Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 de juny de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de juny de 2002 núm. 19/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 47/2001 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 3ª de l'Audiència Provincial de Tarragona en el rotllo d’apel·lació núm. 212/1999, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 206/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 8 de Tarragona. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Antonio Mª Anzizu Furest i defensada pel lletrat Sr. Francisco Vega. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1, representat per la procuradora Sra. Cristina Baides Sallent i defensat pel lletrat Sr. Salvador Jordán Vélez.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Esther Amposta Matheu, que va actuar en nom i representació del Sr. Y1, va formular demanda de menor quantia sobre divisió de la cosa comuna núm. 206/1998 al Jutjat de 1a Instància núm. 8 de Tarragona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar sentència amb data 24 de març de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo íntegramente la demanda interpuesta por la procuradora Sra. Amposta Matheu en nombre y representación de D. Y1 contra X1 y en consecuencia debo declarar y declaro el derecho del demandante a la división de las fincas que existen en común con la demandada, realizándose todos los trámites oportunos encaminados a tal fin en ejecución de sentencia, sacando ambas fincas a pública subasta si no llegasen las partes a un acuerdo en cuanto a sus adjudicaciones a uno de ellos, si bien y respecto del inmueble sito en C/ XXXXX, nº X, de L, sobre el que pesa la condición resolutoria existente a favor de Caixa d’Estalvis de Barcelona, se suspenderá la ejecución del fallo hasta tanto dicha condición resolutoria sea cancelada una vez abonado por las partes el préstamo nº. XXXXXXXXXXXX.

Se condena al pago de las costas procesales a la parte demandada.”

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 3a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 31 de juliol de 2000, amb la següent part dispositiva:

“Que, estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª X1  contra la Sentencia dictada el 24 de marzo de 1999 por el Juzgado número 8 de Tarragona, en autos de juicio de menor cuantía número 206/98, revocamos parcialmente la misma en el único sentido de suprimir de su parte dispositiva el inciso ‘si bien y respecto del inmueble sito en la c/ XXXXX, nº XX, de L, sobre el que pesa la condición resolutoria existente a favor de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, se suspenderá la ejecucion del fallo hasta tanto dicha condición resolutoria sea cancelada, una vez abonado por las partes el préstamo nº XXXXX’, manteniendo el resto de pronunciamientos de la misma, y sin efectuar imposición de las costas devengadas en esta alzada”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Luis Colet Panadés, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar un escrit de preparació de recurs de cassació davant la Sala 3ª de l’Audiència Provincial de Tarragona. En data 2 d’octubre de 2000 la Sala esmentada va dictar una Interlocutòria per la qual es va tenir per interposat, pel procurador Sr. Luis Colet Panadés, en nom i representació de Doña X1, un escrit de preparació de recurs de cassació contra la Sentència dictada amb data 31 de juliol de 2000, i es van remetre les actuacions a la Sala Primera del Tribunal Suprem.

Quart. En data 18 de setembre de 2002 la Sala Primera del Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria en la  ual declarava que la competència per a conèixer del recurs de cassació interposat per la procuradora de la Sra. X1  contra la Sentència dictada, en data 31 de juliol de 2002, per l’Audiència Provincial de Tarragona, corresponia a aquesta Sala.

Cinquè. Per una provisió de data 10 de desembre de 2001 es va tenir per rebut l’ofici que s’acompanyava de l’escrit de formalització del recurs de cassació de la Sra. X1 Així mateix es va tenir per interposat dins del termini establert i en la forma escaient el recurs de cassació contra la Sentència dictada per la Secció 3ª de l’Audiència Provincial de Tarragona en data 31 de juliol de 2002 i es va acordar passar les actuacions al Ministeri Fiscal, amb la finalitat que preveu l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil.

En data 19 de gener de 2002 el Ministeri Fiscal va presentar un informe en el quallconsiderava procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X1 contra la Sentència dictada en segona instància en data 31 de juliol de 2000 per la Secció 3a de l’Audiència Provincial de Tarragona.

Sisè. En data 25 de maig de 2002 la procuradora dels tribunals Sra. Cristina Baides Sallent, en nom i representació del Sr. Y1, va presentar un escrit d’oposició al recurs de cassació formulat per la representació processal de la Sra. X1 Per una provisió d’aquesta Sala de data 3 de juny de 2002 es va tenir per interposat l’escrit d’oposició al recurs de cassació i es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 17 de juny de 2002 a les 10.30 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designada ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. La demanda que va originar aquest debat fou entaulada pel senyor Y1 i dirigida contra la seva esposa senyora X1, de la qual es trobava separat per virtut de la Sentència de 29 d’abril de 1998 dictada pel Jutjat de Primera Instancia número 3 de Tarragona.

La demanda es presentà a l’empara de l’article 400 del Codi civil, que regula la comunitat de béns i declara que: “ningún propietario estará obligado a permanecer en la comunidad. Cada uno de ellos podrá pedir en cualquier tiempo que se divida la cosa común”.

Fonamentada, doncs, la demanda en l’article esmentat, el demandant instava la divisió de la propietat que els dos cònjuges litigants ostenten en relació amb: a) l’habitatge del carrer XXXXX, número XX, X X, que fou domicili conjugal i que va ser adquirit per ambdós cònjuges en virtut d’una escriptura pública atorgada davant notari el 20 de juny de 1990; i b) el local de negoci del carrer XXXXX, número XX, bloc X, planta baixa i planta pis, que està destinat a l’explotació d’un negoci de la família.

La demandada es va oposar a la pretensió esgrimida pel contrari i contradigué demanda en adduir la manca de litisconsorci passiu necessari, i a l’ensems formulà reconvenció en la qual demanava de forma sintètica: 1. Que es declarés el caràcter fiduciari o subsidiàriament simulat de les compravendes celebrades en relació amb les finques avandites. 2. De forma subsidiària, que es condemnés el demandant senyor Y1 a pagar a la demandada unes quantitats concretes per l’adquisició de les finques.

La Sentència de Primera Instància va estimar de forma íntegra la demanda principal i declarà el dret del demandant a la divisió de les finques comunes, amb l’obligació d’oferirles en pública subhasta, si era el cas; la Sentència que ara interessa declarà que en relació amb la finca que constituí l’habitatge conjugal pesava una condició resolutòria que obligava a la suspensió de la venda fins que fos cancel·lada.

Contra aquesta Sentència la demandada va interposar recurs d’apel·lació i va centrar la qüestió litigiosa a demanar l’eliminació, de la part dispositiva de la Sentència de què es tracta, de la suspensió de la venda per virtut de la definida qüestió resolutòria, i a reclamar les quantitats que en la demanda deia que havia pagat en exclusiva per a l’adquisició de les finques més amunt descrites.

La Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Tarragona va estimar en part el recurs d’apel·lació i només va alterar la part dispositiva de la Sentència de primera instància, en el sentit de suprimir-ne la suspensió de l’execució fins al moment en què la condició resolutòria suara descrita quedés extingida .

Segon. El recurs de cassació que correspon resoldre a aquesta Sala el concreta la part recurrent a “la infracción de la jurisprudencia aplicable” i en la petició que se l’exoneri del pagament de les costes de primera instància.

El recurs s’encarrila per la via de l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil per tal com la Sentència de l’Audiència que es combat va ser dictada abans de l’entrada en vigor de la nova Llei d’enjudiciament civil.

A l’empara de l’anterior normativa processal, la part recurrent diu que l’article 21 de la Compilació del dret civil de Catalunya només té sentit en un matrimoni en relació amb el qual no ha cessat la convivència. Des d’aquesta perspectiva, la part recurrent invoca una jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual diu que ”la libre reparación de hecho excluye el fundamento de la sociedad de gananciales ...”.

Sobre aquesta base diu la part que recorre que no es pot argumentar que després d’una separació contenciosa existeixi l’animus donandi que es regula com a presumpció en l’article 21 de la Compilació del dret civil de Catalunya, després de la reforma causada per la Llei 8/93 en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges.

En primer lloc escau aclarir les argumentacions de la part recurrent en el sentit d’esmenar un error de caràcter matèrial ja que allà on parla de “libre reparación de hecho” és clar que ha de parlar de “libre separación de hecho”.

Un cop fixat l’anterior, es tracta de comprovar si la Sentència que es recorre ha incidit en infracció de l’article 21 de la Compilació en la seva redacció derivada de la Llei en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges. Aquesta llei és l’aplicable a la qüestió litigiosa pel fet que, si bé el Codi de família estableix en la seva disposició transitòria primera que “les disposicions d’aquest Codi contingudes en els títols I i II s’apliquen als matrimonis sigui quina sigui la data de celebració, amb excepció de l’article 42, que només s’aplica als casos de separació, nul·litat i divorci que s’iniciïn posteriorment a l’entrada en vigor d’aquest

Codi”, el cert és que aquest Codi no estava encara en vigor en la data de presentació de la demanda.

La qüestió de dret intertemporal suara esmentada, no té incidència en el debat (però s’hi fa referència pel fet que la Sentència de primera instància aplicà l’article 39 del CF), ja que l’article 21 de la Compilació, pel que ara interessa, coincidia amb la redacció de l’article 39 del Codi de família.

Es tracta d’un debat en relació amb el qual la Sala ha tingut possibilitat de pronunciarse en casos que guardaven una certa coincidència amb el que es tracta. Aquest Tribunal ha mantingut, en el cas de titularitats indivises entre cònjuges, que encara que un dels cònjuges assolís la prova que els diners necessaris per a l’adquisició del bé li pertanyien en exclusiva, no es podia parlar de propietat privativa, pel fet que a Catalunya no ha regit mai el principi de subrogació real.

Aquesta Sala s’ha pronunciat en relació amb la subrogació real de l’article 23 de la Compilació catalana anterior a la reforma de 1984, que considerava una de les clàssiques presumpcions mucianes declarada inconstitucional (ad exemplum STS de 24 d’abril de 1991), i també ho ha fet amb posterioritat, quan l’article 23 de la Compiació ja estava derogat.

A títol d’exemple es podria citar la Sentència de 10 de maig de 1993, que ressalta que no regeix el principi de subrogació real des de l’òptica d’una presumpció legal (iuris tantum), però sí que és perfectament factible que a través d’una presumpció judicial (presumpció hominis) i després d’una prova acurada s’hi arribi.

Amb la redacció de l’article 21 de la Compilació catalana, que coincideix amb el de l’article 39 del CF, és clar que tampoc regeix el principi de subrogació real, sinó que en cas que un dels cònjuges provés que la contraprestació per a l’adquisició de l’immoble l’ha feta amb diners de la seva propietat, encara “s’en presumirà la donació”.

Per tant, no és suficient provar que els diners son privatius d’un dels cònjuges sinó que, en aquest cas, encara s’hauria d’assolir una prova suficient per destruir la presumpció legal de donació.

Davant de la línia argumental exposada, el cert és que, en el cas que ens ocupa, la part recurrent ni tant sols ha assolit la prova del fet que els diners necessaris per a l’adquisició de l’habitatge que fou llar conjugal i del local de negoci, fossin de la seva exclusiva pertinença; de forma contrària a aquesta premissa, que seria necessària per tal de, seguidament, intentar destruir la presumpció legal de donació, la Sentència que es combat arriba a la conclusió que els diners aportats per a l’adquisició d’aquelles finques provenien de l’explotació del negoci familiar.

És sabut que els fets provats, per la seva intangibilitat han de ser respectats en cassació, i, per tant, amb els fets provats de l’Audiència és indiscutible la propietat indivisa dels béns en discussió.

Les al·legacions en el sentit que la separació del matrimoni comporta la manca de vigència de l’animus donandi no té cap mena d’interès: a) En primer lloc, pel fet que aquest animus regiria en el moment de l’adquisició del bé, i no, per raons òbvies, en el moment de la fractura de la parella. b) En segon lloc, pel fet que no es pot parlar de la no-aplicació del principi de presumpció de l’animus donandi si l’Audiència no ha declarat provat l’origen privatiu dels diners.

Tercer. Pel que fa al tema de costes: les de la primera instància s’havien d’imposar a la demandada per oposar-se a la demanda i no haver assolit l’estimació dels seus interesaos (art. 523 de la LEC de 1881); en segona instància no hi va haver condemna en costes per tal com es va tractar d’una estimació en part, i pel que fa a aquest recurs de cassació, l’article 1715 de la LEC de 1881 obliga a imposar-les a la part recurrent.

Per consegüent, vistos els preceptes legals esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acorda: desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Antonio Mª Anzizu Furest en nom i representació de la Sra. X1 contra la Sentència dictada en data 31 de juliol de 2000 per l’Audiència Provincial de Tarragona en el rotlle d’apel·lació núm. 212/1999, derivat del procediment de menor quantia núm. 206/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Tarragona.

Les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a la part recurrent.

Així per aquesta Sentència ho pronunciem, manem i signem

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda