Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de febrer de 2003

Amunt Següent

 

 
 

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 13 de Febrer de 2003 núm. 2/2003 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la representació de la Sra. X., representada davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigida per l’advocat Sr. Agustí M. Bassols i Parés, contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 24 de maig de 2002 en entendre del recurs d’apel·lació interposat contra la Sentència del Jutjat de primera instància núm. 18 de Barcelona de 4 d’octubre de 2001 en les actuacions de judici de menor quantia 441/99. El Sr. Y., aquí part recorreguda, no ha comparegut en aquesta instància. Amb la deguda intervenció del Ministeri Fiscal.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació processal de la Sra. X. va interposar dins el termini establert i en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència dictada en data 25 de maig de 2002 per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 145/02, que en la seva part dispositiva deia: “Que, con desestimación del recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Dª X., contra la sentencia de fecha 4 de octubre de 2001, dictada por la Ilma. Sra. Magistrada-Juez del Juzgado de Primera Instancia nº 18 de Barcelona en autos de menor cuantía nº 441/99, debemos confirmar y confirmamos dicha resolución, con imposición de las costas de esta alzada a la recurrente”. 

Segon. Per interlocutòria d’aquesta Sala de data 14 de novembre de 2002, la Sala va decidir admetre el recurs de cassació interposat, sense que s’hagi efectuat escrit d’oposició. Posteriorment es va assenyalar dia per a la celebració de la vista, que es va efectuar el 27 de gener passat.

Ha estat ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. A criteri de la Sala resulten antecedents històrics d’interès per tal d’afavorir una correcta comprensió de la qüestió debatuda els següents:

a) Aquest litigi s’inicià per virtut de demanda presentada per la senyora X. contra el senyor Y., i en la esmentada demanda s’exercia una acció d’impugnació de la paternitat matrimonial.

b) La senyora X. i el senyor Y. havien contret matrimoni el 24 de Febrer de 1973, i com a filles de l’esmentat matrimoni foren inscrites en el Registre Civil competent les nenes Z, nascuda el 3 de juny de 1977, i Z2, nascuda el 6 d’octubre de 1984.

c) En la demanda es feia expressa al·lusió al fet que el matrimoni havia trencat la convivencia durant un període de temps en el curs del qual la demandant havia mantingut relacions sexuals amb un tercer, fruit de les quals nasqué Z2.

d) El 3 d’octubre de 1991 fou dictada Sentència en el Jutjat de Primera Instància número 18 de Barcelona que acordà la separació matrimonial dels litigants, i amb data 23 de març de 1993, el mateix Jutjat va decidir el divorci del matrimoni contret en la data més amunt esmentada.

e) El demandat s’oposà a la demanda esgrimida per la senyora X, però en cap cas afirmà la filiació biològica de Z2 ja que acceptava que ell mateix havia decidit la pràctica d’una prova hematològica que havia resultat contrària a la seva paternitat. Malgrat l’anterior, en la contesta a la demanda s’invocà la caducitat de l’acció amb expressa menció de l’article 107 del Codi de família, i es va fer esment de raons afectives per tal de mantenir la paternitat matrimonial que s’impugnava en la demanda.

f) Tant la sentència de primera instància com la que és objecte d’aquest recurs de cassació s’inclinaren per decretar caducada l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial, i consegüentment rebutjaren la demanda.

Segon. En l’únic motiu de cassació interposat contra la sentència dictada per l’Audiència que va declarar caducada l’acció per tal d’impugnar la paternitat matrimonial qüestionada en la contesa, addueix la recurrent vulneració de l’article 107 del Codi de família (CF), de la disposició transitòria tercera, apartats 1 i 2, del susdit Codi i altres normes que concreta en el desenvolupament del motiu de recurs. En els antecedents exposats de forma prèvia la recurrent fa expressa menció d’una sèrie de circumstàncies que no és sobren exposar:

a) que la prova biològica practicada en primera instància exclogué la paternitat del demandat;

b) que la recurrent no qüestiona l’aplicació de l’article 107 del Codi de família de manera retroactiva però, nogensmenys, també ressalta que el thema decidendi es conforma en la determinació del dies a quo per tal de començar el còmput del termini de dos anys acollit pel citat article 107 del CF, en el cas de descobriment de proves en les quals es fonamenta la impugnació de la paternitat;

c) que és pel Febrer de 1996 quan la demandant tingué coneixement suficient de les proves que excloïen la paternitat del qui fou el seu marit en relació amb Z2, i

d) que el Codi de familia de 1998 havia entrat en vigor el 23 d’octubre del mateix any.

Tercer. En el cos del motiu del recurs es fa expressa insistència en el fet que, segons el criteri de l’Audiència que confirmà el sostingut en primera instància, resultaria que la caducitat declarada en la sentència que es recorre s’hauria produït el febrer de 1998, o sigui nou mesos abans que el “Codi de família hagués establert la possibilitat d’interposició de l’acció impugnatòria a partir del descobriment de referència”. Emparada en l’anterior consideració la recurrent invoca una situació d’indefensió per haver estat privada (segons el seu criteri) de la facultat d’impugnar la paternitat matrimonial del senyor Y., de la qual gaudia, segons raona, d’acord amb la legislació derogada.

En el recurs es parteix de la consideració que l’article 12 de la Llei de filiacions de 27 d’abril de 1991, que resultà substituït pel Codi de família, pel que fa a l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial per part de la mare, en nom propi o en nom del fill menor o incapaç, no establia termini de caducitat, però si una exigència de caràcter objectiu constituïda per la suspensió de la vida en comú, la nul·litat, la separació o el divorci.

Quart. Abans d’abordar l’estudi del tema sotmès al criteri d’aquesta Sala no resulta ociós recordar una sèrie d’antecedents d’índole històrica que han de servir de pauta a aquest estudi.

Com és sabut una pot ésser la relació biològica de filiació d’una persona, i una altra diferent la relació jurídica de filiació. El dret català, pel que concerneix a la determinació judicial de la filiació, s’ha regit des de l’edat mitjana i fins a la Compilació de 1960 pel dret romà-canònic i, tal com ha tingut oportunitat de repetir aquesta Sala, s’ha caracteritzat per la cerca, sense traves, de la veritat biològica, per la vigència del principi de la lliure investigació de la paternitat amb l’admissió de tota classe de proves. Però escau dir que, si bé la regulació que passà a formar part de la Compilació fou massa restrictiva, tant la legislació anterior a la Compilació com els preceptes compilats significaven molt més que la llibertat de prova en matèria de filiació, i representaven la seva preocupació per la verdadera relació biològica, la cerca de la veritat real i, per tant, de la real paternitat en tots els casos i terrenys. Tota aquesta concepció s’ha emmarcat dintre de l’anomenat principi de veracitat.

En relació amb la determinació de la filiació, segons ha posat en relleu autoritzada doctrina, és possible fer distinció de dues concepcions o postures oposades: a) la una realista, presidida per l’esmentat principi de veracitat que suara tractàvem,

b) l’altra formalista, despreocupada de la veritat biològica, que sobrevalora altres elements i valors, la pau familiar, la seguretat jurídica. Així doncs, s’ha de ressaltar que la Constitució espanyola recull expressament el principi de veracitat en l’article 39.2, en dir: “la Llei farà possible la investigació de la paternitat “.

L’anterior circumstància no pot ésser obviada en el moment d’interpretar i aplicar els preceptes que regulen les relacions de filiació; per tant, no seria una interpretació respectuosa amb el text constitucional aquella que posés impediments o traves no volgudes per la Llei, i que impedís la declaració de la paternitat real.

El Codi de família s’inclina totalment —no podia ser d’altra manera— per l’observança del principi de veracitat, tal com demostra l’article 98 de l’esmentat Codi legal. També reflecteix el seguiment del principi de veracitat una lectura de la disposició transitòria tercera de l’esmentat CF, de la qual és d’interès transcriure l’apartat segon: “Les accions de filiació nascudes a l’empara de la legislació anterior, s’han d’ajustar als terminis que l’esmentada legislació assenyali, llevat que el termini corresponent fixat pel títol IV sigui més llarg. Pel que fa al règim jurídic i a la transmissibilitat, s’han de regir per la legislació que resulti més favorable al fill o filla o a les persones legitimades per exercir l’acció“. El fet d’inclinar-se aquest règim transitori pels terminis més favorables a la possibilitat d’exercici de l’acció, i pel règim jurídic més favorable al fill o persona legitimada per l’acció de filiació, suposa la prevalença del principi de veracitat; en canvi, el fet d’establir un termini de caducitat suposa una concessió al principi formalista, fonamentat, com s’ha dit, en raons de pau familiar i seguretat jurídica. La doctrina s’inclina per considerar que els terminis per a l’exercici de les accions de filiació són (a excepció del cas de l’article 109 CF) més llargs en el CF que en la normativa derogada, pel fet que encara que la llei derogada (article 12 de la Llei de filiacions) guardi silenci quant al termini de caducitat per a l’exercici de l’acció d’impugnació de paternitat per part de la mare, l’esmentada doctrina considera d’aplicació el termini d’un any que regia per al pare i per al fill, una vegada assolida la majoritat. Quant al règim jurídic de l’exercici de l’acció, a què fa esment la disposició transcrita, abasta el conjunt de normes que regulen l’exercici de l’acció, els pressupòsits de fet bàsics, els elements objectius de l’esmentada acció...

En la Llei de filiacions de 27 d’abril de 1991, constituiria règim jurídic de l’acció la necessitat de suspensió de la vida en comú, nul·litat del matrimoni, separació o divorci. En l’article 107 del CF, dintre del règim jurídic de l’acció d’impugnació de la paternitat matrimonial per part de la mare, en nom propi o en interès i representació del fill o filla, menor o incapaç, s’estableix la possibilitat innovadora (ja que era desconeguda en la legislació derogada) d’exercici de l’acció durant dos anys “comptadors des de la data del naixement d’aquells o del descobriment de les proves en les quals es fonamenta la impugnació”. És evident que el règim jurídic acollit en el CF és més favorable a la mare, que és qui impugna la paternitat matrimonial del qui fou el seu espòs, ja que li permet l’exercici de l’acció en el termini de dos anys comptadors a partir del descobriment de proves, sense cap més exigència referida a la vigència del vincle matrimonial o de la convivència. Així doncs, queda aclarit el tema de la norma aplicable a favor del Codi de família i escau seguidament abordar l’esmentada qüestió del dies a quo del termini fixat en l’article 107 d’aquest cos legal, que la recurrent sotmet a la consideració d’aquesta Sala.

Segons criteri de l’avantdita recurrent, si la nova acció que possibilita la impugnació de la paternitat matrimonial en el termini de dos anys comptadors a partir del descobriment de proves, neix amb l’entrada en vigor del CF per tal com no existia en la Llei de 1991, se li causaria indefensió en el cas que es declarés caducada aquesta acció abans d’aquesta entrada en vigor. Com s’ha dit, resulta incontrovertit que el febrer de 1998 havien passat dos anys des del descobriment de les proves que posaven seriosament en dubte la paternitat en litigi, i el Codi de família entra en vigor el 23 d’octubre de 1998, i, certament, tal com raona la recurrent, resulta contrari a tota lògica declarar caducada una acció quan encara no havia nascut, atès que la llei que l’havia de prendre en consideració no estava en vigor.

La retroactivitat acollida per la sentència de l’Audiència suposaria uns efectes retroactius en grau màxim, que s’han considerat de molt dubtosa constitucionalitat; en canvi la tesi de la part recurrent, abraça una retroactivitat en grau mínim ja que fa recaure els efectes de la nova normativa en les circumstàncies produïdes després de la seva entrada en vigor. L’article 2.3 del Codi civil, en dir, en el seu apartat tercer: “Las leyes no tendrán efecto retroactivo si no dispusieren lo contrario”, veda la interpretació extensiva de la retroactivitat, en la qual incideix sense dubtes la sentència impugnada. D’altra banda, la interlocutòria de 9 de març de 1999 dictada pel Tribunal Constitucional s’inclina de forma ostensible per la tesi que resulta de les anteriors argumentacions. Es tractava d’una qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per un Jutjat de Primera Instància de Barcelona contra l’article 12.1 de la Llei de filiacions 7/1991, de 27 d’abril, que fixava com a dies a quo per al còmput del termini de caducitat la data de naixement del fill o filla. El litigi que provocà la qüestió d’inconstitucionalitat  versava sobre la impugnació de la paternitat matrimonial esgrimida pel pare, que descobrí la seva infertilitat congènita quan havien transcorregut sobradament els dos anys del naixement dels dos fills. En el moment d’entrada en vigor del CF, també havien passat els dos anys de caducitat fixats en l’esmentat Codi. Tot i així, el Tribunal Constitucional considerà que pel fet d’haver derogat el CF la Llei de filiacions de 1991 no tenia raó de ser el recurs d’inconstitucionalitat i declarà extingit l’objecte del procés.

La doctrina acollida en la citada sentència del Tribunal Constitucional i les argumentacions més amunt expressades, comporten l’estimació del motiu del recurs i fan, per tant, que aquesta Sala hagi d’abordar la pretensió exercida en la demanda en el sentit de pronunciarse respecte de la paternitat del demandat senyor Y. sobre Z2., que consta en el Registre Civil com a filla seva. És procedent recordar que l’article 98 del Codi de família admet tota classe de proves en la cerca de la veritat biològica, i que l’article 111 del mateix cos legal exigeix una prova concloent per tal de declarar que “el presumpte pare no és progenitor de la persona la filiació de la qual s’impugna”.

Ateses les anteriors consideracions i el que disposa l’article 217 de la Llei d’enjudiciament civil, aquesta Sala ha d’arribar a la conclusió del fet que Z2. no és filla biològica del demandat, ja que en primera instància es practicà una prova concloent que exclou la paternitat en litigi, a saber: - En la demanda ja s’annexà un informe genètic que afirmava l’exclusió de la paternitat qüestionada.

- El demandat en cap moment s’oposà a la veracitat del susdit informe, sinó que, contràriament a aquesta consideració, s’oposà a la demanda per altres motius que consten en l’escrit de contestació.

- El resultat de la prova biològica de paternitat realitzada en primera instància per part de l’Institut Nacional de Toxicologia és definitiu quan declara que: “los resultados obtenidos excluyen la paternidad de D. Y. respecto a la menor Z2. “.

Finalment, la resposta de la part demandada davant el resultat de la prova hematològica no és intranscendent; en relació amb això és d’interès ressaltar que l’esmentada resposta inclou la següent declaració: “Por lo tanto, la prueba practicada acredita que el senyor Y. no és el padre biológico de Z2., pero además la propia niña le ha manifestado que para ella su padre era el señor Z3. Ante esto nada puede hacer esta parte.“ És sabut, per haver estat reiteradament declarat en sentències que tracten de qüestions similars a la que ara es debat, que l’actual nivell científic permet determinar la paternitat amb un grau de probabilitat tan elevat que equival pràcticament a la certesa, i que el percentatge d’encert és del 100% quan es tracta de descartar la paternitat. Davant d’aquesta evidència i de les anteriors argumentacions, escau doncs estimar la demanda i declarar que la menor Z2. no és la filla biològica del demandat.

Cinquè. D’acord amb el previst en l’article 394 de la Llei d’enjudiciament civil, s’han d’imposar al demandat les costes de primera instància. Altrament, en virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil no escau fer expressa imposició de les costes d’apel ·lació ni tampoc de les meritades en cassació; per consegüent, vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix estimar el recurs de cassació interposat pel procurador senyor Antonio Mª de Anzizu Furest en nom i representació de la senyora X. contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 145/02 i, consegüentment, estimar la demanda interposada pel procurador senyor Antoni M. de Anzizu Furest, en nom i representació de la senyora X., contra el senyor Y., i declarar que el demandat no és el pare biològic de Z2. Es declara també la nul·litat d’aquesta filiació en l’acta de naixement i s’ordena la rectificació del Registre Civil corresponent, amb la consegüent supressió del cognom patern, ja que la Z2. portarà els dos cognoms de la seva mare.

Les costes de primera instància s’han d’imposar al demandat, i no escau fer expressa imposició pel que fa a les causades en el recurs d’apel·lació i en aquest grau cassacional.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda