Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 9 de desembre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de desembre de 2002 núm. 39/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge ha vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per la representació del Sr. X1, representat davant d’aquest Tribunal per la procuradora Sra. Joana M. Miquel Fageda i dirigit per l’advocat Sr. Ignasi de Ribot i de Batlle, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència

Provincial de Girona el 24 de gener d’enguany en entendre dels recursos d’apel·lació interposats per les dues parts contra la Sentència del Jutjat de primera instància núm. 2 d’Olot de 3 d’abril de 2001, en les actuacions de judici de cognició instat per les Sres. Y1 i Y2, i els Srs. Y3 i Y4 contra l’esmentat X1., sobre desnonament per expiració de termini d’un arrendament d’una finca rústica. Els Srs. i les Sres. Y., aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez i dirigits per l’advocat Sr. Josep Maria Prat Sàbat.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En el judici esmentat anteriorment, el Jutjat de 1a Instància núm. 2 d’Olot va dictar Sentència el dia 2 d’abril de 2001 en què va decidir: “DECIDEIXO: Que estimant la demanda de desnonament interposada per la representació processal de l’Y1, la Y2, en Y3 i en Y4 , queda extingida la relació arrendatícia existent entre aquesta part actora i el demandat, en X1, amb referència al Mas XXXX de L, no podent-se executar aquesta sentència en tant en quant els Srs. Y no satisfacin al demandat el valor que tindrien avui en dia, les construccions, obres i millores, portada d’aigua i llum, munyidora mecànica, tanc de refrigeració, magatzems, obres de depuració, etc. que quedin degudament acreditades tant en la seva realització com en el seu pagament, podent el demandat continuar en l’arrendament amb facultat de subarrendament pagant tan sols la renda pactada, mentre no se li liquidin les millores i podent aplicar en compensació del que se li degui la diferència hasta la major renda determinada per la finca com a resultat de les millores i considerant que la quota de llet es propietat de la part demandada, essent precisa la signatura dels propietaris de la finca per poder disposar-ne aquests hauran d’autoritzat la operació o tràmit de venda, arrendament o disposició d’aquesta quota de llet i si no ho fessin haurà de fer-ho el jutge en el seu nom, en tràmit d’execució de sentència. El pagament de les costes serà per meitat havent-se donat lloc en part a les demandes inicial i de reconvenció”.

Segon. Disconformes les dues parts amb la decisió precedent, varen interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 24 de gener passat, va dictar Sentència la qual conté la decisió següent: “DECISIÓ: Estimem parcialment els recursos d’apel·lació formulats per les representacions d’Y1, Y2, Y3 i Y4  i X1 contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Olot en les actuacions de judici de cognició núm. 195/2000, amb data 3 d’abril de 2001. Revoquem parcialment aquesta Sentència en el sentit de fixar les millores indemnitzables pels arrendadors a favor de l’arrendatari en la quantitat de 13.943.507 pessetes o 83.802,16 euros i en el cas que no es procedeixi a pagar tal indemnització l’arrendatari podrà optar entre reclamar-les judicialment o continuar a l’arrendament amb facultats de subarrendar la finca en el casos excepcionals de l’article 61.2 de la LAR, mentre no es liquidi el deute, i abonar només la renda pactada, amb l’actualització que correspongui, i aplicarà a la compensació del que se li degui la diferència fins a la major renda determinada per a la finca com a conseqüència de la millora i que es fixa en el valor de 50.000 litres de llet. Així mateix, es confirma la Sentència en tota la resta. No és procedent pronunciament sobre les costes d’aquesta alçada.”

Tercer. No conforme el Sr. X1 amb la Sentència anterior, va preparar i seguidament interposar contra ella aquests recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, els quals van ser admesos per aquesta Sala mitjançant una Interlocutòria de data 29 de juliol passat.

Quart. Per provisió de 25 de novembre darrer, aquesta Sala, que no va considerar necessària la celebració de vista, va assenyalar el dia 2 del mes en curs per a la votació i decisió dels recursos; i en tal data varen tenir lloc amb el resultat que consta en l’acta corresponent.

És ponent el magistrat Il·lm. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La regla 6a de la disposició final 16a de la Llei d’enjudiciament civil obliga a resoldre en primer lloc el recurs per infracció processal el qual el recurrent el fonamenta en dos motius diferents.

En el primer al·lega que “en su momento fue interesada la confesión en juicio de todos los actores, acordando el Juzgado su pertinencia, sin que se hubiera practicado respecto a tres de los cuatro hermanos, habiéndose reiterado ante la Audiencia la solicitud de práctica de dicha prueba, así como la de reconocimiento judicial; pruebas que no han sido acordadas ni denegadas, lo que produce indefensión, tanto en orden a establecer la duración contractual y modificaciones establecidas, como con respecto a la admisión de la totalidad de las mejoras efectuadas”. I conclou que “ello supone vulneración de derechos fundamentales reconocidos en el artículo 24 de la Constitución”.

Cal examinar les actuacions per tal de resoldre sobre la pertinència o no de l’anterior denuncia.

Segon. Pel que fa a la confessió en judici dels quatre germans actors, és cert que el demandat (l’actual recurrent) la va proposar (foli 344) i que la jutgessa de 1a instància la va admetre en l’acte de judici verbal de 30 de novembre de 2000 (folis 367 i 368). La Sra. Y2 va absoldre les posicions que se li varen dirigir (folis 547 a 550), però no els altres tres, tal com apareix dels folis 201 al 219 del tom 3 de les actuacions. La jutgessa va dictar  Sentència el 3 d’abril de 2001 (folis 236 i següents del mateix tom) contra la qual les dues parts varen preparar sengles recursos d’apel·lació (foli 250 el dels actors, i 252 el del demandat).

Els actors el varen interposar l’1 de juny de 2001 (folis 258 al 270) i el demandat (avui recurrent) va interposar el seu amb un escrit presentat el 22 de maig de 2001 (folis 275 al 285) en el primer altressí del qual manifestava que “al no haberse practicado la prueba confesoria de tres de los cuatro actores, intereso sea practicada dicha prueba en segunda instancia”; i que “teniendo en cuenta la importancia de las mejoras, solicitamos prueba de reconocimiento judicial, que el juez se reservó practicar para mejor proveer”; i concloïa que “entendemos que dicha prueba debe ser acordada en Segunda Instancia” (foli 284 del tom 3).

Però exactament un mes després, el 22 de juny de 2001, el demandat, ara recurrent, va presentar l’escrit d’impugnació i oposició al recurs d’apel·lació dels actors, i en ell hi ha un altressí que diu textualment: “OTROSÍ DIGO: Que los Sres. aquí recurridas han conocido la absolución de posiciones de su hermana y con ello el elemento de espontaneidad desaparece, con lo que la prueba pierde eficacia. Tanto es así que el propio artículo 590 de la Ley de enjuiciamiento civil de 1881 pretende que no haya comunicación entre los absolventes cuando son más de dos litigantes”. I concloïa: “SUPLICO: Tenga por renunciada la solicitud de que los Sres. Y absuelvan posiciones en segunda instancia” (foli 300).

Aquesta Sala considera temerària i mancada de tota bona fe l’actuació de la part recurrent en venir a la Sala de Cassació a denunciar una pretesa infracció processal per la falta de pràctica d’una prova a què ella mateixa va renunciar expressament; raó per la qual s’imposa el rebuig de pla d’aquest motiu d’impugnació.

I pel que fa a la prova de reconeixement judicial, no és cert que no hagués estat “ni acordada ni denegada”, com manifesta el recurs, sinó que va ser denegada expressament per la Interlocutòria de l’Audiència de 3 d’octubre de 2001 (foli 10 del seu rotlle) contra la qual la part afectada no va interposar el recurs de reposició que se li va oferir (foli 11 del mateix rotlle), per la qual cosa no s’ha complert la condició indispensable del paràgraf 2 de l’art. 469 de la Llei processal per a l’admissibilitat d’aquesta al·legació en aquest recurs extraordinari, i això ara comporta la desestimació de la denuncia d’aquesta suposada infracció.

Tercer. El motiu segon d’infracció processal al·lega incongruència de la Sentència a quo perquè en la demanda de reconvenció havia reclamat l’import íntegre de les millores que havia realitzat en la finca, valorades pericialment en el procés en 33.488.356 ptes. (equivalents a 201.269,07 euros), mentre que la Sentència que impugna solament li atorga 13.943.507 ptes. (83.802,16 euros), sense que la part actora hagués demanat la minoració de l’import ni fixat les dates a partir de les quals les millores no havien de ser indemnitzades.

El plantejament anterior fa necessari examinar la demanda de reconvenció (folis 63 i seg. en relació amb el 55 i seg.) i la seva contesta (foli 330 i següents). En la primera,  X1. reclamava el valor de les obres i millores que havia realitzat a la finca (doc. núm. 11 a 148 per ell presentats) d’acord amb allò que disposa l’art. 62 de la Llei d’arrendaments rústics, les quals el perit processal va valorar, com ja s’ha dit, en 33.488.356 ptes. (foli 448) amb els criteris determinats en aquell precepte.

La contesta a la reconvenció va oposar que aquelles preteses millores ni eren tals, ni havien estat autoritzades per la propietat, ni eren legals ni legalitzables; motius pels quals entenia que no s’havien d’indemnitzar (folis 330 al 330), i sol·licitava per tant “la íntegra desestimación” de la demanda reconvencional (foli 335).

Pel que fa a la falta d’autorització de la part arrendadora, l’Audiència va considerar que havia existit un consentiment tàcit (4t fonament de l’Audiència); i quant a la condició d’il·legals i/o d’il·legalitzables de les obres, a partir de les proves practicades, va considerar indemnitzables les realitzades abans de 1994, i no indemnitzables les realitzades amb posterioritat.

El perit processal va valorar les considerades per l’Audiència indemnitzables en la quantitat de 13.943.507 ptes. (o 83.802,16 euros) que és la quantitat fixada a la part dispositiva de la Sentència a quo, amb la qual els arrendadors hauran d’indemnitzar l’arrendatari per les obres per ell realitzades, i no amb la de 33.488.356 ptes. que ell pretenia.

De manera que l’Audiència atorga menys d’allò que pretenia la part, i això no té encaix en l’àmbit de la incongruència ja que per apreciar l’existència de congruència és suficient que es decideixi sobre el mateix objecte concedint-lo en tot o en part (Sentències del Tribunal Suprem de 27 de març, 4 de maig i 29 de juny de 1983, 20 d’octubre de 1986, 4 de gener de 1989, 4 de maig de 1990, 19 de novembre de 1999, etc.) i això darrer (en part) és el que ha atorgat la Sentència impugnada.

I tampoc pateix tal Sentència de l’error, contradicció o incongruència interna de què l’acusa el recurrent per no incloure com a no indemnitzables partides com la granja de vedells, la sitja i magatzem de pinso i la portada d’aigües, ja que la seva construcció i instal·lació no són anteriors a 1994, i per tant, segons la lògica i la congruència interna de la Sentència, no s’havien d’incloure com a partides indemnitzables.

Cal rebutjar consegüentment també el 2n i últim motiu del recurs per infracció processal i, per tant, d’acord amb la regla 6a de la disposició final 16a de la Llei processal, escau examinar i resoldre ara el recurs de cassació el qual ve articulat amb els dos apartats que examinem a continuació.

Quart. El primer denuncia infracció de l’art. 1, paràgraf 2 de la Llei 1/1992, de 10 de febrer, d’arrendaments rústics històrics, segons el qual “el fet que les parts hagin establert algun pacte que modifiqui la renda o altres elements o condicions del contracte primitiu, sempre que es mantingui constant l’arrendament sobre totes o part de les finques primitivament arrendades” no fa perdre “la consideració d’arrendaments rústics històrics”.

El motiu diu que l’Audiència admet l’existència de contracte d’arrendament anterior a l’any 1932 i l’ocupació continuada de l’heretat, casa i terres avui ocupades, i estima que es va produir una novació extintiva com a conseqüència del contracte privat de 17 de febrer de 1979 que modifica la renda fixant-la en 25.000 litres de llet al preu de mercat. Afegeix que segons l’Audiència “la sola variación de la renta a juicio de la Sentencia combatida, produce novación extintiva, y con ella entiende que el contrato fue renovado”; i a partir d’aquestes premisses del seu recurs, el recurrent conclou que l’Audiència ha infringit aquell precepte de la Llei d’arrendaments rústics històrics de 10 de febrer de 1992.

Però les esmentades premisses en què aquest motiu del recurs es basa, no són les que fonamenten la Sentència de l’Audiència. En efecte, les de l’Audiència són: a) Que havia existit un arrendament originari fet l’any 1930.

b) Que aquest arrendament de 1930 va ser substituït l’1 de gener de 1977 per un contracte de societat civil (que sembla més de parceria, qüestió, però, que no és objecte de litigi).

c) Que tal contracte de societat civil o d’aparceria (cosa indiferent per al cas) no va ser simulat, ni fet només per motius fiscals i per l’interès de l’arrendadora com argumentava el demandat; sinó que va ser un contracte totalment real. L’Audiència arriba a aquesta conclusió per les raons que assenyala, com ara que des de la subscripció del contracte de societat l’arrendatari ja no va continuar pagant la renda que pagava per l’arrendament de 1930, extingit l’1 de gener de 1977 en convenir-se el de societat; i perquè a més;

d) El 17 de febrer de 1979, ambdues parts van liquidar la societat i van convenir un altre contracte d’arrendament en el qual es va regular totalment el nou arrendament, es va pactar una renda de forma diferent a com s’havia pagat anteriorment, i es va fixar el dia 11 de novembre de 1978 com a data d’inici dels efectes del nou contracte sense esmentar ni confirmar en res l’arrendament que havia regit entre les parts des de 1930.

Aquestes premisses de fet —i no les que diu el recurs— són les que han donat fonament a la Sentència de l’Audiència; i aquestes premisses de fet, que no han quedat desvirtuades i que per tant resten incòlumes a la cassació, porten a la conclusió de dret d’haver d’apreciar (com ha apreciat l’Audiència) l’existència en el cas de la novació extintiva de l’arrendament per la societat civil (o aparceria) de 1977, ja que la societat civil, al mateix que l’aparceria, són incompatibles amb l’arrendament (art. 1204 del Codi civil) perquè són diferents la seva naturalesa jurídica i la seva essència, ja que una cosa és explotar una finca aliena pagant-ne un preu cert i determinat, que és l’essència de l’arrendament (art. 1543 del Codi civil) i una altra ben diferent i incompatible explotar-la a pèrdues i guanys amb aportacions respectives (art. 1665 del mateix Codi), que és, això darrer, el que les parts varen convenir en el contracte de societat (com aquesta Sala també comprova, confirmant la conclusió de l’Audiència, amb el document dels folis 32 a 34 de les actuacions de la primera instància).

I si a l’anterior s’hi afegeix encara que aquesta societat civil de 1977 (que va posar fi a l’arrendament de l’any 1930) va ser al seu torn substituïda també l’1 de febrer de 1979 per un contracte d’arrendament totalment nou, que res té a veure amb el de 1930 (com aquesta Sala també constata, tot ratificant la conclusió de l’Audiència), i en aquest nou contracte d’arrendament de 1979 les parts acorden “novar cuantas obligaciones y relaciones jurídicas estén vigentes en este momento entre las partes” (que aleshores eren les estipulades en el contracte de societat civil de 1977); resta palès que quan el 12 de setembre de 2000 la part arrendadora interposa la demanda del litigi actual en què sol·licita la declaració d’expiració del termini del contracte de 1979, el de 1930 no podia jugar perquè havia quedat extingit per novació extintiva pel de societat de 1977, incompatible amb el d’arrendament de 1930.

Així, doncs, la conclusió de l’Audiència que aquí no ens trobem davant “algun pacte que modifica la renda o altres elements o condicions del contracte primitiu”, sinó que “estem davant d’una substitució de l’arrendament originari” per un contracte de societat civil substituït al seu torn per un altre posterior d’arrendament totalment nou que no va ressuscitar el de 1930, és una conclusió encertada i correcta. I aquesta conclusió no permet l’aplicació de l’art. 1.2 de la Llei d’arrendaments rústics històrics de 1992, com el recurrent pretén, precepte que, per tant, no s’ha pogut conculcar.

Consegüentment, escau rebutjar aquesta primera al·legació del recurs de cassació.

Cinquè. La darrera al·legació addueix que l’Audiència ha infringit l’art. 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960 (reproduït pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol) referent al règim jurídic de l’accessió regulat a Catalunya pel precepte esmentat.

Però com amb encert ja exposa la Sentència impugnada al final del seu cinquè fonament, aquí “no poden ser d’aplicació les normes de l’accessió perquè l’arrendatari sigui indemnitzat (art. 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya), sobre la base del principi d’especialitat, ja que si la Llei d’arrendaments rústics regula específicament el règim de les obres de millora construïdes a la finca arrendada, és clar que en el moment en el qual es produeixi l’extinció de l’arrendament, tals obres es regiran pel que digui específicament aquesta Llei i no per la normativa de l’accessió”.

Res no cal afegir a les anteriors consideracions de la Sala a quo per desestimar també aquest apartat del recurs de cassació i amb ell tot el recurs.

Sisè. La desestimació d’ambdós recursos haurà de comportar la imposició de costes al recurrent (art. 398.1 de la Llei d’enjudiciament civil).

Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

 PART DISPOSITIVA

a) Desestimar els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació de què s’ha fet esment en els antecedents de fet d’aquesta resolució;

b) Confirmar la Sentència impugnada, i

c) Imposar al recurrent les costes dels recursos esmentats.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda