Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 25 d'abril de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 25 d’abril de 2002 núm. 13/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

President:

Exm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats/ades:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la Sra. X1 contra la Sentència de 7 de novembre de l’any darrer dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d’apel·lació núm. 1030/1999-C, que la mateixa senyora havia formulat contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 28 d’aquesta ciutat en les actuacions de judici declaratiu ordinari de major quantia plantejat per l’esmentada contra la Sra. Y1 i, per la seva mort, actuant en representació de la seva comunitat hereditària, el Sr. Y2 La recurrent ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador Sr. Ángel Quemada Ruiz i dirigida per l’advocat Sr. Enrique Fernández García; i la part contra la qual es recorre ha tingut la representació del procurador Sr. Ángel Montero Brusell i la direcció de l’advocat Sr. Ricardo Gallart Cases.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En el recurs d´apel·lació suara esmentat la Secció 16 de l’Audiència Provincial de Barcelona, en data 7 de novembre darrer, va dictar una Sentència la part dispositiva de la qual diu: “FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dña. X1, contra la Sentencia dictada en fecha 12 de julio de 1999 por el Juzgado de Primera Instancia núm. 28 de Barcelona en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, imponiendo las costas de esta alzada a la parte apelante”.

Segon. Contra la Sentència esmentada la Sra. X1 ha interposat aquest recurs extraordinari de cassació, el qual ha estat tramitat davant d’aquesta Sala d’acord amb les prescripcions legals.

Actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són fets essencials que la Sala d’Instància ha tingut per acreditats:

a) Que el 18 de desembre de 1992 la Sra. Y3 va atorgar testament obert davant del notari de Barcelona Sr. Joan Bautista Bosch Potensà.

b) Que en aquest testament —l’últim atorgat— va llegar al seu espòs Sr. Y4 determinats béns; va prellegar a les seves dues úniques filles X1 i Y1 altres béns; i en el romanent dels seus béns va instituir hereves universals i lliures per parts iguals les seves dues filles esmentades.

c) Que la testadora, en règim de separació de béns i sotmesa al dret civil successori català, va morir el 15 de juliol de 1994.

d) Que el 12 de gener següent (1995) l’espòs i les dues filles, davant el notari Sr. Bosch Carrer, atorgaren escriptura pública de “manifestación, aceptación de herencia, entrega de legados y prelegados y carta de pago de derechos legitimarios y suplemento”, i es varen fer les adjudicacions respectives d’acord amb les disposicions testamentàries de la causant; i en el punt 6è. dels atorgaments de l’escriptura varen manifestar i convenir que: “Dado que el valor de los bienes adjudicados a doña X1, no alcanza el de los derechos legitimarios que corresponden a dicha señora, en la herencia de su madre, doña Y1 hace entrega a su nombrada hermana doña X1, como suplemento, de la cantidad de setenta millones cuarenta y seis mil seiscientas veinticinco pesetas (70.046.625 ptas.) mediante un cheque nominativo por la cantidad de 1.100.000 pesetas y otro cheque bancario por la cantidad de 68.946.625 pesetas.

“Contra esta entrega, Doña X1, que así lo acepta, se da por totalmente satisfecha de sus derechos legitimarios maternos y especialmente de su suplemento, firmando carta de pago y prometiendo nada más pedir ni reclamar por tales conceptos, salvo buen fin”.

I en l’atorgament 7è. varen convenir: “los otorgantes se obligan a ampliar este inventario si llegare a su conocimiento la existencia de otros bienes que en él debieran figurar”.

e) El 17 de març de 1997, la Sra. X1 (l’aquí recurrent) va presentar la demanda de major quantia origen d’aquestes actuacions en la qual sol·licitava que es declarés “la inexistencia de la renuncia” que havia formulat en l’escriptura susdita; subsidiàriament “la nulidad de la referida renuncia con base en que fue formulada mediante dolo o, subsidiariamente, error”; en qualsevol dels dos casos anteriors “condenar a la demandada a pagar a mi principal el suplemento de legítima, con más sus correspondientes intereses, hasta satisfacer la totalidad de sus derechos legitimarios, de conformidad con los bienes y valores que resulten del presente pleito”. De manera subsidiària a les peticions anteriors demanava declarar la nulidad de la partición hereditaria contenida en la escritura referenciada, condenando a la demandada a practicarla nuevamente de conformidad con los bienes y valores que el pleito (sic) resulten ser integrantes del caudal relicto de Dña. Y3”. De manera subsidiària a les peticions precedents i pel supòsit que les valoracions que resultessin en fase de prova determinessin l’existència de lesió en la renúncia en més de la meitat del valor del percebut per ella, “acordar la rescisión de la renuncia por lesión” o bé “la rescisión por lesión de la mencionada partición”; i en el supòsit que no fossin acollides aquestes pretensions “ordenar la corrección del cuaderno particional con adición de los bienes e inclusión de los valores que, de conformidad con lo que resulte del pleito, integren la masa hereditaria”; i que en tot cas “se condene a la demandada a la correspondiente indemnización de daños y abono de quebrantos e intereses, a determinar en fase de ejecución de sentencia..... con expresa condena en costas a la demandada en caso de temeraria oposición a la presente demanda”.

f) El 12 de juliol de 1999 el Jutjat de 1a Instància núm. 28 d’aquesta ciutat va dictar una Sentència amb la decisió següent: “FALLO. Desestimo la demanda interpuesta por X1 contra Y1, con imposición de costas a la actora”.

g) Apel·lada la Sentència anterior per la Sra.X1, la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, el 7 de novembre de 2001, va dictar Sentència en la qual va desestimar el recurs d’apel·lació i va confirmar íntegrament la de primera instància.

h) I és contra la Sentència de l’Audiència que s’acaba d’esmentar, que la mateixa Sra. X1 ha interposat aquest recurs extraordinari de cassació que fonamenta en els quatre motius que examinem a continuació.

Segon. En el motiu primer denuncia “infracción del art. 376 del Código de sucesiones catalán en relación con el 6.2 del Código civil, vía remisión artículo 4 del C.c”. Al·lega que la Sentència objecte de recurs qualifica de “renuncia” la declaració de voluntat formulada per la Sra. X1 en el pacte 6è. de l’escriptura pública de manifestació de l’herència de la seva mare atorgada el 12 de gener de 1995, en la qual la recurrent va declararse saldada dels seus drets legitimaris materns i especialment del seu suplement a pesar que, segons l’opinió de la recurrent, en la declaració no concorren els requisits exigits per a la renúncia en l’art. 376 del Codi de successions ja que —diu el recurs— en aquell pacte la Sra. X1 no va fer una “renuncia pura i simple” extintiva del seu dret, sinó que “... se dio por saldada y finiquitada de sus derechos legitimarios, prometiendo nada más pedir ni reclamar por tal concepto una vez la coheredera doña Y1 (q.e.p.d.) le hubo entregado en concepto de suplemento de legítima la cantidad de 70.000.000 de pesetas”.

Tercer. És cert que la Sentència d’instància ha considerat aplicable al cas l’art. 376 del Codi de successions referit al supòsit de l’extinció de la llegítima per la seva renúncia pura i simple; i és cert també que no era escaient incloure en l’art. 376 del Codi de successions el pacte 6è susdit de l’escriptura, en el qual consta que la Sra. Y1 va lliurar a la seva germana X1, com a suplement de la llegítima que corresponia a aquesta darrera en l’herència de la seva mare comuna, la quantitat de 70.046.625 ptes. amb l’entrega i l’acceptació de la qual “doña X1, que así lo acepta, se da por totalmente satisfecha de sus derechos legitimarios maternos y especialmente de su suplemento firmando carta de pago y prometiendo nada más pedir ni reclamar por tales conceptos,...”

El que va efectuar en aquest pacte la Sra. X1 no fou la “renúncia pura i simple de la llegítima” a què fa referència l’art. 376 del Codi de successions, sinó que va percebre la llegítima i el suplement d’acord amb allò que assenyala el paràgraf segon de l’art. 361 del mateix Codi, declarant-se totalment satisfeta dels seus drets legitimaris materns i prometent no demanar ni reclamar res més per aquests conceptes.

Aquesta manifestació de la Sra. X1 s’ha de considerar plenament vàlida i eficaç llevat que hi concorregués algun vici en el consentiment (cosa que dilucidarem en el motiu següent); però per concloure el present escau dir que el fet que l’Audiència hagi qualificat erròniament com una renúncia de l’art. 376 del Codi de successions el contingut del pacte 6è. esmentat de l’escriptura, no pot determinar l’acolliment d’aquest primer motiu de cassació, perquè la jurisprudència té declarat que no és possible estimar el recurs de cassació quan la decisió de la sentència contra la qual es recorre s’hagi de mantenir encara que sigui per raonaments jurídics diferents (sentències del Tribunal Suprem de 2 de juny de 1984, 25 de febrer, 27 d´octubre i 17 de desembre de 1988; 14 de juliol i 15 de novembre de 1989; 5 de febrer, 2 d’abril i 23 de juliol de 1990; 9 de setembre, 4 de novembre, 10 i 13 de desembre de 1991; 30 de gener, 15 de febrer, 14 i 20 de març, 20 i 22 de juny, 11 de juliol de 1992; 10 i 22 de novembre de 1994; 12 de juny, 24 d’octubre i 7 de novembre de 1995; 20 d’octubre i 18 de desembre de 1997, etc.). I aquest és aquí el cas en el qual la Sra. X1, amb la percepció dels 70.000.000 de pessetes com a suplement de la llegítima que li corresponia a l’herència de la seva mare, es va donar “por totalmente satifecha de sus derechos legitimarios maternos y especialmente de su suplemento, firmando carta de pago y prometiendo nada más pedir ni reclamar por tales conceptos...”; i encara que això no sigui qualificable com aquella renúncia de què parla l’art. 376 del Codi de successions, ni es pugui qualificar de tal en el sentit de l’esmentat precepte, la seva eficàcia extintiva de l’obligació de pagar els drets legitimaris és patent, i la reconeix de manera palesa l’art. 1156 del Codi civil, el qual declara que l’obligació s’extingeix amb el pagament o el compliment.

Cal, per tant, rebutjar aquest primer motiu del recurs.

Quart. El motiu segon denuncia “infracción de los artículos 1261, 1265, 1266, 1269 i 1270 del Código civil en cuanto la sentencia objeto de recurso no aprecia la existencia de dolo ni de error en la alegada, por la Sala Sentenciadora, renuncia efectuada por doña X1”; plantejament que incorre en defecte de formulació que el fa ja inadmissible i, en aquest moment del procediment, desestimable. Perquè la cita conjunta i indiscriminada de tots aquests preceptes en un sol motiu de cassació no és admisible atesa la diversitat de conceptes que abasten aquells articles: el 1261 es refereix als requisits del contracte; el 1265, a la nul·litat del consentiment per quatre causes diferents (error, violència, intimidació i dol); el 1266, a l’error, i els 1269 i 1270, al dol; i no és legalment possible encabir en un únic motiu tots aquests conceptes tan diferenciats i possiblement excloents entre ells o que fins i tot poden ser contradictoris. Deixant de banda que l’Audiència ha rebutjat apreciar l’existència d’error i de dol en l’actuació de Y1, i aquesta apreciació de l’Audiència no és impugnable en una cassació fonamentada en aquells preceptes legals, ja que es tracta d’una apreciació de fet de la incumbència sobirana de l’Audiència i no revisable a cassació. Per les raons anteriors és també rebutjable aquest segon motiu.

Cinquè. El tercer al·lega “infracción del art. 355 del Código de sucesiones catalán en relación con el art. 60, 361, 366 y 378 del Código de sucesiones catalán” (sic). Amb aquesta formulació conjunta, la recurrent incorre altre cop en vicis d’inadmissió, ja que la quantificació de la llegítima i les bases amb què s’ha de quantificar són objecte de l’art. 355; el 60 preveu els supòsits en els quals no és procedent rectificar una partició ja feta; el 361 aclareix que l’hereu no perd la qualitat de legitimari quan ho és i que pot reclamar el suplement de la llegítima quan ha rebut menys del que li correspon per tal concepte; el 366 determina la responsabilitat personal de l’hereu en el pagament de la llegítima i del seu suplement; i el 378 estableix el termini de prescripció per exigir la llegítima i el suplement.

Es pot veure que els preceptes esmentats fan referència a conceptes molt diversos i que són molt diferentes les situacions previstes en aquells articles; i la seva invocació conjunta en un mateix motiu condueix a la seva inadmissió i, en aquest moment del procediment, a la desestimació del motiu. De tota manera és oportú manifestar que ni l’art. 60 ni els altres que la recurrent posa en relació amb el 355 (amb els quals vol demostrar que se li ha perjudicat la llegítima perquè no s’han computat per a determinar-la béns relictes no esmentats en l’escriptura d’inventari de 1995 ni donacions fetes per la causant) (no) han estat vulnerats

per l’Audiència. En efecte: Pel que fa als béns relictes no relacionats en l’escriptura d’inventari de 1995,

l’Audiència dóna una explicació ben palesa de la raó per la qual aquest fet no pot perjudicar la llegítima de la recurrent. En efecte, el pacte 7è. d’aquella escriptura ja va preveure l’eventualitat que apareguessin altres béns de la causant que no s’hi havien enumerat, i va establir l’obligació, per a aquest supòsit, d’ampliar l’inventari incloent-hi aquests béns, la propietat dels quals, òbviament, correspondria per meitat a les dues cohereves aquí litigants.

Consegüentment, en res no havia de perjudicar la llegítima de la recurrent l’aparició de nous béns no esmentats a l’inventari de 1995.

I pel que concerneix al fet que per integrar la llegítima no s’han tingut en compte les donacions fetes per la causant, cal manifestar que les sentències d’instància no han considerat ni examinat ni s’han pronunciat sobre aquesta qüestió que ara es planteja a la cassació; i en el supòsit hipotètic que ho haguessin hagut de fer i ho haguessin omès, el greuge s’hauria de denunciar per incongruència de la Sentencia a quo, i no per la violació que s’al·lega de l’art. 355 del Codi de successions, ja que a la cassació únicament es poden jutjar els greuges pretesament produïts per la sentència a quo, i no altres qüestions que no n’hagin estat objecte.

Cal desestimar, per tant, també aquest tercer motiu.

Sisè. I el motiu quart —que és el darrer— denuncia la “infracción por inaplicación del art. 377 del Código de sucesiones catalán en relación con el art. 361 y 59 del mismo cuerpo legislativo y el 321 de la Compilación catalana”; formulació tan desafortunada com la dels motius precedents, ja que l’art. 377 —que es denuncia com a infringit per manca d’aplicació—proclama la nul·litat de tota renúncia a la llegitima no deferida, supòsit no concorrent en el cas, on considerem una llegítima i un suplement deferits i, a més a més, pagats (tant la llegítima com el suplement).

L’art. 361 diu que l’hereu legitimari pot exigir, si és el cas, el suplement de la llegítima si un cop deferida no hi ha renunciat; cosa que tampoc és el cas ja que aquí l’hereva legitimària no ha renunciat al suplement sinó que l’ha cobrat.

I pel que fa als art. 59 del Codi de successions i 321 de la Compilació, escau dir que les raons legals prou serioses que desenvolupa l’extens fonament cinquè de la Sentència de l’Audiencia són obviades i ignorades totalment i absolutament en aquest darrer motiu, al qual aquelles raons ja donen una rigurosa resposta en res desvirtuada aquí; i com que, a més a més, la sentència de la primera instància, confirmada íntegrament per la que aquí es recorre, proclama palesament la inexistència de la lesió que la recurrent al·lega, i aquesta és una qüestió de fet no susceptible de ser impugnada per la via de la infracció legal que el motiu addueix, aquest és rebutjable i amb ell, tot el recurs.

Setè. El rebuig del recurs haurà de comportar la condemna de la recurrent al pagament de les costes que ha causat (art. 398 en relació amb el 394 de la Llei d’enjudiciament civil); i atès que la Sala aprecia temeritat en la recurrent, no escaurà aplicar la limitació de l’art. 394.3, paràgraf segon.

Per tot el que s’ha exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar el recurs de cassació interposat per la representació processal de la Sra. X1 contra la Sentència de la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 7 de novembre passat; confirmar íntegrament tal Sentència i imposar a la recurrent les costes del recurs amb declaració expressa de temeritat de la recurrent esmentada.

Així per aquesta Sentència ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda