Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de juliol de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juliol de 2002 núm. 22/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr.Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 59/2002 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 480/99-A.P., com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 732/99 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona. El Sr. X1 ha interposat aquest recurs representat per la procuradora Sra. Carmen Rami Villar i defensada per la lletrada Cristina Matas Soler. És part contra la qual es recorre la Sra. Y1, representada pel procurador Ignacio Castrodeza Via i defensada pel lletrat Sr. Josep Aregall.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Carmen Rami Villar, que va actuar en nom i representació del Sr. X1, va formular davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona, demanda de judici de menor quantia sobre revocacions de donacions, a la qual va correspondre el núm. 732/99. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 30 de març de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent:

"FALLO: Por todo lo expuesto, el magistrado-juez, en nombre del rey y por la autoridad que le confieren la Constitución y las leyes, ha decidido: Desestimar la demanda formulada por la representación procesal de la parte actora, D. X1, absolviendo a la demandada, Dña. Y1, de las pretensiones contenidas en la demanda, y desestimando la reconvención formulada por Dña. Y1, se absuelve al actor de las pretensiones contenidas en dicha demanda reconvencional, todo ello sin hacer condena en costas a ninguna de las partes”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant i la part demandada van interposar sengles recursos d’apel·lació, que es van admetre en ambdós efectes i que es van susbstanciar a la Secció Onzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 20 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando los recursos de apelación interpuestos por D. X1 y Dª Y1, contra la Sentencia dictada en fecha 30 de marzo de 1999 por el Juzgado de Primera Instancia nº 31 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, sin que proceda expreso pronunciamiento condenatorio en costas de ninguna de las instancias”.

 

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora dels tribunals Sra. Carmen Rami Vilar, en nom i representació del Sr. X1 va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Onzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que el va fonamentar en els motius del tenor literal següent:

“Motivo primero. Vulneración de la legislación o normas aplicables al caso. La Sentencia recurrida infringe las disposiciones transitorias del Código Civil aplicables al presente supuesto (donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipula, que las variaciones introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la legislación anterior, no tendrán efecto retroactivo.

“Motivo segundo. Vulneración del art. 21.c de la Ley catalana 13/1984, de 20 de marzo“.

Quart. Per mitjà d’una diligència de constància i ordenació d’aquesta Sala de data 15 de novembre de 2001 es va fer constar que s’havien rebut les actuacions que han originat aquest recurs de cassació, i per una provisió de la mateixa data, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. En data 10 de juny de 2002, la Sala va dictar una interlocutòria per la qual es va admetre a tràmit aquest recurs i es va traslladar l’escrit d’interposició d’aquest recurs a la part contrària per tal que formalitzés la seva oposició en el termini de vint dies i manifestés necessària la celebració de vista. El procurador Sr. Ignacio Castrodez Via, en nom i representació de la Sra. Y1, mitjançant un escrit de data 5 de juliol de 2002, va formular la seva oposició a aquest recurs. Per mitjà d’una provisió de data 8 de juliol de 2002 s’assenyalà per a la votació i la decisió el dia 25 de juliol de 2002 a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència de 20 de juliol de 2002 de l’A. P. de Barcelona (Secció Onzena), que, desestimant sengles recursos d’apel·lació interposats per ambdós litigants, confirma la sentència de primera instància, que refusà la demanda del Sr. X1, interposa aquest darrer el present recurs de cassació, respecte al qual convé referir el següent:

a) Els litigants varen contraure matrimoni canònic el 29 de març de 1969, del qual nasqueren dos fills, ja majors d’edat a l’inici del present plet. Constant matrimoni, el marit efectuà en favor de la seva esposa, i en diferents moments i proporcions, determinades donacions de béns immobles.

b) Assenyala la sentència combatuda que “...la relación conyugal se ha deteriorado en los últimos años, hasta el extremo de desaparecer el amor conyugal, haciéndose imposible la continuación de la convivencia conyugal, sin que se haya acreditado suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a uno solo de los cónyuges. Es el hecho de que ambos cónyuges interesen la separación y el de la pérdida de la affectio coniugalis lo que determina el pronunciamiento correspondiente a la separación judicial” (del fonament de dret tercer).

c) Conseqüència de la separació és la present contesa, en la qual el X1 promou “demanda de juicio declarativo de menor cuantía en revocación de las donaciones realizadas a su cónyuge fuera de capítulos matrimoniales por infracción grave y reiterada de los deberes conyugales...”., demanda que —igualment com passà amb la reconvenció que formulà l’esposa— fou rebutjada en primera instància per sentència, que ja s’ha dit confirmada en apel·lació.

El primer motiu de recurs denuncia la infracció de “las disposiciones transitorias del Código Civil aplicables al presente supuesto (donaciones 1972 y 1976), en cuanto éstas estipulan que las variaciones introducidas que perjudiquen derechos adquiridos según la legislación anterior, no tendrán efecto retroactivo”, així com també la vulneració de la “disposición transitoria 9ª de la Ley Catalana 8/1993, de 30 de septiembre” i de “la disposición transitoria 7ª de la Ley Catalana de 20 de marzo de 1984”, amb la citació, a més, de la Sentència d’aquest Tribunal de 10 de maig de 1993.

d) En realitat, aquest primer motiu de recurs planteja un tema de dret transitori, que, com encertadament recull la sentència combatuda, ja ha estat resolt per aquesta Sala en les seves anteriors sentències de 16 de juliol de 1992 i 15 de febrer de 1994, i la més recent de 12 de febrer de 2001.

Addueix el recurrent que les donacions d’immobles fetes a favor de la seva esposa es produïren sota la vigència de l’art. 20 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya (Llei 40/1960, de 21 de juliol). I és que, en recollir la Compilació l’anomenada presumpció muciana (art. 23), l’art. 20 de la mateixa Llei sancionava amb nul·litat les donacions entre cònjuges, llevat de les fetes en capítols matrimonials, fenomen jurídic del qual vol extraure el recurrent la possibilitat de recuperació dels immobles referits.

Resta pacífic que, efectivament, els immobles, amb l’excepció de la finca del carrer XXXXX, foren lliurats a l’esposa sota el règim legal de prohibició de donació entre cònjuges. Ara bé, aquests preceptes, afectats d’inconstitucionalitat sobrevinguda —i, per tant, ja inaplicables des de la promulgació de la Carta Magna— foren modificats per la Llei catalana 13/ 1984, de 20 de març, que, com no podia ser d’altra manera, declara vàlides les donacions entre cònjuges; validesa, lògicament, reconeguda igualment en la Llei 8/1993, de 30 de setembre i en l’actual Codi de família.

El recurrent, però, no qüestiona aquest panorama legal, sinó allò que considera una injustificada retroacció de la norma en perjudici seu, i conclou que la sentència combatida contravé “la disposición transitoria 7ª de la Ley catalana de 20 de marzo de 1984, que nos dice que las disposiciones de carácter intertemporal se resolverán aplicando el criterio que informa las disposiciones del Código civil. Y en éste se dice expresamente que las variaciones introducidas no perjudicarán los derechos adquiridos según la legislación anterior, o sea,que no tendrán efectos retroactivos” .

e) D’entrada, resulta desafortunada la menció del recurrent a, ni més ni menys, “un dret adquirit” per referir-se a l’expectativa que li atorgava una llei per a demanar la revocació d’un negoci jurídic afectat de nul·litat. El Tribunal Constitucional va delimitar ja el concepte en les seves sentències 42/86, 99/87 i 129/87 de 10 d’abril de 1986, aclarint que un “dret adquirit” és un dret consolidat, ja assumit i integrat en el patrimoni del subjecte, únics immunes a la retroactivitat, condició que no tenen los pendientes, futuros, condicionados y expectativas”, de la mateixa manera que tampoc vulnera el principi de seguretat jurídica...” las modificaciones operadas ... en el ámbito de la potestad legislativa, que no puede permanecer inerme ni inactiva ante la realidad social y las transformaciones que la misma impone. Finalmente... no hay tampoco indicios de arbitrariedad”, ja que seria necessari per a això que ”... la falta de proporción entre los fines perseguidos y los medios empleados implique un sacrificio excesivo e innecesario de derechos que la Constitución garantiza...”.

I ja s’ha indicat que les modificacions legals a què s’ha fet referència foren conseqüència de, precisament, la necessitat d’adaptar, en aquest particular, el dret català a les exigències constitucionals.

f) En definitiva, es remet la Sala al que ja digué en les seves anteriors sentències esmentades. Basta recordar que en la primera d’elles ja assenyalava, entre altres aspectes, que “ens trobem davant el problema d’haver de determinar la retroactivitat o no de les actuals normes catalanes que regulen les donacions entre cònjuges; però, més que un problema de retroactivitat o no dels articles 20 a 22 de la Compilació, hi ha la qüestió de precisar com han de ser valorades jurídicament després de l’entrada en vigor de l’actual normativa sobre donacions entre cònjuges, les realitzades durant la vigència de la norma anterior. Aquest problema presenta un abast més general perquè d’una forma o altra es projecta sobre el dret de família espanyol, profundament modificat tant pel legislador Estat com pels parlaments de les comunitats autònomes perquè l’actual Constitució imposa una valoració jurídica diferent dels interessos familiars”; i afegeix que, per això, “quan el contingut de la relació jurídica el predetermina la llei, amb independència de la voluntat dels interessats, en aquests casos, s’ha d’entendre que la llei nova regula també aquelles relacions jurídiques que ja existien en el moment de la seva entrada en vigor i que encara subsisteixen, perquè la nova llei persegueix establir un règim general i uniforme...”.

g) A tot això, encara podria afegir-se que és conegut el sensible canvi legislatiu produït en les revocacions de donacions amb fonament culpabilístic en favor d’una objectivació traduïda en la tipificació en supòsits, per comptes d’emprar la fórmula oberta de separació o divorci culpables a què es referia l’art. 21 de la Compilació. S’ha imposat, doncs, un principi de taxativitat o el que algun sector doctrinal tipifica com a causalització dels supòsits específics de revocació; supòsits que són de la màxima entitat (infracció greu i reiterada dels deures conjugals o respecte als fills comuns o condemna per haver atemptat contra la vidadel donant o dels descendents o ascendents d’aquest). En l’actualitat, l’art. 14 del Codi de família, si bé es remet als supòsits generals de revocació de donacions, preveu, per al cas de supervenció de fills, la revocació només si es tracta de fills comuns.

h) En definitiva, l’adequació a dret de la sentència combatuda per tot el que s’ha dit, és evident, el que mena, doncs, a la claudicació d’aquest primer motiu del recurs.

Segon. No millor alternativa es presenta pel correlatiu i últim, en el qual es denuncia la “vulneración del art. 21.c de la Ley catalana 13/1984, de 20 de marzo”, i s’addueix “para el supuesto de que el anterior motivo no prospere y, en todo caso, por lo que se refiere a la donación realizada en el año 1989”, que l’esmentada norma preveu l’èxit de l’acció revocatòria sense ni tant sols exigir-se que es sol·liciti la separació judicial o el divorci, en els casos en què el cònjuge hagi incorregut en alguna de les causes de separació judicial o divorci, postulant un examen de la prova, que entén que “acredita el trato o conducta vejatoria hacia mi representado, así como la violación grave de los deberes conyugales....”

Cal, però, considerar:

a) La naturalesa jurídica del recurs de cassació, el qual és de caràcter extraordinari i no permet, com si d'una tercera instància es tractés, procedir ex novo i in totum a una valoració diferent de la prova practicada, ja que el Tribunal d'Instància és sobirà en relació amb “...los elementos fácticos y actuaciones de prueba, función juzgadora que sólo es revisable en casación cuando de la misma se desprenden conclusiones que pugnan con la más elemental lógica, racionalidad, proporcionalidad de las cosas, supongan perpetración de ilegalidades o lleguen a intentar hacer de la arbitrariedad, el abuso o la ignorancia porofesional, justicia decisoria de las contiendas litigiosas” (S. del T.S. d’11 de febrer de 1993). Si, en funció d'aquesta plenitud de facultats valoratives, l'A.P. dóna com a provada una determinada realitat fàctica, aquesta esdevé, doncs, irreversible, si no concorre l'arbitrarietat esmentada. b) No s’ invoca com a infringit cap precepte valoratiu de la prova. Amb aquesta renúncia, el recurrent traça un cercle tancat d'impossible sortida, ja que, perquè prosperessin les seves tesis, s'hauria d' assumir un factum diferent al de la sentència, el qual estableix clarament que “...La relación conyugal se ha deteriorado en los últimos años, hasta el extremo de desaparecer el amor conyugal, sin que se haya acreditado suficientemente que la ruptura matrimonial sea imputable a uno solo de los dos cónyuges” (fonament jurídic tercer). Inútil resulta, doncs, l’examen jurídic d’aquest motiu de recurs, ja que per això s’hauria d’incórrer en el vici processal anomenat fer supòsit de la qüestió, que és tant com dir que el recurrent, amb la seva versió més interessada i parcial, vol substituir la més objectiva de l’òrgan judicial.

Tercer. La desestimació total del recurs de cassació comporta, d'acord amb els art. 394 i 398 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent i la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

La sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

DECIDEIX

Que desestima el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X1 contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª) de 20 de juliol del 2001 en el rotlle d'apel·lació núm. 480/99, derivat del judici de menor quantia núm. 732/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 31 de Barcelona, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.

Així ho acorda la Sala i ho signen els magistrats que la componen esmentats al marge.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda