Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de
septembre de 2002 núm. 27/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya ha vist els recursos extraordinaris per infracció
processal i de cassació interposats per la Sra. X1 com a sucesora
del seu espòs Sr. X2, contra la Sentència d’11 de juny darrer
pronunciada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona en
resoldre el recurs d’apel·lació formulat per l’esmentat X2. contra la
dictada el 13 d’octubre de 1998 pel Jutjat de 1ª Instància núm. 2 de St.
Feliu de Guíxols en el judici declaratiu ordinari de menor quantia instat
pel Sr. X2 contra el Sr. Y1 i altres, sobre nul·litat de
testament hològraf i altres punts. La part recurrent ha estat representada
davant d’aquest Tribunal pel procurador Sr. Ivo Ranera Cahís i defensada pel
lletrat Sr. Juan Geli Rissec. La part recorreguda del Sr. Y1 ha estat representat per la procuradora Sra. Araceli García Gómez i dirigida
per l’advocat Sr. Josep M. Pou de Avilés; i a la part recorreguda de
l’Ajuntament de L. l’ha representat la procuradora Sra.
Elena Soria de Villalonga i dirigit l’advocada Sra. Mireia Pi Pagès.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En les actuacions de judici declaratiu de
menor quantia esmentades damunt, l’actor Sr. X2 va sol·licitar a la
demanda que fos dictada una Sentència en la qual es declarés:
“- Con caràcter principal:
1º/ Se declare nulo el supuesto testamento
ológrafo de Dña. X3 (carta documento n. 3 de esta demanda), tanto
considerado como ‘testamento’ en sentido estricto como ‘codicilo’.
2º/ Se declare al actor D. X2
heredero ab intestato de Dña. X3
3º/ Se condene a los demandados a entregar
a dicho heredero D. X2 las partes del caudal relicto de la herencia
de X3 que cada uno de ellos posee según detalle consignado en el
hecho quinto, epígrafe letra c), de esta demanda y resulte acreditado
en el pleito, con sus respectivos intereses legales, frutos o rentas.
- “Subsidiariamente, para el caso de que se
reconociere al pretendido ‘testamento ológrafo’ valor de ‘codicilo’ y éste
fuere considerado como válido y eficaz, los pronunciamientos que se
solicitan son los siguientes:
a/ Se declare al actor D. X2
heredero ab intestato de Dña. X3
b/ Se declare el derecho de dicho heredero
D. X2 a detraer su cuarta falcidia íntegra a expensas de los legados
dispuestos, que deberán ser reducidos a proporción de su valor respectivo,
de la forma que se determine en ejecución de sentencia.
c/ Se condene a los demandados a entregar
al dicho D. X2 el importe o porción en que haya sido reducido su
legado respectivo, con intereses, frutos o rentas a partir del momento en
que quede determinada la reducción.
- Y en ambos supuestos, principal y
subsidiario, se condene a todos los demandados a estar y pasar por las
declaraciones y condenas que, en definitiva, formule la sentencia y al pago
de las costas del juicio si se opusieren”.
Segon.
En data 13 d’octubre de 1998, el Jutjat de
Primera Instància núm. 2 de St. Feliu de Guíxols va dictar una Sentència en
què va desestimar totalment la demanda i va imposar les costes a l’actor.
Tercer.
No conforme aquest darrer amb aquella
resolució, va interposar un recurs d’apel·lació davant la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 11 de juny de 2001, va
dictar la seva Sentència confirmant íntegrament la de primera instancia amb
expressa imposició de les costes de l’apel·lació a l’actor.
Quart.
Disconforme amb aquesta Sentència, l’actor
hi va interposar un recurs extraordinari per infracció processal i un recurs
també extraordinari de cassació, els quals han estat tramitats d’actor amb
la llei. Es va assenyalar el dia 9 del corrent mes per a la seva deliberació
i votació, les quals varen tenir lloc.
Actua com a ponent el magistrat
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE
DRET
Primer.
Per una Interlocutòria de 23 de maig darrer
aquest Tribunal va decidir admetre a tràmit els recursos extraordinaris per
infracció processal i de cassació interposats pel Sr. X2 (i continuats, per la defunció d’aquest, per la seva hereva la Sra.
X1) contra la Sentència d’11 de juny de 2001 dictada per la Secció Primera
de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va confirmar la que el 13
d’octubre de 1998 havia pronunciat el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de
Sant Feliu de Guíxols en el judici de menor quantia instat per l’esmentat
X2. contra el Sr. Y1 i altres sobre la impugnació d’un
suposat testament hològraf.
La regla 6a. de la disposició final 16a de
la Llei d’enjudiciament civil obliga a resoldre en primer lloc el recurs
d’infracció processal; i tenint en compte que les dues parts recorregudes
que han comparegut aquí han al·legat sengles motius d’inadmissibilitat de
tal recurs (d’acord amb allò que autoritza el paràgraf segon de l’art. 474
de la Llei processal esmentada) caldrà examinar en primer terme aquests
motius d’al·legada inadmissibilitat.
Segon.
L’Ajuntament de L. addueix que no s’havia d’admetre el recurs de cassació (ni, per tant, tampoc
el d’infracció processal, segons la regla 5a de la disposició final 16a) per
tal com s’havia seguit el litigi com a judici declaratiu de menor quantia i
aquesta indeterminada, per la qual cosa creu que no era admissible el recurs
de cassació interposat a l’empara del núm. 3r de l’art 477.2 de la Llei
d’enjudiciament civil.
Aquesta qüestió ja va ser considerada i
resolta en aquest recurs en la nostra Interlocutòria precedent de 23 de maig
darrer, en la qual, tot fent esment de la doctrina que aquest Tribunal ja
havia exposat anteriorment en una altra Interlocutòria de 18 d’abril pasta
(en resoldre el recurs de queixa núm. 20/2002), va declarar que tant si
l’assumpte havia estat tramitat en les instàncies per raó de la quantia com
si ho havia estat per raó de la matèria o en un procediment especial, si la
sentència recaiguda presentava interès cassacional pel fet d’estar compresa
en algun dels supòsits a què fa referència l’apartat 3 de l’art. 477, és
admissible el recurs de cassació del núm. 3r de l’art. 477.2 de la Llei
processal civil. I aquest es va admetre perquè estava en un d’aquells
supòsits.
Per consegüent, i reiterant ara la doctrina
i les decisions de les nostres resolucions anteriors, cal rebutjar la causa
d’inadmissibilitat del recurs esgrimida per l’Ajuntament de L. en el seu escrit d’oposició.
Tercer.
L’altra part recorreguda, el Sr. Y1, s’oposa també a l’admissió del recurs d’infracció processal perquè
s’ha fonamentat “a l’empara de l’art. 469.1.2n, en relació amb el 218 de la
LEC”. Entén que aquest darrer precepte no era aplicable a la Sentència de
segona instància, segons la disposició transitòria 3a de la nova Llei
processal; afegeix que el recurs no precisa a quin número del precepte
s’acull el recurrent; que la Sentència de l’Audiència no s’ha apartat dels
fets del litigi i que els efectes de l’estimació del recurs no
són els que la part recurrent
pretén.
A pesar dels defectes que la part
recorreguda atribueix al recurs, aquesta part ha comprès clarament el seu
contingut per tal com manifesta que “según la tesis de la recurrente la
Sentencia infringe el citado artículo al haber resuelto el tema que le fue
planteado por el demandante partiendo como premisa fáctica de su fundamento
de una transcripción o versión equivocada del documento ológrafo”; y que
“argumenta la recurrente en este motivo que la Sentencia se ha apartado de
los hechos del litigio al haber tomado en su F.J.6º como ratio decidendi
... la consideración de que en el testamento se adjudica íntegramente el
bar y restaurante a la familia con quien había convivido la testadora en su
primer destino como maestra, cuando en realidad del texto resulta que sólo
le adjudica las rentas, pero no la propiedad y, en cambio, omite la
adjudicación de su piso a aquella familia”.
És a dir: malgrat les deficiències formals
que s’imputen al motiu d’infracció processal formulat, no li ofereix cap
dubte a la part opositora que el recurs denuncia un vici d’incongruència de
la Sentència per haver-se apartat dels fets del litigi; vici que, com ha
declarat repetidament aquest Tribunal en fer aplicació de la nova Llei
processal, s’ha d’impugnar per la via del núm. 2n de l’art. 469 (“infracció
de les normes processals reguladores de la sentència”); i això és, justament
i precisa, el que la recurrent ha realizat en aquest motiu d’infracció
processal al qual, per tant, res se li pot objectar pel que fa a la via
processal que ha emprat.
La invocació, com a motiu d’impugnació, de
l’art. 218 de la nova Llei (el qual es refereix a la incongruència de les
sentències) en comptes de citar el 359 de la Llei anterior (que es refereix
al mateix), no pot constituir aquí una causa d’inadmissió perquè resulta
palès tant per a la part com per al Tribunal, que el que el recurs al·lega
és que la Sentència a quo s’ha apartat dels fets del litigi, i això
és el que aquesta Sala haurà d’examinar, sense que sigui escaient denunciar
que el motiu no precisa el paràgraf de l’art. 218 en què es fonamenta si
també s’al·lega que aquest precepte no es pot aplicar.
Quart.
La Sentència de l’Audiència (fonament legal
sisè) i la de primera instància (fonament tercer) reconeixen que la carta
respecte de la qual les parts discuteixen si és o no un testament hològraf
de la Sra. X3, no conté la designació d’hereu. L’Audiència diu
textualment: “El testament de X3 no designa hereu o hereus universals ni
tampoc hereus de cosa certa, institució regulada en l’art. 110 de la
Compilació, avui art. 138 del Codi de successions. El document no utilitza
la paraula hereu, però la designació d’hereu o hereus pot inferir-se
dels llegats en els quals empra de forma expressa o sobreentresa diverses
locucions”.
I continua dient l’Audiència:
“En efecte, el testament hològraf, en forma
de carta epistolar, fa específica disposició de béns immobles, de diners i
finalitza amb una vocació d’universalitat. Així: 1. Respecte ‘a les cases
del poble’ les destina a beneficència, això és, s’efectua una designa
genèrica a favor dels pobres, si bé amb la lògica indeterminació dels
instituïts. 2. Respecte al bar i al restaurant els llega a una família
(indeterminada en principi) del primer poble on va exercir de mestra’. I, 3.
‘El terreny del costat de la casa D’ el ven i la resta dels diners els reparteix entre els seus tres cosins i
el Sr. Y1”. No falta, doncs, la raó de ser de la institució, que és
la de salvar la contradicció que podria produir-se si s’atribueix a una
persona el títol d’hereu però se li deixen només béns singulars i no una
quota de l’herència”.
La confrontació del paràgraf transcrit de
la Sentència impugnada amb el text de la carta dels folis 26 i 27 de les
actuacions (a la qual s’ha atribuït la qualificació de testament hològraf),
posa clarament de manifest que l’Audiència s’ha apartat certament dels
fonaments de fet que varen fer valer les parts en el litigi; ja que quan
aquella carta parla del bar i restaurant, no diu que els llega “a una
família del primer poble on va exercir de mestra” (com afirma l’Audiència
erròniament) sinó que la carta diu textualment: “Bar y Restaurante
cobraré los alquileres, pero al faltar yo, estos ingresos se destinarán para
los necesitados y enfermos del pueblo”.
I aquesta discordança absoluta entre la
carta i la Sentència, lluny de ser un obiter de la darrera —com
pretén el Sr. Y1— constitueix la seva vertadera ratio decidendi
com al·lega la recurrent tant en aquest motiu d’infracció processal com
en el recurs de cassació; ja que, com acabem de veure, la carta no llega la
propietat del bar i restaurant a ningú, contràriament al que diu la
Sentència com a fonament essencial de la seva decisió, tal com posa de
manifest el recurs de cassació i comprovarem després; i contràriament també
al que diu el Sr. Y1 en el seu escrit d’oposició, els efectes de
l’estimació del recurs d’infracció processal no són la retroacció de les actuacions i el
seu retorn a l’Audiència per tal que ella dicti una nova sentència, sinó que
és aquesta Sala la que l’haurà de pronunciar atès que s’estima aquest recurs
extraordinari per infracció processal fonamentat, com és el cas, en el núm.
2n. de l’apartat 1r. de l’art. 469 de la Llei d’enjudiciament civil, tal com
disposen la regla 7a. i l’apartat 2 de la regla 8a. ambdues de la disposició
final 16a. de la Llei processal civil.
Cal, doncs, que aquesta Sala dicti a
continuació una nova Sentència tenint en compte el que ha estat al·legat com
a fonament del recurs de cassació, tal com ordena la regla 7a. esmentada.
Cinquè.
La primera infracció que el recurs de
cassació atribueix a la Sentència a quo és que “infringeix l’art.
101, paràgraf quart, de la Compilació del dret civil de Catalunya (text
refós aprovat pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, que era la
norma successòria vigent a la mort de X3, el dia 3 de maig de 1985)
i, per remissió expressa d’aquest, els articles 667 i 668 del Codi civil i
jurisprudència interpretativa del Tribunal Suprem...; ja que considera
indegudament com a vertader testament una carta en què es dóna notícia
d’haver-lo atorgat i de certs detalls que suposadament contindria aquell, el
qual no ha estat trobat”.
Efectivament, la carta dels folis 26 i 27
de les actuacions i de què ja hem fet esment, no és “l’acte pel qual la Sra.
X3 disposa dels seus béns per a desprès de la seva mort” (art. 667
del Cc), sinó que és una carta en què aquesta senyora diu a un creditor seu,
que li reclamava els diners, que ha fet un testament en el qual se’l
beneficia. Aquesta carta no pot ser considerada “testament”, ja que pel fet
de ser el testament un acte pel qual una persona disposa per a després de la
seva mort de tots els seus béns o de part d’ells, el seu contingut ha de ser l’expressió d’un animus
testandi in actu, és a dir, l’expressió de la decidida intenció del
testador de disposar dels seus béns de manera definitiva “en aquelles línies
que està escrivint” (com assenyala textualment i precisa, referint-se al
testament hològraf, la Sentència del Tribunal Suprem de 10 de desembre de
1956). Aquesta Sentència diu: “es ya conocido por reiterado el criterio
jurisprudencial que, a más de proceder con la más prudente cautela para
llegar a declarar la validez y eficacia de la especie ológrafa del
testamento común a que se refiere el
art. 678 del Código Civil, y de exigir
con rigor el cumplimiento de los requisitos formales y personales que
previene el art. 688 del mismo cuerpo legal, habiendo declarado que tales
requisitos tienen el carácter de esenciales en el otorgamiento de
testamentos ológrafos, siendo indispensable su concurrencia para la validez
de los mismos, viene sosteniendo que por ser el testamento un acto por el
cual una persona dispone para después de la muerte de todos sus bienes o de
parte de ellos, y por ser el ológrafo la expresión ad extra de la
íntima voluntad del testador en el momento de redactarlo, tal expresión ha
de revelar el animus testandi in actu, esto es, la resuelta intención
de disponer de sus bienes por sí mismo en aquellas líneas que está
escribiendo, y de manera definitiva en aquella ocasión, y por ello dijo la
Sentencia de esta Sala de 8 de julio de 1940 que ‘... el testamento no
valdrá como tal si no consta con claridad la intención de testar, esto es,
el animus testandi in actu a que antes se alude”.
És palès que en la carta susdita, la Sra.
X3 no fa testament; el que allà explica és que l’havia fet (“lo
primero que hice fue hacer testamento...”); diu el que havia fet dels seus
béns (“lo cual lo he repartido de la forma siguiente...”); i conclou que
això que diu que va fer, és el seu testament (“Este es mi testamento”).
En escriure aquella carta la X1 no
tenia un animus testandi in actu; en aquell moment no feia el
testament; amb aquelles línies que escrivia no testava, simplement deia que
havia testat i el que havia testat. I això no és un testament perquè no és
l’acte pel qual X3 disposava dels seus béns, que és l’únic acte al
qual l’art. 667 del Codi civil atorga la qualitat de testament.
Aquella carta no val ni tan sols com a
l’expressió de la definitiva voluntat testamentària, perquè mai es pot donar
valor testamentari a una carta que fa referència a un testament quan aquest
testament no es troba ni s’aporta ni hom sap si existeix, atès el rigor
formal transcendent i insalvable de què ha d’estar revestit tot acte
dispositiu d’última voluntat, sigui en testament o en codicil, com explica
amb claredat i per a un cas semblant, referit també a Catalunya i a una
disposició també hològrafa, la Sentència del Tribunal Suprem de 7 de
setembre de 1991 (a la doctrina de la qual ens remetem).
Les sentències d’instància han atorgat a
aquella carta la qualificació de testament, i en fer-ho han infringit el
paràgraf 4t. de l’art. 101 de la Compilació del dret Civil de Catalunya
(text refós aprovat per Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, que era
la norma successòria vigent a la mort de X3 el dia 3 de maig de
1985) i, per remissió expressa d’aquest, els
arts. 667 i
668 del Codi civil.
Per aquest motiu, en la part dispositiva d’aquesta resolució escaurà
declarar la nul·litat com a testament d’aquella carta, la qual tampoc valdrà com a codicil per les mateixes raons
precedents, ja que no pot qualificar-se d’acte dispositiu de darrera
voluntat ni com a testament ni com a codicil el contingut d’una carta que fa
referència a un testament l’existència mateixa del qual s’ignora; sense que
sigui pertinent citar la coneguda sentència del Tribunal Suprem de 8 de juny
de 1918 per sostenir l’admissió de la forma epistolar del testament
hològraf, perquè no és això el que aquí es qüestiona. El que aquí es diu és
que la carta susdita, que fa referència a un testament, no és un testament
ni val com a tal ni com a acte de disposició de darrera voluntat en forma
hològrafa.
Això determinarà l’acolliment del primer
pediment que, amb el caràcter de principal, formula la demanda origen
d’aquestes actuacions i la innecessarietat de pronunciar-nos sobre la
petició subsidiària referida al codicil perquè, com s’acaba de manifestar,
aquest Tribunal no pot tampoc considerar aquella carta com a tal.
Sisè.
Les conclusions anteriors farien ja
innecessari l’estudi de la segona infracció que la recurrent imputa a la
Sentència objecte de recurs si no fos perquè cal justificar la rellevància
que aquesta Sala ha atribuït al motiu únic del recurs extraordinari per
infracció procesal fins a conduir-la a la seva acollida.
Ja s’ha assenyalat allà que la Sentència de
l’Audiència s’ha apartat dels fets del litigi per haver considerat
erròniament que la X1 “respecte al bar i al restaurant els llega ‘a una
família (indeterminada en principi) del primer poble on va exercir de
mestra’”. Hem vist que no és així, perquè el que la carta deia era: “Bar y
Restaurante cobraré los alquileres, pero al faltar yo, estos ingresos se
destinarán para los necesitados y enfermos el pueblo”.
Aquesta incongruència tan evident (per
apartament dels fets del litigi) determinaria una conseqüència cabdal en el
cas que la carta s’hagués pogut considerar un vertader testament.
La conseqüència hauria estat que la X1
no hauria disposat res sobre el destí de la propietat del negoci del bar i
restaurant ni tampoc de la propietat de l’immoble de la planta baixa on
havia estat instal·lat.
En haver-se apartat dels fets del litigi i
atribuir l’Audiència erròniament el bar i el restaurant “a una família on va
exercir la Sra. K de mestra” en contradicció amb el que deia el
pseudotestament, l’Audiència va considerar que amb aquella carta la X1
havia disposat realment de tots els seus béns, raó per la qual va aplicar la
doctrina de les sentències del Tribunal Suprem de 18 de juny de 1857, 7
d’octubre de 1890 i 24 de gener de 1989 i els art. 109 i 110 de la
Compilació catalana de conformitat amb els quals, si la causant no ha emprat la paraula hereu però
sí que ha disposat de tots els seus béns, la disposició testamentària és
vàlida. D’altra manera és nul·la segons els art. 109, 110 i 242 de la
Compilació.
En el cas, atès que no ha estat designat el
destí que hauria de tenir la propietat del bar i restaurant de la planta
baixa de l’immoble on aquells havien estat ubicats, ja no era posible
aplicar aquells preceptes ni la jurisprudència esmentada, per la qual cosa,
i fins i tot si la carta hagués estat el testament que no és, també n’hauria
estat òbvia la nul·litat com a tal en no ser tampoc cert que la carta
finalitzi “amb una vocació d’universalitat” com diu l’Audiència en el
fonament sisè, ja que el repartiment a què la carta allà es refereix només
afecta de manera singular els diners que li sobrin de la segona paga de la
venda del terreny, i no al romanent dels béns.
Setè.
El 2n. pronunciament que també amb el
caràcter de principal sol·licita el petitum de la demanda és que es
declari l’actor, el Sr. X2 “heredero ab intestato de Doña
X3” en la seva condició de cosí germà de la difunta causant;
condició que demostra (doc. núm. 4 a 19 de la demanda, als folis 28 a 43),
que ningú li ha discutit; i ha restat també demostrat que no hi ha altres
parents amb millor dret.
Escaurà per tant accedir a aquella petició
de la demanda mantinguda, per la defunció de l’actor, per la seva vídua i
hereva la Sra. X1
Vuitè.
La tercera petició principal de la demanda
és “que se condene a los demandados a entregar a dicho heredero D. X2 las partes del caudal relicto de la herencia de
X3 que cada uno
posee según detalle consignado en el hecho quinto, epígrafe letra c),
de esta demanda y resulte acreditado en el pleito, con sus respectivos
intereses legales, frutos o rentas”.
El “hecho quinto, epígrafe letra c) de la
demanda” es concreta a tres béns: a) el preu obtingut de la venda a
IDECSA del terreny de L. anomenat “L2”; b)
el romanent del preu obtingut a la rematada de la subhasta de les cases dels
núms. X i X del c/ XXXXX deL.; i, c) la casa situada al
lloc conegut per “G” també deL..
Parlarem seguidament d’aquests béns i de
les circumstàncies de la seva propietària la X1, del demandat Sr. Y1, i del també demandat Ajuntament de L..
Novè.
La X1, de 76 anys, estava greument
malalta (tenia un càncer d’ossos) i s’havia d’internar en un centre
assistencial. Tenia aquelles propietats però també alguns petits deutes que
volia pagar. Per poder-ho fer va decidir vendre’s aquell terreny de L. que havia heretat de la seva mare a nom de la qual encara anava.
El 23 de juny de 1983, abans d’internar-se,
va atorgar quatre escriptures a la notaria de L3: una per
posar al seu nom aquell terreny; una altra donant opció de compra del
terreny a XXXXXX pel preu de 6.000.000 de ptes. a percebre 100.000 ptes.
Cobrades com a preu de l’opció, altres 200.000 ptes. a l’acte de fer
l’escriptura de compravenda i els 5.700.000 ptes. restants amb dues lletres
de canvi de 2.700.000 i 3.000.000 de ptes. A vèncer els 60 i 120 dies
respectivament de l’escriptura de venda; en una tercera escriptura va donar
un poder especial al Sr. Y1 perquè en nom seu atorgués l’escriptura de
venda en el cas d’exercitar-se l’opció; i en una
última escriptura va donar també al Sr. de M. poders generals per a
l’administració dels seus béns.
Atorgades aquestes quatre escriptures, la
X1 va ingressar a la Residència de la Seguretat Social de Girona el 27
d’agost de 1983, va passar seguidament a l’Hospital S i, finalment, a una residència de
L4 on va morir el 3 de maig de 1985.
El 19 d’octubre de 1983 XXXXXX va exercitar
l’opció de compra d’aquell terreny, i l’apoderat Sr. Y1 va atorgar-li
l’escriptura pública de venda, moment en el qual va percebre les 200.000
ptes. que s’havien convingut i les dues lletres de canvi que també s’havien
acordat, amb venciments la de 2.700.000 ptes. el dia 19 de desembre següent
(1983) i la de 3.000.000 de ptes. el 19 de febrer de 1984.
El Sr. Y1 diu a la contesta a la demanda
(foli 108), i en respondre la posició 5a. (folis 384 i 386), que només va
cobrar 200.000 ptes. a l’acte de l’escriptura i que les dues lletres “si
bien no fueron atendidas a su vencimiento, sí en cambio fueron abonadas en
su integridad en el plazo aproximado de un año después de su vencimiento”;
manifestacions amb les quals pretén justificar la seva actuació, que ara
explicarem. Però no és cert que cobrés els 5.700.000 ptes. de les dues
lletres “un año después de su vencimiento”, sinó que va cobrar
les dues el 19 de desembre de 1983, o sigui
anticipadament, com ho evidencia l’anotació que consta al full del Registre
de la Propietat dels folis 73 (revers) i 74 de les actuacions De manera que
l’apoderat administrador Sr. Y1, el 19 de desembre de 1983 tenia al seu
poder 5.900.000 ptes. de la seva administrada, la X1 Dos dies després,
el 21 de desembre, va vèncer un deute de 380.000 ptes. que la Sra. K
tenia amb “la Caixa”, del qual responien hipotecàriament les dues cases dels
núm. X i X del c/ XXXXX deL..
El Sr. Y1 no va pagar aquell deute de
380.000 ptes. i va consentir que “la Caixa” l’executés dos anys després, ja
morta la X1, en el procediment núm. 137/86 del Jutjat de 1a Instància
núm. 9 de Barcelona. Les dues cases varen ser subhastades i rematades per
3.818.000 ptes. per causa d’aquell deute de 380.000 ptes. que el Sr. Y1
no va pagar tot i tenir al seu poder 5.900.000 ptes. de la seva
administrada.
Tampoc va pagar a “la Caixa” les 883.912
ptes. que la X1 també li adeutava, garantides amb dues altres
hipoteques sobre la casa de “L2” i que “la Caixa” també va haver
d’executar en els procediments 229/86 del Jutjat núm. 8 de Barcelona i
419/86 del Jutjat núm. 1 també d’aquesta ciutat. En aquest darrer cas els
procediments no van arribar a subasta perquè —com explicarem després—
l’Ajuntament de L. va pagar a “la Caixa” 1.000.000 de
ptes. que eren les responsabilitats que es reclamaven en els procediments
esmentats.
El Sr. Y1 pretén justificar la seva
conducta de no haver pagat aquests deutes (tenint com tenia els 5.900.000
ptes. de què encara no ha rendit comptes actualment) manifestant a la
contesta a la demanda (foli 111) i en contestar la posició 16a., referides
al deute de 380.000 ptes. (folis 384 revers i 387), que “... el Sr. Y1
retiró los recibos impagados hasta que a finales de junio de 1984, le fueron
revocados los poderes de administración, y por lo tanto fue a partir de
entonces cuando ya no se ocupó de este asunto”, explicacions que no poden acceptar-se perquè el deute de
380.000 ptes. va vèncer el 21 de desembre de 1983 (com ja hem vist), data en
què es trobaven en plena vigència els poders d’administració que no se li
varen revocar fins al 28 de setembre de 1984 (foli 420 revers); i no és fins
al 7 de desembre de 1984 que la X1 atorga poder per a plets a favor de
procuradors dels tribunals i advocats, els quals faculta especialment “para
instar las acciones judiciales que crean necesarias contra el
Sr. Y1, tendentes a la rendición de cuentas relativa a la
administración de los bienes de la poderdante; y en especial para instar la
pertinente querella criminal si es precisa, para la consecución de tales
fines” (folis 328 i següents).
I és de data 15 de març de 1985 la querella
que la X1 va interposar contra el seu administrador Sr. Y1 “querella
criminal por los delitos de apropiación indebida ...” etc. (folis 332 i seg.); acció a la qual escaurà
atribuir la qualitat de reclamació als efectes dels art. 1724, 1100 i 1108
del Codi civil.
En conseqüència, i per tal com el Sr. Y1
no ha rendit mai comptes dels 5.900.000 ptes. que va cobrar, haurà de
retre’n en els termes de l’art. 720 de la Llei d’enjudiciament civil i haurà
de lliurar el saldo resultant a la Sra. X1, com a hereva del Sr.
X2, amb els seus interessos legals des del mes de març de 1985, data
que consta a la querella esmentada.
Desè.
Pel que fa al romanent del preu obtingut a
la rematada de la subhasta de les cases dels núm. X i X del c/ XXXXX cal dir
que: Com a conseqüència de la falta de pagament d’aquelles 380.000 ptes., el
Jutjat núm. 9 de Barcelona va subhastar i rematar
aquestes cases en el procediment d’execució hipotecària de què ja hem parlat
(núm. 137/86) pel preu de 3.818.000 ptes. ofertat pel Sr. Z, el qual va cedir la rematada als consorts
W i la seva esposa,F, i als també consorts G i H
Així va ser com van desaparèixer del
patrimoni de la X1 aquestes dues cases del carrer XXXXX, d’una
superfície aproximada de 235 m_ amb baixos, dos pisos i pati la del núm. X,
i baixos i un pis la del núm. XX (foli 409).
Del preu de la rematada “la Caixa” es va
cobrar el seu crèdit amb interessos i costes; tot va ascendir a 562.954
ptes.; i l’Ajuntament de L., com a sedicent beneficiari
segons aquella carta-testament que ara invalidem, va sol·licitar del
Jutjat executant núm. 9 de Barcelona que li lliurés la diferència de
3.255.046 ptes., cosa que el Jutjat va fer. Com que segons s’ha raonat, la
carta-testament no és realment ni legalment cap acte de disposició
per causa de mort, el romanent esmentat, producte de la subhasta, no pertany
a l’Ajuntament que l’ha cobrat, sinó a l’hereva de l’hereu de la X1,
l’actual recurrent, per la qual cosa haurem de condemnar l’Ajuntament a
entregar a la X1 els esmentats 3.255.046 ptes., amb els seus
interessos des de la data de presentació de la demanda origen d’aquestes
actuacions.
Onzè.
I pel que fa a la casa de L2, cal
explicar també una llarga història que resumidament exposem a continuació.
Per la Interlocutòria de 12 de maig de 1986
(folis 151 a 154 de les actuacions) el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de
la Bisbal va ordenar protocol·litzar aquella carta de data 6 d’abril de
1981, a instàncies del demandat X4 Com que la carta que
l’expedient de jurisdicció voluntària va considerar testament atribuïa a
Beneficència les cases del c/ XXXXX (punt 1r) i als necessitats i malalts
del poble els lloguers del bar i restaurant (punt 2n) i es va considerar
l’Ajuntament de L. representant dels beneficiats, el 13
d’octubre de 1986 va prendre un acord (foli 205) en el qual va dir: “Vista
l’acta de protolització del testament hològraf atorgat per Na X3, amb data 6 d’abril del 1981, els apartats 1r. i 2n. del qual contenen una
donació de cases a la Beneficència en el 1r., i una donació d’ingressos per
als malalts del poble, sense determinar el destí de la propietat dels
immobles a què es refereix en el 1r, per unanimitat dels reunits, que són la
totalitat dels membres que componen el Ple Municipal, s’acorda: 1r.-
Acceptar, en la part que correspongui, l’esmentada herència a benefici
d’inventari.- 2n.- Donar compte de l’esmentat testament al Departament de
Justícia de la Generalitat...- 3r.- Facultar el Sr. Alcalde perquè signi els
documents adients”. (Cal observar que quan l’acorddiu que el “testament” no
determina el destí dels immobles s’està referint a l’apartat 2n. del
“testament”, no al 1r., com l’acord diu erròniament amb equivocació
evident.) Així, doncs, el Ple del Consistori va interpretar clarament i
inequívoca que el “testament” no determinava el destí de la propietat de
l’immoble del bar i restaurant (la planta baixa de la casa de Les F.) i així
ho va reconèixer en aquell Acord de 13 d’octubre de 1986; però com que
segons el “testament” els pobres i necessitats eren els beneficiaris dels
yogures del bar i restaurant i “la Caixa” aleshores també estava executant
les dues hipoteques que per un valor de 883.912 ptes. gravaven
aquest immoble als jutjats 8 i 1 de Barcelona (com ja hem dit abans),
l’Ajuntament de L. es va dirigir a “la Caixa” el 4 de
gener de 1989 i va pagar-li un milió de pessetes (1.000.000 de ptes.) per
cancel·lar aquell deute.
Vuit mesos després, el 6 de setembre de
1989, l’alcalde va dictar un Decret en què requerí “el Sr. X2 com a
propietari de l’immoble (...) perquè en el termini de 15 dies a partir de la
recepció del present acord, procedeixi a adoptar les mesures necessàries per
realitzar les obres de manteniment i tancament d’aquesta finca, a fi
d’assegurar les condicions de sanitat, seguretat i salubritat pública” (foli
75 de les actuacions).
O sigui que el 6 de setembre de 1989
l’alcalde atribuïa la propietat d’aquest immoble a l’actor.
Però quatre anys després, el 26 de març de
1993, la Comissió de Govern de l’Ajuntament va adoptar un acord en el qual
“ordena al Secretari General que esbrini si els autors de l’oferta
transaccional presentada per a la venda d’aquesta casa a la Corporació
Municipal tenen alguna titularitat dominical sobre la finca, amb
instruccions concretes que es despatxi el tema amb la màxima celeritat
possible” (foli 217 de les actuacions).
Transcorregut un any i mig, el 7 de
novembre de 1994, la Comissió de Govern, a instàncies de l’alcalde-president
accidental, va adoptar un nou acord en què va resoldre ordenar a la Brigada
d’Obres municipal que netegés l’edifici, el buidés de mobles i en tapés
totes les obertures per evitar que es continuessin produint ocupacions
il·legals d’indigents, “posposant per a un proper debat la destinació que es
pot donar a les diferents dependències de què consta, degudament
rehabilitades” (foli 218).
L’acord anterior semblava ja apuntar la
intenció de l’Ajuntament de fer seva la propietat d’aquell immoble el destí
de la propietat del qual el pretès “testament” no l’havia pas llegat als
pobres i necessitats (com el mateix Ajuntament reconeixia en el seu Acord de
13 d’octubre de 1986 i l’alcalde, en el Decret de 6 de setembre de 1989 en
el qual n’atribuïa la propietat a l’agent).
Però aquella intencionalitat municipal (de
fer seva la propietat d’aquest immoble) que ja s’entreveia en l’esmentat
acord de la Comissió de Govern de 26 de març de 1993, es va convertir en
realitat el 20 de novembre de 1997.
En aquesta darrera data, en efecte, en un
moment en què la demanda origen d’aquestes actuacions ja havia estat
presentada (el 6 d’abril de 1997) i fins i tot contestada per l’Ajuntament
el 18 de juliol següent, es varen personar a la notaria de Platja d’Aro
l’alcalde, el jutge de pau i el rector, i en comptes de fer la “distribució”
dels béns llegats a què es refereix l’art. 749 del Cc, es varen atribuir
facultats de testamentificació i varen “designar legatari” d’aquesta finca
l’Ajuntament, valent-se l’alcalde d’aquell acord del Ple Municipal de 13
d’octubre de 1986 en el qual precisament es reconeixia que en la carta
esmentada (que es tenia pel testament de la X1) “havia quedat sense
determinar el destí de la propietat dels immobles” (foli 205 i 455 i
següents).
La Interlocutòria del Jutjat de la Bisbal
de 12 de maig de 1986 (la qual havia acordat protocol·litzar aquella carta
com a testament) havia donat una aparença de dret legitimador de l’actuació
municipal plasmada en alguns actes seus, com els ja esmentats de l’Acord
plenari de 13 d’octubre de 1986 (foli 205), la seva actuació el 4 de gener
de 1989 en abonar el milió de pessetes a “la Caixa” per evitar la subhasta
(foli 206), el requeriment al X2. el 6 de setembre de 1989 com a
propietari de la finca (foli 75) etc; però sense qualificar l’actuació
municipal ni deixar de comprendre la dificultat que li suposava poder fer
efectius els ingressos del “bar i restaurant” a què es
referia la carta tinguda per testament, la solució no podia mai passar per
fer seva la propietat d’un immoble que sabia que no era seu (incloenthi el
pis de la primera planta objecte del punt 3r. de la carta, que res tenia a
veure ni amb els ingressos del bar restaurant ni amb els pobres ni amb
l’Ajuntament); per la qual cosa, i en haver-se possessionat indegudament
l’Ajuntament de tot aquell immoble des del 20 de novembre de 1997 (foli 455
esmentat), haurà de ser condemnat a restituir-lo al seu propietari legítim
i, per la mort d’aquest, a la seva vídua i hereva, l’actual recurrent, i a
pagar-ne des d’aquella data i fins a la del reintegrament un preu en
concepte de renda que haurà de ser equivalent a un lloguer, el qual s’haurà
de determinar en execució de Sentència conforme als art. 718, 719 i, si
escau, el 715 de la Llei d’enjudiciament civil.
Dotzè.
Així doncs, per raó de la casa de L2 l’Ajuntament va desemborsar 1.000.000 de ptes., però en va cobrar 3.255.046
del romanent obtingut de la subhasta de les cases X i XX del c/ XXXXX deL..
En ser nul·la com a acte de disposició
mortis causa aquella “carta”, i ser per tant nuls els seus pretesos
llegats, l’Ajuntament de L. haurà de ser també condemnat a
lliurar a la recurrent com a hereva del seu marit el Sr. X2, la quantitat de 2.255.046 ptes.
(3.255.046 – 1.000.000 =
2.255.046 ptes.) amb els seus interessos legals des
del mes d’abril de 1997 de presentació de
la demanda.
Tretzè.
No serà superflu assenyalar, finalment, que
les cartes que la X1 va escriure al Sr. Y1 i que aquest ha aportat a
la contesta a la demanda (doc. núm. 3 al 16) no poden merèixer més valor que
les manifestacions dels testimonis , que ell mateix va
aportar a l’expedient de jurisdicció voluntària (folis 441 i següents). El
Sr. Z, per exemple, a la pregunta de si la X1 “en algún momento les
hizo ofrecimiento al testigo de acordarse de él en su testamento” contesta
“que cientos de veces, puesto que por cada favor que pedía y se le hacía o
cualquier detalle que se tenía con ella, era lo primero que hacía,
ofrecimiento de acordarse en su testamento, incluso al testigo y a su
familia había dicho que los inquilinos de las casas de su propiedad, serían a la
postre los que se favorecerían de ellas a su fallecimiento pasando a ser
titulares; que firmaba con facilidad los papeles que le ponían delante”.
El Tribunal no creu necessàries més
consideracions sobre aquest punt.
Catorzè.
Les costes de la primera instància s’hauran
d’imposar als demandats X4 i l’Ajuntament de L.,
d’acord amb allò que determina l’art. 394,1 de la Llei processal; i als
efectes del paràgraf 2n. de l’apartat 3 del mateix precepte declararem la
temeritat dels dos demandats esmentats. No haurem de fer cap pronunciament
especial sobre les costes de l’apel·lació ni de les d’aquests recursos
extraordinaris.
Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
decideix:
PART DISPOSITIVA
Admetre el recurs extraordinari per
infracció processal interposat per la Sra. X1, com a hereva del
Sr. X2 contra la Sentència d’11 de juny de 2001 dictada per la
Secció 1a. de l’Audiència Provincial de Girona en el seu rotlle núm.
332/2000; anul·lar i deixar sense efecte la Sentència esmentada i també la
de primera instància dictada pel Jutjat de Primera instància núm. 2 de Sant
Feliu de Guíxols en la seva Interlocutòria núm. 45 de 1997; i en el lloc
d’ambdues sentències, amb estimació de la demanda origen d’aquestes
actuacions, aquest Tribunal declara:
a) que és nul el suposat testament hològraf
de la senyora X3 (carta document núm. 3 de la demanda) tant
considerat testament com codicil.
b) que l’actor Sr. X2 és l’hereu
intestat de l’esmentada Sra. X3
I per tant, aquest Tribunal
condemna:
a) l’Ajuntament de L. a lliurar a la Sra.
X1, com a hereva del Sr. X2, la casa
situada a L2, deL., finca registral núm. XXXX (inscrita al
tom XXX, llibre XX deL., foli XXX);
b) l’Ajuntament de L. a
abonar a la X1, en la seva qualitat indicada, una renda mensual que
haurà de ser equivalent a un lloguer, des del mes de desembre de 1997 fins a
la data en què li lliurarà la casa a què es refereix l’apartat a)
anterior. L’import d’aquesta renda o lloguer haurà de ser determinat en
execució d’aquesta Sentència segons els preus usuals per a una casa
d’aquestes característiques a la plaça en l’esmentat període;
c) l’Ajuntament de L. a lliurar a la X1 la quantitat de 2.255.046 ptes. amb els interessos
legals d’aquesta quantitat des del mes d’abril de 1997 fins a la data del
lliurament.
d) el Sr. Y1 a retre comptes a
la X1 de la quantitat de 5.900.000 ptes. que va percebre de la
mercantil XXXXXX, i a lliurar-li el saldo resultant, amb els seus interessos
legals des del mes de març de l’any 1985 fins a la data del lliurament.
e) l’Ajuntament de L. i
el X4 al pagament de les costes de la primera instància (sense la
limitació del segon paràgraf del núm. 3 de l’art. 394 en declarar-se la
temeritat d’ambdós litigants) i sense fer pronunciament de les del recurs
d’apel·lació ni de les d’aquests recursos extraordinaris.
Així ho acorda la Sala i ho signen el
magistrats que la componen. En dono fe.
|
