Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 24 de febrer de 2003

Anterior Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 10 de Febrer de 2003 núm. 1/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
 Fonaments de dret
Part dispositiva

 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el present recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Ángel Joaniquet Ibarz, en nom i representació de la Sra. X, contra la Sentència dictada per la Secció 4a de l’Audiència de Barcelona en resoldre el recurs d’apel·lació núm. 904/98, que procedeix del judici ordinari de menor quantia núm. 119/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Cerdanyola del Vallès, formulat per la Sra. X contra la Sentència de 14 d’abril de 1998.

La part recurrent ha estat representada pel procurador Sr. Ángel Joaniquet Ibarz i defensada per la lletrada Sra. Sofía Soto Ruiz.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Cerdanyola del Vallès, es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantía núm. 119/97 a instància del Sr. Y. contra la Sra. X, en les quals es va dictar Sentència en data 14 d’abril de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo la demanda formulada por el procurador Don Enric Basté Solé, en nombre y representación de Don Y, contra Doña X, y en consecuencia se reconoce el derecho del actor Don Y a poner fin a la copropiedad de los bienes reseñados en el fundamento de derecho primero de esta resolución, y en el caso de que ninguno de los copropietarios quiera ejercer su derecho de preferente adquisición, sean vendidos en pública subasta y repartido el precio obtenido a partes iguales. Todo ello sin perjuicio del derecho de uso y  ocupación atribuido a la demandada Doña X y sus hijos sobre la vivienda sita en la calle XXX, núm. X de L. (L.) en el procedimiento de medidas provisionalísimas (autos 2/97) o de la atribución que definitivamente se establezca respecto de dicha vivienda en la sentencia que recaiga en el procedimiento de separación (autos 189/97), procede imponer a la demandada las costas procesales causadas. “Contra esta sentencia, cabe interponer recurso de apelación ante este Juzgado y para ante la Audiencia Provincial de Barcelona, en el plazo de cinco días”.

Segon. Contra l’anterior sentència de primera instància, la Sra. X. va interpolar recurs d’apel·lació, que es va substanciar davant la Secció 4ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 20 d’octubre de 1999, amb la següent part dispositiva:

“Que, desestimando el recurso de apelación interpuesto por el procurador D. Ángel Joaniquet, en nombre y representación de Dª X., contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 4 de Cerdanyola, en fecha catorce de abril de mil novecientos noventa y ocho, en los autos de juicio declarativo de menor cuantía número 119/97, debemos de confirmar y confirmamos la misma en todos sus pronunciamientos, con expresa condena en costas a la parte recurrente”.  

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Sr. Francisco Velasco Muñoz-Cuéllar, en nom i representació de la Sra. X., va interposar recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, que va fonamentar en el motius següents:

“Primero.- Infracción del principio de congruencia de las resoluciones judiciales y del artículo 359 de la Ley de enjuiciamiento civil”.

“Segundo.- Infracción del artículo 2, apartado 3, del propio Código civil en relación con el artículo 9 de la Ley 8/1993, de 30 de septiembre, de modificación de la ley catalana en materia de relaciones patrimoniales entre cónyuges.”

“Tercero.- Infracción del artículo 6, ordinal 4, del Código civil en relación con el artículo 7, ordinal 2, del propio Código”.

Per mitjà d’interlocutòria de data 31 de juliol de 2002, es va declarar la competència per conèixer del recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Francisco Velasco Muñoz- Cuéllar, en nom i representació de la Sra. X., contra la Sentència dictada, en data 20 d’octubre de 1999, per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 4ª) en el rotlle núm. 904/98., i a aquesta Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es van trametre les actuacions.

Quart. Per provisió d’aquesta Sala de data 10 d’octubre de 2002, i de conformitat amb l’art. 1709 de la Lei d’enjudiciament civil de 1881, es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal.

Cinquè. Un cop admès el recurs per provisió de data 16 de desembre de 2002, es va evacuar el tràmit d’impugnació en el termini de vint dies. Per provisió de data 20 de gener de 2003 es va assenyalar el dia 6 de febrer de 2003 per a la votació i decisió d’aquest procediment, que van tenir lloc.

Ha actuat com a ponent la magistrado d’aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Abans d’abordar la decisió del recurs de cassació, aquesta Sala ha de pronunciar-se en relació amb la seva admissibilitat, pel fet que la part contra la qual es recorre denuncia, en el seu escrit d’oposició al recurs, que quan aquest va romandre subjecte a la competencia d’aquest Tribunal Superior de Justícia s’havia escolat el tràmit d’interposició. Una anàlisi de les actuacions permet a la Sala constatar que la part recurrent, quan va preparar el recurs de cassació davant de l’Audiència, va designar el Tribunal Suprem com a òrgan competent per a la seva decisió. Amb la susdita designa la recurrent obvià el que disposava la Llei d’enjudiciament civil de 1881 en l’article 1730 i també el que preveu l’article 73 de la Llei orgànica del poder judicial, ja que aquests preceptes determinen la competencia d’aquest Tribunal Superior de Justícia quan el recurs es fonamenti en la infracció de norma o normes de dret propi d’aquesta Comunitat Autònoma, malgrat que es denunciïn també infraccions de dret civil general. L’anterior circumstància provocà que el Tribunal Suprem dictés interlocutòria, amb data 31 de juliol de 2002, que en la seva part dispositiva decidia: “Declarar que la competencia para conocer del recurso de casación interpuesto por el procurador D. Francisco Velasco Muñoz-Cuéllar, en nombre y representación de Doña X., contra la Sentencia dictada, con fecha 20 de octubre de 1999, por la Audiencia Provincial de Barcelona (Sección Cuarta) en el rollo nº 904/98, dimanante de los autos nº 119/97 del Juzgado de Primera Instancia nº cuatro de Cedanyola del Vallès, corresponde a la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justícia de Cataluña, a la que en el plazo de cinco días se remitirán los autos y el rollo de apelación, junto con testimonio del rollo de casación tramitado por esta Sala y del presente auto, previo emplazamiento les anteriors circumstàncies, addueix que el recurs de cassació no es podia tenir per preparat i substanciat fins que les actuacions es van remetre a aquest Tribunal Superior, donada l’obligatorietat de compareixença davant del tribunal competent. Les anteriors consideracions es deriven d’una lectura literal dels preceptes esmentats per la part que impugna el recurs de cassació, però no poden ésser ateses pels següents motius:

a) La línia que delimita els marges de competència i separa la d’aquest Tribunal Superior de Justícia de la del Tribunal Suprem, no és, certament, ben clara i definida, sinó que en molts casos és difícil precisar-ne el traçat. No cal oblidar que, segons exprés mandat de l’article cinquè de la Llei orgànica del poder judicial, una simple invocació d’infracció de precepte constitucional fa decantar la competència en favor del TS. Contràriament a aquesta circumstància, el mateix Tribunal Suprem declina en els anteriors casos la competencia en favor d’aquesta Sala quan observa que la invocació d’infracció constitucional és de reforç.

b) És relativament freqüent, encara que sigui refutable per les dilacions que suposa, que el Tribunal Suprem declini la seva competència en favor d’aquesta Sala i acordi remetre-hi les actuacions per tal que sigui aquest òrgan jurisdiccional el que decideixi el recurs.

c) En el cas debatut la part recurrent fa esment, en el seu recurs, del fet que la sentència que es recorre s’oposa al dret fonamental i constitucional a l’habitatge digne, cosa que possiblement produí dubtes en relació amb la competència cassacional.

Ateses les esmentades argumentacions no escau atendre les invocacions de la part contra la qual es recorre, encaminades a inadmetre el recurs per caducitat del tràmit d’interposició, i és procedent, doncs, abordar-ne l’anàlisi.

Segon. Són antecedents històrics d’interès per assolir una correcta comprensió del tema debatut, els següents:

a) La demanda que provocà el litigi que aquesta Sala ha de decidir en grau cassacional fou presentada pel senyor Y. contra la seva esposa, de la qual es trobava separat judicialment, la senyora X.

b) En l’esmentada demanda s’exercia una acció de divisió de la cosa comuna en relació amb l’habitatge del carrer XXX, número X, de L. - L. que havien adquirit els cònjuges en virtut d’una escriptura de data 7 de febrer de 1990, i també en relació amb el local de negoci del carrer XXX, XX, de L., que també havien adquirit els litigants en virtut d’escriptura pública, aquesta de 16 de setembre de 1986 .

c) En interlocutòria de 24 d’abril de 1997 dictada en decisió de mesures provisionalíssimes, es va decidir atribuir l’ús de l’habitatge conjugal a la senyora X .i als fills nascuts del matrimoni litigant.

d) Tant la sentència dictada en primera instància com la de l’Audiència, que és objecte d’aquest recurs de cassació, varen reconèixer al demandant el dret a posar fi al règim de copropietat sobre els immobles més amunt descrits, amb l’expressa declaració de la possibilitat que es venguessin en pública subhasta, però sempre sense perjudici del dret d’ús i ocupació atribuït a la demandada i als seus fills en relació amb l’habitatge del carrer XXX, número X, de L. -L..

Com a primer motiu de recurs s’addueix incongruencia de la sentència, amb expressa invocació de l’article 359 de la Llei d’ enjudiciament civil de 1881, que és la que ha de regular aquesta cassació des de la vessant processal per raons de dret intertemporal. És rellevant fer referència al fet que el motiu de recurs s’encarrila erròniament per la via de l’apartat quart de l’article 1692 de la LEC de 1881, mentre que, segons ha dit reiterada doctrina d’aquesta Sala, seria pertinent emmarcar-lo en el paràgraf tercer de l’esmentat article. Malgrat l’anterior, atès que l’errònia invocació ostenta poc relleu i no ha causat indefensió, escau abordar el motiu de recurs. La recurrent al·lega que la sentència de primera instància condemnà la part demandada al pagament de les costes processals, quan, segons diu, en la demanda principal no s’hi incloïa aquesta petició. A l’entendre de la part recurrent ,aquesta circumstància suposa una incongruència per ultra petita, per tal com s’ha atorgat més del demanat en el petitum de la demanda.

El cert és que hi ha seriosos dubtes, tal com posa en relleu la part que impugna el recurs, que aquesta denúncia de què ara es tracta fos efectuada en el grau d’apel·lació, la qual cosa ja suposa una trava per analitzar-la en aquest grau cassacional perquè podria tractar-se d’una qüestió nova. Però a aquesta circumstància s’hi ha d’afegir que les pretensions de la part recurrent han de decaure per les següents consideracions:

a) La declaració sobre les costes processals ha de constar en la part dispositiva de la sentència per tal que aquesta sigui íntegra, de manera que encara que no hi hagi petició expressa, l’òrgan judicial ha d’efectuar la pertinent pronúncia en estricta observança del que desposa la llei.

b) En relació amb la declaració sobre les costes, l’òrgan a quo està facultat d’una discrecionalitat raonada i regulada que no és susceptible, en principi, de revisió cassacional.

c) El criteri seguit pel que fa a la condemna en costes tant per la sentència de primera instància com la d’apel·lació, es deriva d’una estricta observança del que disposen els article 523 i 710 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881. Totes les anteriors circumstàncies comporten el rebuig del primer motiu de recurs.

Tercer. Com a segon motiu de recurs, la part recurrent denuncia la  infracció de l’article 2.3 del Codi civil en relació amb l’article 9 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, de modificació de la Compilació catalana en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges. També denuncia la recurrent, en el cos del motiu de recurs, la infracció de la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional en la Sentència de 31 d’ octubre de 1986.

A l’empara de l’anterior denúncia, la recurrent combat el fet que la sentència de la qual dissenteix no apliqui l’esmentada Llei 8/1993, de 30 de setembre, que donà nova redacció a l’article 9 de la Compilació del dret civil de Catalunya, la qual, al seu entendre, és plenament aplicable al thema decidendi.

Tot seguit, s’entra en l’anàlisi de l’avantdita norma per a concloure que l’esmentat article 9 de la Compilació, segons redacció donada per la citada llei, impedia la venda forçosa de la finca situada al carrer XXX, número X, de L., per tal com es tractava de l’habitatge habitual necessari per a la vida familiar.

Aquest motiu del recurs que discuteix la llei aplicable al debat, parteix d’una premissa errònia, ja que la recurrent considera que l’Audiència no li ha donat la raó pel fet que aplica al thema decidendi el Codi de família de 15 de juliol 1998, mentre que només cal una lectura de la sentència que es recorre per poder afirmar que l’Audiència aplica al debat l’article 9 de la CDCC, i no el Codi de família, en relació amb el qual diu que no és d’aplicació “en virtud del principio tempus regit actum o de irretroactividad que previene el párrafo segundo del artículo 2 del Código civil”. Deixant de banda aquesta errada en què incideix el motiu de recurs de què ara es tracta, escau dir que el tema debatut, a saber, la possibilitat d’exercici d’una acció de divisió d’un habitatge que pertany als cònjuges per meitats indivises, quan un d’ells en té atribuït l’ús, revesteix una certa complexitat jurídica pel fet que al seu voltant hi incideixen normes que han regit en temps diversos o que estan vigents i que obeeixen a la tutela de drets de diferent naturalesa. Els articles 96 i 1320 del Codi civil espanyol són d’interès en el tema de què es tracta ja que s’havia suscitat una controvèrsia en relació amb la seva aplicació a Catalunya. Pel que fa a l’article 96 del CC, és d’interès recordar que tracta de l’atribució de l’habitatge familiar en casos de nul·litat, separació i divorci; i en concret ara n’interessa el barrer paràgraf, que diu: “para disponer de la vivienda y bienes indicados cuyo uso corresponda al cónyuge no titular se requerirà el consentimiento de ambas partes, o, en su caso, autorización judicial”.

Per la seva banda l’article 1320 del CC disposa que “para disponer de los derechos sobre la vivienda habitual y los muebles de uso ordinario de la familia, aunque tales derechos pertenezcan a uno solo de los cónyuges, se requerirá el consentimiento de ambos o, en su caso, autorización judicial.

“La manifestación errónea o falsa del disponente sobre el carácter de la vivienda no perjudicará al adquirente de buena fe”.

Amb la incorporació a l’ordenament jurídic català de la norma acollida en l’article 9 de la CDCC (fruit de l’esmentada llei de relacions patrimonials entre cònjuges), es disiparen els dubtes sobre l’aplicació a Catalunya de l’article 1320 del Codi civil, ja que ara ja es gaudia  en aquesta Comunitat Autònoma d’una norma pròpia.

Escau ara, doncs, transcriure el contingut del susdit article 9 de la CDCC de Catalunya per tal de fer observar que aquesta norma, com succeeix amb els articles 96 i 1320 del CC, preveu solament la possibilitat que l’habitatge familiar pertanyi de forma exclusiva al cònjuge no titular; en canvi, com s’ha de veure, l’article 9 del Codi de família ja regula també els supòsits de titularitats compartides. Diu l’article 9 de la CDCC : “Sigui quin sigui el règim matrimonial aplicable, per a disposar dels drets sobre l’habitatge habitual necessari per a la vida familiar i dels seus mobles d’ús ordinari, si pertanyen a un sol cònjuge, aquest haurà d’obtenir el consentiment de l’altre o, si hi manca, l’autorització judicial “.

Sota la vigència de l’article 1320 del CC i 9 de la CDCC de Catalunya, algunes resolucions de la DGRN consideraven que aquests preceptes no eren aplicables als supòsits d’indivisió en la mesura que una quota no donava dret a ocupar l’habitatge amb exclusivitat. I també sota l’argumentació que els supòsits de  titularitat indivisa no estaven previstos per la llei.

Certament aquestes consideracions poden ésser discutides, com també és discutible la doctrina sostinguda pel Tribunal Suprem al voltant de l’article 1320 del Codi civil, en casos d’exercici per part del cònjuge cotitular de l’habitatge familiar atribuït en ús al qui fou el seu consort (del qual es troba separat o divorciat) d’una actio communi dividundo. El Tribunal Suprem es va inclinar en una primera etapa per considerar que, en els casos d’habitatge que pertany de forma indivisa als dos cònjuges que estan separats o divorciats, havia de prevaler el dret a no romandre en la indivisió, sobre el dret d’ús atribuït pel jutge coneixedor de litigi matrimonial, atès que el Codi civil, art. 96, només exigeix l’anuència de l’altre cònjuge o l’autorització judicial en cas de domini privatiu.

Una ulterior doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem ja es mostra molt més sensible davant del dret d’ús de l’habitatge atribuït al cònjuge (i en el seu cas als fills) que només gaudeix d’una part indivisa del domini, ja que en tot cas vetlla per preservar el susdit dret, que ha estat considerat per autoritzada doctrina com de naturalesa real i oposable erga omnes.

Tocant a l’anterior afirmació és procedent incidir en la Sentència del Tribunal Suprem de 26 d’abril de 2002, que en un supòsit de demanda dirigida a la divisió de l’habitatge que fou conjugal i atribuït pel que fa al dret d’ús al cònjuge no titular, raona amb expressa remissió a la Sentència del mateix TS de 27 de desembre de 1999 : “Aun cuando es cierto que la Sentencia de 22 de septiembre de 1988 recoge el criterio aludido en la instancia , esta doctrina ha sido rectificada por las sentencias de 22 de diciembre de 1992, 20 de marzo de 1993, 14 de julio de 1994 y 16 de diciembre de 1995, con arreglo a las que, si bien el titular dominical puede pedir la división de la cosa común mediante el ejercicio de la acción procesal, la cesación de la comunidad no afecta a la subsistencia del derecho de uso (cualquiera que sea su naturaleza), que corresponde al otro cotitular, ex-cónyuge en virtud de sentencia de divorcio. Por tanto, el derecho de uso se mantiene indemne y una eventual venta de la cosa en subasta pública debe garantizar la subsistencia de aquella medida, lo que sólo puede ser modificado por la voluntad de los interesados o por decisión judicial adoptada por el òrgano jurisdiccional competente en relación con el proceso matrimonial en que se acordó”.

També és d’interès posar en relleu el que raona la Sentència del mateix Tribunal Suprem de 22 de setembre de 1988, a saber: “Nuestro derecho ve con disfavor la obligación de permanecer en la indivisión (art. 400 y 1051 del CC) y, en el pleito, no se discute que la disolución del matrimonio genera la disolución de la sociedad de gananciales (art. 1392). En consecuencia, no debe favorecerse que la comunidad consorcial se perpetúe después en una comunidad romana por cuotas. La sentencia de instancia basa la desestimación en que el juez de familia usó de las facultades que el art. 96 le proporcionaba para proteger el interés más necesitado y atribuyó el uso de la vivienda a la mujer y por tanto es precisa su autorización para enajenarla. Tal tesis no puede consolidarse por cuanto siendo cierta la preocupación del legislador por proteger la vivienda familiar y los intereses más necesitados, tal preocupación se traduce en que, constante matrimonio, si el piso es común sólo con el concurso de ambas voluntades se puede transmitir (art. 1377) y si el piso es privativo puede acudirse, a falta de acuerdo, a la autorización judicial (art. 1320); en situación de crisis matrimonial (nulidad separación y divorcio), llegada la sentencia firme, el artículo 96 establece como criterios: el acuerdo aprobado por el juez. En defecto de acuerdo, la atribución al cónyuge con quien permanezcan los hijos, pero cuando no existe ni acuerdo ni hijos que vivan en compañía de uno de los padres, hay que volver a distinguir entre piso común y piso privativo de uno de los esposos. Respecto del piso común no establece el legislador ninguna restricción del poder de disposición y con relación al privativo, no habiéndose fijado plazo prudente de duración del uso y no permitiendo nuestro derecho la perpetuación de la indivisión, procede dar lugar al recurso al infringir la sentencia recurrida los artículos 400, 1051, 1392 y 96 del Código civil”.

Com més amunt s’ha avançat, no és una qüestió fàcil intentar compatibilitzar el dret a l’actio communi dividundo amb el dret d’ús atribuït sobre l‘habitatge pel jutge que conegué del litigi familiar, pel fet que el criteri inspirador de l’article 400 del Codi civil és el de fer cessar la indivisió pels seriosos incovenients que comporta, i per altra banda l’article 9 de la CDCC té per fita protegir els interessos de la família sense distingir la situació en què aquesta es troba.

Si es podia suscitar a Catalunya algun dubte pel que fa a l’aplicació de la doctrina del Tribunal Suprem que s’ha analitzat, que a l’hora de fer compatibles els dos drets de què ara tractem permetia la divisió de la cosa comuna, i nogensmenys la possibilitat de la seva venda àdhuc en pública subhasta, però amb l’exigència en tots els casos de respecte al dret d’ús atribuït amb la vigència del Codi de família, aquests dubtes s’han esvaït. S’ ha dit ja que el Codi de família no és aplicable per raons intertemporals, però res impedeix acudir als seus preceptes a l’hora d’interpretar l’article 9 de la CDCC; és procedent fins i tot raonar que l’article 3 del Codi civil, que ens remet a la realitat social per tal de facilitar la interpretació de les normes, aconsella estudiar el criteri del Codi de família, que no és sinó expressió d’aquesta realitat social. I des de l’anterior perspectiva és procedent transcriure en la part que ara interessa l’article 9 del Codi de família: “Amb independència de quin sigui el règim econòmic matrimonial aplicable, el cònjuge titular, sense el consentiment de l’altre, no pot dur a terme cap acte d’alienació, gravamen o, en general, de disposició del seu dret a l’habitatge familiar o en els seus mobles d’ús ordinari que en comprometi l’ús, encara que es refereixi a quotes indivises”.

Aquesta transcripció posa en relleu que el Codi de família aborda sense recels el problemes de què suara tractàvem, i regula tant els supòsits de titularitat exclusiva de l’habitatge familiar com els casos de titularitat compartida, per a concloure amb la prohibició dels actes de disposició sobre l’habitatge només en els casos que comprometin el seu ús. És escaient ara fer una breu referència al fet que amb la tutela d’aquest ús queda suficientment protegit el dret constitucional a l’habitatge a què al·ludeix el recurs. Per tant, queda palès que el Codi de família recull de forma sistematitzada la doctrina del Tribunal Suprem que abans s’analitzava i suposa una valuosa eina que no es pot menysprear a l’hora d’interpretar l’article 9 de la CDCC , per la qual cosa escau ratificar en la seva integritat la doctrina acollida en la sentència que es recorre, que s’inclina sense dubtes per la tesi expressada. El motiu, doncs, ha de claudicar en virtut de les anteriors argumentacions.

Quart. Finalment, en el darrer motiu de recurs invoca la recurrent la infracció de l’article 6.4 del Codi civil, que regula el frau a la llei, i també de l’article 7.2 del mateix cos legal, que rebutja l’abús de dret. És procedent ara una expressa remissió a la sentència de l’Audiència que rebutja que els interessos del demandant s’emparin en una norma jurídica per assolir un resultat prohibit per l’ordenament jurídic, pel fet que s’ha raonant suficientment que amb la limitació imposada per l’Audiència (que garanteix el dret d’ús sobre l’habitatge) no es produeix cap vulneració de norma jurídica. I, pel que fa a l’abús de dret, n’escau també el rebuig per les mateixes raons, ja que es planteja aquest pretès abús per la mateixa circumstància, per tal com es diu que la demanda només perseguia el perjudici de la demandada quan, segons es deia, el demandant gaudeix d’altres possibilitats per assolir els seus interessos. L’Audiència exclou qualsevol indici d’abús de dret en l’acció de divisió de la cosa comuna quan declara com a no provats qualssevol interessos espuris en la demanda; i aquesta afirmació no es revela com a il·lògica o arbitrària, sinó, contràriament a aquesta consideració, com a totalment correcta i intel·ligible, per la qual cosa ha de decaure el darrer motiu de recurs.

Cinquè. Per mor del que disposa l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, és procedent imposar a la part recurrent les costes causades en aquest grau cassacional. Per consegüent, vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació, del que disposa l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, és procedent imposar a la part recurrent les costes causades en aquest grau cassacional. Per consegüent, vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Ángel Joaniquet Ibarz, en nom i representació processal de la Sra. X., contra la Sentència dictada el 20 d’octubre de 1999 per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d’apel·lació núm. 904/98, que dimana del judici de menor quantia núm. 119/97, del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Cerdanyola del Vallès, imposant les costes a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit constituït.

Notifiqueu aquesta resolució a les part comparegudes i, un cop esdevingui ferma, remeteu-ne testimoni a la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de  Barcelona, juntament amb el rotlle d’apel·lació i les actuacions originals del Jutjat.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda