| |
Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de gener de 2002
núm. 2/2002 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Ilm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Ilma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Ilm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de revisió núm. 35/2001 contra la Sentència
dictada en segona instància per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de
Barcelona en el rotllo 399/1999, com a conseqüència de les actuacions de
menor quantia núm. 229/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 44
de Barcelona. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada pel
procurador Sr. Carlos Badia Martínez i defensada pel lletrat J. L. Suárez-Fuster
Miquela. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1, representat
pel procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest i defensat pel lletrat Sr.
Federico de Mallol Guarro.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels tribunals
Sr. Antonio M.ª de Anzizu Furest, que va actuar en nom i representació del
Sr. Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm.
229/1998 al Jutjat de 1a Instància núm. 44 de Barcelona. Seguida la
tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 15 de
febrer de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: "Estimando la
demanda interpuesta por Y1, representado por el Procurador Sr.
Antonio Mª de Anzizu Furest, contra X1, representada por el
Procurador Sr. Carlos Badia Martínez. Debo declarar nula la escritura
pública de repudiación de la herencia de D. Y2, otorgada por Y1 el dia 14 de septiembre de 1995 ante el Notario de Barcelona D. Elias
Campo Villegas, condenando a la demandada a estar y pasar por esta
declaración. Asimismo, procede condenar a la demandada a entregar al actor
la mitad de la herencia referida, con sus intereses, frutos o rentas, así
como del producto de los bienes de la misma que se hubieren enajenado, cuya
cuantía se determine en ejecución de sentencia. Con imposición de costas a
la parte demandada”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la
part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es
va substanciar a la Secció 15a de l’Audiència Provincial de 43 Barcelona, la
qual va dictar Sentència amb data 28 de maig de 2001, amb la següent part
dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto, por Dª X1, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia
número cuarenta y cuatro de Barcelona, en el proceso de que dimanan las
actuaciones y cuya parte dispositiva se transcribe en los antecedentes, con
imposición de las costas de esta instancia a la recurrente.”
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador Sr. Carlos Badia Martínez, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar aquesta demanda de revisió davant aquesta Sala.
Quart.
Per mitjà de la provisió
d’aquesta Sala de data 22 de novembre de 2001 i de conformitat amb allò que
disposa l’art. 514 de la Llei d’enjudiciament civil, es va citar les parts
perquè en el termini de vint dies contestessin la demanda. En data 12 de
desembre de 2001 el Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en nom i representació
de la Sra. X1, va presentar un escrit d’oposició a la demanda de
revisió contra la Sentència de data 28 de maig de 2001.
Cinquè.
Per provisió de data 3 de gener
de 2002 es va tenir per impugnada dins el termini establert i en la forma
escaient la demanda de revisió presentada pel procurador Sr. Carlos Badia
Martínez, i de conformitat amb l’art. 440 de la LEC es va citar les parts a
través de la seva representació processal per tal que compareguessin el dia
17 de gener a les 10.30 hores del matí, en què va tenir lloc la vista de
revisió.
Ha estat designat ponent l'
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Per a la resolució del present
recurs convé referir els següents antecedents fàctics:
El Sr. Y1 interposà
demanda de judici declaratiu de menor quantia contra l’ara recurrent en
revisió Sra. X1, sol·licitant que es declarés la nul·litat de la
repudiació d’herència que el primer féu en benefici de la seva germana X1; herència derivada del testament atorgat pel cosí germà d´ambdós litigants,
Sr. Y2, i pel qual instituí hereu universal i per parts iguals els
litigants esmentats.
Per a tal petició de nul·litat,
el Y1 al·legà que va fer la referida repudiació en la creença que el
cabal relicte de l’herència estava constituït substancialment per un negoci
de cereria —on treballava X1— que el demandant no tenia cap interès
a continuar. Per aquesta raó, i previ pagament per part de la seva germana
de 10.000.000 de pessetes, la cesio de l’automòbil del causant i la meitat
del capital d’una assegurança, el seu germà atorgà l’esmentada escriptura de
repudiació. Però en assabentar-se més tard Y1 que el cabal relicte de
l’herència era molt més important, formulà una reclamació judicial basada en
el següent: “la demandada ocultó maliciosamente la existencia de una gran
parte del caudal hereditario al demandante, quien, de haberla conocido, no
hubiera repudiado la herencia”.
Tant la sentència de primera
instància com la d’apel·lació acolliren íntegrament la demanda, ja que
apreciaren que Y1 actuà amb el consentiment viciat. Fins i tot, la
Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Quinzena) de 28 de
maig de 2001 referia que “...el silencio de la demandada, interesada en que
su hermano repudiara y vinculada por un deber de informar que le imponía la
buena fe —art. 7 del Código civil—, fue el instrumento omisivo de un engaño
que mantuvo al llamado a la herencia en la equivocada creencia de la escasa
entidad del caudal relicto, causante de la repudiación tal como fue
emitida”. Cabal relicte que, sense comptar els valuosos béns immobles que
l’integren, abasta, pel que fa només a béns mobles, una suma de diners per
valor de 60.000.000 de pessetes, quantitat trobada en el domicili del
causant, en el qual visqué la demandada “durante más de treinta años
mientras el actor tuvo escasa relación con el mismo”, i quantitat que, en
definitiva, “omitió declarar” la demandada, de la mateixa manera que “ha
quedado probada la existencia de dos memorias
testamentarias del causante en las que se hace referencia a las joyas y a la
valiosa biblioteca del causante que no se incluyó en el inventario” (Sentència
de primera instància, ratificada per la de l’AP).
Aquesta darrera sentència
guanyà fermesa, atès que no s’hi va interposar cap recurs. També se n’ha
sol·licitat l´execució, acordant-se en tal sentit i assenyalant-se el dia 12
de desembre passat que, pel que fa al lliurament de la meitat de béns de
l’herència, es formi inventari en la manera prevista en l’art. 794 de la LEC,
segons resulta tot això de les actuacions.
Segon.
La present demanda de revisió
es fonamenta en el següent: “posteriormente a haberse dictado la sentencia
de referencia esta parte halló, de entre la copiosa documentación personal y
demás objetos dejados por el causante de mi principal D. Y2, la
escritura pública que ...”juro y advero era de completa ignorancia de esta
parte y que consiste en el inventario de los bienes relictos de D.ª
Y3”. Continua dient la recurrent en revisió que aquesta
escriptura d’inventari posa de manifest la presència de béns immobles
l’existència dels quals ja era coneguda pel demandant, cosa que permet
concloure a X1 que “éste es el motivo de la
demanda (de revisió, és clar) poner de manifiesto que cuanto el actor
manifiesta sobre sus supuesta ignorancia de los bienes relictos de D. Y2 es total y absolutamente falso, puesto que los bienes inmuebles
dejados por el difunto no le eran propios de haberlos
ex novo,
sino que le vienen adjudicados desde tiempo muy anterior por sus ancestros”.
X1 també adjunta una
acta notarial que recull les manifestacions de determinades persones en el
sentit que coneixen el Sr. Y1... “per les seves estades a la finca
del carrer de XXXXX... propietat del seu cosí Y2”.
Tercer.
Ha de decaure la present
revisió perquè:
A) Com ja assenyalà aquest
Tribunal en Sentència de 2 de maig de 1996 (que es cita per totes) “la
possibilitat d’obtenir la rescissió d’una sentència ferma pel fet d’haver-se
recobrat uns documents decisius, detinguts per causa de força major o per
obra de la part que ha obtingut sentència favorable, té un caràcter
excepcional i ha de ser objecte d’interpretació restrictiva, com ha precisat
la S. del T.S. de 2.2.1993”. Continua aquesta Resolució fent palès que qui
invoca tals elements excepcionals (detenció documental per força major o per
obra de la part adversa) ha de demostrar complidament (càrrega de la prova)
la concurrència d’alguna de les dues circumstàncies, ja que, en cas de
mancança probatòria, el recurs ha de declinar sense més consideracions.
B) En el cas, ni tant sols s’ha
intentat tal prova, la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte
que el relat fàctic no fa cap al·lusió a l’existència d’aquelles
circumstàncies d’excepció. En efecte, res té a veure amb la recuperació de
“documentos decisivos de los que no se hubiere podido disponer por fuerza
mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado” (motiu 1r. de
l’art. 510 de la LEC) el fet que la Sra. X1 trobés el document en el
qual pretén fonamentar la revisió “...entre la copiosa documentación
personal y demás objetos dejados por mi causante...”, ja que tal descripció
no conté la menor referència assimilable, ni de lluny, a algun supòsit de
força major o de possessió del document pel litigant vencedor.
C) Evoca el cas el que va
resoldre la ja al·ludida Sentència d’aquest Tribunal de 2 de maig de 1996,
en la qual, després de posar-se de manifest la també total absència
probatòria, s’afegia que “... no sols manca la prova, sinó que també manquen
els fets que poden donar suport a la demanda de revisió. En cap moment
s’esmenten quins fets poden haver determinat el recobrament d’uns documents
retinguts per causa de força major, que, segons
l’art. 1105 del C. civil
comporta que ocorri un fet que, encara que pugui ser previst, esdevingui
inevitable i que, amb referència concreta al recurs de revisió, ha de reunir
els requisits de la imprevisiblitat, inevitabilitat i manca de negligència
que estableix la Sentència del T.S. de 23.11.1988”; de la mateixa manera que
també evoca el cas la Sentència del T.S. d’11 d’octubre de 2000, que ensenya
que “son cosas diferentes el descubrimiento o hallazgo del recobro: aquéllos
hacen referencia a encontrar o mostrar lo que siempre se tuvo y bien por
negligencia en su custodia y guarda, sólo imputable a la parte interesada, o
por conveniencia, no se aportaron al proceso, mientras que la exigencia
normativa se refiere a que los documentos se hubiesen recobrado al haber
estado detenidos por fuerza mayor o por la parte favorecida por la setencia”.
I també al·ludeix la Sentència del T.S. del 23 de novembre de 1988 al fet
que “...la misma diligencia en la búsqueda que se empleó para su
localización después de recaída sentencia, se podía haber empleado antes y
durante la tramitación del pleito principal y esa omisión de diligencia no
puede ser enclavada dentro de los parámetros de la fuerza mayor...”.
D)
Ad abundatiam maior,
és sabut que per a l’èxit de la revisió el document recuperat no només ha de
reunir les característiques suara referides, sinó que també ha de ser
decisiu, o sigui, determinant del signe de la sentència, de tal manera que
“para que el documento merezca tal calificación a efectos de ocasionar la
revisión de la sentencia debe ser de tal contenido que su anterior
conocimiento hubiera variado los presupuestos del litigio y con
ello la sentencia en él recaída” (per totes, S. del T.S. de 15 d’abril de
1996); supòsit tampoc concurrent en el cas, atès que la
ratio
de la sentència que ara es
pretén atacar no és el major o menor contingut del cabal relicte de
l’herència del Sr. Y2, sinó, fonamentalment, l’existència d’error
de consentiment en la manifestació unilateral de voluntat d’aquest darrer en
repudiar l’herència del seu cosí germà a causa i per raó de l’ocultació de
béns per part de la seva germana Ana. Aquesta ocultació i actitud enganyosa
va revelar-se eficient i generadora del vici invalidant del negoci jurídic,
ja que “de haber conocido la sustanciosa herencia que les había dejado su
primo no la hubiera repudiado...”, herència que ultrapassava amb molt els
béns immobles a què es refereix l’escriptura aportada, que cap referència fa
a altres propietats, a la important quantitat de diners i de joies i a la
valuosa biblioteca del
decuius,
de tal manera que tampoc s’hauria desvirtuat la
ratio
de la demanda, ja que és lògic
pensar que si el Sr. Y1 hagués conegut l’abast de l’herència pel que fa només
a tan importants béns mobles, de cap manera l’hauria repudiat per la mòdica
compensació que li lliurà la seva germana. Això equival a roclamar la
irrellevància als efectes revisoris del document adjuntat, la qual cosa mena
a la claudicació del recurs, no sense abans assenyalar la inanitat de l’acta
notarial aportada que recull determinades manifestacions de veïns, per tal
com no passa de conformar una temptativa de prova pseudotestifical del tot
negligible pel fet de no haver-se configurat a tenor del paràmetres legals.
Quart.
D’acord amb l’art. 516 de la
LEC, s’ha de condemnar al pagament de les costes el demandat, que també
perdrà el dipòsit constituït.
Atesos els preceptes legals
esmentats i altres d’aplicació,
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
DECIDEIX
Desestimar el recurs de revisió
interposat per la representació de la Sra. X1 respecte a la Sentència
de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció Quinzena, de 28 de maig de
2001, dictada en el rotllo núm. 399/1999-1r, derivat del judici de menor
quantia núm. 299/1998 del Jutjat de Primera Instància núm. 44 de Barcelona,
amb imposició de costes a la part demandant, la que també es condemna a la
pèrdua del dipòsit constituït.
Contra aquesta sentència no es
pot interposar cap mena de recurs.
Notifiqueu a les parts aquesta
resolució i trameteu-ne un testimoniatge junt amb les actuacions i el rotllo
per a l'execució de la sentència.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem.
|
|
