| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 3
d’octubre de 2002 núm. 29/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s’expressen més amunt,
ha vist el recurs de cassació núm. 50/2002 contra la Sentència dictada en
grau d’apel·lació per la Secció 16ª de l’Audiència Provincial de Barcelona,
en el rotllo 115/01, com a conseqüència de les actuacions de major quantia
núm. 570/98 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 50 de
Barcelona. Han interposat aquest recurs E1, SA, representat pel
procurador Ignacio López Chocarro, E1, SA, representat pel procurador Ángel
Quemada Ruiz; X2. i X3. representat pel procurador Ángel
Montero Brusell.
ANTECEDENTS DE FET
PrimeE1., SA
El procurador dels tribunals Sr. Ángel
Quemada Ruiz, que va actuar en nom i representació de E1., SA, va formular
demanda de major quantia núm. 570/98 al Jutjat de Primera Instància núm. 50
de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar
Sentència amb data 29 de novembre de 2000, la part dispositiva de la qual
diu el següent: “Que debo desestimar y desestimo la excepción previa de
falta de legitimación pasiva aducida por E1, SA, y debo estimar
como estimo la excepción de falta de legitimación activa y la concurrencia
de la falta de litisconsorcio pasivo necesario en esta litis, conforme a lo
antes razonado, y, sin entrar en el fondo del asunto, debo absolver como
absuelvo en la instancia a las demandadas X2, SA, X3, SA, y E1, SA, de la demanda formulada por el procurador de los
Tribunales señor Quemada obrando en nombre y representación de E1., SA,
contra dichas tres demandadas, imponiendo el paso de las costas procesales
devengadas en este proceso a la parte actora ya nombrada en el mismo......”
Segon.
Contra aquesta sentència, la part actora va
interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a
la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar
Sentència amb data 20 de febrer de 2002, amb la següent part dispositiva:
“Que con parcial estimación del recurso de apelación interpuesto por E1., SA,
revocamos la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 50
de Barcelona. En consecuencia, estimando parcialmente la demanda inicial de
las presentes actuaciones interpuesta por E1., SA, contra X2, SA, X3 y
E1, SA, condenamos a las demandadas
E1, SA, y X3 a que
desmantelen las obras descritas en el fundamento de derecho octavo de esta
Resolución, debiendo la codemandada E1, SA, estar y pasar por dicha
declaración. Caso de resultar imposible el cumplimiento de dicha condena, se
verá sustituida por la correspondiente indemnización de daños y perjuicios a
cargo de las demandadas X2, SA, y X3, según se determine
en fase de ejecución de sentencia.
Se desestiman el resto de las pretensiones
en la demanda formuladas; todo ello, sin que quepa efectuar especial
pronunciamiento sobre las costas causadas en ninguna de las instancias...”
TerceE1., SA
Contra aquesta sentència, el procurador
Ángel Quemada Ruiz, en nom i representació de E1., SA, va presentar escrit
d’interposició de recurs de cassació, que va fonamentar en els motius
següents:”1. Amparado en el núm. 2º del art. 477.1 de la LEC, fundado en la
infracción de los arts. 396 del CC y de los arts. 7.1, 12 y 17.1 de la Ley
de propiedad horizontal y de la doctrina legal que los interpreta, 2.
Amparado en el núm. 2º del art. 477.1 de la Ley de enjuiciamiento civil,
fundado en la infracción de los arts. 396 del C.C. y de los arts. 7.1, 12,
17.1 de la Ley de propiedad horizontal y de la doctrina legal que los
interpreta 3. Amparado en el núm. 2º del art. 477.1 de la LEC, fundado en la
infracción de los arts. 396 del CC, y de los arts. 7.1, 12 y 17.1 de la Ley
de propiedad horizontal”. El procurador Ángel Montero Brusell, en
representació d’X2 i de X3 va interposar també recurs de
cassació pels motius següents:” 1. Infracción del art. 7 del CC y de la
jurisprudencia que lo desarrolla, 2. Infracción del art. 394 del CC y de la
jurisprudencia que lo desarrolla,
3. Infracción del
art. 396 del CC, 4.
Infracción del art. 1258 del CC, 5. Infracción del art. 2 de la
Ley 13/1990,
de 9 de julio, 6. Infracción del art. 3 de la Ley 19/1990, de 9 de julio, 7.
Infracción del art. 27 de la Ley 19/1990, de 9 de julio, i, per últim, el
procurador Ignacio López Chocarro, en representació de E1, SA, va
interposar recurs de cassació pels motius següents: “1. La falta de
legitimación pasiva de Y1: Infracción del art. 7 de la Ley de propiedad
horizontal, del art. 394 del CC y de la doctrina jurisprudencial dictada en
materia de legitimación pasiva y que ha determinado la actual redacción del
art. 10 de la Ley 1/2000, de enjuiciamiento civil, 2. Régimen jurídico
aplicable y legalidad de la obra consistente en la unión vertical de los
sótanos -1 y –2: Infracción del art. 27 de la Ley catalana 13/90, de 9 de
julio, y del art. 396 del CC, 3. La inocuidad de la inmisión en el sótano 3:
infracción del art. 3.2 de la Ley catalana 13/90, de 9 de julio, 4. El abuso
de derecho en el que ha incurrido E1., SA: infracción del
art. 7.2 del CC.”
Quart.
Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de
data 17 de juny de 2002, d’acord amb
l’art. 483 de la LEC d’1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre
l’admissió o inadmissió d’aquest recurs, i per una Interlocutòria de data 1
de juliol de 2002 es van admetre els recursos de cassació interposats i es
traslladà a les parts recorregudes pel termini de 20 dies perquè
formalitzessin la seva oposició, la qual cosa van realitzar oportunament
mitjançant escrits de dates 24, 25 i 26 de juliol de 2002. Per una provisió
de data 2 de setembre de 2002 es va tenir per formulada l’oposició al recurs
i s’assenyalà per a la vista el dia 12 de setembre a les 10.30 hores del
matí, la qual va tenir lloc.
Ha estat designat ponent l’Il·lm.
Sr. Ponç Feliu Llansa.
FONAMENTS DE DRET
PrimeE1., SA Consideracions generals
I. La sentència combatuda acull en part el
recurs d’apel·lació formulat per la demandant E1., SA, i, revocant la
Sentència de primera instància, condemna les demandades E1, SA, i a X3 a desmantellar determinades obres (o, si la condemna resulta
d’impossible compliment, a indemnitzar els danys i perjudicis) i a E1, SA, a estar i passar per tals declaracions, si bé desestima les restants
pretensions de la demanda.
Això provoca que les tres parts processals
que litiguen (X2, SA, i X3 ho fan sota la mateixa direcció
tècnica) presentin sengles recursos de cassació.
A) Si bé els tres seran analitzats
separadament en allò que tinguin de diferenciat, convé l’exposició del
substrat fàctic que els és comú, realitat de fet inqüestionable, per
consentiment de les parts o per haver-se declarat provada en la sentència
combatuda.
a) La finca denominada L’I. D.”,
prestigiosa construcció, qualificada popularment de gratacels horitzontal,
és un edifici destinat fonamentalment a comerços i oficines, situat en
l’avinguda XXXXX de L, de la qual abasta els números XX a XXX. Es
compon de sis plantes soterrànies, sota la rasant de l’av. XXXXX, de les
quals les quatre inferiors (-6, -5, -4 i –3) serveixen d’aparcaments de
vehicles, la planta –2 es destina a magatzems, serveis i també a aparcaments
i el soterrani més a prop de la superfície, o sigui el –1, a planta comercial. També la planta baixa es destina
a zona comercial i gran magatzem. Per sobre de la rasant de l’avinguda
XXXXX, compta amb onze plantes més, destinades, la primera (+ 1) igualment a
zona comercial i gran magatzem; la segona, tercera, quarta i cinquena (+2,
+3, +4 i +5), a oficines i hotel; de la sisena a l’onzena (+6, +7, +8, +9,
+10 i +11), també a oficines, i, finalment, la planta coberta, a serveis.
b) Aquest singular edifici, constituït en
règim de propietat horitzontal, es regula per uns estatuts, de data 25 de
març de 1994, que el divideix en diferents entitats considerades finques
privatives i enumerades de l’1 al 12, de de manera que es conforma una
comunitat de primer grau.
D’entre tals entitats convé fixar-se, als efectes d’aquest plet, en la núm.
1, que comprèn les plantes –6 a –3; l’entitat núm. 2, que abasta només la
planta –2; l’entitat núm. 3, que comprèn la planta
–1, part de la planta baixa i tota la planta primera, i l’entitat núm. 4,
que abasta la resta de la planta baixa (cantonada L).
Aquestes entitats —que, juntament amb les restants formen la comunitat de
primer grau— es subdivideixen, al seu torn, en subentitats que comprenen
diferents finques o locals independents, de tal manera que formen també
sengles comunitats de segon grau.
c) Segons l’art. 17.1 dels esmentats
estatuts, la Junta de Propietaris de la comunitat de primer grau, o sigui de
l’Edificio D., es compon pels presidents de les subcomunitats en què es
divideixen les respectives entitats, de la mateixa manera que les juntes de
propietaris de les subcomunitats estan compostes pels diferents propietaris
de les finques que conformen la respectiva subcomunitat o comunitat de segon
grau.
d) El grup S., que compta amb les societats
demandades X2,SA, i X3, ostentava un 89’2827% del total
de l’edifici, percentatge en el qual entra la totalitat de l’entitat núm. 3,
mentre que la demandant R, SA, posseïa el 9’952% de l’edifici, ja que
comptava amb una participació d’un 15% aproximadament en l’entitat núm. 2,
d’un 10% en l’entitat núm. 1 i amb locals comercials en l’entitat núm. 4.
e) En data 25 de novembre de 1995, les
societats X2, SA, i X3 atorgaren contracte d’arrendament
a favor de la societat Y1, de 3.845.93 m2 en locals del soterrani –1, de
l’entitat núm. 3; 530 m2 en el nivell -2, pertanyent a l’entitat –2, així
com 500 m2, a construir per l’arrendatari en el volum de l’esmentat nivell
–2. Aquest lloguer comportava la realització de determinades obres, que són
les que han provocat el present litigi.
f) Els estatuts esmentats regulen de forma
exhaustiva i molt detallada la possibilitat de realitzar obres amb
posterioritat a la construcció de l’edifici D., i l’article 11 preveu que
“ningún copropietario podrá realizar obras en los elementos comunes aunque
sea en interés de todos, sin el previo permiso de la Junta General de
Propietarios de la Comunidad, exceptuándose de dicha prohibición únicamente
casos de extrema urgencia o necesidad y los supuestos regulados en los arts
8 y 12 de estos Estatutos”, els quals disposen, que “... los dueños de las entidades en que ha quedado
dividido el edificio quedan facultados para que por sí solos y sin necesidad
de solicitar autorización de la Comunidad de Propietarios del Edificio
D. puedan realizar operaciones de agregación, segregación, agrupación
o división..”, per la qual cosa “podrán practicar las aberturas y pasos que
estimen convenientes, siempre y cuando éstos, y, en general, las obras que
con tal motivo se efectúen, no afecten en absoluto a la estructura del
edificio, a la seguridad de la construcción, ni a más elementos comunes que
las propias paredes de separación o a aquellas fracciones de las partes
comunes (tales como los corredores, vestíbulos y escaleras) que sirvan de
comunicación únicamente entre las entidades que se pretendan comunicar”,
article que, per la resta, es remet a allò que disposi el “Reglamento de
Régimen Interior que en su día sea aprobado” (art. 8) i que la subentitat
núm. 139 de l’entitat núm. 3 (local destinat a l’anomenat Gran almacén,
situat en part a la planta baixa (o) i en part a la planta primera (+1)
disposa d’autorització per a realitzar determinades obres “sin nececesidad
de autorización de los restantes copropietarios del inmueble” .
Tanmateix, l’article 11, sota l’epígraf
e), titulat “Norma especial sobre modificación de accesos en la planta
baja” disposa que “los locales situados en la planta baja con fachada a
cualquier vía pública podrán abrir nuevos accesos, cerrar o modificar los
actualmente existentes, precisando únicamente la autorización por mayoría de
la Junta de Propietarios de la entidad correspondiente y el cumplimiento de
la normativa municipal vigente en la materia”. En tota aquesta exposició
normativa, tampoc pot negligir-se que el Reglament de Règim Interior
esmentat, en l’apartat “Unión de dos o más fincas” disposa que “todo
propietario de dos o más fincas contiguas o situadas una debajo de la otra,
tendrá la posibilidad de unirlas para formar una sola finca nueva”.
g) La sentència combatuda declara provat
que tal “Reglamento de Régimen Interior del Centro Comercial l’I.“ fue
expresamente ratificado y firmado por los otorgantes de la escritura de
división del inmueble en propiedad horizontal (incluida, por tanto, la
representante de la entidad actora)”.
h) Les obres que han motivat el litigi són,
segons resulta del factum de la sentència que es recorre, les
següents:
1r) “Obras realizadas en el local nº 2/62
(integrado en la entidad nº 3), situado en la planta baja, consistente en la
substitución del escaparate por una puerta de acceso directo a través de la
avda. XXXXX en la forma que se describe por el perito judicial en el
apartado b) de su dictamen; (...) obras que afectan a un indiscutible
elemento común del edificio” (façana).
2n) “Obras realizadas para unir el local
1-73 del sótano –1 con el antes mencionado local nº 2-62, situado en la
planta baja. La conexión de ambos locales se realizó mediante dos escaleras
mecánicas... Para su instalación fue precisa la apertura de un hueco de 65
m2 en el suelo de la planta baja, así como la apertura de otro hueco de 14
m2 en el suelo de la planta sótano –1 a fin de introducir el cajón de
retorno de las escaleras”.
3r) “Obras consistentes en la afectación
del techo y forjado superior de la planta sótano –2 (entidad nº 2) para
poder colocar el cajón de las escaleras mecánicas que dan comunicación al
local de la planta baja con el de la planta sótano –1 mencionados en el
anterior apartado”, respecte a les quals també es declara provat que “...la
invasión efectiva del espacio de dicho sótano –2 (...) es prácticamente
nula”.
4t) Obres relatives “a la construcción de
una entreplanta o altillo en el sótano –2, que divide su altura de unos seis
metros en dos niveles”. Aquesta obra ha generat, pel pes de l’entresolat
“una mayor carga real sobre el forjado”, si bé “se trata de una carga
perfectamente admitida...”
5è) Obres referides a “la construcción de
un enlace vertical (escalera, ascensor privativo y pequeño montacargas, tipo
elevaplatos) de comunicación entre el sòtano –1 (entidad nº 3) y el sótano
–2 (entidad nº 2). Dicho enlace afecta al techo (forjado) del sótano –3
(...), pues fue perforado para poder situar allí el preceptivo foso del
ascensor bajo su parada inferior, foso que, además, queda ocupando un
espacio hasta una media de altura del sótano –3, habiéndose contruido un
cerramiento que va desde el techo hasta el suelo”.
Segon. Règim jurídic aplicable
Resulta prioritari, ja que és un element de
controvèrsia comú als recurrents, esbrinar sota quin règim jurídic s’haurà
de dilucidar el plet. Dues són les postures: la que manté que el cas s’ha de
judicar per les regles de la Llei de la propietat horitzontal i la que
considera també d’aplicació la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció
negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.
S’ha d’avançar que, com amb encert
assenyala la sentència recorreguda, no té cap justificació invocar
l’esmentada llei catalana. A) Les recurrents X2, SA, X3 i Y1 recolzen llur pretensió favorable a tal aplicació, sintèticament, en el
següent:
a) “Ya en el art. 2º, apartado 5º de los
Estatutos se dice expresamente que uno de los objetos de tales estatutos es
precisamente ‘regular, en general, las relaciones de vecindad, previéndose
en su artículo 3º que en todo aquello que no figure expresamente regulado
por los estatutos o en los reglamentos de régimen interior, se estará a lo
dispuesto en la Ley de propiedad horizontal “ y ”también en las demás normas
de aplicación (...) que, al menos en lo que hace a las relaciones de
vecindad, no pueden ser otras que la Ley catalana indicada...”.
b) “Tal inmisión (referida al fossar de
l’ascensor), que no causa perjuicios a nadie, ni mucho menos
‘substanciales’, que viene exigida por necesidades técnicas y que es
consecuencia del uso normal de la tienda (...) debe ser tolerada en razón a
lo dispuesto expresamente en el art. 3 de la Ley de 9 de julio de 1990”.
c) En aquest mateix ordre d’idees, “... los
forjados que delimitan entre sí las fincas que constituyen las
subcomunidades o comunidades de segundo grado son paredes medianeras que
gráficamente cabe describir como tumbadas u horizontales y no elementos
comunes a todo el edificio I. D., tal y como se infiere de la definición de
pared medianera establecida en el art. 27 de la Ley 13/90. Por ello, el
régimen jurídico aplicable a cualquier conflicto que tenga por objeto tales
forjados, considerados como medianeras entre inmuebles independientes, es el
recogido en la Ley catalana 13/1990, por ser dicha norma la que rige las
relaciones de vecindad. En consecuencia, la Ley de
propiedad horizontal sólo es aplicable cuando el conflicto tiene por objeto
alguno de los elementos comunes del conjunto del edificio I. D.”.
B) No obstant això, no és aplicable la
referida llei catalana perquè:
1r) Tant el principi d’especialitat com el
de territorialitat donen prioritat a l’aplicació de la Llei de la propietat
horitzontal respecte a la Llei 13/1990. El preàmbul de la primera preveu
expressament que la regulació de la propietat horitzontal ”Se lleva a cabo
mediante una ley de carácter general, en el sentido de ser de aplicación a
todo el territorio nacional”, ja que “el carácter general de la ley viene
aconsejado, sobre todo, por la razón de política legislativa derivada de que
la necesidad a que sirve se manifiesta por igual en todo el territorio...”
2n) L’expressió a la qual tanta importància
volen donar els recurrents de “relacions de veïnatge”, en el sentit que els
estatuts preveuen “regular, en general, las relaciones de vecindad” i que
precisament és a aquestes relacions de veïnatge que es refereix la Llei
catalana, no constitueix cap raó d’interpretació gramatical per a la seva
aplicació, ja que el citat preàmbul de la Llei de propietat horitzontal és
el primer de referir-se també (paràgraf 8º) a “criterios inspirados en las
relaciones de vecindad”.
3r) Com molt bé diu la sentència combatuda,
encara que l’immoble en qüestió ”... presente una serie de peculiaridades a
la vista de las características físicas de la propia edificación, de manera
que existe una comunidad general y varias subcomunidades cuyos presidentes
se integran en aquélla...no puede caber duda de que tales peculiaridades no
son suficientes para desvirtuar la clara intención de los copropietarios al
otorgar la escritura de división en propiedad horizontal. Lo cual significa
que para resolver los conflictos que entre ellos han surgido, habrá que
acudir necesariamente a las normas de la L.P.H... de la qual (...) no pueden
pretender apartarsen las aquí demandadas (propietarias mayoritarias, además,
junto con otras empresas del mismo grupo, desde el principio) cuando deja de
convenir a sus intereses”.
4t) Abstracció feta de la general
prohibició d’esmicolar o trossejar un únic bloc normatiu per espigar d’entre
diferents normes les que es considerin més favorables, de manera que es
trenca la continència de la causa, resulta que l’esmentada LPH (art. 2)
preveu que aquestes comunitats de propietaris “se regirán, en todo caso, por
las disposiciones de esta Ley en lo relativo al régimen jurídico de la
propiedad, de sus partes privativas y elementos comunes, así como en cuanto
a los derechos y obligaciones recíprocas de los comuneros” i, pel que fa a
complexos immobiliaris, que “la agrupación de comunidades a que se refiere
el apartado anterior gozará, a todos los efectos, de la misma situación
jurídica que las comunidades de propietarios y se regirá por las
disposiciones de esta Ley...” .
5è) Els estatuts que regulen el complex L’I.
D. no fan la menor distinció entre comunitats de primer grau i
subcomunitats de segon grau, sinó que les sotmeten totes per igual al règim
de propietat horitzontal. Això palesa el caràcter artificiós de la distinció
entre ambdues a l’efecte de l’aplicació d’un règim legal diferent, arribant
a afirmar una de les demandades que, encara que el contenciós afecti un únic
edifici, es regula per una o altra llei “en función de las circunstancias
del caso”, cosa que esdevé inassumible.
6è) També ho és la pretensió de qualificar
d’”inmisión” la construcció del “mínimo cajón de las escaleras mecánicas que
cuelga del techo de la planta sótano -3” o “el preceptivo foso del ascensor
interior existente en la planta sótano –2”.
I és que un calaix d’obra i un fossar mai
podran inserir-se dins les immisions a què es refereix l’esmentada Llei.
Sobre això, aquest Tribunal, en la
Sentència núm. 11 de 19 de març del 2001 ja va assenyalar que “...En
definitiva, s'ha criticat, amb raó, la indefinició de la Llei...” “Cal,
doncs, que aquest Tribunal es reafirmi en la seva anterior Sentència de 26
de març de 1994 en la qual es deia que ‘immisió, en la seva accepció
tècnica, implica, com diu la doctrina, una ingerència o intromissió
indirecta sobre el predi produïda per l'activitat del propietari en
l'exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en
el predi veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la
pròpia activitat, però no abraça les ingerències per via directa o per actes
materials, les que determina el concepte de servitud (art. 4 de la mateixa
Llei 13/1994, de 9 de juliol)”.
Aquesta Sala també repetí en la Sentència
de 21 de desembre de 1994 que "immisió és una ingerència físicament
apreciable en el predi veí de substàncies, partícules o ones, que es
propaguen sense intervenció de la voluntat humana, ans com a conseqüència de
l'actuació de principis físics, ja sigui per mitjà de l'aire (olors), del
sòl o les parets (vibracions) i que tenen el seu origen en l'activitat del
propietari o del posseïdor de l'immoble com a conseqüència del gaudiment de
la finca, i que s'interfereixen en el gaudi pacífic i útil del dret de
propietat o de possessió d'un predi veí que no és absolutament necessari que
sigui limítrof
7è) Igual de forçat resulta considerar que
“... en el edificio que nos ocupa, los forjados que delimitan entre sí las
fincas que constituyen las subcomunidades o comunidades de segundo grado son
paredes medianeras que gráficamente cabe describir como tumbadas u
horizontales y no elementos comunes a todo el edificio L’I. D. (...) por
ello el régimen aplicable a cualquier conflicto que tenga por objeto tales
forjados, considerados como medianeras entre inmuebles independientes, es el
recogido en la Ley catalana 13/1990, por ser dicha norma la que rige las
relaciones de vecindad”, de la qual cosa s’extreu la conclusió que la Llei
de propietat horitzontal “sólo es aplicable cuando el conflicto tiene por
objeto alguno de los elementos del conjunto del edificio”.
L’adulteració que es pretén de la
institució de la mitjania és evident. El concepte de paret mitgera reclama
l’existència de dues edificacions físicament independents, cosa que esdevé
incompatible amb els forjats d’un únic edifici, siguin o no estructurals. La
noció de “pared tumbada u horizontal” a que al·ludeix un dels recurrents és
d’impossible encaix en la institució, respecte a la qual (ad exemplum,
art. 31 de la dita Llei) es diu de la paret mitjera que ha de tenir “aparença
de mur exterior o de façana”, cosa incompatible amb qualsevol “pared tumbada
horizontalmente” a l’interior de la mateixa edificació.
Que la repetida Llei catalana és
d’impossible aplicació al cas també resulta, entre altres, del seu art. 29,
que es refereix als “fonaments” i l”alçària” de la paret mitgera de càrrega,
conceptes del tot estranys als forjats “horitzontals” a què es fa
referència. Aclarida, doncs, la normativa aplicable al cas —que, com s’ha
dit, no pot ser altra que la Llei de propietat horitzontal, amb exclusió
absoluta de la Llei 13/ 1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les
immisions, les servituds i les relacions de veïnatge—, és procedent
l’examen, també preferent, de la qüestió pertocant a la legitimació de les
parts, suscitada només respecte a Y1,SA.
Tercer:E1., SA Legitimació passiva de Y1, SA
Aquesta societat, en efecte, addueix la
seva falta de legitimació passiva, que basa en el fet que “Y1 no es parte en
la relación jurídica de la que trae causa el conflicto (...) Al no ser
propietaria de tales locales, sino mera arrendataria de los mismos, Y1 no
puede estar sometida al régimen jurídico aplicable a la comunidad de
propietarios”. S’afegeix que la sentència combatuda, la qual accepta la
legitimació passiva de Y1, infringeix l’art. 7 de la LPH, que, segons la
tesi de tal recurrent, atorga legitimitat, exclusivament i única, als
propietaris de les finques litigioses (en el cas, a X3 i X2, SA).
Admet Y1 que aquesta societat
“indiscutiblemente se verá afectada por la sentencia que finalmente recaiga
en la litis”, però entén que, a tot estirar, “tal afectación material podría
dar lugar a la intervención voluntaria de Y1 en el proceso como interviniente adhesiva”. Igualment, admet
Y1 la realització de part de les
obres, però no que aquesta circumstància ultrapassi la relació interna
arrendador-arrendatari.
La Sala, que refusa aquestes
argumentacions, ha de ratificar els pronunciaments de la sentència
recorreguda pel següent:
a) Com molt bé s’assenyala “el
pronunciamiento del Juzgado al respecto no fue impugnado en forma (...) Ello
significa que, como se declaró en la Sentencia del Tribunal Supremo de 29 de
junio de 1992, es imposible su estudio en este momento procesal, dado que,
al ser desestimada la excepción por el juzgador de primera instancia, la
demandada consintió tal decisión, pues no apeló ni se adhirió al recurso
interpuesto”.
És cert que, en resultar tal sentència de
primera instància favorable als interessos de Y1, per absolució en la
instància en acollir-se l’excepció de falta de litisconsorci passiu
necessari, semblaria que no hi havia gravamen que la legitimés per recórreE1.,
SA Però en assabentar-se del caràcter no ferm de la decisió, pel recurs de
E1., SA, planava sobre Y1 i les altres demandades la possibilitat del seu èxit,
encara que fos parcial, com així s’esdevingué. Res, doncs, no li impedia
adherir-se ad cautelam al recurs per combatre aquell pronunciament
que, com el de rebuig de l’excepció que ara es comenta, li fou desfavorable
en la instància. Així ho estableix l’art. 858 de la LEC de 1881, en la seva
expressa previsió que la part podrà adherir-se al recurs “sobre los puntos
en que crea que le es perjudicial la sentencia”. I, per tal com Y1, SA, no ho va fer, s’ha d’entendre que consentí aquell pronunciament, que,
per tant, s’ha de mantenir “por la no impugnación de la sentencia de primera
instancia por quien ahora pretende revivir el tema” (S. del T.S. de 29 de
juny de 1992).
b) Si Y1 també s’aquietà amb el
pronunciament de la instància sobre la falta de litisconsorci passiu
necessari per, entre altres aspectes, no haver-se demandat a “todos los
arrendatarios de los locales afectados”, aquesta actitud tampoc abona la
seva actual pretensió de falta de legitimació passiva a causa de ser una
simple arrendatària.
c) També resulta difícil comptabilitzar la
pretensió de Y1, SA, si es pondera que aquesta societat s’ha considerat del
tot legitimada activament per demandar E1., SA, en un altre plet derivat de
la mateixa problemàtica. Això podria fer creïbles les manifestacions de E1.,
SA, en l’acte de la vista, a saber, que si no s’hagués demandat a Y1, haurien oposat les restants demandades —atesa la substancial comunitat
d’interessos de totes elles en el cas— l’excepció de falta de litisconsorci
passiu necessari.
d) Amb tot, l’argument més determinant és
el palès interès de Y1 en el plet, que ultrapassa amb molt el que seria
normal en una ordinària condició d’arrendatària. I és que les obres
controvertides no només les van fer els propietaris dels locals en exclusiu
benefici de F, sinó que, en bona part, van ser construïdes directament per
aquesta arrendatària, que, lògicament, esdevé la primera interessada a
mantenir la solució constructiva ideada per ella mateixa.
Dirimida, doncs, l’excepció i comprovada,
en conseqüència, la correcta constitució de la relació processal, poden ja
dilucidar-se els respectius recursos de les parts, amb l’agrupació que raons
sistemàtiques imposin.
Quart.
Recurs d’X2, SA, i X3
A) Primer motiu de cassació
S’hi denuncia la infracció per la sentència
combatuda de l’art. 7 del C. civil, en la mesura en què no ha apreciat en
les pretensions de la demandant un abús de dret, un exercici antisocial o,
en definitiva, un ús contrari a les exigències de la bona fe. En defensa
d’aquesta posició es diu que E1., SA “interpone una demanda en solicitud de
demolición o ‘desmantelamiento’ de unas obras, pero reconociendo
expresamente que las mismas no le causan perjuicio alguno, que su demolición
tampoco le reportaría beneficio o utilidad alguna y que, en cambio, ello causaría un perjuicio de tal
magnitud a las demandadas que incluso, precisamente por ello, podría
resultar imposible de llevarse a la práctica aquella demolición, llegando a
formular para tal caso una petición subsidiaria de indemnización de
perjuicios”.
S’afegeix que la sentència combatuda
s’equivoca perquè entén que si les demandades qualifiquen l’actuació de E1.,
SA
d’abusiva és per la prèvia interposició per aquesta darrera d’un interdicte,
essent així que l’abús de dret deriva de les raons exposades i, en
definitiva, d’una demanda interposada per ”poder ser alegada como argumento
de defensa en aquel otro juicio”.
El motiu, però, ha de decaure pel següent:
a) És cert que la sentència recorreguda fa
referència a un anterior interdicte interposat per E1., SA i que paralitzà durant
un temps les obres en qüestió, però no ho és que el Tribunal a quo
hagi interpretat que l’única causa de l’abús de dret adduït per les
demandades hagi estat l’anterior pretensió judicial. Contràriament a això,
la sentència deixa prou clar que, independentment que “acerca de una
cuestión que es objeto de otro pleito no podemos aquí pronunciarnos”, el
litigi no representa cap abús de dret perquè, a més de ser qüestió a
interpretar sempre restrictivament, “en definitiva, lo que se pretende es
mantener inalterados los elementos comunes del edificio”, exercitant la
demandant “el derecho que incumbe a todo copropietario de exigir que los
elementos comunes del inmueble permanezcan inalterados”.
b) I és que la jurisprudència ha dit que
“el abuso de derecho, que proscribe el art. 7.2 del C. civil, ha de resultar
claramente patentizado por la concurrencia de las circunstancias que lo
configuran, es decir, las subjetivas de intención de perjudicar o de falta
de un interés serio y legítimo, y las objetivas de exceso o anormalidad en
el ejercicio del derecho y producción de un perjuicio injustificado....” de
tal manera que “ es plenamente legítimo y serio y en modo alguno excesivo o
anormal el interés jurídico de los demandantes aquí recurridos, en su
calidad de copropietarios de un edificio en régimen de propiedad horizontal,
en oponerse a que se alteren los elementos comunes de su edifcio, de tan
grave trascendencia, además, como es la de abrir unos huecos en el muro
medianero (elemento común) que separa dicho edificio....” (S. del T.S. de 13
de febrer de 1995).
c) En el cas, de cap manera s’ha demostrat
que la demandant actués amb l’únic afany de causar un perjudici a les
demandades sense obtenir-ne cap benefici. Les obres de referència són
d’importància considerable i, al marge del pronunciament final sobre quines
s’ajusten i quines no a la legalitat, la consegüent acció judicial no té com
a designi causar danys a altri injustificadament, sinó evitar un perjudici
(fins i tot comunitari i no només de E1., SA) a causa del que, amb més o menys
fonament, s’ha considerat una intervenció constructiva no ajustada a dret.
Com molt bé assenyala la sentència
combatuda, “No hay más que pensar en la situación caótica que se podría
producir si un cierto número de copropietarios se dedicara a ejecutar obras
de tanto calado, sin tener en consideración las modificaciones que unos y
otros estaban causando en la estructura o en el estado de cargas del
edificio”.
d) A més a més, E1., SA, ultra tenir una
participació del 9,952% en el total de l’edifici, gaudia, específicament,
d’una participació indivisa en l’entitat núm. 2 d’aproximadament un 15 % amb
places d’aparcament en l’entitat núm. 1, per la qual cosa podia resultar
afectada per les obres realitzades en ambdues.
Aquest primer motiu, doncs, ha de
claudicaE1., SA
B) Segon motiu de cassació
Aquest tampoc pot gaudir d’una alternativa
millor perquè:
a) S’hi denuncia la infracció de
l’art. 394
del C. civil i de la jurisprudència que el desenvolupa. Més en concret, es
diu que la sentència combatuda havia d’aplicar, i no ho ha fet, l’esmentat
art. del Codi civil “al menos en cuanto a las obras relativas a la apertura
del hueco necesario en el forjado del suelo de la planta sótano –1 y el
techo de la planta sótano –2, entre dos locales privativos propiedad de mis
mandantes y sobre los que E1., SA, no tiene derecho alguno, para permitir que
la escalera construida en el local de la planta sótano –2 que la sentencia
considera legal pueda llegar al local de la planta sótano –1 y que así el
local del sótano –2, ubicado en la entidad n.º 2
destinada a servicios, pueda cumplir su función de almacén de la tienda
instalada en el centro comercial o entidad n.º 3”. D’entrada, s’observa ja
que no es cita cap precepte de la Llei de propietat horitzontal. Això
comporta “la imposibilidad de considerarlo infringido (...) porque tal
alegación lleva implícito desconocer algo fundamental en ese caso: que nos
encontramos en él ante un supuesto de propiedad horizontal, al que
los aplicable son el art. 396 del referido cuerpo legal y las normas
reguladoras de dicho instituto que se contienen en la Ley 46/1990, de 21 de
julio.” (S. del T.S. de 22 de desembre de 1994), ja que “...el recurso
denuncia inaplicación de los arts. 393 y
395 del Código civil, sin tener en
cuenta que el último párrafo del artículo 396, también del Código, establece
que ‘esta forma de propiedad se rige por las disposiciones legales
especiales y, en lo que las mismas permitan, por la voluntad de los
interesados’, lo que excluye la pretendida aplicación”.
b) Però és que, fins i tot en el cas que
s’obviés tal obstacle formal, la Sala hauria d’assumir la manifestació de la
sentència combatuda segons la qual la construcció de l’escala d’unió entre
el soterrani -1 (que no s’ha d’oblidar que pertany a l’entitat núm. 3) i el
soterrani -2 (adscrit, en canvi, a l’entitat núm. 2) no pot trobar
justificació en l’art. 8 dels Estatuts de la Comunitat de Propietaris perquè
aquest s’ha de connectar amb l’art. 29, relatiu a la comunitat de segon grau
o “Centro Comercial”, i amb l’art. 20 del “Reglamento de Régimen Interior del Centro Comercial L’I.”. És
cert que aquest preveu que “todo propietario de dos o más fincas contiguas o
situadas una debajo de la otra, tendrá la posibilidad de unirlas para formar
una sola finca nueva”, però és evident que aquest Reglament regula
exclusivament l’esmentat centre comercial (entitat núm. 3) i el soterrani –2
forma part d’una altra entitat a la qual, lògicament, no s’estenen els
efectes del Reglament, independentment de la destinació per a serveis a què
es refereix la recurrent.
C) Tercer motiu de cassació
Es denuncia la vulneració de
l’art. 396 del
Codi civil, sobre la base que la sentència recorreguda “aun cuando en parte
admite la aplicación de las normas dispuestas por la voluntad de las partes,
da la consideración de elementos comunes de la Comunidad de Primer Grado a
algunos elementos que no tienen tal consideración según aquella ‘voluntad de
los interesados’ a que alude el art. 396 del Código civil”.
El motiu també ha de claudicar pel següent:
a) La Resolució combatuda de cap manera ha
desconegut el principi d’autonomia de la voluntat recollit en el precepte
indicat. Clarament resulta del seu fonament jurídic sisè, dedicat tot ell a
proclamar la llibertat estatutària com un dels principis
inspiradors del règim de propietat horitzontal, amb referència explícita al
paràgraf final de l’art. 396 del Codi civil, o sigui, al que precisament es
diu que s’ha infringit, a l’exposició de motius de la mateixa LPH, al
paràgraf 3r del seu art.5, a l’apartat e) del núm. 1 de l’art. 9 i,
finalment a la disposició transitòria primera de la dita LPH, invocant també
la Jurisprudència del T.S. conforme a la qual “la libertad de contratación
que reconoce el art. 1255 Cc y la obligatoriedad de los pactos y de los
acuerdos libremente adoptados, con todas las consecuencias que de ellos se
deriven según su naturaleza y sean conformes a la buena fe, al uso y a la
ley, tiene plena aplicación a esta esfera jurídica”, concloent la sentència
recorreguda que, en el cas, “No hay motivo alguno para considerar no
respetados aquellos límites en el caso que nos ocupa por los Estatutos de la
Comunidad del edificio de autos, en cuya aprobación intervino la propia
actora”.
b) El motiu, doncs, no combat tant una
inaplicació per l’òrgan a quo dels estatuts per ignorar el principi
d’autonomia de la voluntat com perquè “...la sentència no da a estos pactos
estatutarios el alcance que los mismos tienen y efectúa a nuestro entender
una interpretación errónea de esta normativa...”, a la qual cosa s’afegeix
que “los forjados que han sido perforados por las obras dichas no tienen
función de soporte o sustento de la estructura del edificio” i que, per
tant, estaven autoritzades pels estatuts.
La sentència que es recorre, diu, però, que
aquestes obres “afectan indiscutiblement a los elementos comunes del
edificio (forjados, espacios e instalaciones comunitarios)”, declaració
fàctica que ha de restar inalterada per tal com no es denuncia infracció de
precepte valoratiu de la prova. I és sobrer recordar que aquestes
“alegaciones sobre la apreciación de la prueba realizada en la sentencia de
instancia no pueden tener cabida en este motivo, que se refiere a una supuesta infracción de
los artículos citados en la Ley de propiedad horizontal y no a los artículos que regulan
el régimen de interpretación de la prueba” (S. del T.S. de 29 d’octubre de 2001).
També ha de subsistir l’afirmació que
aquestes obres “no se encuentran autorizadas por los Estatutos ni por acuerdo posterior
adoptado por la Junta de Propietarios de Primer Grado y, ni siquiera, por las de las
subcomunidades o Comunidades de Segundo Grado de las entidades afectadas (en las que está integrada
E1., SA,
esto es, la número 1, de la que forma parte el sótano –3, y la número 2, sótano-2)”, atès
que no s’ha acreditat tampoc que tal interpretació sigui palesament absurda, irraonable o
arbitrària.
Això sol provoca també el refús del motiu
perquè “a la Sala de instancia le incumbe en uso de sus facultades interpretar las
cláusulas estatutarias...” (per totes, sentència del T.S. de 22 de maig de 1995); exegesi, la que s’ha
dut a terme en el cas, gens equivocada, sobretot tenint en compte que la jurisprudència
ensenya la interpretació restrictiva que ha d’operar en supòsits, com el present, d’excepció, o
sigui, quan els estatuts, pel fet de ser una “...norma estatutaria, una regla que limita el
contenido de los preceptos generales, por ser una norma excepcional, ha de aplicarse con criterio
restrictivo; norma estatutaria pensada para favorecer la explotación de los locales comerciales a
los futuros adquirentes de los mismos, que sin ella se limitaría de forma
considerable, debido a la exigencia del consentimiento unánime de todos los propietarios para la
autorización de obras de ese genero”. (S. del T.S. de 29 d’octubre de 2001).
D) Quart motiu de cassació
Es denuncia la infracció, per inaplicació,
de l’art. 1258 del C. civil “dado que los Estatutos, ley aplicable entre las
partes, comportan para su cumplida efectividad y como lógica consecuencia
natural... la posibilidad de llevar a cabo las comunicaciones entre los
locales privativos alquilados a Y1 que exigen las obras de que aquí se trata
para poder cumplir su finalidad natural conforme a destino”.
Aquesta crítica jurídica tampoc pot reeixir
pel següent:
a) Les recurrents intenten altra vegada
substituir amb el seu interessat criteri el més objectiu i imparcial del
tribunal a quo. Que els estatuts de la Comunitat (en definitiva,
norma contractual) són d’acatament obligatori, ningú no ho ha qüestionat, i
menys encara la sentència combatuda, que n’ha fet una correcta aplicació
considerant legals obres d’altra manera palesament infractores de la LPH,
per tal com afectaven elements estructurals de l’edifici; de la mateixa
manera que en cap moment s’ha posat en dubte que els estatuts, com bé diu la recurrent, “constituyen auténtica
ley entre las partes” i, per tant, obliguen en els termes de
l’art. 1258 del
C. civil, que es diu vulnerat.
La part recurrent pretén, en definitiva,
que operin les conseqüències derivades d’un contracte, sense acceptar-ne la
interpretació que n’ha fet la Sala d’instància; interpretació que ja s’ha
dit que no era absurda, irraonable o arbitrària.
b) Els estatuts, en efecte, no preveien cap
construcció d’un enllaç vertical (escala, ascensor privatiu i un petit
muntacàrregues de comunicació entre el soterrani –1 i el soterrani –2, ni
que tal construcció pugués afectar el sostre (forjat) del soterrani –3; ni
menys encara un ús de servei exclusiu pels propietaris del local arrendat a
Y1
c) I és que, si bé és cert que els
contractes (en aquest cas, els Estatuts de la Comunitat de Propietaris)
obliguen també a “todas las consecuencias que, según su naturaleza, sean
conformes a la buena fe, al uso y a la ley”, no és menys cert que “la
expansión de los deberes al amparo del artículo 1288 debe ser lo más
restringida posible porque no puede escindirse este artículo del contenido
del 1283, según el cual, en los términos de un contrato no deberán
entenderse comprendidos cosas distintas y casos diferentes de aquéllos sobre
lo que los interesados se propusieron contratar”; prudència interpretativa
ja reclamada en el cas pel caràcter excepcional de la norma en els termes
abans assenyalats.
El motiu, doncs, també ha de fracassa E1.,
SA
E) Motius de recurs cinquè, sisè i setè
Igual desenllaç advers espera a aquests
motius de recurs. Tots ells invoquen exclusivament la infracció, per
inaplicació, de diversos articles de la Llei 13/1990, de 9 de juliol.
Com ja s’ha raonat in extenso en el
fonament segon d’aquesta Resolució, la llei que invoca la part recurrent no
és aplicable al cas; així doncs, la sentència d’instància no l’ha pogut
infringir perrquè tampoc l’ha aplicat.
Sense necessitat de cap més
comentari, decauen, doncs, aquest tres darrers motius i, amb ells, tot el
recurs formulat per les entitats X2, SA, i X3
Cinquè. Recurs de E1, SA
A) Motiu primer
S’hi denuncia la infracció de l’art. 7 de
la LPH, de l’art. 394 del Codi civil i de la doctrina jurisprudencial
dictada en matèria de legitimació passiva; tot això, amb la finalitat que
“sea declarada su falta de legitimación pasiva y, en consecuencia, que Y1
sea sin más absuelta de las pretensiones contenidas en la demanda”.
L’extens fonament jurídic tercer de la
present resolució dóna resposta a la qüestió plantejada, per la qual cosa
cal remetre-s’hi, amb referència a la legitimació passiva de Y1, que, per
tal com concorre en el cas, comporta la claudicació d’aquest primer motiu de
recurs.
B) Motiu segon
S’hi denuncia la infracció de
l’art. 27 de
la Llei catalana 13/90, de 9 de juliol, i de
l’art. 396 del Codi civil.
La part recurrent raona, en un primer
apartat, que “la legalidad de las obras objeto de conflicto debe ser
examinada a la luz de la legislación catalana”, per afegir, en un segon
apartat, “que dado que el sótano –1 pertenece a la subcomunidad nº 3 y que
el sótano -2 pertenece a la subcomunidad nº 2; dado que (...) el forjado
superior del sótano –2 constituye una pared medianera horizontal o tumbada
entre dos fincas, entre dos subcomunidades; dado que lo anterior implica que
el régimen jurídico aplicable para examinar la legalidad de la obra aquí
tratada es el recogido en la Ley catalana; y dado que dicha Ley permite a
los propietarios de fincas vecinas perforar las paredes medianeras,
necesariamente se ha de concluir que la perforación del forjado superior del
sótano – 2 debe ser declarada conforme a derecho...”
Tot aquest primer motiu de recurs —llevat
de la última manifestació que es fa “a mayor abundamiento”— persegueix,
doncs, exclusivament, la revocació de la sentència combatuda perquè no ha
aplicat l’esmentada Llei 13/90, de l’acció negatòria, les immissions, les
servituds i les relacions de veïnatge.
Per tant, com suara s’ha fet en ventilar
els motius cinquè, sisè i setè del recurs d’X2, SA, i X3,
el motiu haurà de declinar sense més davant la inaplicabilitat de la
referida norma catalana, segons ja s’ha raonat.
I, pel que fa al referit comentari que es
formula ad abundantia maior en el sentit que “...el sótano -1
(perteneciente a la subcomunidad nº 3) está destinado a acoger el centro
comercial y que el sótano –2 (perteneciente a la subcomunidad nº 2) está
destinado a zona de servicios del centro comercial” i que “interesa subrayar
los destinos mencionados porque la obra llevada a cabo no tiene otro fin que
potenciar tales destinos, recogidos en la Escritura de Constitución de Obra
Nueva”, s’ha de recordar que en el cas d’aquestes obres no pot operar per
remissió l’art. 20 del Reglament de Règim Interior del Centre Comercial “por
la sencilla razón de que el sótano nº 2 no forma parte de dicha entidad y no
le resulta, por tanto, aplicable dicha norma”, de la mateixa manera que
esdevé “de imposible justificación la invasión del espacio del sótano –3
(que no forma parte tampoco del Centro Comercial) por el foso del ascensor”,
segons assenyala amb encert la sentència recorreguda.
Aquest segon motiu, doncs, també ha de
fracassar E1., SA
C) Motiu tercer
S’hi postula “la inocuidad de la inmisión
en el sótano -3” i es denuncia com a vulnerada exclusivament la
Llei
13/1990, de 9 de juliol, concretament el seu art 3.2.
El motiu no pot reeixir, ja que s’hi pretén
justificar una hipotètica immissió en el soterrani –3, derivada de la
construcció del fossar de l’ascensor; justificació que, segons es diu, troba
empara en l’aplicació de l’art. 3.2 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de
juliol, numeral que obliga a qualsevol propietari a tolerar les immissions
que vinguin d’una finca veïna si són innòcues o si els perjudicis que causen
no són substancials.
Ja s’ha exposat abans que no resulta
aplicable l’esmentada Llei catalana, per la qual cosa, i sense necessitat de
més comentaris, ha de declinar tal motiu, que es fonamenta exclusivament en
la inadmissible premissa de l’aplicabilitat de la referida Llei.
D) Motiu quart
Aquest darrer motiu del recurs de Y1 addueix “El abuso de derecho en el que ha incurrido
E1., SA” i cita com a
infringit l’art. 7.2 del C. civil.
Es planteja, doncs, altra vegada, l’abús de
dret en què es diu que ha incorregut E1., SA, qüestió també adduïda per
l’anterior recurrent. La identitat de raó entre les al·legacions d’un i
altre permet a la Sala la remissió a tot el que ha dit en resoldre la
crítica jurídica anàloga formulada per X2, SA, i X3
Ha de decaure així aquest quart i darrer
motiu i, amb ell, tot el recurs formulat per E1, SA.
Sisè. Recurs de E1., SA
A) Primer motiu
S’hi denuncia la infracció de l’art. 396
del Codi civil i dels articles 7.1, 12 i 17.1 de la Llei de propietat
horitzontal.
Es raona, en síntesi, que la infracció
deriva de considerar el Tribunal a quo que la realització d’obres en
un dels locals de la planta baixa que dóna a la façana de l’edifici, estava
autoritzada per l’art. onze dels Estatuts de la Comunitat de Propietaris de
l’Edifici L’I., afegint, contràriament, que era necessari l’acord unànime de
la Junta de Propietaris, el qual s’havia d’explicitar formalment, sense que
es pogués considerar atorgat tàcitament o implícita, sobretot atès que, en
el cas, “no se trataba simplemente de abrir un nuevo acceso a uno de los locales del inmueble, sino de
transformar totalmente dicho local para apartarlo de su condición de
establecimiento comercial y destinar íntegramente su superficie a la
instalación de unas escaleras mecánicas de acceso a la planta inferior”.
El motiu, però, no pot prosperar pel
següent:
a) D’entrada, el recurrent fa supòsit de la
qüestió per tal com negligeix la realitat fàctica de la sentència combatuda
per substituir-la per la seva més interessada apreciació sobre l’autèntic
abast de les obres. Aquesta argumentació (que les modificacions fetes
equivalien a una transformació del local) fou ja adduïda en la instància i
refusada per la manifestació de l’òrgan a quo que aquestes obres van
consistir “en la substitución del escaparate por una puerta de acceso
directo a través de la avda. XXXXX”.
b) L’esmentat article 11 dels Estatuts de
la Comunitat de Propietaris disposa que “los locales situados en la planta
baja con fachada a cualquier vía pública podran abrir nuevos accesos, cerrar
o modificar los actualmente existentes, precisando únicamente la
autorización por mayoría de la Junta de Propietarios de la Entidad
correspondiente y el cumplimiento de la Normativa Municipal vigente en la
materia”.
Per tant, si en algun cas havia d’operar la
norma d’excepció estatutàriament prevista — norma que atorga facultats
d’innovació tan amples i contundents com les de, ni més ni menys, “abrir
nuevos accesos”, “cerrar”, “modificar los actualmente existentes”— era en
aquest cas.
Poc ha d’afegir, doncs, la Sala al que
expressa la sentència recorreguda, en el sentit que “tal modificación,
aunque afecta indiscutiblemente a un elemento común del edificio, se ha de
entender autorizada en el título constitutivo”, ja que “la amplitud con que
se autorizan tales obras (que necesariamente han de afectar a la fachada del
edificio) no admite discusión”.
c) Encara que la part recurrent insinuï la
il·legalitat dels estatuts esmentats, el cert és que no s’exercita cap acció
per a declarar-ne la nul·litat, com es desprèn no només del petitum
de la demanda, sinó de la mateixa composició processal de la litis, resultat
d’allò promogut per la part agent, litigi en el qual per a res s’ha cridat
la Comunitat de Propietaris ni els restants comuners, subjectes passius
d’ineludible vocatio si s’hagués pretès un pronunciament de la
gravetat d’una nul·litat del títol constitutiu d’una comunitat de
propietaris.
d) Respecte a la falta d’autorització per
realitzar aquestes obres, la Sala ha d’assumir íntegrament l’encertat
raonament de la sentència recorreguda en el sentit que “es verdad que en la
Junta de Propietarios de la subcomunidad de la entidad afectada (de la que
no forma parte la actora), esto es, la número 3, celebrada en fecha 19 de
abril de 1996, no se mencionan de manera expresa estas obras (se aprobó por
unanimidad la intercomunicación de los locales 2-62 y 1-73, así como la
práctica de las aberturas que para ello fueren necasarias), pero, sin duda,
se han de considerar inmplícitamente autorizadas. Para ello, según el
expresado art. 11 de los Estatutos, bastaba una
mayoría simple y las demandadas X2, SA, i X3 eran
entonces propietarias exclusivas, junto con otras dos empresas del mismo
grupo, de la totalidad de la entidad Centro Comercial y siguen siendo en la
actualidad propietarias mayoritarias”.
e) Finalment, a tot això pot afegir-se que,
per tal com l’autorització tàcita de referència només afecta els propietaris
de l’entitat núm. 3, de la qual no forma part la demandant E1., SA, aquesta
tampoc estaria legitimada, per falta d’interès, per invocar la manca del
referit acord exprés.
Tot el que mena, doncs, a la claudicació
d’aquest primer motiu de recurs.
B) Segon motiu
El fonamenta E1., SA, en la infracció de
l’art. 396 del Codi civil i dels art. 7.1, 12 i 17 de la Llei de propietat
horizontal.
S’addueix, també en síntesi, la necessitat,
en qualsevol cas, de l’autorització unànime de la Junta de la Comunitat de
Propietaris per a la instal·lació d’unes escales mecàniques d’unió entre
plantes, prèvia destrucció dels forjats corresponents. S’afegeix que la
facultat que concedeixen a aquest efecte l’art. 8 dels Estatuts i l’art. 20
del Reglament de Règim Interior es refereix només al supòsit d’un mateix
propietari que vol agrupar dos locals contigus, i s’assenyala que això no té
res a veure amb el cas, el qual tracta “de dos locales propiedad de
distintas personas que no se agrupaban para formar una sola entidad, sino
para destruir una de ellas y convertirla en acceso de otra” i que aquestes
obres envaeixen part de l’entitat núm. 2 i incrementen la càrrega de dos
pilars de l’immoble, cosa que dificulta la realització d’ulteriors obres
pels restants propietaris.
El motiu tampoc pot prosperar perquè:
a) L’art. 8 dels esmentats Estatuts disposa
que “los dueños de las entidades en que ha quedado dividido el edificio
quedan facultados para que por sí solos y sin necesidad de solicitar
autorización de la Comunidad de Propietarios del Edificio D. puedan realizar
operaciones de agregación, segregación, agrupación o división”, de tal
manera que “podrán pacticar las aberturas y pasos que estimen convenientes,
siempre y cuando éstos, y, en general, las obras que con tal motivo se
efectúen, no afecten en absoluto a la estructura del edificio, a la
seguridad de la construcción, ni a más elementos comunes que las propias
paredes de separación o a aquellas fracciones de las partes comunes (tales
como corredores, vestíbulos y escaleras) que sirvan de comunicación
únicamente entre las entidades que se pretendan comunicar”. Tanmateix,
aquesta disposició es remet expressament a allò que disposi el Reglament de
Régim Interior, el qual, en el seu art. 20, prescriu que “todo propietario
de dos o más fincas contiguas o situadas una debajo de la otra, tendrá la
posibilidad de unirlas para formar una sola finca nueva”.
b) Considerat això, cal atenir-se una
vegada més als elements fàctics de la sentència recorreguda, segons la qual:
- “la conexión de ambos locales se realizó
mediante las dos escaleras mecánicas que se aprecian en la fotografía
incorporada al dictamen del perito judicial. Para su instalación fue precisa
la apertura de un hueco de 65 m2 en el suelo de la planta baja, así como la
apertura de otro hueco de 14 m2 en el suelo de la planta sótano –1 a fin de
introducir el cajón de retorno de las escaleras”.
- Aquesta obra “no ha perjudicado la
estabilidad o seguridad del edificio. Como ratificó el perito judicial, la
carga total se ha reducido tras las obras, pues la añadida a consecuencia de
la instalación de las escaleras mecánicas es inferior al peso del forjado
derruido”. I, encara que s’hagi incrementat la càrrega, repartida de pilar a
pilar, “el factor de seguridad normativo se ha visto teóricamente reducido
de 1’60, en un caso, a 1’58, y, en el otro, a 1’59 (...) pequeña reducción
que carece de trascendencia”. - “Ambos locales forman parte de la entidad nº
3”. - “La obra ahora examinada fue autorizada por unanimidad en la Junta de
Propietarios de la Subcomunidad de la entidad nº 3
celebrada el 19 de abril de 1996”. - “El Reglamento de Régimen Interior del
Centro Comercial L’I. fue expresamente ratificado y firmado por los
otorgantes de la escritura de división del inmueble en propietat horizontal
(incluida, por tanto, la representación de la entidad actora)”.
c) Connectant aquesta realitat fàctica amb
la normativa suara expressada, queda clara la legalitat d’aquesta obra (unió
dels referits locals), ja que si aquesta operació d’agregació està
estatutàriament autoritzada, és evident que també ho està la inevitable
desaparició dels elements que els separen, encara que siguin forjats, ja que
la modificació no afecta l’estabilitat i seguretat de l’edifici, les obres
foren autoritzades per la Junta de Propietaris de la subcomunitat núm. 3, en
la qual res no posseeix la demandant, i ho foren a l’empara d’un
Reglament de Règim Interior ratificat,
també, per l’ara demandant, que, per això, no pot anar ara contra el seus
propis actes.
d) Referent, no a la unió entre tals
locals, sinó a la introducció del calaix de les escales mecàniques que
comuniquen la planta a nivell de l’avinguda XXXXX amb el soterrani –1,
calaix que afecta el teulat i forjat del soterrani –2, si bé és cert que
aquest soterrani –2 no forma part de l’entitat núm. 3 i, en conseqüència, no
li és d’aplicació el referit Reglament de Règim Interior, altra vegada cal
ajustar-se a allò que declara provat la sentència combatuda, o sigui, que
“la invasión efectiva del espacio de dicho sótano –2 que supone el cajón de mecanismos de las escaleras es
prácticamente nula, ya que ni tan siquiera sobresale del nivel de las
instalaciones comunes que se encuentran situadas en el techo del repetido
local (...) sin que de ello se derive perjuicio o molestia alguna para los
restantes comuneros”.
Exigir, doncs, per aquesta pràcticament
inexistent invasió del soterrani núm. 2 (actuació derivada d’una necessitat
tècnica que cap perjudici real ocasiona) el desmantellament de l’obra, amb
el que això comportaria respecte a les referides escales mecàniques i la
consegüent comunicació entre plantes, generaria una desproporció tal que
podria fer realitat la màxima summa ius, summa injuria, resultat que
no pot ser emparat pels tribunals, per la qual cosa es comprèn fàcilment la
inaplicabilitat al cas de la jurisprudència que, lluny de tal casuística,
invoca, amb caràcter general, el recurrent.
Per això ha de decaure també aquest segon
motiu de recurs.
C) Tercer motiu
Hi denuncia E1., SA, la infracció de
l’art.
396 del Codi civil i art. 7.1, 12 i 17.1 de la LPH, raonant que l’obra
consistent en “la construcción de una entreplanta o altillo en el sótano –2,
que divide su altura de unos seis metros en dos niveles, determinando
asimismo un aumento del volumen del espacio útil para las copropietarias de
218’31 m2”, implica una modificació estructural, generant un augment de
càrrega no previst inicialment, que afecta la seguretat de l’edifici i
altera el percentatge de participació dels propietaris en la Comunitat, raó
per la qual —conclou la recurrent— tal obra necessitava l’acord unànime de
la Junta de Propietaris.
Sobre això, la Sala assumeix íntegrament el
que declara la sentència recorreguda, en el sentit que “es un hecho
indiscutido que el espacio ocupado del sótano –2 es propiedad de aquellas
codemandadas, por lo que sólo en el supuesto de que con esta obra quedara de
alguna manera afectada la seguridad o estabilidad del edificio estaría
legitimada la actora para instar su demolición”, afectació inexistent perquè
la sentència combatuda, després d’analitzar la prova practicada, conclou que
“la sobrecarga prevista para dicha planta en el cálculo del proyecto fue de
1000 kg/m2 y que su concarga (peso propio del forjado y del pavimento) se
sitúa en torno a los 250 kg/m2, lo cual supone que el local aún dispone de
750 kg/m2 de sobrecarga admisible, que el usuario puede gestionar según su
conveniencia”.
I a això s’ha d’afegir, respecte a la
restant argumentació de la part recurrent que: a) Pel que fa a una possible
utilització futura de l’entresolat de forma tal que comportés una major
càrrega, amb emmagatzemament, per exemple, de maquinària o mercaderia de pes
superior al que ara suporta, es planteja una mera hipòtesi, que, com a tal,
està allunyada del problema real objecte d’aquest plet.
b) Respecte al fet que el pes de
l’entresolat “supone una mayor carga real sobre el forjado”, ressenya
expressament la Resolució que es combat, basant-se en una prova pericial,
que “... la mayor carga que comporta en la estructura del edificio aquel
altillo se puede igualar con el almacenamiento de determinadas mercancías,
como, dado el uso a que se destina el local en cuestión, libros o discos
compactos”.
En definitiva, es tracta, aquesta darrera
obra, d’una modificació circumscrita a un element del soterrani –2 propietat
de les codemandades, d’una obra purament interna feta per elles que per a
res afecta elements estructurals ni la seguretat de l’edifici, que és el
supòsit que podria legitimar l’acció de E1., SA.
El motiu, doncs, ha de decaure i, amb ell,
tot el recurs de la part demandant, fenomen que mena, per haver estat
refusats també els recursos de les altres dues parts litigants, a la íntegra
confirmació de la sentència recorreguda.
Setè.
Malgrat que a tenor de l’art. 398 de la LEC
escauria la imposició de les costes d’aquesta alçada a tots els recurrents,
ja que s’han desestimat totalment les seves pretensions, d’acord amb l’art.
394 de la mateixa Llei aquest Tribunal aprecia que l’assumpte —com resulta
del seu volum i de l’exhaustivitat dels respectius escrits d’interposició i
impugnació dels recursos— presentava una evident complexitat i consegüents
dubtes seriosos sobre el seus elements de fet i de dret.
Atesos els preceptes legals esmentats i
altres d’aplicació,
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya decideix: Desestimar els recursos de cassació
interposats per les representacions d’X2., SA., X3., E1, SA., i R., SA contra la Sentència de l’Audiència Provincial de
Barcelona (Secció Setzena) de 20 de febrer de 2002, dictada en el rotlle
d’apel·lació núm. 115/2001-B, derivat del judici declaratiu de major quantia
núm. 570/1998 del Jutjat de Primera Instància núm. 50 de Barcelona, sense
imposició de costes a cap litigant.
Així per aquesta la nostra sentència, ho
pronunciem, manem i signem.
|
|
