Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 de maig de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 6 de maig de 2002 núm. 14/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 63/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació núm. 672/99, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 188/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 9 de l’Hospitalet. La Sra. X1 y la Sra. X2 han interposat aquest recurs representades pel procurador Sr. Albert Ramentol Noria i defensades pel lletrat Sr. Francesc Arnau i Arias. És part contra la qual es recorre la Sra. Y1, representada pel procurador Sr. Jorge Rodríguez Simón i defensada per la lletrada Sra. Inés Miguel Ojeda.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Luisa Tamburini Serra, que va actuar en nom i representació de la Sra. Y1, va formular demanda de menor quantia núm. 188/98 al Jutjat de Primera Instància núm. 9 de l’Hospitalet. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 13 de maig de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que estimando en parte la demanda interpuesta por la procuradora Dª Mª Luisa Tamburini Serra en nombre de Dª Y1 contra Dª X1 y Dª X2 debo declarar la facultad de Dª Y1 para determinar quiénes deben cuidar a la incapaz Dª Y2, desestimando el resto de las peticiones de la demanda, todo ello sin hacer especial imposición de costas.

“Notifíquese la presente Sentencia a las partes haciéndoles saber que contra la misma cabe interponer recurso de apelación en el plazo de cinco días en este Juzgado.”

Segon. Contra aquesta Sentència es va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 4a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 de març de 2000, amb la següent part dispositiva: “Que, estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por el procurador de los tribunales, D. Ángel Joaniquet, en nombre y representación de Y1, contra la Sentencia dictada en fecha trece de mayo de mil novecientos noventa y nueve por el Juzgado de Primera Instancia nº 9 de L’Hospitalet en autos de juicio declarativo de menor cuantía número 188/98, debemos de revocar y revocamos la misma en el sentido de condenar a las demandadas, Dª X1 y Dª X2, al desalojo de la finca dentro del término legal bajo apercibimiento de lanzamiento. En lo demás se mantienen íntegramente los pronunciamientos del fallo de dicha sentencia, sin hacer especial imposición de las costas generadas en esta alzada procedimental.

“Y firme que sea esta resolución, devuélvanse los autos originales al Juzgado de su procedencia, con testimonio de la misma para su cumplimiento”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Rosalía Rosique Suprem, en nom i representació de les Sres. X1 y X2, va interposar recurs de cassació davant la Sala 1a del Tribunal Suprem, que va fonamentar en els motius següents:

“Primero.- Quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por infracción de las normas reguladoras que rigen los actos y garantías procesales produciendo indefensión (artículos 202 y 203 LOPJ, artículo 326 LEC y artículo 24 CE).

“Segundo.- Infracción de las normas del ordenamiento jurídico que son aplicables para resolver las cuestiones objeto de debate (articulado de la Ley 39/91, de 30 de diciembre, de tutela e instituciones tutelares y articulado de la Ley 9/1998, de 15 de julio, del Código de familia, ambas del Parlamento de Catalunya)”.

En data 6 de novembre de 2001 el Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria amb la següent part dispositiva: “Declarar que la competencia para conocer del recurso de casación interpuesto por la procuradora Dª Rosalía Rosique Samper, en nombre y representación de Dª X1 y Dª X2, contra la Sentencia dictada, con fecha 29 de marzo de 2000, por la Audiencia Provincial de Barcelona (Sección 4ª), corresponde a la Sala de lo Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, a la que en el plazo de cinco días se remitirán las actuaciones y el rollo de apelación, junto con testimonio del rollo de casación tramitado por la Sala y del presente Auto, previo emplazamiento de las partes para que comparezcan ante la misma en el plazo de diez días”.

Quart. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data 3 de gener de 2002 es van tenir per rebudes les actuacions procedents de la Sala Primera del Tribunal Suprem i es va tenir per interposat dins el termini establert i en la forma escaient el recurs de cassació d’acord amb l’art. 1709 de la LEC.

Cinquè. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data 21 de febrer de 2002 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Ramentol Noria en nom i representació de les Sres. X1 i X2 Per una provisió de data 4 d’abril de 2002 es va tenir per evacuat el tràmit d’impugnació, i es va assenyalar el dia 18 d’abril a les 10.30 hores del matí per a la celebració de la vista, la qual es va suspendre, i es va tornar a assenyalar per al dia 29 d’abril de 2002 a les 10.30 horas, en què va tenir lloc.

Ha estat designada ponent la II·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Com a antecedents d’innegable interès a l’hora de decidir el recurs de cassació plantejat davant d’aquesta Sala, podrien determinar-se els següents: Amb data 11 de març de 1998, va ser dictada Sentència pel Jutjat de Primera Instancia número 2 de l’Hospitalet del Llobregat, que en la seva part dispositiva deia: “Estimo la demanda formulada en nombre y representación de X1 y otros, en solicitud

de declaración de incapacitación, contra Y2 y el Ministerio Fiscal, y, en su virtud:

1. “Declaro la incapacitación de Y2

2. Declaro la incapacidad de Y2 para el ejercicio del derecho de sufragio.

3. Acuerdo que se constituya y se dé posesión del cargo de tutor de Y2, que requerirá de autorización judicial para los siguientes actos:

-Llevar a cabo la partición de la herencia o la división de la cosa común.

-Hacer gastos extraordinarios en los bienes.

-Construir depósitos bancarios a largo plazo.

-Enajenar o gravar bienes inmuebles, establecimientos mercantiles o industriales, objetos preciosos y valores mobiliarios, excepto el derecho de suscripción preferente de acciones.

-Aceptar sin beneficio de inventario cualquier herencia o liberalidad.

-Renunciar, transigir, someter a arbitrje y repudiar herencias.

-Ceder en arrendamiento sometido a prórroga forzosa y realizar contratos de arrendamiento de bienes inmuebles por un periodo de más de seis años o en que se hayan anticipado las rentas de tres o más.

-Dar y tomar dinero a préstamo, disponer de bienes a título gratuito.

-Constituir sociedades.

-Prestar avales y fianzas.

-Otorgar capitulaciones matrimoniales. ejerciéndose con sujeción a lo dispuesto en el fundamento segundo de la presente Sentencia.

4.- Acuerdo que se constituya y se dé posesión del cargo de protutor de Y2 Absuelvo en la instancia a X1 y a X2 de los pedimentos contra ellas solicitados.”

Amb data 8 d’abril de 1998, l’esmentat Jutjat de l’Hospitalet de Llobregat va dictar una Interlocutòria amb la part dispositiva següent: “Acuerdo nombrar a Y1 y a Z como tutora y protutora, respectivamente, de su madre Y2, a quienes se les dará posesión de su cargo con información de los derechos y deberes que comporta”. El 3 juliol de 1998 la senyora Y1, que ostentava el càrrec de tutora de la seva mare declarada incapaç (la senyora Y2) va presentar demanda que va ser repartida al Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 9 de l’Hospitalet de Llobregat, que incloïa la següent petició: “Que tenga por presentada demanda de juicio declarativo, y en sus méritos acuerde declarar la facultad de Doña Y1 para determinar qué personas deben convivir y cuidar de la incapaz y condenar a Doña X1  y a Doña X2 a salir del domicilio materno, y debido a su mala fe sean condenadas en costas...”

El 13 de maig de 1999 el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 9 de l’Hospitalet de Llobregat va dictar Sentència en l’assumpte suara descrit amb la part dispositiva que segueix, a la lletra: “Que estimando en parte la demanda interpuesta por la procuradora Doña María Luisa Tamburini Serra en nombre de Doña Y1 contra Doña X1 y Doña X2 debo declarar la facultad de doña Y1 para determinar quiénes deben cuidar a la incapaz Doña Y2, desestimando el resto de las peticiones de la demanda, todo ello sin hacer especial imposición de costas”.

Contra aquesta darrera decisió la senyora Y1 interposà recurs d’apel·lació i, consegüentment, va ser dictada Sentència amb data 29 de març de 2000, per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb la següent part dispositiva: “Que, estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por el procurador de los tribunales, D. Ángel Joaniquet, en nombre y representación de Y1 contra la Sentencia dictada en fecha trece de mayo de mil novecientos noventa y nueve por el Juzgado de Primera Instancia nº 9 de L’Hospitalet, en autos de juicio declarativo de menor cuantía número 188/98, debemos de revocar y revocamos la misma en el sentido de condenar a las demandadas, Dª X1 y Dª X2, al desalojo de la finca dentro del término legal bajo apercibimiento de lanzamiento.

En lo demás se mantienen integramente los pronunciamientos del fallo de dicha sentencia, sin hacer especial imposición de las costas generadas en esta alzada procedimental.

“Y firme que sea esta resolución, devuélvanse los autos originales al Juzgado de su procedencia, con testimonio de la misma para su cumplimiento”.

Segon. El recurs de cassació l’interposen les demandades en primera instància, senyores X1 i X2, les quals la sentència de la Audiència condemnà a abandonar el domicili matern on conviuen en companyia de la seva mare, declarada incapaç, i de dues germanes més, a saber, K i W.

Com a qüestió a tractar de forma prèvia en aquest recurs de cassació escau decidir sobre la nul·litat d’actuacions plantejada en l’acte de la vista per part del lletrat de les recurrents, en adduir que aquesta declaració és procedent pel fet que el Ministeri Fiscal no havia intervingut en el litigi ni en primera ni en segona instància.

Per tal de resoldre en relació amb la nul·litat d’actuacions plantejada és convenient posar en relleu el que disposa l’article 3.7 de l’Estatut orgànic del Ministeri Fiscal, que està íntimament relacionat amb l’article 124 de la Constitució; l’esmentat article disposa: “Es obligación del Ministerio Fiscal el asumir, o en su caso promover, la representación y defensa en juicio y fuera de él, de quienes por carecer de capacidad de obrar o de representación legal, no puedan actuar por sí mismos, así como promover la constitución de los organismos tutelares que las leyes civiles establezcan y formar parte de aquellos otros que tengan por objeto la protección y defensa de menores y desvalidos”.

També resulta d’interès recordar que l’article 232 del Codi civil, en la redacció derivada de la Llei 21/1987, d’11 de novembre, diu que la tutela s’ha d’exercir sota vigilància del Ministeri Fiscal, i aquesta redacció concorda amb la de l’article 174 del mateix Codi, que també fou redactat per virtut de la llei citada.

Més rellevants per al tema que interessa són l’article 206 del Codi civil (redactat segons el previst per la Llei 13/1983), que exigeix la intervenció del Ministeri Fiscal en el processos sobre incapacitació, i l’article 271, que regula els actes per als quals el tutor requereix autorització judicial i que, consegüentment, exigeixen també la intervenció del fiscal.

Fet, doncs, un estudi de la normativa suara citada, d’acord amb l’adduït per la part recurrent, és procedent rebutjar la nul·litat d’actuacions invocada.

El litigi que ha accedit a aquesta via cassacional, no té per objecte decidir sobre la capactitat d’una persona, sinó que una lectura del petitum de la demanda és suficient per concloure que el que pretenia la demandant era una declaració en el sentit que les demandades havien d’abandonar el domicili de la incapaç, per la raó que la seva convivència en el susdit domicili era perjudicial per a aquesta última.

L’esmentada declaració no exigeix, d’acord amb la normativa citada, la intervenció del Ministeri Fiscal. Però cal fer esment, encara, de dos fets més contundents: en primer lloc, la declaració pretesa en la demanda no és de les que necessiten aprovació judicial (i per tant audiència del Ministeri Fiscal) i, en segon lloc, d’acord amb el que més tard es posarà en evidència, la tutora tenia autorització prèvia en la sentència d’incapacitació per decidir les persones que han de conviure al domicili de la incapaç, i només per l’actitud rebel de les demandades, que s’han negat a obeir l’ordre de la tutora, aquesta última s’ha vist abocada a aquest litigi.

Pel que s’acaba de dir, l’al·legació de les recurrents adduint una nul·litat d’actuacions pel motiu exposat, no és sinó una mostra més d’una actitud contrària a la bona fe, que l’únic que persegueix és dilatar el compliment d’una ordre donada per la tutora de la incapaç i que, sense dubte, està dintre el marc de les seves competències derivades de forma específica de la sentència d’incapacitació.

Per tant, el fet que aquesta Sala, adoptant una postura de suprema consideració dels interesaos de la incapaç, hagi escoltat el Ministeri Fiscal, no suposa considerar que aquesta intervenció fos exigible en primera i segona instància. El cert és que la part recurrent, que no va denunciar la manca de l’informe del Ministeri Fiscal en cap moment, no dubta a invocar la nul·litat d’actuacions precisament en el moment en què el fiscal ha intervingut, i amb aquesta actuació posa en evidència que els seus interessos queden absolutament apartats dels de la incapaç, i només persegueixen dilatar una decisió que li és desfavorable, malgrat perjudicar la citada incapaç.

Tercer. Les recurrents accediren a la via cassacional a l’empara de l’article 1687 primer de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, atès que l’Audiència va dictar sentència quan encara no havia entrat en vigor la nova Llei d’enjudiciament civil. El recurs s’encarrila per la via de l’apartat tercer de l’article 1692 de l’esmentada Llei d’enjudiciament civil, i d’acord amb això la part recurrent addueix: “quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por infracción de las normas reguladoras que rigen los actos y garantías procesales produciendo indefensión (arts. 202 y 203 de la LOPJ, artículo 326 de la LEC y artículo 24 de la CE)”.

A redós de les normes citades, la part recurrent al·lega que en l’acte de la vista celebrada en fase d’apel·lació, i abans d’iniciar-se’n el desenvolupament, la part apel·lada (que ara és recurrent) va ser assabentada de forma sorpresiva del canvi del magistrat ponent, cosa que la privà de “reaccionar” (sic) i de plantejar una recusació.

La recurrent diu que va instar davant de la mateixa Audiència la nul·litat de les actuacions, que li fou rebutjada pel fet que l’esmentat tribunal d’apel·lació ja havia perdut competencia sobre l’assumpte, i explica que l’actuació de l’Audiència amb el canvi de magistral ponent li provocà indefensió.

S’insisteix en el recurs en el fet que l’actuació de l’Audiència privà la part de la possibilitat de plantejar recusació, amb vulneració del jutge predeterminat per la llei, del dret a un procés amb totes les garanties i a la tutela judicial efectiva. La part recurrent fa al·lusió expressa a una doctrina forjada pel Tribunal Constitucional (SS 180/1991, 119/1990, 137/1994, 230/1992) en el sentit que els tribunals de justícia han de comunicar a les parts els noms dels magistrats ponents per tal que, si escau, puguin fer ús de l’incident de recusació, cosa que suposa la possibilitat de salvaguardar la imparcialitat de qui ha de jutjar, protegida constitucionalment.

També fa al·lusió expressa a una Sentència del Tribunal Suprem de 22 de març de 1999 que recorda que: “cuando haya necesidad de completar una Sala con magistrados de otra o con suplentes, antes de darse principio a la vista se hagan saber los nombres de los designados a los procuradores de las partes a los efectos de su posible recusación ( arts. 202 de la LOPJ y 326 de la LEC)”.

Només cal una lectura de l’acta que fou estesa amb motiu de la celebració de la “vista” davant l’Audiència per descobrir que, tal com s’accepta en el recurs, les parts comparegudes foren informades del fet que la Sala havia de resultar modificada i que en formaria part una nova magistrada com a ponent.

Amb aquesta actuació l’Audiència donà compliment a allò que disposa l’article 326 de la LEC de 1881 quan diu que cuando haya necesidad de completar una Sala con magistrados de otra o con suplentes, antes de darse principio a la vista se harán saber los nombres de los designados a los procuradores de las partes y se procederá enseguida a la vista, a no ser que en el acto fuese recusado, aunque sea verbalmente , alguno de ellos...”

No escau, però, obviar l’article 203 de la Llei orgànica del poder judicial, que en el seu segon apartat diu: “la designación [s’ha d’entendre ‘de ponent’] se hará en la primera resolución que se dicte en el proceso y se notificará a las partes el nombre del magistrado ponente y, en su caso, del que con arreglo al turno ya establecido le sustituya, con expresión de las causas que motiven la sustitución”.

D’acord amb les anteriors premisses si bé l’Audiència respectà el previst en la normativa processal vigent en aquell moment, obvià, almenys en part, les previsions de la Llei orgànica, i certament dificultà amb la actuació seguida el plantejament d’una recusació.

Malgrat l’anterior consideració, escau analitzar si la infracció o irregularitat procesal en què incidí l’Audiència provocà indefensió, ja que, com és sabut, ha declarat de forma reiterada el TS (ad exemplum, S. de 10 d’abril de 1990) que no tota irregularitat processal provoca indefensió, o sigui disminució o eliminació dels drets de les parts.

Esdevé també imprescindible constatar si la part que denuncia la infracció procesal suposadament comesa, ha esgotat tots els mitjans i recursos per a corregir-la (TS, S. de 19 de novembre de 1993) pel fet que, en cas contrari, tampoc poden reeixir els seus interessos.

Cal recordar autoritzada doctrina que ha posat en relleu que la declaració de nul·litat d’actuacions és un recurs al qual solament s’ha d’acudir en supòsits extraordinaris i quan no hi hagi cap altre sistema per esmenar una indefensió ostensible, ja que, si bé es un poderós instrument per a preservar les garanties i drets dels justiciables o litigants, i un bon escut per a evitar la indefensió, nogensmenys, cal no oblidar que és un instrument perillós que s’ha d’utilitzar amb cautela, ja que d’altra forma pot produir dilacions i emparar fraus processals.

L’article 1715 segon de la LEC de 1881, en el cas d’infraccions o faltes comeses en els actes i garanties processals, ordena retornar les actuacions al moment en què s’han produït; per tant, unes conseqüències tan dràstiques només es justifiquen quan la indefensió és irrefutable.

En el cas en debat, en l’acta de la vista la part recurrent no denuncià la infracció en la qual ara insisteix, i tampoc anuncià ni tan sols de forma genèrica la possibilitat del plantejament d’un supòsit de recusació.

En canvi, en aquest recurs de cassació, com suara es deia, es descriu la producció d’indefensió per infracció del dret al jutge predeterminat en la Llei, denúncia en la qual no s’insisteix perquè és obvi que no pot reeixir. També es fa expressa referència a la impossibilitat de plantejar una recusació, que no es concreta ni s’especifica, sinó que s’exposa com si es tractés d’una impossibilitat genèrica o abstracta que no afectés el cas concret de què ara es tracta.

El plantejament abstracte o genèric de la impossibilitat de recusació per part de la recurrent, i la producció d’una indefensió que tampoc apareix com a real i efectiva, obliga a rebutjar els interessos de la part recurrent. Aquesta afirmació esdevé conseqüència d’una coneguda jurisprudència constitucional en el sentit que la indefensió es presenta quan els titulars de drets i interessos legítims es veuen impossibilitats d’exercir els mitjans legals suficients per a la seva defensa (S. TC 227/1991 i 14/1992 ).

També recalca el TC (S. 147/1990) que existeix indefensió només quan la vulneració de normes processals produeix conseqüències pràctiques que suposen un perjudici real i efectiu dels interessos de l’afectat pel fet que, en cas contrari, es podria incidir en un excés de garantisme que, en el supòsit que ara interessa, provocaria unes dilacions injustificades que vulnerarien els drets de les parts afectades i, en concret, els drets d’una persona declarada incapaç, que per raons òbvies han de ser objecte d’una cura i protecció exquisides.

Per totes les anterior consideracions és escaient declarar que les al·legacions de la part recurrent no posen en evidència la producció d’indefensió i, consegüentment, ha de decaure el primer motiu de recurs.

Quart. El segon motiu de recurs, el planteja la part recurrent per la via del número quart de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881, i s’hi addueix: “infracción de las normas del ordenamiento jurídico que son aplicables para resolver las cuestiones objeto del debate (articulado de la Ley 39/1991, de 30 de diciembre, de tutela e instituciones tutelares, y articulado de la Ley 9/1998, de 15 de julio, del Código de família, ambas del Parlamento de Catalunya).

D’acord amb això és fàcil detectar que la part recurrent interposa el recurs de cassació fent una remissió genèrica a la llei catalana que regula la tutela i institucions tutelars, Llei 39/1991, de 30 de desembre, i al Codi de família, Llei 9/1998, de 15 de juliol, remissió que suposa ja l’incompliment dels pressupòsits exigits per una reiterada doctrina jurisprudencial forjada al voltant de l’article 1692.4 de la LEC de 1881, que diu que la infracció legal ha d’estar referida a un precepte concret de la norma invocada i que no serveixen als efectes cassacionals invocacions genèriques o preceptes heterogenis.

Malgrat el que s’acaba de dir, pel fet que la infracció de l’ordenament jurídic queda definida en el cos del motiu del recurs, i també perquè es tracta d’una matèria en què l’interès públic preval sobre el privat, la Sala ha de fer un breu examen de la infracció invocada.

El recurs fa, doncs, una remissió expressa a la Llei catalana 39/1991, reguladora de la tutela i institucions tutelars, i posa en relleu el fet que en virtut del que diu la disposició transitòria cinquena del Codi de família el càrrec de protutor està regulat per la susdita norma, ja que en el Codi de família la institució del protutor és eliminada. En aquest aspecte concret escau compartir les al·legacions del recurrent ja que en l’exposició de motius del Codi de família es posa de manifest la supressió de la figura del protutor “que no havia arrelat” (s’ha d’entendre a Catalunya):

En el motiu de recurs, les recurrents diuen que el tutor, segons la Llei 39/1991, necesita l’aprovació del protutor per executar actes que afectin el patrimoni de la persona incapaç, i afegeixen que l’exigència que dues germanes abandonin la llar de la incapaç (la mare de les litigants) és una petició de contingut patrimonial que queda circumscrit a la responsabilitat del protutor.

La Sala no pot compartir en cap sentit els interessos de la part recurrent. Escau fer ressaltar que la Sentència de l’Audiència estimà la demanda i declarà que dues de les filles de la incapaç (la senyora Y2) han de deixar el domicili familiar per les reiterades i contínues discussions que s’hi produeixen entre les germanes, que es troben dividides en dues bandes. L’Audiència es basà, per fer aquesta declaració, en el principi de seguretat jurídica, de tutela judicial efectiva i d’inalterabilitat d’allò declarat en sentència ferma. També entra, l’Audiència, en l’estudi acurat dels interessos de la incapaç i conclou en el sentit que l’anterior declaració és la més adient a aquests interessos (art. 167 del CF).

I el cert és que les al·legacions de la part recurrent no permeten ni tan sols remotament considerar l’error de l’argumentació jurídica de la sentència combatuda.

Una lectura de la sentència que declarà la incapacitat de la senyora Sabina porta a descubrir que aquesta resolució deixava en mans de la tutora (una de les filles, en concret la senyora Y1), demandant en aquesta litis, decidir sobre qui havia de conviure amb la tutelada al seu domicili; a això cal afegir-hi que la Llei 39/2001 del Codi de família permet la intervenció judicial en el cas que sigui necessària perquè hi hagi desacord en l’exercici de la tutela entre qui s’encarrega de la cura de la persona incapaç i qui ho fa dels seus béns.

Com ja s’ha dit, d’acord amb la sentència que declarà la incapacitat, les demandades, ara recurrents, haurien d’haver respectat el parer de la tutora senyora Y1 i haurien d’haver abandonat el domicili familiar. El fet d’obligar la tutora a posar un litigi per tal d’aconseguir el compliment d’allò que forma part de les seves atribucions (sentència d’incapacitat) suposa una actuació abusiva. Però conforma encara més una conducta contrària a dret el fet d’insistir, en aquest litigi, en la pretensió que la tutora no té competències per decidir amb qui ha de conviure la incapaç.

L’argumentació de les recurrents no té cap base real, per tal com: a) S’ha dit i s’ha repetit que la sentència d’incapacitació ja declarà que la tutora havia de decidir amb qui havia de conviure la incapaç , i b) a això s’hi ha d’afegir que l’Audiència valorà com a encertada i conforme amb els interessos de la incapaç, senyora Y2, la decisió de la tutora, i el cert és que en aquesta via cassacional no s’ha provat ni de forma indiciària que la decisió de l’Audiència sigui arbitrària o contrària a la lògica, per la qual cosa escau ratificar-la íntegrament.

Per totes les anteriors consideracions, és procedent confirmar la sentència dictada i rebutjar el recurs de cassació plantejat.

En virtut del que disposa l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, és procedent imposar a les recurrents les costes d’aquest recurs.

Per consegüent, La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 

HA DECIDIT

Desestimar el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals senyora Rosalia Rosique Samper, en nom i representació de les senyores X1 i X2, contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 29 de març de 2000, en el rotlle 672/99 derivat de les actuacions del judici de menor quantia 188/98 del Jutjat de Primera Instància número 9 de l’Hospitalet.

Les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a les recurrents.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda