Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de novembre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de novembre de 2002 núm. 36/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació processal de la Sra. X1 va interposar dins del termini establert i en la forma escaient recurs de cassació contra la Sentència de data 29 de setembre de 2001 dictada en el rotlle d’apel·lació núm. 209/00 de la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona, que dimana de les actuacions de judici de major quantia núm. 194/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Badalona, que en la seva part dispositiva deia: “Estimar els recursos d’apel·lació formulats per la representació d’Y1. en la seva condició de marmessora universal de l’herència de la causant Y2 i dels legataris Z,K,W,F,G,H,I,J,L i per la representació de M contra la Sentència de data 20 de desembre de 1999, dictada en el judici de major quantia núm. 194/7 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Badalona; revocar la resolució esmentada, i dictar-ne una altra al seu lloc per mitjà de la qual, desestimant les demandes acumulades formulades per X1 i X2, absolem els demandats de la pètites d’aquelles. S’imposen als esmentats actors les costes de la primera instància i no es fa menció especial sobre les costes de les apel·lacions”.

Segon. Admès a tràmit el recurs de cassació per una Interlocutòria d’aquesta Sala de data 27 de juny de 2002 es va traslladar a la part contrària perquè formalitzés la seva oposició al recurs, la qual cosa va efectuar en el termini establert i en la forma escaient.

Ha estat designada ponent la magistrada d’aquesta Sala l’Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents de referència obligada per a la comprensió del recurs de cassació que correspon abordar a aquesta Sala els següents:

a) Aquest litigi va iniciar-se en virtut d’una demanda presentada per la senyora X1 contra aquelles ignorades persones que puguessin ser designades com a hereves o legatàries de la senyora Y2, que va néixer el 15 de gener de 1911 a Badalona i morí el 21 de febrer de 1997 a Barcelona, sense haver contret matrimoni i sense hereus forçosos.

b) En l’esmentada demanda es remarcava que la X1. havia atorgat els següents testaments: el primer, el 12 de maig de 1980 davant del notari de Barcelona senyor Bartolomé Masoliver Ródenas; el segon, l’1 de març de 1991 davant del notari Sr. Pablo Esparza San Miguel, en el qual instituí hereu el senyor X2; el tercer, l’onze de juny de 1991 davant del notari de Badalona senyor Manuel Pérez Martínez, en el qual instituí hereva la senyora X1, i el quart i darrer, el 17 de febrer de 1997 davant del notari de Barcelona senyor Arturo Pérez Morente, en el qual instituí marmessora universal la lletrada senyora Esther Rius Bachs i a la vegada ordenà diversos llegats a favor de I., la senyora H., la senyora G., el mossén N, el J, la O, la senyora Z, la senyora K, el senyor W, el senyor M i la senyora F

c) En la demanda presentada per la senyora X1. se sol·licitava la declaració de nul·litat del testament atorgat per la senyora Y2 el 17 de febrer de 1997 davant del notari de Barcelona senyor Arturo Pérez Morente, a l’empara de l’article 103 del Codi de successions, pel fet que la testadora havia estat declarada incapaç per la Sentència de 30 d’octubre de 1992 dictada pel Jutjat número 6 de Badalona, i en canvi en l’avantdita demanda s’instava la declaració de validesa del testament immediatament anterior en el qual s’instituïa hereva la demandant.

d) A l’avantdita demanda s’hi acumulà la presentada pel senyor X2, en la qual es demanava també la declaració de nul·litat del testament atorgat el 17 de febrer de 1997 per falta de capacitat de la testadora, però també, per les mateixes raons, la del testament d’11 de juny de 1991. I, en canvi, el peticionant volia, per raons òbvies, que es declarés vàlid el testament d’1 de març de 1991 en el qual era designat hereu de la fortuna de la senyora Y2, gens menyspreable.

e) Per la Sentència de 19 de setembre de 1995 dictada per la Secció Setena de l’Audiència Provincial de Barcelona, es condemnà tant el senyor X2 com la senyora X1., entre d’altres, com a autors responsables d’un delicte d’estafa, a la pena d’un any de presó pel fet d’haver induït la X1. a atorgar a favor seu diversos negocis jurídics, als quals s’havia donat la forma ja de donacions, ja de compravendes, ja de contractes en el quals es constituïen rendes vitalícies a canvi d’actes translatius del domini de diverses finques o de lliurament de quantitats importants de diners...; però que tots ells tenien en comú l’existència d’engany per tal d’assolir un benefici econòmic a favor dels autors del frau.

f) A les demandes presentades pel senyor X2 i per la senyora X1. s’hi oposaren la senyora Y1., anomenada marmessora en el darrer testament atorgat per la X1., i la resta dels legataris també instituïts en aquesta disposició d’última voluntat, els quals al·legaren (de forma succinta): a) falta de legitimació activa dels demandants perquè hi concorria indignitat successòria per la forma en què s’atorgaren les disposicions d’última voluntat al seu favor; b) lucidesa de la testadora per atorgar la seva darrera disposició d’última voluntat, lucidesa que, segons es remarcava, ratificaren diversos facultatius; c) absència de vicis de forma en l’atorgament del testament, i d) manca de vicis en la voluntat expressada per la X1.

g) La Sentència dictada en primera instància, després de fer un estudi acurat i pormenoritzat de la indignitat successòria, la capacitat de la testadora en el moment d’atorgar l’últim testament, l’al·legada existència d’engany en l’atorgament del consentiment per a testar i també de la capacitat de la X1. en atorgar el testament a favor de la senyora X1. conclogué en el sentit que: 1) Els demandants no podien ser declarats indignes per a succeir, 2) la testadora era plenament capaç en atorgar el testament de 17 de febrer de 1997, 3) va concórrer engany en l’atorgament d’aquest darrer testament i 4) el testament d’11 de juny de 1991 a favor de X1. va ser atorgat essent la testadora plenament capaç. D’aquestes premisses en feu derivar el jutge de primera instància que el testament vàlid era l’atorgat l’11 de juny de 1991, per la qual cosa els interessos de la senyora X1. eren totalment satisfets. h) La Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Tretzena) confirmà en part la sentència de primera instància, ja que considerà que no concorria indignitat successòria i que la testadora era plenament capaç per atorgar el darrer testament en un interval lúcid, però, en canvi, després de fer un estudi profund i acurat de l’actuació de la marmessora en el període previ a l’atorgament del testament i també de l’actuació d’alguns dels legataris nomenats en aquest, va concloure en el sentit que no existia engany que, a l’empara de l’article 126 del Codi de successions, permetés declarar la nul·litat del testament. Conseqüència d’aquestes consideracions fou el rebuig per part de l’Audiència de les pretensions dels demandants, la qual cosa havia de produir que els afavorits per la testadora en el seu darrer testament atorgat en un interval lúcid fossin els que rebessin els béns de la X1.

Segon. Contra la Sentència de l’Audiència interposa recurs de cassació la demandant senyora X1., la qual en el primer motiu de recurs denuncia infracció de l’article 126.3 del Codi de successions i de l’article 673 del Codi civil.

Com a primera qüestió en el motiu de recurs la recurrent posa en relleu que “la testadora era fácilmente influenciable, y de cuya situación los demandados se aprovecharon para que, ganándose su confianza, otorgara testamento en determinada forma, y cuya nulidad se impugna en este proceso”.

Tot seguit la part que recorre desgrana el motiu de recurs en diversos apartats, que encapçala de la següent manera: “a) La testadora era fácilmente influenciable, b) maniobras insidiosas de los demandados , c) voluntad viciada de la testadora al otorgar el testamento impugnado” .

Dintre de cadascun d’aquest apartats la recurrent aprofita per fer una anàlisi de l’activitat probatòria practicada en el curs del litigi que fou exhaustiva, anàlisi que per raons perfectament entenedores s’aborda des d’una perspectiva totalment subjectiva i interessada.

No és menys cert, però, que en l’esmentada anàlisi la recurrent coincideix en gran part amb el que raonà la sentència de primera instància, atès que, com ja s’ha dit, en l’esmentada resolució es conclou en el sentit de considerar que diverses persones que foren afavorides en el darrer testament de la X1. incidiren en maquinacions insidioses que havien de ser qualificades com a engany suficient per tal de provocar, a l’empara de l’article 126 del Codi de successions, la nul·litat del testament de què ara es tracta.

Convé transcriure algunes de les argumentacions de la Sentència dictada en primera instància per tal de posar en relleu que, per raons òbvies, aquestes argumentacions són en part coincidents amb les de la recurrent: “De todo lo actuado se desprende, inevitablemente, el seguimiento de una estrategia destinada a conseguir que la incapaz pudiera otorgar testamento para conseguir un beneficio patrimonial propio. El inicio de la maquinación debe hallarse en el escrito remitido por Y2 al letrado D. José Lligoña Domènech (folio 2950), que habia sido el que se había encargado de sus asuntos hasta entonces, en el que le requiere a fin de que conceda la venia a la letrada Dª. Esther Rius Bachs, escrito que presenta esta el 1 de marzo de 1996 en el procedimiento instando la reintegración de la capacidad de aquella en el que, en primer lugar comparece con un poder otorgado por quien no se hallaba facultado para ello y, en segundo lugar, se solicita una venia entre letrados que no era necesaria por cuanto se trataba de una nueva demanda en la que, además, y para justificarla, se vierten afirmaciones tan inciertas como que la incapaz carece de herederos (párrafo segundo del hecho tercero, folio 1150).

També podem ressenyar les següents consideracions precisades en la sentència de primera instància: “De los informes médicos obrantes en autos, debe destacarse la excesiva influenciabilidad que podia ejercerse sobre la Sra. Y2 y así, no solamente los doctores Sentis Hortet i Lozano Garcia (folio 2312) afirman que ‘se maneja entre una excesiva confianza y una excesiva desconfianza’, lo que se recogió en el fundamento jurídico primero de la sentencia de incapacidad (30 de octubre de 1992) en el que se contiene ‘se condiciona la vulnerabilidad de la reconocida a que se le siga en su discurso’; sino que todo ello resultó integramente confirmado a consecuencia del contenido del dictamen médico pericial emitido el 25 de setiembre de 1996 por el médico forense del Juzgado de Primera Instancia nº 9 de los de esta ciudad de Badalona, D. José Castellá García, al concluir que ‘puede pasar de confiar en exceso a desconfiar manifestamente en una persona como consecuencia de influencias externas a las que es particularmente vulnerable’ y que ‘esta patologia del contenido del pensamiento se manifiesta ampliamente en una persona que es infantil, dependiente, que establece rápidos lazos de confianza-desconfianza, que tiene un deterioro de la memoria de fijación que facilita erróneas interpretaciones y que es muy fácilmente influenciable’, afirmación que resulta de significativa importancia por haber sido realizada por un médico absolutamente imparcial (médico forense del juzgado), sin ningún interés en el resultado del pleito y no sujeto a los inevitables intereses económicos de la parte que lo propone y aporta”.

Finalment conclou el jutge de primera instància dient: “De lo anteriormente relatado, resulta evidente la concurrencia de los tres primeros requisitos que, para la estimación del dolo, se han señalado en el fundamento séptimo de esta resolución, a saber:...”.

Tanmateix, escau dir que la sentència de primera instància motivà de forma detallada la concurrència d’engany en la formació de la voluntat de la testadora X1. que la conduí (segon entén el jutge de primera instància) a dictar el seu darrer testament en data 17 de febrer de 1997; però enfront d’aquesta motivació s’alça la sentència de l’Audiència, que aborda de forma curosa, exhaustiva i minuciosa l’anàlisi de la totalitat de la prova practicada (que com s’ha dit fou abundant) per tal d’esbrinar si la voluntat de la X1. que la conduí a atorgar testament en període de lucidesa estava viciada per engany .

I, certament, la conclusió a què arriba l’Audiència després d’acomplir la seva tasca és frontalment oposada a la de primera instància; és procedent, ara, transcriure una petita mostra del raonament de l’Audiència: “Els fets establerts per la sentència d’instància per declarar la nul·litat del testament litigiós, no porten el Tribunal a la conclusió, després d’una anàlisi minuciosa de la prova documental, de la confessió i de la testifical, de l’existència de dol, tal com és definit a l’art. 1269 del Codi civil, ni són suficients per assegurar que existís un consentiment viciat, fins al punt de provocar la nul·litat del testament fet, a través de l’engany, o el que és el mateix, de les maquinacions insidioses de l’altra part, encaminades exclusivament a la seva obtenció ja que s’assenyala com a concreció del dol les insídies posades en pràctica pels demandats per aconseguir moure la voluntat de la testadora per atorgar el testament, però no s’aclareix en què van consistir aquestes maquinacions o insídies, en les quals es fonamenta el dol civil segons l’art. 1269 del CC esmentat, ja que el dol necessita crear en qui atorga el negoci jurídic una situació mental d’engany, de falta de llibertat de la voluntat per decidir-se per convenir o no convenir el negoci jurídic, o el seu contingut essencial. A més es pot afegir que no és suficient imputar la sèrie de circumstàncies que es descriuen sobre la conducta dels demandats amb la testadora per derivar així en l’existència del dol, maquinació o violència moral determinants d’un consentiment viciat en atorgar el seu testament o basar-se únicament en la declaració de la tutora O, per la qual la finada sentia certa desconfiança, i d’un parent llunyà seu, Dr. P, que va declarar que no recordava l’estat de la finada el dia de l’atorgament del testament litigiós, 17 de febrer de 1997 (folis 21666, 1696, 1698 i 1702) i menysprear la resta de l’extensa prova practicada. Y2 no va manifestar un desig o propòsit, ni un projecte, sinó una clara i decidida voluntat negocial de deixar els llegats que deixa”.

Resulta en aquests moment prioritari recordar que aquesta Sala queda plenament vinculada per la intangibilitat dels fets declarats provats en la Sentència de l’Audiència, que és la que es recorre, i que no és d’interès per al que ara es tracta la sentència de primera instància. L’anterior circumstància comporta que s’ha de posar de manifest a la recurrent que en el primer motiu de recurs incideix en un vici prou denunciat per aquesta Sala en reiterades sentències, que comporta interessar una nova valoració de la prova que reconegui els seus interessos, mentre que, com és prou sabut, això es tasca vedada en seu cassacional.

En l’exposició de motius de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, es diu a la lletra, en tractar del recurs de cassació: “(...) la rellevància de la funció de crear doctrina jurisprudencial autoritzada”. I el cert és que una lectura de la susdita exposició de motius en la part que ara interessa, i també dels articles de la Llei que fan referència al recurs de cassació (477 i següents), permet afirmar sense dubtes que en la Llei processal de 2000, la funció nomofilàctica del recurs de cassació es veu reafirmada, ja que la vinculació de la Sala cassacional als fets provats de l’Audiència és encara més intensa que la que ja es predicava de la Llei de 1881, que ha estat derogada.

Aquesta Sala ha declarat en reiterades sentències, de les quals és una bona mostra la de 29 de juliol de 2002, la naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual té caràcter extraordinari i no permet, com si d’una tercera instància es tractés, procedir ex novo i in totum a una valoració distinta de la prova practicada, ja que el Tribunal d’instància és sobirà en relació amb “los elementos fácticos y actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia profesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas”. (TS S. d’11 de febrer de 1993).

No escapa a la Sala que l’atorgament del darrer testament per la senyora y2 fou d’una extrema complexitat, pel fet que la testadora havia estat declarada incapaç en sentència ferma, cosa que provocà que hagués d’observar-se en la disposició d’última voluntat les exigències derivades de l’article 116 del Codi de successions, que regula el testament en interval lúcid.

Tampoc han de ser obviades les circumstàncies (molt accidentades) que acompanyaren l’atorgament del testament en interval lúcid que finalment fou redactat i signat el 17 de febrer de 1997, ja que de la lectura de les dues sentències que precediren la interposició d’aquest recurs de cassació s’infereix que ja el 13 de febrer de 1997 es va intentar que la X1. atorgués testament en interval lúcid davant del notari senyor Modesto Ventura Benages, cosa que no fou possible perquè van irrompre en l’habitació de la testadora la tutora d’aquesta i l’administrador del seu patrimoni.

Però el cert és que, com molt bé fa ressaltar la sentència impugnada: “En provisió de data 13 de febrer de 1997 dictada per la jutgessa del Jutjat de Primera Instància número 6 de Badalona en el judici de menor quantia número 226/91 (foli 562), per la qual ‘manifestadas tanto ante los médicos como ante la tutora la voluntad de la incapacitada de hacer testamento’ i davant dels fets esdevinguts, disposa, a l’empara de l’article 665 del CC lliurar ofici al Col·legi de Notaris de Barcelona a fi que designi urgentment el notari que, al seu torn, haurà de designar els facultatius als quals es refereix l’esmentat article i que tan ràpidament com fos possible havien de constituir-se en la Clínica L per tal que la tutelada pugui testar”.

De les anteriors consideracions es deriva que la sentència de l’Audiència, després de fer diverses i acurades consideracions, de les quals l’anterior és un exemple, arriba a la conclusió que la X1. efectivament tenia voluntat de testar (voluntat que molt probablement podria estar influïda per la circumstància que en el testament d’11 de juny de 1991 el testador havia anomenat hereva la que ara interposa el recurs de cassació, senyora X1., que fou comdemnada per sentència penal per haver estafat a la testadora) i que en aquesta voluntat no hi incidia l’engany que sí havia considerat la sentència de primera instància.

Per raons evidents, la recurrent senyora X1. resultava molt afavorida en la sentència de primera instància i, contràriament a aquest fet, la sentència contra la qual recorre, que no estima la incidència d’engany en l’atorgament del testament de 1997 li és perjudicial.

Però, com s’ha dit, aquest fet no la legitima per tractar de substituir el criteri de l’Audiència que apareix com a perfectament lògic i raonable, per un de diferent que, negligint la funció cassacional, satisfaci les seves exigències.

Totes les anteriors consideracions han de conduir a la claudicació del motiu primer de recurs i a la confirmació en aquest aspecte de la Sentència.

Tercer. En el segon motiu de recurs, la recurrent addueix infracció dels articles 267, 212 i 213 del Codi civil.

És d’interès per tal de resoldre aquest motiu de cassació avançar que l’article 212 del Codi civil preveu la possibilitat que, declarada la incapacitat d’una persona, s’alterin les circumstàncies, la qual cosa pot comportar la modificació de la declaració d’incapacitat o, si escau, deixar-la sense efecte.

Per la seva banda, l’article 213 del mateix cos legal determina les persones legitimades per iniciar l’acció a fi d’assolir l’alteració d’incapacitat declarada en sentència. Finalment, l’article 267 determina que el tutor és el representant del menor o incapaç en tots els actes a excepció d’aquells per als quals, ja sigui per declaració de la Llei o en virtut de la sentència d’incapacitació, aquest pugui actuar per si mateix.

Des d’aquesta perspectiva al·lega la recurrent que la lletrada senyora Rius no va actuar d’acord amb la Llei quan va intervenir per tal que la X1. atorgués poders per posar una demanda en petició de recuperació de la seva capacitat.

Les manifestacions de la part recurrent resulten totalment desafortunades i mancades d’interès. En aquest litigi poc importa quines persones estaven legitimades per posar demanda per assolir que la X1. recuperés la seva capacitat; aquesta circumstància podria interessar en el procediment que s’incoà als efectes esmentats, però el cert és que aquest procediment s’arxivà en morir la X1.

En el debat de què ara es tracta, l’escaient (com ha quedat sobradament en relleu) és detectar si en l’atorgament del testament de 17 de febrer de 1997 hi va concórrer engany que, segons exprés mandat de l’article 126 del Codi de successions, produiria la nul·litat del susdit testament.

Consegüentment, les consideracions de la recurrent que giren al voltant de les persones legitimades per a posar una demanda per tal de recuperar la capacitat han de declinar, i aquesta premissa comporta necessàriament el rebuig del motiu de recurs.

Quart. En el tercer motiu de recurs la recurrent invoca els articles 1269 i 1270 per tal de denunciar que han estat infringits en la Sentència que impugna.

L’article 1269 del Codi civil descriu la concurrència de dol amb els següents termes: “Hay dolo cuando, con palabras o maquinaciones insidiosas de parte de uno de los contratantes, es inducido el otro a celebrar un contrato que, sin ellas, no hubiera hecho”. Per la seva banda, l’article 1270 del mateix cos legal diu, a la lletra: “Para que el dolo produzca la nulidad de los contratos, deberá ser grave y no haber sido empleado por las dos partes contratantes”.

En el motiu de recurs es relacionen els articles esmentats amb els articles 673 del Codi civil i 126.3 del Codi de successions, que fan referència als testaments atorgats amb dol o engany.

Tot seguit s’aprofita la infracció denunciada per incidir de bell nou en la utilització de maquinacions insidioses per part d’alguns dels beneficiats en el darrer testament atorgat per la X1., en la gravetat de les susdites maquinacions i en la personalitat dèbil i influenciable de la testadora.

Les anteriors consideracions obliguen a concloure que, per diferent via, el motiu de recurs intenta de nou negligir la conclusió probatòria a què arribà l’Audiència, per la qual cosa novament han de declinar els seus interessos i s’ha de rebutjar el motiu de recurs.

Cinquè. En el darrer motiu de recurs es denuncia la infracció dels articles 1249, 1214 i 1232 del Codi civil, que tracten: el primer, de la prova de presumpcions; el segon, de la càrrega de la prova, i el tercer, de la prova de confessió. També són denunciats com a infringits els articles 580, 596 i 597 de la derogada Llei d’enjudiciament civil, que fan referència a les proves de confessió i documental pública.

Estranya, en primer lloc, que la recurrent titlli la LEC derogada de “antigua Ley de enjuiciamiento civil“ i tot i així faci expressa referència als seus articles, mentre que la sentència de l’Audiència es dictà quan era vigent la LEC de 2000 i, per tant, el recurs de cassació s’hauria d’ajustar als seus preceptes (disposició transitòria tercera de la LEC 2000).

Sorprèn també la invocació d’articles del Codi civil que han estat derogats per l’entrada en vigor de la nova normativa processal. Finalment, el defecte de tècnica cassacional es fa una vegada més present en el motiu del recurs que mescla preceptes heterogenis, defecte que, com ha dit aquesta Sala de forma tan reiterada que excusa la cita de sentències concretes, impedeix examinar el motiu de recurs.

Nogensmenys, escau fer ressaltar que una simple lectura del motiu de recurs permet assegurar que la recurrent cerca una vegada més una nova anàlisi de l’activitat probatòria practicada en la instància per tal de concloure sobre la base de la prova documental, d’interrogatori de parts, de presumpcions... que concorrien les maquinacions insidioses de les quals s’ha fet esment de forma reiterada.

Novament, doncs, s’ha de recordar que la tasca que voldria la recurrent que assumís aquesta Sala (per via processal no adequada, segons s’ha dit) queda vedada en seu cassacional, per la qual cosa s’imposa la claudicació del darrer motiu de recurs i la confirmació de la sentència impugnada.

D’acord amb el previst en l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs de cassació s’imposen a la part recurrent.

Vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix: Desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Francesc Fernández Anguera en nom i representació de la Sra. X1 contra la Sentència de data 29 de setembre de 2001 dictada per la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 206/00, que dimana de les actuacions de judici de major quantia 194/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Badalona. Imposar a la recurrent les costes causades.

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda