Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 de juliol de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 4 de juliol de 2002 núm. 21/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 2/2002 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 215/01, com a conseqüència de les actuacions de divorci núm. 154/99 seguides davant el Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 9 de Sabadell. El Sr. X1 ha interposat aquest recurs representat pel procurador Sr. Ramón Feixó Bergadà i defensat pel lletrat Sr. Manuel Hernández Martín. És part contra la qual es recorre la Sra. Y1

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La representació del Sr. X1 va formular demanda de divorci contra la Sra. Y1 davant el Jujtat de Primera Instància i Instrucció núm. 9 de Sabadell, a la qual va correspondre el núm. 154/99. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 18 de gener de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO Que estimando la demanda de divorcio interpuesta por X1 contra Y1 debo declarar y declaro el divorcio de los cónyuges. Asimismo debo acordar y acuerdo las medidas de carácter personal y patrimonial que se señalan en el tercer fundamento jurídico de esta resolución y que se da por reproducido. Todo ello sin hacer expresa condena en costas”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 5 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación formulado por la procuradora Dª Laura González Gabriel, en nombre y representación de Dª Y1, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de primera Instancia nº 9 de Sabadell, en fecha 16 de enero de 2001, en autos de divorcio número 154/99, debemos revocar y revocamos parcialmente la sentencia apelada, en el único sentido de establecer a favor de la demandada y a cargo del actor una pensión compensatoria por desequilibrio económico del orden de sesenta y cinco mil pesetas, actualizables anualmente en atención al índice de precios al consumo del Instituto Nacional de Estadística a partir del año siguiente a la fecha de la presente resolución.

En lo demás confirmamos la sentencia apelada, sin hacerse especial declaración de condena en costas procesales de la presente alzada procedimental”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Ramon Feixó Bergadà en nom i representació de X1, va interposar escrit de recurs de cassació davant la Secció 12a de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els següents motius:

“Motivo primero.- Se ampara en el número 1º del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil. Se basa en la infracción del artículo 218 de la Ley de enjuiciamiento civil”.

“Motivo segundo.- Se ampara en el número 1º del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil. Se basa en la infracción de lo previsto en el artículo 263 del Código de familia, en relación con el artículo 76.3.b y 84 del Código de familia.”

“Motivo tercero.- Se ampara en el número 1º del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil. Se basa en la infracción del artículo 84 del Código de familia de Cataluña, en relación con el artículo 76.3.b del mismo texto legal.”

Quart. Un cop rebudes les actuacions en aquesta Sala, per una provisió de data de 14 de gener de 2002 es designà ponent i d’acord amb el que disposa l’art. 483 de la LEC es van passar les actuacions per tal de resoldre sobre l’admissió d’aquest recurs. Per una provisió de data 31 de gener i d’acord amb l’art. 483.3 de la LEC pel fet de poder cóncorrer causa d’inadmissió d’aquest recurs, es va procedir a traslladar-les a les parts personades pel termini de deu dies per tal que formulessin les al·legacions que consideressin escaients, la qual cosa va realitzar el procurador Sr. Ramon Feixó Bergadà. Per una Interlocutòria d’aquesta Sala de data 3 de juny de 2002, no es va admetre a tràmit el motiu primer del recurs de cassació i se’n varen admetre el motiu segon i tercer. Per una provisió de data 10 de juny de 2002 s’assenyalà el dia 27 de juny de 2002 a les 10.30 hores per a la votació i resolució, la qual va tenir lloc, segons resulta de l’acta estesa a aquest efecte.

Ha estat designat ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. Les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, es deriven dels fets següents:

A) Els senyors X1 i Y1 van contraure matrimoni el dia 10 de juliol de 1976 i van tenir un fill nascut el dia 4 de maig de 1977.

B) L’any 1996 la senyora Y1 va interposar una demanda de separació matrimonial contra el seu marit, que va ser resolta per Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 4 de Sabadell de data 30 de juliol de 1996, en el sentit de decretar la separació judicial dels cònjuges i d’imposar al marit l’obligació de pagar a la seva esposa la quantitat de 65.000 pessetes mensuals en concepte de prestació alimentària, revisable cada any segons l’índex del cost de vida.

C) El mes d’abril de 1999 el senyor X1 va interposar una demanda de divorci contra la seva esposa, que va ser resolta per Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 9 de Sabadell en data 16 de gener de 2001, en el sentit de decretar el divorci dels cònjuges i de declarar extingida la pensió alimentària a favor de l’esposa que havia establert la sentència de separació, com a conseqüència de la dissolució del vincle matrimonial per sentència de divorci.

D) La senyora Y1 va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència, que va resoldre la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona per Sentència de 5 de juliol de 2001, en el sentit d’estimar en part el recurs i d’establir a favor de la part apel·lant i a càrrec del seu marit una pensió compensatòria per desequilibri econòmic per un import de 65.000 pessetes mensuals, actualitzables cada any segons l’índex de preus al consum, que es meritaria des de l’any següent a la data de la sentència.

E) El senyor X1 va interposar recurs de cassació contra aquesta sentència i per Interlocutòria d’aquesta Sala de data 3 de juny de 2002 es va acordar no admetre a tràmit el motiu primer del recurs i admetre a tràmit els motius segon i tercer.

Segon. El motiu segon del recurs, que es formalitza sobre la base de l’interès cassacional per manca de jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia en relació amb les matèries objecte del recurs i pel fet de tenir el Codi de família català una vigència inferior a cinc anys, es fonamenta en la infracció de l’article 263, en relació amb els articles 76.3.b i 84, tots ells del Codi de família, jurisprudència que esmenta del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre valoració de la prova documental en relació amb l’article 319.1 de la Llei d’enjudiciament civil i articles 1281 i 1282 del Codi civil.

En relació amb aquest motiu del recurs, que realment es vol fonamentar en una excesiva pluralitat de preceptes heterogenis que fins i tot podria determinar-ne la inadmissibilitat d’acord amb una tècnica cassacional estricta, cal fer unes precisions inicials. No es veu clar en quina forma la sentència recorreguda ha infringit els articles 263, 76.3b i 84 del Codi de família català en relació amb les matèries que són objecte del recurs, ja que l’article 263 no fa altra cosa que delimitar les persones obligades a prestar-se aliments, l’article 76.3.b es limita a precisar que el conveni regulador pot preveure, si és el cas, la pensió compensatòria o els aliments que ha de satisfer un dels cònjuges a l’altre i, finalment, l’article 84 estableix uns paràmetres per a fixar la pensió compensatòria. La invocació d’aquest precepte en el recurs hem d’entendre que es fa més aviat amb una finalitat instrumental, ja que la questio de fons no és altra que la d’examinar si la sentència recorreguda ha interpretat o no correctament el conveni regulador que al seu dia van signar les parts litigants i, des d’aquesta perspectiva, hem de considerar que el motiu que ara s’examina es fonamenta en la real o suposada infracció dels articles 1281 i 1282 del Codi civil en matèria d’interpretació de contractes, en aquest cas el conveni regulador derivat de la crisi matrimonial, i, per tant, és des d’aquesta perspectiva que cal examinar el motiu segon del recurs.

Tercer. En el primer litigi sobre separació matrimonial el conveni regular aprovat per la sentència establia les prevencions següents:

“Cuarto. El Sr. X1 abonará a la Y1, la cantidad mensual de 65.000 pesetas en concepto de prestación alimenticia, anualmente revisables según el índice del coste de la vida”

“Séptimo. Como excepción de lo antedicho, los suscribientes dan por enteramente liquidada la sociedad matrimonial, dándose por saldados y finiquitados, sin nada más que pedir o reclamar”.

La sentència de primera instància recaiguda en el judici de divorci va decretar l’extinció de l’obligació de pagar aliments a càrrec del marit, que al seu dia havia establert la sentència ferma de separació, ja que el divorci suposa el trencament del vincle matrimonial i l’article 263 del Codi de família sols imposa el deure d’aliments entre el cònjuges; i com que segons el pacte setè del mateix conveni regulador es van comprometre a no reclamar-se res més entre ells, no estableix cap pensió compensatòria a favor de l’esposa en substitució de l’extingida obligació d’aliments. Però com que l’esposa en el seu escrit de contesta a la demanda de divorci formulava de forma implícita una reconvenció, ja que interessava que la sentència de divorci condemnés el marit a pagar la quantitat de 65.000 pessetes mensuals “en concepto de pensión (independientemente del nombre que quiera dársele)”, la sentència d’apel·lació revoca aquest pronunciament de la sentència recorreguda i condemna el marit a pagar una pensió compensatòria per desequilibri econòmic de 65.000 pessetes mensuals.

Quart. En contra d’aquest pronunciament al·lega la part que recorre en cassació vulneració de l’article 1281.I del Codi civil, segons el qual si els termes d’un contracte són clars i no admeten dubtes sobre la intenció dels contractants, cal atenir-se al sentit literal de les clàusules del contracte; i d’acord amb aquest precepte la part recurrent argumenta que en el conveni regulador es va pactar una pensió alimentària i es va renunciar a la pensió compensatòria, amb la conseqüència, segons la mateixa part recurrent, que la intenció dels atorgants del conveni regulador era excloure de la seva crisi matrimonial la procedència d’una pensió compensatòria. I afegeix, també en defensa de la seva posició, que la Sentència de l’Audiència vulnera l’article 1282 del Codi civil, segons el qual per tal d’esbrinar la intenció de les parts contractants cal atenir-se principalment al seus actes coetanis i posteriors al contracte.

A criteri de la Sala, l’article 1282 del Codi civil s’al·lega aquí de forma inoportuna, ja que mentre es va mantenir la situació prevista en el conveni regulador que va aprovar la sentència de separació, ambdues parts contractants van atenir-se a allò que havien convingut, és a dir, la procedència d’una pensió per aliments a favor de l’esposa de 65.000 pessetes mensuals.

Però des del moment en què la demanda de divorci podia originar, en cas d’estimar-se, l’extinció de la pensió per aliments entre els cònjuges, l’esposa, ja des del moment de contesta a la demanda, és a dir en virtut d’actes posteriors a la vigència del conveni regulador, posa de manifest la seva oposició a la interpretació que volia donar el marit a les abans transcrites clàusules quarta i setena del conveni regular, i d’aquesta oposició en resulta que si s’imposa el deure d’esbrinar la intenció dels contractants en atenció als seus actes, aquests

mateixos actes poden evidenciar que les paraules emprades poder ser contràries a la intenció dels contractants no obstant la seva claredat aparent, amb la conseqüència d’haver-se d’aplicar l’apartat segon de l’article 1281 del Codi civil, segons el qual si les paraules semblen contràries a la intenció evident dels contractants, preval la intenció sobre les paraules.

Hem d’afegir encara que el problema fonamental que aquí es planteja no és altre que el de coordinar les clàusules quarta i setena del conveni regulador, i això vol dir, també, que en el cas que ara s’ha de resoldre s’ha d’atribuir una rellevància especial a l’anomenat element sistemàtic a l’hora d’interpretar en la seva globalitat el conveni regulador, ja que segons l’article 1285 del Codi civil les clàusules dels contractes s’han d’interpretar les unes per les altres i s’atribueix a les dubtoses el sentit que resulta del conjunt de totes. Del precepte resulta, doncs, que les clàusules del conveni regulador apareixen unides per una intenció comuna dels consorts atorgants del conveni, i com que la intenció dels contractuants és indivisible, no se’n pot trobar el sentit en una clàusula aïllada del conveni regulador, sinó al conveni en la seva globalitat.

Si projectem ara aquestes consideracions sobre el cas concret que s’ha de resoldre, hem d’afirmar que en la fase de separació judicial dels cònjuges es constata que la crisi matrimonial origina uns perjudicis econòmics a l’esposa i per això es pacta una pensió alimentària a favor seu per un import de 65.000 pessetes mensuals. Arribat el moment del divorci, aquest fet determina l’extinció de la pensió alimentària per trencament del vincle matrimonial, extinció que deixa sense fonamentació escaient la renúncia a la pensió compensatòria, a la qual es va renunciar perquè les necessitats de l’esposa ja eren cobertes per la pensió d’aliments.

I si com a conseqüència de la demanda de divorci interposada precisament pel marit s’havia d’extingir la pensió d’aliments, i atès que no s’ha acreditat que s’hagin modificat les circumstàncies que van determinar la seva procedència per voluntat expressa dels cònjuges, hem d’entendre ajustada a dret la tesi de la sentència d’apel·lació favorable a interpretar el conveni regulador en el sentit de mantenir la pensió alimentària en un ajut equivalent a favor de l’esposa, mentre subsisteixin les circumstàncies que van determinar-ne la constitució en el conveni regulador. Tesi que hem d’entendre ajustada a la lletra i a l’esperit dels articles 76.3.b i 84 del Codi de família, ja que es pot afirmar que mentre el marit pagava la pensió per aliments la pensió compensatòria es trobava en situació latent, i si després de la sentència de divorci els excònjuges no estableixen cap altre conveni per tal de suplir la mancança de la pensió alimentària, el perjudici econòmic que havia de pal·liar la pensió alimentària pot esmenar-lo la resolució judicial per la via d’establir una pensió compensatòria del mateix import.

Cinquè. D’acord amb aquestes consideracions hem d’entendre ajustat a dret el pronunciament de la sentència recorreguda, que estableix una pensió compensatòria a favor de l’esposa per un import de 65.000 pessetes mensuals, amb la conseqüència d’haver-se de desestimar el motiu segon del recurs de cassació.

Sisè. El motiu tercer del recurs de cassació, que s’interposa amb caràcter subsidiari respecte a l’anterior, al·lega infracció dels articles 84 i 76.3.b del Codi de família. El motiu és clarament desestimable. En primer lloc perquè en el seu desenvolupament la part que recorre introdueix una vegada i una altra el concepte d’incongruència de la sentència d’apel·lació, que ja havia al·legat en relació amb el motiu primer del recurs, que ja no es va admetre a tràmit per no ser el recurs de cassació la via escaient per combatre la real o suposada incongruència de la resolució d’instància. I en segon lloc, perquè ja en els fonaments de dret anteriors s’ha raonat extensament que la sentència recorreguda no ha infringit aquests preceptes, que també fonamenten el motiu de cassació anterior, d’acord amb la interpretació sistemàtica del conveni regulador que havien atorgat les parts ara litigants i que la sentència d’apel·lació interpreta de forma correcta.

Setè. Els fonaments de dret anteriors porten a la desestimació total del recurs, amb la conseqüència que s’han d’imposar a la part recurrent les costes derivades de la cassació, d’acord amb allò que estableixen els articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil. Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot el que s’ha exposat i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

DECIDIM

Que hem de desestimar el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Ramon Feixó i Bergadà, que actua en nom i representació del senyor X1, contra la Sentència que ha dictat en grau d’apel·lació la Secció Dotzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 5 de juliol de 2001; amb imposició de les costes derivades del recurs de cassació a la part recurrent.

Així per aquesta Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda