Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 17 de març de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 17 de Març de 2003 núm. 6/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
 Fonaments de dret
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Y2 Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs conjunt de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 86/2002 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 1ª de l'Audiència Provincial de Girona en el rotlle d’apel·lació núm. 275/2002, com a conseqüència de les  actuacions de judici de menor quantia núm. 284/1999 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Figueres. Les Sres. X i X2 han interposat aquest recurs  representades pel procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert i defensades pel lletrat Sr. F. Lambea. Són part contra la qual es recorre els Srs. Y, Y2 i Y3, representats per la procuradora Sra. Araceli García Gómez i defensats pel lletrat Sr. José M. Pou de Avilés.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Irene Gumà Torramilans, que va actuar en nom i representació de les Sres. X i X2, va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia núm. 284/1999 al Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 1 d’octubre de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“Que, estimando parcialmente la demanda instada por la Procuradora de los Tribunales, Dª Irene Gumá, en nombre y representación de Dª X y X2, asistidas por el Letrado D. Fernando Lambea, y dirigida contra D. Y, Dª Y3, Dª Z y Dª Y2, y D. Z2, debo declarar y declaro el derecho de las demandantes a la herencia de su madre Dª Z3, y en consecuencia el reconocimiento de su condición de herederas, condenando a los demandados a otorgar escritura de manifestación y aceptación de herencia únicamente respecto de la mitad indivisa de la finca XXX, del Registro de la Propiedad de Figueres, sita en la C/ XXX, nº XX, de la localidad de L., por mitades indivisas de los bienes señalados por partes iguales entre todos los herederos, librando los correspondientes mandamientos de inscripción de la herencia a los registros de la Propiedad de Figueres y Roses, con cancelación de las posibles inscripciones contradictorias.

“Que debo decretar y decreto la extinción y restitución de la dote propiedad de Dª Z3 condenando a los demandados a aportar a la herencia de su madre el valor actualizado de 500.000 ptas. desde el otorgamiento de la dote en el año 1954 hasta la fecha del fallecimiento de la causante en 1984, más los intereses legales desde aquella fecha, hasta su completo pago. “Desestimamos la pretensión de retorno de los restos de la causante a su ubicación original en el Cementerio Municipal de L..

“Todo ello, con abono, por cada una de las partes, de las costas procesales causadas a su instancia y las comunes por mitad.

“Contra esta Sentencia cabe interponer recurso de apelación que deberá prepararse ante este Juzgado, en el plazo de cinco días a contar desde el día siguiente a la notificación de la presente resolución y que será resuelto por la Ilma. Audiencia Provincial de Girona”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 18 de setembre de 2002, amb la següent part dispositiva:

“Que debemos estimar el recurso de apelación formulado por las representaciones de Dª. X y Dª. X2 y D. Y, Dª. Y2 y Dª. Y3 contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia e Instrucción nº 4 de Figueres, en los autos de juicio de menor cuantía nº 284/1999, con fecha 1 de octubre de 2001.

“Debemos revocar parcialmente la misma en los términos siguientes:

“Deberá incluirse en el caudal relicto los derechos que pudieran corresponder a la causante, Dª. Z3, sobre el negocio -----, derechos que deberán ser ejercitados por los herederos contra quien corresponda, absolviendo a los demandados en la instancia respecto de esto.

“Sólo procede la devolución de la cantidad de 500.000 pesetas, sin actualización alguna, en concepto de la dote estimada constituida por los padres de la causante, a restituir por parte de D. Y, Dña. Y2 y Dña. Y3.

“No procede pronunciamiento sobre las costas de esta alzada.

“Líbrese testimonios de la presente resolución para su unión al rollo de su razón y remisión al Juzgado de procedencia, junto con las actuaciones originales.

“De acuerdo con lo dispuesto en la disposición final decimosexta y transitoria tercera de la LEC 1/2000, contra esta sentencia cabe recurso de casación ante el Tribunal Superior de Justicia si concurre la causa prevista en el apartado tercero del número 2 del artículo 477 y también podrá interponerse recurso extraordinario por infracción procesal previsto en los artículos 468 y siguientes ante el mismo Tribunal, si concurre alguno de los motivos previstos para esta clase de recurso y se interpone conjuntamente con el recurso de casación”.

 Tercer. Contra aquesta sentència, el procurador Sr. Joan Ros Cornell, en nom i representació de les Sres. X y  X2, va interposar aquest recurs conjunt de cassació i per infracció processal davant la Sala 1a de la Audiència Provincial de Girona, que va fonamentar en els motius que consten a les actuacions.

Quart. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 31 d’octubre de 2002, i de conformitat amb la disposició final setzena, 4a i 5a de la Llei d’enjudiciament civil, es passaren les actuacions al magistrat ponent a fi que proposés a la Sala la resolució escaient. Per provisió de data 31 d’octubre de 2002 es designà ponent i es formà el Tribunal.

Per provisió de data 28 de novembre de 2002 es va admetre a tràmit el motiu quart del recurs de cassació, que comporta l’admissió a tràmit del recurs extraordinari per infracció processal. En relació amb els motius primer, segon i tercer del recurs de cassació, en concórrer possible causa d’inadmissió basada en l’interès cassacional per no concretar-se el nucli de l’objecte del litigi respecte al qual s’al·legava l’existència de jurisprudència contradictòria, es van traslladar a les parts personades perquè en el termini de deu dies formulessin les al·legacions escaients d’acord amb allò disposat a l’art. 483.3 de la Llei d’enjudiciament civil.

En data 9 de gener de 2003 aquesta Sala Civil va dictar interlocutòria que admetia a tràmit els recursos de cassació i extraordinari per infracció processal interposats per la representació processal de les senyores X, i X2 contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona en el rotlle 275/2002.

En data 10 de febrer de 2003, la procuradora Sra. Araceli García Gómez, en nom i representació dels Srs. Y, Y3 y Y2 , va interposar escrit d’oposició, davant de l’Oficina de Repartiment de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Per mitjà d’una provisió de data 13 de febrer de 2003, i de conformitat amb l’art. 475 i 486.1 de la LEC, es va convocar les parts per a la celebració de la vista el dia 3 de març a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc. Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la finalitat de centrar les qüestions que han estat objecte del litigi i les qüestions que es plantegen ara en el recurs de cassació, sembla oportú fer una referència breu als fets següents:

A/ El dia 13 de novembre de 1970 es va atorgar una escriptura pública anomenada de cessió a renda vitalícia, en la qual el senyor Z4. transmetia als consorts senyors Z5 i Z6 una finca de la seva propietat coneguda per F.,que es troba al L., a canvi d’una pensió vitalícia de sis mil pessetes mensuals, amb el pacte que els consorts esmentats adquirien la finca objecte del contracte per meitats indivises i que el sobrevivent d’ells adquiriria la totalitat de la finca.

B/ El dia 23 de juny de 1975 es va signar un document privat de transacció entre la senyora Z7 i, Z5  i Y, en el qual es va convenir que la totalitat de la finca F2., que forma part de la finca F. i que es troba a la part sud de la finca i separada de la resta per un camí, seria propietat exclusiva dels consorts senyors Z5 i L. i Z6, i que la resta de la finca F. es dividiria en dues parts d’igual superfície, una de les quals, més concretament la que és més propera al F2., s’adjudicava als consorts esmentats i l’altra s’adjudicava a la Sra. Z7.; es fa constar també en el conveni transaccional que la totalitat de la finca F. estava inscrita en el Registre de la Propietat a nom dels consorts senyors Z5 i L. i Z6 i que no obstant la decisió acordada es mantania aquesta titularitat registral, ja que els atorgants tenien intenció de vendre la finca.

C/ La senyora Z6 va morir el dia 26 de desembre de 1984 i per acta notarial de 12 de febrer de 1993 van ésser declarats hereus intestats de la difunta els seus fills senyors Y, X, X2, Y3, Z i Y2 , i el seu nét, fill de la filla premorta senyora Z7., senyor Z2.

D/ El dia 11 de setembre de 1988 els fills i nét de la testadora, excepte la senyora X, van signar un conveni privat, en el qual manifestaven tenir coneixement que llurs pares havien adquirit la finca F. del L. per meitats indivises i amb pacte de supervivència, encara que aquest pacte no s’havia inscrit en el Registre de la Propietat, i renunciaven a qualsevol dret sobre la finca esmentada en la seva condició d’hereus de la mare, ja que la voluntat dels progenitors era que adquirís la totalitat de la finca el supervivent d’ells.

E/ El senyor Z5. va atorgar testament notarial obert el dia 14 de juliol de 1998, en el qual ordenava uns llegats en pagament dels drets de llegítima paterna, instituïa hereus els seus fills senyors Y, Y3 i Y2 , ordenava un llegat remuneratori a favor dels administradors del ----- propietat del testador i nomenava marmessors universals els senyors Z8 i Z9. El testador va morir el dia 17 de febrer de 1999; el dia 11 d’octubre del mateix any es va atorgar escriptura pública d’acceptació i adjudicataris de l’herència paterna.

F/ El dia 14 de desembre de 1999 les senyores X i X2 van interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els senyors Y, Y3, Z i Y2  i contra el senyor Z2, en la qual interessaven que al seu dia es dictés sentència que declarés el dret de les agents a l’herència materna, l’atorgament de la possessió dels béns hereditaris i que decretés el retorn de les despulles de la mare al cementiri de L.; que es condemnés els deferents a atorgar escriptura pública d’adjudicació de l’herència materna; que es decretés l’extinció i la restitució del dot, propietat de la mare i la imposició de costes als deferents.

G/ En el seu escrit de contesta a la demanda, la senyora X2 al·legava que les agents coneixien perfectament que la finca F. no formava part de l’herència materna, com a conseqüència del pacte de supervivència que va convenir amb el seu marit i del conveni de transacció de l’any 1975 abans esmentat, en el qual s’establia que una part de la finca era propietat de la senyora Z7 ; que respecte al dot de la mare sols es podia reclamar la quantitat de cinc-centes mil pessetes, i que no era procedent el retorn de les despulles de la mare al cementiri de L., perquè la voluntat dels pares va ser sempre que volien ser enterrats al mateix lloc.

H/ El senyor Z2 va manifestar que s’aplanava a la demanda.

I/ Els senyors Y i Y2 van manifestar que feien seves les al·legacions formulades per la senyora X2 en el seu escrit de contesta a la demanda i al·legaven, a més a més, existència d’un litisconsorci passiu necessari, ja que les agents pretenden que formés part de l’herència materna la meitat indivisa de la finca F., una part de la qual era propietat de la senyora Z7. segons el conveni transaccional de l’any 1975, que, per tant, havia de ser part en el litigi.

J/ La senyora Z3 va manifestar en el seu escrit de contesta a la demanda que s’aplanava a les pretensions de les agents excepte en la part que fa referència a la finca F., que segons la deferent és propietat de la senyora Z10., vídua de l’oncle de la deferent senyor Z11.., i manifestava també que havia impugnat la validesa del testament del seu pare.

K/ El Jutjat de Primera Instància número 4 de Figueres va dictar Sentència el dia 1 d’octubre de 2001, que desestimava l’excepció de manca de litisconsorci passiu necessari, ja que la senyora Z7  no formava part de la comunitat hereditària de la seva germana senyora Z6; estimava la pretensió de les agents que formava part de l’herència materna el dot voluntari i estimat de cinc-centes mil pessetes, que s’havia de restituir a l’herència segons el valor actualitzat a l’any 1984; declarava que la finca F. no formava part de l’herència de la senyora Z6, i desestimava, finalment, la pretensió de les agents sobre el trasllat de les despulles de la mare al cementiri de L..

L/ Les senyores X i X2, parts agents en el litigi, i els deferents senyors Y, Y2 i X2 van interposar recurs d’apel·lació contra la resolució esmentada, que ha resolt la Sentència de 18 de setembre de 2002 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, que reconeix la validesa del pacte de supervivència que s’havia convingut en el contracte de cessió a renda vitalícia de 13 de novembre de 1970, confirma la resolució recorreguda en la part que fa referència a no donar lloc al trasllat de les despulles de la mare al cementiri de L., revoca parcialment la sentència de primera instància en el sentit que s’han d’incloure en l’herència materna els drets que puguin correspondre a la senyora Z6 sobre el ----- F., que haurà d’exercitar contra qui correspongui i, per tant, estableix l’absolució dels defenents respecte a aquest pediment, i, per últim, revoca la sentència recorreguda en la part que fa referència a establir una revalorització respecte al dot estimat que ha de forma part de l’herència materna.

 Segon. Amb caràcter previ la part contra la qual es recorre al·lega que existeix causa d’inadmissió, i en aquests moments, de desestimació dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal, que ha interposat la representació processal de les senyores X i X2, al·legació prèvia que en bona part reprodueix les que va formular la mateixa processal en l’escrit que va presentar davant d’aquesta Sala en el tràmit de l’article 480.2 de la Llei d’enjudiciament civil i que va resumir de forma sintètica a l’acte de celebració de vista dels recursos esmentats. 

Els raonaments de la part contra la qual es recorre no contradiuen eficaçment la Resolució d’aquesta Sala de data 9 de gener de 2003, que acorda admetre a tràmit el recurs de cassació i el recurs extraordinari per infracció processal, que es donen aquí per reproduïts i, per tant, es desestima la qüestió prèvia que formula la part recorreguda en el seu escrit d’oposició a ambdós recursos.

Tercer. Estableix la disposició final setzena de la Llei d’enjudiciament civil, i més concretament la seva regla 6a, que quan s’ha admès a tràmit el recurs de cassació i el recurs extraordinari per infracció processal, s’ha de resoldre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció processal. Aquest recurs, que hem d’entendre que es fonamenta en l’article 469.1.4t de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 24 de la Constitució, que en el seu apartat primer estableix que tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels organismos jurisdiccionals en l’exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió. Argumenta la part recurrent que la sentència d’apel·lació ordena la inclusió en el cabal relicte de la senyora Z6 dels drets que li corresponen en el negoci -----, que segons la mateixa sentència d’apel·lació hauran d’exercir els seus hereus contra qui correspongui; i segons la mateixa part recurrent, aquest pronunciament no resol les qüestions que es van debatre en el litigi, que deixa en la incertesa d’un procediment posterior, pronunciament que determina una manca de tutela judicial efectiva ja que, afegeix la mateixa part recurrent, existeixen a les actuacions elements suficients per a resoldre aquest punt de la qüestió litigiosa.

Hem de recordar en aquests moments que l’any 1960 es va constituir una societat privada entre els senyors Z4., Z6 i Z10, societat a la qual el senyor Z4. aportava la finca on es troba el -----, amb la precisió que l’aportant conservava el dret de propietat sobre la finca, que per escriptura pública de 13 de novembre de 1970 va transmetre a títol de venda vitalícia a la seva filla, que també formava part de la societat privada, senyora Z6 i al seu marit senyor Z5. Interessa recordar també que el dia 23 de juny de 1975 es va signar un conveni transaccional que, en la part que afecta la seva finca, precisava que una part d’aquesta s’adjudicava a la senyora Z7.; en el mateix conveni s’explicitava que l’hereu del senyor Z4. renunciava a la participació d’una tercera part que el seu causant tenia en el -----, que transmetia per meitats a la seva mare senyora Z6 i a la seva tia senyora Z7, i que l’explotació de ----- es feia segons allò que s’havia convingut en el contracte de societat privada esmentat de l’any 1960. Recordem, finalment, que després de la mort de la senyora Z6, es va constituir el dia 13 de desembre de 1985 la societat M., SA, i que els socis fundadors eren el senyor Z5, Z10, Z7 i X2, que tenia per objecte l’explotació del -----, societat que era administrada pel senyor Z5.

D’acord amb aquesta relació de fets s’ha de diferenciar entre els drets que podien correspondre a la senyora Z6 sobre la finca on es troba el -----, drets que en tot cas constitueixen matèria pròpia del recurs de cassació, i els drets que li podien correspondre sobre els rendiments que es derivaven de l’explotació del -----. El cert és que sobre aquests drets existeix actualment un litigi, interposat per una de les persones que van constituir ambdues societats, en el qual es discuteix la subsistència o no de la societat privada de l’any 1960 després d’haver-se creat la societat M., SA, i el resultat d’aquest litigi pot tenir, evidentment, una transcendència important sobre la determinació dels beneficis que es poden derivar de l’explotació del -----, determinació que no es pot fer a esquena de tots els interessats en l’explotació del ----- per tal de no deixar uns possibles interessats en situació d’indefensió. I com que la demanda no s’adreça contra tots els interessats possibles en la determinació dels beneficis que es puguin derivar de l’explotació del -----, com precisa la sentència recorreguda, la desestimació d’aquesta pretensió ejercitada per la part agent no comporta una vulneració del principi de tutela judicial efectiva segons l’article 24.1 de la Constitució, perquè la tesi de la sentència d’apel·lació es fonamenta en els principis que informen el procediment civil al nostre país. Ja que la sentència d’apel·lació no ha produït cap mena d’indefensió en sentit material, perquè deixa oberta la possibilitat de reclamar la participació que correspongui a la part recurrent en els beneficis obtinguts per l’explotació del ----- en el procediment que escaigui i contra les persones interesadse en la determinació d’aquests beneficis. Ara sols cal afegir que únicament la indefensió material gaudeix de rellevància constitucional, ja que com precisa la Sentència del Tribunal Constitucional 6/1992, de 16 de gener, l’article 24 de la Constitució imposa el deure positiu d’esmenar qualsevol situació que pugui qualificar-se d’indefensió, concepte que segons un corrent jurisprudencial constant s’identifica amb aquella limitació dels mitjans de defensa produïda per una actuació indeguda dels organismes jurisdiccionals, encara que amb la precisió que la indefensió d’abast constitucional és un concepte diferent del d’indefensió processal, ja que aquella ha d’assolir un significat material que produeixi una lesió efectiva o, si es vol, un menyscapte efectiu i real del dret de defensa. Amb la conseqüència, doncs, que escau desestimar el recurs extraordinari per infracció processal interposat per la part agent en el litigi i ara part recurrent.

Quart. La desestimació del recurs extraordinari per infracció processal determina, segons la disposició final setzena, regla sisena, la procedència d’examinar el recurs de cassació que ha interposat la mateixa part recurrent, que en el motiu primer del seu recurs al·lega infracció dels articles 60 i 61 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre compres amb pacte de supervivència. Al·lega la part recurrent que, segons els preceptes esmentats, les compres amb pacte de supervivència s’han de convenir en un contracte de compravenda, i en el cas que ha originat el recurs es va convenir en un contracte de renda vitalícia, circumstància que, segons la mateixa part recurrent, ha de determinar la nul·litat del contracte.

És cert que segons l’article 61 de la Compilació s’exigeix que el pacte de supervivencia s’ha de convenir en un contracte de compravenda, però el que cal considerar en aquests moments és si el pacte de supervivència sols es pot convenir en un contracte de compravenda.

Cal recordar ara que les compres amb pacte de supervivència són una institució d’arrel consuetudinària, circumstància que per ella mateixa posa de manifest que la seva denominació no vol traduir en termes jurídics uns conceptes que s’han d’entendre en el seu sentit vulgar i corrent, com succeeix gairebé sempre en relació amb les institucions d’arrel consuetudinària. Amb aquestes consideracions es vol posar de manifest que l’expressió compres no equival necessàriament a contracte de compravenda en sentit jurídic i que reuneixi tots els requisits propis del contracte de compravenda, sinó que l’expressió compres es pot referir igualment a qualsevol altra transmissió fonamentada en una causa onerosa, que el llenguatge vulgar pot assimilar a una compravenda, perquè la compravenda és sens duote el prototipus del contracte transmissiu que es fonamenta en una causa onerosa. Ho posa en relleu, per exemple, una altra institució catalana, també d’arrel consuetudinària, com és l’associació de compres i millores, que regulen actualment els articles 61 al 63 del Codi de família, respecte a la qual es precisava que l’expressió compres era equivalent a qualsevol adquisició a títol onerós i, per aquest motiu, l’article CX del projecte d’Apèndix de Duran i Bas, que recollia el parer dels més acreditats tractadistes catalans de l’època del ius commune, precisava que no estaven incloses en l’expressió compres, les adquisicions de béns per institució hereditària, llegat o donació. I les mateixes consideracions es poden fer extensives a l’hora de fixar el sentit de l’expressió compres en relació amb el pacte de supervivència, que permet fer extensiva la institució correctora d’un règim de separació absoluta de béns a l’empara del principi d’autonomia privada a supòsits que no reclamen una institució diferent a la que preveu la llei, en sentit exemplificatiu, però no limitatiu, pel contracte de compravenda.

Aquests raonaments han de determinar, doncs, la desestimació del motiu primer del recurs de cassació i, per tant, a declara la validesa del pacte de supervivència convingut en un contracte de renda vitalícia, tesi que no contradiuen eficaçment les altres argumentacions de la part recurrent, que al·lega que no concorre en el cas del litigi la igualtat de quotes entre els adquirents ni l’equilibri de les prestacions. Aquestes al·legacions s’han de desestimar, ja que de l’escriptura pública de any 1970 en resulta sense cap mena de dubtes que ambdós cònjuges adquireixen “por mitades indivisas entre ellos”; i si la tesi de la part recurrent es fonamenta en el fet que el preu o contraprestació a càrrec dels cònjuges no procedeix per meitat del patrimoni de cadascun dels cònjuges adquirents, l’argumentació és igualment desestimable, ja que si consta la voluntat dels cònjuges d’adquirir per meitats indivises, no és necessari esbrinar si el preu ha estat pagat per parts iguals, com ja ha establert aquesta Sala en la seva Sentència de 14 de juny de 1990. Com és igualment desestimable l’al·legació de la part recurrent de manca d’equilibri de les prestacions en el contracte de renda vitalícia  e l’any 1970 perquè el transmetent de la finca va morir l’any 1972, circumstància aquesta mancada de transcendència en el cas del recurs, ja que el contracte de renda vitalícia és una de les manifestacions més significatives dels anomenats contractes aleatoris, que, com resulta de l’article 1790 del Codi civil, es fonamenten també, com el contracte de compravenda, en una causa onerosa, encara que amb la diferència derivada de l’aleas, que deixa sense fonament l’exigència d’un equilibri entre les prestacions a càrrec de cadascuna de  les parts contractants; i, per tant, encara que s’hagi produït un desequilibri notable entre les prestacions, amb l’excepció del supòsit que inclou l’art. 1804 del Codi civil —que aquí no concorre—, aquest fet en res no afecta la validesa del contracte. Al·lega, finalment, la part recurrent la nul·litat del pacte de supervivència convingut en l’escriptura pública de l’any 1970 sobre la base que la finca es troba inscrita en el Registre de la Propietat a nom d’ambdós cònjuges per meitats indivises, ja que l’encarregat del Registre va denegar la inscripció del pacte de supervivència, decisió que no va ser recorreguda en via governativa. També aquest aspecte del recurs s’ha de refusar. En primer lloc perquè la validesa del pacte de supervivència no es pot fer dependre en les relacions inter partes de la seva inscripció en el Registre de la Propietat, que segueix en aquest punt el règim general sobre caràcter no constitutiu de les inscripcions en el nostre sistema jurídic. I en segon lloc perquè la decisió denegatòria del registrador, encara que no s’hagués reconegut en via governativa, no prejutja delictivament la validesa o nul·litat d’un pacte de supervivencia convingut en un contracte de renda vitalícia, ja que la decisió final sobre la validesa o nul·litat del pacte de supervivència en aquest cas l’han de declarar els organismes jurisdiccionals segons l’article 66 de la Llei hipotecària.

Cinquè. El motiu segon del recurs de cassació al·lega infracció dels articles 245 i 246 de la Compilació del dret civil de Catalunya i doctrina i jurisprudència sobre donacions per causa de mort. En aquest motiu la part recurrent palesa la seva disconformitat amb la sentència recorreguda, que declara la validesa del pacte de supervivència convingut en el contracte de renda vitalícia per la via de convertir-lo en una donació mortis causa, que produeix els seus efectes a la mort d’un dels consorts.

El fonament de dret tercer de la sentència recorreguda argumenta sobre la validesa del pacte de supervivència convingut en el contracte de renda vitalícia de l’any 1970, i el mateix fonament de dret afegeix, com a element de reforç, que la seva validesa es pot fonamentar, també, per la via de convertir-la en una donació per causa de mort a favor del cònjuge supervivent. Arribats a aquest punt hem de precisar que, segons un criteri jurisprudencial reiterat, escau el recurs de cassació contra la part dispositiva de la sentència recorreguda i no contra els arguments o raonaments de la sentència irrellevants per a la decisió (Sentència del Tribunal Suprem de 26 d’octubre de 1990, 18 de febrer de 1992), amb la conseqüència d’excloure’s de l’àmbit del recurs els arguments obiter dicta (sentències del Tribunal Suprem de 16 de febrer i 24 de desembre de 1994), raonaments que porten, doncs, a la desestimació del motiu segon del recurs de cassació. No obstant això, la Sala no comparteix el criteri de la sentència recorreguda favorable a la conversió del pacte de supervivència en una donació per causa de mort, que permetria al consort supervivent acceptar-la després de la mort de l’altre de forma expressa o tàcita, ja que, com posa en relleu la doctrina més autoritzada, l’adquisició pel consort supervivent de la meitat indivisa que corresponia al premort opera de forma automàtica, és a dir, sense necessitat d’acceptació per part del supervivent, perquè el pacte de supervivència desvia la meitat indivisa que corresponia al consort premort del decurs hereditari normal, que s’integra d’aquesta forma en la patrimoni del consort supervivent. Aquesta discrepància amb la sentència recorreguda en res afecta, però, la decisió de la qüestió litigiosa i, per tant, la Sala ha de determinar el refús del motiu segon del recurs de cassació.

Sisè. El motiu tercer del recurs de cassació al·lega infracció dels articles 1 i 20 de la Compilació del dret civil de Catalunya i aplicació indeguda dels articles 1255 i 620 del Codi civil, en relació amb l’article 6 del mateix Codi. El motiu és igualment desestimable perquè:

A/ El pacte de supervivència que es va convenir en l’escriptura pública de compraventa de l’any 1970 seria nul, segons la part recurrent, perquè es va convenir quan l’article 20 de la Compilació declarava nul·les les donacions entre cònjuges, pretensió clarament recusable ja que, com ha reiterat aquesta Sala en les seves sentències de 16 de juliol de 1992, 15 de febrer de 1994, 12 de febrer de 2001 i 29 de juliol de 2002, no es pot al·legar la nul·litat de la donació, quan el legislador català ha optat pel criteri de la validesa de les donacions entre cònjuges i amb la precisió, encara que el pacte de supervivència convingut entre els cònjuges no es pot qualificar de donació per la seva aleatorietat bilateral, que l’apropa als contractes fonamentats en una causa onerosa segons una autoritzada opinió doctrinal.

B/ La Sala comparteix el criteri de la part recurrent sobre la inoportunitat d’invocar, com fa la sentència recorreguda, l’article 620 del Codi civil sobre donacions per causa de mort, perquè el precepte no és vigent en el dret civil català, segons resulta de l’article 1.II de la Compilació i la seva disposició final quarta; encara que aquest fet no afecta la decisió del litigi en el sentit que ho fa la sentència d’apel·lació perquè, com s’ha argumentat en el fonament de dret anterior, no escau convertir el pacte de supervivència convingut a l’escriptura pública de 1970 en una donació mortis causa a favor del consort supervivent.

C/ Els raonaments que s’han fet en el fonament de dret anterior sobre adquisició automàtica pel consort supervivent de la meitat que corresponia al premort, sense necessitat d’una acceptació expressa o tàcita, encara que amb possibilitat de renunciar-la, determinen, sense necessitat de consideracions més extenses, la desestimació íntegre del motiu tercer, que es fonamenta en la inexistència d’un animus donandi, innecessari en el cas del litigi perquè aquí no es pot parlar de donació per causa de mort ni, per tant, de la necessitat d’una acceptació expressa o tàcita de la pretesa donació, ni la manca de signatures que esmenta la part recurrent en els documents posteriors al contracte de 1970 pot tenir cap transcendència per a desvirtuar una adquisició automàtica a favor del consort supervivent, que no consta que hagués repudiat.

Setè. El quart i darrer dels motius de cassació al·lega infracció de l’article 64 del Codi de successions, l’apartat primer del qual confereix a l’hereu l’acció de petició d’herència per tal d’obtenir el reconeixement de la seva qualitat i la institució dels béns com a universalitat, sense haver de provar el dret del seu causant sobre els béns singulars que la constitueixen.

El motiu del recurs té com a base el fet que les despulles de la mare dels litigants es trobaven inicialment al cementiri de LL. i després els germans, que han estat part deferent en el litigi, van traslladar-les, sense comunicar-ho a les agents, al cementiri del L., i la petició dels recurrents es concreta en la restitució de les despulles de la mare al cementiri de L.. Aquesta pretensió és desestimada per les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, pronunciament que la Sala considera ajustat a dret i que, per consegüent, ha de ser confirmat en el tràmit de cassació. En aquests moments sols cal afegir que la via emprada per la part agent, i ara recurrent, d’exercici de l’acció de petició d’herència no sembla l’escaient perquè:

A/ Una de les característiques de l’acció de petició d’herència, segons l’article 64 del Codi de successions, és que persegueix el reconeixement de la qualitat o condició d’hereus en els agents, finalitat intranscendent en el cas que ara s’ha de resoldre, ja que en cap moment s’ha posat en dubte que correspon a les agents la condició de cohereves en l’herència materna.

B/ Una característica de l’acció de petició d’herència, segons el precepte esmentat, és assolir la restitució dels béns hereditaris que es troben en possessió de terceres persones de forma il·legítima, amb la precisió que ha de tractar-se de béns que formen part de l’herència, amb independència que siguin drets reals, de crèdit o que recaiguin sobre béns immaterials, i el cadàver d’una persona no forma part de l’herència, perquè encara que certament tingui la condició de cosa, es tracta d’una cosa extra commercium que per definició no forma part de l’herència i, per tant, no pot ser objecte de l’acció de petició d’herència, ja que si aquesta acció persegueix la restitució de la possessió dels béns hereditaris, cal recordar que segons l’article 437 del Codi civil sols poden ser objecte de possessió les coses susceptibles d’apropiació, i no pot ser objecte d’apropiació el cadàver per la seva condició de res extra commercium.

C/ Per últim sembla oportú esmentar que el trasllat de les despulles de la mare al cementiri del L. no es pot qualificar d’acte arbitrari, ja que segons resulta de les actuacions, en aquesta població es troba el panteó familiar, on es troben les despulles del marit i un fill de la difunta; però sense que amb aquesta afirmació es vulgui justificar l’actuació dels cohereus defenents de traslladar les despulles sense donar-ne coneixement a les altres cohereves, i a més a més filles de la difunta, que no és certament la forma més escaient de canalitzar les relacions de caràcter familiar, encara que no es pot esmenar per la via de l’exercici d’una acció de petició d’herència, que persegueix unes finalitats molt diferents.

Vuitè. Els raonaments anteriors determinen la desestimació íntegra dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal, fet que determina la imposició de les costes derivades d’ambdós recursos a la part recurrent, segons preveu l’article 398.1 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit desestimar els recursos de cassació i extraordinari per infracció processal que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Joan Ros i Cornell, que actua en nom i representació de les senyores X. i X2., contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 18 de setembre de 2002, en el rotlle d’apel·lació 275/2002, que es confirma en tots els seus punts, amb imposició de costes a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el magistrats que la componen. En dono fe.

 

 

 
 

 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda