Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 3 de juny de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 3 de juny de 2002 núm. 16/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 8/2002 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 18a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 835/00-E, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 454/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Cerdanyola. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Francisco Javier Espadaler i Poch i defensada pel lletrat José Ruiz Martín. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1, representat pel procurador Sr. José Castro Carnero i defensat pel lletrat Sr. Antonio Alvar Ojea.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunal Sra. Maria Dolores Rivas Mercader, que va actuar en nom i representació de Y1, va formular davant el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Cerdanyola del Vallès, demanda de menor quantia, a la qual va correspondre el núm. 454/98. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 26 d’abril de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Desestimando la demanda interpuesta por Dª María Dolores Ribas Mercader en representación de D. Y1, frente a Dª X1, condenando a aquel al pago de las costas del presente juicio”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre a ambdós efectes i que es va susbstanciar a la Secció Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 6 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y1, contra la Sentencia de fecha 26 de abril de 2000, dictada por el Ilmo. magistrado-juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 1 de los de Cerdanyola del Vallès, debemos revocar y revocamos la expresada resolución dictando otra en su lugar por la que declaramos extinguida la pensión alimenticia a satisfacer por el apelante a su hijo, según estableció la Sentencia de 9 de marzo de 1994, ello sin imposición a ninguno de los litigantes del pago de las costas”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals Sr. Francisco Espadaler i Poch, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Divuitena de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els motius del tenor literal següent: “Primer motivo: La sentencia infringe el artículo 271 del Código de familia, por inaplicación al haber extinguido la pensión de alimentos en virtud de una causa no establecida en el citado artículo, al haber aplicado indebidamente el artículo 152.5 del Código civil. Segundo motivo: Infracción del artículo 1214 del Código civil en relación con la disposición transitoria tercera de la Ley 1/2000 reguladora de la Ley de enjuiciamiento civil y de la jurisprudencia sentada por el Tribunal Supremo sobre la carga de la prueba que se dirá, y en relación con el artículo 24.1º de la Constitución en cuanto que ha desplazado la carga de la prueba al demandado cuando corresponde al actor la prueba de los hechos constitutivos de su pretensión y al demandado, sólo la prueba de los hechos extintivos o impeditivos de su obligación”.

Quart. Per mitjà d’una diligència d’ordenació d’aquesta Sala de data 14 de febrer de 2002 es va fer constar que s’havien rebut les actuacions que han originat aquest recurs de cassació, i per una provisió de 18 de febrer de 2002, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC d’1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’una provisió de 28 de febrer de 2002 i d’acord amb la disposició final setzena, núm. 5, de la LEC 1/2000, així com del núm. 3 de l’art. 483 de la LEC, es traslladaren a les parts personades pel termini de 10 dies perquè formulessin les al·legacions que consideressin procedents, i el magistrat ponent es va pronunciar sobre la possible causa d’inadmissió del recurs pel que fa als punts primer, segon i cinquè. Evacuat aquest trasllat, la Sala va dictar una Interlocutòria de data 18 d’abril de 2002 i va admetre aquest recurs pel que fa al seu primer motiu, però no al segon, i es va traslladar l’escrit d’interposició d’aquest recurs a la part que n’és objecte per tal que formalitzés la seva oposició en el termini de vint dies i manifestés necessària la celebració de vista. El procurador Sr. José Castro Carnero, en nom i representació d'Y1, mitjançant un escrit de data 15 de maig de 2002 va formular la seva oposició a aquest recurs.

Per mitjà d’una provisió de data 16 de maig de 2002 s’assenyalà el dia 30 de maig de 2001 a les 12 hores del matí per a la votació i la decisió, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. Contra la Sentència de l’A.P. de Barcelona (Secció 18a) de 6 de juliol de 2001, que acull el recurs d’apel·lació de la representació del Sr. Y1 contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Cerdanyola, de 26 d’abril de 2000, que desestimà la demanda formulada per aquell contra la Sra. X1, interposa aquesta darrera la present cassació, que queda limitada a l’examen del seu primer motiu, únic no refusat per aquesta Sala en el tràmit d’admissió del recurs.

El motiu esmentat s’articula a l’empara dels apartats 2.3 i 3 de l’art. 477 de la LEC i denuncia la infracció de l’art. 271 del Codi de família “por inaplicación al haber extinguido la pensión de alimentos en virtud de una causa no establecida en el citado artículo, al haber aplicado indebidamente el art. 152. 5 del Código civil”.

Per a millor resolució del recurs convé exposar els següents antecedents:

Deriva el litigi d'una demanda en la qual el Sr. Y1 interessà que es declarés l’extinció de l’obligació de pagar una pensió alimentària en favor d'un seu fill fixada en la suma de 30.000 pessetes mensuals, després que en un procediment de reconeixement de paternitat es declarés que el Y1 era progenitor de l'esmentat fill. La sentència de primera instància desestimà la demanda raonant que "en el caso de autos no puede afirmarse sobre el material probatorio existente que las circunstancias económicas de acreedor y deudor hayan cambiado..." . La sentència de l'Audiència que ara es combat, acollí, en canvi, l’apel·lació presentada i declarà l’extinció d’aquella obligació raonant que havien de relacionar-se els art. 142 i 259 del Codi de família amb l'art. 152 del Codi civil "que establece como causa del cese de la obligación la circunstancia de que la necesidad del alimentista, descendiente del obligado, provenga de su mala conducta o de la falta de aplicación al trabajo, mientras subsista esa causa... “, que l'Audiència Provincial entén que concorre en el cas.

Segon. Certament esdevé irrefutable la preeminència a Catalunya del Codi de família i de les normes supletòries del dret civil català respecte al Codi civil. És prou sabuda la falta de competència de l’Estat per a legislar en matèria de dret civil català, com ja assenyalà el T.C. en les sentències 118/96 i 61/97, en les quals utilitza terminologia com la de falta de títol competencial de l’Estat. Ara bé, tampoc és menys cert que el dret estatal abasta tot el territori espanyol, a diferència dels de les comunitats autònomes, limitats als territoris respectius.

Això fa que en algunes coexisteixin dos drets: el propi i l’estatal, si bé no pot aparèixer conflictivitat entre ambdós per la referida preeminència del dret propi i consegüent supletorietat de l’estatal.

El problema sí que podria aparèixer, però, en supòsits en què es presentés el duote sobre el caràcter complet o no d’una determinada matèria. En aquells casos en els quals la corresponent comunitat autònoma hagués renunciat a desenvolupar el seu dret propi, la inactivitat legislativa podria provocar la vocatio del dret estatal, que la Constitució preveu com a supletori per al cas d’inexistència de norma autonòmica (art. 149.3 CE), en concordança amb l’art. 26.2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya i la disposició final quarta de la Compilació). No pot identificar-se, però, un determinat dèficit de regulació amb la típica i genuïna llacuna que, en qualsevol ordenament jurídic, permet la crida al seu corresponent dret supletori. Per exemple, una cosa és que, regulada una institució, s’acusi després sobre algun aspecte un determinat buit per dèficit de regulació, buit sempre esmenable gràcies al mecanisme supletori del Codi civil, i una altra ben diferent que dins d’un cos normatiu aquell buit expressi una omissió intencionada per tal com la seva regulació hagués resultat discordant des d’una perspectiva total i sistemàtica (per representar, per exemple, un cos dissonant, per estrany, dins de l’harmonia pròpia d’un ordenament). En aquest supòsit seria inútil, per artificiós, qualsevol esforç per una heterointegració normativa.

L’abans esmentat caràcter de “complet” o autosuficient d’una normativa pot predicar-se del Codi de família. Almenys així es recull expressament en el seu preàmbul, que refereix que “aquesta Llei conté una normativa completa i autònoma de totes les institucions pròpies del dret de família, amb la sola excepció..., de les relacions juridicocivils relatives a les formes del matrimoni. La llei substitueix, per consegüent, tot el dret de família vigent fins ara a Catalunya i l’engloba en un sol text”.

Tercer. La sentència combatuda, si bé fa esment de l’art. 259 del Codi de família, també es refereix a l’art. 142 i, sobretot, al 152 del Codi civil, amb el qual diu que s’ha de relacionar el primer, de tal manera que acaba fonamentant la seva decisió no en cap precepte de dret català, sinó en l’esmentat art. 152 del Codi civil. Així, s’afirma que “estimamos que es de aplicación el precepto examinado (art. 152 del C. Civil), por lo que debemos declarar extinguida la pensión alimenticia”.

En aquest particular, la crítica de la part recurrent esdevé, doncs, acollible, per tal com el litigi s’ha de resoldre, com suara s’ha dit, aplicant el dret civil de Catalunya exclusivament i excloent.

Ara bé, aquest enjudiciament del cas a la llum del Codi de família i no del Codi civil, presenta la qüestió de la inexistència en el primer text legal, com a causa expressa d’extinció de l’obligació alimentària, d’algun precepte específicament equivalent a l’art. 152.5 del Codi civil, que preveu aquella extinció en supòsits de “mala conducta o falta de aplicación al trabajo” del beneficiari dels aliments.

Respecte d’això, no sembla aconsellable acudir a l’art. 259 del Codi de família. Per una banda, per la seva excessiva generalitat, com és lògic en un precepte que obre el títol VIII, dedicat als aliments entre parents. A més a més, la seva previsió normativa no seria de fácil aplicació al cas, ja que aquest Tribunal està subjecte, lògicament, al factum de la sentència combatuda, en el qual es descriu que “en el caso nos encontramos con que el hijo, según él mismo reconoció, ha estudiado EGB y ESO, y ya no estudia, y si bien la apelada en prueba de confesión manifestó que realizaba estudios de autómatas programables, ninguna prueba, ni siquiera indiciaria, existe en autos de su veracidad... En cuanto al trabajo, tenemos que el hijo consta inscrito como demandante de empleo en las siguientes fechas: de 6-11-97 a 9-2- 98, 10-2-98 a 14-5-98, 15-5-98 a 18-8-98 y de 12-1-199 a 15-4-99, en todos los casos habiendo causado baja por no renovación de la demanda”.

Per tant, atès que en l’actualitat el beneficiari ja és major d’edat i no existeix el menor element indiciari que continuï cap mena de formació (ni en l’àmbit del BUP ni en el de la formació professional), s’ha d’acudir, més que a l’esmentat numeral, al següent i més específic art. 260 del Codi de família, en el qual el legislador ha manifestat la seva voluntad de distingir situacions i de fixar obligacions de prestació alimentària de diferent contingut i abast.

S’ha de tenir en compte, en efecte, que no s’està davant d’aquells aliments que algun sector doctrinal anomena institucionals, per contraposició a la categoria dels adjectivats com a autònoms. Com és sabut, formarien el primer bloc aquells aliments producte d’una obligació ja absorbida o inserida per una concreta institució familiar, com, per exemple, el matrimoni, la filiació (en supòsits de fills menors d’edat o sota potestat), l’acolliment i la tutela. S’ha de recalcar, doncs, la diferent naturalesa de, per exemple, les pensions alimentàries fixades en plets matrimonials per a menors d’edat, dels supòsits, com el present, d’aliments entre parents a què es refereix el títol VIII del Codi de família. La mateixa CE (art. 39.2) sembla distingir entre l’assistència deguda als fills “durante su minoría de edad” i els altres casos “en que legalmente proceda”.

Aquest títol VIII és aplicable al present cas per tal com ens trobem en l’esmentat supòsit d’aliments autònoms, ja que l’art. 272 prescriu que “les normes establertes en aquest títol s’apliquen subsidiàriament als aliments ordenats en testament o en codicil, als convinguts per pacte i als aliments legals que tenen regulació específica...” (és a dir, els institucionals).

Doncs bé, cal ponderar en casos, com el present, de filiacions extra- matrimonials i respecte a la Llei 11/1996 —ara recollida en el Codi de família— que el Projecte del Govern de la Generalitat postulava que “llevat de les relacions entre pares i fills, en el parentiu originat per la generació extramatrimonial i l’adoptiva, si no hi ha hagut tracte familiar, només es té dret als aliments necessaris per a la vida”. En el tràmit parlamentari el precepte fou suprimit, però restà la idea, en la relació ascendent-descendent, d’una limitació de l’obligació alimentària en el cas que la necessitat del beneficiari fos imputable al propi alimentat.

D’aquí deriva l’actual redacció del Codi de família, que, transposant l’article homònim de la Llei 11/1996, prescriu (art. 260. 4) que “si la persona que té dret a rebre aliments és descendent de la persona obligada i la necessitat deriva de causa que li és imputable, mentre aquesta subsisteixi, només té dret als aliments necessaris per a la vida “.

Com assenyala la doctrina, “el derecho catalán resulta menos radical que el legislador llamado común, al considerar que más que una suspensión de la obligación alimenticia, lo que debe darse es una limitación de la misma a los auxilios necesarios para la vida”.

Quart. Atesa la realitat fàctica abans descrita i la necessitat del fill de rebre aliments, el demandant i pare biològic haurà de contribuir, doncs, a subvenir a les seves necessitats, però no en els amples termes que al concepte aliments atribueix l’art. 259 del Codi de família, sinó en el molt més reduït del numeral que s’acaba de transcriure. El fill Isaac, mentre persisteixi la conducta declarada provada per l’Audiència, ha perdut tot dret a rescabalar-se de les despeses necessàries per a la continuació de la seva formació, conservant tan sols el migrat dret d’aliments suara exposat.

Ara bé, la noció d’aliments “només neccesaris per a la vida” conforma un concepte jurídic indeterminat. Semblaria, pel fet d’haver-se d’eliminar el tram o la porció corresponent a les referides despeses de formació, que en aquesta concepció restringida d’aliments no hi entrarien les despeses relatives a l’anomenat ordre intel·lectual (“Ad disciplinam” Digest, 34.1.6, “in studia” Digest 37.10.6.5) o educació i aprenentatge a què es refereix l’art. 355.2.a. del Codi de successions); coneixements i preparació, educació i instrucció (art. 69, 81, 85, 75 del Codi de successions, etc.). En qualsevol cas, seran les concretes i irrepetibles circumstàncies de cada situació i moment les que possibilitaran una aplicació sempre eminentment casuística. Prou ho indica el mateix Codi en disposar que “la quantia dels aliments es determina en proporció a les de l’alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los”.

En el cas, la sentència que es recorre declara provat que “...el padre trabaja con contratos temporales y los últimos obrantes en autos terminaban el 29-2-1999 y 25-2-2000, estando en la actualidad en desempleo, siendo la última fecha de renovación en el INEM el 13-9-2000”, fets que dibuixen, doncs, un panorama econòmic de l’obligat a la prestació alimentària gens falaguer.

Atès aquest conjunt circumstancial i les peticions de les parts, aquest Tribunal considera equitativa la quantitat de 15.000 pessetes com aquella que haurà de continuar abonant el Sr. Y1 mensualment en concepte d’aliments al seu fill Z, i en aquest sentit s’haurà de revocar la sentència combatuda.

Cinquè. L’acolliment en part del recurs provoca que cada litigant hagi d’assumir les costes que hagi causat, tant pel que fa a aquesta alçada com a les dues instàncies, i que s’hagin de satisfer les comunes per meitat.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

DECIDEIX

Acollir el recurs de cassació interposat per la representació de la senyora X1 contra la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 18), de 6 de juliol de 2001 i, amb la revocació de tal sentència i l’acolliment només en part de la demanda d’extinció d’aliments formulada, declarem que el Sr. Y1 continua obligat a la prestació d’aliments en favor del seu fill Z, segons s’establí en la Sentència de 9 de març de 1994, i el condemnem a pagar no la quantitat de trenta mil pessetes mensuals que fixà la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Cerdanyola del Vallès, sinó només la de quinze mil (15.000 pts.) al mes, sense condemna en costes a cap dels litigants, ni respecte a aquesta alçada ni amb referència a les dues instàncies prèvies.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda