| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de septembre de 2002 núm. 26/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat
pels senyors A, B, C, D, E, F, G., H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U,
V, W, X, Y, Z, AA, BB, CC, DD., EE, FF, GG i HH, contra la Sentència de 20 de
novembre darrer, dictada per la Secció 15a. de l’Audiència Provincial de
Barcelona en el seu rotlle núm. 278/1999, derivat de les actuacions de
judici declaratiu ordinari de menor quantia núm. 1/1998 del Jutjat de 1a.
Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès, promogudes pels esmentats contra
la cooperativa E. V. del P., SCCL. Els recurrents han estat representats
davant d’aquesta Sala per la procuradora Sra. Montserrat Llinàs Vila i
dirigits per l’advocat Sr. Josep Ensesa. La part contra la qual es recorre
no ha comparegut en aquest Tribunal.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El 20 de novembre últim, la Secció 15a. de
l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar una Sentència en el rotllo
esmentat, en la qual va confirmar íntegrament la de primera Iistància en què
havia estat desestimada totalment la demanda.
Segon.
No conformes els demandants amb la
Sentència de l’Audiència varen interpolar aquest recurs extraordinari de
cassació, la tramitació del qual ha estat substanciada d’acord amb la llei.
El dia 5 d’aquest mes tingueren lloc la deliberació i votació del recurs,
amb el resultat que consta en l’acta corresponent.
Actua com a ponent el magistrat del
Tribunal Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
La resolució dels dos motius que formula
aquest recurs extraordinari de cassació obligarà aquesta Sala a examinar —a
la vista del text refós de la Llei de cooperatives de Catalunya de 10 de
febrer de 1992 i dels estatuts de la cooperativa E. V. del P, SCCL— si
l’Audiència Provincial i el jutge de primera instància han actuat
correctament en sengles sentències unànimes en rebutjar les peticions de la
demanda referents a les conseqüències econòmiques que ha de comportar per
als recurrents la seva baixa voluntària de la cooperativa demandada.
Segon.
La Sentència contra la qual es recorre
confirma la de primera instància “cuyo contenido es asumido en su integridad
por la Sala” (de l’Audiència); i la de primera instancia ha considerat
correctes les liquidacions que la cooperativa demandada ha practicat als
demandants per la seva baixa a l’entitat, atès que han estat efectuades
conforme a l’acord adoptat per l’Assemblea General de Socis de 20 d’abril de
1997 i als art.14 i 15 dels estatuts socials.
Cal veure ara el susdit acord, les
liquidacions esmentades, els Estatuts i la Llei, per tal de determinar si
aquelles sentències han vulnerat l’art. 50 de la Llei catalana de
cooperatives ja esmentada i l’art. 12 dels Estatuts Socials, com ho denuncia
el primer dels motius cassacionals.
Tercer.
Mitjançant cartes adreçades pels actors al
Consell Rector de la cooperativa demandada els mesos de gener i febrer de
1997, varen comunicar-li la seva decisió de ser baixa voluntària a la
Cooperativa “d’acord amb l’art. 13 paràgrafs 1r. i 2n. dels estatuts”
(document núm. 3 de la demanda, als folis 8 al 19). El president de
l’entitat va acusar-ne recepció i contestà que “un cop tancat l’exercici
corrent, i aprovat que sigui per l’Assemblea Ordinària de l’Entitat, se us
farà la liquidació corresponent d’acord amb els estatuts socials, sempre referida a la data de la vostra
sol·licitud” (document núm. 4 de la demanda, als folis 20 al 33); però
l’esmentat Consell Rector no va esperar a tancar l’exercici (cosa que
s’havia de fer el 31 de juliol següent segons l’art. 32 dels estatuts
socials) per convocar l’Assemblea ordinària i aprovar els comptes de l’any
(art. 44 dels mateixos estatuts), sinó que va convocar una Assemblea General
extraordinària per celebrar-la el 20 d’abril amb un primer punt de l’ordre
del dia que deia: “1r.-Informe del contingut dels estatuts referent a les
baixes dels socis i decisió dels acords a prendre”.
Mai, amb anterioritat, s’havia convocat cap
assemblea ni ordinària ni extraordinària per prendre acords sobre el que
s’havia de liquidar als socis que es donaven de baixa, ni se’ls havia
aplicat tampoc cap deducció pel concepte d’“obligacions econòmiques
derivades de les inversions realitzades i no amortitzades” (foli 302), que
era el que, en aquest cas, el Consell Rector volia posar a càrrec dels
cessants en fer-los la liquidació de la baixa. Un dels cessants va fer
present als assistents a l’Assemblea celebrada el 20 d’abril que “aquesta
postura del Consell Rector s’ha pres com a revenja a un grup de socis que
volen marxar i se’ls ha de castigar...” (final del foli 264). Per 51 vots a
favor i 25 en contra (amb la protesta dels darrers), l’Assemblea va aprovar
la proposta del Consell Rector de carregar a les liquidacions de baixa dels
cessants “les obligacions econòmiques derivades de les inversions
realitzades i no amortitzades”; i va aprovar també per a la seva aplicació a
cada soci la fórmula de distribuir l’import de la quantitat total pendent de
capitalitzar entre la mitjana dels quilos de raïm entrats per cada soci en
relació amb el total entrat a la Cooperativa els últims 5 anys (revers del
foli 262). Tot fent aplicació d’aquesta fórmula, el Consell Rector va
lliurar sengles liquidacions als socis que s’havien donat de baixa (document
núm. 5 de la demanda, als folis 38 al 119) en les quals va carregar a cada un el
resultat d’aplicar-hi l’esmentada fórmula, deduïts els fons de reserva i les
subvencions; i d’aquesta aplicació resultà que un soci que havia aportat al
capital social de la Cooperativa 5.317.496 ptes hi havia de tornar
13.815.997 ptes. (cas del Sr. N i de K); un altre soci que havia aportat
1.051.381 ptes. hi havia de restituir 5.054.287 ptes. (cas del Sr. B. R.);
un altre que havia aportat 1.649.520 ptes. havia de pagarne 5.541.499 (cas
de Viticultura R. J., SCP); un altre que havia aportat 688.542 ptes. havia de tornar-ne 1.933.852 (cas del Sr.
I); un altre que havia aportat 844.729 ptes. Havia de restituir-ne
3.720.296 (cas de la Sra. P); i així successivament, en termes
semblants, les liquidacions de tots i cadascun dels 22 socis que es varen
donar de baixa (quadre definitiu elaborat pel perit auditor de comptes Sr.
Borràs al foli 303, o les liquidacions provisionals del doc. núm. 5 de la
demanda).
De manera que en ser baixa se’ls va imposar
l’obligació de pagar quantitats molt superiors a les que havien aportat al
capital social, i això es va fer a redós d’aquell acord assembleari el qual,
al seu torn, deia emparar-se en l’últim incís de l’art. 15.1 dels estatuts
socials que veurem desprès; i com que, complint l’art. 9.b dels
estatuts socials, els cessants ja havien lliurat a la Cooperativa les seves
collites de raïm (tot el que havien obtingut), la Cooperativa va fer la
liquidació de baixa a cada un d’ells descomptant-los de l’import de la seva collita respectiva l’import del
“deute” que resultava d’aquelles liquidacions de baixa; de manera que, en
total, se’ls van descomptar 73.824.540 ptes. (foli 303 ja esmentat del
quadre del perit) sense comptabilitzar encara una altra deducció de
5.437.479 ptes., de què també parlarem després.
Quart.
La Sentència de l’Audiència, que ha
“asumido en su integridad” la de primera instancia sense altres explicacions,
no ha fet cap referència als fets anteriors que són la base del litigi; i la
de primera instància diu (al final del seu fonament quart) que “en cuanto a
las consecuencias de la baja voluntaria de los socios salientes, disidentes,
es de hacer notar que se efectuó bajo los parámetros y directrices o
criterios de los propios estatutos sociales aprobados por la Asamblea
General de socios, y el dictamen pericial obrante en autos, elaborado por un
censor jurado de cuentas, inscrito en el ROAC, socio director de XXXX, XXXX
XXXXXXX y Cia. Concluye que en la realización de las liquidaciones
definitivas practicadas a los socios salientes, se ha aplicado lo
establecido en el art. 15.1º de los Estatutos Sociales e imputados en las
respectivas cuentas corrientes de cada uno de ellos y que no se aplicó la
deducción de las obligaciones económicas derivadas de las inversiones
realizadas y no amortizadas”. I afegeix: “El perito informante ratificó
judicialmente el dictamen y se sometió a las aclaraciones, puntualizaciones
y precisiones que tuvieron a bien inquirirle las partes, con rigurosa
observancia del principio de contradicción y audiencia. En resumen,
recapitulando, para la resolución de la controversia judicial era básico
estudiar la legislación aplicable y el informe pericial y la documentación
aportada, y, desde luego, la conclusión jurídica a la que se ha llegado no
puede ser otra que la que se ha expuesto y razonado. La demanda debe, pues,
ser totalmente desestimada”. I imposa als demandants les costes del litigi
“por temeridad y mala fe”; i la Sentència de segona instància, que confirma
l’anterior, també imposa les de la segona instància als demandants.
Doncs bé:
Cinquè.
Tal com es denuncia en el recurs de
cassació els motius del qual ara examinarem, ni “la legislación aplicable”,
ni “el informe pericial” ni “la documental aportada” permeten, a criteri
d’aquesta Sala, arribar a les conclusions de les sentències d’instància
perquè el dictamen pericial diu el contrari del que diuen les sentències, i
el mateix succeeix amb la documental i amb la legislació aplicable.
En efecte:
Com ja hem vist, les sentències afirmen (en
realitat ho fa la de primera instància, ja que la de segona es remet a la
primera) que el dictamen pericial diu que a “los socios salientes,
disidentes [els actuals actors] no se [les] aplicó la deducción de las
obligaciones económicas derivadas de las inversiones realizadas y no
amortizadas” (foli 389 de l’Audiència).
Contràriament, el que el dictamen pericial
diu (foli 302 de les actuacions de 1a. Instància) és que els socis que
s’havien donat de baixa anteriorment al cas, no se’ls hi havia aplicat
aquesta deducció, la qual sí que s’ha aplicat en aquest cas als socis
sortins (els actuals actors). Aixa ho manifesta el perit expressament i
clara al foli 302 i ho detalla després en el quadre del següent foli 303. I
així ho palesa també la “documental aportada” del document núm. 5 de la
demanda (integrat pels folis 38 al 121 de les actuacions de primera
instància) el qual presenta les liquidacions provisionals que la Cooperativa
va efectuar a cada un dels socis cessants.
Les sentències d’instància parteixen,
doncs, d’uns errors cabdals, el mateix que quant a la legislació aplicable,
com ho posen de manifest els motius de
cassació que passem a examinar.
Sisè.
El primer al·lega que tota l’actuació de la
Cooperativa (exposada en el fonament III anterior) conculca la mateixa
essència dels seus estatuts plasmada en els seus art. 1 i 12 i en el 50 de
la Llei catalana de 1992, els quals limiten la responsabilitat patrimonial
dels socis per les obligacions socials en el cas de baixa, tant davant de
tercers com davant la
Cooperativa “a les aportacions al Capital
Social subscrites, tant si estan pagades com si no ho estan...”.
L’art. 1 dels estatuts de la Cooperativa
demandada, en efecte, sota el títol “Denominació i Règim Legal” assenyala
que és una cooperativa agrària, subjecta als principis i disposicions del
Decret legislatiu 1/1992, de 10 de febrer, pel qual s’aprova el text refós
de la Llei de cooperatives de Catalunya, dotada de plena personalitat
jurídica “i amb responsabilitat limitada dels seus socis per les obligacions
socials”.
L’art. 12 dels mateixos estatuts, sota el
títol “La responsabilitat patrimonial dels socis” també disposa i concreta
que: “La responsabilitat dels socis per les obligacions socials es limitarà
a les aportacions al Capital Social subscrites, tant si estan pagades com si
no ho estan,...” // ”El soci que causi baixa continua essent responsable
davant la Cooperativa, amb la limitació esmentada en l’anterior paràgraf,
durant cinc anys per les obligacions asumidse per aquesta amb anterioritat a
la data de la pèrdua de la condició de soci”; precepte en
què es concreta per a la Cooperativa l’art.
50 de la Llei.
Així doncs, el soci cooperador té limitada
la seva responsabilitat per les obligacions socials, a les seves aportacions
al capital social (art. 1 i 12.1 dels estatuts); i si es dóna de baixa
respon davant la Cooperativa durant cinc anys per les obligacions que
aquesta hagi assumit mentre era soci fins al límit de les seves aportacions
al capital social (art. 12.2 dels Estatuts).
La responsabilitat del soci cooperador
d’aquesta entitat per les obligacions socials té doncs com a límit legal
infranquejable (art. 50) i estatutari (art. 12 dels estatuts) el de les
seves aportacions al capital social tant si el soci està en actiu com si es
dóna de baixa (repetit art. 12); i essent, com és, així, ja d’antuvi resulta
contrari als preceptes legals i estatutaris esmentats que un soci que hagi
aportat dos milions de pessetes al capital social, en el supòsit de donar-se
de baixa n’hagi de tornar cinc; un que n’hagi aportat cinc n’hagi de
restituir quinze, i així successivament, tal com s’ha explicat en el
fonament III d’aquesta resolució; actuació clarament contrària a la llei i
als estatuts i que comporta la nul·litat d’aquell acord assembleari de 20
d’abril de 1997 el qual vulnera l’essència (ontològica i jurídica) d’aquella
i dels estatuts, i li és per tant aplicable la doctrina de la Sentència del
Tribunal Suprem de 21 d’octubre de 1994 (referida precisament i cabal a
l’art. 116 de la Llei de societats anònimes, al qual es remeten tant el 38
de la Llei de cooperatives de Catalunya com el 52 dels estatuts de la
Cooperativa).
Setè.
No pot fer canviar l’anterior conclusió
l’últim incís de l’art. 15.1 dels estatuts de l’entitat (no refrendat per
altra part per l’art. 58 de la Llei), incís que no es pot interpretar ni
aplicar de la manera que ho va fer l’acord assembleari esmentat, sinó que
s’haurà d’interpretar i, quan sigui possible i escaigui, aplicar d’acord amb
allò que determina l’art. 82 de la Llei en els supòsits que s’hi esmenten
els quals aquí no concorren ni podrien tampoc aplicar-se mentre els estatus
socials no s’adaptin al mandat imperatiu que els imposa aquest precepte (fer
la regulació que s’hi assenyala).
L’anterior, però, no vol dir que l’incís
darrer de l’art. 15.1 dels estatuts de la Cooperativa (“així com les
obligacions econòmiques derivades de les inversions realitzades i no
amortitzades”) es pugui declarar nul sense més (com ho pretén la petició
a) de la súplica de la demanda), sinó que simplement i sencilla s’ha de
considerar inaplicable en aquest cas. En canvi, podria ésser-ho en altres
com ara els que assenyala el foli 295 de les actuacions de primera instancia
quan es refereix a les amortitzacions acreditades (que no deutes ni
obligacions) que no hagin estat deduïdes i que s’hagin causat fins a la data
de la baixa (no a les posteriors a la baixa, que són les que la Cooperativa
ha percebut indegudament aquí dels demandants); raons per les quals
l’acollida aquí del primer motiu de
cassació, amb el consegüent reemborsament als actors de les quantitats que
l’entitat els va descomptar indegudament per aquest concepte
d’amortitzacions posteriors a la data de la baixa, no comportarà
l’anul·lació d’aquell darrer incís de l’art. 15.1 dels estatuts i es
desestimarà, per tant, el pediment a) dels de declaració de la
demanda.
Vuitè.
L’art. 21.f de la Llei i el 10.f
dels estatuts confereixen al soci que es doni de baixa el dret a
“percebre la liquidació de la seva aportació actualitzada”; i l’art. 58.a
i b de la Llei i el 15.1 dels estatuts especifiquen les normes
d’acord amb les quals s’ha de fer al soci aquest reemborsament de les
aportacions en el cas de baixa.
No havent-hi pèrdues que s’haguessin de
deduir de les aportacions dels socis (dictamen pericial al foli 301), el
remborsament haurà de fer-se en la forma que aquells preceptes determinen,
sense aplicar l’últim incís de l’art. 15.1 del estatuts pel que ja s’ha
manifestat.
Novè.
El motiu segon de cassació al·lega la
infracció de l’art. 58 de la Llei de cooperatives de Catalunya i denuncia
“la improcedencia de la penalización del 20% aplicada a los socios salientes
en la devolución de sus aportaciones, por cuanto se trató de una baja
voluntaria y justificada de los socios” (foli 115); i és que en totes les
liquidacions fetes per la Cooperativa als 22 reclamants, els va descomptar a
cada un d’ells el 20% de les aportacions respectives al capital social per
haver qualificat la seva baixa com a no justificada.
Anem a examinar ara aquesta altra qüestió.
Desè.
Des de la demanda (fet segon, als folis 127
al 131), els actors diuen que la seva baixa voluntària s’ha de qualificar de
justificada i que, per tant, és incorrecte el descompte del 20% de les seves
aportacions al capital social per la penalització que se’ls ha aplicat de
l’apartat b) de l’art. 58 de la Llei i 15.2.a dels estatuts
socials.
El fet tercer de la contesta a la demanda
(revers del foli 166 i principi del 167) reconeix el dret de tot soci
cooperatiu de demanar la baixa; però argumenta que la llei i els estatuts
limiten aquest dret per tal com exigeixen un temps mínim de permanença i un
termini de preavís que no pot ser superior a sis mesos, de tal manera que la
inobservança d’aquests requisits és suficient perquè la Cooperativa pugui
considerar la baixa com a no justificada.
I continuava dient: “Pero no sólo esa
circunstancia permite considerar la baja como no justificada,porque como
dice el art. 18.4 del Decreto legislativo de constante referencia, los
Estatutos han de establecer los casos de baja justificada”. I continuava:
“Esto es lo que hacen los Estatutos de C., en su artículo 14, al considerar
como justificadas solamente la baja: a) por la pérdida involuntaria de la
condición de viticultor; b) si hay disconformidad con el acuerdo de fusión
con otra Entidad; c) si se adoptan acuerdos que aumenten las aportaciones
obligatorias de los socios; y d) por cualquier otra causa, debidamente
motivada, que sea suficiente a criterio del Consejo Rector.
Conviene, pues, anotar desde ahora,
saliendo al paso del confusionismo que sobre el particular pretenden
introducir los demandantes, que no toda baja voluntaria está justificada,
porque lo son solamente con arreglo a los Estatutos sociales, las enunciadas
nominatim en el art. 14 de los Estatutos, en ninguna de las cuales,
digámoslo ya desde ahora, se encuentran los demandantes; de modo que el
texto literal de los Estatutos Sociales, en este punto, es bastante para
desmentir hasta la saciedad la afirmación temeraria del hecho segundo,
párrafo cuarto de la demanda de que estamos ante un caso de baja voluntaria
y justificada.
Voluntaria sí, pero no justificada en
absoluto”. I en el fet setè la contesta insistia: “Séptimo.- Veamos ahora,
por un momento, saliendo al paso de su declaración de “improcedencia de la
penalización del 20%”, calificando de arbitrario el acuerdo del Consejo
Rector en este punto. Aquí hemos de insistir una vez más en la diferencia
radical entre baja voluntaria y baja justificada. En el párrafo 3º del hecho
tercero de este escrito, nos hemos referido con precisión y exactitud al
concepto de una y otra, que se desprende del texto literal art. 14 de los
Estatutos Sociales. Para que una baja sea justificada se ha de basar en
alguna de las circunstancias contempladas en el art. 14 de los Estatutos
Sociales, cuyo último párrafo dice así ‘Todos los demás casos de baja que no
figuren en el apartado 1º de este artículo se considerarán baja no
justificada, salvo que el Consejo Rector a petición del socio, resuelva otra
cosa’. Aquí sin invocar causa ni motivación alguna que pudiera inducir al
Consejo Rector a adoptar otra medida, lo que hacen los demandantes es
manifestar que la penalización del 20% ‘no es más que otra de las
arbitrariedades de las que tendrá que dar explicación la demandada’. La explicación, cumplida y
clarísima, la tienen los actores en el art. 15.2 de los Estatutos sociales:
a) si la baja voluntaria no está justificada el Consejo Rector, valorando
las razones de la separación del socio, podrá aplicar una deducción que en
ningún caso podrá ser superior al veinte por ciento”.
És a dir: la Cooperativa addueix, com a
motiu pel qual va penalitzar amb la deducció del 20% del capital social cada
soci cessant, que no es trobaven en cap de les circumstàncies previstes
nominatim a l’art. 14 dels estatuts socials. En cap moment se’ls han
qüestionat els requisits de l’art. 13, és a dir, l’antiguitat i el preavís;
i tant el jutge com l’Audiència així ho han entès també, per tal com diuen:
“No toda baja voluntaria del socio cooperativista que pretenda salir de la
Cooperativa está justificada, ya que sin desconocer la naturaleza y carácter
intrínsecamente abierto y dinámico de una sociedad cooperativa, es lo cierto
que en los Estatutos Sociales se establecen los casos de baja justificada en
consonancia con la Ley de Cooperativas de constante referencia. Ninguno de
los socios demandantes se halla en los supuestos enunciados en el art. 14 de
los Estutos. Ello, ciertamente, es una interpretación jurídica, mas el
criterio hermenéutico basado en la literalidad, gramaticalidad, del
precepto, de los supuestos enumerados, excluiría la calificación de baja
voluntaria justificada” (fonament quart de la Sentència de primera instància
al foli 359); fonamentació que confirma íntegrament l’Audiència en el seu
fonament tercer quan diu: “Tercero.- La lectura de la citada norma estatutaria, en especial de su artículo 14,
evidencia que para reputar una baja como justificada no basta la
concurrencia de los requisitos reivindicados por los recurrentes por cuanto
dicha consecuencia solamente puede predicarse en presencia de un breve
elenco de causas previstas a tal fin. Así el mencionado precepto concede tal
calificación en los supuestos de pérdida involuntaria de la condición de
viticultor, de disconformidad con la fusión con otra entidad, de acuerdo que
aumente las aportaciones obligatorias de los socios o de cualquier otra
causa, debidamente motivada, que sea suficiente a juicio del Consejo Rector.
Ello (ninguno de los cuales se acredita su presencia) determina el rechazo
del recurso y la confirmación de la sentencia impugnada cuyo contenido es
asumido en su integridad por la Sala”. Aquests són els termes en què es va
produir el debat a les instàncies precedents a la cassació, i aquesta ha de
ser per tant la questio litis que aquí ara hem de resoldre, ja que ni
les parts ni el Tribunal poden en cassació alterar els termes en què s’ha
produït el debat a les instàncies anteriors.
I és des d’aquesta premissa, atesos els
art. 13 i 14 dels estatuts de la Cooperativa, que aquesta Sala ha de
dissentir de la fonamentació i conclusions dels jutjadors d’instància,
perquè quan no són contradits els requisits de l’art. 13 (antiguitat i
preavís), la baixa s’haurà de considerar justificada sense cap altre
requisit d’acord amb l’art. 13; i quan no es compleixen aquells requisits,
però es dóna alguna de les circumstàncies de l’art. 14, la baixa “també”
s’haurà de considerar justificada.
De manera que la facultat exercida per
l’òrgan rector de la Cooperativa a l’empara de l’art. 15.2 dels estatuts de
considerar en aquest cas no justificada la baixa per no trobar-se els que la
causaven en les circumstàncies de l’art. 14, va ser mal exercida perquè va
basarse en una premissa equivocada, i la baixa es va qualificar, doncs,
també erròniament; i com que la facultat de valoració discrecional, que no
arbitrària, que l’art. 15.2 dels estatuts confereix a l’òrgan rector ha
d’exercir-se a partir d’una base legal i no errònia com la que aquí es va tenir en compte, s’ha de concloure en
l’anul·lació de la deducció; anul·lació, per altra part, que també
resultaria clara si es té en compte que la primera notícia que es dóna de la
raó de la imposició del descompte del 20% de les aportacions socials per
considerar les baixes injustificades per no trobar-se els cessants en les
circumstàncies de l’art. 14 dels estatuts socials és a la contesta a la
demanda, sense que hi hagi cap constància, ni prova ni al·legació que
s’hagués donat audiència ni contradicció als afectats prèviament a fer-los
la deducció, ni el dret al recurs un cop practicada (art. 14.2 del
estatuts). I amb aquests antecedents s’ha de declarar nul·la aquesta
penalització, la qual escaurà invalidar per donar pas i acollida al segon
motiu de cassació i resoldre el fons del litigi.
Onzè.
L’apartat d) de la súplica de la
demanda sol·licita la declaració de la “responsabilidad solidaria de D.
II y D. JJ los miembros del Consejo Rector de la Cooperativa
por las actuaciones descritas tendentes a la fundamentación y práctica de la
ilegal liquidación de referencia”; petició a la qual no escau accedir,
perquè si bé és cert el despropòsit de què hem fet esment anteriorment,
també ho és que aquell incís dels estatuts podia donar peu i aparença de
dret a l’actuació explicada; a més que els esmentats varen comptar sempre
amb l’assistència del seu lletrat, el qual va intervenir profusament (folis
262 i s.), i aquests demandats podien creure, per tant, que no actuaven
contra dret fent el que feien.
No es donen, per tant, les condicions de
“malícia”, “abús de facultats” o “negligència” per poder-los exigir
responsabilitats (art. 45.2 de la Llei). Caldrà, doncs, rebutjar la petició
d) de la súplica de la demanda.
Dotzè.
Les precedents són les postulacions
declaratives del petitum de la demanda, reproduïdes degudament en
aquest recurs. Escaurà ara determinar-ne les conseqüències segons el tenor
de les subsegüents peticions de condemna que també formula aquell
petitum contra “las demandadas C. V. del P., CL, D. II y D. JJ con carácter solidario” (foli 183).
Tretzè.
L’apartat a) de condemna d’aquella
súplica, sol·licita “la devolución íntegra del importe correspondiente al
20% descontado en la devolución de las aportaciones que los socios causantes
de baja tienen derecho (cantidad total referenciada en el cuadro contenido
en el hecho quinto de la demanda)”. El quadre esmentat és als folis 137 al
139 de les actuacions i indica les quantitats que en les liquidacions
provisionals del document núm. 5 de la demanda la Cooperativa va assenyalar,
les quals, com diu el mateix document (i la demanda al foli 130), estaven
subjectes a la liquidació definitiva un cop tancat l’exercici comptable a 31
de juliol de 1997 (document núm. 5 de la demanda ja esmentat; foli 38 i
següents); i la liquidació definitiva ha estat aportada a les actuacions pel
perit judicial en el quadre del foli 303, al qual ens haurem d’atenir. La
seva quarta columna porta per títol “Deducción (20%)” i correspon, com
aclareix, a la “Deducción practicada por C. al haber considerado la baja
como no justificada”.
Ja hem raonat (en el fonament desè) que
aquesta deducció s’havia d’anul·lar, i així ho acordarem a la part
dispositiva d’aquesta Sentència, on condemnarem la Cooperativa a retornar
íntegrament a cada un dels demandants les quantitats allà enumerades
corresponents a l’esmentat 20%, amb l’interès bàsic del Banc d’Espanya a què
obliga l’art. 15.3 dels estatuts socials incrementat en tres punts conforme
a l’art. 58.c de la Llei des del 31 de juliol de 1997, que és el que
correspon, per ministeri estatutari i legal, al reemborsament íntegre.
Catorzè.
La petició b) de condemna de la
súplica de la demanda postula “la devolución íntegra de todos aquellos
cargos que se han hecho o que puedan practicarse antes de sentencia en las
cuentas de cada uno de los demandantes como consecuencia de la ilícita
aplicación del art. 15 de los estatutos y/o de los Acuerdos de la citada
Assamblea General (cantidad total, referenciada en el cuadro contenido en el
hecho sexto de la demanda), así como al pago de la indemnización de daños y
perjuicios que se acredite en período probatorio”.
El quadre del fet sisè de la demanda
reflectia les quantitats que la Cooperativa havia indicat als actors en les
liquidacions provisionals del document núm.5 de la demanda. Haurem
d’atenir-nos ara a les definitives del quadre del foli 303 ja esmentat.
En la segona columna d’aquest quadre, sota
el títol “Importe a restituir (a)”, s’hi detallen les quantitats que la
cooperativa demandada va descomptar als actors basant-se en l’acord
assembleari de 20 d’abril de 1997 i en l’últim incís de l’art. 15.1 dels
estatuts, els quals, com hem exposat a bastament, no són aplicables.
Consegüentment, escau condemnar la demandada al reemborsament íntegre a cada
un dels actors de les quantitats corresponents allà assenyalades amb els
interessos dels art. 15.3 dels Estatuts i 58.c de la Llei des del 31
de juliol de 1997 (en els mateixos termes que hem exposat anteriorment), que
és el que correspon a un reemborsament íntegre per ministeri de la llei. I
no escau formular la condemna al pagament “de la indemnización de daños y
perjuicios que se acredite en período probatorio” que també es demana,
perquè no se n’han acreditat.
Quinzè.
Conclusió: després dels pronunciaments de
declaració que, d’acord amb l’anterior, haurà de fer la part dispositiva
d’aquesta Sentència, n’hi haurà d’haver dos de condemna: el primer, que serà
l’a), tindrà per finalitat donar compliment íntegre a l’apartat f)
de l’art. 10 dels estatuts socials i a l’art. 21.f) de la llei, per
tal que els socis cessants facin efectiu el dret que tenen d’acord amb els
preceptes esmentats, de “rebre la liquidació de la seva aportació en cas de
baixa” sense el descompte del 20% que, com hem vist, no escau; i el segon
pronunciament, que serà el b), obligarà la Cooperativa a restituir
íntegrament als socis cestas allò que indegudament els va cobrar per
amortitzacions descomptant-ho dels imports de sengles collites.
Setzè.
D’acord amb el que autoritza al Tribunal
l’art. 219.2 de la Llei processal, la part dispositiva d’aquesta Sentència
fixarà amb claredat i precisió les bases per liquidar els interessos,
liquidació que consistirà en una simple operació aritmètica que s’haurà
d’efectuar a l’execució.
Dissetè.
Per tot el que s’ha exposat, les
pretensions de la demanda contra la Cooperativa demandada s’han d’acollir
parcialment, i segons allò que estableix l’incís 1r. de l’art. 394.2 de la
Llei processal, no s’ha de fer declaració sobre les costes de la primera
instància i no escau tampoc pronunciar condemna pel que fa a les de la
segona ni a les d’aquest recurs de cassació (art. 397 i 398.2 de la mateixa
llei).
Per tant, la Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART DISPOSITIVA
Estimar aquest recurs de cassació; cassar
la Sentència contra la qual es recorre; revocar les dues sentències
d’instància, i, en el lloc d’ambdues, i amb estimació parcial de la demanda,
aquesta Sala declara:
a) que no escau declarar nul l’últim incís
de l’art. 15.1 dels estatuts socials de la cooperativa demandada que diu
“així com les obligacions econòmiques derivades de les inversions
realitzades i no amortitzades” com ho sol·licita la petició a) de les
de declaració de la demanda, petició que, per tant, es desestima.
b) la nul·litat de l’acord adoptat sobre el
punt primer de l’ordre del dia per l’Assemblea General Extraordinària
d’aquella entitat celebrada el 20 d’abril de 1997, el qual queda anul·lat i
sense efecte.
c) la nul·litat de la penalització del 20%
per baixa injustificada imposada als demandants.
d) el rebuig de la responsabilitat
reclamada als Srs. II i JJ, membres del Consell Rector de la
Cooperativa, els quals queden absolts de les peticions de la demanda.
I com a conseqüència de les declaracions
precedents, aquest Tribunal condemna l’Entitat Vinícola del P., SCCL:
a) al reemborsament íntegre a cada un dels
actors del 20% descomptat per la Cooperativa segons la columna quarta del
quadre del foli 303 de les actuacions (“Deducción 20%”) de les quantitats
allà detallades, amb l’interès bàsic del Banc d’Espanya incrementat en tres
punts des del 31 de juliol de 1997 i fins a la data de reemborsament.
b) al reemborsament íntegre a cada un dels
demandants de les quantitats que assenyala la segona columna del quadre
esmentat del foli 303 (“Importe a restituir”) amb el mateix interès
especificat en l’anterior apartat a).
Sense fer declaració especial sobre les
costes de les instàncies ni de les d’aquest recurs.
Així ho acorda la Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya i ho signen els magistrats esmentats al
marge. En dono fe.
|
|
