptura matrimonial, l’Audiència adverteix que “el patrimonio del esposo, a la luz de las pruebas practicadas y de los razonamientos del fundamento precedente, es superior en más de siete veces al de la esposa”, i estima que concorren els requisits per a l’atorgació a l’esposa de la indemnització de l’article 41 del Codi de família de Catalunya, la quantia de la qual fixa, atesos els elements que assenyala el seu primer fonament cinquè (n’hi ha dos amb el mateix ordinal), en la quantitat de 60.000.000 de pessetes (360.607,26 euros).

I és contra aquesta decisió de l’Audiència que el recurrent ha interposat aquest recurs de cassació, l’examen del qual efectuem seguidament.

Vuitè. Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la interpretació i aplicació de l’art. 41 del Codi de família de Catalunya. El recurrent es fa ressò de la Sentència de aquesta Sala de 27 d’abril de 2000, però cal esmentar també l’anterior de 31 d’octubre de 1998 i les dues complementades per les posteriors d’1 de juliol de 2002 (referida a la ruptura d’una convivència estable de parella), 21 d’octubre de 2002, 10 de febrer i 10 de març d’aquest mateix any 2003, la doctrina de totes les quals esvaeix els arguments que fonamenten aquest recurs de cassació.

En efecte: La d’1 de juliol de 2002, reiterant la doctrina de les anteriors, confirmada per les posteriors, assenyala que la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l’altre dirigeix i administra el negoci amb l’estalvi —de tot tipus— afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que, en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l’altre retingui l’actiu patrimonial íntegre; es tracta d’aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència, però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col·lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment.

La Sentència de 27 d’abril de 2000 ja deia, en termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució generarà un enriquiment a favor de l’altre. La de 21 d’octubre de 2002 afegia que només pel fet de la renúncia d’un dels cònjuges a treballar fora de casa, l’altre ja en resulta enriquit sabent que la casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que reivindica la compensació de l’art. 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos. I la de 10 de febrer de 2003 afegeix que a l’efecte de la compensació econòmica de l’art. 41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d’exclusivitat, perquè això, ni ho expressa l’art. 41 ni s’ajusta a la seva finalitat, ja que el que la norma tracta de compensar és el treball desinteressat del cònjuge que opta per dedicar- se a la cura de la llar i dels fills, i aquesta opció és precisament la que permet a l’altre cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni conjugal. I seria totalment injust que aquesta opció —que beneficia ambdós consorts— derivés en l’enriquiment de l’un i l’empobriment de l’altre, perquè, com diu la Sentència de 27 d’abril de 2000, no es tracta de comparar la situació actual dels cònjuges, sinó de veure si al moment de la liquidació del patrimoni conjugal es produeix una injustificada desigualtat entre ells, perquè havent contribuït ambdós a l’aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas, l’esposa, de la forma que preveu l’art. 5.1 del Codi de família) res no justifica que després l’un quedi ric i l’altra resti pobre.

En aquest cas:

a) Està declarat per la Sentència i reconegut que durant els 41 anys de convivència l’esposa s’ha dedicat de manera exclusiva a la cura de la llar, de l’espòs i dels fills, sense haver treballat mai fora de casa i sense obtenir consegüentment rendes de cap mena del seu treball.

b) La desigualtat patrimonial en què queden aquest consorts és evident ja que, com proclama l’Audiència, el patrimoni de l’espòs és superior en més de set vegades al de l’esposa.

c) El recurrent diu que el seu patrimoni ha estat aconseguit pràcticament en la seva integritat com a conseqüència de “su trabajo” y de ”sus inversiones”; menystenint que sense l’entrega total de l’esposa a la cura de la seva llar i dels seus fills, difícilment hauria pogut assolir aquell patrimoni.

d) El recurrent vol posar-nos de manifest “errores graves de apreciación” quant “a la valoración que hace del patrimonio del señor X. la sentencia aquí recurrida”; quant a la “realidad patrimonial, tal y como ha quedado probado y consta en las presentes actuaciones”; quant a la “valoración del patrimonio de la Sra. Y. según la sentencia aquí recurrida”, i quant a “fijar su realidad patrimonial tal y como ha quedado probado en autos”; i dedica seguidament els folis 115 al 122 del rotlle (on hi ha el seu recurs de cassació) a voler demostrar aquells pretesos errors de l’Audiència. Però no té en compte que no correspon a un recurs de cassació la denúncia d’aquells suposats errors els quals haurien de ser canalitzats, si de cas, per la via del d’infracció processal, tal com hem exposat precedentment; per la qual cosa no escau prendre aquí en consideració les seves al·legacions sobre això.

Novè. Declarat per l’Audiència, sense impugnació adient dels fets que ha apreciat i sense que hagi estat infringit cap precepte legal de caràcter substantiu, que al moment de la separació existeix en aquest cas una desigualtat patent entre els patrimonis dels consorts generada com a conseqüència de la retribució insuficient del treball de l’esposa a la llar durant els 41 anys de convivència matrimonial, i que aquesta desigualtat suposa un enriquiment injust de l’espòs, es donen els requisits que, per a la correcció del règim econòmic de la separació de béns, estableix l’art. 41 del Codi de família de Catalunya, raó per la qual la conclusió de l’Audiència d’atorgar a l’esposa la compensació econòmica corresponent que l’Audiència ha fixat i determinat en ús de la seva sobirana facultat (no impugnada per la via adient) ha de ser confirmada, amb el consegüent rebuig d’aquest recurs de cassació.

Desè. Les costes dels recursos s’han d’imposar al recurrent (art. 398 de la Llei d’enjudiciament civil).

Per l’anterior, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

 

PART DISPOSITIVA

Desestimar els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats pel Sr. X contra la sentència de què s’ha fet esment en l’antecedent de fet segon d’aquesta resolució, confirmar aquesta sentència i imposar al recurrent les costes dels recursos.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 

 

 
 

 

 

 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda