| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juliol de 2002 núm. 23/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt,
ha vist el recurs de cassació núm. 24/2002 contra la Sentència dictada en
grau d'apel·lació per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona,
en el rotllo 406/01, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia
núm. 45/00 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona.
Els Srs. X1, la Sra. X2, el Sr. X3 i la Sra. X4, han interposat aquest recurs, representats
per la procuradora Sra. Adelaida Espejo Iglesias i defensats pel lletrat
senyor José María Lucea García. Són part contra la qual es recorre la Sra.
Y1, la Sra. Y2 i la Sra. Y3., representades per la procuradora Sra. Nieves Fernández de Urquía i
defensades pel lletrat Sr. David Serra Lázaro, i la Sra. Y4,
representada pel procurador Sr. Alberto Ramentol Noria i defensada pel
lletrat José A. Sauqué Gallarda.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals Sra. Nieves
Hernández de Urquía en nom i representació de Y1, Y2 i Y3., va formular demanda sobre acció declarativa de
domini, que va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 31 de
Barcelona, registrada amb el núm. 45/2000-3. Seguida la tramitació legal, el
jujtat indicat va dictar Sentència amb data 20 de març de 2001, la part
dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que estimando la demanda
interpuesta por la procuradora Nieves Hernández de Urquía, en nombre y
representación de Dña. Y1, Dña. Y2, Dña.
Y3, debo declarar y declaro: 1º su derecho de propiedad (de Dña.
Y1, Dña. Y2 y Dña. Y3.) sobre la
finca sita en la plaza XXXXX, nº XX (inscrita en el Registro de la Propiedad
nº 2 de Barcelona, al tomo XXXX, libro XXX, sección 2ª A, finca XXXXX, folio
XXX, nº XXXXX), por terceras e iguales partes; 2º la nulidad del título de
D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. X2; y la inscripción del derecho de propiedad de Dña.
Y1, Dña. Y2 y Dña.
Y3.; y debo condenar y condeno
a D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. X2 a estar y pasar por las anteriores declaraciones, y a realizar
todos los actos necesarios u oportunos para la inscripción de la finca a
favor de Dña. Y1, Dña. Y2 y Dña. Y3. Y desestimando la demanda interpuesta por la procuradora Adelaida Espejo
Iglesias en nombre y representación de D. X3, Dña. X4, D. X1 y Dña. 2, debo absolver y absuelvo
a Dña. Y1, Dña. Y2, Dña. Y3. y a Dña. Y4, de las pretensiones contra ellos
ejercitadas. Todo ello con la expresa imposición de todas las costas
ocasionadas en este juicio a D. X3, D.ª X4, D. X1 y D.ª X2
Segon.
Contra aquesta Sentència, la part demandada
va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar
a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar
Sentència amb data 31 de desembre de 2001, amb la següent part dispositiva:
“FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por X1, X2,
X3 y X4, contra la
Sentencia dictada en fecha 20 de marzo de 2001 por el Juzgado de 1ª
Instancia nº 31 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana,
debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma con imposición de
costas a los recurrentes”. Aquesta Sentència va ser rectificada per la
Interlocutòria de data 4 de febrer de 2002, amb la següent part dispositiva:
“LA SALA DISPONE: Tener por rectificado el error material en el
encabezamiento de la Sentencia dictada por esta Sala en las presentes
actuaciones en fecha 31 de diciembre de 2001 —aclaración y corrección
solicitada por la representación de la parte apelada—, en el sentido de
hacer constar que la intervención de Dª Y4 lo ha sido a los
efectos del art. 1481 y concordantes del Código civil y no como
parte demandada.”
Tercer.
Contra aquesta Sentència, la procuradora
Sra. Adelaida Espejo Iglesias, en nom i representació de X1, X2, X3 i X4, va interposar escrit
de preparació de recurs de cassació davant la Secció 16a de l’Audiència
Provincial de Barcelona. Per una provisió de data 19 de febrer de 2001 es va
tenir per preparat aquest recurs de cassació i es va atorgar un termini de
vint dies per presentar el corresponent escrit d’interposició en la forma
legalment escaient. Evacuat el trasllat conferit, la procuradora Adelaida Espejo Iglesias va
interposar recurs de cassació, que va fonamentar en els motius següents:
“Primero. Infracción, por aplicación
errónea o indebida, del artículo 342 de la Compilación del derecho civil de
Cataluña”.
“Segundo. Infracción, por inaplicación, del
artículo 38, párrafo primero de la Ley hipotecaria.”
Quart.
Per una diligència de constància de data 12
d’abril de 2002 es van tenir per rebudes les actuacions en aquesta Sala i
per una provisió de data 15 d’abril de 2002 i d’acord amb l’art. 483 de la
LEC es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre
sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per una Interlocutòria de
data 23 de maig de 2002, aquesta Sala va acordar declarar-se competent per
conèixer d’aquest recurs de cassació, el va admetre a tràmit i el va
traslladar a les parts contra les quals es recorre per tal que en el termini
de vint dies formulessin les seves respectives oposicions al recurs, la qual
cosa van efectuar, mitjançant els seus respectius escrits, el procurador
Alberto Ramentol Noria, en nom i representació de Y4, i la
procuradora Nieves Hernández de Urquia, en nom i representació de Y1, Y2 i
Y3.
Cinquè.
Per una provisió de data 27 de juny de
2002, es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació, i de
conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar per a la vista el dia
25 de juliol de 2002, a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc,
segons consta a l’acta estesa a aquest efecte i que queda unida a les
actuacions.
Ha estat designat ponent el
magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE
DRET
Primer.
Les qüestions que planteja el recurs de
cassació es deriven dels fets següents:
A) El senyor Z va atorgar testament el dia 4 de març de 1916, en el qual legava la finca que es troba
a la plaça XXXXX, núm. XX de Barcelona a la seva cosina senyora K, amb la prevenció que sols podria disposar de la finca objecte del
llegat per actes mortis causa si deixava descendència, i si moria
sense deixar fills, la finca faria trànsit al cosí del testador senyor W El testador va morir el dia 31 de maig de 1916 i la
legatària senyora K va morir sense deixar descendència el dia
30 de gener de 1952, motiu pel qual va adquirir la finca objecte del llegat
el senyor W.
B) El senyor W va atorgar testament el dia 2 d’octubre de 1939, en el qual instituïa hereus els seus
fills senyors E, F i G i ordenava un llegat
d’usdefruit universal a favor de la seva esposa senyora V El
testador va morir el dia 3 d’agost de 1946 i la vídua usufructuària va morir
l’any 1964.
C) La senyora G va atorgar testament el dia 2 de febrer de 1961, en el qual instituïa hereu el seu
marit. La testadora va morir el dia 31 de juliol de 1982, i per escriptura
pública de data 29 de juliol de 1998 l’instituït hereu va renunciar
l’herència de la seva esposa; la senyora L es va adjudicar
la meitat de l’herència indivisa del seu pare, i per tant la meitat indivisa
de la finca objecte del llegat, que va ser objecte de donació a favor del seus fills
senyors X3 i X4; i el senyor F va atorgar testament en el qual instituïa hereus els seus fills senyors
X1 i
X2 D’acord amb aquestes transmissions haurien esdevingut
copropietaris de la finca de la plaça XXXXX, núm. XX, de L, els
senyors X1 i X2, i X3 i X4.
D) El dia 16 de juliol de 1986 es va
atorgar una escriptura pública de compravenda de la mateixa finca de la
plaça XXXXX, núm. XX, de L, en la qual el venedor senyor H manifestava que havia adquirit la finca del senyor
I en document privat que s’havia extraviat, que la finca objecte del contracte no
estava inscrita en el Registre de la Propietat, que des de l’any 1936
posseïa la finca en concepte de propietari i que venia la finca per terceres
parts indivises a les senyores Y1, Y2 i Y3.
E) D’acord amb aquests antecedents, el mes
de gener de 2000 les senyores Y1, Y2 i Y3. van interposar davant el Jutjat de Primera Instància número 31 de
Barcelona una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els
senyors X1 i X2, X3 i X4, en
la qual interessaven que es declarés que la finca que es troba a la plaça
XXXXX, núm. XX, de L, que apareix inscrita en el Registre de la
Propietat número 2 de Barcelona a favor dels defenents, és propietat per
terceres parts indivises de les agents; i interessaven també que als efectes
de l’evicció es conferís trasllat de la demanda a la senyora Y4 per la seva condició d’hereva del venedor.
F) Resulta també de les actuacions que el
mes de març de 2000 els senyor X3 i X4, X1 i
X2 van interposar davant del Jutjat de Primera Instància
número 29 de Barcelona una demanda de judici declaratiu de mejor quantia
contra les senyores Y1, Y2 i Y3., en
la qual interessaven que es declarés que els agents són copropietaris per
quartes parts indivises de la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX,
de L. El Jutjat de Primera Instància número 31 de Barcelona va
dictar una Interlocutòria el dia 31 de maig de 2000, que decretava
l’acumulació d’ambdós procediments.
G) El Jutjat de Primera Instància número 31
de Barcelona va dictar Sentència el dia 20 de març de 2001, que estimava la
demanda interposada per les senyores Y1, Y2 i Y3., les quals declarava copropietàries per terceres parts
indivises de la finca que es troba a la plaça XXXXX, núm. XX, de L, i desestimava la demanda
acumulada que havien interposat els senyors X3 i X4 i X1 i X2
H) Aquests darrers van interposar recurs
d’apel·lació contra la sentència de primera instància, que ha originat la
sentència dictada per la Secció Setzena de l’Audiència Provincial de
Barcelona, que desestima totalment el recurs.
I) Els senyors X3 i X4 i X1 i X2 han interposat recurs de cassació
contra aquesta sentència a l’empara de l’article 477.2.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, que articulen en dos motius, en el primer dels quals
al·leguen infracció de l’article 342 de la Compilació del dret civil de
Catalunya i en el segon, infracció de l’article 38.I de la Llei hipotecària.
Per una Interlocutòria d’aquesta Sala de data 23 de maig de 2002 es va
admetre a tràmit el recurs de cassació.
Segon.
L’escrit d’impugnació del recurs de
cassació que ha presentat la representació procesal de la senyora Y4, insisteix en la inadmissibilitat del recurs, que es va interposad’acord
amb la quantia a l’empara de l’article 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament
civil, per entendre la part impugnant que la quantia del litigi no supera el
límit que exigeix el precepte esmentat.
La qüestió ja va ser resolta per la
Interlocutòria d’aquesta Sala de 23 de maig darrer, que argumentava la
procedència d’admetre a tràmit el recurs de cassació per raó de la quantia,
argumentacions que no contradiu de forma eficaç la part que impugna la
procedència del recurs, amb la conseqüència d’haver-se de desestimar aquesta
pretensió.
Tercer.
El motiu primer del recurs de cassació
al·lega infracció de l’article 342 de la Compilació del dret civil de
Catalunya, segons el qual la usucapió del domini sobre béns immobles tindrà
lloc per la possessió en concepte d’amo pel temps de trenta anys, sense
necessitat de títol ni de bona fe. Segons la part recurrent la sentència
d’apel·lació infringeix aquest precepte, en la part que fa referència a una
possessió en concepte d’amo, ja que si s’estableix com a moment inicial de
la possessió en concepte d’amo l’any 1960, el posseïdor no podia haver consumat la usucapió l’any
1986, és a dir quan va vendre la finca a la part ara recorreguda, i afegeix
que no es pot presumir que hagués consumat la usucapió en una data anterior,
ja que el precepte esmentat no permet presumir detentacions possessòries i
la posessió en concepte d’amo s’ha de fonamentar en fets inequívocs i amb
una manifestació externa clara en el tràfec sense que sigui suficient la
detentació material.
En relació amb aquest motiu primer del
recurs hem de precisar, inicialment, que la quesito fonamental que s’ha de
resoldre no és altra que precisar en quin moment la persona que va
transmetre la finca a les recorregudes va començar a posseir la finca en
concepte de propietari. A l’escriptura pública de compravenda es diu que el
venedor havia adquirit la finca per compravenda en document privat, del qual
no es precisa la data ni s’ha acreditat l’existència, i que en qualsevol cas
ha posseït la finca a títol de propietari i de forma ininterrrompuda des de
l’any 1936. El fonament de dret segon de la sentència recorreguda afirma que
no mereix cap mena de credibilitat l’existència del contracte privat de
compravenda que esmenta l’escriptura pública de compravenda de l’any 1986,
amb la conseqüència que no es pot fonamentar en una compravenda, encara que
sigui en document privat, una possessió de la finca en concepte de
propietari.
Quart.
Sobre la base d’aquesta primera conclusió,
el problema de la possessió en concepte de propietari, com a requisit
essencial per a la usucapió, s’ha d’examinar des d’unes altres perspectives.
Com reconeix la mateixa part recurrent, sols va tenir coneixement de
l’existència de la casa l’any 1998, que és quan es va atorgar l’escriptura
d’acceptació de l’herència i això vol dir, per tant, que mai van tenir la
possessió material de la finca esmentada i que tampoc van tenir-la els seus
causants. Per consegüent hem d’entendre com a tesi més versemblant que el senyor
H
tenia la possessió material de la finca, com per altra part reconeix de
forma implícita la mateixa part recurrent. De totes formes, el problema que
aquí interessa no és altre que el d’esbrinar si aquesta possessió material
va ser una possessió en concepte d’amo, tal com exigeix per a la usucapió
l’article 342 de la Compilació. S’ha descartat en el fonament de dret
anterior que el senyor H hagués adquirit la possessió de la
finca com a conseqüència d’una compravenda en document privat, ja que la sentència recorreguda nega
l’existència del contracte i aquest pronunciament ha esdevingut ferm. Això
vol dir, per tant, que el senyor H va esdevenir posseïdor de la
finca per altres mitjans, que no s’han concretat, i davant d’aquesta manca
de concreció hem d’entendre que als efectes de
l’article 438 del Codi civil,
va adquirir la possessió de la finca per haver-la ocupada materialmente,
però atès que no es va concretar el títol en el qual fonamentava l’ocupació,
no es va convertir en propietari de la finca, i segons la Sentència del
Tribunal Suprem de 18 d’octubre de 1994 no es pot presumir una possessió en
concepte de propietari.
Cal afegir ara que segons
l’article 447 del
Codi civil sols la possessió que s’adquireix i es frueix en concepte de
propietari pot servir de títol per adquirir el dret de propietat, precepte
que posa de manifest que si es dóna per acreditat que el senyor H no va adquirir inicialment la possessió de la finca en concepte de
propietari, si després s’acredita que ha gaudit de la finca en concepte de
propietari, aquesta possessió serveix de títol per usucapir segons el
precepte esmentat. Ara bé aquest gaudiment de la possessió en concepte d’amo
implica no solament la intenció de posseir la cosa com a propietari, sinó
que exigeix també l’objectivació de l’animus. Objectivació que
apareix clara segons la sentència recorreguda en virtut d’un examen detallat
i objectiu de les proves practicades, que no escau revisar en el recurs de
cassació, i per això ha de claudicar el motiu de cassació que ara s’examina,
ja que en el fons no persegueix altra cosa que imposar a l’organisme
jurisidiccional de cassació una nova valoració de tot el material
probatori.Precisem, finalment, la inconsistència de l’al·legació que fa la
part recurrent a l’apartat darrer del motiu de cassació que ara s’examina,
on afirma que si s’admet que el senyor H va posseir la finca en
concepte de propietari des de l’any 1960 i va vendre la finca a la part ara
recorreguda l'any 1986, no va usucapir mai per no haver transcorregut el
termini de trenta anys que exigeix l’article 342 de la Compilació catalana
per a la usucapió immobiliària.
En aquest punt oblida la part recurrent que
entre el senyor H i la part recorreguda existeix un vincle
jurídic, el que es deriva de l’escriptura pública de compravenda; amb la
conseqüència que segons el principi de l’accessio possessionis que
estableix l’article 1960.1r del Codi civil, si es suma la possessió en
concepte d’amo a favor del senyor H des de l’any 1960 al 1986 i
la possessió en el mateix concepte de les compradores, i ara part
recorreguda, des de l’any 1986 fins a l’any 2000, que és quan s’hauria
interromput la possessió que porta a la usucapió per
demanda interposada per la part ara recurrent (article 1945 del Codi civil),
la causa d’interrupció hauria estat imperant per haver-se produït quan ja
s’havia escolat sobradament el termini per usucapir de l’article 342 del
text compilat català.
Cinquè.
El motiu segon del recurs de cassació
al·lega infracció de l’article 38.I de la Llei hipotecària, que segons la
part recurrent estableix el principi de legitimació registral i la
presumpció d’exactitud del registre a favor del titular registral, amb la
conseqüència que, segons el mateix precepte, el titular inscrit es presumeix
que exercita les facultats possessòries que es deriven del dret de propietat.
Hem de recordar, inicialment, que la
presumpció d’exactitud del registre a favor del titular registral és una
presumpció iuris tantum segons un reiterat i conegut criteri
jurisprudencial (com recorda la Sentència del Tribunal Suprem de 18 de
juliol de 1990), amb la conseqüència que si es demostra que el registre no
concorda amb la realitat, preval la realitat extrarregistral.
Pel que fa a la presumpció possessòria a
favor del titular registral segons el mateix article 38I de la Llei
hipotecària, la part recurrent interpreta aquesta presumpció en el sentit de
trobar-se el titular registral en l’exercici del seu dret de posseir. Si amb
aquesta afirmació es vol dir que els recurrents posseeixen materialment la
finca, és una afirmació inadmissible, especialment si tenim en compte que
els mateixos recurrents no van descobrir fins a l’any 1998 que la finca
objecte del litigi podia formar part del patrimoni dels seus causants, amb
la qual cosa admetien que la possessió material de la finca es trobés en
mans d’un tercer, i si un tercer posseïa materialment, no podien els
recurrents ser a la vegada posseïdors materials de la finca amb caràcter
exclusiu, segons resulta de l’article 445 del Codi civil. I si amb
l’expressió esmentada dels recurrents es vol significar que gaudien de la
facultat possessòria en concepte de propietaris, encara que un tercer gaudís
de la possessió material de la finca (segons una interpretació possible de
l’article 432 del Codi civil), també s’ha de refusar la seva tesi, ja que en
cap moment s’ha acreditat que els recurrents ni els seus causants haguessin
exigit rendició de comptes al senyor H respecte a la gestió de
la finca objecte del litigi, omissió que demostra de forma prou clara que va
gestionar-la sempre atribuint-se la condició de propietari i que va
objectivar la seva gestió en concepte de propietari en virtut dels fets
significatius que esmenta la sentència recorreguda, que han esdevingut ferms
en el grau de cassació, segon s’ha raonat en el fonament de dret anterior.
D’aquestes consideracions es deriva que en
el cas del litigi s’ha destruït eficaçment la presumpció d’exactitut del
registre a favor del titular registral, fet que comporta la desestimació del
segon i darrer dels motius de cassació.
Sisè.
La desestimació total del recurs determina
la imposició de costes a la part recurrent, segons preveuen els articles 394
i 398 de la Llei d’enjudiciament civil.
Vistes les disposicions legals esmentades i
les concordants d’aplicació,
DECISIÓ
La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior
de Justícia ha decidit: Desestimar el recurs de cassació que ha interposat
la procuradora dels tribunals senyora Adelaida Espejo i Iglesias, que actua
en nom i representació del senyor X1, la senyora X2, el senyor X3 i la senyora
X4,
contra la Sentència que va dictar la Secció Setzena de l’Audiència
Provincial de Girona el dia 31 de desembre de 2001, que es confirma
íntegrament; amb imposició de les costes de la cassació a la part recurrent.
S’ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les
actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Així per aquesta la nostra sentència, ho
pronunciem, manem i signem.
|
|
