| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
D’11 de febrer de 2002
núm. 6/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 55/2001 contra la Sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de
Tarragona en el rotllo 375/00, com a conseqüència de les actuacions de menor
quantia núm. 227/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 del
Vendrell. L’entitat Residencias C. D., SA, ha interposat aquest recurs
representada pel procurador Sr. Alonso Lorente Parés i defensaza per la
lletrada Sra. Eva Oña Toril. És part contra la qual es recorre la Sra. Y1 i el Sr.
Y2, representada per la procuradora Sra. Carmen Fuentes Millán i defensaza pel lletrat Sr.
Ignasi Esquirol Zuloaga.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals
Dña. Maria E. P., que va actuar en nom i representació de l’entitat
mercantil XXXXX, SA, va formular demanda de menor quantia núm.
227/98 al Jutjat de 1a Instància núm. 2 del Vendrell. Seguida la tramitació
legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 3 de març de 2000, la
part dispositiva de la qual diu el següent: “Que debo estimar y estimo
parcialmente la demanda presentada por la procuradora de los tribunales D.ª
M.ª Escudé Pont, en nombre y representación de la entidad mercantil
XXXXX, SA, declarando en primer lugar no haber lugar a la acción
de nulidad por intereses usurarios entablada, pero decretando a continuación
haber lugar a la acción de rescisión por lesión planteada, y condenando a
los demandados D. Y2 y D.ª Y1, a estar y pasar por
esta declaración, correspondiendo a estos últimos optar entre la rescisión
del contrato celebrado ante fedatario público en fecha 15 de noviembre de
1995 entre las partes contratantes y que tenía por objeto la finca registral
inscrita en el Registro de la Propiedad de L, tomo XXXX, libro XXX,
folio XXX, finca número XXXX, consistente en un edificio destinado a
hotel-residencia, y por el cual se pagó el precio de 32.138.723 ptas, por lo
que cada una de las partes deberá devolver a la otra aquello que hubiera
entregado en virtud del contrato celebrado, o bien completar el precio
pagado con el importe de la lesión causada conforme al precio justo del
inmueble, de acuerdo con la tasación efectuada por el perito judicial. En el
supuesto de que los demandados opten por la rescisión del contrato, deberá
acordarse la cancelación de la inscripción del contrato de compraventa con
pacto de retro registrada en el Registro de la Propiedad, librándose el
oportuno mandamiento con testimonio de la resolución. Finalmente debo
condenar y condeno a los condemandados a pagar las costas causadas en la
presente instancia”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, les
parts demandant i demandada van interposar recurs d’apel·lació. Els recursos
es van admetre i es van substanciar a la Secció 1ª de l’Audiència Provincial
de Tarragona, la qual va dictar Sentència en data 9 de juliol de 2001, amb
la següent part dispositiva: “Que debemos declarar y declaramos no haber
lugar al recurso deducido por la entidad “XXXXX, SA”, y haber
lugar al recurso deducido por D. Y2 y D.ª Y1 contra la
Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 2 de El Vendrell en
fecha tres de marzo de 2000, en autos de Juicio de Menor Cuantía número
227/98, cuya resolución debemos revocar y revocamos, y desestimándose la
demanda, debemos absolver y absolvemos a los demandados de los pedimentos
deducidos en su contra, con imposición a la demandante de las costas de
instancia. Y, sin imposición de costas del recurso deducido por los
demandados, y con expresa imposición a la actora de las costas de su
recurso.”
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador Sr. Luis Colet Panadés, en nom i representació de l’entitat
mercantil Residencias C. D., va interposar escrit de preparació de recurs de
cassació i extraordinari per infracció processal davant la Sala 1ª de la
Audiència Provincial de Tarragona. Per una provisió de data 21 de setembre
de 2001 es va tenir per preparat el recurs de cassació i extraordinari per
infracció processal i es va atorgar un termini de vint dies per presentar el
corresponent escrit d’interposició en la forma legalment establerta.
Quart.
En data 18 d’octubre de 2001 el
procurador Sr. Luis Colet Panadés, en nom i representació de l’entitat
mercantil Residencias C. D., va interposar recurs de cassació i
extraordinari per infracció processal davant la Sala 1ª de la Audiència
Provincial de Tarragona, que va fonamentar en els motius següents:
“Motivo primero: al amparo del
artículo 477,1º de la LEC por infracción del
artículo 1253 del C.c. y de la
jurisprudencia manifestada en las sentencias del Tribunal Supremo de 17 de
noviembre de 1998, 30 de julio de 1994, y en las sentencias de este Tribunal
Superior de Justicia de 8 de junio de 1992, 16 de diciembre de 1993 y 25 de
octubre de 1999.
“Motivo segundo: al amparo del
artículo 477,1º de la LEC por infracción de los artículos 1261.1º y 3º,
1275, 1276 del C.c. y de la jurisprudencia manifestada en las sentencias del
Tribunal Supremo de 22 de diciembre de 1987 y 8 de febrero de 1996, y de
este Tribunal Superior de fecha 30 de diciembre y 16 de julio de 1992.
“Motivo tercero: al amparo del
artículo 477.1º de la LEC, por infracción de los artículos 1276 y 1277 del
C.c. en conexión con los artículos 1 y 3 de la Ley de 23 de julio de 1908.
“Motivo cuarto: al amparo del
artículo 477.1º de la LEC por infracción de los artículos 1 y 3 de la Ley de
23 de julio de 1908, en conexión con los artículos
1857.1º y
1528 del Código
civil y de la jurisprudencia manifiesta en las sentencias del Tribunal
Supremo de 7 de febrero de 1989, 5 de julio de 1982, 17 de febrero de 1948,
31 de marzo de 1944 y 12 de julio de 1943.
“Motivo quinto: al amparo del
artículo 477.1º de la LEC por infracción del artículo 1276 del C.c. en
conexión con los que establecen la nulidad del pacto comisorio, contenidos
en los artículos 1884 y
1859 del C.c., y la jurisprudencia manifiestada en
las sentencias del T.S. de 22 de diciembre de 1988, 18 de febrero de 1997 y
15 de junio de 1999.
“Motivo sexto: al amparo del
artículo 477.1º de la LEC por infracción de los artículos 321.1º y 322 de la
Compilación del derecho civil de Cataluña.
“Motivo séptimo: al amparo del
artículo 477.1º de la LEC, por infracción del artículo 7.1 del C.c. en
conexión con el 6.2 y el artículo 322 de la CDCC”.
Cinquè.
En data 23 de novembre de 2001
el procurador Sr. Alfonso Lorente Parés va presentar un escrit pel qual
demanava que se’l tingués per part en aquest procediment en nom i
representació de XXXXX, SA. Per mitjà d’una provisió d’aquesta Sala de data
13 de desembre de 2001 es va tenir per interposat aquest recurs de cassació
i extraordinari per infracció processal, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC
1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre
sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs.
En data 4 de gener de 2002 el
Sr. Y2, en nom i interés propi i en el de la seva esposa, la
Sra. Y1, va conferir poders per a plets a la procuradora Sra.
Carmen Fuentes Millán.
Sisè.
En data 4 de gener de 2002 la
procuradora Sra. Carmen Fuentes Millán va presentar un escrit d’oposició al
recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per una provisió
de data 10 de gener de 2002 es va tenir per formulada oposició al recurs de
cassació, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar el dia
28 de gener de 2002, a les 11 hores del matí, per a la vista, la qual va
tenir lloc. Per la part recurrent van comparèixer a la vista el lletrat el
Sr. Manuel Serra Domínguez i el procurador Sr. Alfonso Lorente Parés, i per
la part recorreguda, el lletrat Sr. Ignaci Esquirol Zuloaga i la procuradora
Sra. Carmen Fuentes Millán.
Ha estat designat ponent l'
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Per tal de centrar les
qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, interessa fer
unes precisions sobre els fets següents:
A) S’ha acreditat a les
actuacions que el dia 15 de novembre de 1995 es va otorgar una escriptura
pública, en la qual XXXXX, SA, venia als consorts senyors Y2 i Y1 una finca que es troba a
L, pel preu
de 29.700.000 pessetes i amb el pacte de poder recuperar la finca objecte
del contracte pel mateix preu, que podria exercitar fins al dia 15 de maig
de 1997.
B) Amb data 4 d’agost de 1998
XXXXX va interposar una demanda contra els compradors, en la
qual al·legava que l’anomenada escriptura de compravenda de 15 de novembre
de 1995 encobria un préstec que qualificava d’usurari; ja que el preu
convingut encobria un préstec de 15.000.000 de pessetes i uns interessos
usuraris de 14.700.000 pessetes, i sobre la base d’aquests fets interessava
que es dictés sentència que declarés la nul·litat del
contracte de compravenda per encobrir un préstec usurari, que amb caràcter
subsidiari es decretés la rescissió del contracte per lesió en més de la
meitat del preu just i, subsidiàriament per al cas de no poder retornar la
finca els compradors, la seva condemna a pagar la diferència entre el preu
pagat i el preu just que s’acredités, que fixava inicialment en la quantitat
de 136.518.686 pessetes.
C) A l’escrit de contesta a la
demanda els defenents van al·legar la validesa del contracte de compravenda,
el caràcter mercantil de la compravenda que s’havia convigut i que la part
venedora havia renunciat a l'exercici de l'acció de rescissió per lesió.
D) El Jutjat de Primera
Instància número 2 del Vendrell va dictar Sentència el dia 3 de març de
2000, que estimava parcialment la demanda, en el sentit de declarar la
validesa del contracte de compravenda que documenta l’escriptura pública de
15 de novembre de 1995 i d’estimar l’acció de rescissió per lesió en més de
la meitat del preu just, que amb caràcter subsidiari havia interposat la
part agent.
E) Ambdues parts litigants van
interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució i la Secció Primera
de l’Audiència Provincial de Tarragona va dictar Sentència el dia 9 de
juliol de 2001, que desestimava el recurs d’apel·lació interposat per la
societat agent i estimava el recurs d’apel·lació que havien interposat els
defenents, amb la base de reconèixer eficàcia a la renúncia que havia fet el
representant de la societat agent a l’exercici de l’acció rescissòria amb
posterioritat al contracte lesiu.
F) XXXXX, SA, va
presentar un escrit de data 1 de setembre de 2001 de preparació dels
recursos extraordinaris per infracció processal i de cassació, emparat el
primer d’ells en l’article 469, números 2, 3 i 4 de la Llei d’enjudiciament
civil, en el qual al·lega infracció dels articles 359 (actual 218) i 506
(actual 270) de la Llei d’enjudiciament civil i de l’article 24 de la
Constitució; i el recurs de cassació emparat en l’article 477.2.2n de la
Llei d’enjudiciament civil, en el qual al·lega infracció dels articles
6.2,
1.1 i
2,
1253,
1261,1r i 3r;
1257 i
1277 del Codi civil, articles 1 i 3 de
la Llei de 23 de juliol de 1908 i articles 321 i 322 de la Compilació del
dret civil de Catalunya; la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Tarragona va dictar una provisió el dia 21 de setembre de 2001, que tenia
per preparats un i altre recurs.
G) XXXXX, SA, va formalitzar els dos recursos mitjançant escrit de data 18 d’octubre de 2001,
que es van admetre a tràmit per una provisió d’aquesta Sala de data 13 de
desembre de 2001 i que han estat impugnats per la part recorreguda
mitjançant un escrit de data 31 de desembre de 2001.
Segon.
Es preveu a la disposició final
setzena, i més concretament en el seu número 1.6è, que en el cas d’haver-se
interposat a la vegada un recurs per infracció processal i un recurs de
cassació, es resoldrà sempre en primer lloc el recurs extraordinari per
infracció processal. Així i tot cal tenir present, en relació amb el cas que
ara s’ha de resoldre, que la sentència d’apel·lació, que confirma la de
primera instància en aquest punt, va desestimar l’acció que amb caràcter
principal formulava la part agent de nul·litat del contracte de compravenda per encobrir un préstec
usurari, mentre que la sentència d’apel·lació desestimava també l’acció de
rescissió per lesió en més de la meitat del preu just per considerar que la
societat agent havia renunciat eficaçment a exercir l’acció de rescissió per
lesió en més de la meitat del preu just, mentre que la sentència de primera
instància havia declarat rescindit el contracte per lesió.
Cal recordar ara que el recurs
extraordinari per infracció processal s’adreça a impugnar la sentència
recorreguda en la qual reconeix eficàcia a la renúncia a l’exercici de
l’acció de rescissió per lesió en més de la meitat del preu just. Per tant,
i si es seguís en aquest cas el criteri que imposa la disposició final
setzena esmentada, es resoldria en primer lloc la petició subsidiària que
havia formulat la part agent, és a dir, procedència de donar lloc a l’acció
rescissòria o confirmar aquest pronunciament de la sentència recorreguda.
Situació que abocaria al contrasentit, cas d’estimar-se la procedència de
l’acció de rescissió per lesió, de resoldre en primer lloc la petició
subsidiària que havia formulat la part agent. Per aquest motiu hem
d’entendre que, per raons de coherència, hem d’examinar en aquest cas en
primer lloc els motius de cassació que es refereixen a l’acció principal que
va interposar la part agent; amb la conseqüència que l’estimació eventual de
qualsevol d’ells ha de determinar la innecessarietat d’entrar a estudiar els
motius del recurs de cassació que es refereixen a l’acció subsidiària
exercitada per la part agent.
Tercer.
El motiu primer del recurs de
cassació, que es fonamenta en l’article 477.1 de la Llei d’enjudiciament
civil, al·lega infracció de l’article 1253 del Codi civil, i actual
article
386 de la Llei d’enjudiciament civil, i jurisprudència que esmenta en
relació amb les presumpcions judicials; ja que segons la part recurrent, la
sentència contra la qual es recorre declara provats o acreditats uns fets,
però després no els ha considerat fets base per a l’aplicació de la
praesumptio hominis,
ja que no estableix el vincle de racionalitat entre els fets que declara
provats i la conclusió que s’imposa, que segons la part recurrent és que la
compraventa que es va convenir a l’escriptura pública de l’any 1995 és un
contracte simulat, que encobreix un préstec, que va garantir la transmissió
de la propietat fiduciària de la finca objecte del contracte de compravenda.
En el desenvolupament d’aquest
motiu de cassació al·lega la part recurrent que els fets base que haurien de
portar a declarar que la compravenda amb pacte de recuperar encobreix, en el
cas del litigi, un contracte de préstec, són la manca de qualsevol indici
que la part transmitent es volgués desprendre del dret de propietat sobre la
finca encara que amb facultat de recuperar-la, la transmissió per un preu
irrissori, la manca de lliurament de la possessió a la part adquirent i la
brevetat del termini per a recuperar. Totes aquestes circumstàncies van ser
examinades amb deteniment per la sentència d’apel·lació, que després de
valorar-les en el seu conjunt, confirma el pronunciament de la sentència de
primera instància, contrària a les pretensions de la part ara recurrent,
favorable a la tesi que la compravenda amb pacte de recuperar és simulada,
ja que encobreix un préstec, que es va garantir amb la transmissió de la
propietat fiduciària de la finca objecte de la compravenda. I es pot
concloure, partint d’aquesta primera aproximació al problema que ara s’ha de
resoldre, que cap dels raonaments que apareixen en el motiu primer del
recurs de cassació dóna un suport escaient que permeti considerar la manca
de voluntat transmissiva i, per tant, que sols es volia transmetre una
propietat fiduciària a la part
compradora, tesi que tal vegada seria admissible si s’hagués demostrat que
juntament amb l’escriptura pública de compravenda amb pacte de recuperar,
s’havia atorgat un altre document que acredités el caràcter fiduciari de la
transmissió, document que manca en el cas del litigi, ja que no hem
d’oblidar que la jurisprudència acull la tesi de la transmissió fiduciària
quan existeix aquesta dualitat de documents, segons resulta, per exemple, de
les sentències del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1951, 3 de maig i 7
de juny de 1955, 10 de juliol de 1957 i 3 de maig de 1976.
D’aquestes consideracions se’n
deriva també que fins i tot en el supòsit d’haver-se acreditat que el
contracte de venda amb pacte de recuperar es va atorgar amb finalitats de
garantia, aquesta finalitat no és incompatible amb l’existència d’una
causa vendendi,
ja que la venda amb pacte de recuperar pot perseguir una funció de garantia
entre les parts contractants sense que això comporti desnaturalitzar la
causa típica del contracte, si tenim en compte que la finalitat de garantia
no és altra cosa que un motiu que inclouen les parts a l’empara del principi d’autonomia
privada, que no afecta la possibilitat que s’hagi atorgat realment una venda
amb pacte de recuperar. I encara amb la precisió que, com ja havia posat en
relleu tant la doctrina com la jurisprudència des de fa més d’un segle, la
venda amb pacte de recuperar s’ha emparat moltes vegades amb finalitats de
garantia, finalitat certament atípica, però que gaudeix d’una tipicitat
social, que d’una forma o altra admet el legislador, des del moment que
regula la venda amb pacte de recuperar i n’admet la validesa, tot i
reconèixer que pot encobrir unes finalitats de garantia, que no refusa. Amb
la conseqüència que s’ha de desestimar el motiu primer del recurs de
cassació.
Quart.
La desestimació del motiu
primer del recurs de cassació determina, de forma gairebé natural com va
admetre l’advocat de la part recurrent a l’acte de la vista oral, la
desestimació dels altres motius de cassació que fan referència a la
prentensió inicial de la part agent sobre nul·litat de la venda amb pacte de
recuperar que s’havia convingut a l’escriptura pública de l’any 1995. Així i
tot es considera oportú fer les precisions següents:
A) El motiu segon del recurs
al·lega infracció dels articles 1261.1r i 3r,
1275 i
1276 del Codi civil i
jurisprudència que esmenta, ja que d’acord amb el que s’ha exposat en el
motiu de recurs anterior, la part recurrent insisteix en la inexistència
d’una voluntat de vendre, encara que a l’escriptura pública de l’any 1995 es
parli de contracte de compravenda, i l’absència d’una voluntat de vendre
determinaria la nul·litat del contracte de compravenda per manca de causa i
la nul·litat de préstec dissimulat per fonamentar-se en una causa falsa.
Motiu que s’ha de desestimar,
ja que en el fonament de dret anterior s’ha argumentat de forma suficient
sobre l’existència d’un contracte de compravenda amb pacte de recuperar per
part del venedor, amb el refús subsegüent de la tesi de la propietat
fiduciària, i en el fet que la causa que fonamenta el contracte de
compravenda amb facultat de recuperar per part del venedor, és compatible
amb el fet que en la intenció de les parts contractants el contracte
s’atorgui amb unes finalitats de garantia, d’acord amb una pràctica social
reiterada.
B) El motiu tercer del recurs
de cassació al·lega infracció dels articles
1276 i
1277 del Codi civil, en
connexió amb els articles 1r i 3r de la Llei de 23 de juliol de 1908 sobre
repressió de la usura, ja que segons el seu criteri no sols és nul·la per
manca de causa la compravenda, sinó també el contracte de préstec dissimulat,
que al·lega que es fonamenta en una causa il·licita derivada del seu
caràcter usurari. Fins i tot si s’admetés que la voluntat dels litigants era
establir un contracte de préstec i no una compravenda amb facultat de
recuperar, el motiu seria també
desestimable, ja que el caràcter d’usurari del suposat préstec tindria com a
suport únic la declaració de la part recurrent mancada de qualsevol suport
probatori; i com ha declarat amb insistència la jurisprudència, l’al·legació
que la venda amb pacte de recuperar encobreix un préstec usurari que permeti
declarar la nul·litat del préstec dissimulat per usurari, ha d’ésser objecte
d’una prova clara i terminant (sentències del Tribunal Suprem de 26
d’octubre de 1912, 22 d’octubre de 1963, 14 de juny de 1920, 25 d’octubre de 1924, 12 de juliol
de 1943, 23 de desembre de 1954, 22 de març de 1976, 5 de juliol de 1988, 7
de febrer de 1989 i 8 de novembre de 1991), prova que per definició manca en
el cas que ara s’ha de resoldre. I que porta igualment a desestimar el motiu
quart del recurs de cassació, en el qual s’al·lega infracció dels articles 1
i 3 de la Llei esmentada de repressió de la usura, en connexió amb els
articles 1857.1r i
1528 del Codi civil i jurisprudencia que esmenta, ja que
el motiu sols seria viable si existís una prova concloent sobre l’existència
d’un préstec usurari.
C) El motiu cinquè al·lega
infracció de l’article 1276 del Codi civil, en connexió amb els articles
1884 i
1859 del mateix Codi, que estableixen la nul·litat del pacte
commissori i la jurisprudència que esmenta, ja que segons la part recurrent
la nul·litat del negoci dissimulat es pot fonamentar també en el fet que el
contracte es va atorgar amb la finalitat de burlar la prohibició del pacte
commissori en els drets reals de garantia. Pretensió igualment desestimable,
perquè fins i tot si s’admet que el contracte de compravenda amb pacte de
recuperar es va atorgar amb finalitats de
garantia, això no implica que s’atorgués amb la finalitat fraudulenta de
burlar la prohibició del pacte comissori, que en qualsevol cas exigiria una
prova convincent, que tampoc existeix, d’haver-se celebrat el contracte de
compraventa amb facultat de recuperar amb la finalitat d’imposar directament
una clàusula commissòria a favor de la part compradora. I no cal oblidar,
finalment, que davant d’aquest cas o altres de semblants, el dret civil
català ofereix a la part contractant que considera lesionats els seus
interessos el remei de la rescissió per lesió en més de la meitat del preu
just, com ha posat en relleu aquesta Sala en les seves sentències de 29 de
maig i 31 d’octubre de 1991, precisant que no existeix en el dret civil
català una prohibició general del pacte commissori.
Cinquè.
La desestimació dels cinc
primers motius del recurs de cassació, amb referència a la petició principal
que es feia en l’escrit de demanda, determina per les raons que s’han
exposat en el fonament de dret segon d’aquesta resolució, que s’hagi
d’entrar ara a l’estudi dels motius que fonamenten el recurs extraordinari
per infracció processal.
El motiu primer d’aquest recurs
extraordinari, que es fonamenta en l’article 469.2n de la Llei
d’enjudiciament civil, sobre infracció de les normes processals reguladores
de la sentència, al·lega infracció de l’article 359 de la Llei
d’enjudiciament civil de l’any 1881, que coincideix amb
l’article 218 de la
Llei d’enjudiciament civil actual, ja que segons el seu punt de vista la
sentència recorreguda acull una excepció que no es va al·legar a l’escrit de
contesta a la demanda, motiu pel qual s’ha de qualificar d’incongruent.
Per tal de determinar si
existeix o no incongruència en el cas que ara s’ha de resoldre, és necessari
fer una referència breu als fets següents. En el fet tercer de l’escrit de
contesta a la demanda, i més concretament en el seu apartat
D), la part
defenent al·lega en contra de la procedència de l’acció de rescissió per
lesió en el cas del litigi el caràcter renunciable d’aquesta acció, i
afegeix que l’acció rescissòria “como se demostrará es renunciable después
de celebrado el contrato”. Prevenció certament innecessària, ja que el
caràcter renunciable de l’acció rescissòria no exigeix la pràctica de cap
mena de prova, si es recorda que de forma directa l’article 322 de la
Compilació del dret civil de Catalunya estableix que l’acció rescissòria
“solament serà renunciable després de celebrar el contracte lesiu...”.
D’acord amb aquestes
consideracions es podria entendre fins a cert punt incongruent la sentència
recorreguda, si hagués desestimat l’acció de rescissió per lesió basant-se
en la renúncia al seu exercici per la part agent amb una fonamentació tan
feble com és la desmostració del seu caràcter de renunciable. Però si ens
atenem a la pètita de l’escrit de contesta a la demanda, les coses són
diferents, ja que en el seu apartat
b)
interessa la part defenent la desestimació de l’acció rescissòria “a mayor
abundamiento (por) haber renunciado a esta la propia parte vendedora”. En
aquest punt sols cal recordar que les peticions que es fan en els escrits de
demanda i de contesta a la demanda constitueixen l’element fonamental per a
delimitar l’objecte del procés i limiten els poders decissoris de
l’organisme jurisdiccional que ha de resoldre el litigi per aplicació del
principi de rogació, que és un dels principis informadors del procediment
civil. Això vol dir, també, que l’organisme jurisdiccional no pot apartar-se
de les peticions fetes per les parts litigants sense incidir en el vici
d’incongruència, que es produeix, a més d’altres casos que ara no
interessen, quan la sentència no
fa cap mena de pronunciament
sobre qualsevol de les peticions fetes en el moment procesal oportú per les
parts litigants, ja que com precisa la Sentència del Tribunal Suprem de 23
de juny de 1989, és el contingut de la pètita, i no la fonamentació jurídica
que la precedeix, allò que determina de forma taxativa el cos de la decisió
que la part dispositiva de la sentència ha d’emetre. Amb la conseqüència,
doncs, que el fet d’haver desestimat l’acció rescissòria sobre la base de la
renúncia a l’exercici d’aquesta acció, com interessava la part defenent en el pètita del seu
escrit de contesta a la demanda, no permet qualificar la sentència
d’incongruent i, per tant, s’ha de desestimar el motiu primer del recurs
extraordinari per infracció processal.
Altra cosa és determinar si
aquesta renúncia a l’exercici de l’acció rescissòria s’ha acreditat de forma
correcta a les actuacions, però aquesta és una qüestió que cal examinar en
relació amb el motiu següent del recurs.
Sisè.
El motiu segon del recurs
extraordinari per infracció processal es fonamenta en l’article 469.3r de la
Llei d’enjudiciament civil, i al·lega infracció de l’article 506 de la Llei
d’enjudiciament civil de l’any 1881, que coincideix amb
l’article 270 de la
Llei d’enjudiciament civil actual, ja que segons la part recurrent s’ha
desestimat la demanda rescissòria partint d’un document fonamental aportat
de forma extemporània i indeguda a les actuacions.
Per tal de centrar l’objecte
d’aquest motiu del recurs és necessari fer una referència als fets següents.
Com s’ha assenyalat en els fonaments de dret anteriors, la part agent
interessava, amb caràcter subsidiari, la rescissió per lesió del contracte
de compravenda amb pacte de recuperar que s’havia celebrat l’any 1995. En el
seu escrit de demanda la part defenent es va oposar a l’acció rescissòria
al·legant, en la part que ara interessa, que el representant de la societat
agent i venedora havia renunciat a l’exercici de l’acció rescissòria després
de celebrat el contracte lesiu. Aquesta real i suposada renúncia apareix en
un document privat de data 17 de juny de 1997, i hem de recordar ara que
l’escrit de demanda és de data 4 d’agost de 1998 i l’escrit de contesta a la
demanda porta data de 13 d’octubre de 1998. Si ens atenem a aquesta relació
cronològica, en resulta sense cap mena de dubtes que el document de renúncia
a l’exercici de l’acció rescissòria ja existia quan es va iniciar el litigi;
i si el document fonamental per acreditar la improcedència de l’acció
rescissòria, per haver-se renunciat oportunament, no s’aporta amb l’escrit
de contesta a la demanda per tal de donar oportunitat a la part agent de
fer les consideracions oportunes sobre la seva eficàcia i el seu contingut,
això implica una contravenció clara de l’article 504.I de la Llei
d’enjudiciament civil anterior, que estableix de forma taxativa el deure
d’adjuntar a l’escrit de demanda o de contestació els documents en els quals
la part interessada fonamenti el seu dret; precepte que s’ha de posar en
relació amb l’article 506 de la mateixa Llei, que excepcionalment preveu la
possibilitat d’aportar amb posterioritat aquests documents fonamentals en
els supòsits que estableix, cap dels quals concorre en el cas del recurs.
D’aquesta consideració inicial
en resulta l’incompliment de la càrrega processal que establien els articles
504 i 506 de la Llei processal anterior, que després s’ha esmenat per unes
vies que com a mínim s’han de qualificar de poc clares. Efectivament, el dia
15 de març de 1999 va comparèixer en el jutjat de primera instància
l’administrador de la societat agent i venedora, que havia atorgat el
contracte de compravenda amb facultat de recuperar, i en la seva condició
d’administrador de la societat, que ja no ostentava si tenim present que
havia renunciat al càrrec en data 5 de febrer anterior, aportava una acta
notarial de data de 10 de març de 1999 en la qual s’atribuïa també de forma
indeguda la condició d’administrador de la societat agent, i manifestava que
ratificava la renúncia a l’acció rescissòria que havia fet en el document
privat de 17 de juny de 1997. Sols cal afegir ara que aquesta compareixença
va ser desautoritzada pel nou administrador de la societat agent mitjançant
compareixença en el jutjat el dia 17 de març de 1999.
A la segona instància la part
defenent interessa la pràctica d’unes proves, una de les quals era una acta
notarial de data 11 de maig de 2000 atorgada per l’administrador de la
societat agent que havia atorgat el contracte de compravenda amb facultat de
recuperar, en la qual manifestava que havia atorgat l’acta notarial abans
esmentada de 10 de març de 1999 coaccionat per la part defenent. I es va
incorporar també a les actuacions una altra acta notarial de data 7 de
juliol de 2000, atorgada pel mateix administrador anterior de la societat,
en la qual manifestava que el dia
17 de juny de 1997 havia signat el document privat de renúncia a l’exercici
de l’acció rescissòria, que el notari autoritzant de l’acta
protocol·litzava.
La sentència d’apel·lació
revoca en aquest punt la de primera instància i desestima l’acció per
rescissió per lesió en més de la meitat del preu just basant-se en el
document de renúncia que havia signat l’administrador de la societat
venedora el dia 17 de juny de 1997, és a dir, quan es trobava en exercici
del càrrec i, per tant, amb facultats per a renunciar. Però hem de remarcar
seguidament que en el recurs extraordinari per infracció processal no es
discuteix el problema de fons sobre eficàcia de la renúncia feta per
l’administrador de la societat venedora, sinó el
problema de si s’ha acreditat de forma escaient la renúncia a les
actuacions. I hem d’adelantar des d’ara que la resposta és negativa, com
resulta dels raonaments següents.
Setè.
La càrrega processal
d’acompanyar amb l’escrit de demanda o de contestació els documents en els
qual les parts litigants fonamenten el seu dret a la tutela judicial que
demanen, té una fonamentació prou sòlida, que no és altra que evitar que
qualsevol de les parts pugui sorprendre l’adversa amb documents importants
quan l’estat del procés ja no permet contrarestarlos, sempre que es tracti
de documents justificatius de fets que tenen relació inmediata amb la
qüestió objecte del litigi i que poden influir en la seva decisió (Sentència
del Tribunal Suprem de 3 d’abril de 1954). Circumstància que evidentment
concorre en el cas que ara s’ha de resoldre, ja que no hem d’oblidar que la
desestimació de la pretensió subsidària de la demanda es fonamenta en el
document de renúncia aportat de forma irregular a les actuacions.
Per tal de justificar aquesta
afirmació sols hem d’afegir que si realment el document de data 17 de juny
de 1997 ja existia en aquesta data, qüestió que en un recurs extraordinari
per infracció processal no és necessari examinar, el document s’havia de
presentar amb l’escrit de contesta a la demanda, d’acord amb el que
estableixen els articles 504 i 506 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881,
i no és suficient l’afirmació que es fa en el mateix escrit que ja
s’acreditaria en un moment posterior la renúncia, que fins i tot permet
posar en dubte l’existència en aquells moments del document esmentat. Una
referència més concreta al document sols apareix a l’acta notarial
de 10 de març de 1999, aportada a les actuacions el dia 15 del mateix mes
per l’administrador de la societat quan ja havia cessat en el càrrec, en la
qual afirma que ratifica la renúncia a l’acció rescissòria que ja havia fet
en el document de 17 de juny de 1997, però sense aportar aquest document
perquè, hem de suposar, estava en poder dels compradors, que eren els
beneficiats per la renúncia. En canvi a l’acta notarial posterior de 7 de
juliol de 2000, atorgada per la mateixa persona que havia ostentat el càrrec d’administrador de la societat
i aportada a les actuacions en la segona instància, lliura el document al
notari autoritzant per a la seva protocol·lització, fet que posa en
evidència que tenia el document en el seu poder en aquells moments i que,
per tant, no es trobava en poder dels beneficiaris de la renúncia, com
sembla que hauria estat procedent; però en qualsevol cas posa de manifest
que el document que es trobava en el seu poder el podia haver aportat a les
actuacions a la compareixença que va fer davant del jutjat de primera
instància, i per motius que no s’expliquen sols apareix en la segona
instància i no com a document original, sinó com a annex d’una acta notarial
per via de protocol·lització. En canvi apareix de forma sorpresiva a la
prova testifical practicada en la segona instància a petició de la part
defenent i també apel·lant, amb la finalitat que el testimoni pugui declarar
sobre l’autenticitat de la seva signatura, com a document adjunt a l’acta
notarial de 22 de febrer de 2000, sense que es doni cap explicació de com i
en quina forma aquest document fonamental s’incorpora a les actuacions, ja
que no consta la seva admissió per la Sala d’apel·lació.
De tots aquest fets en resulta
no sols l’incompliment de les prevencions que establien els articles 504 i
506 de la Llei d’enjudiciament civil sobre aportació dels documents
fonamentals a les actuacions, sinó també i de forma prou clara unes greus i
reiterades infraccions del principi de la bona fe processal, que segons
l’article 11.1 de la Llei orgànica del poder judicial s’ha de respectar en
qualsevol tipus de procediments (en el mateix sentit es pronuncia l’article
247 de la Llei d’enjudiciament civil actual) i que en el cas que ara s’ha de
resoldre es tradueix en el deure d’aportar a les actuacions tots els
documents en els quals basa el seu sistema de defensa enfront de les
pretensions de la part agent per tal de garantir el seu dret de defensa o,
en paraules de la Sentència del Tribunal Suprem de 9 de desembre de 1960 per
“obvias razones de ética procesal”.
I la infracció
d’aquest deure ha de comportar necessàriament que els documents fonamentals
aportats de forma extemporània i, a més a més, irregular, no poden tenir cap
mena d’influència en la decisió del litigi (Sentència del Tribunal Suprem de
4 d’abril de 1942), perquè així ho exigeix el principi de preclusió, que
suposa un obstacle decisiu a la seva aportació en un moment processal
posterior.
Vuitè.
Els raonaments anteriors porten
a l’estimació del motiu segon del recurs extraordinari per infracció
processal, que es fonamenta en l’article 469.3 de la Llei d’enjudiciament
civil i la innecessarietat d’entrar a examinar el motiu tercer, que al·lega
infracció de
l’article 24 de la Constitució, ja que com esmenta la mateixa
part recurrent el motiu coincideix amb el primer, examinat abans i refusat,
sobre congruència, i amb l’anterior, que s’ha estimat, per fonamentar-se la
sentència en un document unit a les actuacions de forma irregular; i amb la
precisió encara de fonamentar-se el motiu tercer del recurs en un projecte
en relació amb el qual l’article 5.4 de la Llei orgànica del poder judicial
estableix una regla especial de competència quan el recurs de cassació es
fonamenta en la infracció de precepte constitucional.
D’acord amb allò que preveu la
disposició final setzena, apartat 1, regla 7 de la Llei d’enjudiciament
civil, és procedent retornar les actuacions a la Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Tarragona, per tal que resolgui la pretensió
subsidiària sobre rescissió per lesió en més de la meitat del preu just,
sense tenir en compte el document privat de 17 de juny de 1997.
Novè.
Pel que fa a les costes, cal
precisar que l’estimació del motiu segon del recurs extraordinari per
infracció processal determina la desestimació parcial de la demanda en la
part que fa referència a l’acció principal que exercia la part agent; amb la
conseqüència que no escau fer una condemna expressa en costes en la primera
instància segons l’article 394.2 de la Llei d’enjudiciament civil.
I pel que fa a les costes
originades pels recursos interposats contra la resolució de primera
instància, la desestimació dels cincs primers motius del recurs de cassació
i l’estimació parcial del recurs extraordinari per infracció processal
determinen que no escau fer un pronunciament especial sobre costes en el
recurs d’apel·lació ni respecte als recursos interposats davant d’aquesta
Sala, segons preveu l’article 398 de la Llei d’enjudiciament civil.
Vistes les disposicions legals
esmentades i la resta d’aplicació pertinents,
DECIDIM
Que hem de desestimar els cinc
primers motius del recurs de cassació i el motiu primer del recurs
extraordinari per infracció processal i hem d’estimar el motiu segon del
recurs extraordinari per infracció processal que ha interposat el procurador
del tribunals senyor Lluís Colet i Panadés, que actua en nom i representació
de XXXXX, SA, i decretem que s’han de retornar les actuacions a
la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona per tal que
resolgui les qüestions que s’han de sotmetre a la seva decisió segons el
fonament de dret vuitè d’aquesta resolució, sense fer una condemna expressa
de costes del recurs de cassació ni en les instàncies inferiors.
Així per aquesta Sentència ho
pronunciem, ho manem i ho signem.
|
|
