| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juliol de 2002 núm. 22/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part
dispositiva
President:
Il·lm. Sr.Antoni Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm.
Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt,
ha vist el recurs de cassació núm. 59/2002 contra la Sentència dictada en
grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona,
en el rotllo 480/99-A.P., com a conseqüència de les actuacions de judici
declaratiu de menor quantia núm. 732/99 seguides davant el Jutjat de 1a
Instància núm. 31 de Barcelona. El Sr. X1 ha interposat aquest
recurs representat per la procuradora Sra. Carmen Rami Villar i defensada
per la lletrada Cristina Matas Soler. És part contra la qual es recorre la
Sra. Y1, representada pel procurador Ignacio Castrodeza Via i
defensada pel lletrat Sr. Josep Aregall.
ANTECEDENTS
DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals Sra. Carmen
Rami Villar, que va actuar en nom i representació del Sr. X1, va
formular davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona, demanda de
judici de menor quantia sobre revocacions de donacions, a la qual va
correspondre el núm. 732/99. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat
va dictar Sentència amb data 30 de març de 1999, la part dispositiva de la
qual diu el següent:
"FALLO: Por todo lo expuesto, el
magistrado-juez, en nombre del rey y por la autoridad que le confieren la
Constitución y las leyes, ha decidido: Desestimar la demanda formulada por
la representación procesal de la parte actora, D. X1, absolviendo
a la demandada, Dña. Y1, de las pretensiones contenidas en la
demanda, y desestimando la reconvención formulada por Dña. Y1,
se absuelve al actor de las pretensiones contenidas en dicha demanda reconvencional, todo ello sin hacer condena en costas a ninguna de las
partes”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la part demandant
i la part demandada van interposar sengles recursos d’apel·lació, que es van
admetre en ambdós efectes i que es van susbstanciar a la Secció Onzena de
l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 20
de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando
los recursos de apelación interpuestos por D. X1 y Dª Y1, contra la Sentencia dictada en fecha 30 de marzo de 1999 por el
Juzgado de Primera Instancia nº 31 de Barcelona, en los autos de los que el
presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la
misma, sin que proceda expreso pronunciamiento condenatorio en costas de
ninguna de las instancias”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, la procuradora
dels tribunals Sra. Carmen Rami Vilar, en nom i representació del Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Onzena
de l’Audiència Provincial de Barcelona, que el va fonamentar en els motius
del tenor literal següent:
“Motivo primero. Vulneración de la
legislación o normas aplicables al caso. La Sentencia recurrida infringe las
disposiciones transitorias del Código Civil aplicables al presente supuesto
(donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipula, que las variaciones
introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la legislación
anterior, no tendrán efecto retroactivo.
“Motivo segundo. Vulneración del art. 21.c
de la Ley catalana 13/1984, de 20 de marzo“.
Quart.
Per mitjà d’una diligència de constància i
ordenació d’aquesta Sala de data 15 de novembre de 2001 es va fer constar
que s’havien rebut les actuacions que han originat aquest recurs de cassació,
i per una provisió de la mateixa data, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de
1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre
sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. En data 10 de juny de 2002,
la Sala va dictar una interlocutòria per la qual es va admetre a tràmit
aquest recurs i es va traslladar l’escrit d’interposició d’aquest recurs a
la part contrària per tal que formalitzés la seva oposició en el termini de
vint dies i manifestés necessària la celebració de vista. El procurador Sr.
Ignacio Castrodez Via, en nom i representació de la Sra. Y1, mitjançant un escrit de data 5 de juliol de 2002, va formular la seva
oposició a aquest recurs. Per mitjà d’una provisió de data 8 de juliol de
2002 s’assenyalà per a la votació i la decisió el dia 25 de juliol de 2002 a
les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.
Ha estat ponent el magistrat
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Contra la Sentència de 20 de juliol de 2002
de l’A. P. de Barcelona (Secció Onzena), que, desestimant sengles recursos
d’apel·lació interposats per ambdós litigants, confirma la sentència de
primera instància, que refusà la demanda del Sr. X1, interposa
aquest darrer el present recurs de cassació, respecte al qual convé referir
el següent:
a) Els litigants varen contraure matrimoni
canònic el 29 de març de 1969, del qual nasqueren dos fills, ja majors
d’edat a l’inici del present plet. Constant matrimoni, el marit efectuà en
favor de la seva esposa, i en diferents moments i proporcions, determinades
donacions de béns immobles.
b) Assenyala la sentència combatuda que
“...la relación conyugal se ha deteriorado en los últimos años, hasta el
extremo de desaparecer el amor conyugal, haciéndose imposible la
continuación de la convivencia conyugal, sin que se haya acreditado
suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a uno solo de los
cónyuges. Es el hecho de que ambos cónyuges interesen la separación y el de
la pérdida de la affectio coniugalis lo que determina el
pronunciamiento correspondiente a la separación judicial” (del fonament de
dret tercer).
c) Conseqüència de la separació és la
present contesa, en la qual el X1 promou “demanda de juicio declarativo
de menor cuantía en revocación de las donaciones realizadas a su cónyuge
fuera de capítulos matrimoniales por infracción grave y reiterada de los
deberes conyugales...”., demanda que —igualment com passà amb la reconvenció
que formulà l’esposa— fou rebutjada en primera instància per sentència, que
ja s’ha dit confirmada en apel·lació.
El primer motiu de recurs denuncia la
infracció de “las disposiciones transitorias del Código Civil aplicables al
presente supuesto (donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipulan que
las variaciones introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la
legislación anterior, no tendrán efecto retroactivo”, així com també la
vulneració de la “disposición transitoria 9ª de la Ley Catalana 8/1993, de
30 de septiembre” i de “la disposición transitoria 7ª de la Ley Catalana de
20 de marzo de 1984”, amb la citació, a més, de la Sentència
d’aquest Tribunal de 10 de maig
de 1993.
d) En realitat, aquest primer
motiu de recurs planteja un tema de dret transitori, que, com encertadament
recull la sentència combatuda, ja ha estat resolt per aquesta Sala en les
seves anteriors sentències de 16 de juliol de 1992 i 15 de febrer de 1994, i
la més recent de 12 de febrer de 2001.
Addueix el recurrent que les donacions
d’immobles fetes a favor de la seva esposa es produïren sota la vigència de
l’art. 20 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (Llei
40/1960, de 21 de juliol). I és que, en recollir la Compilació l’anomenada
presumpció muciana (art. 23), l’art. 20 de la mateixa Llei sancionava
amb nul·litat les donacions entre cònjuges, llevat de les fetes en capítols
matrimonials, fenomen jurídic del qual vol extraure el recurrent la
possibilitat de recuperació dels immobles referits.
Resta pacífic que, efectivament, els
immobles, amb l’excepció de la finca del carrer XXXXX, foren lliurats a
l’esposa sota el règim legal de prohibició de donació entre cònjuges. Ara
bé, aquests preceptes, afectats d’inconstitucionalitat sobrevinguda —i, per
tant, ja inaplicables des de la promulgació de la Carta Magna— foren
modificats per la Llei catalana 13/ 1984, de 20 de març, que, com no podia
ser d’altra manera, declara vàlides les donacions entre cònjuges; validesa,
lògicament, reconeguda igualment en la Llei 8/1993, de 30 de setembre i en l’actual Codi de família.
El recurrent, però, no qüestiona aquest
panorama legal, sinó allò que considera una injustificada retroacció de la
norma en perjudici seu, i conclou que la sentència combatida contravé “la
disposición transitoria 7ª de la Ley catalana de 20 de marzo de 1984, que
nos dice que las disposiciones de carácter intertemporal se resolverán
aplicando el criterio que informa las disposiciones del Código civil. Y en
éste se dice expresamente que las variaciones introducidas no perjudicarán
los derechos adquiridos según la legislación anterior, o sea,que no tendrán efectos retroactivos” .
e) D’entrada, resulta desafortunada la
menció del recurrent a, ni més ni menys, “un dret adquirit” per referir-se a
l’expectativa que li atorgava una llei per a demanar la revocació d’un
negoci jurídic afectat de nul·litat. El Tribunal Constitucional va delimitar
ja el concepte en les seves sentències 42/86, 99/87 i 129/87 de 10 d’abril
de 1986, aclarint que un “dret adquirit” és un dret consolidat, ja assumit i
integrat en el patrimoni del subjecte, únics immunes a la retroactivitat,
condició que no tenen “los pendientes, futuros, condicionados y
expectativas”, de la mateixa manera que tampoc vulnera el principi de
seguretat jurídica...” las modificaciones operadas ... en el ámbito
de la potestad legislativa, que no puede permanecer inerme ni inactiva ante
la realidad social y las transformaciones que la misma impone. Finalmente...
no hay tampoco indicios de arbitrariedad”, ja que seria necessari per a això
que ”... la falta de proporción entre los fines perseguidos y los medios
empleados implique un sacrificio excesivo e innecesario de derechos que la
Constitución garantiza...”.
I ja s’ha indicat que les modificacions
legals a què s’ha fet referència foren conseqüència de, precisament, la
necessitat d’adaptar, en aquest particular, el dret català a les exigències
constitucionals.
f) En definitiva, es remet la Sala al que
ja digué en les seves anteriors sentències esmentades. Basta recordar que en
la primera d’elles ja assenyalava, entre altres aspectes, que “ens trobem
davant el problema d’haver de determinar la retroactivitat o no de les
actuals normes catalanes que regulen les donacions entre cònjuges; però, més
que un problema de retroactivitat o no dels articles 20 a 22 de la
Compilació, hi ha la qüestió de precisar com han de ser valorades
jurídicament després de l’entrada en vigor de l’actual normativa sobre
donacions entre cònjuges, les realitzades durant la vigència de la norma
anterior. Aquest problema presenta un abast més general perquè d’una forma o
altra es projecta sobre el dret de família espanyol, profundament modificat
tant pel legislador Estat com pels parlaments de les comunitats autònomes
perquè l’actual Constitució imposa una valoració jurídica diferent dels
interessos familiars”; i afegeix que, per això, “quan el contingut de la
relació jurídica el predetermina la llei, amb independència de la voluntat
dels interessats, en aquests casos, s’ha d’entendre que la llei nova regula
també aquelles relacions jurídiques que ja existien en el moment de la seva entrada en vigor i que
encara subsisteixen, perquè la nova llei persegueix establir un règim
general i uniforme...”.
g) A tot això, encara podria afegir-se que
és conegut el sensible canvi legislatiu produït en les revocacions de
donacions amb fonament culpabilístic en favor d’una objectivació traduïda en
la tipificació en supòsits, per comptes d’emprar la fórmula oberta de
separació o divorci culpables a què es referia l’art. 21 de la
Compilació. S’ha imposat, doncs, un principi de taxativitat o el que algun
sector doctrinal tipifica com a causalització dels supòsits
específics de revocació; supòsits que són de la màxima entitat (infracció
greu i reiterada dels deures conjugals o respecte als fills comuns o
condemna per haver atemptat contra la vidadel donant o dels descendents o ascendents
d’aquest). En l’actualitat, l’art. 14 del Codi de família, si bé es remet
als supòsits generals de revocació de donacions, preveu, per al cas de
supervenció de fills, la revocació només si es tracta de fills comuns.
h) En definitiva, l’adequació a dret de la
sentència combatuda per tot el que s’ha dit, és evident, el que mena, doncs,
a la claudicació d’aquest primer motiu del recurs.
Segon.
No millor alternativa es presenta pel
correlatiu i últim, en el qual es denuncia la “vulneración del art. 21.c
de la Ley catalana 13/1984, de 20 de marzo”, i s’addueix “para el
supuesto de que el anterior motivo no prospere y, en todo caso, por lo que
se refiere a la donación realizada en el año 1989”, que l’esmentada norma
preveu l’èxit de l’acció revocatòria sense ni tant sols exigir-se que es
sol·liciti la separació judicial o el divorci, en els casos en què el
cònjuge hagi incorregut en alguna de les causes de separació judicial o
divorci, postulant un examen de la prova, que entén
que “acredita el trato o conducta vejatoria hacia mi representado, así como
la violación grave de los deberes conyugales....”
Cal, però, considerar:
a) La naturalesa jurídica del recurs de
cassació, el qual és de caràcter extraordinari i no permet, com si d'una
tercera instància es tractés, procedir ex novo i in totum a
una valoració diferent de la prova practicada, ja que el Tribunal
d'Instància és sobirà en relació amb “...los elementos fácticos y
actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación
cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más
elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan
perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad,
el abuso o la ignorancia porofesional, justicia decisoria de las contiendas
litigiosas” (S. del T.S. d’11 de febrer de 1993). Si, en funció d'aquesta
plenitud de facultats valoratives, l'A.P. dóna com a provada una determinada
realitat fàctica, aquesta esdevé, doncs, irreversible, si no concorre
l'arbitrarietat esmentada. b) No s’ invoca com a infringit cap precepte
valoratiu de la prova. Amb aquesta renúncia, el recurrent traça un cercle
tancat d'impossible sortida, ja que, perquè prosperessin les seves tesis,
s'hauria d' assumir un factum diferent al de la sentència, el qual
estableix clarament que “...La relación conyugal se ha deteriorado en los
últimos años, hasta el extremo de desaparecer el amor conyugal, sin que se
haya acreditado suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a
uno solo de los dos cónyuges” (fonament jurídic tercer). Inútil resulta,
doncs, l’examen jurídic d’aquest motiu de recurs, ja que per això s’hauria
d’incórrer en el vici processal anomenat fer supòsit de la qüestió,
que és tant com dir que el recurrent, amb la seva versió més interessada i
parcial, vol substituir la més objectiva de l’òrgan judicial.
Tercer.
La desestimació total del recurs de
cassació comporta, d'acord amb els art. 394 i 398 de la LEC, la imposició de
les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que
en el seu moment es va constituir.
Atesos els preceptes legals esmentats i
altres d'aplicació,
La sala Civil i Penal del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
DECIDEIX
Que desestima el recurs de cassació
interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència
dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª) de 20 de juliol
del 2001 en el rotlle d'apel·lació núm. 480/99, derivat del judici de menor
quantia núm. 732/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 31 de Barcelona,
amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.
Així ho acorda la Sala i ho signen els
magistrats que la componen esmentats al marge.
|
|
