Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 18 d'abril de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 d’abril de 2002 núm. 12/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 5/2002 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo d’apel·lació núm. 739/00 com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 175/99 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada per la procuradora Sra. Marta Pradera Rivero i defensada pel lletrat Sr. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1, representat per la procuradora Sra. Marta Pradera Rivero i defensat pel lletrat Sr. José Eduardo Monedero Cobo.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, que va actuar en nom i representació de la Sra. X1, va formular demanda de menor quantia núm. 175/99 al Jutjat de 1a Instància núm. 31 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 30 de maig de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: “Que desestimando íntegramente la demanda interpuesta por la procuradora Marta Pradera Rivero, en nombre y representación de Y1, debo absolver y absuelvo a X1, de las pretensiones ejercitadas contra ella en la demandada; imponiendo al actor el pago de todas las costas procesales.

“Notifíquese esta sentencia a las partes, haciéndoles saber que contra la misma podrán interponer recurso de apelación, dentro de los cinco días siguientes, del que en su caso, conocerá la Ilma. Audiencia Provincial de Barcelona.”

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona la qual va dictar Sentència amb data 17 d’octubre de 2001, amb la següent part dispositiva:

“Que con parcial estimación del recurso de apelación interpuesto por D. Y1, revocamos la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 31 de Barcelona. En consecuencia, estimando parcialmente la demanda inicial de las presentes actuaciones interpuesta por D. Y1 contra D.ª X1, condenamos a esta última a que abone al actor la suma de 34.598.186 ptas., intereses legales de la misma desde la fecha de la reclamación judicial hasta la de esta sentencia y los previstos en el art. 921 de la LEC desde ésta hasta su completa ejecución; todo ello, sin que quepa efectuar especial pronunciamiento sobre las costas causadas en ninguna de las instancias”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz en nom i representació de la Sra. X1, va interposar escrit de preparació de recurs de cassació davant la Sala 16a de la Audiència Provincial de Barcelona. Per una provisió de data 22 de novembre de 2001, es va tenir per interposat el recurs extraordinari de cassació.

Quart. En data 22 de desembre de 2001 el procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i representació de la Sra. X1, va presentar escrit d’interposició de recurs de cassació, que va fonamentar en els motius següents: “Único. Infracción del artículo 355.1º del Código de Sucesiones al no contemplar todos los bienes de la herencia”.

Cinquè. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data 14 de gener de 2002 es va tenir per interposat aquest recurs de cassació i d’acord amb l’art. 483 de la LEC d’1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’una provisió de data 7 de febrer de 2002 es va admetre el recurs de cassació interposat pel procurador del tribunals Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i se’n va donar trasllat a la part recorreguda, a fi que formalitzés la seva oposició en el termini de vint dies. En data 5 de març de 2002 la procuradora D.ª Marta Pradera Rivera va presentar un escrit de recurs d’oposició al recurs de cassació, que per una provisió de data 21 de març de 2002 es va tenir per interposat, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar el dia 11 d’abril de 2002, a les 10.30 hores del matí, per a la votació i la decisió, la qual va tenir lloc

Ha estat designada ponent la ll·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són antecedents d’interès per a la resolució d’aquest recurs els següents:

1) El judici que ha donat lloc al recurs de cassació de què es tracta fou iniciat per virtut de la demanda presentada pel senyor Y1 contra la senyora  X1, en reclamació de la quantitat de cinquanta un milions setanta-vuit mil cent tres pessetes. La demanda es basava en el fet que el senyor Z, pare del demandant i avi de la demandada, que morí el 4 de maig de 1992, ho feu havent atorgat últim i vàlid testament en el qual instituïa hereva universal la seva neta (la demandada) i deixava al seu fill (l’agent) un llegat (que consistia en l’usdefruit d’una torre situada al passeig de la XXXXX de L.) en concepte de pagament dels seus drets legitimaris.

2) En l’esmentada demanda el demandant calculà el valor dels béns que, segons el seu parer, conformaven el cabal relicte, amb deducció dels deutes, les despeses de la darrera malaltia del causant i l’enterrament i funeral, i amb la quantitat resultant determinà l’import de la llegítima que li pertanyia. Com que el valor que es donà en la demanda a l’usdefruit avandit era inferior a la quantitat que es fixà, d’acord amb l’anterior, en concepte de llegítima, hom reclamava la quantitat pertinent, més amunt fixada.

3) La demandada senyora X1, s’oposà a l’acció esgrimida pel contrari i en la contesta a la demanda adduí: en primer lloc, que el valor dels béns que conformaven el cabal relicte no era el determinat pel demandant; en segon lloc, que hi havia altres béns en l’herència que, de forma anòmala s’havia fet seus el demandant, i, finalment, que el valor del llegat d’usdefruit (que gravava la torre del passeig de la XXXXX) era molt superior a l’estimat pel legitimari. Consegüentment, amb aquestes consideracions la demandada conclogué la seva contesta sol·licitant una sentència absolutòria.

4) La sentència de primera instància considerà que el demandant s’havia fet seus una sèrie de béns als quals havia fet referència la demandada i, per tant, determinà que el valor d’aquests béns s’havia de detreure de la quantitat que havia de percebre el demandant-legitimari.

Per altra banda, en aquesta sentència es procedí a computar els béns que havien de formar part del cabal relicte en compliment d’allò que disposa l’article 355 del Codi de successions, i també a imputar a la llegítima del legitimari les quantitats que resultaven de l’observança de l’article 359 del susdit CS.

Finalment el Jutge de primera instància valorà el que havia percebut el senyor Y1 en concepte de llegítima i descomptà de la que li corresponia el valor de l’usdefruit i dels béns apropiats, amb la qual cosa decidí que la senyora X1 no havia de pagar al demandant cap quantitat atès que havia percebut amb escreix el que per llegítima li corresponia. Corol·lari del que s’ha exposat fou el dictat d’una sentència absolutòria en primera instància.

5) Contra la sentència dictada en primera instància el demandant va interposar recurs d’apel·lació, i l’Audiència va dictar una nova resolució que estimava en part la demanda principal i condemnava la demandada a pagar en favor de l’agent la quantitat de trenta-quatre milions cinc-centes noranta-vuit mil cent vuitanta-sis mil pessetes.

L’ Audiència revocà la sentència dictada en primera instància perquè va considerar que el valor d’un quadre de Zurbarán conegut com El martirio de Santiago no havia de ser computat en el cabal hereditari per tal de calcular l’import de la llegítima, ni tampoc havia de ser imputat a aquesta, a diferència del que es va decidir en primera instància, per la qual cosa va considerar que quedava un suplement de llegítima a favor del senyor Y1 Que va fixar en la quantitat suara dita.

6) Contra la sentència de segona instància la senyora  X1 va interpolar recurs de cassació, a l’empara de l’article 477.2 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000, o sigui per excedir la quantia litigiosa de l’assumpte els vint-i-cinc milions de pessetes.

Aquest recurs de cassació va ser admès per la Sala i desenvolupat per la part recurrent en un únic motiu, concretat en la infracció de l’article 355.1 del Codi de successions de Catalunya, “al no contemplar todos los bienes de la herencia” (sic).

Segon. Abans de entrar en l’estudi del motiu de recurs esmentat escau, per raons d’ordre públic processal (TS, S. de 13 de novembre de 2001) examinar si la resolució combatuda és susceptible de recurs de cassació. Aquesta qüestió fonamental ha de ser decidida com a qüestió principal pel fet que el control de l’accés a cassació és procedent d’ofici, i també pel fet que la part demandant, en la impugnació al recurs, adduí que quedava vedada la via cassacional per raons de quantia.

La part contra la qual es recorre posa en relleu, tant en el seu escrit d’impugnació com en l’acte de la vista, que els béns que la recurrent sol·licita que es consideri que pertanyien al cabal relicte i dels quals s’apropià el demandant foren valorats per aquella en dues-centes mil pessetes, quantitat molt allunyada dels vint-i-cinc milions de pessetes que suposa la barrera que s’ha de superar per gaudir d’accés a cassació.

La bondat d’aquesta afirmació ha de ser analitzada per la Sala tenint en compte els següents pressupòsits:

a) S’ ha dit més amunt que en la demanda es reclamaven més de cinquanta milions de pessetes, que la sentència de primera instància fou desestimatoria i que la dictada en apel·lació condemnà la demandada al pagament de quasi trenta-cinc milions de pessetes.

b) Però escau fer ressaltar que en el recurs de cassació la recurrent demana que una sèrie de béns, a saber: “tocador de animales, mesa incrustaciones, arcón gótico, candelabros, banco gótico, jamugas, chefetas”, que ja s’enumeraven en la demanda, fossin inclosos en el cabal relicte i és declarés que el demandant se’ls havia fet seus de forma improcedent.

c) A aquests béns la recurrent n’hi afegia uns altres, a saber: “2 camas metálicas, mesita noche embutida marquetería, 1 sillón metálico, mesa doble cuarto verde, 4 sillas rejilla... “, i també s’afirmava que aquests béns conformaven el cabal relicte i el senyor Y1 se’ls havia fet seus.

Després d’un acurat examen de les al·legacions fetes per la recurrent, d’acord amb la petició de la demanda i contesta, amb l’objecte de l’apel·lació i també amb l’objecte del recurs, escau raonar el següent:

Com s’ha dit, en la demanda s’incloïa com a part del cabal relicte indegudament apropiat pel demandant: “el tocador de animales, mesa incrustaciones...”. Amb relació a aquests béns la sentència d’instància guardà silenci, i absolgué per altres motius la demandada de les pretensions contràries. En la sentència de l’Audiència, contràriament al pretès per la recurrent, es raonà que “ni siquiera hay base para afirmar que se hallen incluidos en la relación de muebles extraídos del domicilio del causante que, tras su fallecimiento fueron depositados en un guardamuebles por la aquí demandada”.

En aquest sentit cal dir ja en aquest moment que no és cert que l’Audiència no es pronunciés en relació amb el primer llistat del recurs de cassació; però el que esdevé més transcendent encara és el fet que el segon llistat reclamat en seu cassacional no fou cap reivindicació que formés part de la demanda.

Com és sabut, un dels efectes essencials de la presentació de la demanda i contesta és l’institut de la perpetuatio iurisdiccionis, pel qual la sentència ha de concretar-se als fets existents en el moment de la demanda, ja que aquest principi obliga el jutge a decidir el debat en els termes plantejats, i també obliga les parts a mantenir els pronunciaments inicials amb la finalitat que existeixi correspondència entre l’objecte dels procés i la sentència (TS, S. de 19 d’octubre de 1960, 28 de setembre de 1989 i 17 de març de 1997). En definitiva, una alteració dels fets després de la fase inicial del litigi no afecta el contingut de la part dispositiva de la sentència, que s’ha de dictar en concordança amb la situació de fet i dret fixats en la demanda i contesta (TS, S. de 20 de març de 1982 i 5 d’octubre de 1983).

L’anterior observació condueix a declarar exclòs de la pretensió cassacional l’intent que s’inclogui en el cabal relicte una llista de béns mobles que la recurrent va ometre en la contesta a la demanda, i per tant a circumscriure la cassació a la reclamació d’inclusió en el susdit cabal de la llista suara dita: “tocador de animales, mesa incrustaciones, arcón gótico, candelabros, banco gótico, jamugas, chefetas...”

Escau posar ara en relleu que, en la contesta a la demanda, la senyora X1 valorà aquests béns en tres milions set-centes cinquanta mil pessetes. Així doncs, el que és interessant no és una valoració aliena a la d’aquest litigi, a què acudeix la part contra la qual es recorre, sinó la que donà la recurrent als béns en aquell moment processal.

Posats en l’ anterior tessitura cal fer esment a una coneguda i consolidada doctrina segons la qual l’acord d’admissió del recurs de cassació per part de la Sala és un acord provisional, sempre subjecte a la superior apreciació en el temps de la decisió definitiva: quan en aquest moment es detecta una causa d’inadmissió, les raons d’ordre públic procesal abans adduïdes obliguen a rebutjar el recurs improcedent.

Nogensmenys escau recordar la doctrina jurisprudencial que permet concloure que l’interès litigiós de què parlava l’article 1687 de la LEC de 1881 és coincident amb l’interès exigit en l’article 477.2 de la LEC de 2000, i és refereix, ostensiblement, al que es ventili en cassació, amb independència del que s’hagi fixat en la demanda i contesta (STS de 13 de novembre de 2001).

En el cas que l’objecte de cassació sigui coincident amb el d’apel·lació, la quantia litigiosa és, en definitiva, la discutida en apel·lació (TS, S. de 27 de febrer de 2001); però en el cas, com el que ara interessa, en què la part recurrent limita de forma voluntària l’objecte de cassació a una quantia per la qual la voluntat del legislador no ha previst l’obertura de la via cassacional, ha de suportar les conseqüències de la seva decisió.

És doctrina jurisprudencial consolidada sense fissures la que es deriva de la Sentència del Tribunal suprem de16 de maig de 2000, en el sentit que, tant abans com després del dictat de la Llei 10/1992 que reformà l’article 1687 de la LEC de 1881, el concepte de quantia com a determinant de l’accés cassacional té un sentit més material, realista o concret que purament abstracte o formal, i per tant la quantia veritablement atendible no és la fixada per les parts en les pretensions inicials, sinó la que realment sigui objecte de controvèrsia.

És aplicable, per tant, al supòsit debatut la doctrina que ens diu que ha de ser causa de desestimació allò que al seu dia hagué de ser causa d’inadmissió (TC 16 d’octubre de 1995), i per tant escau desestimar el recurs interposat.

En virtut del previst en l’article 398 de la LEC, les costes d’aquest recurs s’han d’imposar a la part recurrent.

D’acord amb els preceptes esmentats i altres d’aplicació general i escaient,

LA SALA ACORDA

Desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador senyor Àngel Joaniquet Ibarz en nom i representació de la senyora X1 contra la Sentència dictada per la Secció XVI de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data 17 d’octubre de 2001, en el rotlle de judici de menor quantia 739/2000 derivat del Jutjat de Primera Instancia número 31 de Barcelona, i per tant, confirmar la sentència en la seva integritat.

Les costes d’aquesta alçada s’han d’imposar a la part recurrent.

Així per aquesta Sentència ho pronunciem, ho manem i ho signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda