Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 3 d’octubre de 2002 núm. 28/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat
per Construcciones XXXX, SA. i la Comunitat de Propietaris del c/ XXXXX
núm. XX de L. i altres, contra la Sentència de 14 de gener de 2002
pronunciada per la Secció 4a de l’Audiència Provincial de L. en resoldre el recurs d’apel·lació formulat per la
Comunitat de Propietaris del carrer XXXXX, núm. XX, de L., i 37 més, contra la dictada el 19
d’abril de 2000 pel Jutjat de 1a Instància núm. 44 de L. en el judici
declaratiu ordinari de menor quantia instat per la Comunitat de Propietaris
de c/ XXXXX, XX, de L., i altres contra Construcciones XXXX, SA,
sobre reparació de defectes dels elements comuns de la Comunitat,
indemnització de danys i perjudicis i de danys morals, privació de l’ús del
local destinat a Club Esportiu. La part recurrent ha estat representada
davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. José Rafael Ros Fernández i
defensada pel lletrat Sr. Felipe Izquierdo Téllez. L’altra part recurrent ha
estat representada pel procurador Sr. Ivo Ranera
Cahís i dirigida per l’advocat Sr. Javier Amorós Pastor.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En data 19 d’abril de 2000, el Jutjat de
1a. Instància núm. 44 de Barcelona va dictar una Sentència en les actuacions
de judici de menor quantia núm. 58/1998, la qual declarava:
“Que procede la estimación parcial de la
demanda presentada ..., debo condenar y condeno a Construcciones XXXX, SA,
a realizar en el Club Deportivo y sus instalaciones las reparaciones
detalladas en el fundamento jurídico cuarto de esta resolución. Condenándole
a indemnizar a los actores en concepto de daños morales en las cantidades
siguientes ... Absolviendo a la demandada de los demás pedimentos de la
demanda. Cada parte abonará las costas causadas a su instancia y las comunes
por mitad”.
Segon.
No conforme amb aquella resolució, la
Comunitat de Propietaris va interposar un recurs d’apel·lació davant la
Secció 4a. de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual, en data 14 de
gener de 2002, va dictar la seva Sentència revocant parcialment la de
primera instància, amb expressa imposició de les costes de l’apel·lació a
Construcciones XXXX., SA.
Tercer.
Disconforme aquest amb tal Sentència, va
interposar-hi un recurs extraordinari de cassació, el qual ha estat tramitat
d’acord amb la llei. Es va assenyalar el dia 19 del corrent mes per a la
celebració de vista, la qual va tenir lloc.
Actua com a ponent la magistrada Il·lma.
Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Aquesta Sala considera que són antecedents
d’índole històrica necessaris per a una correcta comprensió del tema en
litigi, els següents:
a) La demanda fou entaulada per part de la
Comunitat de Propietaris del carrer XXXXX, XX, de L., i una sèrie de
propietaris d’habitatges de l’edifici que està constituït en propietat
horitzontal contra Construcciones XXXX, SA, i Y2, SA, i segons es
desprèn de la dita demanda es pretenia:
1- La condemna de les demandada
Construcciones XXXX, SA, a pagar als demandants en concepte d’indemnització
de danys i perjudicis la quantitat necessària per a la reparació dels
elements comuns de la descrita propietat horitzontal, deteriorats a causa
del defectuós funcionament del centre esportiu propietat d’una de les
demandades i explotat per l’altra demandada. En la demanda es deixava
constància de la “íntima relació entre les societats, per la identitat dels
membres dels seus respectius consells d’administració”.
2- La condemna de les demandada
Construcciones XXXX, SA, a pagar a les deu famílies demandants unes
quantitats que oscil·len entre les 720.000 pessetes i els 27.000.000 milions,
en concepte de danys morals produïts pels sorolls, immissions d’aigua, olors...
que, segons es deia en la demanda, produeix el centre esportiu objecte del
litigi, cosa que al seu entendre pertorba greument la seva vida habitual .
3- La condemna de l’esmentada demandada a
pagar, també en concepte de danys morals, les quantitats escaients pels que
es produïssin des de l’1 de gener de 1998 fins que cessessin les
pertorbacions descrites.
4- La condemna de les demandades
Construcciones XXXX, SA, i
Y2, SA (l’entitat que explota el centre
esportiu), a la privació de l’ús del local destinat a gimnàs i activitats
esportives diverses fins a la total desaparició de les causes de les
pertorbacions esmentades.
b) La demandada Construcciones XXXX, SA,
s’oposà a la demanda adduint una sèrie d’excepcions tant de caràcter
processal com de fons, i finalment, després d’una intensa activitat
probatòria, es va dictar sentència en primera instància que estimà en part
la demanda principal. La sentència dictada en primera instància va ser
objecte de recurs d’apel·lació, a conseqüència del qual va recaure Sentència
de la Secció IV de l’Audiència de L., que estimà en part el recurs d’
apel·lació i, per tant, va estimar la demanda i va condemnar la demandada
Construcciones XXXX, SA, a: ejecutar en les instal·lacions del club
esportiu una sèrie d’obres necessàries per tal de fer cessar les immissions
acústiques, de calor, d’olors, d’aigua... que afecten els demandants; a
pagar a les demandants la quantitat de 1.803,04 euros per danys materials
soferts en els elements comuns de la propietat horitzontal demandant
(entrada de l’edifici), i a pagar en concepte de danys morals les quantitats
que es reflecteixen en la part dispositiva d’aquella resolució.
Contra la Sentència dictada per l’Audiència
van interposar recurs de cassació tant les demandants com la demandada
Construcciones XXXX, SA (l’entitat Y2, per causes que no interessen, ha
quedat apartada del litigi). Escau en primer lloc l’anàlisi del presentat
per la demandada, tant per qüestions sistemàtiques com per la data de
presentació.
Segon.
En el primer motiu de cassació, la
demandada addueix infracció de l’article 3.5 de la Llei 13/90 de 9 de juliol
reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge. En el seu desenvolupament la recurrent diu que
l’Audiència ha interpretat de forma incorrecta aquest precepte legal pel fet
de no diferenciar entre les instal ·lacions autoritzades administrativament
i les que manquen d’autorització administrativa.
Segons criteri de la recurrent, del
precepte esmentat se’n deriva que si una instal·lació autoritzada
administrativament produeix immissions pertorbadores, només escau la
concessió d’indemnitzacions en el cas que no es puguin adoptar mesures
tècnicament possibles i econòmicament raonables per tal d’evitar les
conseqüències danyoses.
Interessa ressaltar la naturalesa de les
pertorbacions danyoses objecte del litigi pel fet que les parts litigants,
en els seus escrits rectors del procediment, no identificaren de forma
encertada aquelles pertorbacions, circumstància per la qual s’invocà una
normativa incorrecta que fou rectificada, en part, en segona instància.
Aquesta Sala va tenir oportunitat de
pronunciar-se en relació amb el tema en litigi en la Sentència de 19 de març
de 2001, en la qual es deia, pel que ara interessa: “immissió, en la seva
accepció tècnica, implica, com diu la doctrina, una ingerència o intromissió
indirecta sobre el predi produïda per l’activitat del propietari en
l’exercici de les seves facultats dominicals, que comporta la intromissió en
el predi veí de substàncies corpòries o immaterials com a conseqüència de la
pròpia activitat, però no abraça les ingerències per via directa o per actes
materials, la que determina el concepte de servitud (...) s’ha d’entendre
que immissió és una ingerència físicament apreciable en el predi veí de
substàncies, partícules o ones, que es propaguen sense intervenció de la
voluntat humana, ans com a conseqüència de l’actuació de principis físics,
ja sigui per mitjà de l’aire (olors), del sòl o les parets (vibracions), i
que tenen el seu origen en l’activitat del propietari o posseïdor de
l’immoble com a conseqüència del gaudiment de la finca i que s’interfereixen
en el gaudi pacífic i útil del dret de propietat o de possessió d’un predi
veí que no és absolutament necessari que sigui limítrof “.
També es d’interès l’avantdita sentència
quan recalca que “clarament resulta d’una interpretació literal, sistemàtica
i teleològica de la LANISRV i del seu article 2.2 que la llei, lluny de
separar els conceptes d’immissió, de dany i de perjudici, els engloba, per
lògica raó de causalitat, dins un mateix indestriable paradigma processal.
La persona afectada, doncs, per les immissions no té per què exercitar, per
una part, la genuïna acció negatòria per a postular la cessació de la
immissió de l’article 2.2 de la LANISV i, per una altra, i acumulativament o
no, un altre tipus d’acció indemnitzatòria segons paràmetres diferents”.
Queda clar, doncs, que en la demanda
s’exercia una acció encaminada a fer cessar les immissions provinents del
centre esportiu propietat de l’entitat demandada, i també a obtenir les
indemnitzacions de danys i perjudicis causats; per tant l’aplicació de l’
article 3.5 de la LANISRV invocat com a infringit és indubtable ja que és
qüestió no controvertida que les instal·lacions esportives que provocaren
aquest plet gaudeixen de les autoritzacions administratives corresponents.
Correspon ara esbrinar el sentit de
l’esmentat article tercer en l’apartat cinquè, que diu a la lletra: “les
immissions substancials provinents d’instal·lacions autoritzades
administrativament només faculten el propietari veí afectat per a
sol·licitar l’adopció de les mesures tècnicament possibles i econòmicament
raonables per a evitar les conseqüències danyoses.
Si d’aquesta manera les conseqüències no es
poden evitar, el propietari pot reclamar la indemnització corresponent dels
danys i perjudicis que sofreixi”.
Segons s’ha dit, la recurrent interpreta
aquest article en el sentit que les immissions produïdes per una
instal·lació administrativament autoritzada no pot donar dret a una
indemnització en el cas que hi hagi mesures tècnicament correctes i
raonables econòmicament per a fer-les cessar. En tot cas, considera la
recurrent que només quan no es puguin trobar aquestes mesures correctores,
la part perjudicada pot tenir dret a una indemnització per causa de les
pertorbacions sofertes.
Per tal d’esbrinar el sentit del precepte
en discussió escau l’anàlisi dels altres preceptes de la LANISRV que hi
guarden relació, i des d’aquesta perspectiva s’ha de fer ressaltar que
l’article primer de la dita norma diu: “el propietari d’un immoble té acció
per a fer cessar les pertorbacions il·legítimes del seu dret que no
consisteixin en la privació o el reteniment indeguts de la possessió” .
Per la seva banda, l’article 2.1 de
l’esmentada norma disposa: “l’acció negatòria té per objecte la protecció de
la llibertat del domini dels immobles i el restabliment de la cosa a l’estat
anterior a una pertorbació jurídica o material”. I en l’apartat segon
continua: “en l’exercici de l’acció negatòria, a més de la cessació de la
pertorbació, hom pot reclamar la indemnització pel danys i perjudicis
produïts”.
En canvi, segons s’ha dit, en el
precepte en debat la norma diu que quan les instal·lacions autoritzades
administrativament produeixin immissions substancials, el veí afectat només
pot sol·licitar les mesures tècnicament possibles i econòmicament raonables
per a evitar les conseqüències danyoses.
Per tant sembla clar que en cas
d’instal·lacions autoritzades administrativament no escau l’exercici de
l’acció negatòria, ja que en cap cas es poden tornar les coses a l’estat
“anterior a una pertorbació jurídica o material”. En aquest casos hi ha una
obligació de tolerar (en principi) la immissió i s’exclou l’acció negatòria
pel fet que la immissió ja s’ha analitzat per anticipat, havent tingut en
compte els possibles efectes perjudicials, per a la concessió de
l’autorització.
Com ha dit autoritzada doctrina, com que hi
ha hagut un control previ per part de l’Administració, no es poden fer
cessar les activitats autoritzades, ja que en tot cas els veïns afectats han
pogut comparèixer en el procediment administratiu per fer valer els seus
drets. Però aquesta circumstància no impedeix que si bé és matèria pròpia
del dret administratiu allò que interessa aspectes generals, quan s’afectin
també els drets subjectius privats ha d’entrar en joc l’àmbit civil privat.
El que ha de quedar clar és que en l’àmbit
de les activitats molestes, contràries a la salut o perilloses, encara que
s’hagi atorgat la llicència això no suposa que s’entri a partir d’aquell
moment en una situació petrificada i inamovible, sinó que en el cas que
l’Administració observi l’incompliment de les condicions exigides o, si
s’escau, deficiències en el compliment d’aquestes condicions, pot adoptar
mesures correctores, inclosa la retirada de la llicència i clausura de
l’activitat. Queda, doncs, en mans de l’Administració la decisió de
decretar la clausura de
l’activitat quan s’incompleixin els requisits tècnics exigits per les normes
administratives.
Independentment de l’actuació
administrativa, segons s’ha dit , en el cas que hi hagi interessos privats
afectats negativament, les persones afectades podran exercir les
corresponents accions en l’àmbit civil, que si bé no poden anar encaminades
a clausurar les instal·lacions, sí que poden pretendre l’adopció de mesures
raonables per a extingir o reduir les immissions i obtenir les
indemnitzacions pertinents. L’acció
exercida difereix, segons s’ ha avançat, de la negatòria, però en canvi hi
manté una certa relació que permet l’aplicació de les normes d’aquesta
previstes en la LANISRV. Atès que l’acció que escau exercir en casos
d’activitats autoritzades administrativament té en comú amb la negatòria la
persecució de la indemnització de danys i perjudicis, és oportú acudir per a
la regulació d’aquesta a l’esmentada LANISRV. Aquesta consideració es
justifica pel fet que si es consideressin aplicables les normes genèriques
sobre responsabilitat civil (art. 1902 del CC) s’alteraria la naturalesa de
l’acció, ja que és de caràcter objectiu, mentre que la de l’article 1902 del
Codi civil, manté encara exigències de culpabilitat.
En el supòsit que ara es tracta és fet
declarat provat que l’establiment esportiu objecte del litigi té al seu
favor les autoritzacions administratives corresponents, i a aquesta
circumstància s’hi ha d’afegir que si bé els demandants varen presentar
múltiples denúncies i reclamacions davant de l’Ajuntament de L., no
resulta acreditat que aquesta institució hagi donat cap ordre a la recurrent
que hagi estat incomplerta. Malgrat tot, una lectura de la sentència objecte
de recurs permet extraure’n que, atesa la prova pericial practicada, queda demostrada l’existència de
pertorbacions: “inmisiones acústicas producidas por megafonía, por voces
procedentes de yacuzzis de señoras en el cuarto de contadores, por golpes de
puertas y voces procedentes de la zona de vestuarios y provenientes de la
unidad exterior de ventilación. Asimismo, constata un exceso de transmisión
de calor de pared de obra vista del vestíbulo, olor a cloro en el falso
techo del vestíbulo y daños por oxidación en las lamas del falso techo del
vestíbulo”.
Per tant, és correcta la sentència de
l’Audiència que condemna la demandada a fer una sèrie d’obres a la seva
propietat per tal de suprimir o reduir al màxim les esmentades
pertorbacions, i també encerta la sentència de l’Audiència quan atorga
indemnitzacions als demandants per raó dels danys morals.
Tot això perquè un curós estudi del
precepte a què s’ha fet esment condueix a precisar que la tesi sustentada de
forma interessada per la recurrent va en contra de l’esperit i finalitat de
la LANISRV i també xoca amb el principi d’equitat (segons
l’article 3 del
Codi civil, ha de ser ponderada per aplicar les normes jurídiques).
És contrari a l’equitat i a l’esperit de la
Llei 13/1990 afirmar que qui té autorització administrativa per explotar una
instal·lació, ja té una patent de cors per a produir immissions sobre les
finques veïnes que, si bé poden reclamar mesures tècniques i raonables
econòmicament per a fer cessar o reduir les pertorbacions, han de renunciar
a rebre indemnitzacions pels danys i perjudicis soferts.
L’esperit de la LANISRV és precisament
d’evitar al màxim les pertorbacions que els veïns puguin causar als
propietaris dels immobles afectats i rescabalar, si s’escau, pels danys i
perjudicis soferts. Només quan les immissions siguin innòcues o
insubstancials (art. 3.2) hi ha una obligació de tolerància. Si les
immissions produeixen perjudicis substancials però són conseqüència de l’ús
normal del predi veí, també hi ha una obligació de tolerància, però la llei
regula expressament la “indemnització pels danys produïts” (art 3. 4).
Seguint la mateixa línia de raonament, no
hi ha cap raó per excloure les pertorbacions produïdes per instal·lacions
autoritzades administrativament de la indemnització de danys i perjudicis,
ja que aquesta conclusió és, a més, la més respectuosa amb els antecedents
legals que varen inspirar la normativa catalana. L’única especialitat de les
immissions produïdes per instal·lacions autoritzades administrativament
enfront de les que no gaudeixen d’autorització administrativa (o no en
necessiten), és que no es pot exigir als seus titulars el tancament de la
instal·lació o mesures que no siguin tècnicament possibles i econòmicament
raonables per tal d’evitar les
immissions.
Tots els anteriors raonaments
condueixen al fracàs del motiu de recurs i a la confirmació, en aquest
aspecte, de la sentència combatuda.
Tercer.
En el segon motiu de cassació, la recurrent
Construcciones XXXX, SA, denuncia infracció per inaplicació de
l’article
316.1 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, i, a l’empara d’aquest
precepte de la Llei processal, vol assolir que aquesta Sala faci revisió de
la valoració de la prova d’interrogatori de les parts (segons la dicció
emprada en la nova LEC).
En relació amb aquest motiu de recurs escau
dir que la Llei d’enjudiciament civil vigent, quan aborda en l’exposició de
motius la regulació del recurs de cassació, diu que vol deixar fora del seu
àmbit les infraccions de les lleis processals, que circumscriu en el marc
del recurs extraordinari per infracció processal, reservant la cassació per
“crear autoritzada doctrina jurisprudencial”.
Aquesta postura de la
LEC 2000 queda també
evidenciada en dir (també en l’exposició de motius) que dintre les normes
que regulen el contingut de la sentència hi figuren les regles del iuxta
allegata et probata, la càrrega de la prova, la congruència i la cosa
jutjada material. Nogensmenys, en l’avantdita exposició de motius de la Llei
processal es remarca que queden excloses del Codi civil les normes de
valoració probatòria, dient que aquests preceptes mancaven d’altra
rellevància que no fos la processal.
Per tant, la LEC s’aparta de les pautes
seguides en la jurisprudència i la doctrina, que si bé limitaven la cassació
al control del judici jurídic relatiu a l’aplicació de la norma, feien una
important reserva a favor del supòsit d’infracció d’una norma sobre
valoració probatòria taxada o dels casos de valoració arbitrària de la
prova. En aquest casos, és a dir, en cas de valoració arbitrària o il·lògica
de la prova o en casos d’infracció de les normes de valoració probatòria
legal, la via per atacar la sentència que hi incidia era (segons criteri
jurisprudencial i doctrinal consolidat) la de la infracció de llei de
l’article 1692.4 de la LEC de 1881, amb expressa invocació de la norma de
valoració de la prova infringida. En canvi, ara, la infracció de llei que
s’ha d’adduir en el recurs de cassació queda emmarcada en els preceptes de
caràcter substantiu, i per tant, en cas d’infracció d’una norma probatòria,
el recurrent ha d’acudir al recurs extraordinari per infracció processal.
Les anteriors consideracions ja són
suficients per a rebutjar el segon motiu de recurs, però, malgrat tot, la
Sala, per mor del curt període de vigència de la Llei processal que provoca
que pocs recursos de cassació s’hagin resolt segons els seus paràmetres,
considera convenient afegir:
a) Que, en tot cas, a redós de la cita del
precepte esmentat (art. 316 de la LEC) el que pretén la part recurrent és
una nova valoració de la prova practicada per tal de substituir el criteri
imparcial i objectiu de l’Audiència pel seu parcial i interessat; i aquesta
actuació queda vedada en seu cassacional, ja que, com és sabut, el tribunal
de cassació ha de partir de la intangibilitat dels fets provats.
b) Que no és legítim pretendre la revisió
d’una valoració global de la prova per causa de la sola declaració d’un dels
demandants (són molts) que, a més, va contestar de forma poc clara a les
preguntes de la recurrent.
c) Que en cap cas, per a concedir una
indemnització per danys morals hi ha d’haver proves mèdiques que hi facin
suport, ja que si l’Audiència considera provat que una sèrie de
pertorbacions acústiques, d’olors, d’humitats, de forma notòria els han de
provocar, aquesta conclusió no s’ha de alterar si no és arbitrària, i el
cert és que, contràriament a aquesta afirmació, la tesi de l’Audiència és
plenament encertada.
d) Finalment oblida la recurrent que, com
ja va dir aquesta Sala en la Sentència a què s’ha fet esment de 19 de març
de 2001, l’apreciació del dany per indemnitzar, la seva existència i
quantia, és qüestió de fet reservada de manera única i exclusiva als
tribunals d’instància (TS S 18 de juliol de 1996) i en aquest cas, la
declaració de l’Audiència en relació amb el quantum dels danys es
presenta com a totalment lògica, raonable i ajustada a les greus
pertorbacions provocades per la recurrent, per la qual cosa no hi ha
justificació per a alterar-la.
e) També escau posar en relleu que el fet
que alguns dels demandants hagin fet ús del “centre esportiu” que tantes
molèsties ha provocat i provoca a la propietat veïna, no té cap interès per
a la resolució d’aquest litigi, per tal com es tracta d’una al·legació
totalment mancada de rellevància jurídica.
Per totes les anteriors consideracions ha
de decaure el motiu de recurs en debat.
Quart.
En el tercer motiu de recurs la recurrent
addueix infracció per inaplicació de
l’art. 1910 del Codi civil i aplicació
incorrecta de l’art. 1902 del mateix cos legal. Escau fer ressaltar que
l’article 1910 del Codi civil fa responsable el cap de família que habita
una casa o part d’ella dels danys causats per les coses que es llancin o
caiguin des d’allà.
La invocació, a part de ser estranya, ja
que aquest precepte legal no guarda relació amb el tema debatut, és, a més,
sorpresiva ja que la sentència d’apel·lació no tracta el tema de la manca de
legitimació de la recurrent per ser condemnada, que és en realitat el que
s’infereix del motiu de recurs. Certament només cal una lectura del motiu
del recurs per deduir que el recurrent, d’una forma obscura i poc tècnica,
el que cerca és una declaració en el sentit que únicament l’arrendatari de
l’immoble és responsable de les pertorbacions que es deriven de la seva explotació.
D’acord amb el que s’ha exposat, aquesta
pretensió no pot reeixir per diverses circumstàncies: a) pel fet que
no fou esgrimida de forma correcta en la contesta a la demanda, b)
pel fet que en el recurs d’apel·lació tampoc consta que es mantingués la
manca de legitimació de la demandada que ara recorre, i c) finalment
per la circumstància que, segons es deriva de la sentència de l’Audiència,
la recurrent apareix com a vertadera propietària del centre esportiu en
litigi, deixant de banda l’existència d’una altra persona jurídica que per
causes evidents es vol presentar com a persona totalment aliena a la
demandada, quan realment, pel que ara es debat, els seus interessos són
coincidents.
Corol·lari de les anteriors argumentacions
és el rebuig del motiu de recurs en estudi.
Cinquè.
Com a quart motiu de recurs
addueix la recurrent infracció de l’article 218.1 de la Llei d’enjudiciament
civil, que exigeix que: “les sentències han de ser clares, precises i
congruents amb les demandes i amb la resta de pretensions de les parts,
deduïdes oportunament en el plet...”
A redós d’aquesta al·legació la
recurrent titlla la sentència d’incongruent pel fet que concedeix a les
demandants interessos de les quantitats objecte de condemna des de la data
d’interposició de la demanda, mentre que, segons assegura la recurrent, en
la susdita demanda no es formulà aquesta pretensió.
La Sala no pot entrar en l’anàlisi del
motiu de recurs pel fet que es tracta, sense dubtes, d’una al·legació de
caràcter eminentment processal, que, tal com s’ha dit més amunt, s’ha
d’encarrilar per la via del recurs extraordinari per infracció processal.
El recurs de cassació té com a finalitat
crear doctrina jurisprudencial sobre qüestions de dret substantiu; per tant
queden fora del marc d’aquest recurs extraordinari aquelles infraccions de
llei de caràcter processal, i la congruència de les sentències, segons es
deriva de l’exposició de motius de la LEC 2000, és, sense dubtes, d’aquesta
índole, cosa que comporta el rebuig del motiu de recurs en estudi .
Sisè.
També formulen recurs de cassació contra la
sentència debatuda les demandants en la instància, les quals en el primer
motiu de recurs al·leguen infracció de
l’article 3.5 de la Llei catalana
reguladora de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les
relacions de veïnatge.
A l’empara d’aquesta al·legació, la part
que recorre (la demandant) mostra el seu desacord amb la sentència de
l’Audiència pel fet que no li atorga indemnització pels danys morals soferts
des del dia 1 de gener de 1998 fins que en desaparegui l’origen.
Es fa èmfasi, en el motiu de recurs, en el
fet que, segons es diu, l’Audiència confon els danys morals soferts fins al
moment de l’adopció d’aquelles mesures tècnicament possibles i econòmicament
raonables per a fer cessar o reduir les pertorbacions, i aquells danys que
no es puguin evitar ni amb l’adopció d’aquestes mesures.
Tot el motiu de recurs gira entorn de
l’anterior consideració, amb la citació expressa de sentències del Tribunal
Suprem que, a l’entendre de les recurrents, emparen la seva postura. Però el
cert és que en la sentència de l’Audiència no hi ha base fàctica suficient
per assolir els expressats interessos. És cert que la sentència combatuda en
aquest punt fa una confosa interpretació de l’esmentat article 3.5 de la
LANISRV, però, malgrat tot, perquè la Sala pogués acollir els interessos de
les recurrents hauria d’haver estat reconegut en la citada sentència que les
pertorbacions més amunt descrites continuen afectant les demandants amb
igual intensitat que durant el període que s’indemnitza. Atès que no es
compleix l’anterior exigència, no poden prosperar les pretensions de les
recurrents, ja que si bé el raonament de la sentència en anàlisi pel que fa
a aquest punt és lacònic, de la mateixa resolució es pot deduir que no ha
quedat provat que els danys morals s’hagin allargat amb la mateixa intensitat
a partir de l’1 de gener de 1998. És d’interès en aquest aspecte fer
ressaltar que en la sentència objecte de recurs es recull el fet que la
demandada “ha realizado alguna intervención para insonorizar y disminuir las
inmisiones pero que dichas actuaciones han sido parciales y no han puesto
fin a las perturbaciones...”.
Succeeix, doncs, que amb aquests
antecedents no és acollible la petició de les demandants que pretenen una
quantiosa indemnització pel període més amunt determinat, quan de la
sentència en debat, d’acord amb la prova pericial practicada, se’n deriva
que les pertorbacions que encara sofreix la finca que ocupen les demandants
són, en aquests moments, de molt poca entitat.
Pels anteriors raonaments ha de decaure el
motiu de recurs en estudi.
Setè.
El segon motiu de recurs esgrimit per la
demandant, en el qual s’addueix infracció dels articles 319 i 326 de la Llei
d’enjudiciament civil, va encaminat a obtenir la declaració que l’esmentada
demandant va dirigir a Construcciones XXXX, SA, el requeriment exigit a la
Llei de propietat horitzontal per tal de, si esqueia, sol·licitar el
tancament d’una instal·lació que produeixi pertorbacions als veïns d’una
finca sotmesa a les normes de la dita norma.
L’anterior circumstància ja evidencia que
el motiu de recurs no pot prosperar. Més amunt s’ha raonat de forma
suficient que les infraccions processals s’han de denunciar per la via del
recurs extraordinari per infracció processal. Però a això hi cal afegir que,
com s’ha dit, el règim aplicable aquí és el de la LANISRV, i segons aquesta
norma, com ja s’ha raonant suficientment, no és possible el tancament del
Centre Esportiu que gaudeix de les autoritzacions administratives
necessàries.
Tota aquesta constel·lació de
circumstàncies condueix a la denegació de les pretensions de la recurrent i
a la confirmació en aquest aspecte també de la sentència combatuda.
Vuitè.
En el tercer motiu de recurs la recurrent
denuncia la infracció de l’article 348 de la Llei d’enjudiciament civil, que
diu que: “el tribunal ha de valorar els dictàmens pericials segons les
regles de la sana crítica”.
Tot seguit es fa menció expressa del fet
que el recurs de cassació ha de partir de la intangibilitat dels fets
declarats provats i que l’error en la valoració de la prova només es pot
al·legar quan per a la valoració s’hagin emprat normes de valoració legal o
taxada o quan el Tribunal a quo hagi incidit en arbitrarietat o manca
de lògica.
Malgrat l’anterior reconeixement, en el
motiu de recurs s’aprofita seguidament per entrar de ple en la valoració de
la prova pericial practicada en la instància per a demanar un increment en
la quantitat que en concepte de danys soferts en la propietat de les
demandants ha atorgat la sentència de l’Audiència.
El motiu de recurs ha de claudicar. En
primer terme ja s’ha dit que les infraccions de la Llei processal a partir
de l’entrada en vigor de la Llei d’enjudiciament civil de 2002 han de ser
impugnades per la via del recurs extraordinari per infracció processal.
L’anterior circumstància és suficient per fer decaure el motiu de recurs,
però es podria encara afegir que no s’observa valoració arbitrària de la
prova pericial, per la qual cosa queda vedat procedir a una nova valoració
d’aquesta prova, com es pretén en el recurs, per tal com és una funció totalment allunyada de la funció
cassacional.
Novè.
Igual sort desestimatòria ha de córrer el
quart motiu de recurs, ja que tracta també de fer una nova valoració de la
prova pericial, diferent de la feta per l’Audiència i òbviament més
favorable als seus interessos.
Desè.
Per tal com són rebutjats els dos recursos
de cassació interposats contra la sentència, i d’acord amb el que disposa l’
article 398 de la Llei d’ enjudiciament civil, no és procedent fer imposició
de costes processals, atesa la complexitat de l’assumpte i els seus seriosos
dubtes de fet i de dret a què es refereix l’article 394.
Per tot el que s’ha exposat, vistos els
preceptes legals esmentats i altres de legal i pertinent aplicació.
PART DISPOSITIVA
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya ha dedicit:
Desestimar els recursos extraordinaris de
cassació interposats pel procurador dels tribunals Sr. José Rafael Ros
Fernández, en nom i representació de Construcciones XXXX, SA, i pel
procurador dels tribunals Sr. Ivo Ranera Cahís, en nom i representació de la
Comunitat de Propietaris del c/ XXXXX, núm. XX, de L. i altres,
contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial
de Barcelona i confirmar-la íntegrament sense fer imposició de les costes
processals.
Així ho acorda la Sala i ho signen els
magistrats esmentats més amunt.
|
