Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de juliol de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juliol de 2002 núm. 23/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 24/2002 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 406/01, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 45/00 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona. Els Srs. X1, la Sra. X2, el Sr. X3 i la Sra. X4, han interposat aquest recurs, representats per la procuradora Sra. Adelaida Espejo Iglesias i defensats pel lletrat senyor José María Lucea García. Són part contra la qual es recorre la Sra. Y1, la Sra. Y2 i la Sra. Y3., representades per la procuradora Sra. Nieves Fernández de Urquía i defensades pel lletrat Sr. David Serra Lázaro, i la Sra. Y4, representada pel procurador Sr. Alberto Ramentol Noria i defensada pel lletrat José A. Sauqué Gallarda.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Nieves Hernández de Urquía en nom i representació de Y1, Y2 i Y3., va formular demanda sobre acció declarativa de domini, que va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 31 de Barcelona, registrada amb el núm. 45/2000-3. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 20 de març de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que estimando la demanda interpuesta por la procuradora Nieves Hernández de Urquía, en nombre y representación de Dña. Y1, Dña. Y2, Dña. Y3, debo declarar y declaro: 1º su derecho de propiedad (de Dña. Y1, Dña. Y2 y Dña. Y3.) sobre la finca sita en la plaza XXXXX, nº XX (inscrita en el Registro de la Propiedad nº 2 de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, sección 2ª A, finca XXXXX, folio XXX, nº XXXXX), por terceras e iguales partes; 2º la nulidad del título de D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. X2; y la inscripción del derecho de propiedad de Dña. Y1, Dña. Y2 y Dña. Y3.; y debo condenar y condeno a D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. X2 a estar y pasar por las anteriores declaraciones, y a realizar todos los actos necesarios u oportunos para la inscripción de la finca a favor de Dña. Y1, Dña. Y2 y Dña. Y3. Y desestimando la demanda interpuesta por la procuradora Adelaida Espejo Iglesias en nombre y representación de D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. 2, debo absolver y absuelvo a Dña. Y1, Dña. Y2, Dña. Y3. y a Dña. Y4, de las pretensiones contra ellos ejercitadas. Todo ello con la expresa imposición de todas las costas ocasionadas en este juicio a D. X3, D.ª X4, D. X1 y D.ª X2

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 31 de desembre de 2001, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por X1, X2, X3 y X4, contra la Sentencia dictada en fecha 20 de marzo de 2001 por el Juzgado de 1ª Instancia nº 31 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma con imposición de costas a los recurrentes”. Aquesta Sentència va ser rectificada per la Interlocutòria de data 4 de febrer de 2002, amb la següent part dispositiva: “LA SALA DISPONE: Tener por rectificado el error material en el encabezamiento de la Sentencia dictada por esta Sala en las presentes actuaciones en fecha 31 de diciembre de 2001 —aclaración y corrección solicitada por la representación de la parte apelada—, en el sentido de hacer constar que la intervención de Dª Y4 lo ha sido a los efectos del art. 1481 y concordantes del Código civil y no como parte demandada.”

 

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Adelaida Espejo Iglesias, en nom i representació de X1, X2, X3 i X4, va interposar escrit de preparació de recurs de cassació davant la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona. Per una provisió de data 19 de febrer de 2001 es va tenir per preparat aquest recurs de cassació i es va atorgar un termini de vint dies per presentar el corresponent escrit d’interposició en la forma legalment escaient. Evacuat el trasllat conferit, la procuradora Adelaida Espejo Iglesias va interposar recurs de cassació, que va fonamentar en els motius següents:

“Primero. Infracción, por aplicación errónea o indebida, del artículo 342 de la Compilación del derecho civil de Cataluña”.

“Segundo. Infracción, por inaplicación, del artículo 38, párrafo primero de la Ley hipotecaria.”

Quart. Per una diligència de constància de data 12 d’abril de 2002 es van tenir per rebudes les actuacions en aquesta Sala i per una provisió de data 15 d’abril de 2002 i d’acord amb l’art. 483 de la LEC es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per una Interlocutòria de data 23 de maig de 2002, aquesta Sala va acordar declarar-se competent per conèixer d’aquest recurs de cassació, el va admetre a tràmit i el va traslladar a les parts contra les quals es recorre per tal que en el termini de vint dies formulessin les seves respectives oposicions al recurs, la qual cosa van efectuar, mitjançant els seus respectius escrits, el procurador Alberto Ramentol Noria, en nom i representació de Y4, i la procuradora Nieves Hernández de Urquia, en nom i representació de Y1, Y2 i Y3.

Cinquè. Per una provisió de data 27 de juny de 2002, es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar per a la vista el dia 25 de juliol de 2002, a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc, segons consta a l’acta estesa a aquest efecte i que queda unida a les actuacions.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Les qüestions que planteja el recurs de cassació es deriven dels fets següents:

A) El senyor Z va atorgar testament el dia 4 de març de 1916, en el qual legava la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX de Barcelona a la seva cosina senyora K, amb la prevenció que sols podria disposar de la finca objecte del llegat per actes mortis causa si deixava descendència, i si moria sense deixar fills, la finca faria trànsit al cosí del testador senyor W El testador va morir el dia 31 de maig de 1916 i la legatària senyora K va morir sense deixar descendència el dia 30 de gener de 1952, motiu pel qual va adquirir la finca objecte del llegat el senyor W.

B) El senyor W va atorgar testament el dia 2 d’octubre de 1939, en el qual instituïa hereus els seus fills senyors E, F i G i ordenava un llegat d’usdefruit universal a favor de la seva esposa senyora V El testador va morir el dia 3 d’agost de 1946 i la vídua usufructuària va morir l’any 1964.

C) La senyora G va atorgar testament el dia 2 de febrer de 1961, en el qual instituïa hereu el seu marit. La testadora va morir el dia 31 de juliol de 1982, i per escriptura pública de data 29 de juliol de 1998 l’instituït hereu va renunciar l’herència de la seva esposa; la senyora L es va adjudicar la meitat de l’herència indivisa del seu pare, i per tant la meitat indivisa de la finca objecte del llegat, que va ser objecte de donació a favor del seus fills senyors X3 i X4; i el senyor F va atorgar testament en el qual instituïa hereus els seus fills senyors X1 i X2 D’acord amb aquestes transmissions haurien esdevingut copropietaris de la finca de la plaça XXXXX, núm. XX, de L, els senyors X1 i X2, i X3 i X4.

D) El dia 16 de juliol de 1986 es va atorgar una escriptura pública de compravenda de la mateixa finca de la plaça XXXXX, núm. XX, de L, en la qual el venedor senyor H manifestava que havia adquirit la finca del senyor I en document privat que s’havia extraviat, que la finca objecte del contracte no estava inscrita en el Registre de la Propietat, que des de l’any 1936 posseïa la finca en concepte de propietari i que venia la finca per terceres parts indivises a les senyores Y1, Y2 i Y3.

E) D’acord amb aquests antecedents, el mes de gener de 2000 les senyores Y1, Y2 i Y3. van interposar davant el Jutjat de Primera Instància número 31 de Barcelona una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els senyors X1 i X2, X3 i X4, en la qual interessaven que es declarés que la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX, de L, que apareix inscrita en el Registre de la Propietat número 2 de Barcelona a favor dels defenents, és propietat per terceres parts indivises de les agents; i interessaven també que als efectes de l’evicció es conferís trasllat de la demanda a la senyora Y4 per la seva condició d’hereva del venedor.

F) Resulta també de les actuacions que el mes de març de 2000 els senyor X3 i X4, X1 i X2 van interposar davant del Jutjat de Primera Instància número 29 de Barcelona una demanda de judici declaratiu de mejor quantia contra les senyores Y1, Y2 i Y3., en la qual interessaven que es declarés que els agents són copropietaris per quartes parts indivises de la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX, de L. El Jutjat de Primera Instància número 31 de Barcelona va dictar una Interlocutòria el dia 31 de maig de 2000, que decretava l’acumulació d’ambdós procediments.

G) El Jutjat de Primera Instància número 31 de Barcelona va dictar Sentència el dia 20 de març de 2001, que estimava la demanda interposada per les senyores Y1, Y2 i Y3., les quals declarava copropietàries per terceres parts indivises de la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX, de L, i desestimava la demanda acumulada que havien interposat els senyors X3 i X4 i X1 i X2

H) Aquests darrers van interposar recurs d’apel·lació contra la sentència de primera instància, que ha originat la sentència dictada per la Secció Setzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que desestima totalment el recurs.

I) Els senyors X3 i X4 i X1 i X2 han interposat recurs de cassació contra aquesta sentència a l’empara de l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, que articulen en dos motius, en el primer dels quals al·leguen infracció de l’article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya i en el segon, infracció de l’article 38.I de la Llei hipotecària. Per una Interlocutòria d’aquesta Sala de data 23 de maig de 2002 es va admetre a tràmit el recurs de cassació.

Segon. L’escrit d’impugnació del recurs de cassació que ha presentat la representació procesal de la senyora Y4, insisteix en la inadmissibilitat del recurs, que es va interposad’acord amb la quantia a l’empara de l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil, per entendre la part impugnant que la quantia del litigi no supera el límit que exigeix el precepte esmentat.

La qüestió ja va ser resolta per la Interlocutòria d’aquesta Sala de 23 de maig darrer, que argumentava la procedència d’admetre a tràmit el recurs de cassació per raó de la quantia, argumentacions que no contradiu de forma eficaç la part que impugna la procedència del recurs, amb la conseqüència d’haver-se de desestimar aquesta pretensió.

Tercer. El motiu primer del recurs de cassació al·lega infracció de l’article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el qual la usucapió del domini sobre béns immobles tindrà lloc per la possessió en concepte d’amo pel temps de trenta anys, sense necessitat de títol ni de bona fe. Segons la part recurrent la sentència d’apel·lació infringeix aquest precepte, en la part que fa referència a una possessió en concepte d’amo, ja que si s’estableix com a moment inicial de la possessió en concepte d’amo l’any 1960, el posseïdor no podia haver consumat la usucapió l’any 1986, és a dir quan va vendre la finca a la part ara recorreguda, i afegeix que no es pot presumir que hagués consumat la usucapió en una data anterior, ja que el precepte esmentat no permet presumir detentacions possessòries i la posessió en concepte d’amo s’ha de fonamentar en fets inequívocs i amb una manifestació externa clara en el tràfec sense que sigui suficient la detentació material.

En relació amb aquest motiu primer del recurs hem de precisar, inicialment, que la quesito fonamental que s’ha de resoldre no és altra que precisar en quin moment la persona que va transmetre la finca a les recorregudes va començar a posseir la finca en concepte de propietari. A l’escriptura pública de compravenda es diu que el venedor havia adquirit la finca per compravenda en document privat, del qual no es precisa la data ni s’ha acreditat l’existència, i que en qualsevol cas ha posseït la finca a títol de propietari i de forma ininterrrompuda des de l’any 1936. El fonament de dret segon de la sentència recorreguda afirma que no mereix cap mena de credibilitat l’existència del contracte privat de compravenda que esmenta l’escriptura pública de compravenda de l’any 1986, amb la conseqüència que no es pot fonamentar en una compravenda, encara que sigui en document privat, una possessió de la finca en concepte de propietari.

Quart. Sobre la base d’aquesta primera conclusió, el problema de la possessió en concepte de propietari, com a requisit essencial per a la usucapió, s’ha d’examinar des d’unes altres perspectives. Com reconeix la mateixa part recurrent, sols va tenir coneixement de l’existència de la casa l’any 1998, que és quan es va atorgar l’escriptura d’acceptació de l’herència i això vol dir, per tant, que mai van tenir la possessió material de la finca esmentada i que tampoc van tenir-la els seus causants. Per consegüent hem d’entendre com a tesi més versemblant que el senyor H tenia la possessió material de la finca, com per altra part reconeix de forma implícita la mateixa part recurrent. De totes formes, el problema que aquí interessa no és altre que el d’esbrinar si aquesta possessió material va ser una possessió en concepte d’amo, tal com exigeix per a la usucapió l’article 342 de la Compilació. S’ha descartat en el fonament de dret anterior que el senyor H hagués adquirit la possessió de la finca com a conseqüència d’una compravenda en document privat, ja que la sentència recorreguda nega l’existència del contracte i aquest pronunciament ha esdevingut ferm. Això vol dir, per tant, que el senyor H va esdevenir posseïdor de la finca per altres mitjans, que no s’han concretat, i davant d’aquesta manca de concreció hem d’entendre que als efectes de l’article 438 del Codi civil, va adquirir la possessió de la finca per haver-la ocupada materialmente, però atès que no es va concretar el títol en el qual fonamentava l’ocupació, no es va convertir en propietari de la finca, i segons la Sentència del Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 1994 no es pot presumir una possessió en concepte de propietari.

Cal afegir ara que segons l’article 447 del Codi civil sols la possessió que s’adquireix i es frueix en concepte de propietari pot servir de títol per adquirir el dret de propietat, precepte que posa de manifest que si es dóna per acreditat que el senyor H no va adquirir inicialment la possessió de la finca en concepte de propietari, si després s’acredita que ha gaudit de la finca en concepte de propietari, aquesta possessió serveix de títol per usucapir segons el precepte esmentat. Ara bé aquest gaudiment de la possessió en concepte d’amo implica no solament la intenció de posseir la cosa com a propietari, sinó que exigeix també l’objectivació de l’animus. Objectivació que apareix clara segons la sentència recorreguda en virtut d’un examen detallat i objectiu de les proves practicades, que no escau revisar en el recurs de cassació, i per això ha de claudicar el motiu de cassació que ara s’examina, ja que en el fons no persegueix altra cosa que imposar a l’organisme jurisidiccional de cassació una nova valoració de tot el material probatori.Precisem, finalment, la inconsistència de l’al·legació que fa la part recurrent a l’apartat darrer del motiu de cassació que ara s’examina, on afirma que si s’admet que el senyor H va posseir la finca en concepte de propietari des de l’any 1960 i va vendre la finca a la part ara recorreguda l'any 1986, no va usucapir mai per no haver transcorregut el termini de trenta anys que exigeix l’article 342 de la Compilació catalana per a la usucapió immobiliària.

En aquest punt oblida la part recurrent que entre el senyor H i la part recorreguda existeix un vincle jurídic, el que es deriva de l’escriptura pública de compravenda; amb la conseqüència que segons el principi de l’accessio possessionis que estableix l’article 1960.1r del Codi civil, si es suma la possessió en concepte d’amo a favor del senyor H des de l’any 1960 al 1986 i la possessió en el mateix concepte de les compradores, i ara part recorreguda, des de l’any 1986 fins a l’any 2000, que és quan s’hauria interromput la possessió que porta a la usucapió per demanda interposada per la part ara recurrent (article 1945 del Codi civil), la causa d’interrupció hauria estat imperant per haver-se produït quan ja s’havia escolat sobradament el termini per usucapir de l’article 342 del text compilat català.

Cinquè. El motiu segon del recurs de cassació al·lega infracció de l’article 38.I de la Llei hipotecària, que segons la part recurrent estableix el principi de legitimació registral i la presumpció d’exactitud del registre a favor del titular registral, amb la conseqüència que, segons el mateix precepte, el titular inscrit es presumeix que exercita les facultats possessòries que es deriven del dret de propietat.

Hem de recordar, inicialment, que la presumpció d’exactitud del registre a favor del titular registral és una presumpció iuris tantum segons un reiterat i conegut criteri jurisprudencial (com recorda la Sentència del Tribunal Suprem de 18 de juliol de 1990), amb la conseqüència que si es demostra que el registre no concorda amb la realitat, preval la realitat extrarregistral.

Pel que fa a la presumpció possessòria a favor del titular registral segons el mateix article 38I de la Llei hipotecària, la part recurrent interpreta aquesta presumpció en el sentit de trobar-se el titular registral en l’exercici del seu dret de posseir. Si amb aquesta afirmació es vol dir que els recurrents posseeixen materialment la finca, és una afirmació inadmissible, especialment si tenim en compte que els mateixos recurrents no van descobrir fins a l’any 1998 que la finca objecte del litigi podia formar part del patrimoni dels seus causants, amb la qual cosa admetien que la possessió material de la finca es trobés en mans d’un tercer, i si un tercer posseïa materialment, no podien els recurrents ser a la vegada posseïdors materials de la finca amb caràcter exclusiu, segons resulta de l’article 445 del Codi civil. I si amb l’expressió esmentada dels recurrents es vol significar que gaudien de la facultat possessòria en concepte de propietaris, encara que un tercer gaudís de la possessió material de la finca (segons una interpretació possible de l’article 432 del Codi civil), també s’ha de refusar la seva tesi, ja que en cap moment s’ha acreditat que els recurrents ni els seus causants haguessin exigit rendició de comptes al senyor H respecte a la gestió de la finca objecte del litigi, omissió que demostra de forma prou clara que va gestionar-la sempre atribuint-se la condició de propietari i que va objectivar la seva gestió en concepte de propietari en virtut dels fets significatius que esmenta la sentència recorreguda, que han esdevingut ferms en el grau de cassació, segon s’ha raonat en el fonament de dret anterior.

D’aquestes consideracions es deriva que en el cas del litigi s’ha destruït eficaçment la presumpció d’exactitut del registre a favor del titular registral, fet que comporta la desestimació del segon i darrer dels motius de cassació.

Sisè. La desestimació total del recurs determina la imposició de costes a la part recurrent, segons preveuen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació,

DECISIÓ

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia ha decidit: Desestimar el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Adelaida Espejo i Iglesias, que actua en nom i representació del senyor X1, la senyora X2, el senyor X3 i la senyora X4, contra la Sentència que va dictar la Secció Setzena de l’Audiència Provincial de Girona el dia 31 de desembre de 2001, que es confirma íntegrament; amb imposició de les costes de la cassació a la part recurrent.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda