| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de Febrer de 2003
núm. 3/2003 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al
marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la
representació de la Sra. X., representada davant d’aquest Tribunal
pel procurador Sr. Francesc Ruiz Castel i dirigida per l’advocat Sr. Luis
Jesús Sánchez Garrido, contra la Sentència dictada per la Secció 1a de
l’Audiència Provincial de Girona el 20 de setembre de 2002 en entendre del
recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de primera
instància núm. 3 de Girona de 19 de març de 2002 en les actuacions de judici
de menor quantia 53/01. El Sr. Y., aquí part recorreguda, ha estat
representat per la procuradora Sra. Maria José Bellsolà Casellas i defensat
per l’advocat Sr. Pere Plantalech Dalmau.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La representació
processal de la Sra. X. va interposar dins el termini establert i
en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 20 de
setembre de 2002 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Girona en el seu rotlle d’apel ·lació núm. 349/02, que a la seva part
dispositiva deia: “Desestimem el recurs d’apel·lació formulat per la
procuradora Esther Sirvent Carbonell, en representació de X., confirmem íntegrament la decisió de la resolució de data 19 de març de 2002,
que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona en les
actuacions de judici de menor quantia núm. 53/2001, de què dimana aquest
rotlle, sense mencionar costes del recurs”.
Segon.
Per Interlocutòria
d’aquesta Sala de data 12 de desembre de 2002 es va admetre a tràmit el
present recurs i es va traslladar a la part recorreguda perquè s’hi oposés,
la qual cosa va efectuar dins el termini i en la forma oportuns.
Posteriorment es va assenyalar dia per a la votació i decisió del
procediment, que van tenir lloc el passat 3 de febrer.
Ha estat ponent el magistrat
d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Per tal de centrar
les qüestions que planteja el recurs de cassació, és oportú fer una
referència breu als fets següents, que s’han acreditat en el decurs de les
actuacions:
A) El senyor Z. i la senyora Z2. van contraure matrimoni el dia 18 de desembre de 1951.
En data posterior no determinada es va produir una separació de fet entre el
cònjuges i l’esposa va conviure amb el senyor Y.
B) El dia 21 de març de 1985 el
senyor Y i la senyora Z2 van atorgar una escriptura
pública de compravenda, en la qual manifestaven que s’havien casat en règim
de separació de béns i que compraven per meitats indivises i amb pacte de
supervivencia una finca que es troba a Girona, segons resulta de la
certificació registral aportada a les actuacions, ja que cap dels litigants
ha aportat l’escriptura pública de compravenda amb pacte de supervivència.
C) La senyora Z2 va
morir el dia 16 de desembre de 1985, i per interlocutòria de data 9 de març
de 2000 dictada pel Jutjat de Primera Instància número 8 de Girona va ser
declarada hereva intestada la seva germana senyora X.
D) Amb data 25 d’abril de 1997
el senyor Z., que per acta de notorietat havia estat declarat
hereu intestat de la seva esposa senyora Z2., de la qual es
trobava separat de fet a la mort de l’esposa, va interposar una demanda
contra el senyor Y., en la qual interessava es declarés la
nul·litat del contracte de compravenda amb pacte de supervivència que
s’havia convingut a l’escriptura pública abans esmentada de 21 de març de
1985, pel fet que els compradors no tenien la condició de consorts. Aquesta
pretensió va ésser desestimada per la manca de legitimació activa del marit
i, també, perquè la sentència considera que la normativa catalana sobre
compres amb pacte de supervivència es pot aplicar per analogia a les
situacions d’unions estables de parella. La Secció Segona de l’Audiència
Provincial de Girona va dictar sentència en grau d’apel·lació el dia 6 de
novembre de 1999, que confirmava la recorreguda per manca de legitimació
activa del marit.
E) El mes de gener de 2001 la
senyora X., en la seva condició d’hereva intestada de la senyora Z2., va interposar una demanda contra el senyor
Y., en
la qual interessava igualment la nul·litat del contracte de compravenda amb
pacte de supervivència que s’havia convingut a l’escriptura pública abans
esmentada de 21 de març de 1985. El Jutjat de Primera Instància número 3 de
Girona va dictar Sentència el dia 19 de març de 2002, que desestimava la
demanda per considerar que la normativa catalana sobre compres amb pacte de
supervivència s’aplica per analogia a les unions estables de parella.
F) La senyora X. va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència, que va desestimar
la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona per Sentència de 20 de
setembre de 2002, decisió que fonamenta en l’article 1255 del Codi civil, ja
que el principi de llibertat contractual que estableix el precepte permet
als cònjuges catalans i no catalans i a les parelles de fet sotmeses o no a
la normativa catalana establir un pacte de supervivència plenament eficaç
entre les parts contractants i, en qualsevol altre cas, vàlid com a donació
mortis causa
a la mort d’un dels
adquirents, segons l’article 620 del Codi civil.
G) La senyora X. ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència basat en l’interès
cassacional per manca de jurisprudència establerta per la Sala Civil del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articula en dos motius, dels
quals el primer al·lega infracció de l’article 61 de la Compilació del dret
civil de Catalunya, text refós de l’any 1984, i el segon al·lega infracció
de l’article 97 de la mateixa Compilació.
Segon.
El motiu primer del
recurs de cassació al·lega infracció de l’article 61 de la Compilació del
dret civil de Catalunya, segons el qual “els cònjuges que en règim econòmic
de separació de béns comprin béns conjuntament i per quotes iguals, podran
pactar entre ells, en el mateix títol l’adquisició, que, a la mort d’un
d’ells dos, el supervivent se’n faci seva la totalitat”. Segons la part
recurrent, la sentència d’apel·lació fa una interpretació
contra legem
del precepte transcrit, ja que
considera vàlid el pacte de supervivència convingut per persones que no
estaven unides en matrimoni i, per tant, no estaven subjectes al règim
econòmic matrimonial de separació de béns, amb la conseqüència que escau
declarar la nul·litat de ple dret del contracte de 21 de març de 1985.
D’aquest plantejament en
resulta que el problema fonamental que planteja el recurs supervivència
plenament eficaç entre les parts contractants i, en qualsevol altre cas,
vàlid com a donació
mortis causa
a la mort d’un dels adquirents,
segons l’article 620 del Codi civil.
H) La senyora X. ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència basat en l’interès
cassacional per manca de jurisprudència establerta per la Sala Civil del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articula en dos motius, dels
quals el primer al·lega infracció de l’article 61 de la Compilació del dret
civil de Catalunya, text refós de l’any 1984, i el segon al·lega infracció
de l’article 97 de la mateixa Compilació.
Segon.
El motiu primer del
recurs de cassació al·lega infracció de l’article 61 de la Compilació del
dret civil de Catalunya, segons el qual “els cònjuges que en règim econòmic
de separació de béns comprin béns conjuntament i per quotes iguals, podran
pactar entre ells, en el mateix títol l’adquisició, que, a la mort d’un
d’ells dos, el supervivent se’n faci seva la totalitat”. Segons la part
recurrent, la sentència d’apel·lació fa una interpretació
contra legem
del precepte transcrit, ja que
considera vàlid el pacte de supervivència convingut per persones que no
estaven unides en matrimoni i, per tant, no estaven subjectes al règim
econòmic matrimonial de separació de béns, amb la conseqüència que escau
declarar la nul·litat de ple dret del contracte de 21 de març de 1985.
D’aquest plantejament en
resulta que el problema fonamental que planteja el recurs de cassació, no és
altre que determinar si la típica institució catalana de les compres amb
pacte de supervivència sols poden convenir-la les persones que tinguin la
condició de cònjuges i que a més a més compleixin els altres requisits que
estableix l’article 61 del text de la Compilació, o si també poden
convenir-la persones que han format una situació de parella estable que, per
tant, no tenen la condició de cònjuges ni estan subjectes a cap règim
econòmic matrimonial.
Les compres amb pacte de
supervivència es regulen inicialment en el Llibre I de la Compilació del
dret civil de Catalunya, que s’intitula “de la família”, i el mateix criteri
segueix el legislador català actual, que les regula en el Codi de família, i
més concretament en els seus articles 44 al 47. Amb aquesta precisió es vol
assenyalar que es tracta d’una institució de naturalesa familiar,
directament relacionada amb el règim de separació de béns segons l’article
61.2 de la Compilació, que opera com un correctiu d’aquest règim econòmic
matrimonial establert pels cònjuges a l’empara del principi d’autonomia
privada, en contraposició, doncs, amb altres correctius del règim de
separació de béns establerts per la llei. Des d’aquesta perspectiva, les
compres amb pacte de supervivència es poden cualificar de benefici derivat
del règim econòmic matrimonial de separació de béns.
Una segona consideració que cal
fer, una vegada precisada la naturalesa familiar de les compres amb pacte de
supervivència, és que en el context de la Compilació de l’any 1960 tenen la
finalitat concreta de protegir uns interessos familiars derivats del
matrimoni, atès que en aquells moments de forma gairebé natural
s’identificaven els conceptes de família i de família matrimonial, fet que
fonamentaria el criteri dels compiladors de limitar als cònjuges la
possibilitat de pactar unes compres amb pacte de supervivència. Però no hem
d’oblidar ara que el contracte que ha originat el litigi es va convenir
l’any 1985, és a dir, després de la vigència de la Constitució, que en el
seu article 39.1 estableix que “els poders públics asseguren la protecció
social, econòmica i jurídica de la família” i que segons la Sentència del
Tribunal Constitucional 222/1992, d’11 de desembre, “nuestra Constitución no
ha identificado la familia a la que manda proteger con la que tiene su
origen en el matrimonio, conclusión que se impone no sólo en la regulación
bien diferenciada de una institución y otra, sino también, junto a ello, por
el mismo sentido amparador y tuitivo con que la Norma fundamental considera
siempre a la familia” (en el mateix sentit s’han pronunciat el Tribunal
Constitucional en les seves sentències posteriors 6/1993, de 18 de gener, i
47/1993, de 8 de febrer, i la Sala Civil del Tribunal Suprem en les seves
sentències de 22 de juliol de 1993 i 18 de novembre de 1994).
Si ens atenem, doncs, a la
situació actual, ens trobem davant de relacions que es constituyesen per
decisió lliure i espontània dels interessats que responen a uns interessos
típicament familiars, encara que es constitueixen al marge dels requisits
que estableix la llei, com succeeix en relació amb les unions de fet o
unions estables de parella, que s’originen amb la finalitat de desenvolupar
un projecte de vida en comú semblant, encara que no idèntic, al matrimoni.
Amb la conseqüència que si les unions no matrimonials encaixen en el
concepte de família que es deriva de la Constitució, institucions pensades i
regulades per a protegir determinats interessos patrimonials de la família
matrimonial, es poden fer extensives a la família que es deriva d’una unió
estable de parella, ja que segons l’article 5.1 de la Llei orgànica del
poder judicial els organismes jurisdiccionals han d’interpretar i aplicar
les lleis segons els preceptes i els principis constitucionals, d’acord amb
la interpretació que resulta de les decisions del Tribunal Constitucional.
Aquests raonaments ens porten a
establir que si per la via d’unes compres amb pacte de supervivència es
poden corregir, sobre la base del principi d’autonomia privada, determinats
inconvenients que pot presentar el règim econòmic matrimonial de separació
de béns, en el context jurídic social i familiar que s’ha imposat després de
la vigència de la Constitució, el mateix principi d’autonomia privada pot
encarrilar determinats interessos patrimonials d’una unió estable de parella
que s’ha perllongat durant uns vint anys per la via d’establir entre els
convivents un pacte de supervivència en un contracte de compravenda, si així
es creu adient per tal de protegir uns interessos familiars. Amb la
conseqüència que s’ha de desestimar el motiu primer del recurs de cassació,
fonamentat en la pretesa nul·litat del pacte de supervivència pel fet
d’haver-lo convingut persones unides per una unió estable de parella i no
uns cònjuges en règim de separació de béns.
Tercer.
Encara que, segons
s’ha argumentat en el fonament de dret anterior, s’ha de desestimar el motiu
primer del recurs de cassació, amb la finalitat de donar una resposta a
totes les qüestions que planteja la part recurrent en unes qüestions
innovadores, almenys a nivell jurisprudencial, sembla oportú fer unes
precisions sobre el mateix motiu del recurs. El fonament de dret tercer de
la sentència d’apel·lació, després de fonamentar la seva decisió favorable a
la validesa de la compra amb pacte de supervivència en el cas del litigi,
afegeix com a argument de reforç que el contracte també s’hauria de declarar
vàlid com a donació
mortis causa
segons l’article 620 del Codi
civil, argumentació que contradiu de forma extensa la part recurrent en el
motiu primer del seu recurs de cassació.
Aquí i ara sols hem d’afegir
que la posició de l’Audiència Provincial de Girona sobre conversió del pacte
de supervivència convingut pels membres d’una unió estable de parella en una
donació per causa de mort a favor del supervivent de la parella, no sembla
admissible. En primer lloc perquè es vol fonamentar en l’article 620 del
Codi civil, precepte que no regeix en el dret civil de Catalunya, que
regulava en aquells moments les donacions
mortis causa
en els seus articles 245 al 247
de la Compilació del dret civil de Catalunya, i segons l’article 1.2 i la
disposició final quarta de la mateixa Compilació, la normativa catalana
sobre donacions per causa de mort no permet que es pugui considerar vigent
en el dret civil de Catalunya l’article 620 del Codi civil. I en segon lloc
perquè segons l’article 247 de la Compilació el donant pot en qualsevol
moment revocar en escriptura pública la donació per causa de mort,
possibilitat aliena a les compres amb pacte de supervivència, ja que, segons
l’article 62.3 de la mateixa Compilació, mentre viuen ambdós cònjuges s’ha
de mantenir necessàriament la indivisió de la cosa adquirida. Però encara
que no s’admet la tesi de la conversió de les compres amb pacte de
supervivència en una donació
mortis causa,
en el cas del recurs, pels motius explicitats, s’ha de mantenir el criteri
de la sentència recorreguda favorable a la validesa del pacte convingut pels
convivents sobre la base dels arguments exposats en el fonament de dret
anterior; i, també, perquè segons un criteri jurisprudencial reiterat el
recurs de cassació escau contra la part dispositiva i no contra els
arguments o raonaments de la sentència recorreguda irrellevants per a la
decisió (sentències del Tribunal Suprem de 26 d’octubre de 1990 i 18 de
febrer de 1992), amb la conseqüència d’excloure’s de l’àmbit del recurs els
arguments obiter
dictum (sentències
del Tribunal Suprem de 16 de febrer i 24 de desembre de 1994).
Quart.
El motiu segon del
recurs de cassació al·lega infracció de l’article 97 de la Compilació del
dret civil de Catalunya i més concretament del seu apartat segon, en el qual
es preveu que “són nuls els pactes o els contractes sobre successió no
oberta, llevat els que siguin admesos expressament per aquesta Compilació”.
Segons la part recurrent la sentència d’apel·lació vulnera aquest precepte,
ja que atribueix validesa al pacte de supervivència, que configura com un
pacte successori, a un supòsit no previst per la llei, ja que l’article 61
sols permet que puguin convenir-lo els cònjuges que viuen en règim de
separació de béns. El motiu segon del recurs és igualment desestimable. I ho
és perquè la pretensió de la part recurrent de configurar-lo jurídicament
com un pacte successori, no es considera correcta. Com s’ha argumentat en el
fonament de dret segon d’aquesta resolució, les compres amb pacte de
supervivència són una institució de naturalesa familiar, que opera com a
correctiu del règim econòmic matrimonial de separació de béns voluntàriament
establert pels interessats i, per tant,
el seu règim jurídic és familiar i no successori, amb la conseqüència que la
institució no s’ha de veure afectada per la posició del legislador català
sobre l’àmbit de la validesa dels pactes successoris. Com resulta de
l’article 61.2 de la Compilació, segons el qual l’adquisició pel supèrstit
de la meitat del premort actua, de forma simultània, com a compliment de la
condició resolutòria de la titularitat del premort sobre la seva quota i com
a compliment de la condició suspensiva que li permet adquirir
ipso iure
o de forma automàtica la quota
del premort, que es refereix a un bé concret i determinat, aliena per tant a
qualsevol pacte sobre una herència futura.
Cinquè.
El tercer, i darrer,
motiu del recurs de cassació al·lega que la sentència recorreguda fonamenta,
també, la seva decisió en els articles 44 al 47 del Codi de família, que
estableixen la regulació actual de les compres amb pacte de supervivència,
que, com recorda la part recurrent, segueixen el criteri que va instaurar la
Compilació de limitar als cònjuges que viuen en règim de separació de béns
la possibilitat de convenir una compravenda amb pacte de supervivència; i
afegeix que la Llei catalana 10/1998, de 15 de juliol, d’unions estables de
parella no permet que les persones que viuen en aquesta situació puguin
convenir una compravenda amb pacte de supervivència.
En relació amb el darrer motiu
del recurs sols cal dir que la referència que fa la sentència d’apel·lació
als articles esmentats del Codi de família en el seu fonament de dret tercer
constitueix un
obiter dictum de la
resolució que, segons s’ha argumentat en el fonament de dret tercer
d’aquesta mateixa resolució, no pot determinar la cassació de la sentència
recorreguda. I d’altra banda, ni el Codi de família ni la Llei d’unions
estables de parella de l’any 1998 poden regular una compravenda amb pacte de
supervivència convinguda l’any 1985, que en el mateix any va produir els
seus efectes a favor del supervivent per haver premort l’altre adquirent
l’any 1985, com a conseqüència del principi d’irretroactivitat de les lleis,
segons resulta de l’article 9.3 de la Constitució i de l’article 2.3 del
Codi civil.
Sisè.
Els raonaments
anteriors determinen la desestimació total del recurs de cassació, amb la
subsegüent imposició de costes a la part recurrent, segons preveu l’article
398.1 de la Llei d’enjudiciament civil.
Per tot el que s’ha exposat, la
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar el recurs de
cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Esther
Sirvent i Carbonell, que actua en nom i representació de la senyora X., contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera
de l’Audiència Provincial de Girona el dia 20 de setembre de 2002, en el
rotlle d’apel·lació número 249/2002, que es confirma en tots els seus punts;
amb imposició de costes a la part recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho
signen el president i els magistrats esmentats més amunt.
|
|
