Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 14 d'octubre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 14 d’octubre de 2002 núm. 31/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist els recursos extraordinaris d’infracció processal i de cassació interposats per la Sra. X1 contra la Sentència de 15 d’abril darrer dictada per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 177/02, derivat del judici verbal núm. 408 de l’any 2001 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona sobre acció negatòria de servitud de llums i vistes formulada per la senyora esmentada contra el senyor Y1 La recurrent no ha comparegut davant d’aquesta Sala i sí ho ha fet la part del Y1 contra la qual es recorre, representada pel procurador Sr. Jordi Fontquerni Bas i dirigida per la lletrada Sra. Margarida Rodríguez i Viles.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El dia 13 de setembre de 2001, la representació de la Sra. X1 va formular una demanda de judici verbal contra el Sr. Y1 en la súplica de la qual va sol·licitar una Sentència per la qual “sigui reconegut a l’actora el dret d’edificar la seva finca, conformement a les previsions de la llicència municipal corresponent, malgrat que en fer-ho perdi llum i vistes la finestra del demandat situada a la part més alta de l’edifici al qual s’accedeix pel carrer XXXXX, núm. X, de L —identificada a les fotografies acompanyades amb aquest escrit—, tot condemnant el demandat a tapar aquella finestra i a indemnitzar a l’actora els perjudicis derivats de la construcció d’una androna —indispensable per poder continuar les obres de construcció de la teulada i per donar a l’habitatge d’aquesta la necessària protecció— i del seu posterior enderroc, amb imposició al demandat de les costes d’aquest procediment, per ser preceptives”.

Segon. En data 24 de gener d’enguany el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona, que va conèixer del litigi, va dictar una Sentència en què va decidir: “FALLO: Desestimando la demanda interpuesta por la representación de X1 contra Y1, debo absolver y absuelvo a este último de los pedimentos formulados de contrario. Con imposición de las costas judiciales causadas a la parte demandante”.

Tercer. Disconforme l’actora amb la resolució precedent, va interposar un recurs d’apel·lació que va correspondre a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 15 d’abril passat, va dictar Sentència en què va decidir: “FALLAMOS: Primero. Desestimamos el recurso de apelación presentado por el procurador D. Joaquim Garcés Padrosa en nombre de Dña. X1 contra la sentencia dictada en primera instancia en el curso del presente proceso y la confirmamos integramente. Segundo.

Se imponen las costas de esta segunda instancia a la parte apelante”.

Quart. No conforme la Sra. X1 amb la sentència anterior, hi va interposar aquests recursos extraordinaris d’infracció processal i de cassació, els quals van ser admesos a tràmit per aquest Tribunal en una Interlocutòria de 29 de juliol passat. La part recorreguda ha impugnat els recursos esmentats mitjançant un escrit presentat el 20 de setembre últim.

Cinquè. Per una Interlocutòria d’aquesta Sala del dia 3 del mes en curs es va denegar la petició de la pràctica de la prova de reconeixement judicial que havia formulat la part recurrent i es va assenyalar l’audiència del dia 10 d’aquest mes per a la votació i decisió del recurs. Actua com a ponent el magistrat del Tribunal Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per una Interlocutòria de 29 de juliol últim aquesta Sala va admetre a tràmit aquests recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació interposats per la Sra. X1 contra la Sentència de 15 d’abril passat dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va confirmar la que el dia 24 de gener anterior havia pronunciat el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona en el judici verbal instat per la senyora esmentada contra el Sr. Y1 sobre acció negatòria de servitud de llums i vistes; acció que ha estat desestimada en ambdues instàncies.

Segon. La regla 6a de la disposició final 16a de la Llei d’enjudiciament civil obliga a resoldre en primer lloc el recurs d’infracció processal; però atès que la representació de la part recorreguda addueix que no s’havia d’admetre el recurs de cassació ni, per tant, tampoc el d’infracció processal segons la regla 5a de la disposició final 16 de la Llei d’enjudiciament civil (al·legacions que la part recorreguda podia fer en l’escrit d’oposició d’acord amb els art. 474, paràgraf segon, i 485, segon paràgraf, de la Llei processal) escau considerar primerament les causes d’inadmissió que s’invoquen, ja que la seva estimació eventual hauria de ser obstacle per a l’examen de fons dels recursos formulats.

Tercer. L’opositora al·lega que la Sentència impugnada no té interès cassacional per dos motius: a) perquè no s’oposa a doctrina jurisprudencial; i, b) perquè amb l’entrada en vigor de la Llei del Parlament de Catalunya 22/2001, de 31 de desembre, de regulació dels drets de superfície, de servitud i d’adquisició voluntària o preferent, ha deixat de tenir tota mena de transcendència la problemàtica plantejada per la part recurrent en el recurs de cassació.

En relació amb aquestes causes d’oposició a l’admissió del recurs de cassació escau dir:

a) que la Sentència impugnada no s’oposa a doctrina jurisprudencial d’aquest Tribunal Superior, ni s’hi podria oposar perquè no n’hi ha sobre la qüestió que planteja el recurs de cassació actual referent a la interpretació i aplicació que cal donar als dos distints terminis de prescripció aparentment incompatibles que estableixen els art. 2.5 i 11 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.

Únicament en la Sentència recent de 16 de setembre proppassat aquesta Sala s’ha pronunciat sobre això, i haurà de ser precisament la sentència que ara es dicta aquí la que, juntament amb l’anterior, passarà a formar la jurisprudència d’aquest Tribunal sobre la qüestió esmentada;

b) que la derogació per la Llei catalana 22/2001, de 31 de desembre, de l’art. 11 de la 13/1990, de 9 de juliol, no té cap incidència sobre aquest cas ni sobre els que s’hagin produït abans de la seva entrada en vigor, raó per la qual l’interès cassacional que s’al·lega en aquest recurs per manca de jurisprudència d’aquesta Sala resulta palès, com a comprès en un dels supòsits específics assenyalats en el paràgraf darrer de l’art. 477 de la Llei d’enjudiciament civil.

Escau, per tant, rebutjar els motius d’oposició a l’admissió del recurs de cassació sense que sigui obstacle que la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, tingui més de 10 anys de vigència, ja que no existeix fins a la data doctrina jurisprudencial d’aquest Tribunal Superior sobre la qüestió i sobre els preceptes que ara es porten a la cassació.

Quart. No es pot aplicar la regla 5a de l’apartat 1 de la disposició final 16a de la Llei processal civil per inadmetre el recurs extraordinari d’infracció processal, perquè aquella regla no s’aplica quan, com és el cas, és admissible el recurs de cassació. Atès, doncs, que escau confirmar la Interlocutòria d’aquesta Sala de 29 de juliol proppassat que va admetre a tràmit ambdós recursos, caldrà resoldre en primer terme el d’infracció processal d’acord amb l’incís primer de la regla 6a de l’apartat 1 de la disposició final 16a de la Llei processal repetida.

Cinquè. El vici que la recurrent atribueix a la Sentència que impugna és el d’incongruència per haver-se apartat dels fets del litigi (art. 218,1 de la Llei d’enjudiciament civil). El litigi ha versat sobre l’acció negatòria de servitud de llums i vistes referida a la finestra que assenyala la fotografia del document núm. 1 de la demanda (foli 16) i que reflecteixen també amb claredat les fotografies dels documents núm. 2, 3, 4 i 5 també de la demanda (folis 16, 17 i 18), mentre que l’Audiència l’ha decidit referint-se a una finestra diferent (que no determina ni identifica) de les diverses que es veuen a la fotografia del document núm. 6 també de la demanda (foli 19) cap de les quals és la finestra que ha estat objecte del litigi.

Per aquesta raó la recurrent imputa a la Sentència de l’Audiència el vici d’incongruència.

Sisè. Examinades les fotografies esmentades, s’ha de donar la raó a la recurrent perquè la Sala a quo ha confós, certament, la finestra objecte del litigi (fotografies dels doc. núm. 1 al 5 de la demanda) amb alguna que no identifica de les diverses que es veuen a la fotografia del document núm. 6 també de la demanda, cap de les quals era ni és l’objecte del litigi. Atès, doncs, que l’Audiència ha fonamentat la seva decisió sobre un objecte diferent al discutit, escau apreciar en la Sentència impugnada el vici d’incongruència que la recurrent denuncia en el recurs extraordinari per infracció processal formulat, el qual, per tant, cal estimar.

I per tal com el vici d’incongruència per infracció de l’art. 218 de la Llei de procediment —inclòs en la Secció que determina els requisits interns de la sentència— constitueix una infracció de les normes processals que la regulen —núm. 2n. de l’art. 469 de la Llei esmentada— escau estimar el recurs extraordinari per infracció processal i aplicar la regla 7a de l’apartat 1 de la disposició final 16a de la Llei per anul·lar la Sentència de l’Audiència i pronunciar-ne aquesta Sala una altra tenint en compte el que ha estat al·legat com a fonament del recurs de cassació; i no és superflu observar que fins i tot en el supòsit que el recurs d'infracció processal no s'hagués hagut d’estimar aquí, també hauria estat escaient entrar a examinar i resoldre el recurs de cassació ja que així ho determinaria la regla 6a de la disposició final 16a esmentada.

Setè. L’Audiència va fonamentar la desestimació de l’acció negatòria de servitud de llums i vistes exercitada per l’actora perquè va entendre que aquesta última “conocía la existencia de tal ventana desde una fecha indeterminada pero desde luego no posterior a los cinco años...”; i considera “acreditado que la ventana tiene una antigüedad muy superior a los cinco años y que el conocimiento de su existencia por la demandada [sic; vol dir demandante] se remonta a un tiempo igualmente superior contado desde la fecha de presentación de la demanda o si se quiere desde los primeros contactos habidos con el demandado sobre este particular...”; i per aquest motiu l’Audiència, tot fent aplicació de l’art. 2.5 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol (de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge) “considera prescrita la acción ejercitada”.

Vuitè. Amb independència de l’error de l’Audiència per la confusió de la finestra objecte del litigi (apreciat en el recurs d’infracció processal anterior), pel fet d’haver-se estimat aquest darrer recurs aquesta Sala ha quedat legitimada —sense les limitacions inherents a la cassació— per entrar a examinar, a la vista de les proves practicades, el fet de si la Sra. X1 coneixia o no l’existència de la finestra objecte de l’acció negatòria de la servitud del litigi des de fa més de cinc anys, als quals l’Audiència aplica la prescripció quinquennal de l’art. 2.5 de la Llei indicada.

A la vista de les proves practicades (documental, interrogatoris de les parts, testifical i pericial) que aquesta Sala ha visionat i escoltat en la seva integritat, hauríem de concloure que Y1 no ha provat de manera eficaç —com l’incumbia fer segons l’art. 217.3 de la Llei d’enjudiciament civil— que aquella senyora coneixia que existia aquella finestra amagada sota les teulades dels immobles confrontants i invisible des de l’exterior, ja que no es pot atribuir valor probatori a la mera i simple “suposició”, que ni tan sols pot qualificarse de “presumpció” (per manca de fonament del fet base), formulada per l’arquitecte Sr. Pruñonosa en el seu informe del foli 61 (apartat 2n. B), ratificat d’una manera poc convincent en l’acte del judici verbal. De manera que ni tan sols en el supòsit —que no es dóna, com de seguida veurem— que el termini de prescripció de l’acció negatòria de les servituds fos de cinc anys, podria reeixir l’oposició del Sr. Y1 a l’acció negatòria, ja que no ha demostrat que la Sra. X1 hagués sabut que hi havia la finestra amb anterioritat als mesos de juny o juliol de 2001 a què es refereix la demanda.

Però aquests fets esdevenen intranscendents per a la resolució de l’actual litigi atès el que s’exposa seguidament.

Novè. La Sentència d’aquesta Sala de 16 de setembre proppassat va enfrontar directament el problema, tanmateix delicat, que es deriva de la falta de concordança entre el termini de cinc anys establert per la Llei catalana per a la prescripció de l’acció negatòria, i el de 30 anys establert per l’art. 11 de la mateixa llei per a l’adquisició del dret de servitud per usucapió; falta de concordança entre aquests dos terminis que si no es fa objecte d’una interpretació coherent, determinaria la inconseqüència que quan un tercer exercita un dret real de servitud sense ser-ne titular, el propietari de la finca gravada sols pot posar fi a la pertorbació del seu dret de propietat si exercita l’acció negatòria dins del termini de cinc anys, i si passat aquest termini exercita l’acció negatòria de servitud, el demandat la pot frustrar si al·lega la prescripció extintiva de l’acció. Aquest fet comportaria que el propietari perjudicat no podria posar fi a la pertorbació jurídica del seu dret de propietat per haver prescrit l’acció negatòria, i que la persona que sense títol s’atribueix un dret real de servitud sols n’esdevindria titular al cap de trenta anys, que és el termini establert pel legislador per tal d’usucapir aquest dret real limitat. Això vol dir, també, que durant un termini que es podria perllongar durant vint-i-cinc anys es produiria una situació d’interinitat, ja que l’usucapient podria mantenir la seva situació possessòria en contra de la voluntat del propietari afectat.

Davant d’aquesta situació, és correcte pensar que no ha estat voluntat del legislador legitimar una situació semblant, que tal vegada podria tenir un cert sentit si ens trobéssim davant d’una situació presidida per l’ambigüitat durant un període breu, qualificatiu que evidentment no escau a un període determinat entre els cinc i els trenta anys.

I la nostra Sentència esmentada de 16 de setembre passat continuava dient que si ens atenem a una interpretació sistemàtica de la Llei 13/1990, s’observa inicialment que es regula l’acció negatòria en el seu capítol 2, que s’intitula “De l’acció negatòria i les immissions”, mentre que el dret real de servitud es regula en el capítol 2 de la mateixa llei, que porta per rúbrica “Servituds”. D’aquesta sistemàtica se’n pot deduir que quan l’article 2.5 estableix la prescripció de l’acció negatòria al cap de cinc anys, ho fa perquè considera la categoria jurídica que regula el capítol 1 de la Llei, és a dir les immissions, respecte a les quals es pot considerar correcta la posició que adopta el legislador per la via de la prescripció quinquennal.

És cert que l’article 2.1 de la Llei esmentada permet exercir l’acció negatòria no sols quan el propietari sofreix una pertorbació material del seu dret, cas de les immissions, sinó també quan sofreix una pertorbació jurídica, com succeeix si un tercer s’irroga un dret real de servitud sobre la seva finca. Però en aquest darrer cas l’aplicació de la prescripció dels cinc anys no té cap justificació, ja sigui sobre la base de considerar que el legislador de l’any 1990 de forma impremeditada modifica el termini tradicional de prescripció de l’acció negatòria dels trenta anys segons l’usatge omnes causae i l’article 344 de la Compilació; o, també, per la discordança, molt difícil de justificar, que suposa mantenir el termini dels trenta anys per a l’exercici de l’acció confessòria de servitud segons l’article 5.3 de la mateixa llei, especialment si no es perd de vista que l’acció confessòria i l’acció negatòria de servitud són la cara i el revers de la mateixa institució i que, per tant, la manca d’una posició concreta, segons la sistemàtica de la llei sobre la prescripció de l’acció negatòria en relació amb el dret real de servitud, aconsella omplir el buit legislatiu mitjançant una aplicació analògica de la norma més afí, que no és altra que el termini de prescripció que estableix la llei per a l’exercici de l’acció confessòria, avalada també pels precedents, especialment si no oblidem la importància fonamental que l’article 1.II de la Compilació atribueix a l’element històric a l’hora d’interpretar i d’integrar el dret civil català.

Així, doncs, en el cas d’exercici de l’acció negatòria amb referència al dret real de servitud, si ens atenem a la interpretació històrica, sistemàtica i lògica de la llei, que ha de prevaler sobre la interpretació literal d’un dels seus preceptes, hem d’entendre que en relació amb el dret real de servitud l’acció negatòria prescriu als trenta anys.

I la nostra Sentència precedent acabava dient: A favor d’aquesta tesi es pot al·legar, també, que la prescripció de l’acció negatòria als cinc anys segons l’article 2.5 de la Llei 13/1990 té un sentit molt clar amb referència al supòsit d’immissions, ja que el legislador català no preveu la possibilitat d’adquirir per usucapió el dret a produir-les, silenci legislatiu que s’ha d’interpretar en el sentit de no ser usucapible el dret de produir immissions, amb la conseqüència que no es pot originar cap conflicte entre la prescripció de l’acció negatòria i un altre termini d’usucapió. La qüestió sembla prou clara, ja que segons l’article 3.1 de la Llei esmentada sols escau l’exercici de l’acció negatòria en el supòsit d’immissions il·legítimes, que són les que més fàcilment poden ser perjudicials per al medi ambient o per a la salut de les persones, valors protegits pels articles 45 i 15 de la Constitució, fet que per ell mateix posa en evidència l’absurd que suposaria que per la via de la usucapió es poguessin vulnerar els preceptes constitucionals esmentats. I amb la precisió final que les immissions es poden configurar jurídicament com uns actes tolerats, com resulta per exemple de l’article 3.2 de la mateixa llei, segons el qual el propietari ha de tolerar les immissions innòcues o que causin perjudicis no substancials, de la mateixa manera —podem afegir ara— que no ha de tolerar, però sí que pot tolerar unes pertorbacions encara que siguin il·legítimes, ja que en qualsevol cas la seva tolerància no pot originar la usucapió del dret de causar immissions, perquè els actes tolerats no poden fonamentar una usucapió, segons resulta de la regla tradicional in facultativis non datur praescriptio.

Raonaments tots ells que porten a la conclusió que en el context de la Llei 13/1990 el termini de prescripció de l’acció negatòria al cap de cinc anys sols té un sentit clar i coherent en el supòsit d’immissions, ja que en aquest cas no entra en col·lisió amb cap altra norma sobre usucapió per un període més llarg, a diferència del que succeeix en el cas del seu exercici en relació amb el dret real de servitud, segons resulta de l’article 11 de la mateixa llei. Conclusió que fins i tot s’ha de considerar vàlida per al supòsit d’haver-se constituït una servitud de tolerar immissions il·legítimes a l’empara de l’article 3.6 de la Llei 13/1990, ja que segons l’article 594 del Codi civil no es poden constituir servituds que estiguin en contradicció amb la llei o l’ordre públic i, com s’ha argumentat abans, es pot donar aquesta circumstància en els casos d’immissions il·legals, atesa la seva contradicció eventual amb uns valors protegits pel text constitucional.

Desè. En aplicar la doctrina precedent al cas d’aquest litigi resulta palès que, com que des de l’entrada en vigor de la Llei catalana tan esmentada 13/1990, de 9 de juliol, fins al 13 de setembre de 2001 en què es va presentar la demanda origen d’aquestes actuacions, no han transcorregut, ni de molt, els 30 anys necessaris per a la prescripció de l’acció negatòria de la servitud de llums i vistes que és objecte de tal demanda (ja que és des de la data de la vigència d’aquella llei que cal computar el termini de prescripció d’acord amb la Sentència d’aquesta Sala de 17 d’octubre de 1994), escau rebutjar l’excepció de prescripció oposada pel demandat, revocar la Sentència objecte d’aquest recurs i examinar la viabilitat de la demanda.

Onzè. És un fet indiscutit que la finca del Y1 no té constituïda al seu favor la servitud de llums i vistes que genera l’existència de la finestra qüestionada sobre la finca de la Sra. X1 ja que no hi ha títol, usucapió ni disposició de la llei de cap mena que empari l’existència de tal servitud (art. 6 de la llei). Consegüentment, la procedència de l’acció negatòria exercitada és indubtable i no escau mantenir la finestra oberta amb material translúcid perquè impediria el dret de l’actora a elevar la seva finca, i no és en absolut abusiu l’exercici per l’actora del seu dret legítim. Escaurà, per tant, admetre la petició que fa la súplica de la demanda per a reconèixer a l’actora el dret d’edificar la seva finca segons les previsions de la llicència municipal corresponent, malgrat que en fer-ho perdi llums i vistes la finestra del demandat identificada a les fotografies dels documents núm. 2, 3, 4 i 5 presentades amb la demanda, tot condemnant el demandat a tapar aquella finestra i a indemnitzar l’actora (art. 2.2 de la llei) en la quantitat de 210.400 ptes. a què —segons la rectificació produïda i demostrada en l’acte del judici— ascendeixen els perjudicis ocasionats a la part actora derivats de la construcció de l’androna que va es va haver de construir per causa de la negativa del demandat a tapiar la finestra a fi que la demandant pogués continuar les obres de construcció de la teulada per donar al seu habitatge la protecció necessària, i el seu enderroc posterior.

Dotzè. D’acord amb allò que determina l’art. 394.1 de la llei processal, les costes de la primera instància s’hauran d’imposar al demandat; i no s’ha de fer mèrit de les de l’apel·lació ni de les d’aquests recursos.

Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Estimar el recurs extraordinari per infracció processal interposat per la senyora X1 contra la Sentència de 15 d’abril darrer dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 177/02, derivat del judici verbal núm. 408 de l’any 2001 del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona; anul·lar i deixar sense efecte la Sentència esmentada i també la de primera instància dictada pel Jutjat esmentat en les actuacions indicades; i en el lloc d’ambdues sentències, amb estimació de la demanda origen d’aquestes actuacions, es reconeix a l’actora el dret d’edificar la seva finca segons les previsions de la llicència municipal corresponent, malgrat que en ferho perdi llums i vistes la finestra del demandat identificada a les fotografies dels doc. núm. 2, 3, 4 i 5 de la demanda; es condemna el demandat a tapiar aquella finestra i a indemnitzar l’actora amb la quantitat de 210.400 ptes. i a pagar les costes de la primera instància; sense pronunciament especial pel que fa a les de la segona instància i a les d’aquests recursos extraordinaris.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda