Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de
desembre de 2002 núm. 39/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Antoni Bruguera i
Manté
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten al marge ha
vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació
interposats per la representació del Sr. X1, representat davant
d’aquest Tribunal per la procuradora Sra. Joana M. Miquel Fageda i dirigit
per l’advocat Sr. Ignasi de Ribot i de Batlle, contra la Sentència dictada
per la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Girona el 24 de gener
d’enguany en entendre dels recursos d’apel·lació interposats per les dues
parts contra la Sentència del Jutjat de primera instància núm. 2 d’Olot de 3
d’abril de 2001, en les actuacions de judici de cognició instat per les
Sres. Y1 i Y2, i els Srs. Y3 i
Y4 contra l’esmentat X1., sobre desnonament per
expiració de termini d’un arrendament d’una finca rústica. Els Srs. i les
Sres. Y., aquí part recorreguda, han estat representats en aquest Tribunal pel procurador Sr.
Ildefonso Lago Pérez i dirigits per l’advocat Sr.
Josep Maria Prat Sàbat.
ANTECEDENTS DE
FET
Primer.
En el judici esmentat anteriorment, el
Jutjat de 1a Instància núm. 2 d’Olot va dictar Sentència el dia 2 d’abril de
2001 en què va decidir: “DECIDEIXO: Que estimant la demanda de desnonament
interposada per la representació processal de l’Y1, la Y2, en
Y3 i en Y4 , queda extingida la relació
arrendatícia existent entre aquesta part actora i el demandat, en X1, amb referència al Mas XXXX
de L, no podent-se executar
aquesta sentència en tant en quant els Srs. Y no satisfacin
al demandat el valor que tindrien avui en dia, les construccions, obres i
millores, portada d’aigua i llum, munyidora mecànica, tanc de refrigeració,
magatzems, obres de depuració, etc. que quedin degudament acreditades tant
en la seva realització com en el seu pagament, podent el demandat continuar
en l’arrendament amb facultat de subarrendament pagant tan sols la renda
pactada, mentre no se li liquidin les millores i podent aplicar en
compensació del que se li degui la diferència hasta la major renda
determinada per la finca com a resultat de les millores i considerant que la
quota de llet es propietat de la part demandada, essent precisa la signatura
dels propietaris de la finca per poder disposar-ne aquests hauran
d’autoritzat la operació o tràmit de venda, arrendament o disposició
d’aquesta quota de llet i si no ho fessin haurà de fer-ho el jutge en el seu
nom, en tràmit d’execució de sentència.
El pagament de les costes serà
per meitat havent-se donat lloc en part a les demandes inicial i de
reconvenció”.
Segon.
Disconformes les dues parts amb la decisió
precedent, varen interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció
1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 24 de gener passat,
va dictar Sentència la qual conté la decisió següent: “DECISIÓ: Estimem
parcialment els recursos d’apel·lació formulats per les representacions
d’Y1, Y2, Y3 i Y4 i X1
contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció
núm. 2 d’Olot en les actuacions de judici de cognició núm. 195/2000, amb
data 3 d’abril de 2001. Revoquem parcialment aquesta Sentència en el sentit de fixar les millores
indemnitzables pels arrendadors a favor de l’arrendatari en la quantitat de
13.943.507 pessetes o 83.802,16 euros i en el cas que no es procedeixi a
pagar tal indemnització l’arrendatari podrà optar entre reclamar-les
judicialment o continuar a l’arrendament amb facultats de subarrendar la
finca en el casos excepcionals de l’article 61.2 de la LAR, mentre no es
liquidi el deute, i abonar només la renda pactada, amb l’actualització que
correspongui, i aplicarà a la compensació del que se li degui la diferència
fins a la major renda determinada per a la finca com a conseqüència de la
millora i que es fixa en el valor de 50.000 litres de llet. Així mateix, es
confirma la Sentència en tota la resta. No és procedent pronunciament sobre
les costes d’aquesta alçada.”
Tercer.
No conforme el Sr. X1 amb la
Sentència anterior, va preparar i seguidament interposar contra ella aquests
recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, els quals van
ser admesos per aquesta Sala mitjançant una Interlocutòria de data 29 de
juliol passat.
Quart.
Per provisió de 25 de novembre darrer,
aquesta Sala, que no va considerar necessària la celebració de vista, va
assenyalar el dia 2 del mes en curs per a la votació i decisió dels
recursos; i en tal data varen tenir lloc amb el resultat que consta en
l’acta corresponent.
És ponent el magistrat Il·lm. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
La regla 6a de la disposició final 16a de
la Llei d’enjudiciament civil obliga a resoldre en primer lloc el recurs per
infracció processal el qual el recurrent el fonamenta en dos motius
diferents.
En el primer al·lega que “en su momento fue
interesada la confesión en juicio de todos los actores, acordando el Juzgado
su pertinencia, sin que se hubiera practicado respecto a tres de los cuatro
hermanos, habiéndose reiterado ante la Audiencia la solicitud de práctica de
dicha prueba, así como la de reconocimiento judicial; pruebas que no han
sido acordadas ni denegadas, lo que produce indefensión, tanto en orden a
establecer la duración contractual y modificaciones establecidas, como con
respecto a la admisión de la totalidad de las mejoras efectuadas”. I conclou que “ello
supone vulneración de derechos fundamentales reconocidos en el artículo 24
de la Constitución”.
Cal examinar les actuacions per tal de
resoldre sobre la pertinència o no de l’anterior denuncia.
Segon.
Pel que fa a la confessió en judici dels
quatre germans actors, és cert que el demandat (l’actual recurrent) la va
proposar (foli 344) i que la jutgessa de 1a instància la va admetre en
l’acte de judici verbal de 30 de novembre de 2000 (folis 367 i 368). La Sra.
Y2 va absoldre les posicions que se li varen dirigir (folis
547 a 550), però no els altres tres, tal com apareix dels folis 201 al 219
del tom 3 de les actuacions. La jutgessa va dictar Sentència el 3 d’abril
de 2001 (folis 236 i següents del mateix tom) contra la qual les dues parts
varen preparar sengles recursos d’apel·lació (foli 250 el dels actors, i 252
el del demandat).
Els actors el varen interposar l’1 de juny
de 2001 (folis 258 al 270) i el demandat (avui recurrent) va interposar el
seu amb un escrit presentat el 22 de maig de 2001 (folis 275 al 285) en el
primer altressí del qual manifestava que “al no haberse practicado la prueba
confesoria de tres de los cuatro actores, intereso sea practicada dicha
prueba en segunda instancia”; i que “teniendo en cuenta la importancia de
las mejoras, solicitamos prueba de reconocimiento judicial, que el juez se
reservó practicar para mejor proveer”; i concloïa que “entendemos que dicha
prueba debe ser acordada en Segunda Instancia” (foli 284 del tom 3).
Però exactament un mes després, el 22 de
juny de 2001, el demandat, ara recurrent, va presentar l’escrit d’impugnació
i oposició al recurs d’apel·lació dels actors, i en ell hi ha un altressí
que diu textualment: “OTROSÍ DIGO: Que los Sres. aquí recurridas han conocido la
absolución de posiciones de su hermana y con ello el elemento de
espontaneidad desaparece, con lo que la prueba pierde eficacia. Tanto es así
que el propio artículo 590 de la Ley de enjuiciamiento civil de 1881
pretende que no haya comunicación entre los absolventes cuando son más de
dos litigantes”. I concloïa: “SUPLICO: Tenga por renunciada la solicitud de
que los Sres. Y absuelvan posiciones en segunda instancia” (foli 300).
Aquesta Sala considera temerària i mancada
de tota bona fe l’actuació de la part recurrent en venir a la Sala de
Cassació a denunciar una pretesa infracció processal per la falta de
pràctica d’una prova a què ella mateixa va renunciar expressament;
raó per la qual s’imposa el rebuig de pla d’aquest motiu d’impugnació.
I pel que fa a la prova de reconeixement
judicial, no és cert que no hagués estat “ni acordada ni denegada”, com
manifesta el recurs, sinó que va ser denegada expressament per la
Interlocutòria de l’Audiència de 3 d’octubre de 2001 (foli 10 del seu
rotlle) contra la qual la part afectada no va interposar el recurs de
reposició que se li va oferir (foli 11 del mateix rotlle), per la qual cosa
no s’ha complert la condició indispensable del paràgraf 2 de l’art. 469 de
la Llei processal per a l’admissibilitat d’aquesta al·legació en aquest
recurs extraordinari, i això ara comporta la desestimació de la denuncia
d’aquesta suposada infracció.
Tercer.
El motiu segon d’infracció processal
al·lega incongruència de la Sentència a quo perquè en la demanda de
reconvenció havia reclamat l’import íntegre de les millores que havia
realitzat en la finca, valorades pericialment en el procés en 33.488.356
ptes. (equivalents a 201.269,07 euros), mentre que la Sentència que impugna
solament li atorga 13.943.507 ptes. (83.802,16 euros), sense que la part
actora hagués demanat la minoració de l’import ni fixat les dates a partir
de les quals les millores no havien de ser indemnitzades.
El plantejament anterior fa necessari
examinar la demanda de reconvenció (folis 63 i seg. en relació amb el 55 i
seg.) i la seva contesta (foli 330 i següents). En la primera, X1. reclamava el valor de les obres i millores que havia realitzat a la finca
(doc. núm. 11 a 148 per ell presentats) d’acord amb allò que disposa l’art.
62 de la Llei d’arrendaments rústics, les quals el perit processal va
valorar, com ja s’ha dit, en 33.488.356 ptes. (foli 448) amb els criteris
determinats en aquell precepte.
La contesta a la reconvenció va oposar que
aquelles preteses millores ni eren tals, ni havien estat autoritzades per la
propietat, ni eren legals ni legalitzables; motius pels quals entenia que no
s’havien d’indemnitzar (folis 330 al 330), i sol·licitava per tant “la
íntegra desestimación” de la demanda reconvencional (foli 335).
Pel que fa a la falta d’autorització de la
part arrendadora, l’Audiència va considerar que havia existit un
consentiment tàcit (4t fonament de l’Audiència); i quant a la condició
d’il·legals i/o d’il·legalitzables de les obres, a partir de les proves
practicades, va considerar indemnitzables les realitzades abans de 1994, i
no indemnitzables les realitzades amb posterioritat.
El perit processal va valorar les
considerades per l’Audiència indemnitzables en la quantitat de 13.943.507
ptes. (o 83.802,16 euros) que és la quantitat fixada a la part dispositiva
de la Sentència a quo, amb la qual els arrendadors hauran
d’indemnitzar l’arrendatari per les obres per ell realitzades, i no amb la
de 33.488.356 ptes. que ell pretenia.
De manera que l’Audiència atorga menys
d’allò que pretenia la part, i això no té encaix en l’àmbit de la
incongruència ja que per apreciar l’existència de congruència és suficient
que es decideixi sobre el mateix objecte concedint-lo en tot o en part
(Sentències del Tribunal Suprem de 27 de març, 4 de maig i 29 de juny de
1983, 20 d’octubre de 1986, 4 de gener de 1989, 4 de maig de 1990, 19 de
novembre de 1999, etc.) i això darrer (en part) és el que ha atorgat la
Sentència impugnada.
I tampoc pateix tal Sentència de l’error,
contradicció o incongruència interna de què l’acusa el recurrent per no
incloure com a no indemnitzables partides com la granja de vedells, la sitja
i magatzem de pinso i la portada d’aigües, ja que la seva construcció i
instal·lació no són anteriors a 1994, i per tant, segons la lògica i la
congruència interna de la Sentència, no s’havien d’incloure com a partides
indemnitzables.
Cal rebutjar consegüentment també el 2n i
últim motiu del recurs per infracció processal i, per tant, d’acord amb la
regla 6a de la disposició final 16a de la Llei processal, escau examinar i
resoldre ara el recurs de cassació el qual ve articulat amb els dos apartats
que examinem a continuació.
Quart.
El primer denuncia infracció de l’art. 1,
paràgraf 2 de la Llei 1/1992, de 10 de febrer, d’arrendaments rústics
històrics, segons el qual “el fet que les parts hagin establert algun pacte
que modifiqui la renda o altres elements o condicions del contracte
primitiu, sempre que es mantingui constant l’arrendament sobre totes o part
de les finques primitivament arrendades” no fa perdre “la consideració
d’arrendaments rústics històrics”.
El motiu diu que l’Audiència admet
l’existència de contracte d’arrendament anterior a l’any 1932 i l’ocupació
continuada de l’heretat, casa i terres avui ocupades, i estima que es va
produir una novació extintiva com a conseqüència del contracte privat de 17
de febrer de 1979 que modifica la renda fixant-la en 25.000 litres de llet
al preu de mercat. Afegeix que segons l’Audiència “la sola variación de la
renta a juicio de la Sentencia combatida, produce novación extintiva, y con
ella entiende que el contrato fue renovado”; i a partir d’aquestes premisses del seu recurs, el recurrent
conclou que l’Audiència ha infringit aquell precepte de la Llei
d’arrendaments rústics històrics de 10 de febrer de 1992.
Però les esmentades premisses en què aquest
motiu del recurs es basa, no són les que fonamenten la Sentència de
l’Audiència. En efecte, les de l’Audiència són: a) Que havia existit un
arrendament originari fet l’any 1930.
b) Que aquest arrendament de 1930 va ser
substituït l’1 de gener de 1977 per un contracte de societat civil (que
sembla més de parceria, qüestió, però, que no és objecte de litigi).
c) Que tal contracte de societat civil o
d’aparceria (cosa indiferent per al cas) no va ser simulat, ni fet només per
motius fiscals i per l’interès de l’arrendadora com argumentava el demandat;
sinó que va ser un contracte totalment real. L’Audiència arriba a aquesta
conclusió per les raons que assenyala, com ara que des de la subscripció del
contracte de societat l’arrendatari ja no va continuar pagant la renda que
pagava per l’arrendament de 1930, extingit l’1 de gener de 1977 en
convenir-se el de societat; i perquè a més;
d) El 17 de febrer de 1979, ambdues parts
van liquidar la societat i van convenir un altre contracte d’arrendament en
el qual es va regular totalment el nou arrendament, es va pactar una renda
de forma diferent a com s’havia pagat anteriorment, i es va fixar el dia 11
de novembre de 1978 com a data d’inici dels efectes del nou contracte sense
esmentar ni confirmar en res l’arrendament que havia regit entre les parts
des de 1930.
Aquestes premisses de fet —i no les que diu
el recurs— són les que han donat fonament a la Sentència de l’Audiència; i
aquestes premisses de fet, que no han quedat desvirtuades i que per tant
resten incòlumes a la cassació, porten a la conclusió de dret d’haver
d’apreciar (com ha apreciat l’Audiència) l’existència en el cas de la
novació extintiva de l’arrendament per la societat civil (o aparceria) de
1977, ja que la societat civil, al mateix que l’aparceria, són incompatibles
amb l’arrendament (art. 1204 del Codi civil) perquè són diferents la seva
naturalesa jurídica i la seva essència, ja que una cosa és explotar una
finca aliena pagant-ne un preu cert i determinat, que és l’essència de
l’arrendament (art. 1543 del Codi civil) i una altra ben diferent i
incompatible explotar-la a pèrdues i guanys amb aportacions respectives
(art. 1665 del mateix Codi), que és, això darrer, el que les parts varen
convenir en el contracte de societat (com aquesta Sala també comprova,
confirmant la conclusió de l’Audiència, amb el document dels folis 32 a 34
de les actuacions de la primera instància).
I si a l’anterior s’hi afegeix encara que
aquesta societat civil de 1977 (que va posar fi a l’arrendament de l’any
1930) va ser al seu torn substituïda també l’1 de febrer de 1979 per un
contracte d’arrendament totalment nou, que res té a veure amb el de 1930
(com aquesta Sala també constata, tot ratificant la conclusió de
l’Audiència), i en aquest nou contracte d’arrendament de 1979 les parts
acorden “novar cuantas obligaciones y relaciones jurídicas estén vigentes en
este momento entre las partes” (que aleshores eren les estipulades en el
contracte de societat civil de 1977); resta palès que quan el 12 de setembre
de 2000 la part arrendadora interposa la demanda del litigi
actual en què sol·licita la declaració d’expiració del termini del contracte
de 1979, el de 1930 no podia jugar perquè havia quedat extingit per novació
extintiva pel de societat de 1977, incompatible amb el d’arrendament de
1930.
Així, doncs, la conclusió de l’Audiència
que aquí no ens trobem davant “algun pacte que modifica la renda o altres
elements o condicions del contracte primitiu”, sinó que “estem davant d’una
substitució de l’arrendament originari” per un contracte de societat civil
substituït al seu torn per un altre posterior d’arrendament totalment nou
que no va ressuscitar el de 1930, és una conclusió encertada i correcta. I
aquesta conclusió no permet l’aplicació de l’art. 1.2 de la Llei
d’arrendaments rústics històrics de 1992, com el recurrent pretén, precepte
que, per tant, no s’ha pogut conculcar.
Consegüentment, escau rebutjar aquesta
primera al·legació del recurs de cassació.
Cinquè.
La darrera al·legació addueix que
l’Audiència ha infringit l’art. 278 de la Compilació del dret civil de
Catalunya de 1960 (reproduït pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol)
referent al règim jurídic de l’accessió regulat a Catalunya pel precepte
esmentat.
Però com amb encert ja exposa la Sentència
impugnada al final del seu cinquè fonament, aquí “no poden ser d’aplicació
les normes de l’accessió perquè l’arrendatari sigui indemnitzat (art. 278 de
la Compilació del dret civil de Catalunya), sobre la base del principi
d’especialitat, ja que si la Llei d’arrendaments rústics regula
específicament el règim de les obres de millora construïdes a la finca
arrendada, és clar que en el moment en el qual es produeixi l’extinció de
l’arrendament, tals obres es regiran pel que digui específicament aquesta
Llei i no per la normativa de l’accessió”.
Res no cal afegir a les anteriors
consideracions de la Sala a quo per desestimar també aquest apartat
del recurs de cassació i amb ell tot el recurs.
Sisè.
La desestimació d’ambdós recursos haurà de
comportar la imposició de costes al recurrent (art. 398.1 de la Llei
d’enjudiciament civil).
Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
a) Desestimar els recursos extraordinaris
per infracció processal i de cassació de què s’ha fet esment en els
antecedents de fet d’aquesta resolució;
b) Confirmar la Sentència impugnada, i
c) Imposar al recurrent les costes dels
recursos esmentats.
Així ho acorda la Sala i ho signen els
magistrats esmentats més amunt.
|
