Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 27 de maig de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 27 de maig de 2002 núm. 15/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 74/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 114/99, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 6-98-B seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès. Han interposat recurs de cassació el Sr. X1, representat per la procuradora Elisabeth Hernández Vilagrasa i defensat per la lletrada Àfrica Tomillo Martínez i el Sr. X2 representat pel procurador Sr. Carlos Badía Martínez i defensat pel lletrat Lluís Sala Torregasa.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Les representacions processals del Sr. X1 i el Sr. X2 van formular respectivament demanda de menor quantia davant el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Vilafranca del Penedès. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 30 de desembre de 1998, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando íntegramente la demanda deducida por las procuradoras Sras. Pallerola y Sole en nombre y representación de X1 y X2 debo absolver y absuelvo a D.ª Y1 de todos los pedimentos deducidos en su contra con imposición de costas a los actores”. En data 11 de gener de 1999, aquesta Sentència es va rectificar mitjançant interlocutòria, la part dispositiva de la qual diu: “PARTE DISPOSITIVA: En atención a lo expuesto: decido aclarar la Sentencia de 30 de diciembre en el sentido de que el Sr. X1 ha sido asistido por el Sr. Lamarca y rectificar el precepto consignado en el Fundamento Tercero que es el artículo 223 de la Compilación manteniendo el resto de pronunciamientos en su integridad”.

Segon. Contra aquesta Sentència, les dues parts demandades varen interposar sengles recursos d’apel·lació, que varen ser admesos i substanciats a la Secció Undécima de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 26 de setembre de 2001, amb la següent part dispositiva: “FALLAMOS: Que desestimando los recursos de apelación interpuestos por D. X1 y D. X2 contra la Sentencia dictada en fecha 30 de diciembre de 1998, la cual consta de auto de aclaración de 11 de enero de 1999, por el Juzgado de Primera Instancia nº 3 de Vilafranca del Penedès. En los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, imponiendo a los apelantes las costas de esta alzada.”

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Elisabeth Hernández Vilagrasa, en nom i representació de X1, i el procurador Sr. Carlos Badía Martínez, en nom i representanció d’X2 van interposar sengles escrits de preparació de recurs de cassació davant la Sala 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona, els quals, per mitjà d’una provisió de la Secció 11a de data 9 de novembre de 2002, es van tenir per preparats i es donà a les parts recurrents el termini de 20 dies per poder interposar els seus respectius escrits de recurs de cassació.

Quart. Per mitjà d’un escrit de data 26 de novembre de 2001 el procurador Sr. Carlos Badía Martínez, en nom i representació del Sr. X2 va interposar recurs de cassació davant la Secció 11a d’aquesta Audiència Provincial que va fonamentar en els motius següents que són d’aquest tenor literal:

“Primero. Al amparo de lo previsto en el número 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción o, en su caso, por aplicación errónea del artículo 111.1 de la Compilación del derecho civil de Catalunya.

“Segundo. Al amparo de lo previsto en el numero 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción o, en su caso, por aplicación errónea del artículo 223, en relación con los artículos 211 y 212 de la CDCC.

“Tercero. Al amparo de lo previsto en el número 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción o, en su caso, por aplicación errónea del artículo 675 del C. civil.

“Cuarto. Al amparo de lo previsto en el número 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción o, en su caso, por aplicación errónea del artículo 316.1 de la Ley de enjuiciamiento civil.

“Quinto. Al amparo de lo previsto en el número 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción o, en su caso, aplicación errónea de la norma contenida en la doctrina jurisprudencial establecida sobre la imposibilidad de ir válidamente contra los propios actos.

“Sexto. Al amparo de lo previsto en el número 1 del artículo 477 de la Ley de enjuiciamiento civil, por infracción, o en su caso, por aplicación errónea de la norma del artículo 218 de la LEC, en relación con el artículo 24 de la Constitución”.

La procuradora Sra. Elisabeth Hernández Vilagrasa, en nom i representació del Sr. X1, va formalitzar el seu recurs de cassació per infracció de llei, mitjançant un escrit de data 7 de desembre de 2001, que va fonamentar en els següents motius:

“Primer. Per vulneració o infracció dels articles 1214. 1232 i 1234 del Codi civil i actuals articles 217 i 316 de la LEC i violació de l’art. 1232 CC.

Segon. Errònia interpretació de l’art. 1218 del Codi civil.

Tercer. Infracció dels antics art. 223.2, 211 i 212 de la Compilació.

Quart. Infracció de la doctrina dels actes propis per haver estat aplicada només per la Sala respecte de l’apel·lant Sr. X1 d’acord amb l’escriptura de data 18 de setembre de 1969 i no haver estat també aplicada respecte de la demandada Sra. Y1, i s’ha infringit, a més a més, el principi d’igualtat de les parts.

Cinquè. La no-aplicació dels articles 109 i 11 de la Compilació de 1960, així com el principi jurídic de gran tradició jurídica catalana de semel heres, semper heres.

Sisè. Vulneració de l’art. 675 CC i interpretació errònia del mateix article.

Setè. Inexistència de la doctrina del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya relativa a l’usdefruit amb facultat de disposar mortis causa i a títol gratuït.”

Cinquè. En data 10 de gener es van rebre les actuacions en aquesta Sala i per una provisió de data 14 de gener de 2002 van passar les actuacions als magistrat ponent perquè instruís i sotmetés a la deliberació de la Sala l’admissió del recurs de cassació. Per una provisió de data 31 de gener i d’acord amb l’art. 483.3 de la LEC, es van traslladar a les parts personades per tal que en deu dies formulessin les al·legacions que estimessin procedents, la qual cosa van efectuar mitjançant els seus respectius escrits. Per mitjà d’una Interlocutòria de data 14 de març de 2002, aquesta Sala va acordar admetre el recurs de cassació interposat pel senyor X1 i l’inadmissió del recurs interposat pel senyor X2

Sisè. Per una provisió de data 15 d’abril de 2002, es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i d’acord amb l’article 485 de la LEC, es convocà les parts per a la celebració de la vista per al dia 29 d’abril de 2002, la qual va tenir lloc.

Ha estat designada ponent la Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de facilitar la comprensió i l’anàlisi del recurs de cassació que correspon resoldre a aquest Tribunal és escaient fixar els següents antecedents d’índole fàctica:

-El 10 de gener de 1968 va morir el senyor X3, el qual havia atorgat, davant del notari que fou de L, últim i vàlid testament el 13 d’abril de 1977, en el qual, pel que ara interessa, hi consten les següents clàusules:

“ Tercera. Nombra a su esposa Doña Y1 universal usufructuaria de todo su caudal, relevándola de toda clase de caución e inventario y mientras conserve viudedad del testador. La faculta expresamente para que pueda disponer mortis causa de lo heredado, pero tal solo a favor de los hijos y descendientes del testador, en la forma y proporciones que a bien tuviere, salvo las limitaciones que la ley imponga.

“ Quarta. Lega a cada uno de sus hijos Z, K, W, F, G, H, I y J en pago de todos sus derechos legitimarios y, si excediere, como mera liberalidad del otorgante, la cantidad de treinta mil pesetas a cada uno, las que deberán serles satisfechas por los herederos que ahora instituirá, en cuatro anualidades a partir de la defunción del último de los consortes, padres de los legitimarios a razón de dos cada año...

“ Quinta: Instituye por sus universales herederos a sus otros dos hijos X1 y X2 en la forma siguiente: Será para sus dos hijos , por mitad y proindiviso entre ellos, la casa propiedad del testador, calle de XXXXX, número XX del tomo XX, finca nº XX. Serán por mitad indiviso entre ambos instituidos, el numerario, valores y títulos de cualquier clase que existieren en el patrimonio del otorgante a su defunción.

Será para su hijo X2. la finca propiedad del otorgante conocida por La M. sita en Torrelavid e inscrita en el Registro en el folio XXX del tomo XX, finca nº XX.

Igualmente será para su hijo X2. la parte que correspende al testador sobre la pieza de tierra denominada La C. sita en el mismo término y que consta inscrita en el Registro en el folio XX del tomo XX de L2, finca nº XXX. También será para X2 la parte correspondiente al otorgante sobre la finca denominada M, comprada a la familia C, de L3, que consta inscrita en el Registro en el folio XXX del tomo XX de Terrasola, finca nº X, con excepción de la viña conocida por M de cabida 1Ha. 70 as, 30 cas., separada del resto por un camino que transcurre por el linde norte de esta parcela.

Serán para X1 todos los bienes del otorgante no referidos en el párrafo anterior, incluso la parcela antes referida.

Ambos instituidos vendrán obligados a hacerse cargo del pago de los legados legitimarios de sus hermanos en la forma referida en este testamento.

Si alguno de los instituidos premuriese al otorgante o por cualquier causa no pudiere recibir la herencia, le sustituye por la descendencia que dejare en la conformidad en que le hubiere sucedido o de suceder.”

Pocs dies després de la mort del testador, en concret el dia 1 de febrer de 1968, la seva vídua senyora Y1 va acudir al mateix notari davant el qual s’havia atorgat la disposició d’ultima voluntad i va atorgar escriptura de manifestació i acceptació d’herència en la qual deia, a la lletra:

- “que su esposo, Don X1, falleció en L3, el dia 10 de enero de 1968, en su último y válido testamento ....declaró estar casado en únicas nupcias con la compareciente Doña Y1, de cuyo enlace tenía diez hijos llamados X1, Z, X2, K, W, F, G, H, I y J ; nombró a su esposa universal usufructuaria de todo su caudal, relevándola de caución e inventario mientras conserve viudedad del testador, la faculta expresamente para que pueda disponer mortis causa de lo heredado, pero tan solo a favor de sus hijos o descendientes del testador, en la forma y proporciones que a bien tuviere, salvo las limitaciones que la ley le imponga.

“ Según puede verse del nombramiento anterior, las disposiciones del referido testamento a favor de sus hijos están todas ellas sujetas a la condición suspensiva del derecho de disposición mortis causa ordenado a favor de la viuda...”.

En la mateixa data d’1 de febrer de 1968, el notari davant el qual el testador va atorgar l’esmentat testament certifica que: ”la nombrada es usufructuaria del caudal relicto por su nombrado esposo con facultad de distribuir la herencia entre los hijos comunes en la forma que tuviere por conveniente, por cuya razón, mientras la misma no haga la designación de heredero y distribución para la que ha sido facultada, ha de ser considerada a todos los efectos como heredera, con facultad de disposición de los bienes relictos por su dicho esposo, si bien dicha disposición ha de ser necesariamente a favor de los hijos del matrimonio...”.

Tot seguit, es varen atorgar una sèrie d’escriptures notarials a conseqüència de la defunció del senyor F. M. i per tal d’ordenar la seva successió, que interessa recalcar:

-El 18 de setembre de 1969 la vídua senyora Y1 i el fill senyor X1 varen atorgar escriptura per virtut de la qual el senyor X1 aceptaba l’adjudicació d’una porció de finca resultant de segregació en pagament dels seus drets legitimaris.

-El 27 de febrer de 1971 la senyora Y1 i el senyor X1 comparegueren davant notari dient que la vídua era titular d’un dret d’usdefruit amb facultats de disposició mortis causa, i que el senyor X1 (en virtut del testament del seu pare) seria titular dels béns de què la seva mare no hagués disposat, i en aquell acte es procedí a segregar una porció d’una finca per pagar els drets legitimaris del senyor K (més tard per escriptura de 10 de febrer de 1975 s’ampliaria el pagament de llegítima amb la incorporació d’una altra finca).

-El 27 de juny de 1977 comparegueren davant notari la senyora Y1 i els senyors X2 i X1 per atorgar sis escriptures en pagament dels seus drets legitimaris als seus fills i germans, respectivament, F, W, H, Y1, I i J. En aquestes escriptures es ressenyà de forma expressa que: “Doña Y1 es usufructuaria con facultad de disponer mortis causa en favor de los hijos o descendientes de la misma

y de su difunto esposo ....que Don X1 ...bajo testamento otorgado el 13 de abril de 1967 ....nombraba herederos a sus hijos X2. y X1 disponiendo que serían para este último los bienes no señalados para su otro hijo X2.....”.

-Finalment, el 23 de desembre de 1997 els senyors X1 i X2 comparegueren a L3 davant notari per tal de fer inventari dels béns que deixà el seu pare i que conformaven el seu cabal relicte, i tot seguit s’adjudicaren els béns en concret que consideraven que els havia deixat en nua propietat el seu pare, mort feia quasi trenta anys.

Segon. Amb aquests antecedents, els senyors X1 i X2 formularen sengles demandes per separat que foren acumulades i tramitades en un sol procediment, que dirigiren contra la seva mare, senyora Y1 En aquestes demandes substancialment es deia que la clàusula del testament del seu pare en la qual s’atribuïa a la vídua un usdefruit amb facultats de disposar mortis causa, era en part nul·la ja que resultava contrària a normes de dret imperatiu, com són (al seu entendre) els articles 211 i 212 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que resulta aplicable per raó de la data d’atorgament del testament i de la mort del causant.

En la pètita de les demandes en essència es suplicava que es declarés la nul·litat de la susdita clàusula, que es declarés que X1 i X2 eren cohereus del seu pare, per causa de les disposicions mortis causa contingudes en el testament de 13 d’abril de 1967, i que es modifiquessin les corresponents inscripcions registrals de les finques que el seu pare els havia deixat en herència, per tal de suprimir-ne la menció de l’usdefruit en facultat de disposar mortis causa en favor de la seva mare vídua.

La Sentència de primera instància, després d’un acurat examen de les disposicions testamentàries, va entendre que la literalitat del testament permetia deduir la voluntat del causant, que, en entendre de la susdita sentència, no era altre que instituir hereva la vídua. La Sentència de primera instància també es basà en la doctrina dels actes propis per tal de rebutjar la demanda. Contra l’esmentada sentència varen recórrer en apel·lació tant X1 com X2 i la Sentència de l’Audiència, a redós essencialment de la doctrina dels actes propis, rebutjà els interessos dels demandants en la instància.

Contra la Sentència de l’Audiència fou preparat recurs de cassació tant per X2. com per X1 Però en fase d’admissió del recurs, aquesta Sala rebutjà el que havia interposat el senyor X2 pel fet que s’emparà en l’apartat segon de l’article 477.2 de la Llei d’enjudiciament civil, o sigui per raó de quantia, quan l’interès litigiós fou fixat en la demanda i contesta per sota els vint-i-cinc milions de pessetes.

Per coherència amb l’exposat correspon a aquesta Sala conèixer únicament del recurs de cassació formulat pel senyor X1, i com a qüestió primigènia escau fer una succinta al·lusió a l’admissibilitat d’aquest recurs, amb el benentès que aquest tema ja s’ha tractat de forma suficient en fase d’admissió.

La part contra la qual es recorre va al·ludir en l’acte de la vista al fet que sobre l’usdefruit amb facultats de disposar mortis causa hi havia ja doctrina jurisprudencial suficient de l’antiga Audiència Territorial de Barcelona, del Tribunal Suprem i d’aquesta mateixa Sala, amb la citació expressa de diverses sentències. Les al·legacions esgrimides en aquest sentit no poden ser ateses, atès que perquè hi hagués jurisprudència sobre el tema per tractar seria necessària l’existència de dues sentències del mateix òrgan (Tribunal Suprem o Tribunal

Superior de Justícia, però en cap cas de les extingides audiències territorials) que resolguessin la qüestió, cosa que no succeeix.

Tercer. En el primer motiu de recurs el recurrent addueix, a la lletra: “error de derecho en la prueba. Confesión judicial de la demandada Sra. Y1”.

Amb aquest enunciat es denuncia “vulneración o infracción de los artículos 1214, 1232 i 1234 del Código civil y actuales artículos 217 y 316 de la LEC, concretamente por violación del artículo 1232, que dispone que la confesión hace prueba contra su autor”.

El motiu de recurs cita preceptes heterogenis, cosa que ja impediria que reeixís, però el cert és que la part recurrent el centra en la valoració de la prova de confessió. Com és sabut, només escau la revisió cassacional quan es tracta de prova de valoració legal o taxada, qualitat que ostenta la confessió sota jurament decisori.

Malgrat l’anterior argumentació, el cert és que en el cos del motiu del recurs, queda proa evident que el que pretén la part recurrent és una nova valoració de la prova de confessió de la senyora Y1, per tal que amb una apreciació conjunta de la resta de la prova, s’arribi a la conclusió que la qualitat d’hereva no és predicable de la vídua del difunt, sinó que, segons voluntat testamentària, els dos hereus són els senyor X1 i X2

D’acord amb l’anterior s’ha de refusar el motiu de recurs ja que la fixació del factum és tasca reservada a la primera instància.

Quart. En el segon motiu de recurs el recurrent invoca novament una norma de valoració de prova legal o taxada que és la de l’article 1218 del Codi civil, que ha estat substituït per l’article 319 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000. A l’empara de la dita norma, la part que recorre impugna la valoració probatòria que la sentència dictada per l’Audiència ha fet de l’escriptura de 18 de setembre de 1969, en la qual, tal com s’ha reflectit en els antecedents de caràcter històric d’aquesta resolució, la vídua del senyor X3 pagà els seus dret legitimaris al senyor X1

Amb el suport exposat, es fa menció expressa que en aquella escriptura la senyora Y1 compareix com a usufructuària amb capacitat de disposar mortis causa, amb les limitacions que la llei li imposi (seguint la literalitat del testament), i entre aquestes limitacions, a l’entendre del recurrent, s’hi trobaria la nul·litat de la clàusula de disposar d’un dret d’usdefruit mortis causa.

Cal afegir encara que en el recurs es fa també esment del fet que en altres documents notarials en què intervé la vídua del senyor X3 es reconeix el caràcter d’hereus dels seus fills demandants en aquest litigi, els senyors X1 i X2

El motiu de cassació tampoc no pot reeixir pel fet que en seu cassacional, com ja s’ha dit, no correspon fer una nova valoració probatòria, i el cert és que a l’empara d’una prova de valoració legal o taxada la mà de la part recurrent condueix a aquesta via, que, com ja s’ha dit, està vedada.

Cinquè. En el tercer motiu del recurs s’invoca la doctrina dels actes propis, però el recurrent el centra en la infracció de l’article 223, apartat segon, de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960, aplicable per raons de dret intertemporal, i els articles 211 i 212 de la citada Compilació.

L’article regula l’usdefruit amb facultats dispositives per actes inter vivos i per aquesta circumstància fa expressa remissió als citats articles 211 i 212 de la Compilació, que regulen el fideïcomís de residu. Des de la mateixa perspectiva la recurrent posa en relleu autoritzada doctrina que gira al voltant de l’usdefruit de l’article 223 de la Compilació i que ressalta que, en aquest cas, l’usufructuari té privada la possibilitat de disposar mortis causa.

El cert és que, encara que la Sala pugui compartir les afirmacions del recurrent en el sentit exposat, aquestes consideracions no incideixen en el tema en debat, ja que la institució que feu el senyor X3 en favor de la vídua en el testament de 10 de gener de 1968, apareix com una institució particular que en cap cas es revela com a contrària a normes imperatives.

El causant disposa que la seva vídua quedi facultada per a “disponer mortis causa de lo heredado, pero tan solo en favor de los hijos o descendientes del testador, en la forma y proporciones que a bien tuviere, salvo las limitaciones que la ley imponga...”

I el cert és que aquesta disposició, que escau interpretar d’acord amb l’article 675 del Codi civil, no és contrària a cap norma de caràcter de ius cogens, com més endavant s’argumentarà, per la qual cosa escau rebutjar el motiu de recurs.

 

Sisè. En el quart motiu de recurs s’insisteix novament en la doctrina dels actes propis, i amb aquesta invocació el recurrent posa en relleu que la sentència de l’Audiència l’ha infringida perquè ha estimat que la vídua del causant podrà distribuir el cabal relicte segons la seva voluntat; així mateix remarca que si bé en les escriptures atorgades per la vídua del senyor X1, que consten en els fonaments de caràcter fàctic d’aquesta resolució, es reconeix el caràcter d’usufructuària de la senyora Y1, en aquestes també hi ha constància de la qualitat d’hereus dels senyors X1 i X2

Certament s’ha d’insistir de manera especial en el fet que en totes les escriptures atorgades a conseqüència del testament que ha portat a aquest litigi —i tal com s’ha reflectit més amunt— la senyora Y1 compareix com a “usufructuaria universal de todo el caudal [del causant, òbviament] ...con facultades de disponer mortis causa de lo heredado”.

També és cert que en la majoria d’escriptures atorgades arran de la successió de què es tracta, els litigants senyors X1 i X2 apareixen com a hereus del seu pare, si bé en algunes de les escriptures (manifestació i acceptació d’herència d’1 de febrer de 1968, pagament de drets legitimaris de 27 de febrer de 1971...) els drets dels hereus apareixen com condicionats a la circumstància que la seva mare no faci ús de les facultats dispositives mortis causa, que sembla que es considera que puguin recaure sobre els drets hereditaris dels esmentats hereus.

Les anteriors consideracions no han d’influir en la cerca de la voluntat del testador, que es presenta com un procés complex que ha de tenir en compte tots els elements per tal que cada concreta institució testamentària tingui eficàcia per a revelar el que efectivament ha volgut el decuius.

I, segons entén la Sala, del testament de 10 de gener de 1968 se n’ha d’inferir el caràcter indiscutible d’hereus dels senyors X1 i X2 ja que els termes de la clàusula “quinta” del testament són clars i no ofereixen lloc a dubtes: “Instituye por sus universales herederos a sus otros dos hijos X1 y X2 en la forma siguiente: Será para sus dos hijos, por mitad y proindiviso entre ellos, la casa propiedad del testador, calle XXXXX, número XX, que consta inscrita en el Registro en el folio XXX del tomo XX, finca nº XX. Serán también por mitad y proindiviso entre ambos instituidos, el numerario, valores y títulos de cualquier clase que existieren en el patrimonio del otorgante a su defunción. Será para su hijo X2 la finca propiedad del otorgante conocida por  M., sita en L e inscrita en el Registro en el folio XXX del tomo XX, finca nº XX. Igualmente será para su hijo X2 la parte que corresponde al testador sobre la pieza de tierra denominada C., sita en el mismo término y que consta inscrita en el Registro en el folio XX del tomo XX de L3, finca nº XX. También será para X2 la parte correspondiente al otorgante sobre la finca denominada M, comprada a la familia C, de L3, que consta inscrita en el Registro en el folio XXX del tomo XX de L3, finca nº XX, con excepción de la viña conocida por M, de cabida 1Ha. 70 as, 30 cas., separada del resto por un camino que transcurre por el linde norte de esta parcela.

Serán para X1 todos los bienes del otorgante no referidos en el párrafo anterior, incluso la parcela antes referida.

Ambos instituidos vendrán obligados a hacerse cargo del pago de los legados legitimarios de sus hermanos en la forma referida en este testamento.

Si alguno de los instituidos premuriese al otorgante o por cualquier causa no pudiere recibir la herencia, le sustituye por la descendencia que dejare en la conformidad en que le hubiere sucedido o de suceder”.

La interpretació del testament ja en el dret romà es basava tant en la cerca de la voluntad típica del testament (ús de les paraules segons la consciència social) com de la voluntad individual (la reconstrucció del que volia el testador). I, en el cas en debat, la voluntat del testador derivada de la literalitat del testament no ofereix cap dubte: el testador volia que X1 i X2 fossin els seus hereus. Ja en la jurisprudència romana s’afirmava que si el testador havia nomenat algú hereu, la disposició tenia un sentit jurídic absolut i invariable (almenys durant l’época clàssica).

Posats, doncs, ara en la literalitat del testament que s’analitza i sota la directriu general del principi del favor testamenti, que si ha de jugar a favor de l’heredis institutio amb l’objecte de conservar-ne el valor també ho ha de fer a favor de totes les institucions hereditàries que suposen lliberalitats, escau concloure en favor de la tesi del recurrent en el sentit que els hereus instituïts pel causant ho són sense cap mena de limitació ni condició.

Per tant, suposa la vulneració de la doctrina dels actes propis el fet de dir, com fa la sentència de l’Audiència, que en virtut de les escriptures atorgades per part dels dos hereus juntament amb la seva mare, la senyora Y1, la vídua tenia el caràcter d’hereva distributària del causant i, per tant, la institució d’hereu estava sotmesa a condició.

Amb aquesta consideració l’Audiència arriba a una conclusió totalment contraposada a la voluntat del testador, ja que de la claredad de les paraules del testament se’n deriva , sense cap mena de dubte o fissura, la institució d’hereus a favor dels senyors X1 i X2

No té cap transcendència que en totes i cada una de les escriptures atorgades en pagament dels drets legitimaris del mateix X1 i dels altres germans (Z, K, W, F, G, H, I...) es reflecteixi el caràcter d’usufructuària de la vídua del causant, amb facultats de disposar mortis causa, ja que això només suposa recollir o transcriure el que ja consta en el testament.

Interessa insisitir en el que diu el recurrent, i que suara es comentava, en el sentit que en aquestes mateixes escriptures X1 i X2 compareixen en qualitat d’hereus del causant.

I el cert és que aquesta clàusula tercera del testament, en què es nomena la vídua usufructuària universal amb facultats de disposar mortis causa, s’ha d’interpretar de forma global amb les altres disposicions testamentàries, i d’acord amb el principi del favor testamenti suara esmentat se li ha de donar el sentit que condueixi a la validesa de totes aquestes disposicions.

Corol·lari d’aquesta afirmació és la conclusió que la facultat de “disponer mortis causa de lo heredado, pero tan solo a favor de los hijos o descendientes del testador, en la forma que a bien tuviere, salvo las limitaciones que la ley imponga” suposa que la vídua podrà disposar mortis causa únicament dels fruits que produeixin els béns hereditaris.

L’anterior consideració ens porta directament a una figura que ha regit en la tradicional família catalana que subsistia malgrat la mort del pare o cap d’aquesta família: l’usdefruit de regència. Aquesta figura s’insinua en els escrits de molts tractadistes catalans i es precisa en l’obra de Roca Sastre, de la qual es deriva que l’usdefruit de regència encercla dues idees: la facultat d’ús i gaudi d’uns béns aliens salvant la forma i substància, i una situació de substitució del titular dominical que enfront d’un conjunt de coses tenia una espècie d’imperium sobre una sèrie de persones lligades per un vincle de sang o d’autoritat moral.

L’usufructurari de regència, en substitució de l’hereu o hereus, feia efectives les llegítimes a càrrec del cabal relicte, imputava el seu pagament a les dots, prestava aliments als hereus i a la resta dels fills del causant mentre visquessin a la casa familiar: o sigui que el susdit usufructuari gaudia d’unes importants atribucions atorgades amb certa flexibilitat sempre que conduïssin a la continuïtat del patrimoni familiar. En alguns supòsits, a l’esmentat usufructuari se li concedia la facultat d’elecció de l’hereu o hereus universals (hereu distributari de l’article 115 de la Compilació), però això era poc freqüent i, en tot cas, havia de constar de forma expressa en el testament.

Així, doncs, no ha de sorprendre que en el cas en anàlisi, la vídua del causant hagi procedit com una usufructuària de regència a pagar les llegítimes als fills (a la majoria d’ells, segons consta), i, contràriament al que diu l’Audiència, no és aplicable la doctrina dels propis actes per deduir la voluntat del testador, ja que aquesta voluntat es desprèn amb claredat de les paraules emprades en el testament.

El testador, de forma diàfana, institueix hereus universals els seus fills X2 i X1 i designa la seva vídua usufructuària universal amb facultats de disposar mortis causa de “lo heredado”. Aquesta clàusula, per tal de ser compatible amb la institució d’hereus, suposa que la vídua podrà decidir mortis causa a qui han de passar els fruits no consumits en el manteniment de la família al seu càrrec, però en cap cas tindrà facultats d’elegir hereu o distribuir l’herència entre els seus fills, perquè això ja ho va fer el marit premort; escau ara recordar que les facultats de l’hereu distributari són de caràcter subsidiari.

Una institució d’aquesta naturalesa no ha de sorprendre pel fet que, en l’usdefruit de regència de què es parlava, en el cas que el causant no hagués previst la possibilitat de disposició mortis causa dels fruits no consumits del cabal relicte usufructuat, aquests fruits seguirien aquest cabal hereditari i passarien a incrementar el que haurien de percebre els hereus a la mort de la usufructuària.

D’acord amb les anteriors consideracions, no suposen, doncs, actes propis dels senyors X2 i X1 que puguin comportar la pèrdua dels seus drets hereditaris: a) el fet que aquests acceptessin que la seva mare pagués les llegítimes als legitimaris, atès que això no és estrany en l’usdefruit tradicional català (de regència), i b) el fet d’incloure en les escriptures atorgades pels litigants la possibilitat que la usufructuària disposés mortis causa, atès que això només és una transcripció del que consta en el testament, i s’ha d’interpretar segons el sentit esmentat.

Corol·lari de tot això argumentat és que, si bé la vídua del causant no té facultats distributives sobre els béns usufructuats, no s’han d’alterar les escriptures en les quals consta la facultat de disposar de “lo heredado” mortis causa, atès que, com s’ha dit i s’ha repetit, aquesta clàusula és compatible amb la institució d’hereus que es fa en el testament qüestionat.

 

Setè. En els següents motius de recurs, el recurrent denuncia infracció dels articles 109 i 111 de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960, del principi semel heres semper heres i vulneració de l’article 675 del Codi civil pel que fa a la interpretació del testament; i finalment fa expressa al·lusió a la inexistència de jurisprudència d’aquest Tribunal pel que fa a l’usdefruit amb facultats de disposar mortis causa.

D’acord amb les anteriors argumentacions, escau acollir els motius de recurs atès que, com ja s’ha dit:

a) Els senyor X1 i X2 foren instituïts sense cap dubte, limitació, restricció o condició hereus del seu pare en el testament atorgat per aquest el 10 de gener de 1968. Això suposa, doncs, el respecte de l’article 109 de la Compilació, que conté una exigència tradicional del testament català que és la necessitat d’institució d’hereu.

El fet d’haver declarat que el nomenament d’hereus no està sotmès a condició suposa un respecte al principi semel heres sempre heres, que, com diu la part recurrent, podria resultar vulnerat si es donava al testament la interpretació feta per l’Audiència.

b) Nogensmenys s’ha de concloure en el sentit que la literalitat del testament porta a l’existència d’una sèrie de disposicions perfectament compatibles entre si, sense que cap d’elles vulneri normes de dret imperatiu o ius cogens; per tant, és procedent mantenir la integritat de totes les seves disposicions, amb el sentit argumentat més amunt.

c) Cal fer esment d’una Sentència d’aquest Tribunal de 10 de juliol de 1993 que ens diu que el Digest ja va recollir que “cuando de las palabras no hay ninguna ambigüedad, no se debe admitir cuestión sobre la voluntad” (Paulus, llibre I, ad Neratium, Digesto XXXII, 25.1), i afegia que “así lo recoge el art. 675 CCC, y así lo recuerda reiterada jurisprudencia del Tribunal Supremo. La primera regla interpretativa es la literal o gramatical. Dice el más Alto Tribunal: ‘habrá de estarse a la literalidad de las propias palabras del testador, si el texto de las cláusulas es claro, expresivo y de su sola lectura se deduce el propósito o intención de los testadores’ (ad. Ex. SS 24 marzo 1962).

Y no es conveniente separarse (no se debe abandonar) de la significación de las palabras, sino cuando es manifiesto que el testador entendió decir otra cosa (cuando sea evidente que era otra la intención del testador)- nono aliter a significatione verborum recedi oportet, quam quum Disgesto, libro XXXII título único, ley 69 testamentis plenius voluntates testantium interpretantur’. Digesto L, 17,12 Paulo Comentarios).

Solamente cuando haya oscuridad, duda, ambigüedad, o se aprecie que hay contradicción entre las palabras utilizadas y la intención (SS 1 de febrero de 1988, 5 de marzo de 1990 y 10 de junio de 1992) se ha de prescindir de la interpretación literal, porque obviamente lo relevante es la voluntad real del testador (art. 675, SS 9 de junio de 1987, 15 de junio de 1988, 3 de noviembre de 1989, 30 de noviembre de 1990, entre otras, en que se recoge el principio de honda raigambre histórica de que en los testamentos se interpretan más plenamente las voluntades de los testadores”.

d) No cal anul·lar cap escriptura atorgada per raó de compliment de la voluntat testamentària de conformitat amb el previst per la llei, ja que la clàusula d’usdefruit amb facultat de disposar mortis causa és perfectament vàlida.

e) Cal, doncs, acceptar l’usdefruit amb facultats de disposició mortis causa en el sentit més amunt explicitat i pel que fa al cas en anàlisi, sense que en aquest moment calgui cap altre pronunciament per tal com no consta que la vídua hagi fet ús de l’esmentada facultat dispositiva.

f) Finalment, el fet que el recurs del senyor X2 no hagi estat admès no comporta efectes pràctics, pel fet que en el petitum de la demanda del senyor X1 es reconeix el caràcter de cohereu del senyor X2., cosa que condueix a declarar la consideració de cohereu d’aquest.

El recurs de cassació interposat és estimat només en part i això comporta, per tant, l’estimació en part de la demanda principal. En conseqüència, d’acord amb els articles 394 i 398 de la LEC de 2000 no hi ha d’haver condemna en costes pel que fa a la primera ni a la segona instància. Atès que la Sala considera que el tema litigiós presentava seriosos dubtes, tant de fet com de dret, pel que afecta el recurs de cassació, no escau imposar les costes ja que, com s’ha dit, el recurs només s’estima en part.

Per consegüent:

 

PART DISPOSITIVA

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya estima en part el recurs de cassació interposat per la procuradora senyora Elisabeth Hernández Vilagrasa, en nom i representació del senyor X1, i en conseqüencia estima en part la demanda presentada per la procuradora senyora Isabel Pallerola Font, en nom i representació del senyor X2, i declara que el senyor X3 instituí en testament cohereu universal el senyor X1, d’acord amb la clàusula cinquena de l’esmentat testament.

Condemna la demandada, senyora Y1, a atenir-se i pasar per aquesta declaració.

Tot això sense que hi hagi imposició de costes ni pel que fa a la primera i segona instancia ni en aquest grau cassacional.

Així per aquesta Sentència ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda