Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 d'octubre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 28’octubre de 2002 núm. 33/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Presidenta:

II·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat per la representació legal de X1, X2, X3, X4 i X5  i per la representació legal de S. U., SA, contra la Sentència d’1 de juliol de 1999 dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida en resoldre el recurs d’apel·lació núm.124/1999, que procedeix del judici ordinari de menor quantía núm. 240/1998 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida, que va dictar Sentència en data 23 de febrer de 1999.

En aquesta Sala Civil, X1, X2, X3, X4 i X5  han estat representats pel procurador Arturo Cot Montserrat i defensats pel lletrat Sr. Òscar Salomón Rivero de Beer, i S. U., SA, ha estat representada pel procurador Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós i defensada pel lletrat Sr. Carlos Alaman Badia. La part recorreguda, Inmobiliaria B., SL, ha estat representada pel procurador Sr. Antonio María de Anzizu Furest i defensada pel lletrat Sr. Joan Vidal.

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida es van seguir les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 240/1998, en les quals es va dictar Sentència en data 23 de febrer de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“Admetent com admeto, parcialment, la demanda interposada per la procuradora dels tribunals Sra. Eulàlia Culleré Lavilla, en la representació que ostenta: 1. “Declaro que Y2 i Inmobiliaria B., SA, són propietaris, en les seves respectives parts alíquotes, de les finques registrals núm. XXXX i XXXX inscrites al

Registre de la Propietat núm. 0 de L, tom XXX, llibre XXX, foli XXX, la primera, i la segona al tom XXX, llibre XXX, foli XXX, inclosa la porció de terreny que va des de l’actual carrer XXXXX fins al marge dret de l’antiga llera del riu G, però sense que en cap cas abastin cap porció de terreny del marge esquerre de l’antiga llera del riu G.

2. “Declaro nul l’excés de cabuda aprovat per la Interlocutòria recaiguda a l’expedient de domini per major cabuda número 366/91 del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Lleida.

3. “Declaro parcialment nul·la la venda realitzada pels germans X6 i X1 a favor de S. U., SA, per escriptura pública de 30 de juliol de 1996, davant el notari de Lleida Sr. Antonio Rico Morales, només pel que fa a la porció de terreny que hi ha al marge dret de l’antiga llera del riu G, sense que abasti la porció de terreny situada al marge esquerre de l’antiga llera del riu G.

4. “Declaro que S. U., SA, no està protegida pels beneficis que atorga la legislació hipotecària als tercers adquirents de bona fe envers la compravenda indicada al número anterior, pel que fa a la part de terreny que procedeixi de la major cabuda declarada a l’expedient de domini per major cabuda núm. 366/91 del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Lleida.

5. “Que l’assentament registral de 9 d’abril de 1998, llibre diari 124, i totes les inscripcions que portin causa de l’excés de cabuda anteriorment esmentat, han de ser cancel ·lades però només envers la porció de terreny que hi hagi al marge dret de l’antiga llera del riu R1, quedant subsistent pel que fa a la porció de terreny del marge esquerre de l’antiga llera del riu G, les extensions respectives dels quals es podran determinar en fase d’execució de sentència prenent com a base les proves pericials practicades en la fase declarativa com a millor decidir.

6. “Declaro nul·la la cessió de terrenys efectuada per escriptura pública del dia 30 de juliol de 1996, davant el notari de Lleida Sr. Antonio Rico Morales, per part d’X6 i X1 a favor de l’Ajuntament de Lleida, i només pel que fa a la part de terreny que figuri al marge dret de l’antiga llera del riu G.

7. “No escau realizar cap pronunciament pel que fa a les costes causades en aquest procediment...”

Segon. Contra la anterior sentència de primera instància, el representant legal dels ignorats hereders i herència jacent d’X6 , X1 i X2, X3, X4 i X5., així com el representat legal de S. U., SA, van interposar recurs d’apel·lació, que es va substanciar davant la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, que va dictar Sentència en data 1 de juliol de 1999, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por las representaciones de S. U., SA, y de Dña. X1, Dña. X2, Dña. X3, Dña. X4 y D. X5  contra la Sentencia dictada por el Ilmo. Sr. Magistrado del Juzgado núm. 5 de esta ciudad en autos 240/98, confirmándola, con imposición a los apelantes de las costas de esta alzada”.

Tercer. Contra la sentència dictada en grau d’apel·lació, el procurador Sr. Enrique Sorribes Torra, en nom i representació de X1, X2, X3, X4 i X5, va interposar recurs de cassació davant de la Sala Primera del Tribunal Suprem, que va fonamentar en els motius següents:

“Primero. Al amparo del núm. 3 del art. 1692 de la LEC.

Segundo. Al amparo del número 3 del art. 1692 de la LEC.

Tercero. Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC.

Cuarto. Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC.

Quinto. Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC.

Sexto. Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC.

Séptimo. Al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la LEC”.

La procuradora María José Rodríguez Tejeiro, en representació de X7, SA, també ho va fer i el va fonamentar en els motius següents:

“Primero. Al amparo del art. 1692.4 de la LEC.

Segundo. Al amparo del art. 1692.4 de la LEC.

Tercero. Al amparo del art. 1692.4 de la LEC.

Cuarto. Al amparo del art. 1692 núm. 4 de la LEC”.

Quart. El Ministeri Fiscal, abans de pronunciar-se sobre l’admissibilitat del recurs i d’acord amb l’art. 1731 de la LEC, va informar a favor de la competència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

El Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria el 30 d’abril de 2002 (rotlle 3834/1999) en què declarà que la competència per a conèixer dels recursos de cassació correspon a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Cinquè. Rebudes les actuacions a la Sala Civil i Penal d’aquest Tribunal Superior i després d’haver-s’hi personat els recurrents dins del termini establert i en la forma escaient, en una provisió d’aquesta Sala Civil de 8 de juliol de 2002 es va acordar passar les actuacions al Ministeri Fiscal amb la finalitat del que preveu l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, per un termini de deu dies, cosa que es va fer l’11 de juliol. El Ministeri Fiscal va considerar procedent l’admissió a tràmit dels recursos.

Un cop admesos els recursos, es va evacuar el tràmit d’impugnació i es va assenyalar l’audiència del dia 14 d’octubre de 2002 per a la votació i decisió d’aquest procediment, que va tenir lloc.

Ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·Ilm. Sr. Ponç Feliu Llansa.

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. La Sentència de l’A.P. de Lleida d’1 de juliol de 1999, desestimant sengles recursos d’apel·lació interposats per la representació de S. U., SA, per una banda, i de la Sra. X1, senyores X2, X3 i X4 i el senyor X5 , per l’altra, confirma íntegrament la Sentència dictada pel Jutjat núm. 5 de LLeida, que estimà en part l’acció declarativa de domini interposada contra els recurrents esmentats per la representació d’Y2 i Inmobiliaria B., SA.

Ambdós recursos seran analitzats per separat en allò que tinguin de diferenciat, si bé ara, per a una millor comprensió, convé exposar, en síntesi, el següent:

Tracta el present plet d’una demanda de judici declaratiu de menor quantia interposada pel Sr. Y2 i Inmobiliaria B., SA, contra els ignorats hereus o herència jacent del Sr. X6, X1 i S. U., SA, a fi i efecte que es declarés que els demandants esmentats eren propietaris d’un tros de terra respecte d’una finca de titularitat registral a favor dels Srs. X1,X2,X3,X4,X5; que es declarés nul un expedient de domini per a inscripció de major cabuda promogut per aquests darrers el 1991 i que es declarés també la nul·litat de la compravenda dels terrenys efectuada per S. U., SA, així com la cancel·lació de les corresponents inscripcions registrals. Tanmateix, i per tal com havia estat cedida a l’Ajuntament de Lleida, per a vial, una porció de la part de la finca litigiosa, també es sol·licità, prèvia ampliació de la demanda a tal corporació local, la declaració de nul·litat de la cessió referida. La sentència de primera instància acollí la pràctica totalitat d’aquestes sol·licituds i va declarar la condició de propietaris del Sr. Y2 i Immobiliària S. U., SA; la nul·litat de l’esmentat excés de cabuda; també la nul·litat de la venda feta pels germans X6 i X1 a favor de S. U., SA, si bé “només pel que fa a la porció de terenys que hi ha al marge dret de l’antiga llera del riu G, sense que abasti la porció de terreny situada al marge esquerre de l’antiga llera del riu G”; que, pel que fa a la compra de tal porció de terreny, S. U., SA, no està protegida pels beneficis que atorga la legislació hipotecària als tercers adquirents de bona fe; que, sempre només amb referència a la mateixa porció de terreny, s’ha d’acordar la cancel·lació de l’assentament registral de 9 d’abril de 1998 i totes les inscripcions que portin causa de l’excés de cabuda anteriorment esmentat; finalment, es va declarar també la nul·litat de la cessió de terrenys efectuada pels Srs. X6 i X1 a favor de l’Ajuntament de Lleida, “pel que fa a la part del terreny que figuri al marge dret de l’antiga llera del riu G”.

Aquesta sentència fou apel·lada pels demandats, a excepció de l’Ajuntament de Lleida, i l’Audiència Provincial de Lleida (Secció 2ª) en va dictar una altra que la confirmava íntegrament. La nova resolució fou recorreguda en cassació davant el Tribunal Suprem, que en data 30 d’abril de 2002 dictà una Interlocutòria que declarava la competència d’aquest Tribunal Superior atès que s’invocava en un dels recursos infracció de l’art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Segon. Motiu primer del recurs formulat per la Sra. X1, Sra. X2, Sra. X3, Sra. X4  i Sr. X5 (en endavant, senyors X). Es denuncia, per la correcta via del núm. 3 de l’art. 1692 de la LEC de 1881, la vulneració de l’art. 359 d’aquesta llei processal, amb el fonament que “la sentencia recurrida confirma la de primera instancia, en la que no se resuelve sobre la propiedad y posesión initerrumpidas en el tiempo de los aquí recurrentes”. Més en concret, s’afegeix que “en el escrito de contestación a la demanda presentado por esta parte se alegó explícitamente la propiedad y posesión initerrumpidas en el tiempo” i que “inconcebiblemente, se da un valor expreso y explícito en la sentencia de instancia al hecho de que los actores (...) entraran subrepticiamente en la finca”.

El motiu no pot reeixir pel següent:

a) Com és prou sabut, la ratio de la congruència és evitar la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que es produeixin "excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido debate y oposición" (S. del T.S. de 2 de novembre de 1993, per totes), de tal manera que s’ha d’acudir a allò sintetitzat en els petitum de la demanda i contestació per efectuar el corresponent judici de congruència, ja que són aquestes peticions les “excluyentes de cualquier otra formulación que, aunque existan en los cuerpos de los escritos no se expliciten en el suplico de los mismos, fundamentales y rectores del proceso, pues es consolidada la doctrina de que son estas pretensiones y el fallo los que con exclusividad pueden ser enfrentados en el juego procesal denunciado de la incongruencia” (S. del T.S. de 7 de novembre de 1986, per totes).

b) En el cas, basta la lectura de la contestació de la demanda dels Srs. X de data 29 de juliol de 1998 per verificar que el terme usucapió no apareix cap vegada, ni en l’apartat destinat als fets ni en el referit als fonaments de dret, ni en el suplico. A tot estirar, es fan al·lusions al fet que “tenian un título los promovientes, desde el año 1956, por el que ya eran propietarios de la finca cañar a todo lo largo del río G” o que “existe una ocupación de la total finca desde más treinta años atrás del expediente, que permitía conocer la titularidad dominical de los señores X”. L’altra part demandada, o sigui, S. U., SA, tampoc fa referència a la usucapió en la seva contestació a la demanda .

c) En qualsevol cas, és palès que la sentència combatuda no s’aparta de l’arrenglerament imposat per les parts.

En efecte, l’Audiència Provincial de Lleida diu que “llegamos a la misma conclusión de la fundamentada sentencia recurrida, reproduciendo en ésta todas las consideraciones jurídicas contenidas en la misma por considerarlas plenamente acertadas”. Caldrà ajustar-se, doncs, als termes de la primera sentència, ja que aquest Tribunal ha dit que “la sentencia de primer grado no cuenta en casación sino en tanto en cuanto sus fundamentos sean asumidos y aceptados por la de apelación” (S. de 21 de juny de 1999), que és el que aquí ha succeït.

Doncs bé, la sentència de primera instància fa al·lusió “a tota la cadena transmissiva anterior, amb el límit del termini legal de la usucapió” i conclou que “el problema litigiós plantejat, consistent en la determinació dels confins de les finques confrontants propietat dels litigants, es redueix a un problema de prova”.

d) I és en l’apreciació de tal prova on rau l’autèntica crítica, que, sota el mantell d’una suposada incongruència, formula la recurrent, oblidant que “no es dable confundir el principio de congruencia, prohibitivo de toda resolución extrapetita con la facultad de apreciación de la prueba” (S. del T.S. de 28 de gener de 1983) i que es vol “introducir en el ámbito de la incongruencia las apreciaciones fácticas del Tribunal, que no coinciden con la versión de los hechos que mantiene el recurrente y ello nunca puede ser tratado por el cauce del nº 3 del art. 1692 de la LEC” (S. del T.S. de 4 d’abril de 1991).

e) En definitiva, la sentència declara provats uns fets (els que conformaven substancialment els substrat fàctic de la demanda) dels quals discrepa la part recurrent, discrepància que és la causa de la qualificació de la sentència com a incongruent. I és sabut que, davant dues proposicions incompatibles, mai pot produir-se incongruència si la sentència acull qualsevol d’elles, perquè això comporta, per definició, el rebuig de la contrària. “Es constante doctrina de esta Sala la de que siempre que se estima la acción se entienden desestimadas, por este único hecho, todas las excepciones del demandado que se opongan a su éxito” (S. del T.S. de 22 d’octubre de 1987, per totes), diu l’Alt Tribunal.

Tot això mena, doncs, a la claudicació d’aquest primer motiu del recurs de la representació dels Srs. X

Tercer. Motiu segon del recurs formulat pels Srs. X

Es denuncia altra vegada la infracció de l’art. 359 de la LEC “por no ser [la sentència] congruente con la demanda y con el resto de las pretensiones del pleito, al no formular de forma cumplida la declaración judicial de mala fe que fue solicitada en el petitum de la demanda”.

Reproduint tot el que abans s’ha dit sobre la incongruència i, especialment, sobre que el paràmetre per a mesurar-la el dóna la comparació entre allò sol·licitat en la demanda i allò concedit en sentència, basta mirar tal correlació per adonar-se de la falta de fonament del motiu.

En efecte, en la pètita de la demanda es postulava, entre altres pronunciaments, que “5.- La entidad S. U., SA, no es una adquirente tercero de buena fe respecto del trozo de finca adquirido”, i la sentència d’instància declarava, en perfecta correspondència i harmonia, que ”S. U., SA, no està protegida pels beneficis que atorga la legislació hipotecària als tercers adquirents de bona fe envers la compravenda indicada en el número anterior, pel que fa a la part del terreny que procedeixi de la major cabuda declarada a l’expedient de domini”.

També ha de claudicar, doncs, aquesta crítica jurídica.

Quart. Motius tercer, quart i sisé de la representació dels Srs. X i motius segon, tercer i quart de S. U., SA.

S’analitzen conjuntament perquè denuncien com a infringits els mateixos preceptes legals o presenten, en definitiva, el mateix problema: legalitat i abast d’un expedient de domini i consegüent protecció al tercer registral adquirent de la propietat objecte de tal expedient. A) Cal tenir present la següent realitat fàctica, producte del consens dels litigants o d’haver estat així declarada provada per la sentència combatuda, respecte a la qual no es formula cap denúncia per infracció de precepte valoratiu de la prova.

La sentència combatuda declara que “ante este cúmulo de prueba llegamos a la misma conclusión de la fundamentada sentencia recurrida (...) ya que realmente nos encontramos con unas escrituras en que tanto las de una parte como las de otra tienen como lindero el río, unas por la derecha y otras por la izquierda, y en el lindero de los señores X existía en la orilla del río un cañar y no nos pueden servir como lindero las cañas que existen en la actualidad”. La sentència de primera instància, a la qual es remet l’Audiència Provincial i que s’ha de qualificar de modèlica per la seva exhaustivitat i rigor, declara provat:

a) El títol de domini de la part demandant, per tal com significa que “els documents aportats són plenamente suficients per acreditar aquest punt, ja que els agents aporten l’historial registral de totes dues finques a través del corresponent certificat del registre de la propietat (fol. 883 a 914), d’on resulta la regularitat ininterrompuda de la cadena transmissora de domini, que, per altra part, no ha estat contradita. El mateix certificat del Registre de la Propietat recull l’historial de les finques dels demandats”.

b) La possessió de les finques per part dels demandants, que “es tracta d’un fet inqüestionat per les parts, que ha de quedar definitivament fixat i resulta, a més a més, de les escriptures públiques de compravenda i de la neteja del canyar que hi havia a la porció del terreny objecte de discussió”.

c) L’alteració per part del demandats dels límits de les seves finques, mitjançant un expedient de major cabuda. Aquests demandants “són copropietaris, en les seves respectives quotes, de la finca registral núm. 4004, que van adquirir el dia 8 de maig de 1956”; finca “integrada per dues porcions de terrenys diferents: la primera s’hi descriu com a parcel·la de terreny, apta per edificar, que mesura 998 metres quadrats, i la segona es descriu com ‘tot el canyar que segueix tot al llarg del riu R1’, de 726 metres quadrats. El seu confí oest o de ponent s’identifica com a sèquia i riu R1”.

d) El nucli i ratio del plet, atès que es declara provat que “resulta, però, que els germans X1 i X6 van instar expedient de domini de major cabuda”, i que ”sense oposició, acaba amb una interlocutòria per la qual s’estableix com a cabuda de la part del canyar 2.668,7 metres quadrats, en lloc dels 762 metres quadrats abans esmenats” (fol. 648 a 650). “El dia 30 de juliol de 1996 els germans P. venen part d’aquesta major cabuda a la societat codemandada S. I., SA” ( fol. 209 a 222).

e) La perfecta identificació de les finques dels litigants i de la zona del conflicte, que “es situa en aquella part de les finques que confrontava amb l’antiga llera del riu G, com així mateix conclou el perit arquitecte al seu dictamen pericial (fol. 945 a 1050), el qual, a més, realitza una tasca de caràcter històric aportant un pla parcel·lari de 1917, un altre de 1918, el Pla d’ordenació urbana de Lleida de 1956 i un pla parcel·lari d’Hisenda de 1970.

En totes elles es dibuixa el riu G com a límit de les finques ara litigioses (en els més antics envers les finques matrius de respectiva procedència), de forma que les situades a la ribera esquerra del riu mai s’estenen a la ribera dreta i les situades a la ribera dreta mai s’estenen a la ribera esquerra. Aquesta faixa de terrenys és fàcilment identificable en el títol de propietat dels germans X6 i X1, de 8 de maig de 1956, pel qual adquireixen la finca XXXX”.

B) Doncs bé, encara que els recurrents no combatin tal realitat de fet, sí que argumenten: a) Que la sentència combatuda, en declarar la nul·litat del referit expedient de major cabuda, infringeix l’art. 201 de la Llei hipotecària, ja que “se cumplió con la totalidad de los requisitos formales exigidos legalmente, incluida la citación a todos los titulares de los predios colindantes”, citació que només s’ha de fer als que apareixen com a titulars dels terrenys limítrofs, que no era el cas dels demandants, amb la conclusió, per tant, que la falta de citació no possibilitava la declaració de nul·litat de l’expedient (motiu tercer del recurs dels Srs. X), perquè tal irregularitat, a tot estirar, “constituiría un defecto que en última instancia podría provocar la anulabilidad del expediente, no siendo un defecto susceptible de determinar la nulidad absoluta” i que “la acción de nulidad está prescrita, y el expediente tramitado e inscrito deviene inatacable” (motiu tercer del recurs de X7, SA).

a’) Aquesta crítica jurídica, però, no pot reeixir perquè, abstracció feta que la referida declaració de nul·litat de l’expedient de major cabuda no té com a única ratio la falta de citació d’un confrontant afectat, el cert és que un expedient de major cabuda (art. 201 de la Llei hipotecària y concordants del Reglament) persegueix, respecte a qualsevol finca inscrita, no tan la immatriculació d’una major superfície que abans no figurava al Registre, com “la simple rectificación de la medida superficial de fincas ya inscritas en su totalidad “ (resolucions de la DGRN de 20 i 23 de novembre de 1972, per totes), i és, doncs, la seva finalitat “declarar justificado el exceso de cabida de una finca inscrita a nombre del solicitante” (STS de 12 de març de 1948), cosa que comporta que les finques ja estan determinades per la seva naturalesa y ubicació geogràfica, que és el que marca els llindars, i, en conseqüència, l’excés o defecte de cabuda no equival a la configuració de una finca nova sinó a una simple rectificació mètrica de la cabuda continguda dins de tals llindars; i és prou sabut —i se’n tornarà a tractar— que la fe pública registral mai abasta qüestions de mesura de superfície d’una finca.

Per això, la Sala ha de compartir el que assenyala la sentència d’instància en el sentit que “cal entendre que el que pretén la Llei és que siguin portats a l’expedient judicial els confrontants reals”. Si a això s’afegeix que “la inscripción en el Registro de la Propiedad no tiene carácter constitutivo para la adquisición del dominio de los excesos de cabida de las fincas inscritas” (S. del T.S. de 30 de setembre de 1992, per totes) queda palesa la claudicació d’aquesta censura jurídica, que persegueix, en definitiva, dotar a un expedient de major cabuda d’efectes possessius i dominicals no previst en absolut en els preceptes que els diuen infringits. S’ha d’afegir només, pel que fa a l’al·legada vulneració de l’art 1301 del C. civil, que, per una part —i com es dedueix de l’absència de pronunciament en totes dues sentències de què es tracta— l’excepció de prescripció extintiva que ara addueix S. U., SA, no fou oposada oportunament en la contestació a la demanda i és ben sabut que no hagués pogut estimar-se d’ofici; i, per altra part, que s’esdevé del tot equivocada la cita de l’art. 1301 del C.civil, ja que aquest precepte es refereix a la prescripció de l’acció de nul·litat dels contractes, de manera que al present supòsit de fet li esdevindria aplicable, arribat el cas i tractant- se d’un termini per a l’exercici d’accions reals, no l’art. 1301 del C. Civil, sinó l’art. 1963 del mateix Codi, el qual no ha estat ni tan sols invocat.

b) Censuren també els recurrents que, si bé un “expediente de dominio no cierra indefinidamente la posibilidad de un juicio declarativo como el que ahora nos ocupa; cosa distinta es que se alegara la protección del tercer adquirente hipotecario actuante en una escritura posterior de compraventa, exigiéndose la protección registral sobre dicho título, que nada tiene que ver con la mayor cabida”; i s’hi afegeix que tal decisió “conculca la jurisprudencia que establece el principio de irrevindicabilidad (...) frente al tercer adquirente de buena fe” (recurs dels Srs. X, motius quart i sisè); que “la norma general que inspira el sistema registral es la de la plena efectividad de las inscripciones que se practiquen” i que “una cosa es las consecuencias del declarativo posterior respecto a las partes directamente interesadas y otra muy distinta las consecuencias respecto al tercero hipotecario” (motius segon i quart del recurs de S. U., SA).

b’) Doncs bé, aquestes crítiques tampoc poden reeixir perquè :

1r) Al’efecte d’identificació del terrenys litigiós, com, en general, de qualsevol parcel·la o tros de terra, cal recordar, amb la sentència del T.S. de 18 de febrer de 1987, que “constante y uniforme doctrina de esta Sala tiene declarado que la identificación de una finca a efectos reivindicatorios implica un juicio comparativo encargado a la soberanía del Tribunal de instancia con carácter fáctico” (sentències de 29 de abril de 1958, 31 de gener i 2 de maig de 1963, i 7 d’octubre de 1985). La S. del T.S. de 5 de febrer de 1999 afegí que “la identificación de la finca ha de hacerse de forma que no ofrezca duda cuál sea la que se reclama, fijando con la debida precisión su cabida, situación y linderos, y demostrando con cumplida probanza que el predio reclamado es aquél al que se refieren los títulos y demás medios probatorios en los que el actor funde su derecho, identificación que exige un juicio comparativo entre la finca real contemplada y la que consta en los títulos".

2n) Aquesta tasca comparativa fou realitzada detalladament en l’acurada sentència d’instància, que, després d’analitzar tot el conjunt probatori, especialment la prova pericial, arriba a una total identificació de la zona litigiosa, declarant, entre mols altres pronunciaments, que “cal concloure que la franja de terreny que va des de l’actual carrer XXXXX fins al marge dret de l’antiga llera del riu G és propietat dels demandants”; judici de valor que és fruit d’una apreciació probatòria que de cap manera pot qualificar-se d’arbitrària, absurda o irraonable; faixa de terreny que era de la titularitat dels demandats, els quals, a més a més, n’ostentaven la possessió, segons resulta de “la neteja del canyar que hi havia a la porció de terreny objecte de discussió, segons queda acreditat a l’acta notarial aixecada i la manifestació efectuada pel responsable de l’empresa que va realitzar aquesta tasca”.

3r) També s’ha de ponderar que segons ensenya el T.S. (S de 24 d’abril de 1991, per totes) “El Registro de la Propiedad carece de una base fáctica fehaciente, ya que reposa sobre simples declaraciones de los otorgantes y por ello caen fuera de la garantía que presta cuantos datos registrales se corresponden con hechos materiales o físicos, tanto a los efectos de la fe pública como de la legitimación registral, sin que, por tanto, la institución responda de los datos y circunstancias de puro hecho, ni, por consiguiente, de los datos descriptivos de la finca, como son los referentes a la superficie” (S. del T.S. d’1 de juliol de 1995) de tal manera que “la inscripción en el Registro de la Propiedad no tiene carácter constitutivo para la adquisición del dominio de los excesos de cabida” (S. del T.S. de 24 de maig de 1973).

Cinquè. Motiu setè del recurs dels Srs. X i primer del recurs de S. U., SA Tracta la comuna crítica jurídica d’ambdós recurrents del concepte de bona fe a què al·ludeix l’art. 34 de la Llei hipotecària.

Més concretament, es raona que ”la ausencia de buena fe debe ser probada de modo pleno, cumplido y manifiesto que no deje lugar a dudas. Se exige una explícita declaración motivada de la mala fe, declaración que no ha existido en las sentencias del procedimiento” (recurs dels Srs. X) i que “es lógico que el tercero de buena fe quede protegido por la inscripción que proclama el derecho que se contiene en el expediente de mayor cabida, que no es otro que el de declarar frente a terceros que el titular registral tiene la facultad legal para transmitir el propio derecho que, reconocido judicialmente, ha sido objeto de su inscripción” (recurs de S. U., SA).

Aquestes censures jurídiques no poden reeixir pel següent:

a) És cert que el principi nemo plus iuris transfert quam habet o, en definitiva, que ningú no pot transferir allò que no té, pot decaure davant casos en què, pel joc d’un altre principi, com és el de publicitat registral, el legislador ha subordinat la realitat a l’aparença o, el que és el mateix, l’element extraregistral al tabular, sacrificant fins i tot la justícia concreta del cas en l’ara de la seguretat jurídica.

Premissa ineludible per assolir tal protecció registral és la bona fe, concepte que no es correspon amb la noció del dret civil pur, sinó que, en l’àmbit hipotecari, implica, fonamentalment, desconeixement pel tercer adquirent d’alguna realitat extraregistral aliena als continguts tabulars.

Ara bé “como recoge la Sentencia del Tribunal Supremo de 8 de marzo de 2001, si bien el requisito de la buena fe se presume, debe tenerse en cuenta que no solo significa el desconocimiento total de una situación, sino también la posibilidad de conocer la exactitud....

Resulta evidente que habiendo otorgado escritura a los terceros aquí protegidos quien no gozaba del dominio para transmitir, se produce una carencia absoluta de objeto que invalida la segunda transmisión. La misma sentencia continúa indicando que lo que proclama la sentencia señalada es que para el surgimiento de la figura del tercero hipotecario, conforme a los requisitos que exige el artículo 34, el acto adquisitivo del tercer adquirente ha de ser necesariamente válido, pues dicho precepto solo protege frente a la nulidad del acto adquisitivo anterior, no del propio (S. del T.S. de 8 de març de 2001, per totes).

b) Aquest Tribunal ha examinat, respecte al factor cabuda de les finques, la jurisprudència registral existent des de la important modificació hipotecària del 1946. Més en concret, les sentències de 20 d’octubre de 1949, 12 d’octubre de 1951, 21 de març de 1953, 16 de febrer de 1955, 16 de novembre de 1960, 20 de febrer de 1962, 30 de juny de 1964, 18 de març de 1967, 29 d’abril de 1967, 16 d’abril de 1968, 11 de febrer de 1971, 2 de maig de 1974, 28 de juny de 1975, 29 d’abril de 1977, 31 de maig de 1977, 30 de juny de 1978, 10 de desembre de 1986, 13 de novembre de 1987, 8 de febrer de 1989, 3 de juny de 1989, 1 d’octubre de 1991, 25 d’octibre de 1991, 6 de juliol de 1992, 14 de novembre de 1994, 1 de juliol de 1995, 7 de febrer de 1998, 5 de febrer de 1999, 31 de desembre de 1999 i 27 de març de 2001. Així mateix, s’ha examinat la Sentència del T.S.J. de Navarra de 19 d’abril de 1994.

Del seu estudi es pot treure la conclusió que, pràcticament per unanimitat —fins i tot es podria parlar de rara unanimitat—, la jurisprudència nega, en l’àmbit del principi de la fe pública registral, que es garanteixi al tercer una determinada configuració de la finca. També la més autoritzada doctrina insisteix a indicar que el Registre de la Propietat espanyol té per objecte l’immoble (art. 1 de la Llei hipotecària), o sigui, les finques, no les seves cabudes; que, per tant, la cabuda no és la finca, sinó una simple dada descriptiva i que, com a tal, no constitueix l’objecte de publicitat registral. Tal doctrina recorda que el Registre de la Propietat espanyol funcionà històricament sense exigir l’expressió de les cabudes de la finca i, si bé avui dia s’exigeix, com s’esdevé amb altres dades d’identificació, la cabuda no és objecte de la publicitat registral, ni a efectes del principi de fe pública registral ni del principi de legitimació. S’afegeix que en legislacions en les quals existeix un sistema precís i exacte de delimitació de les finques, com és el cas alemany, l’esment de la cabuda tampoc resulta essencial, perquè preval sobre ella la que té la finca en la realitat extragistral, conforme a la delimitació cartogràfica. Per això, es diu que “seria absurdo que en un Registro como el español, en que las fincas están delimitadas con menor precisión, intentáramos suplir sus carencias convirtiendo la cabida en objeto de la publicidad registral”.

c) En aquesta mateixa línia ensenya també la jurisprudència que la presumpció de l’art. 38 de la Llei hipotecària queda destruïda, "cuando a través de un juicio contradictorio se demuestra que los asientos registrales, en cuanto reflejan linderos, cabidas, etc., no coinciden con la realidad física, cual resulta de los hechos que reputa probados la sentencia recurrida, sin que la inscripción tenga en nuestro derecho carácter constitutivo”.

d) Per la resta, el judici de valor, tant el de l’existència de bona fe, en el sentit hipotecari esmentat, com el referit a la concordança entre el Registre i la realitat extraregistral són quaestio facti sotmeses a la sobirana apreciació dels tribunals d’instància (S. de 4 i 11 de novembre de 1994 i 7 de maig de 1995), que, en el cas, han arribat a conclusions que de cap manera poden considerar-se absurdes, arbitràries o irraonables.

Tot això mena, doncs, a la claudicació d’aquests motius de recurs.

Sisè. Motiu cinquè del recurs dels Srs. X

Es diu que la sentència combatuda infringeix els art. 1957 i 1959 del Codi civil, així com l’art. 342 de la Compilació “por cuanto fue expresamente alegada la propiedad y posesión mantenidas ininterrumpidamente en el tiempo por parte de los recurrentes”; i s’hi afegeix que els Srs. X han actuat com a propietaris i posseïdors del tros de terreny discutit, com ho demostren les proves practicades, censurant que la sentència combatuda “confiere todo el valor a una sola actuación de los actores” i que “el argumento de que habían sido requeridos por el Ayuntamiento para llevar a cabo la limpieza de su solar carece también de fuerza alguna, pues esta parte probó que recibió igual requerimiento” (doc. núm. 10 de la demanda).

El motiu ha de claudicar perquè:

a) El recurrent s’endinsa altra vegada en el terreny de l’apreciació probatòria, sense efectuar cap denúncia d’infracció de precepte valoratiu de la prova. Amb tal actitud, oblida, doncs, la naturalesa extraordinària del present recurs, que està molt lluny de configurar una tercera instància, i també que no pot la part substituir, amb el seu interessat criteri i invocant una pretesa superioritat, per raons quantitatives, de la prova que li és favorable, substituir la ponderació probatòria, sempre més objectiva, de l’òrgan judicial.

b) Mal pot invocar el recurrent cap mena d’usucapió si prèviament no acredita una possessió exclusiva i en concepte d’amo del tros de terra que vol usucapir (en el cas, la franja litigiosa). I sobre això, la sentència declara provat que “pel que fa a la possessió de les finques dels demandants, es tracta d’un fet inqüestionat per les parts, que ha de quedar definitivament fixat i resulta, a més, de les escriptures públiques de compravenda i de la neteja del canyar que hi havia a la porció del terreny objecte de discussió, segons queda acreditat a l’acta notarial aixecada i per la manifestació efectuada pel responsable de l’empresa que va realitzar aquesta tasca”.

c) En definitiva, “los actores se encuentran en posesión de los terrenos discutidos (...) sin que los demandados hayan acreditado la posesión exclusiva como base de la pretendida usucapión que invocan” (S. del T.S. de 22 d’octubre de 1987, per totes). Això fa concloure, doncs, que el present recurs hagi de decaure.

Setè. Aquesta desestimació total comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a ambdues parts recurrents en iguals termes.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix: Que desestima els recursos de cassació interposats per la representació de les Sres. X1, X2, X3, X4 i el Sr. X5 i per la representació de S. U., SA, contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Lleida (Secció 2a) d’1 de juliol de 1999, en el rotlle d'apel·lació núm. 124/99, derivat del judici de menor quantia núm. 240/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de LLeida, amb imposició de les costes d'aquesta alçada, per meitats, a les parts recurrents, amb pèrdua del dipòsit constituït.

Així per aquesta la nostra Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda