Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 de setembre de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de septembre de 2002 núm. 24/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 29/2002 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 1a. de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo d’apel·lació núm. 230/01, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 314/99 seguides davant el Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 3 de Blanes. La societat S., SA, ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Ramón Jansa Espuña i defensada pel lletrat Sr. Ernest López Olivé. És part contra la qual es recorre els Srs. Y1, Y2, Y3 i Y4 , representats pel procurador Sr. Joaniquet Ibarz i defensats per la lletrada Sra. Eulàlia Sabater, en substitució del lletrat Sr. Ramón Mª Rodón Guinjoan.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Ferran Janssen Casas, que va actuar en nom i representació de la Sra. Y1, va formular demanda de menor quantia núm. 314/99 al Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 3 de Blanex1 Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 6 de febrer de 2002, la part dispositiva de la qual diu el següent: “ACUERDO: Estimar íntegramente la demanda presentada por el procurador Don Fernando Janssen Cases en representación de primero Doña Y1 y, tras su fallecimiento, de Doña Y2 , Doña Y3  y Don Y4  y contra la Entidad Mercantil S, SA, representada por la procuradora Doña Francina Pascual Sala. Declarar la no existencia de una servidumbre de luces y vistas a favor de la finca de la parte demandada situada en el número XX de la calle XXXXX de la localidad de L. sobre la finca colindante de la parte actora situada en el número XX de la calle XXXXX de la localidad de L.. Condenar a la parte demandada, Entidad Mercantil S., SA, al cierre de las ventanas de la pared divisoria de su finca (número XX de la calle XXXXX) que deberá comenzarse a realizar en el plazo de un mes desde la firmeza de la presente Sentencia, con el apercibimiento de realizarse a su costa. Condenar a la parte demandada, Entidad Mercantil S., SA al pago de las costas procesales. “ Dése traslado de esta resolución a las partes, notificándoles que la misma no es firme,siendo susceptible de interposición de recurso de apelación en ambos efectos, que se preparará ante este juzgado en el plazo de cinco días contados desde su notificación, mediante escrito, y del que conocerá para su resolución por la Ilma. Audiencia Provincial de Girona.”

 

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 1a. de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 14 febrer de 2002, amb la següent part dispositiva: “Desestimem el recurs d’apel·lació interposat per la representació de S., S.A. Confirmem la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Blanes en les actuacions de judici de menor quantia núm. 314/99 de les quals dimana aquest rotlle. Imposem a la part apel·lant el pagament de les costes d’aquesta alçada. D’acord amb el que disposen la disposició final setze i la disposició transitòria tercera de la LEC 1/2000, contra aquesta Sentència es pot interposar recurs de cassació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya només si concorre la causa prevista en l’apartat tercer del número 2 de l’article 477. També es pot interposat el recurs extraordinari per infracció processal davant el mateix Tribunal previst en els articles 468 i següents, sempre que hi concorri aquell interès cassacional exigit pel recurs de cassació i es formuli de manera conjunta. Caldrà tenir present la interpretació que ha anat reiterant el Tribunal Suprem en les seves interlocutòries de 29 de maig de 2001 i de 27 de març de 2001 (tres de la mateixa data) i en especial la Interlocutòria de 30 d’octubre de 2001 (recurs número 1901/2001)”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Rosa Boadas Villoria, en nom i representació de la societat mercantil S., SA, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala 1a. de l’Audiència Provincial de Girona, que va fonamentar en els motius que s’indiquen a l’esmentat l’escrit.

Quart. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data 16 de maig de 2002 es va tenir per interposat aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal i, d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’una Interlocutòria de data 27 de maig de 2002 es va admetre a tràmit l’esmentat recurs interposat per S., SA.

Per mitjà d’una provisió de data 8 de juliol de 2002 i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar per a la celebració de la vista el dia 22 de juliol de 2002 a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions objecte del recurs de cassació escau fer una referència breu als fets següents:

A) Amb data 4 de maig de 1947 es va atorgar un conveni privat entre els senyor Y4 i X2, encara que apareix en el document únicament la signatura d’aquest darrer, en el qual es va establir:

“Primero: Que Don Y4 autoriza al X2 para abrir tres ventana en la pared divisoria de las casas expresadas, de las dimensiones siguientes: 0,90 metros por 1,75 metros, 0,90 metros por 1,55 metros y 0,90 metros por 1,55 metros, todas las cuales tienen por objeto facilitar luz y ventilación a otras tantas habitaciones de la casa propiedad del X2, destinada a hotel”.

“Segundo: Atendido a que la ventana a abrir en el primer piso, de no colocarse unas claraboyas o cristales fijos, tendría vista sobre el predio del Sr. Y4, esta autorización se concede con la obligación por parte del X2 de cerrar con cristales esmerilados o gravados o de claraboya la abertura de referencia, por manera que no tenga vista alguna”.

“Tercero: Atentido a que la autorización de la abertura de tales ventanas es concedida por el Sr. Y4 al X2, con carácter personal o de favor exclusivamente y sin que se entienda constituir servidumbre, permanecerá subsistente mientras el inmueble favorecido sea de propiedad del X2, o de sus herederos, cesando caso de trapaso, como también en caso de cambiar de explotación el edificio”.

“Quinto: El X2 se obliga a cerrar a indicación del Sr. Y4 aquella abertura de la autorizadas que sea un obstáculo para ampliar la edificación de su casa colindante”.

B) A la mort del senyor K  va esdevenir usufructuària de la finca esmentada, que es troba al carrer de XXXXX, núm. XX, de L., la seva vídua senyora Y1

C) Els hereus del senyor X2 van vendre la finca de la seva propietat que es troba al carrer XXXXX, núm. XX, de L., a S., SA, l’any 1996.

D) El mes d’octubre de 1999 la senyora Y1 va interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra S., SA, en la qual interessa que es declari la inexistència d’un dret de servitud de llums i vistes de la finca del carrer XXXXX, núm. XX, de L. sobre la finca confrontant del número 0 del mateix carrer, i que es condemni la societat defenent a tancar les finestres obertes a la paret que divideix les finques esmentades i, cas d’incomplir-ho, s’autoritzi de forma expressa l’agent per fer-ho a càrrec de S., SA. A la mort de la senyora Y1 el dia 26 de desembre de 1999 han continuat el litigi com a part agent els seus hereus.

E) En el seu escrit de contesta a la demanda la societat defenent impugna l’autenticitat del conveni abans esmentat de l’any 1947 i al·lega, també, la prescripció de l’acció negatòria de servitud exercida per la part agent.

F) El Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 de Blanes va dictar Sentència el dia 6 de febrer de 2002, que estima la demanda.

G) La part defenent va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que ha originat la Sentència dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 14 de febrer de 2002, que confirma la sentència recorreguda.

H) S., SA, ha interposat contra aquesta sentència recurs de cassació basat en l’interès cassacional, que aquesta Sala va admetre a tràmit mitjançant una Interlocutòria de data 27 de maig de 2002.

Segon. A l’apartat primer del seu escrit d’oposició al recurs de cassació al·lega la part recorreguda que escau no admetre’l a tràmit sobre la base de l’interès cassacional, ja que la qüestió litigiosa ja ha estat resolta per aquesta Sala en la seva Sentència de 17 d’octubre de 1994.

Aquesta pretensió inicial de la part recorreguda ha d’ésser desestimada, ja que, com s’argumenta en els fonaments de dret que segueixen, no coincideixen el supòsit de fet de la sentència esmentada i el que origina el recurs de cassació que ara s’ha de resoldre.

Tercer. Abans d’examinar el fons de la qüestió litigiosa s’ha de fer una altra precisió. En el seu escrit de contesta a la demanda la societat defenent, i ara part recurrent, va posar en dubte l’autenticitat del conveni que reflecteix el document privat de 4 de maig de 1947. Resulta, de totes formes, que en l’escrit d’interposició del recurs de cassació de forma implícita, i a l’acte de la vista oral del recurs de forma clarament explicita, la part ara recurrent no posa en dubte l’autenticitat del document privat de l’any 1947, circumstància que té la seva importància a l’hora de resoldre la qüestió litigiosa.

És oportú esmentar inicialment que en el pacte tercer del conveni de 4 de maig de 1947 el senyor Y4 autoritza el senyor X2 a obrir tres finestres a la paret divisòria de les cases d’ambdues parts contractants, autorització que es confereix amb la prevenció “sin que se entienda costituir servidumbre”. Aquesta prevenció té tot el seu sentit, si es relaciona amb la normativa vigent a Catalunya en matèria de llums i vistes entre finques veïnes l’any 1947, que no era altra que les Ordinacions de Sanctacília, que es troben en el llibre IV, títol II, capítol 1r del volum 2n. de les Constitucions i altres drets de Catalunya, de les quals resulta, segons l’ordinació 61, que no es pot al·legar possessió en paret pròpia o comuna de finestra, amb la conseqüència segons l’ordenació 62 següent que el dret a tenir finestres a les parets esmentades no es pot adquirir per usucapió, circumstàncies que van determinar segons Sentència d’aquesta Sala de 17 d’octubre de 1994 que la impossibilitat d’adquirir per usucapió aquesta servitud de vistes, es deriva del fet que no són susceptibles de quasi possessió, ja que es tracta de situacions simplement tolerades. Per tant, si per voluntat expressa d’ambdues parts contractants, que a més a més no feia altra cosa que concretar la normativa catalana de l’època sobre finestres obertes en paret mitgera, ens trobem davant d’una manifestació particular de les relacions de veïnatge, no escau aplicar d’entrada la normativa sobre servituds.

Quart. La improcedència d’al·legar la normativa sobre servituds, almenys amb carácter general, es deriva també d’una altra circumstància, que s’extreu del conveni abans esmenat de 1947, i més concretament del seu pacte tercer, en el qual es va convenir que l’autorització per obrir les tres finestres es conferia “con carácter personal y de favor”, que posa clarament de manifest que es tractava d’una situació tolerada i que la seva inclusió dins la categoría de jurídica de les servituds sols podia fer-se per la via de crear una servitud personal de l’article 531 del Codi civil, que permet establir servituds en profit d’una o més persones, possibilitat que admetia també el dret romà vigent a Catalunya l’any 1947, segons resulta de la disposició que es troba en el Digest 8, 3, 4.

La categoria jurídica de les servituds personals no presenta uns límits definits, que es deriven en bona part del fet que s’haurien de qualificar de servituds anòmales o irregulars. En tot cas es pot afirmar que d’acord amb el sistema del numerus appertus, en matèria de drets reals que estableixen els articles 7 i 8 del Reglament hipotecari, pot constituir l’objecte d’una servitud personal qualsevol utilitat que una finca pugui conferir a persona o persones determinades i per tant, i des d’aquesta perspectiva, es pot incloure dins la categoria de les servituds personals el cas que ara s’ha de resoldre; i que la seva irregularitat es deriva del fet que encara que el seu contingut sigui el propi d’una servitud predial, manca el predi dominant i s’atribueix la titularitat de la servitud a persona o persones determinadex1

Cinquè. El fonament de dret segon de la sentència recorreguda desestima la pretensió de la part que ara recorre en cassació, centrada en l’al·legació que s’havia de desestimar l’acció negatòria que havien exercitat els agents per prescripció, ja que segons l’article 25 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge “l’acció negatòria prescriu als cinc anys, comptadors a partir que el propietari tingui coneixement de la pertorbació il·legítima”. La sentència recorreguda resol en el sentit de no haver prescrit l’acció negatòria exercitada per la part agent, ja que argumenta en el sentit que el termini de prescripció s’inicia des que el propietari té coneixement que es troba davant d’una pertorbació il·legítima del seu dret, no davant qualsevol pertorbació que pot tolerar, sinó davant d’una vertadera voluntat pertorbadora d’actuar com a titular d’un dret; i com que aquesta circumstància, en relació amb el cas que ara s’ha de resoldre no es va produir fins a mitjans de l’any 1998, és a dir quan la societat ara recurrent negava la condició d’acte tolerat a l’obertura de les finestres sobre la finca dels agents, conclou que des d’aquest moment començava el termini de prescripció dels cinc anys, que no havien transcorregut al temps de presentar-se la demanda el mes de novembre de 1999. Aquesta Sala considera ajustada a dret la decisió de l’Audiència Provincial contrària a declarar prescrita l’acció negatòria en aquest cas d’acord amb l’article 2.5 de l’esmentada Llei 13/1990 i considera, també, que la part recurrent no contradiu eficaçment les argumentacions de la sentència recorreguda, centrades fonamentalment en la invocació de sentències dictades per audiències provincials de Catalunya, que inclouen supòsits diferents al que ara s’ha de resoldre. En conseqüència cal afegir que:

A) Com s'ha argumentat en el fonament de dret tercer d’aquesta resolució, les finestres es van obrir l’any 1947 en virtut d’un acte de tolerància del propietari de la finca afectada, com de forma prou clara estableix el pacte tercer del conveni del mateix any, que no fa altra cosa que particularitzar la normativa general que s’estableix en les ordenacions 61 i 62 de les Ordinacions de Sanctacília. Aquesta situació de tolerància es va mantenir en el decurs dels anys, sense que tinguin cap mena de transcendència els successius canvis de persones que desenvolupaven les seves activitats a la finca beneficiada per les finestres i el coneixement que pogués tenir el propietari de la finca veïna d’aquests canvis de titularitat o de denominació comercial de l’establiment. I per tal com cap d’aquests actes té entitat suficient per transformar una situació inicialment tolerada en una possessió en concepte de titular d’un dret real de servitud, hem d’entendre que es va mantenir la situació de tolerància per tenir les finestres que inicialment s’havia convingut, ja que l’article 436 del Codi civil presumeix que es segueix gaudint de la possessió en el mateix concepte en què es va adquirir, amb la conseqüència que mentre es va mantenir la situació de tolerància, no es va constituir cap dret real de servitud a favor de la societat ara recurrent, motiu pel qual l’acció exercitada pels agents no era l’acció negatòria de servitud, sinó una acció derivada de la possible concurrència d’una de les causes d’extinció de l’autorització per obrir finestres prevista en el conveni de l’any 1947, que per tant no venia subjecta al termini de prescripció de l’acció negatòria segons l’article 2.5 de la Llei 13/1990.

B) Ala mateixa conclusió s’arriba si es considera que la voluntat dels atorgants del conveni de l’any 1947 va ser la de constituir una servitud personal a favor dels causants de la societat ara recurrent, supòsit que hem esmentat en el fonament de dret quart d’aquesta resolució. Recordem ara que les servituds personals s’han qualificat de servituds anòmales o irregulars, que es poden constituir a l’empara del principi d’autonomia privada; i precisament a l’empara d’aquest principi cal entendre que es poden constituir com un dret real limitat a favor del titular de la servitud o com un dret simplement personal per la via d’atribuir un dret de crèdit al seu titular. En el cas que ara s’ha de resoldre, hem de recordar que en el pacte tercer del conveni de l’any 1947 s’exclou de forma expressa la possibilitat que l’autorització per obrir unes finestres impliqui la constitució de cap tipus de servitud, i això vol dir, per tant, que es va conferir al titular de l’autorització un pur dret de crèdit, i en cas d’incompliment per part de l’obligat, únicament escau exercir una acció personal de compliment, aliena per tant a l’acció negatòria dels articles 1 i 2 de la Llei catalana 13/1990 i aliena, també, al termini quinquennal de prescripció de l’article 2.5 de la mateixa llei.

C) Per últim interessa posar en relleu que fins i tot si s’admet que escau en aquest cas l’exercici de l’acció negatòria de servitud d’acord amb la seva regulació a la Llei catalana 13/1990, s’ha d’entendre que l’acció no havia prescrit. Això suposa enfrontar-se a un problema delicat, que es deriva de la manca de concordança entre l’article 2.5 de la llei esmentada i l’article 11 de la mateixa llei, ja que segons aquest darrer les servituds es poden adquirir per usucapió mitjançant la possessió pública, pacífica i ininterrompuda, en concepte de titular del dret de servitud, per un període de trenta anys; mentre que el primer dels articles esmentats estableix que l’acció negatòria prescriu als cinc anys, prevenció que determina la inconseqüència que quan un tercer exercita un dret real de servitud sense ser-ne titular, el propietari de la finca gravada sols pot posar fi a la pertorbació del seu dret de propietat si exercita l’acció negatòria dins del termini de cinc anys, i que passat aquest termini, si exercita l’acció negatòria de servitud, el defenent pot frustrar-la si al·lega la prescripció extintiva de l’acció. Fet que comportarà que el propietari perjudicat no pot posar fi a la pertorbació jurídica del seu dret de propietat per haver prescrit l’acció negatòria i que la persona que s’atribueix el dret real de servitud, sols n’esdevindrà titular al cap de trenta anys, que és el termini establert pel legislador per tal d'usucapir aquest dret real limitat. Això vol dir, també, que durant un termini, que es pot perllongar durant vint-i-cinc anys, es produeix una situació d’interinitat ja que l'usucapient pot mantenir la seva situació possessòria en contra de la voluntat del propietari afectat, i davant d’aquesta situació és correcte pensar que no ha estat voluntat del legislador legitimar una situació semblant, que tal vegada podria tenir un cert sentit si ens trobéssim davant d’una situació presidida per l’ambigüitat durant un període breu de temps, qualificatiu que evidentment no escau a un període de temps determinat entre els cinc i els trenta anys. Per aquest motiu sembla oportú considerar ara aquest problema amb una mínim de deteniment.

Sisè. Si ens atenem a una interpretació sistemàtica de la Llei 13/1990, s’observa inicialment que es regula l’acció negatòria en el seu capítol 2, que s’intitula “De l’acció negatòria i les immissions”, mentre que el dret real de servitud es regula en el capítol 2 de la mateixa llei, que porta per rúbrica “Servituds”. D’aquesta sistemàtica se’n pot deduir que quan el seu article 2.5 estableix la prescripció de l’acció negatòria al cap de cinc anys, ho fa perquè considera la categoria jurídica que regula el capítol 2 de la Llei, és a dir les immissions, respecte a les quals es pot entendre correcta la posició que adopta el legislador per la via de la prescripció quinquennal. És cert que l’article 2.1 de la Llei sementada permet exercir l’acció negatòria no sols quan el propietari sofreix una pertorbació material del seu dret —cas de les immissions—, sinó també quan sofreix una pertorbació jurídica, com succeeix si un tercer s’irroga el dret real de servitud sobre la seva finca; però en aquest darrer cas l’aplicació de la prescripció dels cinc anys no té cap justificació, ja sigui per la consideració que el legislador de l’any 1990 de forma impremeditada modifica el termini tradicional de prescripció de l’acció negatòria dels trenta anys segons l’usatge omnes causa i l’article 344 de la Compilació; o, també per la discordança, molt difícil de justificar, que suposa mantenir el termini dels trenta anys per a l’exercici de l’acció confessòria de servitud segons l’article 5.3 de la mateixa llei, especialment si no es perd de vista que l’acció confessòria i l’acció negatòria de servitud són la cara i el revers de la mateixa institució i que, per tant, la manca d’una posició concreta, segons la sistemàtica de la llei sobre la prescripció de l’acció negatòria en relació amb el dret real de servitud, aconsella omplir el buit legislatiu sobre la base d’una aplicació analògica de la norma més afí, que no és altra que el termini de prescripció que estableix la llei per a l’exercici de l’acció confessòria, avalada també pels precedents, especialment si no oblidem la importancia fonamental que l’article 1.II de la Compilació atribueix a l’element històric a l’hora d’interpretar i d’integrar el dret civil vigent.

Una altra consideració que cal fer és que quan un tercer s’abribueix un dret real de servitud sobre finca aliena sense tenir-hi dret, als efectes de l’article 1.1 de la Llei 13/1990 ens trobem davant d’una pertorbació il·legítima del dret de propietat, il·legitimitat que sols desapareix quan el tercer esdevé titular del dret real de servitud via usucapió, que a la vegada comporta que el propietari de la finca, ara predi servent, hagi de suportar el gravamen que representa la servitud. D’acord amb aquesta consideració hem de considerar ara el problema amb referència al supòsit d’exercici de l’acció negatòria de servitud en el termini que va després dels cinc anys de la pertorbació jurídica, i abans dels trenta anys necessaris per usucapir el dret real de servitud. Segons l’article 344.II de la Compilació prescriuen les accions i els drets, i en relació amb el problema que ara ens ocupa ens trobem davant la prescripció d’una acció, concretament l’acció negatòria. Per tant si l’acció negatòria en el cas de servitud s’exercita després dels cinc anys següents a la pertorbació del dret de propietat, es pot oposar amb èxit pel defenent l’excepció de prescripció, però sense oblidar que l’usucapient no és encara titular del dret real de servitud i, per tant, el propietari conserva en aquests moments el seu dret de propietat íntegre, que sols es veurà gravat des de la usucapió del dret real de servitud.

Aquest fet ens aboca a una situació que fins i tot es pot qualificar d’absurda, ja que el propietari segueix gaudint de les facultats íntegres que comporta el dret de propietat, però no es pot oposar eficaçment a una possessió il·legítima d’un dret real de sevitud, que no es pot convertir en una res nul·lius, ja que si no existeix o desapareix el dret real limitat, el dret de propietat absorbeix les facultats que integraven el dret real limitat i, per altra part, l’usucapient no pot adquirir per ocupació el dret real de servitud, ja que segons l’article 609.2 del Codi civil sols es pot adquirir per ocupació el dret de propietat, però no els drets reals limitats.

Davant d’aquest fet una regla de bon sentit pot portar a la conclusió que sí ha prescrit l’acció negatòria, però el propietari que podia exercir-la encara és propietari lliure de la finca, si bé pertorbat en la seva situació possessòria per la servitud que exercita de forma il·legítima l’usucapient, i des d’aquesta perspectiva exercir l’acció reivindicatòria segons l’article 348.II del Codi civil per obtenir la restitució de la possessió sense cap mena de gravamen a favor de l’usucapient; possibilitat que hem d’entendre no obstaculitza l’article 2.4 de la llei 13/1990 quan estableix que “l’acció negatòria és incompatible amb la reivindicatòria”, ja que el precepte té tot el seu sentit si el propietari perjudicat té a les seves mans una acció específica per oposar-se a l’existència d’una pretesa servitud, però no quan el propietari pot veure frustrat l’èxit de l’acció negatòria com a conseqüència de la prescripció extintiva. De totes formes no apareix clara l’oportunitat de salvar la manca de coherència entre els articles 2.5 i 11 de la Llei 13/1990 per la via, que podem qualificar d’artificiosa, de transformar l’acció negatòria en una acció reivindicatòria. Sembla, doncs, més realista que en el cas d’exercici de l’acció negatòria amb referència al dret real de servitud, si ens atenem a la interpretació històrica, sistemàtica i lògica de la llei, que ha de prevaler sobre la interpretació literal d’un dels seus preceptes, hem d’entendre que en relació amb el dret real de servitud, l’acció negatòria prescriu als trenta anys.

A favor d’aquesta tesi es pot al·legar, també, que la prescripció de l’acció negatòria als cinc anys segons l’article 2.5 de la Llei 13/1990 té un sentit molt clar amb referència al supòsit d’immissions, ja que el legislador català no preveu la possibilitat d’adquirir per usucapió el dret a produir-les, silenci legislatari que s’ha d’interpretar en el sentit de no ser usucapible el dret de produir immissions, amb la conseqüència que no es pot originar cap conflicto entre la prescripció de l’acció negatòria i un altre termini d’usucapió. La qüestió sembla prou clara, ja que segons l’article 3.1 de la Llei esmentada sols escau l’exercici de l’acció negatòria en el supòsit d’immissions il·legítimes, que són les que més fàcilment poden ésser perjudicials per al medi ambient o per a la salut de les persones, valors protegits pels articles 45 i 15 de la Constitució, fet que per ell mateix posa en evidència l’absurd que suposaria que per la via de la usucapió es poguessin vulnerar els preceptes constitucionals esmentatx1 I amb la precisió final que les immissions es poden configurar jurídicament com uns actes tolerats, com resulta per exemple de l’article 3.2 de la mateixa llei, segons el qual el propietari ha de tolerar les immissions innòcues o que causin perjudicis no substancials, de la mateixa manera —podem afegir ara— que no ha de tolerar, però sí que pot tolerar, unes pertorbacions encara que siguin il·legítimes, ja que en qualsevol cas la seva tolerància no pot originar la usucapió del dret de causar immissions, perquè els actes tolerats no poden fonamentar una usucapió, segons resulta de la regla tradicional in facultativis non datur praescriptio. Raonaments tots ells que porten a la conclusió que en el context de la Llei 13/1990, el termini de prescripció de l’acció negatòria al cap de cinc anys sols té un sentit clar i coherent en el supòsit d’immissions, ja que en aquest cas no entra en col·lisió amb cap altra norma sobre usucapió per un període de temps més llarg, a diferència del que succeeix en el cas del seu exercici en relació amb el dret real de servitud, segons resulta de l’article 11 de la mateixa llei. Conclusió que fins i tot s’ha de considerar vàlida per al supòsit d’haverse constituït una servitud de tolerar immissions il·legítimes a l’empara de l’article 3.6 de la Llei 13/1990, ja que segons l’article 594 del Codi civil no es poden constituir servituds que estiguin en contradicció amb la llei o l’ordre públic i, com s’ha argumentat abans, es pot donar aquest circumstància en els casos d’immissions il·legals, atesa la seva contradicció eventual amb uns valors protegits pel text constitucional.

Setè. Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs de cassació interposat per S., SA, amb la conseqüència d’imposar les costes que hagi originat el recurs a la part recurrent, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat,

DECISIÓ

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit: Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Rosa Bradas i Villoria, que actua en nom i representació de S., SA, contra la Sentència que en grau d’apel·lació ha dictat la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 14 de febrer de 2002, que es confirma en tots els seus punts; amb imposició de les costes que ha originat el recurs a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen el magistrats que la componen. En dono fe.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda