Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 d'octubre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 d’octubre de 2002 núm. 32/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr.Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s’expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 42/2002 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció núm. 18 de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 1093/99, com a conseqüència de les actuacions de separació matrimonial núm. 1093/99 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 51 de Barcelona. La senyora X1 ha interposat aquest recurs representada per la procuradora Raquel Palou Bernabé i defensada pel lletrat Santos Valladolid Brizuela. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1., representat pel procurador Jesús Millán Lleopart i defensat pel lletrat José Vidente Pérez López.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Jesús Millán Lleopart, que va actuar en nom i representació del Sr. Y1., va formular demanda de separació matrimonial núm. 1093/1999 al Jutjat de Primera Instancia núm. 51 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 7 de novembre de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent:

“Primero. Decreto la separación del matrimonio de los ahora litigantes D. Y1. y D.ª X1, que se celebró en forma civil en L. el 25 de enero de 1990. Firme esta resolución dése traslado de la misma con expresión de su firmeza al Registro Civil de L. para que se practiquen las anotaciones marginales oportunas debiendo remitirse certificación de las mismas para constancia en la ejecutoria.

“Segundo. Se acuerdan como efectos subsiguientes a la separación matrimonial de D. Y1. y D.ª X1 los siguientes: A) Se atribuye el uso del domicilio familiar sito en XXXXX, núm. XX, X X, de L., propiedad del esposo, D. Y1., a la esposa D.ª X1 Se limita temporalmente tal utilización a un año a partir de la firmeza de esta resolución. D. Y1 pagará la hipoteca que grava a dicha vivienda familiar e IBI. D.ª X1 se hará cargo de los gastos de suministro y demás generales y particulares durante ese periodo de un año. Igualmente se atribuye a D.ª X1 el uso de los enseres y ajuar familiares. Pasado el año, previo inventario, se harán dos lotes iguales y se distribuirán entre los cónyuges. B) En concepto de compensación económica a favor de la Sra. X1 se establece la suma de 100.000.000 de pesetas que abonará D. Y1. de una sola vez o, si le conviniere, en tres anualidades de 33.333.333 pesetas, engrendrando las cantidades aplazadas el devengo del interés legal del dinero. C) En concepto de compensación económica y durante los ocho años siguientes a la firmeza de esta sentencia abonará D. Y1 a D.ª X1 la suma de 600.000 pesetas mensuales. Tal suma se actualizará anualmente conforme al IPC o índice que le sustituya. Se ingresará dentro de los seis primeros días de cada mes en la cuenta corriente que designe la Sra. X1

“Tercero. Se entienden desestimadas cuantas pretensiones hayan ejercitado los litigantes Sres. X1 y Y1 por vía de acción principal o reconvencional en cuanto no se recojan o contradigan lo anteriormente resuelto.

“Cuarto. Se declara que cada litigante abonará las costas causadas a su instacia y las comunes por mitad...”

Segon. Contra aquesta sentència, les parts demandant i demandada van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció núm. 18 de l’Audiència Provincial de L., la qual va dictar Sentència amb data 18 de març de 2002, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y1., así como también el formulado por la de D.ª X1, contra la Sentencia de fecha 7 de noviembre de 2000, dictada por la magistrada-juez del Juzgado de Primera Instancia n.º 51 de los de Barcelona, debemos revocar y revocamos la expresada resolución en el sentido de que se atribuye al primero el uso de la vivienda que fue conyugal, que no ha lugar a la compensación económica del art. 41 del Código de familia y que la pensión compensatoria que se atribuye a la segunda será de 800.000 ptas. durante los tres años siguientes a la fecha de la presente resolución, ello sin hacer especial declaración sobre el pago de las costas causadas en esta alzada”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Raquel Palou Bernabé, en nom i representació de la senyora X1, va presentar un escrit d’interposició de recurs de cassació, que va fonamentar en els motius següents: ”Primero: Infracción del artículo 218 de la LEC por incongruencia. Segundo. Infracción del artículo 83.2.b del Código de familia, en relación con la atribución del uso de la vivienda familiar. Tercero. Infracción del artículo 41 del Código de familia en relación con la pensión compensatoria por razón del trabajo. Cuarto. Infracción del artículo 84 del Código de familia en relación con la pensión compensatoria”.

Quart. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de 6 de juny de 2002 i d’acord amb l’art. 483 de la LEC 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’una Interlocutòria de data 27 de juny de 2002 es va admetre el recurs de cassació interposat per la representació processal de X1 i, de conformitat amb el que disposa l’art. 485 de la LEC, es va traslladar a la part recorreguda pel termini de 20 dies perquè formalitzés la seva oposició, la qual cosa va realitzar oportunament mitjançant un escrit de data 15 de juliol de 2002. Per mitjà d’una provisió de data 5 de setembre de 2002 es va tenir per formulada l’oposició al recurs i s’assenyalà per a la vista el dia 7 d’octubre de 2002 a les 12.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designada ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada.

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. Són antecedents de referència obligada per a la decisió del recurs de cassació de què es tracta els següents:

a) La Sentència de primera instància (dictada el 7 de novembre de 2000) va decretar la separació del matrimoni contret pels litigants, el senyor Y1. i la senyora X1 i va fixar com a mesures inherents a l’esmentada separació les següents: atribuir l’ús del domicili conjugal del carrer XXXXX, núm. XX, X X, de L., propietat de l’espòs, a la senyora X1; establir en concepte de compensació econòmica per raó de treball a favor de l’esposa la quantitat de 100.000.000 de pessetes, que hauria d’abonar el senyor Y1 d’una sola vegada o, si li convingués, en tres anualitats de 33.333.333 pessetes cada una, i, finalment, establir en concepte de pensió compensatòria, a pagar mensualment i durant vuit anys a partir de la fermesa de la sentència, la quantitat de 600.000 pessetes mensuals .

b) La sentència dictada en primera instància fou objecte de recurs d’apel·lació, que va ser resolt per la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb data 18 de març de 2002, mitjançant la Sentència que conté la següent part dispositiva: “Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y1., así como también el formulado por Doña X1, contra la Sentencia de fecha 7 de noviembre de 2000, dictada por la magistrada juez del Juzgado de Primera Instancia n.º 51 de Barcelona, debemos revocar y revocamos la expresada resolución en el sentido que se atribuye al primero el uso de la vivienda que fue conyugal, que no ha lugar a la compensación económica del artículo 41 del Código de familia, y que la pensión compensatoria que se atribuye a la segunda será de 800.000 pts. durante los tres años siguientes a la fecha de la presente resolución, ello sin hacer especial declaración sobre el pago de las costas causadas en esta alzada”.

Segon. Contra l’esmentada sentència s’alçà la senyora X1 en recurs de cassació que plantejà tant en virtut de la quantia de l’assumpte com pel fet de considerar que hi concorre interès cassacional, centrat en què s’ al·lega infracció de normes de dret civil català (art. 41, 83 i 84 del Codi de família) que no tenen més de cinc anys de vigència i en relació amb les quals no hi ha doctrina jurisprudencial consolidada, i també en el fet que sobre les qüestions objecte de la contesa hi ha doctrina contradictòria de les audiències provincials.

Atès que la part que impugnà el recurs de cassació interposat per la contrària va adduir en el seu escrit d’oposició al recurs que aquest havia estat admès de forma improcedent, i hi va insistir en l’acte de la vista, aquesta Sala, com a qüestió preferent, ha de resoldre en relació amb la procedència o improcedència de l’esmentada admissió, pel fet que, com és sabut, situats en aquest moment processal les causes d’inadmissió es converteixen en causes de desestimació.

La part contra la qual es recorre raonà que els dos pressupòsits d’admissió del recurs de cassació, previstos en el paràgraf 2 de l’article 477 de la Llei d’enjudiciament civil, a saber, el segon: quan la quantia de l’afer excedeixi els vint-i-cinc milions de pessetes, i el tercer: quan la resolució del recurs presenti interès cassacional, s’exclouen entre ells, de manera que només escau l’al·legació d’un perquè quedi oberta la possibilitat cassacional.

Des de la mateixa perspectiva s’al·legà que en els supòsits (com el que ara es tracta) en què l’assumpte s’hagi tramitat per raó de la matèria solament serà possible el recurs de cassació per raó d’interès cassacional, i que queda reservada la possibilitat cassacional per raó de quantia als assumptes en què aquesta hagi estat determinant del procediment.

Finalment la part contra la qual es recorre adduí que, en tot cas, en el supòsit debatut no hi concorre interès cassacional, pel fet que sobre el nucli del litigi ja hi ha doctrina jurisprudencial d’aquest Tribunal suficientment consolidada, i a aquest efecte citava les sentències de 31 d’octubre de 1998 i de 27 d’abril de 2000.

Sobre les anteriors consideracions s’ha de precisar, en primer lloc, que aquesta Sala no comparteix les afirmacions fetes en el sentit que els pressupòsits de l’article 477.2 segon i tercer de la LEC siguin incompatibles entre ells, sinó que, si és el cas, es poden al·legar tots dos, com a fonament per a l’admissió d’un recurs de cassació, sense perjudici que la Sala l’accepti per les dues vies, l’accepti per una sola o es pronunciï de forma contrària a l’admissió.

Per aquesta raó ja queda justificada l’admissió del recurs en virtut de la quantia, atès que en la contesta a la demanda es peticionava una quantitat que excedia en molt els vint-icinc milions de pessetes i, com es sabut (art. 251 de la nova LEC i 489.8 de la LEC de 1881), la quantitat pretesa és la que determina la quantia del litigi.

Tercer. Com a primer motiu de recurs invoca la recurrent infracció de l’article 218 de la Llei d’enjudiciament civil, per tal com —diu— la sentència de l’Audiència ha incidit en incongruència.

En relació amb aquesta invocació exposa la recurrent: a) que la sentència que recorre declara estimar parcialment els dos recursos d’apel·lació interposats i, en canvi, només estima els interessos del senyor Y1., b) que la sentència no diu si la pensió compensatòria que fixa és mensual, c) que no determina en quina data es començarà a devengar, d) que no es pronuncia sobre la formació d’inventari del parament de cosa i e) que infringeix les regles d’apreciació de la prova.

En relació amb les anteriors denúncies escau dir:

a) Que la Llei d’enjudiciament civil, en la seva exposició de motius, deixa clar que l’àmbit de la cassació queda circumscrit a les infraccions de llei substantiva, al marge de la qual queden les infraccions de caràcter processal. Per altra banda, d’acord amb allò previst en l’article 469.2 de l’esmentada norma processal, el recurs extraordinari per infracció processal es fonamentarà, entre altres motius, en: “infracción de las normas procesales reguladoras de la sentencia” (a la lletra).

D’acord amb les anteriors afirmacions, el motiu de recurs ha de declinar ja que no poden reeixir els interessos de la recurrent pel fet que la via de la cassació no és l’adequada per a l’esmena de les infraccions de les normes reguladores de la sentència. b) La recurrent, en denunciar suposades omissions de la sentència contrària a les seves pretensions, oblida que la dita sentència estima només en part els recursos d’apel·lació interposats, per la qual cosa, en allò que no estigui en oberta contradicció amb la part dispositiva de la sentència de l’Audiència, la de primera instància és plenament vigent. Aquesta circumstància provoca que no es detectin els defectes del pronunciament denunciats, pel fet d’haver de completar la decisió de l’Audiència amb el que es digué en primera instància. Aquesta consideració no impedeix, però, ressaltar que seria molt més encertat que la sentència de l’Audiència fos completa en la seva part dispositiva per tal d’estalviar problemes en la fase d’execució o facilitarla. c) Finalment no és sobrer fer esment de la intangibilitat dels fets provats acollits en la sentència de l’Audiència. Això comporta que en via de cassació no és permès el que, d’una forma encoberta, pretén la recurrent: una nova valoració probatòria, obviant, doncs, una circumstància irrefutable: el recurs de cassació, i encara amb més força a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, té la funció de fer nomofilaxi o protegir la llei davant d’interpretacions errònies o arbitràries, i per tant en cap cas es permet revisar la valoració probatòria.

Les anteriors consideracions condueixen al rebuig del motiu de recurs en anàlisi.

Quart. En el segon motiu de recurs la recurrent addueix infracció de l’article 83.2.b del Codi de família, segons el qual si no hi ha fills l’ús de l’habitatge familiar s’atribueix al cònjuge que en tingui necessitat. L’atribució té caràcter temporal, mentre duri la necessitat que l’ha motivada, sens perjudici de pròrroga, si és el cas.

A l’empara d’aquesta denúncia la recurrent comença per fer un estudi del contingut de l’esmentat article, però tot seguit incideix en una valoració subjectiva i interessada de la prova per tal de concloure que la senyora X1 és el cònjuge més necessitat pel que fa a l’atribució de l’habitatge que fou conjugal.

Una vegada més, la mà de la recurrent condueix a una nova valoració de la prova, ja que per raons òbvies i plenament comprensibles pretén que sigui la més favorable als seus interessos.

Per tant escau de bell nou recordar que l’Audiència, després de considerar les possibilitats econòmiques de cada cònjuge i valorar també les possibilitats d’accés a un altre habitatge per part de l’esposa, conclou dient que aquesta no és la part més necessitada pel que fa a l’ús de l’habitatge en debat, i aquesta conclusió ha de ser respectada en seu cassacional.

De l’anterior es deriva necessàriament el rebuig del segon motiu de recurs.

Cinquè. En el tercer motiu de recurs s’invoca la infracció de l’article 41 del Codi de família, que regula la compensació econòmica per raó de treball.

Amb aquesta invocació la recurrent mostra la seva frontal oposició a la sentència de l’Audiència perquè no li atorga cap quantitat per raó del desequilibri patrimonial que, segons diu, s’ha produït pel fet d’haver treballat per a la casa i per al negoci de l’altre cònjuge amb una retribució insuficient durant el temps en què durà el matrimoni.

En canvi, al llarg del motiu de recurs es posa en evidència que la recurrent trobava molt més encertada la sentència de primera instància, la qual, raonant que “en el presente caso ni esposo ni esposa tenían prácticamente patrimonio al tiempo de casarse (...) la doble dedicación de la esposa a la tienda de fotos y al hogar la hacen acreedora de tal suma”, li concedí cent milions de pessetes, atès l’important patrimoni de què gaudeix ara el senyor Y1.

El motiu de recurs mereix un estudi en profunditat per la circumstància que la sentència de l’Audiència infringeix sense dubtes el contingut de l’article 41 del Codi de família invocat. Per posar en evidència la infracció en què incideix l’Audiència és d’interès recordar aquest contingut: “En els casos de separació judicial, divorci o nul·litat, el cònjuge que, sense retribució o amb una retribució insuficient, ha treballat per a la casa o per a l’altre cònjuge té dret a rebre d’aquest una compensació econòmica, en el cas que s’hagi generat, per aquest motiu, una situació de desigualtat entre el patrimoni de tots dos que impliqui un enriquiment injust”.

La sentència de l’Audiència en el moment d’abordar l’estudi de si escau atorgar a la senyora X1 la compensació econòmica per raó de treball del transcrit article 41, fa una anàlisi acurada de quina és la situació econòmica de l’esposa al moment de la ruptura conjugal, però en canvi obvia fer un estudi de quin és el patrimoni del senyor Y1 al mateix moment històric. Aquesta omissió suposa sense dubtes (pel que es dirà) la infracció de l’article 41 del Codi de família i comporta la necessitat que la Sala fixi aquesta darrera situació econòmica (cosa que no suposa entrar en la valoració de la prova pel fet que la mateixa Audiència determina la situació econòmica del Sr. Y1 en el moment que tracta de la procedència de la pensió compensatòria de l’article 84 del CF), i a partir d’aquesta concreció, si queda evidenciat el desequilibri patrimonial en determini el correctiu. Aquesta Sala, ja en la Sentència de 31 d’octubre de 1998 suara esmentada, destaca, com s’ha dit, la raó de ser de la compensació en debat quan diu: “El legislador catalán, en sintonía con la resolución del Consejo de Ministros de Europa de 27 de septiembre de 1978, afirma que no es insensible a la necesidad de introducir correctivos en el régimen legal para evitar posibles situaciones de desigualdad a la hora de la extinción (exposición de motivos de la Ley 8/1993, de 30 de septiembre)” .

Per altra banda, amb això coincideix la Sentència de 27 d’ abril de 2000, també esmentada, que suposà una oportunitat que aquesta Sala aprofità per fixar els paràmetres d’aplicació d’un article (el 23 de la Compilació, acollit substancialment en l’article 41 del nou Codi de família) que des que fou dictat ha originat freqüents polèmiques doctrinals que han girat al voltant de la seva naturalesa i de les exigències per a la concessió de la compensació econòmica.

Aquesta sentència d’igual manera diu: “La indemnización compensatoria es, como se ha dicho, un elemento corrector del régimen económico matrimonial vigente, como supletorio (art. 10 del Código de familia), en Catalunya, instaurada, como se ha expuesto, para compensar el trabajo desinteresado (...) La exposición de motivos de la ley instauradora, tras justificar la conveniencia de mantener el sistema tradicional de la separación de bienes con máxima libertad e independencia de los cónyuges, afirma que ‘no es insensible a la necesidad de introducir correctivos en el régimen legal...’”

Aquesta última sentència ens posa en relleu quins són els requisits per a la concessió de la compensació econòmica en estudi, a saber:

a) que existeixi una separació judicial, divorci o nul·litat del matrimoni;

b) que un dels cònjuges hagi realitzat durant el matrimoni un treball per a la llar o per a l’altre cònjuge, no retribuït o retribuït de forma insuficient, i

c) que la dissolució del règim hagi generat una desigualtat patrimonial comparant les masses de cada cònjuge.

A aquests requisits que establia l’article 23 de la Compilació, l’article 41del Codi de família n’hi ha afegit un altre que la sentència de què ara es tracta titlla de pertorbador: d) que la desigualtat patrimonial impliqui un enriquiment injust. La raó de ser del correctiu que el legislador català introdueix en el règim matrimonial a partir de 1993, l’hem de trobar en el fet que aquest règim que històricament havia estat respectuós amb els drets de la dona per tal com li donava llibertat per gaudir i administrar el seu patrimoni, presentà disfuncions a partir de la progressiva equiparació de la dona amb l’home en el món laboral.

Si no s’hagués introduït la dita compensació en la legislació catalana, s’hi produirien importants desigualtats entre l’esposa i l’espòs i rellevants greuges per a aquesta última en comparació amb altres legislacions.

El fet que la dona s’hagi incorporat al treball fora de casa en els últims temps no ha esmenat l’avantdita desigualtat ja que els estudis que sovintegen sobre aquest tema encara ens demostren que les tasques de la casa i la cura dels fills impedeixen la total equiparació de la dona a l’home en el mercat laboral.

La Sentència de 27 d’abril de 2000 de contínua referència ja diu que “en abstracto, siempre que un cónyuge trabaje sin retribución generará un enriquecimiento en favor del otro”. Doctrina contrària a aquesta consideració ha dit que no és justificable una retribució pel desenvolupament de les tasques domèstiques, pel fet que això suposa contribució a les càrregues matrimonials, i només en cas de treball extremadament greujós el cònjuge afectat seria mereixedor d’una compensació.

Les anteriors afirmacions doctrinals, que han estat seguides en algunes sentències de les audiència provincials, no són prou respectuoses amb la naturalesa i raó de ser del dit article 41 del CF. Només per la renúncia d’un dels cònjuges a treballar fora de casa o per la dedicació dels seus esforços al negoci de l’altre consort, aquest ja resulta enriquit pel fet de saber que la casa i, en el seu cas, el fills estan atesos, i pel fet que el negoci es troba, en part, en mans d’una col·laboradora o col·laborador incondicional.

Per tant, exigir treballs especialment penosos o feixucs al cònjuge que reivindica la compensació econòmica per raó de treball és negligir l’esperit de la llei i tancar la porta a un correctiu ja assumit socialment. Només escau fer ressaltar que en cap cas es valora si el cònjuge deutor de la compensació ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos.

Però és procedent ara situar-se en el tema en debat i és d’interès transcriure els principals arguments de l’Audiència per privar la recurrent de la compensació econòmica que li havia atorgat el jutge de primera instància en la quantia de cent milions de pessetes, i que es reivindica novament davant d’aquest Tribunal : “Antes de contraer matrimonio el 25 de enero de 1990, el actor tenía en propiedad nueve tiendas de fotoprix y ocho en franquicia; la esposa había trabajado tres años en el Corte Inglés. Antes de casarse, las partes constituyen la entidad N. B. en Galerías M., que hubo de cerrar por pérdidas. La gerente de la misma era la esposa.

Casi inmediatamente las partes constituyen Nogla, SL, para lo cual cada una aportó un millón de pesetas el 23 de octubre de 1990 y once millones el 25 siguiente. En ambas entidades la esposa percibía un salario de 147.000 pts., y de la segunda ella era titular al 50%, además de ser administradora solidaria con el actor, por más que renunciara a tal cargo en la junta general celebrada el 14 de febrero de 2000, junta en la que se acordó distribuir beneficios, obteniendo cada uno 8.223.586 pts. En estas circunstancias difícilmente puede entenderse que se den los presupuestos arriba examinados, no apuntándose indicio alguno sobre la manera en que la esposa haya contribuído al enriquecimiento patrimonial del actor....”.

Però el que més sorprèn és que, com ja s’ha avançat, l’Audiència infringeixi l’article 41 del CF i negligeixi comparar la situació de l’esposa en finalitzar la convivència conjugal amb la del senyor Y1 en idèntic moment, ja que (també s’ha dit) això és exigència derivada de l’article 41 del Codi de família, per tal de decidir amb correcció sobre la procedència de la compensació.

I el cert és que, en canvi, més endavant l’Audiència, en analitzar si concorren les premisses per a concedir la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família, sí que descriu la situació econòmica del senyor Y1 en acabar la convivència conjugal, i aquesta situació patrimonial és sintèticament la següent: “Tenemos por un lado que el actor es titular del 98% de diferentes sociedades encabezadas por fotoprix, entidad que en el año 1998 tuvo unos beneficios de 340 millones de pesetas netos; una de dichas entidades, P., SL, es la propietaria de un importante patrimonio inmobiliario. Nunca, hasta lo arriba expuesto sobre N., SL, durante el matrimonio se repartieron beneficios, ya que todos los obtenidos por las diversas entidades se reinvertían en la adquisición de nuevos locales comerciales por todo el territorio nacional, siendo así que el actor en el año 1998 declaró una base imponible que nos da un promedio mensual de 3.116.178 ptas“.

O sigui que de la mateixa sentència de l’Audiència s’extreu quina és la situació patrimonial del marit en el moment de la ruptura de la convivència conjugal i, certament, aquesta situació dista molt de la de la senyora X1, per la qual cosa s’ha d’afirmar sense dubtes que concorre en el cas debatut una notòria desigualtat patrimonial entre els cònjuges en el moment de la ruptura.

L’ Audiència sembla que infravalora la desigualtat patrimonial pel fet que a l’any 2000 la societat N., de la qual l’esposa era accionista al 50%, repartís beneficis, en concret 8.223.586 ptes. Per a cadascun dels cònjuges. Però el cert és que aquesta circumstància no fa disminuir la important desigualtat patrimonial detectada entre els dos litigants ja que, com es posa en evidència en la mateixa sentència de l’Audiència, el repartiment de beneficis va ser quelcom excepcional al llarg del matrimoni, i res no fa pensar que això continuï essent habitual. En efecte, només cal una lectura dels fets fixats per la sentència que es recorre per deduir que la societat N., SL, de la qual la senyora X1 és partícip, forma part del grup econòmic de fotoprix i està sotmesa a l’absolut control del senyor Y1. Per tant, si a la recurrent no se li coneix més patrimoni que una societat totalment controlada per la part contrària (atès que el pis que té a mitges amb el seu anterior cònjuge està ocupat per aquest i pels fills del primer matrimoni de la recurrent), i el senyor Y1 té un patrimoni molt important, la sentència de l’Audiència ha infringit l’article 41 del Codi de família per tal com no ha concedit la compensació econòmica per raó del treball amb vista a corregir l’evident desigualtat.

En la sentència de primera instància quedà clar que l’esposa es dedicava a la cura de la llar i també treballava en una botiga de la cadena que domina el senyor Y1, encara que en incrementar-se el volum dels guanys de la família, les tasques domèstiques s’anessin delegant en una assistenta. Davant d’aquest fet no controvertit, la sentència de l’Audiència no raona per què menysvalora la feina de l’esposa, i només una justificació en aquest sentit permetria privar-la de tota compensació econòmica, donada la notòria desigualtat detectada.

En la Sentència de 27 d’abril de 2000 ja es diu que quan es treballi sense remuneració sempre es produirà un enriquiment injust a favor de l’altre cònjuge, i per la mateixa circumstància escau dir que també es produirà quan la retribució sigui insuficient per les tasques desenvolupades. En el cas en debat, l’esposa tenia cura de la llar (de forma més important els primers temps), s’encarregava d’una botiga i ajudava el marit en el negoci amb una retribució totalment desproporcionada per minsa; per tant, és clar que s’ha produït l’enriquiment injust que determina l’article 41 del CF.

Queda ara per fixar el quantum de la compensació que s’ha de concedir, tasca complexa pel fet que el legislador en el Codi de família, malgrat les importants discussions doctrinals que han girat al voltant dels paràmetres per fixar-lo, el deixa totalment a l’arbitri de l’òrgan judicial.

La Sentència de 27 d’abril, per fixar el quantum de la compensació econòmica per raó del treball, fuig tant de les tesis que parteixen del càlcul del treball no remunerat com de les que s‘inclinen per una participació en el patrimoni del cònjuge més afavorit. I es decanta per tesis no generalistes que valorin les circumstàncies que concorrin en el cas concret, a saber:

la durada del matrimoni, l’esforç del cònjuge creditor, la importància del patrimoni del que està obligat a pagar...

Un cop considerat això, escau dir que segons es deriva de la sentència que es combat és transcendent puntualitzar que la durada del matrimoni fou de nou anys; que el sou de què gaudeix la recurrent no arriba a cent quaranta mil pessetes mensuals (sou absolutament desproporcionat pel volum del negoci del marit i també pel fet que l’esposa va invertir els seus estalvis en crear la societat en la qual treballa); que, per altra banda (com s’ha raonat), és fàcil que la recurrent es vegi privada d’aquest sou, i, finalment, que l’esposa té aproximadament cinquanta anys.

Les anteriors dades, comparades amb la situació econòmica del senyor Y1 més amunt expressada, porten a considerar equitatius els cent milions de pessetes que va concretar el jutge de primera instància, el qual va fer també valoració de la participació de la senyora X1 en la societat N., SL, situada en l’òrbita de les empreses del senyor Y1.

Per tots els anteriors raonaments és procedent estimar aquest motiu de recurs i condemnar el senyor Y1 a abonar en favor de la senyora X1 la quantitat de cent milions de pessetes, que podrà pagar ja d’una sola vegada, ja en tres anualitats de 33.333.333 pessetes.

Sisè. En el quart motiu de recurs denuncia la recurrent la infracció de l’article 84 del Codi de família, que regula el dret a la pensió compensatòria amb els trets que es deriven de la lletra de la llei, a saber: “El cònjuge que, com a conseqüència del divorci o de la separació judicial, vegi més perjudicada la seva situació econòmica i, en cas de nul·litat, només quantal cònjuge de bona fe, té dret a rebre de l’altre una pensió compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni, ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament”.

La recurrent, a l’empara d’aquest precepte de la llei, fa una anàlisi de la naturalesa de pensió compensatòria que destaca que no forçosament ha de tenir caràcter temporal, per tal com la llei ha previst “causas o motivos determinadores de la extinción de la pensión de referencia en el artículo 101 del Código civil....” (sic).

Aquesta Sala, en una Sentència de 4 de març de 2002, ja va tenir oportunitat de pronunciar- se sobre la pensió compensatòria que ara interessa, i en aquesta resolució ja es va posar en relleu que la temporalitat de la dita pensió no era exigència de la Llei; el Tribunal recalcava que no concorre cap raó ni social ni jurídica per fixar ex ante i de forma imperativa un termini per a la pensió que ara interessa.

Però el cert és que aquest no és el tema de què realment s’ocupa el motiu de recurs, sinó que, sota una suposada infracció de llei, el que pretén la part recurrent és obtenir una nova valoració de la prova que condueixi ja a incrementar l’import mensual concedit per l’Audiència, ja a allargar el període d’atribució de la pensió.

Contràriament al que succeïa en relació amb la compensació econòmica per raó de treball, en el cas de la pensió compensatòria regulada en l’article 84 del Codi de família l’Audiència ha fet un estudi acurat dels requisits que exigeix l’article 84 del Codi per a la seva concessió concretats en el cas debatut, per concloure que la senyora X1 té dret a percebre en aquest concepte 800.000 pessetes mensuals durant els tres anys següents a la data de fermesa de la sentència.

I com que a aquesta Sala li està vedat incidir en una nova valoració de la prova, atès que no s’ha invocat arbitrarietat en aquesta tasca valoratòria ni s’ha encarrilat el motiu de recurs per la via escaient respecte d’aquest punt, no poden reeixir els interessos de la recurrent.

 Setè. En virtut del que disposa l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil no escau fer expressa condemna pel que fa a les costes causades en aquest recurs de cassació.

Per consegüent,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix: Estimar en part el recurs de cassació interposat per la procuradora senyora Raquel Palou Bernabé, en nom i representació de la senyora X1, contra la Sentència dictada per la Secció XVIII de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 152/200, i en conseqüència: Decretar la separació del matrimoni dels litigants senyor Y1. i senyora X1, que es celebrà el 25 de gener de 1990. Quan sigui ferma aquesta resolució trameteu-ne testimoni al Registre Civil de L. per tal que en practiquin les anotacions pertinents.

Les mesures inherents a la separació matrimonial són les següents:

a) L’ús i gaudi del domicili conjugal situat al carrer XXXXX, número XX, X X, de la ciutat de L., propietat del senyor Y1., s’ha d’atribuir a l’espòs. Pel que fa a l’aixovar familiar, se n’han de fer dos lots, un per a cadascun dels esposos.

b) En concepte de compensació econòmica per raó de treball en favor de la senyora X1 s’estableix la quantitat de 100.000.000 de pessetes, que el senyor Y1 haurà d’abonar d’una sola vegada o, si li convingués, en tres anualitats de 33.333.333 de pessetes, que meritaran l’interès legal en aquest darrer cas.

c) En concepte de pensió compensatòria i per un període de tres anys comptadors a partir de la fermesa d’aquesta sentència, la senyora X1 tindrà dret a la quantitat mensual de vuit-centes mil pessetes. Aquesta quantitat restarà sotmesa a les actualitzacions corresponents per mor de l’IPC, i s’ha de fer efectiva els sis primers dies de cada mes en el compte corrent que es designi a aquest efecte.

No escau imposició de costes ni en primera instància ni en segona instància, ni pel que fa a les produïdes en aquest recurs de cassació.

Així per aquesta la nostra Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda