Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 10 d'octubre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 10 d’octubre de 2002 núm. 30/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la Sra. X1 contra la Sentència de data 3 de desembre de 1999 pronunciada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida en resoldre el recurs d’apel·lació formulat per la mateixa senyora contra la Sentència dictada en data 19 de juliol de 1999 pel Jutjat de Primera Instància de la Seu d’Urgell en el judici declaratiu de menor quantia 197/98 instat pel Sr. Y1. contra la Sra. X1 sobre l’establiment de règim de visites. La part recurrent ha estat representada davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. Joan Grau Martí i defensada pel lletrat Jordi Salduga Salse. La part recorreguda ha estat representada pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat i defensada per la lletrada Sra. María Carmen Ruiz González.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En data 19 de juliol de 1999, el Jutjat de Primera Instància de la Seu d’Urgell va dictar una sentència en les actuacions de judici de menor quantia núm. 197/98, la qual declarava: “Que desestimando la cuestión previa de inadecuación de procedimiento planteada por la parte demandada en estos autos, y entrando en el fondo del asunto, y que esimando la demanda interpuesta por el procurador Don Gabriel Torras Bagán, en nombre y representación de Don Y1. contra Doña X1, debo establecer y establezco los siguientes efectos en la relación de ambos litigantes con su hijo menor de edad Gerard...”

Segon. No conforme amb aquella resolució, la Sra. X1 va interposar un recurs d’apel ·lació davant la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual, en data 3 de desembre de 1999 va dictar la seva sentència desestimant el recurs interposat i confirmant íntegrament la recorreguda amb imposició de costes a l’apel·lant.

Tercer. Disconforme amb aquesta sentència, la Sra. X1 hi va interposar en contra un recurs de cassació, el qual ha estat tramitat d’acord amb la llei. Es va senyalar el dia 26 de setembre de 2002 per a la seva votació i decisió, la qual va tenir lloc.

Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Lleida de 13 de desembre de 1999, que confirmà la del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell de 19 de juliol de 1999, la representació de la demandant Sra. X1 interposà, el 21 de desembre de 1999, recurs de cassació davant el Tribunal Suprem que, en data 5 de març d’enguany, dictà una Interlocutòria per la qual declarà la competència d’aquesta Sala per a conèixer de l’esmentat recurs, atès que el seu motiu tercer invocava com a infringits els articles 132 i següents del Codi de família de Catalunya.

El litigi tracta, en síntesi, del següent:

a) La parella de fet constituïda per la Sra. X1, de nacionalitat andorrana, i Y1., de nacionalitat espanyola, sol·licitaren del batlle d’Andorra que dictés sentència en procediment d’atribució de custòdia de menor, instat de comú acord, cosa que feu l’esmentada batllia dictant la corresponent resolució el 13 de febrer de 1998, en els termes interessats.

b) El dia 25 de juliol següent, el Sr. Y1. formulà al Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell demanda de judici de menor quantia contra la Sra. X1, en la qual suplicava sentència “estableciendo el régimen de visitas correspondiente a favor del padre”.

c) Tal demanda fou acollida pel Jutjat esmentat, que declarà el dret del pare a gaudir d’un règim de visites al seu fill en les condicions i forma que determina la corresponent sentència.

d) La controvèrsia seguí després l’iter abans indicat (recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial de Lleida i de cassació davant el Tribunal Suprem, que declarà la competència d’aquesta Sala per la causa també expressada).

Segon. L’ordre públic processal, pel qual han de vetllar els tribunals, fins i tot d’ofici, imposa, abans de cap altra consideració, l’examen per aquesta Sala de la seva jurisdicció i competència, i altres qüestions afectants a l’esmentat ordre públic processal. En relació amb això cal significar que la LOPJ, en el seu títol 5, llibre I, sota l’epígraf “De la extensión y límites de la jurisdicción”, estableix les regles de la competència territorial internacional, sota el principi general de l’art. 21.1, segons el qual “los juzgados y tribunales españoles conocerán de los litigios que se susciten en territorio español entre españoles, entre extranjeros y españoles y extranjeros con arreglo a lo establecido en la presente Ley y en los tratados y convenios internacionales de los que España sea parte”, y l’art. 22.3 atribueix la competència als jutjats espanyols “en materia de filiación y de relacions paternofiliales, cuando el hijo tenga su residencia habitual en España al tiempo de la demanda o el demandante sea español o resida habitualmente en España”, preceptes correctament aplicats en la sentència d’instància atès que concorren en el cas tots dos supòsits (pare espanyol i residència del fill a Espanya al temps de promoure la demanda).

No és menys cert, però, que la via processal utilitzada ha estat errònia perquè el demandant no ha ponderat l’existència de la Sentència de 13 de febrer de 1998 dictada per la batllessa d’Andorra Sra. Meritxell Picart Sánchez, aprovatòria del conveni de 10 de gener del 1998 pel qual acordaren els litigants la custòdia i el règim de visites del seu fill menor d’edat, Z. El demandant, doncs, per comptes de demanar l’execució del que aquesta sentència disposa, negligint-la totalment interposà a Espanya un procediment que tant ell com

l’òrgan de primera instància qualifiquen d’independent, de procés ex novo, deslligat del primer, essent així que la vinculació amb aquell s’esdevé ineludible.

Com és prou sabut, quan es produeix la ruptura de la convivència more uxorio i existeixen fills comuns, es produeix un fenomen jurídic del tot similar a una crisi matrimonial. Per aquest motiu, un sector doctrinal entén que resulta aplicable a aquest problema, pel que fa a l’aspecte processal, el camí de la disposició addicional sisena de la Llei 30/1981 (concebut per regular crisis en el si de la família substancialment similars al cas que es tracta, sobretot tenint en compte el principi d’igualtat dels fills amb independència de la seva filiació).

Un altre sector doctrinal, en canvi, entén que, davant el silenci de la LEC (la de 1881, és clar, que és l’aplicable al cas) s’ha d’acudir al procediment declaratiu ordinari de menor quantia, que és el que ha fet en el cas el demandant.

Ara bé, independentment de la major o menor bondat d’una posició o l’altra, el que no podia fer mai el demandant era buscar l’anomenat fur de conveniència mitjançant el sistema de negligir el règim de visites pactat per la parella i sancionat per l’esmentada sentència del Principat d’Andorra, la qual, lògicament, ha de ser respectada.

Ben altra qüestió és la referida a l’incompliment per un dels signants del conveni d’allò disposat en la dita resolució andorrana, aspecte que n’afecta l’execució i en relació amb el qual ofereix l’ordenament jurídic, tant l’andorrà com l’espanyol, mecanismes suficients per a l’efectivitat de l’esmentada resolució judicial.

Per això, si aquesta Sala no es plantegés d’ofici, com està obligada a fer-ho en qüestions que afectin l’ordre públic processal, la nul·litat de les actuacions, i donés validesa a tot el realitzat davant els tribunals espanyols com si la jurisdicció andorrana no hagués intervingut prèviament, això equivaldria, en la pràctica i ja d’entrada, a sancionar dos règims de visites al menor del tot diferents, o sigui, l’acordat en la sentència d’Andorra i el regulat a la de la Seu d’Urgell; resolucions que donen al dret de visita un abast molt diferent (per exemple, en un cas es disposa pernoctar fora del domicili habitual un dia i en l’altre dos), amb la fixació també d’un diferent domicili de compliment i, en fi, sense termes hàbils per ni tan sols acostar o compatibilitzar el que manen ambdues resolucions.

És procedent, doncs, sense necessitat de cap altra consideració, declarar la nul·litat de tot allò actuat en aquest procediment i, per tant, la inadmissió de la demanda des del moment de la seva admissió davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix: Declarar la nul·litat d’actuacions de tot el procediment i, per tant, també de l’admissió de la demanda pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de la Seu d’Urgell, demanda que ha donat lloc al present procés, sense imposició de costes a cap litigant.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda