Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de gener de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de gener de 2002 núm. 3/2002 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 54/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 537/001, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 768/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 7 de Lleida. El Sr. X1 ha interposat aquest recurs representat per la procuradora Sra. Carmen Rami Villar defensat pel lletrat Sr. Manuel Gómez-Reino Alonso. És part contra la qual es recorre el Sr.Y1, representat per la procuradora Sra. María Cecilia de Yzaguirre y Morer i defensat pel lletrat Sr. José Miralpeix Güell.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. La procuradora dels tribunals Cecilia de Yzaguirre, que va actuar en nom i representació de Y1, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 768/98-A del Jutjat de 1a Instància núm. 28 de Bardelona. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 30 de març de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Estimo la demanda interpuesta por Y1 condeno a X1 a que abone al demandante la legítima que le corresponde, cuya determinación se hará en ejecución de sentencia; con imposición de costas al demandado”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va susbstanciar a la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 de juny de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de X1 contra la sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia nº 28 de Barcelona, en los autos de juicio de menor cuantía 767-98, de fecha 30 de marzo de 2000, debemos confirmar y confirmamos dicha resolución, con imposición al apelante de las costas de esta alzada”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora dels tribunals Carmen Rami Villar, en nom i representació de Y1, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en un únic motiu: “Por infracción de los arts. del Código de Sucesiones de Catalunya, que se produce porque no se cumple lo establecido por el arY. 1 y 350 y siguientes del referido Código de sucesiones”.

Per mitjà d’una diligència d’ordenació de data 16 de novembre de 2001 es va tenir per interposat aquest recurs de cassació, i per una provisió de 19 de novembre de 2001 i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000 es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’una provisió de 22 de novembre de 2001 es va admetre el recurs de cassació i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va traslladar per vint dies el recurs a la part recorreguda perquè formalitzés un escrit d’oposició. Per mitjà d’una provisió de data 27 de desembre de 2001 s’assenyalà el dia de gener de 2001, a les 11 hores del matí, per a la votació i la decisió, les quals van tenir lloc.

Ha estat designat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Únic. La Sentència de l’A. P. de Barcelona (Secció Quarta) de 29 de juny de 2001 desestima l’apel·lació interposada pel Sr. Y1 de la Y. contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 28 de Barcelona de 30 de març de 2000, la qual confirma íntegramenY.

A) Aquesta sentència deriva de la demanda interposada pel Sr. X1 contra el ja esmentat Sr. Y1 , en súplica que es condemnés aquest darrer al pagament de la llegítima corresponent al Sr. Y1, ja que, com declara l’esmentada sentència de 30 de març de 2000, aquest últim “instituyó heredero a su hijo legítimo X1, dejando lo que por legítima le corresponda a su nieto Y1. El heredero otorgó escritura de inventario y aceptación de herencia... por un valor total de 43.694.580 pts., por lo que el 23 de Octubre de ese año ofreció como legítima la suma de 5.461.822 pts. Como quiera que no incluyó en el inventario una nave industrial en L., se aumentó el ofrecimiento a diez millones. El legitimario demandante se muestra disconforme por cuanto por los documentos aportados a la demanda el patrimonio del causante era muy superior”. Aquesta Resolució —confirmada, com s’ha dit, per la sentència combatuda— estableix que la diferència referida al capital relicte reconegut pel demandat fou molt important, per tal com es va provar que el patrimoni en qüestió era superior al declarat en l’escriptura d’inventari:

“Así, las declaraciones de patrimonio en 1994 por importe de 186.373.276 ptas. Y la constitución de la sociedad patrimonial “H., SL” en fecha 27-6-1996 y posteriores aumentos de capital el 23 de Julio de 109.000.000 de pesetas, que comprenden dos millones de pesetas en concepto de nominal y 107 millones de prima de emisión, con una aportación de inmuebles propiedad de Y1 por importe declarado en dicha escritura de 36 millones.

Todos ellos son datos que indican que el valor de la herencia es notablemente superior”. Malgrat això, i per la impossibilitat d’una adequada quantificació de la diferència esmentada, la sentència diferí per al període d’execució la fixació definitiva del quantum de la llegítima.

Per últim, i als efectes cassacionals ara considerats, convé també tenir en compte que la sentència combatuda declara que “el apelante en el escueto recurso no sólo no cuestionó la infraestructura fáctica que se consignó en la resolución, sino que se admitió la creación de la inoperante sociedad a efectos de obtener beneficios fiscales, siendo obvio, por tanto, la infravaloración que realizó al inventariar los bienes”.

B) En l’únic motiu de cassació es denuncia “infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso y éstas son los arts. del Código de sucesiones de Catalunya relacionados con la determinación de la legítima. Esta infracción se produce porque no se cumple lo establecido por los arts. 1 y 350 del referido Código”.

Aquesta censura jurídica ha de claudicar pels motius següents:

1r) Basta l’examen de com s’ha estructurat el motiu per palesar-ne la inviabilitat. Comença sense el menor esment de precepte legal vulnerat, obligada cita que es substitueix per la ja transcrita i genèrica afirmació. A continuació es diu que no s’ha complert allò regulat en les arts. 1 i 350 i “siguientes” del Codi de successions, amb la qual cosa és obvi que no només es citen articles heterogenis, sinó que persisteix l’al·ludida indefinició i generalització, aspectes ambdós que comporten per si mateixos la claudicació del recurs, per la prohibició de “la mezcla en un mismo motivo de cuestiones fácticas y jurídicas o sustantivas y procesales, así como de cuestiones jurídicas heterogéneas” (A. del T. S. de 22 de desembre de 1998).

2n) També a continuació s’invoca l’art. 355 del Codi de successions i se’n recorden les regles respecte a la llegítima, però sempre amb caràcter general, ja que no s’apunta cap infracció concreta, més enllà de l’al·lusió següent: “en el caso que nos ocupa los únicos bienes que tenía el causante a su muerte son los relacionados en la escritura de aceptación de herencia, antes citada, añadiendo las naves de L. que por error no se incluyeron”. El recurrent, fa, doncs, supòsit de la qüestió, oblidant que aquest “vicio procesal tradicionalmente así denominado... trata, como en el presente caso, de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de establecer como probado lo que no está declarado así” (S. del T.S. de 30 de març de 1998).

3r) Es barregen en aquest únic motiu aspectes fàctics i jurídics, qüestionant-se el factum de la sentència combatuda sense cap cita d’infracció de norma valorativa de la prova, i negligint- se així que “....la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida”. (S. del T.S. de 5 de febrer de 1996, per totes).

4t) Fins i tot en el supòsit —que s’admet només a efectes polèmics— que es pogués considerar que la part recurrent respecta el factum de la sentència, no s’estableix una concreta vinculació entre ell i les normes invocades, havent-se declarat també la inadmissibilitat del recurs quan “los motivos adolezcan de un patente confusionismo” (A. del T.S. de 22 de desembre de 1998).

5è) En definitiva, i com ensenya la S. del T.S. de 28 de juliol de 2000, una adeqüada formalització del recurs de cassació “...es incompatible tanto con la cita en un mismo motivo de normas de contenido diferente, sin exponer adecuadamente la relación que guarden entre sí, como la mezcla de cuestiones jurídicas heterogéneas (SSTS de 25 y 27 de enero y 23 de febrero del corriente año, por citar sólo tres de las más recientes). También el Tribunal Constitucional ha afirmado en especial rigor del recurso de casación en varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y 125/97). Y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, en su Sentencia de 19 de diciembre de 1997 (asunto Brualla Gómer de la Torre contra España), declaró la legitimidad de exigir un especial formalismo en el recurso de casación (parágrafo 38)”.

Tot el que mena, doncs, a la claudicació del recurs pel fet d’incórrer en causa d’inadmissió, que en aquest tràmit i com és prou sabut es converteix en causa de desestimació, amb imposició de les costes causades a la part recurrenY.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 

DECIDEIX

 

Que desestima el recurs de cassació interposat per la representació de Y1 contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 4ª) de 29 de juny de 2001, en el rotlle d’apel·lació núm. 537/2000, derivat del Judici de Menor Quantia núm. 767/98 del Jutjat de Primera Instància núm. 28 de Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent i amb pèrdua del dipòsit constituït.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda