Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de gener de 2002
núm. 3/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 54/2001 contra la Sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de
Barcelona, en el rotllo 537/001, com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 768/98 seguides davant el Jutjat de
1a Instància núm. 7 de Lleida. El Sr. X1 ha interposat aquest
recurs representat per la procuradora Sra. Carmen Rami Villar defensat pel lletrat Sr. Manuel
Gómez-Reino Alonso. És part contra la qual es recorre el Sr.Y1, representat per la procuradora Sra. María Cecilia de Yzaguirre y Morer i
defensat pel lletrat Sr. José Miralpeix Güell.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals
Cecilia de Yzaguirre, que va actuar en nom i representació de Y1, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 768/98-A
del Jutjat de 1a Instància núm. 28 de Bardelona. Seguida la tramitació
legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 30 de març de 2000, la
part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Estimo la demanda
interpuesta por Y1 condeno a X1 a que abone al
demandante la legítima que le corresponde, cuya determinación se hará en ejecución de
sentencia; con imposición de costas al demandado”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la
part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es
va susbstanciar a la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona,
la qual va dictar Sentència amb data 29 de juny de 2001, amb la següent part
dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto
por la representación procesal de X1 contra la sentencia dictada
por el Juzgado de 1ª Instancia nº 28 de Barcelona, en los autos de juicio de
menor cuantía 767-98, de fecha 30 de marzo de 2000, debemos
confirmar y confirmamos dicha resolución, con imposición al apelante de las
costas de esta alzada”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, la
procuradora dels tribunals Carmen Rami Villar, en nom i representació de
Y1, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Quarta de
l’Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en un únic motiu:
“Por infracción de los arts. del Código de Sucesiones de Catalunya, que se
produce porque no se cumple lo establecido por el
arY. 1 y
350 y siguientes
del referido Código de sucesiones”.
Per mitjà d’una diligència
d’ordenació de data 16 de novembre de 2001 es va tenir per interposat aquest
recurs de cassació, i per una provisió de 19 de novembre de 2001 i d’acord
amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000 es van passar les actuacions al magistrat
ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs.
Per mitjà d’una provisió de 22 de novembre de 2001 es va admetre el recurs
de cassació i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va traslladar per
vint dies el recurs a la part recorreguda perquè formalitzés un escrit
d’oposició. Per mitjà d’una provisió de data 27 de desembre de 2001
s’assenyalà el dia de gener de 2001, a les 11
hores del matí, per a la votació i la decisió, les quals van tenir lloc.
Ha estat designat
ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Únic.
La Sentència de l’A. P. de
Barcelona (Secció Quarta) de 29 de juny de 2001 desestima l’apel·lació
interposada pel Sr. Y1 de la Y. contra la Sentència del Jutjat de
Primera Instància núm. 28 de Barcelona de 30 de març de 2000, la qual
confirma íntegramenY.
A) Aquesta sentència deriva de
la demanda interposada pel Sr. X1 contra el ja esmentat Sr. Y1 , en súplica que es condemnés aquest darrer al pagament de la
llegítima corresponent al Sr. Y1, ja que, com declara l’esmentada
sentència de 30 de març de 2000, aquest últim “instituyó heredero a su hijo
legítimo X1, dejando lo que por legítima le corresponda a su
nieto Y1. El heredero otorgó escritura de inventario y
aceptación de herencia... por un valor total de 43.694.580 pts., por lo que el 23 de Octubre de ese año
ofreció como legítima la suma de 5.461.822 pts. Como quiera que no incluyó
en el inventario una nave industrial en L., se aumentó el
ofrecimiento a diez millones. El legitimario demandante se muestra
disconforme por cuanto por los documentos aportados a la demanda el
patrimonio del causante era muy superior”. Aquesta Resolució —confirmada,
com s’ha dit, per la sentència combatuda— estableix que la diferència
referida al capital relicte reconegut pel demandat fou molt important, per
tal com es va provar que el patrimoni en qüestió era superior al declarat en
l’escriptura d’inventari:
“Así, las declaraciones de
patrimonio en 1994 por importe de 186.373.276 ptas. Y la constitución de la
sociedad patrimonial “H., SL” en fecha 27-6-1996 y posteriores aumentos de
capital el 23 de Julio de 109.000.000 de pesetas, que comprenden dos
millones de pesetas en concepto de nominal y 107 millones de prima de
emisión, con una aportación de inmuebles propiedad de Y1 por importe
declarado en dicha escritura de 36 millones.
Todos ellos son datos que
indican que el valor de la herencia es notablemente superior”. Malgrat això,
i per la impossibilitat d’una adequada quantificació de la diferència
esmentada, la sentència diferí per al període d’execució la fixació
definitiva del
quantum de la
llegítima.
Per últim, i als efectes
cassacionals ara considerats, convé també tenir en compte que la sentència
combatuda declara que “el apelante en el escueto recurso no sólo no
cuestionó la infraestructura fáctica que se consignó en la resolución, sino
que se admitió la creación de la inoperante sociedad a efectos de obtener
beneficios fiscales, siendo obvio, por tanto, la infravaloración que realizó
al inventariar los bienes”.
B) En l’únic motiu de cassació
es denuncia “infracción de las normas aplicables para resolver las
cuestiones objeto del proceso y éstas son los arts. del Código de sucesiones
de Catalunya relacionados con la determinación de la legítima. Esta
infracción se produce porque no se cumple lo establecido por los
arts. 1 y
350 del referido Código”.
Aquesta censura jurídica ha de
claudicar pels motius següents:
1r) Basta l’examen de com s’ha
estructurat el motiu per palesar-ne la inviabilitat. Comença sense el menor
esment de precepte legal vulnerat, obligada cita que es substitueix per la
ja transcrita i genèrica afirmació. A continuació es diu que no s’ha
complert allò regulat en les arts. 1 i
350 i “siguientes” del Codi de
successions, amb la qual cosa és obvi que no només es citen articles
heterogenis, sinó que persisteix l’al·ludida indefinició i generalització,
aspectes ambdós que comporten per si mateixos la claudicació del recurs, per
la prohibició de “la mezcla en un mismo
motivo de cuestiones fácticas y jurídicas o sustantivas y procesales, así
como de cuestiones jurídicas heterogéneas” (A. del T. S. de 22 de desembre
de 1998).
2n) També a continuació
s’invoca l’art. 355 del Codi de successions i se’n recorden les regles
respecte a la llegítima, però sempre amb caràcter general, ja que no
s’apunta cap infracció concreta, més enllà de l’al·lusió següent: “en el
caso que nos ocupa los únicos bienes que tenía el causante a su muerte son
los relacionados en la escritura de aceptación de herencia, antes citada,
añadiendo las naves de L. que por error no se incluyeron”.
El recurrent, fa, doncs, supòsit de la qüestió, oblidant que aquest “vicio
procesal tradicionalmente así denominado... trata, como en el presente caso,
de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de
establecer como probado lo que no está declarado así” (S. del T.S. de 30 de
març de 1998).
3r) Es barregen en aquest únic
motiu aspectes fàctics i jurídics, qüestionant-se el
factum
de la sentència combatuda sense
cap cita d’infracció de norma valorativa de la prova, i negligint- se així
que “....la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como
questio iuris,
es decir, alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica
que resulte infringida”. (S. del T.S. de 5 de febrer de 1996, per totes).
4t) Fins i tot en el supòsit
—que s’admet només a efectes polèmics— que es pogués considerar que la part
recurrent respecta el
factum
de la sentència, no s’estableix
una concreta vinculació entre ell i les normes invocades, havent-se declarat
també la inadmissibilitat del recurs quan
“los motivos adolezcan de
un patente confusionismo”
(A. del T.S. de 22 de desembre
de 1998).
5è) En definitiva, i com
ensenya la S. del T.S. de 28 de juliol de 2000, una adeqüada formalització
del recurs de cassació “...es incompatible tanto con la cita en un mismo
motivo de normas de contenido diferente, sin exponer adecuadamente la
relación que guarden entre sí, como la mezcla de cuestiones jurídicas
heterogéneas (SSTS de 25 y 27 de enero y 23 de febrero del corriente año,
por citar sólo tres de las más recientes). También el Tribunal
Constitucional ha afirmado en especial rigor del recurso de casación en
varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y 125/97). Y el Tribunal
Europeo de Derechos Humanos, en su Sentencia de 19 de diciembre de 1997
(asunto Brualla Gómer de la Torre contra España), declaró la legitimidad de
exigir un especial formalismo en el recurso de casación (parágrafo 38)”.
Tot el que mena, doncs, a la
claudicació del recurs pel fet d’incórrer en causa d’inadmissió, que en
aquest tràmit i com és prou sabut es converteix en causa de desestimació,
amb imposició de les costes causades a la part recurrenY.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d’aplicació,
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
DECIDEIX
Que desestima el recurs de
cassació interposat per la representació de Y1 contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 4ª) de 29
de juny de 2001, en el rotlle d’apel·lació núm. 537/2000, derivat del Judici
de Menor Quantia núm. 767/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 28 de
Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent
i amb pèrdua del dipòsit constituït.
S’ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les
actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem.
|
