Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 17 de juny de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 17 de juny de 2002 núm. 17/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 
Vot particular

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat pels esposos senyors X1 i X2, representats en aquest Tribunal pel procurador Sr. Carles Pons de Gironella i dirigits per l’advocat Sr. Agustí Bassols Parés, contra la Sentència de 5 de novembre de 2001 dictada per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona en el seu rotlle d’apel·lació núm. 39/2001, derivat de les actuacions del judici declaratiu ordinari de menor quantia del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Girona instat pels consorts esmentats contra els esposos Srs. Y1 I Y2, representats davant d’aquesta Sala pel procurador Sr. Javier Manjarín Albert i dirigits per l’advocat senyor Carles Llach i Cadenet, i contra la Delegació de Girona del Ministeri d’Economia i Hisenda representat i dirigit per l’advocat de l’Estat. El litigi versa sobre una acció de rescissió per lesió o engany de mitges.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En les actuacions esmentades damunt, en data 9 d’octubre de 2000 el Jutjat de 1ª Instància núm. 1 de Girona va dictar una Sentència en què va desestimar la demanda de rescissió per lesió o engany de mitges interposada pels esposos senyors X1 i X2, als quals va imposar les costes de la primera instància.

Segon. Disconformes els esposos esmentats amb aquesta resolució, hi varen interposar un recurs d’apel·lació davant la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona, que va dictar la seva Sentència el 5 de novembre passat, en la qual va desestimar el recurs i va imposar les costes als apel·lants.

Tercer. Disconformes també els mateixos esposos amb la sentència, hi varen interpolar aquest recurs extraordinari de cassació per interès cassacional, el qual va ser admès a tràmit per aquesta Sala mitjançant una Interlocutòria de data 00 de març darrer.

Quart. Per una provisió de 6 de maig passat, va assenyalar-se la celebració de vista pública, la qual va tenir lloc el dia 16 del mateix mes, amb el resultat que consta a l’acta corresponent.

Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté, en substitució del que estava designat, l’Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol, que ha dissentit del criteri majoritari (art. 205 de la Llei d’enjudiciament civil en relació amb els art. 206 i 260 de la Llei orgànica del poder judicial).

S’han acomplert els requisits legals excepte el termini per dictar sentència, atesa la complexitat de les qüestions debatudes i la discrepància sorgida al Tribunal.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. La petició, formulada pel lletrat de la part recurrent a l’acte de la vista d’aquest recurs, de corregir la súplica del seu escrit d’interposició, òbviament no és escaient, perquè aquesta actuació col·loca les altres parts en situació de clara indefensió. Per la mateixa raó són rebutjables les peticions A) i B) de la súplica d’aquell escrit, on la part recurrent pretén que es declari “la nul·litat de l’art. 150 del Reglament general de recaptació amb tots els pronunciaments consegüents respecte de la nul·litat de les vendes per gestió directa de les dues meitats indivises de la finca dels meus mandants atorgades per l’Estat a favor dels cònjuges senyors Y1 I Y2, i per tant de les escriptures de venda” (petició B).

En efecte, i sense entrar en altres consideracions l’exposició de les quals resulta sobrera, el que d’antuvi cal tenir en compte és que aquelles peticions han estat introduïdes a la cassació com a qüestions noves, ja que no varen ser plantejades a les instàncies anteriors, i, per tant, no poden ser considerades per aquesta Sala de cassació perquè el recurs de cassació té per objecte determinar si en l’aplicació del dret els tribunals inferiors han incorregut en alguna infracció. La Sala de cassació no pot enjudiciar per primera vegada qüestions jurídiques no plantejades anteriorment respecte de les quals la Sala a quo no s’ha pogut pronunciar (sentències del Tribunal Suprem de 17 de juliol, 16 i 28 de novembre de 1995; 9 de febrer i 7 de juny de 1996; 27 d’octubre de 1998; 2 i 9 de febrer, 23 de maig, 29 de juny, 5 i 31 de juliol, 9 d’octubre, 1 i 22 de desembre de 2000, entre moltes), i la part recurrent no pot pretendre seriosament que aquest Tribunal examini per primera vegada d’ofici les qüestions noves que ara planteja sota el títol “nul·litat de l’art. 150 del Reglament de recaptació”, quan era ella mateixa qui a la demanda en reclamava l’aplicació en la interpretació que ella donava al precepte (foli 10 de les actuacions). Els principis de lleialtat processal, de bona fe, d’igualtat de parts i de bilateralitat, condueixen dretament a la inadmissió d’aquelles peticions les quals es transformen ara en desestimació del motiu de cassació que desenvolupa el punt segon de l’escrit d’interposició sota aquell títol.

Segon. Per tal d’examinar el següent motiu de cassació escau, abans de tot, consignar allò que l’Audiència ha considerat demostrat i en què estan d’acord totes les parts.

En el seu fonament legal segon l’Audiència ha dit que: “Del acervo probatorio queda suficientemente acreditado que contra los consortes actores se iniciarán, por parte de la Dependencia de Recaudación de la Agencia Estatal de la Administración Tributaria, procedimientos de recaudación. En méritos de lo anterior, a la Sra. X2 se le embargó la mitad indivisa de la finca núm. XXXX, inscrita al t. XXXX, libro XX, folio XX de L, y al Sr. X1 la otra mitad indivisa de la mencionada finca. Anunciada la subasta de las dos mitades en fecha 10 de abril de 1996, se procedió a las mismas en fecha 25 de abril de 1996, quedando desiertas la primera y segunda subasta. Consiguientemente, en virtud de la facultad que se previene en el Reglamento general de recaudación se procedió a anunciar el trámite de la denominada adjudicación directa, resultando adjudicatarios de las mitades indivisas de la referida finca los consortes actores [sic; vol dir demandados] (cfr. folios 341, 342, 370 y 371). Tras la adjudicación efectuada y en virtud de la negativa de los ejecutados de otorgar escritura pública a favor de los adjudicatarios, se otorgaron ante notario, en fecha 4 de junio de 1997, escrituras públicas de venta de las dos mitades indivisas, por el Jefe de Servicio de la Recaudación de la Delegación de Girona, en sustitución de la parte vendedora y a favor de la parte compradora” (foli 77 del rotlle d’apel·lació).

En referir-se a l’adjudicació que l’Administració tributària va efectuar de la finca del litigi a favor dels consorts demandats, Srs. Y1 I Y2, l’Audiència també diu (sense que ho discuteixin les parts): “y en la presente litis ninguna duda cabe que el contrato de compraventa perfeccionado es un contrato de naturaleza civil, aun cuando la enajenación se haya producido de forma forzosa a resultas de la ejecución contra el patrimonio de los vendedores por el impago de deudas tributarias”.

I afegeix: “Por consiguiente, si bien la Administración Pública llevó a cabo, en virtud de la autotutela ejecutiva que le reconoce el ordenamiento jurídico, el embargo y las subastas y adjudicación directa para la ejecución forzosa del patrimonio del deudor y así conseguir ver satisfecho su derecho de crédito, y acerca de ello ninguna duda cabe tampoco que la jurisdicción competente para analizar los referidos actos de embargo, subasta y adjudicación y el cumplimiento de los requisitos que atañen a los mismos es la contenciosa-administrativa, en cambio, al tratarse de un contrato civil, y pretenderse en la presente litis la declaración de ineficacia del mismo, toda vez que la rescisión por lesión ultradimidium se conceptúa como una hipótesis de ineficacia contractual con fundamento en una anomalía que afecta a la causa onerosa (cfr. Art. 300 CDCC en relación con el art. 1274 CC), el examen y análisis de si concurre o no la hipótesis de ineficacia rescisoria es cuestión cuyo conocimiento queda reservado a la jurisdicción civil. Por lo tanto, si bien los denominados actos separables y aquellas actuaciones que la Administración Pública lleva a cabo en virtud de la prerrogativa de la autotutela, deben enjuiciarse por la jurisdicción contencioso-administrativa, la eficacia o ineficacia de la relación contractual de compraventa debe serlo por la jurisdicción civil, máxime cuando la intervención del Jefe de la Dependencia se limita, tras la adjudicación forzosa de los bienes, a vender, por sustitución de la parte vendedora”.

I conclou: “En consecuencia, y en virtud de las consideraciones anteriores, procede rechazar la competencia del orden jurisdiccional contencioso-administrativo para el enjuiciamiento de la ineficacia rescisoria del contrato de la venta forzosa de las dos mitades indivisas de la finca objeto de autos y procede analizar la viabilidad o rechazo del recurso de apelación formulado por la demandante” (folis 78 i 79 del rotlle de l’Audiència).

Fixades així per l’Audiència les premisses indiscutides i necessàries per a la comprensió i resolució del motiu següent de cassació, escau estudiar-lo tot seguit

Tercer. La part recurrent hi al·lega que l’Audiència ha aplicat indegudament al cas del litigi el paràgraf 2 de l’art. 300 de la Compilació del dret civil de Catalunya, el qual exclou de l’acció de rescissió per lesió o engany a mitges del núm. 1 del mateix precepte “les compravendes o alienacions fetes mitjançant subhasta pública”.

L’Audiència ha interpretat que en un procediment d’execució forçosa, l’adjudicació directa efectuada a favor dels demandats per l’Administració recaptadora un cop fallides dues licitacions d’una subhasta pública (fetes en aquest cas amb mitja hora de diferència) per manca de licitadors, equival a la subhasta pública.

Ho argumenta d’aquesta manera: “...procede, sin más, examinar si la enajenación de la presente litis se subsume en la excepción del art. 300.2 de la Compilación del derecho civil de Cataluña o bien en la aplicación analógica de la misma (art. 1 y D.F. 4ª CDCC, en relación con el art. 4 del Código civil). A juicio de esta Sala, al tratarse de una enajenación forzosa del bien inmueble, propiedad de los cónyuges demandados, que se lleva a cabo por el impago de deudas tributarias y que acontece, tras quedar desiertas dos subastas administrativas, y procederse a la adjudicación directa de la misma a la mejor oferta, debe analizarse

la naturaleza de la denominada adjudicación directa para así decidir si se está o no ante la excepción prevista en el apartado 2 del art. 300 CDCC”.

I continua dient: “En ese orden de ideas, si se analiza la naturaleza jurídica de la denominada adjudicación directa, puede concluirse que la misma se arbitra como un mecanismo de ejecución forzosa del patrimonio del deudor, que opera ex art. 150.1 RGR, de forma subsidiaria respecto de la subasta administrativa, de tal forma que sólo puede procederse mediante la misma, cuando el bien reste sin adjudicar pese a la realización de la subasta o concurso. Por lo tanto, y toda vez que se trata de un procedimiento de ejecución forzosa del patrimonio del deudor, y en la que la Administración adjudica el bien a la mejor oferta (postura), a través del procedimiento administrativo previsto para ello y en el marco, como ha quedado visto, de un proceso de enajenación forzosa, puede colegirse que, pese a la denominación de adjudicación directa, realmente se está ante una hipótesis sustancialmente idéntica a la subasta, toda vez que, al igual que en ésta, se trata de un proceso judicial o administrativo, en el que procede la enajenación forzosa de bienes bajo el manto del Tribunal o de la autoridad administrativa. Por ende, y dado que el art. 300. 2 CDCC exceptúa de la rescisión por lesión las enajenaciones forzosas llevadas a cabo mediante subasta pública, ninguna dificultad hermenéutica existe para, en virtud de la interpretación de la Compilación (art. 1 CDCC, en relación con el art. 3 CC), entender incluido en el significado de subasta pública la denominada adjudicación directa por el RGR. De ahí que esta Sala, sin necesidad de proceder a la integración analógica de la Compilación, al estimar que no existe laguna que colmar, ya que la naturaleza de la denominada adjudicación directa es consustancial a la subasta, procede a confirmar el fallo de la resolución impugnada”.

I afegeix encara: “Baste, a mayor abundamiento, con indicar que, para el caso que no se considerara que la adjudicación directa quede abrazada por el manto objetivo de la excepción del art. 300.2 CDCC, procedería, sin duda, la aplicación analógica del art. 300.2 CDCC a la hipótesis de la adjudicación directa, por cuanto concurren los requisitos que precisa el art. 4 CC, al ser evidente la semejanza de los supuestos (hipótesis ambas de enajenación forzosa, enmarcadas en el ámbito de un procedimiento de ejecución del patrimonio del deudor) e identidad de razón (anhelada estabilidad de las enajenaciones efectuadas mediante procedimientos de ejecución forzosa del patrimonio), sin que la integración analógica choque, en modo alguno, con los principios generales que informan el ordenamiento jurídico catalán (art. 1 y DF4ª CDCC)”.

Quart. Malgrat la suggestivitat i brillantor dels fonaments anteriors, aquesta Sala no els pot compartir, ni en general ni particularment aplicats a aquest cas. En efecte, l’adjudicació directa dels béns embargats ex art. 150.1 del Reglament general de recaptació que pot realitzar l’Administració recaptadora un cop fallida l’adjudicació en subhasta pública per la manca de licitadors, és certament un mecanisme d’execució forçosa del patrimoni del deudor el qual opera de manera subsidiària respecte de la subhasta; però el fet que la subhasta i l’adjudicació directa facin part d’un mateix procediment administratiu d’execució forçosa, essent subsidària la darrera de la primera, i que persegueixin ambdues el mateix fi (cobrar el deute tributari), no autoritza a deduir que l’adjudicació directa “es sustancialmente idéntica a la subasta” ni que “es consubstancial a la subasta”, perquè l’examen del Reglament general de recaptació (a l’empara del qual s’ha fet en aquest cas l’adjudicació directa de la finca del litigi a favor dels demandats) no permet, a criteri d’aquest Tribunal, arribar a aquelles conclusions d’identitat i d’equiparació a la subhasta de l’adjudicació directa.

En efecte, com que el procediment de recaptació per la via constrenyidora no és, òbviament, un procediment de confiscació dels béns embargats, l’art. 139 d’aquell Reglament exigeix com a pas previ per a tota alienació forçosa d’un immoble embargat la seva prèvia valoració a preus de mercat i d’acord amb els criteris habituals de valoració” (art. 139.1).

Aquesta valoració, feta per l‘Administració, ha de ser notificada al deutor, el qual, si no hi està d’acord, pot presentar una valoració contradictòria (art. 139.3); i caldrà realitzar una tercera valoració si hi ha discrepància (art. 139.4).

L’import resultant d’aquests tràmits serà el valor que s’haura de fixar com a preu tipus de la subhasta que s’hagi de celebrar (art. 139.6).

Cal remarcar que aquesta valoració prèvia a la subhasta és garantia fonamental per als drets de l’executat i té per a ell una importància cabdal ja que li assegura que, a pesar de l’alienació forçosa, l’immoble embargat no serà suhastat per sota del seu valor real de mercat.

L’acord de procedir a la subhasta es notifica als interessats (art. 146.2) i es dóna la màxima publicitat a la convoctòria per tal que puguin prendre part a la subhasta totes les persones amb capacitat (art. 147), i la subhasta es celebra davant la Mesa (art. 148.2 i 3).

És amb la salvaguarda d’aquests requisits ineludibles (una valoració objectiva contradictòria a preus de mercat, un tipus de la subhasta determinat per aquella valoració objectiva i prèvia, la màxima publicitat de la convocatòria, la lliure concurrència de licitadors i la solvència de la Mesa) com queden garantits els drets del deutor i a l’ensems la subasta compleix la seva funció d’alienació per al cobrament del deute.

És llavors quan l’art. 300.2 de la Compilació catalana exclou de l’acció rescissòria per causa de lesió les compravendes o alienacions fetes mitjançant subhasta pública; i ho fa per l’òbvia raó, com exposa la millor doctrina catalana, que el preu no el deteminen lliurament les parts, sinó que es determina en funció d’una taxació objectiva prèvia i en una licitació pública posterior; i és per aquest motiu essencial que la Compilació catalana presumeix iuris et de iure, a fi de preservar la seguretat jurídica de l’adjudicació feta en subasta pública, que en la venda en subhasta pública el preu obtingut és el més alt que es podia obtenir per la cosa venuda i que era el seu veritable valor en venda sense posible lesió per a ningú.

Cinquè. Però aquestes raons, consubstancials de les subhastes públiques i per raó de les quals l’art. 300.2 exclou les alienacions que s’hi fan de l’aplicació de l’acció de rescissió per lesió, no concorren en la venda que es fa (com en aquest cas) mitjançant la gestió i l’adjudicació directa que regula l’art. 150, apartats 1.a i 3.b del Reglament general de recaptació; ja que en l’adjudicació directa a què es refereix aquest precepte:

a) no es té en compte cap valoració objectiva ni contradictòria prèvia perquè no existeix preu mínim per a l’adjudicació (art.150.3.b).

No hi ha, doncs, cap tipus de valoració ni preu mínim per a l’alienació. El preu es fixa lliurament entre l’adjudicador i l’adjudicatari sense intervenció de l’executat.

b) Tampoc no hi ha publicitat obligatòria perquè es deixa al criteri de l’adjudicador ferla o no (art. 150.2).

c) Sense una publicitat objectiva no és possible conseguir la lliure concurrència; i menys en aquest cas, en què s’havia establert un termini màxim de 6 mesos per a l’adjudicació directa i just al cap d’un mes ja s’havia adjudicat.

d) D’aquesta manera no es pot dir —ni presumir— que s’ha obtingut el millor preu. Podrà, sí, ser un preu suficient per pagar el crèdit de l’adjudicador, però pot ser absolutament lesiu per a l’executat, cosa que, justament i precisa, és el que ha succeït en aquest cas, com s’evidencia seguidament.

Sisè. En aquest cas la valoració objetiva i contradictòria per a la subhasta va donar a la finca el valor de 8.158.980 ptes. (folis 44 i 46). I el preu real de l’adjudicació directa va ser de 3.807.574 ptes. (un crèdit anterior que s’havia computat ja havia estat pagat). O sigui que mitjançant l’adjudicació directa portada a terme per la dependència adjudicadora pel preu de 3.807.574 ptes, ella sí que es va cobrar el seu crèdit de 2.752.631 ptes; i, per la seva banda, els adjudicataris han comprat per 3.807.574 ptes. allò que segons el mateix expedient administratiu de recaptació en valia 8.158.980, i 10.767.105 segons la prova pericial contradictòria realitzada en aquestes actuacions judicials.

De manera que l’adjudicació directa feta en aquest cas per l’Oficina Estatal de Recaptació ha causat una greu lesió als executats, la qual reclama clarament la rescissió que sol·licita la demanda amb la consegüent revocació de les sentències d’instància i l’estimació del segon motiu de cassació per tal de fer l’aplicació deguda de l’art. 300.1 de la Compilació.

I encara cal més arribar a l’anterior conclusió per la constatació (folis 50 al 63) que els actors ja havien pagat una bona part del deute que els ha estat executat perquè se’ls hi havia anat cobrant fins i tot amb posterioritat a l’adjudicació de la finca als demandats.

Setè. L’anterior demostra que l’adjudicació directa no és igual, ni idèntica ni equiparable i ni tan sols semblant a la subhasta pública, ja que no compta amb cap de les garanties inherents i consubstancials a aquesta darrera. Per tant, la Sentència de l’Audiència que ha estimat el contrari s’haurà d’invalidar (com també la de la instància) per donar viabilitat a l’aplicació del ja indicat paràgraf 1 de l’art. 300 de la Compilació del dret civil de Catalunya i a l’acció de rescissió de l’adjudicació directa esmentada, en la qual el preu va ser determinat lliurement i no en funció d’una taxació prèvia ni d’una licitació pública; raó per la qual no pot beneficiar-se de l’exclusió de l’acció de rescissió.

I que en el procediment d’execució forçosa del R.G.R. la subhasta i l’adjudicació directa no són equiparables també ho demostra el seu art. 150.1.c, segons el qual l’adjudicació directa es pot fer quan convingui fins i tot sense promoure concurrència; i és clar que aquesta adjudicació feta per menys de la meitat del preu seria també rescindible desde l’art. 300.1 de la Compilació. La subhasta i l’execució directa no poden ser identificades a pesar que les dues facin part del mateix procediment d’execució forçosa.

Cal observar finalment que l’extensió de l’excepció (de l’acció de rescissió a les alienacions fetes en subhasta pública) a les alienacions realitzades per adjudicació directa, també és contrària a les regles comunes d’interpretació, ja que tota excepció s’ha de limitar a l’objecte pel qual s’ha establert i ha d’interpretar-se restrictivamente, perquè unius inclusio, alterius exclusio, puix quan la llei ho vol ho diu, i quan no ho vol calla; i tampoc es pot aplicar l’analogia perquè no hi ha identitat de raó (art. 4,1 del Codi civil).

Vuitè. Pel fet de tenir la finca alienada per adjudicació directa un valor de mercat de 10.767.105,- ptes. a la data en què es va adjudicar als demandats (segons el dictamen pericial practicat en aquestes actuacions judicials en període de prova), i haver-ne pagat els esmentats 3.807.574,- ptes., escaurà donar lloc a la rescissió de les adjudicacions de les dues meitats indivises de la finca, tal com ho sol·licita el pediment A) de la súplica de la demanda, i els actors hauran d’abonar als demandats el preu que aquests darrers van pagar per les adjudicacions objecte de rescissió. Escaurà, consegüentment, decretar la nul·litat i la cancel·lació de les inscripcions registrals a què varen donar lloc tals adjudicacions, com postula l’apartat B) de la mateixa súplica; s’haurà de condemnar els demandats a retornar als actors el domini i la possessió de la finca com demana l’apartat C) de la pètita esmentada, però sense que escaigui l’abonament de les rendes i interessos que es sol·liciten, perquè la rescissió opera ex nunc; es reconeixerà als demandats la facultat d’evitar la rescissió pagant la diferència entre el preu que van satisfer i el preu just de la finca, que ascendéis a la quantitat susdita de 10.767.105,- ptes. Aquesta facultat la podran exercir el consorts demandats durant el termini de dos mesos des de la data d’aquesta Sentència, sense que sigui tampoc escaient l’abonament d’interessos a comptar del 4 de juny de 1997 perquè, com ja s’ha dit, la rescissió opera ex nunc; l’Administració de l’Estat haurà de passar per les anteriors determinacions i els demandats hauran de pagar les costes de la primera instància en els termes de l’art. 394, apartats 1 i 3, de la Llei d’enjudiciament civil; i sense que s’hagi de fer pronunciament especial sobre les costes produïdes en el recurs d’apel·lació, ni tampoc de les causades en aquest recurs extraordinari de cassació (art. 398 de la mateixa llei).

Pels fonaments precedents, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha adoptat la següent:

DECISIÓ

Estimar aquest recurs extraordinari de cassació; cassar i anul·lar la Sentència que n’era objecte de 5 de novembre darrer, dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona en el rotllo d’apel·lació núm. 39/2001; anul·lar i revocar també la Sentència de 1ª instància de 9 d’octubre de 2000 pronunciada per la magistrada-jutgessa del Jutjat núm. 1 de Girona en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia núm. 116/1999; i en el lloc d’ambdues sentències, i amb l’estimació de la demanda formulada pels consorts senyors X1 i X2 contra els també consorts senyors Y1 i Y2 i l’Administració de l’Estat, aquest Tribunal, acorda:

Primer. La rescissió de la compravenda atorgada el 4 de juny de 1997 pel cap del Servei de Recaptació de la Delegació de Girona de l’Agència Tributària del Ministeri d’Economia i Hisenda a favor dels consorts Srs. Y1 i Y2 de la meitat indivisa de la finca núm. 2837 inscrita en el Registre de la Propietat de L. al tom XXXX, llibre XX de L.; la qual compravenda va autoritzar en la data ja sementada el notari de Girona Sr. José María Estropà Torres (document núm. 22 de la demanda).

Segon. La rescissió de la compravenda de l’altra meitat indivisa de la mateixa finca atorgada pel mateix cap del Servei a favor dels mateixos consorts compradors i en la mateixa data davant la notària també de Girona Sra. Belén Mayoral del Barrio (document núm. 23 de la demanda).

Tercer. Com a conseqüència de les declaracions anteriors, els esposos actors hauràn d’abonar als consorts demandats el preu que aquest darrers van satisfer per raó d’aquells compraventes objecte de rescissió.

Quart. La cancel·lació de les inscripcions que en el Registre de la Propietat esmentat hagin causat aquelles compravendes. A tal efecte serà remès, per duplicat, el corresponent manament cancel·latori al registrador.

Cinquè. Condemnar els consorts demandats a retornar als actors el domini i la possessió de la finca esmentada, situada al passeig de la XXXXX, núm. 00 de L..

Sisè. Atorgar als consorts demandats el termini de dos mesos (2 mesos) a comptar de la data d’aquesta resolució, per tal que puguin evitar la rescissió que s’ha decretat en els anteriors apartats d’aquesta decisió, mitjançant l’abonament als actors de la diferència entre el preu que van satisfer per les compravendes susdites i el preu just d’aquella finca, que ascendéis a deu milions set-centes seixanta-set mil cent cinc pessetes (10.767.105,-ptes) en la seva equivalència en euros.

Setè. Condemnar l’Administració de l’Estat a passar per les determinacions anteriors.

Vuitè. Condemnar els demandats al pagament de les costes de la primera instància. I,

Novè. No fer cap pronunciament especial sobre les costes causades al recurs d’apel·lació ni en aquest recurs extraordinari de cassació.

Així ho acorda la Sala i ho signen el magistrats expressats més amunt.

VOT PARTICULAR

Que formula el magistrat senyor Lluís Puig i Ferriol a la sentència dictada per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el dia 17 de juny de 2002 en el recurs de cassació 9/2002.

FONAMENTS DE DRET

Primer. El magistrat que subscriu no té res a objectar al fonament de dret primer de la sentència de cassació.

Tampoc ha de manifestar cap discrepància en relació amb els fonaments de dret segon i tercer de la mateixa sentència, que es limiten a reproduir essencialment els fonaments de dret de la sentència recorreguda.

Segon. El fonament de dret quart de la sentència de cassació afirma, i estic d’acord amb l’afirmació, que la subhasta i l’adjudicació directa formen part d’un mateix procediment administratiu d’execució forçosa. Si ens trobem, doncs, davant d’un procediment administratiu, i així ho confirma l’article 93.1 del Reglament general de recaptació aprovat per Reial decret 1684/1990, de 20 de desembre, quan estableix que el procediment de constrenyiment “será exclusivamente administrativo, siendo privativa de la Administración la competencia para entender del mismo y resolver todas sus incidencias”, s’ha d’entendre que aquest procediment no és altra cosa que un seguit d’actes interrelacionats entre ells, als quals escau la qualificació d’actes administratius, que no són altra cosa que una modalitat dels actes jurídics, que es defineixen com una manifestació de voluntat destinada i apta per a produir efectes jurídics; amb la particularitat que l’acte administratiu de forma unilateral produeix efectes jurídics que s’imposen als seus destinataris sense comptar amb la seva voluntat perquè es presumeix la seva conformitat amb l’ordenament jurídic.

Tercer. L’article 300.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya admet la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just respecte als contractes transmissius relatius a béns immobles. En el cas que origina aquesta resolució es pot entendre que com a conseqüència de la via de constrenyiment s’ha produït la transmissió d’un bé immoble, però s’ha d’entendre també que la transmissió no s'ha produït com a conseqüència d’un contracte, com de forma taxativa exigeix l’article 300.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya, sinó com a conseqüència d’un acte administratiu, i certament no escau equiparar el contracte com acord de voluntats sobre la base del principi d’autonomia privada, segons resulta dels articles 1254 i 1255 del Codi civil, amb l’acte administratiu que crea de forma unilateral i imposa les seves conseqüències jurídiques a altres persones.

Quart. Cal no oblidar que, segons criteris reiterats de la mateixa Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia, la rescissió per lesió es fonamenta en un vici o efecte de la causa onerosa, que el legislador català considera oportú prendre en consideració quan la lesió supera en més de la meitat el preu just del bé immoble alienat. Si bé cal afegir que el vici o defecte de la causa onerosa s’aplica únicament als contractes que es fonamenten en una causa onerosa segons l’article 1274 del Codi civil; amb la conseqüència que el vici o defecte de la causa onerosa no es pot aplicar als actes administratius d’acord amb la seva configuració com a acte unilateral de l’administració que determina els seus efectes.

La sentència de cassació que origina aquest vot particular argumenta extensament sobre la inoportunitat d’equiparar la subhasta pública, exclosa de la rescissió per lesió segons l’article 300.II de la Compilació del dret civil de Catalunya, i l’adjudicació directa, que considera que no s’ha d’encloure de l’àmbit d’aplicació de la rescissió per lesió en més de la meitat del just preu. Fins i tot si admetem aquestes diferències, això no exclou que l’adjudicació directa segons l’article 150 del Reglament general de recaptació no es veu afectada per la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just per la seva condició d’acte administratiu i com s’ha argumentat abans, l’article 300 de la Compilació catalana sols declara rescindibles certs contractes, però no els actes administratius. Per altra part, l’exclusió expressa de les vendes fetes en subhasta pública segons l’article 300.II del text compilat català no contradiu aquesta tesi, ja que existeixen subhastes públiques que no es poden qualificar d’actes administratius, sinó de vies de formació del contracte mitjançant subhasta pública.

Cinquè. No comparteixo tampoc l’afirmació que apareix en el fonament de dret setè de la sentència de cassació, que vol configurar la rescissió per lesió com una institució que té un abast d’aplicació general i la venda en subhasta pública com una excepció a la rescissió per lesió, que com qualsevol excepció s’ha d’interpretar restrictivament.

S’ha de deixar clar des d’un primer moment que la rescissió dels contractes no ha estat mai ni és actualment un supòsit general d’ineficàcia dels contractes, ja que neix a la vida del dret com un remei excepcional i actualment s’ha convertit en una institució que té un àmbit d’aplicació restringit, com posa en relleu l'article 1290 del Codi civil, segons el qual els contractes vàlidament celebrats es poden rescindir en els casos establerts per la llei. I si bé és cert que en el dret civil català la rescissió té un abast més ampli que el previst pel Codi civil, també en el dret civil català és una institució d’àmbit restringit. Ho fa destacar l’article 300.I del text compilat català, on s’estableix que es poden rescindir per lesió els contractes que esmenta, baldament concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa. Del precepte en resulta que la regla general és la d’eficàcia i vinculació dels contractes segons l’article 1256 del Codi civil, fonamental en matèria de contractació; amb la conseqüència que la possibilitat de rescindir un contracte vàlid no és altra cosa que una excepció al principi fonamental de vinculació dels contractes i, per tant, d’interpretació restrictiva. I aquest criteri restrictiu no pot portar a declarar rescindibles per lesió els actes jurídics que no es poden configurar jurídicament com a contractes.

Sisè. Per últim no comparteixo tampoc les al·lusions no gaire concretes sobre unes suposades anomalies que, segons la part recurrent, s’haurien produït durant la tramitació del procediment de constrenyiment i que reprodueix en part el fonament de dret vuitè de la sentència de cassació. Com s’ha esmentat abans, l’article 93 del Reglament general de recaptació configura clarament el procediment de constrenyiment com un procediment administratiu. Això vol dir, per tant, que si eren certes les irregularitats que apunta la part recurrent i que s’havien produït durant la tramitació de la via de constrenyiment, resulta inexplicable que no s’al·leguessin aquestes suposades irregularitats davant la jurisdicció administrativa, que és la competent, i es decideixi ara al·legar de forma més aviat indirecta les suposades irregularitats davant la jurisdicció civil, mancada de jurisdicció per a resoldre aquestes qüestions. En qualsevol cas, i a criteri del que subscriu, aquesta argumentació ex abundantia de la sentència de cassació no modifica en res el meu criteri contrari a fer extensiu el remei de la rescissió per lesió al supòsit que ha originat el litigi.

 Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Se n’ha donat compte; uniu l’escrit anterior a les actuacions i doneu-ne les còpies a les

altres parts; i,

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El dia 17 de l’actual mes aquesta Sala va dictar Sentència en el recurs esmentat al marge, la qual va ser notificada a les parts el dia 20 següent.

Segon. El posterior dia 22, el procurador Sr. Manjarín, actuant en la representació dels consorts Srs. Y1 i Y2, ha presentat l’escrit precedent en el qual, a l’empara del previst a l’art. 001 de la Llei d’enjudiciament civil, demana l’aclariment del contingut de la Sentència sobre els punts que esmenta.

Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la pretesa empara “del previst a l’art. 214 de la L.E.C. vigent” (sic), la representació dels Srs. Y1 i Y2 interessa l’aclariment del contingut de la sentència dictada per aquesta Sala en els punts que assenyala; i malgrat que aquell precepte l’empara del qual invoca, té suspesa la seva vigència (disposició final 17a de la mateixa llei), i que, per tant, no pot donar empara per actuar com es demana, aquesta Sala, a fi de resoldre les peticions que fa aquell escrit, donarà suport a aquesta interlocutòria en el que disposa l’art. 267 de la Llei orgànica del poder judicial, en què s’autoritza el Tribunal “aclarir algun concepte obscur o suplir qualsevol omissió que continguin” les sentències que hagin pronunciat, després de signades.

Segon. En el punt 1 de l’escrit sol·licita que s’aclareixi que la quantitat realment satisfeta pels seus representats va ser la de 3.834.574,-ptes. i no la de 3.807.574,-ptes. que diu la Sentència.

Els 3.807.574 ptes. que diu la Sentència són la suma del preu de venda de l’escriptura pública del doc. núm. 22 de la demanda (al foli 70 revers), que és d’1.948.000,-ptes., més el preu de venda d’1.052.000,-ptes. de l’altra escriptura del document núm. 23 també de la demanda (foli 81), més les 551.772,- ptes. de l’embarg de la Caixa i les 255.852,- ptes. De l’embarg de la Seguretat Social. Aquestes dues darreres quantitats resulten de l’edicte del foli 76 de les actuacions. La suma de totes les partides esmentades són els 3.807.574,- ptes. que assenyala la Sentència com a preu satisfet pels consorts Y1 i Y2 per la compra de l’immoble.

Ara bé: l’edicte esmentat del foli 46, ultra assenyalar aquella quantitat de 551.722,-ptes. com a import de l’embarg de la Caixa, també diu: “más intereses y costas”, conceptes aquets darrers que la Sentència va ometre considerar; i demostrat amb el document del foli 191 que l’import realment pagat per a la total cancel·lació de l’embarg de la Caixa va ser de 578.700,- ptes., i no de 551.722,- ptes. com la Sentència havia considerat, caldrà aclarir que el preu total satisfet per aquells consorts va ser de 3.834.552,- ptes. (no el que diu l’escrit que demana l’aclariment ni tampoc la suma de les dues partides a què al·ludeix el fet 5 de la contesta a la demanda al foli 173).

Tercer. El mateix punt 1 de l’escrit pretén que els honoraris notarials i registrals i l’impost de transmissions patrimonials satisfets es consignin també com a quantitats realment satisfetes pels seus representats.

Aquests conceptes no fan part del pronunciament tercer de la Sentència, ni la llei desposa que s’hi haguessin d’incloure. Per tant, no són una omissió de la Sentència que escaigui suplir per via aclaratòria.

Quart. El punt 2 de l’escrit demana que la Sentència aclareixi que “els actors podran demanar l’efectivitat de les declaracions contingudes als acords primer a cinquè de la Sentència si els meus representats no eviten la rescissió mitjançant deixar transcórrer el termini previst a l’acord sisè sense abonar o consignar judicialment la diferència entre el preu satisfet i el preu que la sentència estima just”.

Res cal aclarir d’aquests pronunciaments ja que resulta clar que els cinc primers estan supeditats al sisè.

I tampoc s’ha d’aclarir que la consignació judicial és una forma possible d’abonar la diferència.

Cinquè. El punt 3 demana que sigui fixat el termini en què els actors hauran de reembolsar el preu de compra satisfet pels demandats.

Atès que aquesta és una qüestió que pertany a l’execució de la sentència, no escau aclarir- ho en la mateixa sentència.

I el mateix cal dir tant pel que fa a les conseqüències de la falta d’abonament a què es refereix el pronunciament tercer, com a l’aclariment que es sol·licita en el punt 4.

Per tot el que s’ha exposat,

 

PART DISPOSITIVA

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit: Accedir en part a l’aclariment de la Sentència dictada per aquesta Sala en aquest rotllo en l’únic sentit que es substitueix la quantitat de 3.807.574,- pessetes, que assenyalen els fonaments sisè i vuitè de la Sentència com a preu satisfet pels demandats Srs. Y1 i Y2, per la de 3.834.552,-pessetes.

Es denega l’aclariment dels altres punts.

Així ho acorda la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i ho signen els magistrats esmentats al marge. En dono fe.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda