Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 3 d'octubre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 3 d’octubre de 2002 núm. 28/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per Construcciones XXXX, SA. i la Comunitat de Propietaris del c/ XXXXX núm. XX de L. i altres, contra la Sentència de 14 de gener de 2002 pronunciada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de L. en resoldre el recurs d’apel·lació formulat per la Comunitat de Propietaris del carrer XXXXX, núm. XX, de L., i 37 més, contra la dictada el 19 d’abril de 2000 pel Jutjat de 1a Instància núm. 44 de L. en el judici declaratiu ordinari de menor quantia instat per la Comunitat de Propietaris de c/ XXXXX, XX, de L., i altres contra Construcciones XXXX, SA, sobre reparació de defectes dels elements comuns de la Comunitat, indemnització de danys i perjudicis i de danys morals, privació de l’ús del local destinat a Club Esportiu. La part recurrent ha estat representada davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. José Rafael Ros Fernández i defensada pel lletrat Sr. Felipe Izquierdo Téllez. L’altra part recurrent ha estat representada pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i dirigida per l’advocat Sr. Javier Amorós Pastor.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En data 19 d’abril de 2000, el Jutjat de 1a. Instància núm. 44 de Barcelona va dictar una Sentència en les actuacions de judici de menor quantia núm. 58/1998, la qual declarava:

“Que procede la estimación parcial de la demanda presentada ..., debo condenar y condeno a Construcciones XXXX, SA, a realizar en el Club Deportivo y sus instalaciones las reparaciones detalladas en el fundamento jurídico cuarto de esta resolución. Condenándole a indemnizar a los actores en concepto de daños morales en las cantidades siguientes ... Absolviendo a la demandada de los demás pedimentos de la demanda. Cada parte abonará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad”.

Segon. No conforme amb aquella resolució, la Comunitat de Propietaris va interposar un recurs d’apel·lació davant la Secció 4a. de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual, en data 14 de gener de 2002, va dictar la seva Sentència revocant parcialment la de primera instància, amb expressa imposició de les costes de l’apel·lació a Construcciones XXXX., SA.

Tercer. Disconforme aquest amb tal Sentència, va interposar-hi un recurs extraordinari de cassació, el qual ha estat tramitat d’acord amb la llei. Es va assenyalar el dia 19 del corrent mes per a la celebració de vista, la qual va tenir lloc.

Actua com a ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Aquesta Sala considera que són antecedents d’índole històrica necessaris per a una correcta comprensió del tema en litigi, els següents:

a) La demanda fou entaulada per part de la Comunitat de Propietaris del carrer XXXXX, XX, de L., i una sèrie de propietaris d’habitatges de l’edifici que està constituït en propietat horitzontal contra Construcciones XXXX, SA, i Y2, SA, i segons es desprèn de la dita demanda es pretenia:

1- La condemna de les demandada Construcciones XXXX, SA, a pagar als demandants en concepte d’indemnització de danys i perjudicis la quantitat necessària per a la reparació dels elements comuns de la descrita propietat horitzontal, deteriorats a causa del defectuós funcionament del centre esportiu propietat d’una de les demandades i explotat per l’altra demandada. En la demanda es deixava constància de la “íntima relació entre les societats, per la identitat dels membres dels seus respectius consells d’administració”.

2- La condemna de les demandada Construcciones XXXX, SA, a pagar a les deu famílies demandants unes quantitats que oscil·len entre les 720.000 pessetes i els 27.000.000 milions, en concepte de danys morals produïts pels sorolls, immissions d’aigua, olors... que, segons es deia en la demanda, produeix el centre esportiu objecte del litigi, cosa que al seu entendre pertorba greument la seva vida habitual .

3- La condemna de l’esmentada demandada a pagar, també en concepte de danys morals, les quantitats escaients pels que es produïssin des de l’1 de gener de 1998 fins que cessessin les pertorbacions descrites.

4- La condemna de les demandades Construcciones XXXX, SA, i Y2, SA (l’entitat que explota el centre esportiu), a la privació de l’ús del local destinat a gimnàs i activitats esportives diverses fins a la total desaparició de les causes de les pertorbacions esmentades.

b) La demandada Construcciones XXXX, SA, s’oposà a la demanda adduint una sèrie d’excepcions tant de caràcter processal com de fons, i finalment, després d’una intensa activitat probatòria, es va dictar sentència en primera instància que estimà en part la demanda principal. La sentència dictada en primera instància va ser objecte de recurs d’apel·lació, a conseqüència del qual va recaure Sentència de la Secció IV de l’Audiència de L., que estimà en part el recurs d’ apel·lació i, per tant, va estimar la demanda i va condemnar la demandada Construcciones XXXX, SA, a: ejecutar en les instal·lacions del club esportiu una sèrie d’obres necessàries per tal de fer cessar les immissions acústiques, de calor, d’olors, d’aigua... que afecten els demandants; a pagar a les demandants la quantitat de 1.803,04 euros per danys materials soferts en els elements comuns de la propietat horitzontal demandant (entrada de l’edifici), i a pagar en concepte de danys morals les quantitats que es reflecteixen en la part dispositiva d’aquella resolució.

Contra la Sentència dictada per l’Audiència van interposar recurs de cassació tant les demandants com la demandada Construcciones XXXX, SA (l’entitat Y2, per causes que no interessen, ha quedat apartada del litigi). Escau en primer lloc l’anàlisi del presentat per la demandada, tant per qüestions sistemàtiques com per la data de presentació.

Segon. En el primer motiu de cassació, la demandada addueix infracció de l’article 3.5 de la Llei 13/90 de 9 de juliol reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge. En el seu desenvolupament la recurrent diu que l’Audiència ha interpretat de forma incorrecta aquest precepte legal pel fet de no diferenciar entre les instal ·lacions autoritzades administrativament i les que manquen d’autorització administrativa.

Segons criteri de la recurrent, del precepte esmentat se’n deriva que si una instal·lació autoritzada administrativament produeix immissions pertorbadores, només escau la concessió d’indemnitzacions en el cas que no es puguin adoptar mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables per tal d’evitar les conseqüències danyoses.

Interessa ressaltar la naturalesa de les pertorbacions danyoses objecte del litigi pel fet que les parts litigants, en els seus escrits rectors del procediment, no identificaren de forma encertada aquelles pertorbacions, circumstància per la qual s’invocà una normativa incorrecta que fou rectificada, en part, en segona instància.

Aquesta Sala va tenir oportunitat de pronunciar-se en relació amb el tema en litigi en la Sentència de 19 de març de 2001, en la qual es deia, pel que ara interessa: “immissió, en la seva accepció tècnica, implica, com diu la doctrina, una ingerència o intromissió indirecta sobre el predi produïda per l’activitat del propietari en l’exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en el predi veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la pròpia activitat, però no abraça les ingerències per via directa o per actes materials, la que determina el concepte de servitud (...) s’ha d’entendre que immissió és una ingerència físicament apreciable en el predi veí de substàncies, partícules o ones, que es propaguen sense intervenció de la voluntat humana, ans com a conseqüència de l’actuació de principis físics, ja sigui per mitjà de l’aire (olors), del sòl o les parets (vibracions), i que tenen el seu origen en l’activitat del propietari o posseïdor de l’immoble com a conseqüència del gaudiment de la finca i que s’interfereixen en el gaudi pacífic i útil del dret de propietat o de possessió d’un predi veí que no és absolutament necessari que sigui limítrof “.

També es d’interès l’avantdita sentència quan recalca que “clarament resulta d’una interpretació literal, sistemàtica i teleològica de la LANISRV i del seu article 2.2 que la llei, lluny de separar els conceptes d’immissió, de dany i de perjudici, els engloba, per lògica raó de causalitat, dins un mateix indestriable paradigma processal. La persona afectada, doncs, per les immissions no té per què exercitar, per una part, la genuïna acció negatòria per a postular la cessació de la immissió de l’article 2.2 de la LANISV i, per una altra, i acumulativament o no, un altre tipus d’acció indemnitzatòria segons paràmetres diferents”.

Queda clar, doncs, que en la demanda s’exercia una acció encaminada a fer cessar les immissions provinents del centre esportiu propietat de l’entitat demandada, i també a obtenir les indemnitzacions de danys i perjudicis causats; per tant l’aplicació de l’ article 3.5 de la LANISRV invocat com a infringit és indubtable ja que és qüestió no controvertida que les instal·lacions esportives que provocaren aquest plet gaudeixen de les autoritzacions administratives corresponents.

Correspon ara esbrinar el sentit de l’esmentat article tercer en l’apartat cinquè, que diu a la lletra: “les immissions substancials provinents d’instal·lacions autoritzades administrativament només faculten el propietari veí afectat per a sol·licitar l’adopció de les mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables per a evitar les conseqüències danyoses.

Si d’aquesta manera les conseqüències no es poden evitar, el propietari pot reclamar la indemnització corresponent dels danys i perjudicis que sofreixi”.

Segons s’ha dit, la recurrent interpreta aquest article en el sentit que les immissions produïdes per una instal·lació administrativament autoritzada no pot donar dret a una indemnització en el cas que hi hagi mesures tècnicament correctes i raonables econòmicament per a fer-les cessar. En tot cas, considera la recurrent que només quan no es puguin trobar aquestes mesures correctores, la part perjudicada pot tenir dret a una indemnització per causa de les pertorbacions sofertes.

Per tal d’esbrinar el sentit del precepte en discussió escau l’anàlisi dels altres preceptes de la LANISRV que hi guarden relació, i des d’aquesta perspectiva s’ha de fer ressaltar que l’article primer de la dita norma diu: “el propietari d’un immoble té acció per a fer cessar les pertorbacions il·legítimes del seu dret que no consisteixin en la privació o el reteniment indeguts de la possessió” .

Per la seva banda, l’article 2.1 de l’esmentada norma disposa: “l’acció negatòria té per objecte la protecció de la llibertat del domini dels immobles i el restabliment de la cosa a l’estat anterior a una pertorbació jurídica o material”. I en l’apartat segon continua: “en l’exercici de l’acció negatòria, a més de la cessació de la pertorbació, hom pot reclamar la indemnització pel danys i perjudicis produïts”.

En canvi, segons s’ha dit, en el precepte en debat la norma diu que quan les instal·lacions autoritzades administrativament produeixin immissions substancials, el veí afectat només pot sol·licitar les mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables per a evitar les conseqüències danyoses.

Per tant sembla clar que en cas d’instal·lacions autoritzades administrativament no escau l’exercici de l’acció negatòria, ja que en cap cas es poden tornar les coses a l’estat “anterior a una pertorbació jurídica o material”. En aquest casos hi ha una obligació de tolerar (en principi) la immissió i s’exclou l’acció negatòria pel fet que la immissió ja s’ha analitzat per anticipat, havent tingut en compte els possibles efectes perjudicials, per a la concessió de l’autorització.

Com ha dit autoritzada doctrina, com que hi ha hagut un control previ per part de l’Administració, no es poden fer cessar les activitats autoritzades, ja que en tot cas els veïns afectats han pogut comparèixer en el procediment administratiu per fer valer els seus drets. Però aquesta circumstància no impedeix que si bé és matèria pròpia del dret administratiu allò que interessa aspectes generals, quan s’afectin també els drets subjectius privats ha d’entrar en joc l’àmbit civil privat.

El que ha de quedar clar és que en l’àmbit de les activitats molestes, contràries a la salut o perilloses, encara que s’hagi atorgat la llicència això no suposa que s’entri a partir d’aquell moment en una situació petrificada i inamovible, sinó que en el cas que l’Administració observi l’incompliment de les condicions exigides o, si s’escau, deficiències en el compliment d’aquestes condicions, pot adoptar mesures correctores, inclosa la retirada de la llicència i clausura de l’activitat. Queda, doncs, en mans de l’Administració la decisió de decretar la clausura de l’activitat quan s’incompleixin els requisits tècnics exigits per les normes administratives.

Independentment de l’actuació administrativa, segons s’ha dit , en el cas que hi hagi interessos privats afectats negativament, les persones afectades podran exercir les corresponents accions en l’àmbit civil, que si bé no poden anar encaminades a clausurar les instal·lacions, sí que poden pretendre l’adopció de mesures raonables per a extingir o reduir les immissions i obtenir les indemnitzacions pertinents. L’acció exercida difereix, segons s’ ha avançat, de la negatòria, però en canvi hi manté una certa relació que permet l’aplicació de les normes d’aquesta previstes en la LANISRV. Atès que l’acció que escau exercir en casos d’activitats autoritzades administrativament té en comú amb la negatòria la persecució de la indemnització de danys i perjudicis, és oportú acudir per a la regulació d’aquesta a l’esmentada LANISRV. Aquesta consideració es justifica pel fet que si es consideressin aplicables les normes genèriques sobre responsabilitat civil (art. 1902 del CC) s’alteraria la naturalesa de l’acció, ja que és de caràcter objectiu, mentre que la de l’article 1902 del Codi civil, manté encara exigències de culpabilitat.

En el supòsit que ara es tracta és fet declarat provat que l’establiment esportiu objecte del litigi té al seu favor les autoritzacions administratives corresponents, i a aquesta circumstància s’hi ha d’afegir que si bé els demandants varen presentar múltiples denúncies i reclamacions davant de l’Ajuntament de L., no resulta acreditat que aquesta institució hagi donat cap ordre a la recurrent que hagi estat incomplerta. Malgrat tot, una lectura de la sentència objecte de recurs permet extraure’n que, atesa la prova pericial practicada, queda demostrada l’existència de pertorbacions: “inmisiones acústicas producidas por megafonía, por voces procedentes de yacuzzis de señoras en el cuarto de contadores, por golpes de puertas y voces procedentes de la zona de vestuarios y provenientes de la unidad exterior de ventilación. Asimismo, constata un exceso de transmisión de calor de pared de obra vista del vestíbulo, olor a cloro en el falso techo del vestíbulo y daños por oxidación en las lamas del falso techo del vestíbulo”.

Per tant, és correcta la sentència de l’Audiència que condemna la demandada a fer una sèrie d’obres a la seva propietat per tal de suprimir o reduir al màxim les esmentades pertorbacions, i també encerta la sentència de l’Audiència quan atorga indemnitzacions als demandants per raó dels danys morals.

Tot això perquè un curós estudi del precepte a què s’ha fet esment condueix a precisar que la tesi sustentada de forma interessada per la recurrent va en contra de l’esperit i finalitat de la LANISRV i també xoca amb el principi d’equitat (segons l’article 3 del Codi civil, ha de ser ponderada per aplicar les normes jurídiques).

És contrari a l’equitat i a l’esperit de la Llei 13/1990 afirmar que qui té autorització administrativa per explotar una instal·lació, ja té una patent de cors per a produir immissions sobre les finques veïnes que, si bé poden reclamar mesures tècniques i raonables econòmicament per a fer cessar o reduir les pertorbacions, han de renunciar a rebre indemnitzacions pels danys i perjudicis soferts.

L’esperit de la LANISRV és precisament d’evitar al màxim les pertorbacions que els veïns puguin causar als propietaris dels immobles afectats i rescabalar, si s’escau, pels danys i perjudicis soferts. Només quan les immissions siguin innòcues o insubstancials (art. 3.2) hi ha una obligació de tolerància. Si les immissions produeixen perjudicis substancials però són conseqüència de l’ús normal del predi veí, també hi ha una obligació de tolerància, però la llei regula expressament la “indemnització pels danys produïts” (art 3. 4).

Seguint la mateixa línia de raonament, no hi ha cap raó per excloure les pertorbacions produïdes per instal·lacions autoritzades administrativament de la indemnització de danys i perjudicis, ja que aquesta conclusió és, a més, la més respectuosa amb els antecedents legals que varen inspirar la normativa catalana. L’única especialitat de les immissions produïdes per instal·lacions autoritzades administrativament enfront de les que no gaudeixen d’autorització administrativa (o no en necessiten), és que no es pot exigir als seus titulars el tancament de la instal·lació o mesures que no siguin tècnicament possibles i econòmicament raonables per tal d’evitar les immissions.

Tots els anteriors raonaments condueixen al fracàs del motiu de recurs i a la confirmació, en aquest aspecte, de la sentència combatuda.

Tercer. En el segon motiu de cassació, la recurrent Construcciones XXXX, SA, denuncia infracció per inaplicació de l’article 316.1 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, i, a l’empara d’aquest precepte de la Llei processal, vol assolir que aquesta Sala faci revisió de la valoració de la prova d’interrogatori de les parts (segons la dicció emprada en la nova LEC).

En relació amb aquest motiu de recurs escau dir que la Llei d’enjudiciament civil vigent, quan aborda en l’exposició de motius la regulació del recurs de cassació, diu que vol deixar fora del seu àmbit les infraccions de les lleis processals, que circumscriu en el marc del recurs extraordinari per infracció processal, reservant la cassació per “crear autoritzada doctrina jurisprudencial”.

Aquesta postura de la LEC 2000 queda també evidenciada en dir (també en l’exposició de motius) que dintre les normes que regulen el contingut de la sentència hi figuren les regles del iuxta allegata et probata, la càrrega de la prova, la congruència i la cosa jutjada material. Nogensmenys, en l’avantdita exposició de motius de la Llei processal es remarca que queden excloses del Codi civil les normes de valoració probatòria, dient que aquests preceptes mancaven d’altra rellevància que no fos la processal.

Per tant, la LEC s’aparta de les pautes seguides en la jurisprudència i la doctrina, que si bé limitaven la cassació al control del judici jurídic relatiu a l’aplicació de la norma, feien una important reserva a favor del supòsit d’infracció d’una norma sobre valoració probatòria taxada o dels casos de valoració arbitrària de la prova. En aquest casos, és a dir, en cas de valoració arbitrària o il·lògica de la prova o en casos d’infracció de les normes de valoració probatòria legal, la via per atacar la sentència que hi incidia era (segons criteri jurisprudencial i doctrinal consolidat) la de la infracció de llei de l’article 1692.4 de la LEC de 1881, amb expressa invocació de la norma de valoració de la prova infringida. En canvi, ara, la infracció de llei que s’ha d’adduir en el recurs de cassació queda emmarcada en els preceptes de caràcter substantiu, i per tant, en cas d’infracció d’una norma probatòria, el recurrent ha d’acudir al recurs extraordinari per infracció processal.

Les anteriors consideracions ja són suficients per a rebutjar el segon motiu de recurs, però, malgrat tot, la Sala, per mor del curt període de vigència de la Llei processal que provoca que pocs recursos de cassació s’hagin resolt segons els seus paràmetres, considera convenient afegir:

a) Que, en tot cas, a redós de la cita del precepte esmentat (art. 316 de la LEC) el que pretén la part recurrent és una nova valoració de la prova practicada per tal de substituir el criteri imparcial i objectiu de l’Audiència pel seu parcial i interessat; i aquesta actuació queda vedada en seu cassacional, ja que, com és sabut, el tribunal de cassació ha de partir de la intangibilitat dels fets provats.

b) Que no és legítim pretendre la revisió d’una valoració global de la prova per causa de la sola declaració d’un dels demandants (són molts) que, a més, va contestar de forma poc clara a les preguntes de la recurrent.

c) Que en cap cas, per a concedir una indemnització per danys morals hi ha d’haver proves mèdiques que hi facin suport, ja que si l’Audiència considera provat que una sèrie de pertorbacions acústiques, d’olors, d’humitats, de forma notòria els han de provocar, aquesta conclusió no s’ha de alterar si no és arbitrària, i el cert és que, contràriament a aquesta afirmació, la tesi de l’Audiència és plenament encertada.

d) Finalment oblida la recurrent que, com ja va dir aquesta Sala en la Sentència a què s’ha fet esment de 19 de març de 2001, l’apreciació del dany per indemnitzar, la seva existència i quantia, és qüestió de fet reservada de manera única i exclusiva als tribunals d’instància (TS S 18 de juliol de 1996) i en aquest cas, la declaració de l’Audiència en relació amb el quantum dels danys es presenta com a totalment lògica, raonable i ajustada a les greus pertorbacions provocades per la recurrent, per la qual cosa no hi ha justificació per a alterar-la.

e) També escau posar en relleu que el fet que alguns dels demandants hagin fet ús del “centre esportiu” que tantes molèsties ha provocat i provoca a la propietat veïna, no té cap interès per a la resolució d’aquest litigi, per tal com es tracta d’una al·legació totalment mancada de rellevància jurídica.

Per totes les anteriors consideracions ha de decaure el motiu de recurs en debat.

Quart. En el tercer motiu de recurs la recurrent addueix infracció per inaplicació de l’art. 1910 del Codi civil i aplicació incorrecta de l’art. 1902 del mateix cos legal. Escau fer ressaltar que l’article 1910 del Codi civil fa responsable el cap de família que habita una casa o part d’ella dels danys causats per les coses que es llancin o caiguin des d’allà.

La invocació, a part de ser estranya, ja que aquest precepte legal no guarda relació amb el tema debatut, és, a més, sorpresiva ja que la sentència d’apel·lació no tracta el tema de la manca de legitimació de la recurrent per ser condemnada, que és en realitat el que s’infereix del motiu de recurs. Certament només cal una lectura del motiu del recurs per deduir que el recurrent, d’una forma obscura i poc tècnica, el que cerca és una declaració en el sentit que únicament l’arrendatari de l’immoble és responsable de les pertorbacions que es deriven de la seva explotació.

D’acord amb el que s’ha exposat, aquesta pretensió no pot reeixir per diverses circumstàncies: a) pel fet que no fou esgrimida de forma correcta en la contesta a la demanda, b) pel fet que en el recurs d’apel·lació tampoc consta que es mantingués la manca de legitimació de la demandada que ara recorre, i c) finalment per la circumstància que, segons es deriva de la sentència de l’Audiència, la recurrent apareix com a vertadera propietària del centre esportiu en litigi, deixant de banda l’existència d’una altra persona jurídica que per causes evidents es vol presentar com a persona totalment aliena a la demandada, quan realment, pel que ara es debat, els seus interessos són coincidents.

Corol·lari de les anteriors argumentacions és el rebuig del motiu de recurs en estudi.

Cinquè. Com a quart motiu de recurs addueix la recurrent infracció de l’article 218.1 de la Llei d’enjudiciament civil, que exigeix que: “les sentències han de ser clares, precises i congruents amb les demandes i amb la resta de pretensions de les parts, deduïdes oportunament en el plet...”

A redós d’aquesta al·legació la recurrent titlla la sentència d’incongruent pel fet que concedeix a les demandants interessos de les quantitats objecte de condemna des de la data d’interposició de la demanda, mentre que, segons assegura la recurrent, en la susdita demanda no es formulà aquesta pretensió.

La Sala no pot entrar en l’anàlisi del motiu de recurs pel fet que es tracta, sense dubtes, d’una al·legació de caràcter eminentment processal, que, tal com s’ha dit més amunt, s’ha d’encarrilar per la via del recurs extraordinari per infracció processal.

El recurs de cassació té com a finalitat crear doctrina jurisprudencial sobre qüestions de dret substantiu; per tant queden fora del marc d’aquest recurs extraordinari aquelles infraccions de llei de caràcter processal, i la congruència de les sentències, segons es deriva de l’exposició de motius de la LEC 2000, és, sense dubtes, d’aquesta índole, cosa que comporta el rebuig del motiu de recurs en estudi .

Sisè. També formulen recurs de cassació contra la sentència debatuda les demandants en la instància, les quals en el primer motiu de recurs al·leguen infracció de l’article 3.5 de la Llei catalana reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.

A l’empara d’aquesta al·legació, la part que recorre (la demandant) mostra el seu desacord amb la sentència de l’Audiència pel fet que no li atorga indemnització pels danys morals soferts des del dia 1 de gener de 1998 fins que en desaparegui l’origen.

Es fa èmfasi, en el motiu de recurs, en el fet que, segons es diu, l’Audiència confon els danys morals soferts fins al moment de l’adopció d’aquelles mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables per a fer cessar o reduir les pertorbacions, i aquells danys que no es puguin evitar ni amb l’adopció d’aquestes mesures.

Tot el motiu de recurs gira entorn de l’anterior consideració, amb la citació expressa de sentències del Tribunal Suprem que, a l’entendre de les recurrents, emparen la seva postura. Però el cert és que en la sentència de l’Audiència no hi ha base fàctica suficient per assolir els expressats interessos. És cert que la sentència combatuda en aquest punt fa una confosa interpretació de l’esmentat article 3.5 de la LANISRV, però, malgrat tot, perquè la Sala pogués acollir els interessos de les recurrents hauria d’haver estat reconegut en la citada sentència que les pertorbacions més amunt descrites continuen afectant les demandants amb igual intensitat que durant el període que s’indemnitza. Atès que no es compleix l’anterior exigència, no poden prosperar les pretensions de les recurrents, ja que si bé el raonament de la sentència en anàlisi pel que fa a aquest punt és lacònic, de la mateixa resolució es pot deduir que no ha quedat provat que els danys morals s’hagin allargat amb la mateixa intensitat a partir de l’1 de gener de 1998. És d’interès en aquest aspecte fer ressaltar que en la sentència objecte de recurs es recull el fet que la demandada “ha realizado alguna intervención para insonorizar y disminuir las inmisiones pero que dichas actuaciones han sido parciales y no han puesto fin a las perturbaciones...”.

Succeeix, doncs, que amb aquests antecedents no és acollible la petició de les demandants que pretenen una quantiosa indemnització pel període més amunt determinat, quan de la sentència en debat, d’acord amb la prova pericial practicada, se’n deriva que les pertorbacions que encara sofreix la finca que ocupen les demandants són, en aquests moments, de molt poca entitat.

Pels anteriors raonaments ha de decaure el motiu de recurs en estudi.

Setè. El segon motiu de recurs esgrimit per la demandant, en el qual s’addueix infracció dels articles 319 i 326 de la Llei d’enjudiciament civil, va encaminat a obtenir la declaració que l’esmentada demandant va dirigir a Construcciones XXXX, SA, el requeriment exigit a la Llei de propietat horitzontal per tal de, si esqueia, sol·licitar el tancament d’una instal·lació que produeixi pertorbacions als veïns d’una finca sotmesa a les normes de la dita norma.

L’anterior circumstància ja evidencia que el motiu de recurs no pot prosperar. Més amunt s’ha raonat de forma suficient que les infraccions processals s’han de denunciar per la via del recurs extraordinari per infracció processal. Però a això hi cal afegir que, com s’ha dit, el règim aplicable aquí és el de la LANISRV, i segons aquesta norma, com ja s’ha raonant suficientment, no és possible el tancament del Centre Esportiu que gaudeix de les autoritzacions administratives necessàries.

Tota aquesta constel·lació de circumstàncies condueix a la denegació de les pretensions de la recurrent i a la confirmació en aquest aspecte també de la sentència combatuda.

Vuitè. En el tercer motiu de recurs la recurrent denuncia la infracció de l’article 348 de la Llei d’enjudiciament civil, que diu que: “el tribunal ha de valorar els dictàmens pericials segons les regles de la sana crítica”.

Tot seguit es fa menció expressa del fet que el recurs de cassació ha de partir de la intangibilitat dels fets declarats provats i que l’error en la valoració de la prova només es pot al·legar quan per a la valoració s’hagin emprat normes de valoració legal o taxada o quan el Tribunal a quo hagi incidit en arbitrarietat o manca de lògica.

Malgrat l’anterior reconeixement, en el motiu de recurs s’aprofita seguidament per entrar de ple en la valoració de la prova pericial practicada en la instància per a demanar un increment en la quantitat que en concepte de danys soferts en la propietat de les demandants ha atorgat la sentència de l’Audiència.

El motiu de recurs ha de claudicar. En primer terme ja s’ha dit que les infraccions de la Llei processal a partir de l’entrada en vigor de la Llei d’enjudiciament civil de 2002 han de ser impugnades per la via del recurs extraordinari per infracció processal. L’anterior circumstància és suficient per fer decaure el motiu de recurs, però es podria encara afegir que no s’observa valoració arbitrària de la prova pericial, per la qual cosa queda vedat procedir a una nova valoració d’aquesta prova, com es pretén en el recurs, per tal com és una funció totalment allunyada de la funció cassacional.

Novè. Igual sort desestimatòria ha de córrer el quart motiu de recurs, ja que tracta també de fer una nova valoració de la prova pericial, diferent de la feta per l’Audiència i òbviament més favorable als seus interessos.

Desè. Per tal com són rebutjats els dos recursos de cassació interposats contra la sentència, i d’acord amb el que disposa l’ article 398 de la Llei d’ enjudiciament civil, no és procedent fer imposició de costes processals, atesa la complexitat de l’assumpte i els seus seriosos dubtes de fet i de dret a què es refereix l’article 394.

Per tot el que s’ha exposat, vistos els preceptes legals esmentats i altres de legal i pertinent aplicació.

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha dedicit:

Desestimar els recursos extraordinaris de cassació interposats pel procurador dels tribunals Sr. José Rafael Ros Fernández, en nom i representació de Construcciones XXXX, SA, i pel procurador dels tribunals Sr. Ivo Ranera Cahís, en nom i representació de la Comunitat de Propietaris del c/ XXXXX, núm. XX, de L. i altres, contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona i confirmar-la íntegrament sense fer imposició de les costes processals.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda