Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de setembre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de septembre de 2002 núm. 25/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia ha vist els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació preparats pels Srs. X1, X2, X3 i X4 , i interposat per la Sra. X1 contra la Sentència de 31 de desembre de 2001 dictada per la Secció 1a. de l’Audiència Provincial de Girona en el rotlle núm. 487/99 derivat del judici declaratiu ordinari de menor quantia instat pel Sr. Y1  contra l’abans esmentat i contra l’herència jacent del Sr. Y2  davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres (actuacions núm. 12/97) sobre reclamació de drets legitimaris. La recurrent ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ramon Feixó Bergadà i dirigit per l’advocat Sr. Carlos Espino de Amezaga; i el Sr. Y1  ha estat representat pel procurador Sr. Joaquim Sans Bascú i dirigit pel lletrat Sr. Carlos Dionisio Gambero Castro.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. En les actuacions del judici de menor quantia susdit, el Jutjat de Primera Instancia núm. 5 de Figueres va dictar una Sentència el 3 de juny de 1999 amb la part dispositiva següent: “Que estimando parcialmente la demanda formulada por D. Y1  contra Dª. X1, Dª. X2, X4, X3  y herencia yacente de D. Y2 , debo declarar y declaro que debiendo ser reconocidos los derechos legitimarios del actor deberá realizarse por la codemandada entrega al actor, la cantidad de 1.762.167 ptas. más los intereses legales desde el fallecimiento del causante, debiendo asimismo pasar por la anterior declaración el resto de los condemandados y ello sin que proceda hacer especial pronunciamiento en materia de costas”.

Segon. No conformes les parts amb la resolució anterior, varen interposar sengles recursos d’apel·lació davant la Secció 1a. de l’Audiència Provincial de Girona, la qual, en data 31 de desembre darrer, va dictar una Sentència amb la part dispositiva següent: “1. Estimem parcialment el recurs d’apel·lació interposat pel procurador Sr. Garcés i estimem parcialment el recurs d’apel·lació interposat pel procurador Sr. Bolós. 2. Revoquem parcialment la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 5 Figueres, en les actuacions de judici de menor quantia núm. 12/97 de les quals dimana aquest rotlle, en el sentit de condemnar la Sra. X1 al pagament dels drets legitimaris que corresponen al seu fill Y1  en la quantia de 69.244.484 ptes, més els interessos legals des del dia 17-4-91, import que podrà fer efectiu en diners o en béns de valor equivalent però l’opció que triï l’haurà de mantenir fins al final, si així ho vol el legitimari. Absolem els altres codemandats X2, X3 i X4  i condemnem el demandant al pagament de les costes processals que els han causat a ells en la instància. No fem especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta alçada”.

Tercer. Disconforme la Sra. X1 amb la resolució precedent, hi va interpolar recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació.

Quart. Per una Interlocutòria de 13 de maig darrer, aquesta Sala va admetre a tràmit el recurs de cassació; i per una altra Interlocutòria de 20 de juny següent va admetre a tràmit el motiu 1r. del recurs per infracció processal.

Cinquè. Substanciats ambdós recursos d’acord amb la llei, per una provisió del dia 2 del mes actual es va assenyalar per a la seva deliberació i votació l’audiència del dia 9 de setembre corrent, data en què tingueren lloc.

Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. En haver estat admès per la Interlocutòria d’aquesta Sala de 13 de maig darrer el recurs de cassació, i per la de 20 de juny següent el motiu 1r. del d’infracció processal, escaurà estudiar aquest últim en primer terme, ja que únicament en el cas que no sigui acollit s’haurà d’examinar i resoldre el de cassació, d’acord amb allò que determina la regla 6a. de la disposició final 16a. de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon. El motiu del recurs d’infracció processal s’articula per la via del núm. 2n. de l’art. 469 de la Llei processal i denuncia falta d’exhaustivitat i de congruència de la Sentència de l’Audiència amb infracció de l’art. 218 de l’actual Llei processal o del 359 de l’antiga. Al·lega que l’Audiència no s’ha pronunciat sobre el fet que la responsabilitat de l’hereu quant al pagament de les llegítimes es limita a l’import dels béns que componen el cabal hereditari.

A aquesta objecció cal respondre, per rebutjar-la, que l’Audiència no va fer un pronunciament exprés sobre aquesta qüestió perquè no se li va demanar, raó per la qual la seva Sentència no va pecar d’incongruència ni podia fer-ho.

Independentment que la qüestió que la recurrent vol realment plantejar no és la procesal de falta de congruència de la Sentència, sinó la material referent que, al seu entendre, l’hereva respon del pagament de les llegítimes únicament i exclusiva amb el valor dels béns relictes; i a tal qüestió haurem de donar resposta seguidament perquè la formula el primer motiu del recurs de cassació, en haver de rebutjar-se el d’infracció processal pel que ja queda manifestat.

Tercer. El motiu primer de cassació addueix falta d’aplicació de l’art. 142.1 i 3, i 260.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya, i del principi de dret de la legislació catalana segons el qual la responsabilitat de l’hereu es limita als béns de l’herència.

Al·lega que l’hereu només ha de fer front al pagament de la llegítima amb el relictum, mai amb els béns propis, i que sols existeix un camí per incrementar la massa hereditària amb vista al pagament de la llegítima el qual solament el legitimari pot recórrer: demanar la reducció de les donacions que el causant hagi fet; camí que en aquest cas el legitimari no ha emprat ja que si bé ho va intentar inicialment, hi va renunciar a l’apel·lació.

Quart. Per resoldre en aquest cas aquest motiu de cassació, cal distingir entre les donacions fetes pel causant a favor d’estranys o de legitimaris (en la part no imputable a sengles llegítimes), i les donacions fetes pel causant a favor del seu hereu.

A les primeres (a les fetes pel causant a favor d’estranys o de legitimaris) s’hi refereixen als art. 141 i 142 de la Llei catalana, aquí aplicable, núm. 8/1990, de 9 d’abril, pel fet d’haver mort el causant el 17 d’abril de 1991; però aquells articles, que són els que la recurrent entén violats en el cas, no li són aplicables perquè les donacions fetes aquí pel causat no les va fer a favor d’estranys ni de legitimaris sinó a favor de la seva esposa hereva (l’actual recurrent).

Les donacions fetes pel causant a favor d’estranys o de legitimaris que minvin les llegítimes dels beneficiaris són impugnables i rescindibles per inoficiocitat a redós de la querella inofficiosae donationis romana que recullen els art. 141 i 142 esmentats; i el perjudicat no pot obviar exercitar aquesta acció impugnatòria per reduir i en el seu cas suprimir aquestes donacions, perquè els béns donats no pertanyen a l’hereu sinó als tercers donataris als quals forçosament haurà de demandar per aconseguir una sentència rescissòria que retorni els béns a l’herència i permeti al legitimari percebre la seva llegítima íntegra.

Però si el donatari és l’hereu del causant (i per tant no un tercer) no escau que el legitimari exerciti en contra seva ni les accions dels art. 141 i 142 de la Compilació ni cap d’altre per rescindir les donacions i aconseguir la plena efectivitat del pagament de la llegítima, perquè els béns que hagin estat objecte de tals donacions —o el seu valor— ja estan en el patrimoni de l’hereu i aquest respon personalment i íntegra del pagament de la llegítima i del seu suplement (art. 138 de la Compilació).

Consegüentment la Sentència de l’Audiència que condemna la demandada, com a hereda i donatària dels béns del causant, a pagar a l’actor la llegítima quantificada en els termes de l’art. 127 de la Compilació i integrant-la amb el relictum (63.607.469 ptes) més aquell donatum (1.044.304.276 ptes.), en total 1.107.911.745 ptes, dividides per 16 (una quarta part a repartir entre els quatre germans), amb el resultat de 69.244.484 ptes. com a import que correspon a l’actor per la llegítima del seu pare, no ha infringit els preceptes ni els principis del dret successori català que en aquest motiu de cassació invoca, el qual, per tant, ha de ser rebutjat, perquè als efectes del còmput i quantificació de la llegítima el donatum ha de ser considerat relictum (art. 127 de la Compilació), i l’hereu donatari, propietari d’aquell donatum, ha de pagar la llegítima (parts valorum bonorum) i el seu suplement (art. 138 de la Compilació) constituïda aquella per ambdós conceptes: donatum i relictum (esmentat art. 127).

Escau, per tant, desestimar el 1r. motiu de cassació.

Cinquè. El motiu 2n. “reputa infringido el art. 132 de la Compilación del derecho catalán en relación con el inaplicado art. 386 de la nueva LEC o el derogado 1253 del Código civil, así como en relación también con el 217 del propio ordenamiento o del derogado 1214 del Código civil”.

Amb l’anterior plantejament aquest 2n. motiu ja esdevé inadmissible, en aquest estadi del procediment rebutjable, perquè:

a) Al·lega violat l’art. 132 de la Compilació en la seva versió de 1984, el qual no és aplicable perquè el causant va morir l’any 1991 i és, per tant, aplicable la Llei ja sementada de 9 d’abril de 1990, de resultes de la qual l’art. 132 res té a veure amb aquest cas.

b) La infracció de l’art. 386 de la nova llei d’enjudiciament civil no es pot portar a un motiu de cassació, sinó que s’hauria de conduir a un d’infracció processal del núm. 2n. de l’art. 469.

c) El mateix cal dir pel que fa a la suposada infracció de l’art. 217 de la nova Llei procedimental o del 1214 del Codi civil, la vulneració dels quals caldria denunciar si de cas per la via del núm. 3r. de l’art. 469 i no del recurs de cassació.

d) Seria sempre inescaient denunciar conjuntament i simultània en un mateix motiu preceptes substantius i processals i fins i tot només processals o substantius si entre ells són heterogenis, com el 386 i el 217 de la nova Llei processal, o el 1214 i 1253 del Codi civil.

e) I, finalment, el fonament desè de la Sentència de l’Audiència dóna unes raons ben encertades de per què no escau imputar a la llegítima del reclamant les donacions que el seu pare li va fer, sense que pugui prevaler l’opinió de la recurrent sobre la de l’Audiència.

Per cadascuna de les raons precedents, i per totes elles, cal rebutjar també aquest segon motiu de cassació.

Sisè. I el motiu 3r. que és el darrer, “reputa infringido el art. 129 de la Compilación de derecho catalán, en relación con el inaplicado artículo 386 de la nueva LEC o el derogado 1253 del Código civil, y con el 217 de aquella o del derogado 1214 del Código civil”.

Les raons d’inadmissibilitat adduïdes en els apartats b) al d) del fonament anterior d’aquesta resolució, són aplicables igualment a aquest darrer motiu de cassació; i a aquells apartats ens remetem per rebutjar també aquest 3r. motiu de cassació.

A més que els fonaments onzè i dotzè de l’Audiència apliquen degudament la doctrina jurisprudencial que l’apartat 6 de l’art. 217 de la nova Llei processal ha recollit, el tribunal haurà de tenir en compte la disponibilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi; i això és el que ha fet l’Audiència en aquells fonaments amb la base dels quals també s’hauria de rebutjar aquest últim motiu de cassació i, per tant, tot el recurs, amb imposició de costes a la recurrent (art. 398 i 394 de la Llei processal).

Per tot l’anterior, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar els recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació de què s’ha fet mèrit anteriorment, confirmar íntegrament la Sentència que n’era objecte i imposar a la recurrent les costes d’aquests recursos.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats esmentats més amunt.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda