Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 28 de gener de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 28 de gener de 2002 núm. 4/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 60/01 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 181/2000, com a conseqüència de les actuacions de major quantia núm. 1032/96 seguides davant el Jutjat de 1a Instància 44 de Barcelona. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert. És part contra la qual es recorre la Sra. Y1, representada pel procurador Sr. Jorge Martorell Puig.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Jordi Martorell Puig, que va actuar en nom i representació de la Sra. Y1, va formular demanda de major quantia núm. 1032/96 al Jutjat de 1a Instància núm. 44 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 30 d’octubre de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: "Que estimando la demanda presentada por el Procurador Sr. Jordi Martorell Puig en la representación que tiene acreditada de Y1 representada por el Procurador Francisco Javier Manjarín. Debo declarar y declaro la nulidad del contrato de compraventa otorgado el día 9 de diciembre de 1992 y su escritura complementaria de igual fecha, declarando que las 8/11 avas partes indivisas del inmueble sito en la calle XXXXX, XX, de Barcelona pertenecen a la comunidad hereditaria formada por la sucesión de Dª X1 y se condena a la demandada a restituir la posesión mediata del referido inmueble a la comunidad hereditaria, declarándose la posesión de mala fe por parte de la demandada desde la fecha de fallecimiento de la X1. Condenando a la demandada a restituir a la masa de la herencia los frutos y utilidades percibidas respecto a las porciones indivisas del inmueble de la calle XXXXX, XX, desde la fecha de fallecimiento de la X1 hasta la efectiva restitución posesoria en la cantidad que se acredite en ejecución de sentencia.

“Que debo desestimar y desestimo la demanda reconvencional formulada por el Procurador Sr. Francisco Javier Manjarín en la representación que tiene acreditada de X1 contra Y1 representada por el Procurador Sr. Jordi Martorell Puig.

Debo absolver y absuelvo a la demandada de los pedimentos contenidos en la misma.”

Segon. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Francisco Javier Manjarín, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 31 de juliol de 2001, amb la següent part dispositiva:

“Estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de D.ª X1 y también en parte la adhesión planteada por la actora frente a la sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 44 de Barcelona, en autos de Declarativo Mayor Cuantía núm. 1032/96, debemos confirmar como confirmamos la misma a excepción de la condena a entregar frutos y utilidades del inmueble de la C/ XXXXX, XX, de esta ciudad, que se amplía con los frutos dejados de percibir y la imposición de las costas de la demanda principal que no se imponen a ninguna de las partes.

“No se verifica especial pronunciamiento en cuanto a las costas de la apelación.”

Tercer. Amb data 27 de setembre de 2001 el procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert va presentar escrit de preparació de recurs de cassació. Així mateix el procurador Sr. Gorga Martorell Puig, amb data 28 de setembre de 2001, va presentar escrit de preparació de recurs de cassació i de recurs extraordinari per infracció processal. Per una provisió de data 4 d'octubre de 2001 es van tenir per preparats els recursos de cassació interposats contra la Sentència de data 31 de juliol de 2001 dictada per la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Per mitjà d’un escrit de data 30 d’octubre de 2001 el procurador Sr. Jorge Martorell Puig va desistir i renunciar a formalitzar els recursos de cassació i extraordinari per infracció procesal contra la Sentència de 31 de juliol de 2001. En data 6 de novembre de 2001 es va dictar una interlocutòria en la qual es va tenir per desistit i renunciat el procurador Sr. Martorell Puig, en nom i representació de la Sra. Y1, a formalitzar els recursos de cassació i extraordinari per infracció processal.

Quart. El procurador Sr. Francisco Javier Manjarín Albert, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els motius següents:

Primer. “Se denuncia la infracción del artículo 1253 del Código civil, pues de los hechos que la sentencia considera probados se deduce, según las reglas del criterio humano, que el negocio jurídico cuya nulidad postula la demanda disimula una donación remuneratoria válida y eficaz.”

Segon. “Se denuncia la infracción del artículo 1281, párrafo 1º del Código civil y, subsidiariamente, de su párrafo segundo.”

Tercer. “Se denuncia la infracción de los artículos 1259 y 1727 del Código civil.”

Quart. “Se denuncia la infracción del artículo 633 del Código civil.”

Cinquè. “Se denuncia la infracción del artículo 1276 del Código civil.”

Sisè. “Se denuncia la infracción del artículo 1 del Codi de successions (Ley de la Generalitat de Catalunya núm. 40/91, de 30 de diciembre).”

Cinquè. Per mitjà d’una provisió de la Secció Catorzena d’aquesta Audiència es va tenir per interposat aquest recurs de cassació, i d’acord amb l’art. 482 de la LEC de 1/2000, es van remetre les actuacions a aquesta Sala. Per una provisió d’aquesta Sala de 15 de novembre de 2001, d’acord amb l’articles 483 de la Llei 1/2000, d’enjudiciament civil, van passar les actuacions al magistrat ponent per tal que resolgué sobre la seva admissió o no. Per una altra provisió de data 22 de novembre de 2001 es va admetre el recurs de cassació, i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va traslladar per 20 dies a la part recorreguda perquè formalitzés la seva oposició al recurs, la qual cosa va realitzar el procurador Sr. Jorge Martorell Puig mitjançant un escrit de data 20 de desembre de 2001; d’acord amb l’art. 486.1 de la LEC 1/2000 s’assenyalà el proppassat dia 14 de gener a les 11.30 hores per a la votació i la decisió, les quals van tenir lloc.

Ha estat designat ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la finalitat de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació que ara s’ha de resoldre, interessa fer una referència breu als fets següents, que s’han acreditat de forma escaient a les actuacions:

A. El dia 22 de desembre de 1986 la senyora K va vendre en escriptura pública a la seva neboda senyora X1 dues onzenes parts de la finca que es troba al carrer XXXXX, núm. XX, de Barcelona; i el dia 29 de desembre de 1988, la mateixa senyora K va vendre en una altra escriptura pública a la seva neboda senyora Y1 una onzena part de la finca esmentada.

 

B. El dia 14 de febrer de 1992 la senyora K va atorgar a la notaria de L una escriptura pública de poders generals indistints a favor de les seves nebodes senyores X1 i Y1 per a administrar i disposar dels béns de la poderdant i també amb la facultat d’“incidir en la figura jurídica de la autocontratación y contraprestación de intereses”.

C. El dia 9 de desembre de 1992 la senyora X1, que actuava en nom propi i com a representant de la seva tia senyora K, va atorgar una escriptura pública de compravenda en la qual la senyora X1 comprava les vuit onzenes parts que tenia la seva tia i poderdant sobre la finca esmentada del carrer XXXXX, núm. XX, de L2, pel preu de 101.120.828 pessetes, amb renúncia per part de la venedora a l’exercici de l’acció de rescissió per lesió en més de la meitat del preu just; i amb el pacte de subjectar-se la transmissió del dret de propietat a favor de la compradora a la condició suspensiva d’obtenir la venedora un habitatge de les mateixes característiques del que tenia a la finca objecte del contracte.

D. El mateix dia 9 de desembre de 1992 va ser autoritzada per un altre notari de L3 una escriptura pública, atorgada igualment per la senyora X1, en nom propi i en representació de la seva tia senyora K, en la qual la senyora X1 cedia en precari a la senyora K el pis sisè de la casa que es troba al carrer XXXXX, núm. XX, de L2, perquè hi pogués establir el seu habitatge, amb la precisió que amb aquest fet s’hauria de considerar complerta la condició suspensiva que s’havia pactat a l’escriptura pública de compravenda de la mateixa data.

E. Apareix també a les actuacions una còpia d’un document privat signat per la senyora K de data 15 de desembre de 1993, en el qual manifesta: “La suscrita K hace constar que su sobrina apoderada general X1 le tiene rendidas cuentas de las cantidades por ella recibidas como mandataria de la suscrita, incluso del precio que le correspondió por la venta de las participaciones indivisas que tenía la suscrita en la propiedad de la casa núm. XX de la calle de XXXXX de esta ciudad y de las participaciones que en la propiedad de la finca de la calle del XXXXX de L4 y que vendió a dicha apoderada. Por ello, por haber abonado el saldo resultante y cuanto le correspondía, firmar carta de pago de las cantidades recibidas y se declara totalmente saldada y finiquitada con su dicha apoderada y sin nada más pedir ni reclamarle. Queda D.ª X1 dispensada en lo sucesivo de rendir cuentas ni a la suscrita ni a sus herederos o sucesores por los actos que realice ni cantidades que perciba como apoderada de la suscrita”.

F. La senyora K va atorgar testament notarial obert el dia 17 de desembre de 1992, en el qual ordenava uns llegats a favor de les seves nebodes senyores X1 i Y1 i a la vegada les instituïa hereves per meitats indivises. La testadora va morir el dia 14 de febrer de 1994 a l’edat de vuitanta-tres anys.

G. El mes de desembre de 1996 la senyora Y1 va interposar una demanda contra la seva germana X1 en la qual interessava, en la part que aquí i ara interessa, que al seu dia es dictés sentència que declarés la nul·litat absoluta per causa de simulació de la venda de les vuit onzenes parts indivises de la finca que es troba al carrer XXXXX, núm. XX, de L2, les quals formen part de la comunitat hereditària que es deriva de la successió de la senyora K; que es condemni la defenent a restituir a la comunitat hereditària les vuit onzenes parts indivises de la finca esmentada; que es declari que la possessió per la deferent de les porcions indivises s’ha de qualificar de possessió de mala fe des del dia 9 de desembre de 1992 o, en el seu cas, des de la data de contesta a la demanda, i que es condemni la defenent a restituir a la comunitat hereditària els fruits i rendiments percebuts o que ha deixat de percebre, d’acord amb allò que preveu l’article 455 del Codi civil.

H. En el seu escrit de contesta a la demanda, la defenent va interessar la desestimació de les pretensions de la part agent, ja que va al·legar que es tractava d’una venda real atorgada per la causant a favor de la seva neboda amb la finalitat de pagar els deutes que havia contret envers la compradora; i va interposar a la vegada una demanda reconvencional, en la qual interessava que es dictés sentència que condemnés l’agent a aportar a la comunitat hereditària de la senyora K les quantitats que esmentava a la demanda reconvencio nal, com també a retre comptes de la gestió que havia realitzat de les finques propietat de la testadora que es troben al municipi de Begur.

I. El Jutjat de Primera Instància 44 de Barcelona va dictar Sentència el dia 30 d’octubre de 1999, que declarava la nul·litat dels contractes que s’havien convingut a les escriptures públiques de 9 de desembre de 1992 i establia que les vuit onzenes parts indivises de la finca del carrer XXXXX, núm. XX, de L2 pertanyen a la comunitat hereditària de la senyora K; condemnava la defenent a restituir la possessió mediata de la finca a la comunitat hereditària; declarava que la possessió de la defenent s’havia de qualificar de mala fe des de la mort de la testadora, i, finalment, condemnava la defenent a restituir a la comunitat hereditària els fruits i rendiments percebuts respecte a les porcions indivises de la finca esmentada.

J. Ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució que va estimar en part la Sentència dictada per la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 31 de juliol de 2001, que va ser estimat en part, en el sentit de fer extensiva la condemna de la defenent a lliurar a la comunitat hereditària els fruits i rendiments que no havia percebut.

 K. La defenent senyora Y1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència.

Segon. El motiu primer del recurs al·lega infracció de l’article 1253 del Codi civil, ja que, segons la part recurrent, dels fets que la sentència d’apel·lació considera provats se’n dedueix, d’acord amb les regles del criteri humà, que entre la causant senyora K i la seva neboda que ara recorre en cassació, es va convenir una donació remuneratòria, que qualifica de vàlida i eficaç.

En relació amb aquest motiu primer del recurs sembla oportú fer una observació preliminar, com és posar de manifest que en el seu escrit de contesta a la demanda la defenent va insistir en la tesi que l’escriptura pública de compravenda de 9 de desembre de 1992, que havia atorgat l’actual recurrent com a representant de la seva tia com a part venedora i en nom propi com a compradora, s’havia de qualificar de compravenda, ja que el preu es concretava en les quantitats que la venedora devia a la compradora i, per tant, era una venda volguda i ordenada per la seva tia; i segons resulta de la prova de confessió en judici de la defenent, i ara recurrrent, en absoldre les posicions formulades per l’adversa va declarar sense cap mena d’ambigüitats que es va convenir un contracte de compravenda i que el preu es va pagar per via de compensació de les quantitats que la venedora devia a la compradora.

Davant d’aquestes manifestacions resulta sorprenent que ara, en el tràmit de cassació, es defensi de forma aferrissada que el contracte s’ha de qualificar de donació remuneratòria atorgada per la causant de la successió a favor de la seva neboda, amb oblit total de la tesi que havia mantingut, almenys fins al període de proves, que l’escriptura pública de 1992 documentava una compravenda real i vertadera. Aquest canvi de posició es pot explicar, de forma versemblant, pel fet que la defenent no va acreditar de forma convincent l’existència d’uns deutes que s’havien de compensar mitjançant la venda de la finca a favor de la neboda, fet que suposava la inexistència d’una compravenda per manca del requisit essencial del preu (article 1445 del Codi civil). Davant d’aquesta situació, la part defenent, i ara recurrent, de forma clara contradiu la posició que havia mantingut fins aleshores i no dubta a afirmar que darrera la compravenda aparent que documenta l’escriptura pública de l’any 1992, s’encobria una donació remuneratòria que la tia havia atorgat a favor de la neboda, amb la finalitat de remunerar-ne els serveis sobre gestió dels interessos patrimonials de la testadora.

Aquest fets permeten establir uma primera conclusió, com és la vulneració del principi general de bona fe, que obliga a un comportament de la persona objectivament just i lleial (Sentència del Tribunal Suprem de 26 d’octubre de 1995) i la subsegüent interdicció d’actuar en contradicció amb els actes propis anteriors, sempre que això suposi una actuació incompatible amb la conducta anterior. Com resulta, per exemple, de la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional en la seva Sentència de 21 d’abril de 1988 i pel Tribunal Suprem en les seves sentències de 24 de juny de 1996 i 23 de juliol de 1998, en les quals es precisa que la part recurrent, en la seva actuació processal, ha infringit de forma clara la doctrina dels actes propis, que es fonamenta en la protecció que objectivament mereix la confianza que fonamentalment s'ha posat en el comportament aliè i en la regla de la bona fe, que imposa el deure de coherència en el comportament, que constitueix des d’aquesta perspectiva un límit a l’exercici dels drets. Amb la conseqüència que s’ha de qualificar d’inadmissible una pretensió contrària al principi general de bona fe i contrària també a la prohibició d’actuar contra els actes propis. Com s’ha d’afirmar igualment que la conducta de la part recurrent és contrària al principi de la bona fe processal, que obliga a formular en els escrits de conclusions de forma clara i precisa les pretensions que s’esgrimeixen amb la finalitat d’evitar confusions a la part adversa que obstaculitzin els seus drets de defensa, amb la subsegüent interdicció de la mutatio libelli i de la modificació, en el període de conclusions, dels arguments jurídics que s’han al·legat durant les fases anteriors del procediment.

Tercer. Si d’aquestes consideracions generals passem ara a l’estudi més concret del motiu primer del recurs de cassació, hem d’esmentar que la part recurrent al·lega que de tots els fets que esmenta la sentència recorreguda en resulta que, segons les regles del criteri humà, s’ha d’arribar forçosament a la conclusió que el contracte de compravenda de l’any 1992 dissimula una donació remuneratòria a favor de la recurrent, conclusió que segons el seu punt de vista s’acredita de forma fins i tot més clara segons el contingut del document privat de l’any 1993, al qual s’ha fet referència en el fonament de dret primer d’aquesta resolució.

De l’article 619 del Codi civil en resulta que la donació remuneratòria és també una donació, que té com a causa retribuir d’alguna forma els serveis que el donatari ha prestat al donant sempre que no constitueixin deutes exigibles i que es fonamenti en l’anomenada causa remuneratòria, que segons l’article 1274 del mateix Codi consisteix en el designi de retribuir el benefici que es remunera. De l’article 619 del Codi civil esmentat n’interessen ara les paraules inicials, és a dir que la donació remuneratòria és també una donació, que per tant es regeix per les normes del Codi civil que regulen les donacions, ja que si es fa per tal de remunerar serveis exigibles no es pot qualificar de donació sinó de pagament d’un deute fonamentat en una causa onerosa, que és la tesi que havia mantigut inicialment la part ara recurrent i que després ha abandonat. En canvi, si la donació es fa per tal de remunerar serveis el pagament dels quals no és exigible, l’atribució s’ha de qualificar de donació i subjectar, per tant, a la normativa de les donacions, com ha posat en relleu amb insistència la jurisprudència, segons resulta, per exemple, de les sentències del Tribunal Suprem de 2 de març de 1961, 11 de desembre de 1986 i 23 d’octubre de 1995, que fan ressaltar la liberalitat que presideix l’actuació del donant i la manca de l’obligació de remunerar. Si per via d’hipòtesis admetem, doncs, que el contracte anomenat de compravenda de l’any 1992 encobreix o dissimula una donació remuneratòria, n’hem de considerar en aquests moments la validesa. El contracte presenta, com s’ha indicat abans, la particularitat de tractar-se d’un vincle contractual establert per una sola persona que, com a part disponent o alienant, actua en qualitat de representant o apoderada de la seva tia i, com a part adquirent, actua en nom propi; és a dir, ens trobem davant d’un supòsit d’autocontractació, que en el cas del recurs no presenta problemes especials, ja que l’escriptura de poders de 14 d’abril de 1992 que va otorgar la senyora K a favor de les seves nebodes, una d’elles la recurrent, inclou de forma explícita la facultat d’autocontractació.

De totes formes el problema que ara interessa considerar és si, segons la mateixa escriptura de poders, les nebodes podien disposar per via de donació dels béns de la seva poderdant. I en aquest punt la resposta és igualment clara, ja que de l’apartat c) de l’escriptura de poders en resulta que les nebodes podien “por cualquier otro título oneroso enajenar y adquirir bienes muebles e inmuebles, derechos reales y personales y establecimientos mercantiles”, i de l’apartat e) de la mateixa escriptura de poders en resulta que les nebodes podien acceptar donacions fetes a favor de la donant pures, condicionals o oneroses, amb la conseqüència que exclou la possibilitat d’atorgar donacions en nom de la seva poderdant i, amb una segona conseqüencia, com és que la facultat d’autocontractació, que esmenta l’apartat l) de la mateixa escriptura de poders, no es pot fer extensiva a la possibilitat de fer una donació a favor de la neboda, ja que un poder que faculta per a disposar a títol onerós, no faculta per a disposar a títol de donació, i —recordem una vegada més— la donació remuneratòria és, segons l’article 619 del Codi civil, una donació. En aquest sentit és significativa la Sentència del Tribunal Suprem d’1 d’octubre de 1991, segons la qual un poder per a comprar, vendre o permutar no faculta ni permet conferir validesa a la compravenda atorgada per l’apoderada que dissimula una donació, ja que l’apoderada està mancada de poders suficientes per a atorgar aquest contracte simulat.

De tots aquests raonaments en resulta la inconsistència del motiu primer del recurs de cassació fonamentat en l’article 1253 del Codi civil relatiu a la prova de presumpcions, ja que no és possible presumir l’existència d’una donació, encara que es qualifiqui de remuneratòria, si es va atorgar sense ostentar unes facultats suficients per a disposar a títol gratuït dels béns de la poderdant.

Tercer. El motiu segon del recurs es fonamenta en l’article 1281,I del Codi civil, sobre interpretació dels contractes, i la part recurrent hi al·lega que la resolució d’apel·lació infringeix el precepte esmentat i, subsidiàriament, el seu apartat segon, ja que entén que el document privat que va atorgar la seva tia i causant, la senyora K, implica una aprovació i ratificació dels actes realitzats per la seva neboda, i ara part recurrent, i a més a més expressa de forma clara la seva voluntat de donar.

D’acord amb allò que estableix l’article 1259,II del Codi civil la ratificació s’ha de configurar jurídicament com un negoci jurídic unilateral, que es tradueix en una declaració de voluntat unilateral feta pel representat o poderdant amb la finalitat d’assumir les conseqüències dels actes realitzats pel representant sense una legitimació suficient. Per tant, la declaració de voluntat que origina la ratificació ha de ser una declaració de voluntat feta sense cap dels vicis del consentiment de la voluntat contractual segons l’article 1265 del Codi civil i subjecta a les regles generals sobre interpretació dels negocis jurídics entre vius, entre les quals es troba evidentement l’article 1281 del Codi civil, en què es fonamenta aquest motiu de cassació.

Prenent com a base aquestes precisions s’ha d’examinar el contingut del document privat de l’any 1993, que, segons la part recurrent, posa de manifest de forma clara i evident la voluntat de la poderdant de ratificar una donació. En relació amb la matèria objecte del recurs, és a dir la disposició de les quotes indivises que tenia la poderdant sobre la casa del carrer XXXXX, núm. XX, de L2, manifesta la senyora K que la seva neboda i apoderada ha rendit comptes de la gestió que ha portat a terme com a mandatària seva, fins i tot en relació amb el preu que havia de percebre per la venda de les quotes indivises de la finca esmentada, que la neboda va vendre com a apoderada, i per haver percebut el ròssec al seu favor i tot allò que tenia dret a percebre signa carta de pagament de les quantitats rebudes i es declara totalment satisfeta i finiquitada en relació amb la seva apoderada, sense poder exigir-li res més. El sentit del document és, doncs, prou clar, ja que si seguim en aquest punt la tesi de la recurrent, la senyora K ratifica la venda que va fer la seva neboda i apoderada de les quotes indivises que tenia en la finca esmentada i per això precisa que ha percebut el preu que li corresponia per aquesta venda i signa carta de pagament de les quantitats rebudes.

Si la part recurrent hagués estat conseqüent amb la postura inicial que va mentenir en el litigi, és a dir l’escriptura pública de l’any 1992 que documentava una veritable compravenda, sense massa dificultats el document privat es podria configurar com una ratificació dels actes realitzats per la neboda excedint les facultats que es derivaven dels poders conferits.

Però des del moment en què es desdiu de la seva posició inicial per acollir la tesi de la donació remuneratòria, no té cap fonament seriós deduir d’unes declaracions de voluntad fetes per la poderdant amb la finalitat de ratificar un contracte de compravenda, voluntat de ratificar una donació, ja que del context del document se’n podria fins i tot deduir que es volia fer creure a la senyora K que ratificava una compravenda que mai va existir, amb la conseqüència d’haver fet la ratificació amb un vici del consentiment rellevant.

Però fins i tot si es prescindeix de l’existència d’un possible error en el consentiment a l’hora de signar el document privat de l’any 1993, és un fet rellevant que l’escriptura de poders de l’any 1992 sols facultava les nebodes apoderades per a disposar a títol onerós dels béns de la seva tia, i el document privat de l’any 1993 no fa altra cosa que ratificar i atorgar carta de pagament en relació amb una compravenda. Des d’aquesta perspectiva, doncs, s’al·lega de forma inoportuna, en el motiu segon del recurs de cassació, infracció de l’article 1281,I del Codi civil, ja que el sentit literal del document és prou clar. I l’intent de la part recurrent de voler fer extensiva la ratificació a la donació remuneratòria que ha al·legat de forma extemporània, està mancat d’una fonamentació seriosa, especialment si no s’oblida que segons l’article 1713.II del Codi civil s’exigeix un mandat exprés per tal que l’apoderat o mandatari pugui realitzar actes dispositius; requisit, el del mandat exprés, que té una rellevància especial amb referència a la donació, atès que segons l’article 618 del Codi civil es fa sempre a favor d’una persona determinada, i aquesta circumstància posa en relleu que es pressuposa sempre una intervenció personal del mateix donant que es tradueix a individualitzar la persona del donatari encara que el donant actuï per mitjà d’un representant.

Per consegüent, el document privat de l’any 1993 no vol esmenar ni ampliar les facultats de les nebodes, sinó únicament ratificar la compravenda atorgada per una d’elles dins els límits de les seves facultats per a disposar dels béns de la seva poderdant a títol onerós, però sense que del document aparegui cap indici mitjY1ment fiable d’una voluntat de la poderdant de fer extensives les facultats de les nebodes als actes de disposició a títol gratuït.

Cal assenyalar, finalment, en relació amb aquest motiu segon del recurs de cassació, que segons l’article 633 del Codi civil s’exigeix per a la validesa de les donacions de béns immobles el seu otorgament en escriptura pública com a requisit de forma ad solemnitatem, segons un criteri jurisprudencial reiterat (sentències del Tribunal Suprem de 10 de novembre de 1994, 19 de juny i 13 de juliol de 1999, a títol d’exemple). I si es relaciona aquest article 633 del Codi civil amb l’article 1280 del mateix Codi, segons el qual s’exigeix també el requisit de l’escriptura pública en relació amb els poders que tinguin per objecte un acte que s’ha de redactar en escriptura pública, la ratificació d’una donació que s’ha d’atorgar necessàriament en escriptura pública s’ha de fer observant els mateixos requisits de forma i, per tant, no es pot atribuir els efectes propis de la ratificació, en el cas del litigi, al document privat de l’any 1993. Com a conseqüència s’ha de desestimar el motiu segon del recurs de cassació.

Quart. El motiu tercer del recurs al·lega infracció dels articles 1259, 1714 i 1727 del Codi civil. Segons la part recurrent, la sentència d’apel·lació ha infringit els preceptes esmentats, ja que en el document privat de l’any 1993 la senyora K hauria ratificat l’actuació de la seva neboda i apoderada en relació amb els actes dispositius que va realitzar respecte a les participacions indivises que tenia la seva tia a la finca del carrer XXXXX, núm. XX, de Barcelona.

El motiu és igualment desestimable d’acord amb el que s’ha argumentat en els fonaments de dret anteriors. En primer lloc perquè no és cert que la part ara recurrent hagués actuat d’acord amb les facultats que es derivaven del poder de representació, ja que el poder facultava la neboda únicament per a disposar a títol onerós dels béns de la seva poderdant, però no per a disposar d’aquests béns per via de donació. I en segon lloc perquè el document privat de l’any 1993 ratificaria, en tot cas, les conseqüències que es derivarien de la compravenda de les parts indivises de la finca esmentada a favor de la neboda apoderada, però no fa cap referència a la ratificació de les donacions fetes per l’apoderada a favor seu, excedint les facultats que es deriven del poder de representació.

Cinquè. El motiu quart del recurs al·lega infracció de l’article 633 del Codi civil. En el desenvolupament d’aquest motiu s’esmenta que la jurisprudència del Tribunal Suprem s’ha inclinat per a reconèixer validesa a l’escriptura pública de compravenda per entendre que s’han complert els requisits de forma que exigeix l’article 633 del Codi civil per a la donació de béns immobles.

En relació amb aquest motiu del recurs cal precisar que per a la validesa d’una donació remuneratòria de béns immobles, s’ha de complir el requisit del seu atorgament en escriptura pública segons l’article 633 del Codi civil, ja que segons l’article 619 del mateix Codi la donació remuneratòria també és una donació. I quant al criteri jurisprudencial que esmenta el recurrent, sols cal afegir que fa referència al supòsit d’haver-se convingut un contracte de compravenda que segons la voluntat d’ambdues parts contractants encobreix o disimula una donació, perquè hi ha una voluntat autèntica de donar per part del donant; circumstància que no concorre en el cas del recurs, ja que, com s’ha raonat de forma extensa en els fonaments de dret anteriors, la pretesa donació remuneratòria s’hauria atorgat al marge de la voluntad de la senyora K, que sols havia legitimat la neboda i apoderada per a disposar a títol onerós dels béns de la poderdant, amb la conseqüència que de l’escriptura pública anomenada de compravenda no se’n pot deduir una voluntat de donar de la poderdant.

I com s’ha raonat també en els fonaments de dret anteriors, el document privat de l’any 1993 no ofereix cap argument convincent que pugui donar a entendre que es ratificava la pretesa donació remuneratòria, ja que el document es refereix sols al destí que ha donat l’apoderada als diners que ha obtingut per la venda de la participació que tenia la seva poderdant a la finca del carrer XXXXX de L2. Per tant, i sense necessitat de més argumentacions, s’ha de desestimar també aquest motiu del recurs de cassació.

 

Sisè. El motiu cinquè del recurs al·lega infracció de l’article 1276 del Codi civil, segons el qual l’expressió d’un causa falsa en els contractes no n’origina la nul·litat, si es prova que es fonamenten en una altra causa verdadera i lícita. I afegeix la part recurrent que havent-se acreditat, especialment pel document privat de l’any 1993, que concorren tots els requisits imprescindibles per a la validesa de la donació remuneratòria, especialment l’animus domandi, dissimulat pel contracte de compravenda, l’article 1276 del Codi civil determina que s’ha de conferir validesa a la donació remuneratòria dissimulada.

L’argumentació de la part recurrent seria admissible si realment s’hagués acreditat l’existència d’una voluntat de donar per part de la senyora K, voluntat que com s’ha dit i repetit no apareix ni a l’escriptura pública de poders de l’any 1992, que sols faculta per a disposar a títol onerós dels béns de la poderdant, ni al document privat de l’any 1993, que sols ratifica la gestió de la neboda apoderada en relació amb la venda de les participacions que tenia la seva poderdant en una finca i el rendiment de comptes en relació amb el preu que s’havia obtingut de la compravenda.

Tal vegada és oportú afegir encara, amb referència al motiu de cassació que ara s’examina, que l’actuació de la recurrent en relació amb la compra de la participació que tenia la seva poderdant en la finca del carrer XXXXX de L2, es pot configurar jurídicament no com una gestió excessiva de la neboda més enllà de les facultats que resulten del poder de representació, sinó una gestió abusiva, ja que disposa dels béns de la seva poderdant no en interès seu, sinó en interès propi, ja que per definició la donació és un acte perjudicial per al donant que, com s’ha argumentat abans, sols pot realitzar el mandatari si s’ha previst en el poder de forma expressa la facultat de disposar a títol gratuït dels béns del poderdant, situació que no es dóna en el cas del litigi. I si a aquests fets s’hi afegeix que el document privat de l’any 1993 no ratifica cap donació i que l’altra neboda a favor de la qual s’havien atorgat els poders, cohereva amb la recurrent en l’herència de la seva tia, no va tenir esment d’aquest acte dispositiu i, el que és més significatiu, va tenir considerables dificultats per esbrinar en virtut de quin acte dispositiu la finca havia desaparegut del patrimoni de la seva tia i causant, és encara més versemblant la tesi que l’actuació de la recurrent amb referència a la gestió de la finca esmentada s’ha de qualificar d’abusiva i no d’extralimitada, amb la conseqüència que fins i tot una ratificació d’aquesta conducta abusiva exigiria una declaració de voluntat més clara per part de la poderdant que la que apareix a la inconcreta manifestació del document privat de l’any 1993.

Per tant, també decau aquest motiu del recurs.

Setè. El sisè i darrer motiu del recurs de cassació al·lega infracció de l’article 1 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya i, més concretament, la part que fa referència a la configuració de l’hereu com a successor en tot el dret del seu causant i per això resta vinculat als actes propis del causant. D’aquest precepte en dedueix la part recurrent que l’agent, hereva voluntària de la seva tia, no està legitimada per a impugnar la donació remuneratòria que va fer la causant a favor de la seva neboda recurrent, ni pot desconèixer l’eficàcia de la liberalitat que va fer amb la finalitat d’augmentar el patrimoni de la donatària, i esmenta després la jurisprudència que nega a l’hereu voluntari del donant legitimació per a impugnar la donació dissimulada.

El motiu sisè del recurs és igualment desestimable, ja que la doctrina dels actes propis que al·lega la part recurrent té el seu sentit amb referència als actes irregulars celebrats pel causant de la successió, que després aquest ha convalidat, confirmat o ratificat, perquè en qualsevol d’aquests casos el negoci jurídic celebrat pel causant hauria esdevingut vàlid i eficaç, i forma part de la tradició jurídica catalana el principi de la vinculació de l’hereu als actes propis del seu causant si el fet és secundum legem. Però, com s’ha argumentat de forma extensa en els fonaments de dret anteriors, l’actuació extralimitada o abusiva de la recurrent en l’exercici dels poders atorgats a favor seu mai va ésser ratificada per la poderdant, ni s’ha acreditat en cap moment que l’agent, i ara part recorreguda, hagués mostrat la seva conformitat a l’actuació de la seva germana en relació amb els actes dispositius que va realitzar sobre la finca del carrer XXXXX de L2. Això vol dir, per tant, que en el cas del recurs els actes dispositius realizats sobre la finca esmentada es van transmetre als hereus de la testadora com a actes irregulars, ja que no van ser ratificats eficaçment, i l’hereu no està obligat a respectar els actes realitzats contra legem. Amb la conseqüència, doncs, que s’ha de desestimar el darrer motiu del recurs, en el qual la part recurrent dóna per suposat, sense haver-ho acreditat, que la causant va ratificar l’actuació de la seva neboda en relació amb els actes que han originat el litigi.

Vuitè. Els raonaments que s’han fet en els fonaments de dret anteriors, determinen la desestimació del recurs de cassació en la seva totalitat, amb la conseqüència que es deriva dels articles 394 i 398 de la Llei d’enjudiciament civil, és a dir, la imposició de les costes originades pel recurs de cassació a la part recurrent.

Vistes les disposicions legals esmentades i la resta d’aplicació pertinents

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Franscesc Xavier Manjarín i Albert, en nom i representació de la senyora X1, contra la Sentència que va dictar la Secció Catorzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 31 de juliol de 2001, que confirmem íntegrament, amb imposició de les costes a la part que ha interposat el recurs de cassació.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda