Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 10 de març de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 10 de març de 2003 núm. 5/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la representació de la Sra. X., representada davant d’aquest Tribunal per la procuradora Sra. Belén Domínguez Romagosa i dirigida per l’advocat Sr. Enric Rubio i Gallart, contra la Sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Lleida el 4 d’octubre de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Lleida de 5 d’abril de 2002 en les actuacions de judici de separació contenciosa 305/01. El Sr. Y., aquí part recorreguda, ha estat representat per la procuradora Sra. Carlota Pascuet Soler i defensat per l’advocat Sr. Carlos Arredondo Díaz. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

 

  ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació processal de la Sra. X. va interposar, dins el termini establert i en la forma escaient, recurs de cassació contra la Sentència de data 4 d’octubre de 2002 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida en el seu rotlle d’apel·lació núm. 72/02, que a la seva part dispositiva deia: “Estimamos en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de D. Y. contra la Sentencia de fecha 5 de abril de 2002 dictada en autos de separación nº 305/2001 del Juzgado de Primera Instancia núm. 8 de Lleida y estimamos en parte la impugnación de dicha sentencia formulada por la representación procesal de Dª X. y revocamos parcialmente la citada sentencia en los siguientes extremos:

“Fijamos como importe de las pensiones de alimento con cargo a D. Y. la cantidad de 450,76 euros mensuales actualizables anualmente conforme a las variaciones del I.P.C. para su hija Z., y la cantidad de 600 euros mensuales, actualizables anualmente conforme a las variaciones del I.P.C. para su otra hija, Z2.

“Fijamos la pensión compensatoria que D. Y deberá abonar a Dª X en novecientos euros mensuales, actualizable anualmente conforme a las variaciones que experimente el IPC.

“Dejamos sin efecto la compensación económica del art. 41 del Código de familia de Cataluña a favor de la esposa. “Se adjudica a la esposa, Dª X, la mitad del saldo a fecha 23 de marzo de 2001 de las cuentas corrientes de titularidad conjunta de ambos cónyuges en Caixa de Sabadell, Banco Atlántico y Banco Popular.

“Y confirmamos el resto de los pronunciamientos de la sentencia impugnada”.

Segon. Per provisió d’aquesta Sala de data 10 de febrer de 2003 es va admetre a tràmit el present recurs i es va assenyalar dia i hora per a la votació i decisió, que es van efectuar el dia 27 de febrer de 2003. Posteriorment s’han personat al procediment les representacions processals de la part recurrent i de la part recorreguda.

Ha estat ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la finalitat de centrar les qüestions objecte del litigi sembla oportú fer una referència breu als fets següents:

A/ El senyor Y i la senyora X van contraure matrimoni el dia 2 de setembre de 1976 i d’aquesta unió matrimonial van néixer dues filles, la senyora Z. el dia 6 de novembre de 1978 i la senyora Z2. el dia 17 de març de 1984.

B/ El dia 13 de juliol de 2001 la senyora X va interposar una demanda contra el seu marit, en la qual interessava que es decretés la separació judicial dels cònjuges; que es conferís a la mare la guarda i custòdia de la filla menor d’edat del matrimoni; que s’establís la potestat compartida dels cònjuges sobre la filla esmentada i un règim de visites flexible a favor del pare; que es conferís a l’esposa i filles el gaudiment de l’habitatge familiar i l’apartament de L. durant els mesos de juliol i agost per anys alterns; que s’establís a càrrec del defenent l’obligació de pagar la quantitat de 250.000 pessetes mensuals en concepte d’aliments a favor de les filles del matrimoni; que es fixés en la quantitat de 300.000 pessetes mensuals la pensió compensatòria a favor de l’esposa; que en concepte de compensació econòmica per raó de treball es reconegués el dret de l’esposa a percebre la quantitat de 20.000.000 de pessetes o, si escaigués, l’adjudicació a favor de l’esposa de la meitat indivisa de l’habitatge conjugal que corresponia al marit lliure de càrregues; que, en relació amb els béns comuns dels cònjuges, s’adjudiqués al marit la totalitat del local en el qual exerceix les seves activitats professionals a canvi de fer-se càrrec de la hipoteca que grava l’habitatge familiar i la hipoteca que grava un altre local propietat de l’esposa, s’adjudiqués a cadascun dels cònjuges en propietat exclusiva una de les dues places d’estacionament de les quals són cotitulars i s’adjudiqués també a cadascun dels cònjuges la meitat del ròssec dels comptes indistints tancats el dia 1 de gener de 2000.

C/ El senyor Y va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 21 de setembre de 2001, en el qual interessava que es decretés la separació judicial dels cònjuges; que es conferís la guarda i custòdia de la filla menor d’edat a la mare; que es conferís a l’esposa i a les filles l’ús i el gaudiment de l’habitatge familiar, però no l’ús i gaudiment de l’habitatge de L. que s’havia posat en venda per tal d’atendre despeses familiars; que es fixés en 75.000 pessetes mensuals la quantitat que havia de percebre cadascuna de les filles en concepte d’aliments; que es fixés en 100.000 pessetes mensuals la quantitat que havia de percebre l’esposa en concepte d’aliments, fins a la seva incorporació al mercat laboral; que no esqueia la reclamació en concepte de compensació econòmica per raó de treball; que en concepte de pensió compensatòria s’atribuís a l’esposa la meitat indivisa, propietat del defenent, de l’habitatge familiar, amb obligació per part del marit de pagar la hipoteca que grava la finca; que s’adjudiqués al defenent la propietat del local on exerceix les seves activitats professionals, les dues places d’estacionament copropietat dels cònjuges I l’adjudicació a cadascun d’ells de la meitat del ròssec dels comptes indistints el dia de la separació, és a dir, el mes de març de 2001.

D/ El Jutjat de Primera Instància número 8 de Lleida va dictar Sentència el dia 5 d’abril de 2002, que decretava la separació definitiva dels cònjuges; l’ús i gaudiment de l’habitatge familiar a favor de l’esposa i de les filles del matrimoni; l’obligació a càrrec del defenent de pagar la quantitat de 120.000 pessetes mensuals a cadascuna de les filles del matrimoni, la quantitat de 200.000 pessetes mensuals a favor de l’esposa en concepte de pensió compensatòria econòmica per raó de treball o, alternativament, adjudicar a l’esposa la meitat de l’habitatge familiar lliure de càrregues; la dissolució del règim econòmic matrimonial de separació de béns; que no esqueia fer cap mena de pronunciament respecte als comptes indistints, i, finalment, que s’adjudicava al marit la propietat plena del local en el qual exercia les seves activitats professionals a canvi de fer-se càrrec de la hipoteca que gravava l'habitatge familiar, que l'espòs havia de fer-se càrrec de la hipoteca que gravava l’altra finca que se li havia adjudicat i que cadascun dels cònjuges seria propietari exclusiu d’una plaça d’estacionament.

E/ Ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació contra la resolució esmentada, que va resoldre la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida mitjançant Sentència de 4 d’octubre de 2002, que estima en part ambdós recursos i modifica la sentència recorreguda en el sentit de fixar en la quantitat de 450,76 euros mensuals els aliments a favor de la filla Z. i en 600 euros mensuals els aliments a favor de la filla Z2., en la quantitat de 900 euros mensuals la pensió compensatòria a favor de l’esposa; desestimar la pretensió de l’esposa respecte a la compensació econòmica per raó de treball; adjudicar a l’esposa la meitat del ròssec dels comptes indistints tancats el dia 23 de març de 2001, i confirmar els altres pronunciaments de la sentència recorreguda. La interlocutòria de la mateixa Sala de data 6 de novembre de 2002 va aclarir la sentència recorreguda, en el sentit que revocava el pronunciament de la sentència de primera instància, que imposava a l’esposa agent el pagament de la hipoteca que gravava la finca adjudicada a l’esposa.

F/ La senyora X. ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència basat en l’interès cassacional mitjançant un escrit de data 13 de desembre de 2002, que la Sala va admetre a tràmit per provisió de 10 de febrer de 2003.

 Segon. El motiu primer del recurs al·lega infracció de l’article 41 del Codi de família, infracció que s’hauria produït pel fet que la sentència recorreguda no reconeix a l’esposa, part agent en el litigi i ara part recurrent en cassació, la compensació econòmica per raó de treball que preveu l’article esmentat. Segons la part recurrent escau, en el cas del litigi, atribuir a l’esposa la compensació econòmica per raó de treball perquè concorren tots els requisits legals que fan viable la seva pretensió, com són l’existència d’una separació judicial dels cònjuges que havien estructurat l’economia del seu matrimoni segons el règim econòmic matrimonial de separació de béns; el treball per a la casa i per a les dues filles del matrimoni que va realitzar l’esposa durant els vint-i-cinc anys de durada del  matrimoni, fet que va permetre que el marit es pogués dedicar íntegrament a les seves activitats professionals, i, també, el fet que l’esposa va treballar en el consultori mèdic del seu marit, que va permetre l’estalvi d’un salari que s’hauria pagat a la tercera persona que s’hagués contractat, sense que percebés pels seus treballs cap retribució directa, i afegeix que si es considerava retribució indirecta posar a nom de l’esposa la meitat indivisa de l’habitatge familiar i una plaça d’estacionament, es tractaria en qualsevol cas d’una retribució insuficient per una dedicació durant vint-i-quatre anys a la família i durant vint-i-dos anys per treballs realitzats pel seu consort; i al·lega, finalment, que també concorre el requisit d’haver-se originat, com a conseqüència dels fets esmentats, una desigualtat patrimonial que ha generat un enriquiment injust, perquè la diferència entre els patrimonis d’un i altre consort és molt notable i encara que l’article 41 del Codi de família no persegueix equilibrar totalment les diferències entre ambdós patrimonis, resulta clar que el marit ha resultat beneficiat com a conseqüència dels ingressos que ha obtingut per l’exercici de les seves activitats professionals, que s’han de prendre en consideració a l’hora de computar els patrimonis d’un i altre consort.

 Tercer. Amb referència al primer dels requisits esmentats, és a dir, separació judicial dels cònjuges que han estructurat l’economia del seu matrimoni segons el règim econòmic matrimonial de separació de béns, no es plantegen problemes, ja que estan d’acord les parts litigants que ha existit entre elles un règim de separació de béns i resulta, també, plenament acreditat a les actuacions que s’ha dictat sentència ferma que ha decretat la separació judicial dels cònjuges, circumstàncies que determinen l’oportunitat d’aplicar l’element corrector del règim de separació de béns, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en la seva Sentència de 27 d’abril de 2000.

Concorre també el segon dels requisits esmentats en el fonament de dret anterior, que es concreta en el fet d’haver treballat l’esposa per a la casa i d’haver treballat per al seu consort com a recepcionista, administrativa i infermera en el consultori mèdic del seu marit, sense que s’hagi acreditat que hagi percebut cap retribució directa per aquests treballs, que segons la part recurrent hauria realitzat durant uns vint-i-dos anys i, segons precisa la sentència recorreguda —pronunciament que ha esdevingut ferma—, durant unes cinc hores setmanals.

El tercer requisit que s’exigeix per a l’aplicació de l’element corrector del règim de separació de béns, és que s’hagi produït una desigualtat patrimonial que hagi generat un enriquiment injust, en el cas del litigi en perjudici de l’esposa, que ha estat part agent en el litigi i ara part recurrent en cassació. La sentència recorreguda nega que s’hagi produït aquest perjudici, ja que considera que si bé és cert que després de la crisi matrimonial existeix una diferència entre el patrimoni d’ambdós cònjuges favorable al marit, afegeix que la diferència no es pot considerar injustificada, ja que la dedicació de l’esposa al treball per a la casa i per a l’altre cònjuge sense retribució va ésser compensada per la via d’atribuir a l’esposa la meitat indivisa de l’habitatge familiar i per la propietat exclusiva d’una plaça d’estacionament de vehicle automòbil, ja que la compensació de l’article 41 del Codi de família no pot implicar la substitució del règim de separació de béns pel de la societat de guanys (segons conclou el fonament de dret quart de la sentència d’apel·lació).

És cert que el correctiu del règim de separació de béns que estableix l’article 41 del Codi de família no ha, o no hauria, de distorsionar els principis que informen el règim de separació de béns, fins al punt de convertir-lo per aquesta via indirecta en un règim semblant al de participació en els guanys, que per la seva pròpia naturalesa implica en els casos normals igualar el patrimoni d’ambdós cònjuges en el moment de la liquidació del règim, segons resulta de l’article 50 del Codi de família. Si bé amb referència al supòsit que ara s’ha de resoldre, podem observar que per la via d’haver posat el marit els béns esmentats a nom de l’esposa, situació per altra part molt freqüent en els matrimonis catalans en règim de separació de béns, aquest fet s’ha d’enjudiciar en el sentit de voler superar, al marge de qualsevol previsió legal, l’eventual desprotecció econòmica de l’altre cònjuge derivada del règim de separació de béns, amb la conseqüència que raons de justícia material avalen la tesi que si un dels consorts ha estat afavorit per la inversió patrimonial realitzada mitjançant els rendiments obtinguts per l'altre consort, aquestes inversions s’han de prendre en consideració a l’hora de fixar la procedència de la compensació per raó de treball.

Totes aquestes consideracions determinen, a criteri de la Sala, que les inversions fetes pel marit en benefici de la seva esposa han contribuït de forma parcial, però no total, a esmerar el desequilibri econòmic que s’ha produït entre els esposos en el moment de la crisi matrimonial, que d’acord amb els paràmetres econòmics que estableix la sentència recorreguda, que no escau revisar en el tràmit de cassació, determinen a criteri de la Sala que el desequilibri econòmic s’ha de corregir mitjançant l’atribució a l’esposa, i a càrrec del marit, de la quantitat de setanta-vuit mil euros en concepte de compensació econòmica per raó de treball.

Quart. L’estimació del motiu únic del recurs de cassació determina que no escau fer una condemna expressa en costes en aquest tràmit, segons resulta dels articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit estimar el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals senyora Natàlia Puigdemasa i Domènech, que actua en nom i representació de la senyora X., contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 4 d’octubre de 2002 en el rotlle d’apel·lació 72/2002, que té el seu origen en el judici de separació 305/01-Lleida 8, i amb estimació del motiu únic del recurs, revoquem la sentència recorreguda en el sentit de reconèixer a la recurrent el dret a percebre a càrrec del marit recorregut la quantitat de setanta-vuit mil euros; sense fer un condemna expressa en costes en el recurs de cassació.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i al Ministeri Fiscal.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

 

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda