Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de gener de 2002

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de gener de 2002 núm. 2/2002 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

President:

Ilm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Ilma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Ilm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de revisió núm. 35/2001 contra la Sentència dictada en segona instància per la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 399/1999, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 229/98 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 44 de Barcelona. La Sra. X1 ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez i defensada pel lletrat J. L. Suárez-Fuster Miquela. És part contra la qual es recorre el Sr. Y1, representat pel procurador Sr. Antonio de Anzizu Furest i defensat pel lletrat Sr. Federico de Mallol Guarro.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Antonio M.ª de Anzizu Furest, que va actuar en nom i representació del Sr. Y1, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 229/1998 al Jutjat de 1a Instància núm. 44 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 15 de febrer de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: "Estimando la demanda interpuesta por Y1, representado por el Procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, contra X1, representada por el Procurador Sr. Carlos Badia Martínez. Debo declarar nula la escritura pública de repudiación de la herencia de D. Y2, otorgada por Y1 el dia 14 de septiembre de 1995 ante el Notario de Barcelona D. Elias Campo Villegas, condenando a la demandada a estar y pasar por esta declaración. Asimismo, procede condenar a la demandada a entregar al actor la mitad de la herencia referida, con sus intereses, frutos o rentas, así como del producto de los bienes de la misma que se hubieren enajenado, cuya cuantía se determine en ejecución de sentencia. Con imposición de costas a la parte demandada”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 15a de l’Audiència Provincial de 43 Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 28 de maig de 2001, amb la següent part dispositiva: “Desestimamos el recurso de apelación interpuesto, por Dª X1, contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia número cuarenta y cuatro de Barcelona, en el proceso de que dimanan las actuaciones y cuya parte dispositiva se transcribe en los antecedentes, con imposición de las costas de esta instancia a la recurrente.”

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Carlos Badia Martínez, en nom i representació de la Sra. X1, va interposar aquesta demanda de revisió davant aquesta Sala.

Quart. Per mitjà de la provisió d’aquesta Sala de data 22 de novembre de 2001 i de conformitat amb allò que disposa l’art. 514 de la Llei d’enjudiciament civil, es va citar les parts perquè en el termini de vint dies contestessin la demanda. En data 12 de desembre de 2001 el Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en nom i representació de la Sra. X1, va presentar un escrit d’oposició a la demanda de revisió contra la Sentència de data 28 de maig de 2001.

Cinquè. Per provisió de data 3 de gener de 2002 es va tenir per impugnada dins el termini establert i en la forma escaient la demanda de revisió presentada pel procurador Sr. Carlos Badia Martínez, i de conformitat amb l’art. 440 de la LEC es va citar les parts a través de la seva representació processal per tal que compareguessin el dia 17 de gener a les 10.30 hores del matí, en què va tenir lloc la vista de revisió.

Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Per a la resolució del present recurs convé referir els següents antecedents fàctics:

El Sr. Y1 interposà demanda de judici declaratiu de menor quantia contra l’ara recurrent en revisió Sra. X1, sol·licitant que es declarés la nul·litat de la repudiació d’herència que el primer féu en benefici de la seva germana X1; herència derivada del testament atorgat pel cosí germà d´ambdós litigants, Sr. Y2, i pel qual instituí hereu universal i per parts iguals els litigants esmentats.

Per a tal petició de nul·litat, el Y1 al·legà que va fer la referida repudiació en la creença que el cabal relicte de l’herència estava constituït substancialment per un negoci de cereria —on treballava X1— que el demandant no tenia cap interès a continuar. Per aquesta raó, i previ pagament per part de la seva germana de 10.000.000 de pessetes, la cesio de l’automòbil del causant i la meitat del capital d’una assegurança, el seu germà atorgà l’esmentada escriptura de repudiació. Però en assabentar-se més tard Y1 que el cabal relicte de l’herència era molt més important, formulà una reclamació judicial basada en el següent: “la demandada ocultó maliciosamente la existencia de una gran parte del caudal hereditario al demandante, quien, de haberla conocido, no hubiera repudiado la herencia”.

Tant la sentència de primera instància com la d’apel·lació acolliren íntegrament la demanda, ja que apreciaren que Y1 actuà amb el consentiment viciat. Fins i tot, la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció Quinzena) de 28 de maig de 2001 referia que “...el silencio de la demandada, interesada en que su hermano repudiara y vinculada por un deber de informar que le imponía la buena fe —art. 7 del Código civil—, fue el instrumento omisivo de un engaño que mantuvo al llamado a la herencia en la equivocada creencia de la escasa entidad del caudal relicto, causante de la repudiación tal como fue emitida”. Cabal relicte que, sense comptar els valuosos béns immobles que l’integren, abasta, pel que fa només a béns mobles, una suma de diners per valor de 60.000.000 de pessetes, quantitat trobada en el domicili del causant, en el qual visqué la demandada “durante más de treinta años mientras el actor tuvo escasa relación con el mismo”, i quantitat que, en definitiva, “omitió declarar” la demandada, de la mateixa manera que “ha quedado probada la existencia de dos memorias testamentarias del causante en las que se hace referencia a las joyas y a la valiosa biblioteca del causante que no se incluyó en el inventario” (Sentència de primera instància, ratificada per la de l’AP).

Aquesta darrera sentència guanyà fermesa, atès que no s’hi va interposar cap recurs. També se n’ha sol·licitat l´execució, acordant-se en tal sentit i assenyalant-se el dia 12 de desembre passat que, pel que fa al lliurament de la meitat de béns de l’herència, es formi inventari en la manera prevista en l’art. 794 de la LEC, segons resulta tot això de les actuacions.

Segon. La present demanda de revisió es fonamenta en el següent: “posteriormente a haberse dictado la sentencia de referencia esta parte halló, de entre la copiosa documentación personal y demás objetos dejados por el causante de mi principal D. Y2, la escritura pública que ...”juro y advero era de completa ignorancia de esta parte y que consiste en el inventario de los bienes relictos de D.ª Y3”. Continua dient la recurrent en revisió que aquesta escriptura d’inventari posa de manifest la presència de béns immobles l’existència dels quals ja era coneguda pel demandant, cosa que permet concloure a X1 que “éste es el motivo de la demanda (de revisió, és clar) poner de manifiesto que cuanto el actor manifiesta sobre sus supuesta ignorancia de los bienes relictos de D. Y2 es total y absolutamente falso, puesto que los bienes inmuebles dejados por el difunto no le eran propios de haberlos ex novo, sino que le vienen adjudicados desde tiempo muy anterior por sus ancestros”.

X1 també adjunta una acta notarial que recull les manifestacions de determinades persones en el sentit que coneixen el Sr. Y1... “per les seves estades a la finca del carrer de XXXXX... propietat del seu cosí Y2”.

Tercer. Ha de decaure la present revisió perquè:

A) Com ja assenyalà aquest Tribunal en Sentència de 2 de maig de 1996 (que es cita per totes) “la possibilitat d’obtenir la rescissió d’una sentència ferma pel fet d’haver-se recobrat uns documents decisius, detinguts per causa de força major o per obra de la part que ha obtingut sentència favorable, té un caràcter excepcional i ha de ser objecte d’interpretació restrictiva, com ha precisat la S. del T.S. de 2.2.1993”. Continua aquesta Resolució fent palès que qui invoca tals elements excepcionals (detenció documental per força major o per obra de la part adversa) ha de demostrar complidament (càrrega de la prova) la concurrència d’alguna de les dues circumstàncies, ja que, en cas de mancança probatòria, el recurs ha de declinar sense més consideracions.

B) En el cas, ni tant sols s’ha intentat tal prova, la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que el relat fàctic no fa cap al·lusió a l’existència d’aquelles circumstàncies d’excepció. En efecte, res té a veure amb la recuperació de “documentos decisivos de los que no se hubiere podido disponer por fuerza mayor o por obra de la parte en cuyo favor se hubiere dictado” (motiu 1r. de l’art. 510 de la LEC) el fet que la Sra. X1 trobés el document en el qual pretén fonamentar la revisió “...entre la copiosa documentación personal y demás objetos dejados por mi causante...”, ja que tal descripció no conté la menor referència assimilable, ni de lluny, a algun supòsit de força major o de possessió del document pel litigant vencedor.

C) Evoca el cas el que va resoldre la ja al·ludida Sentència d’aquest Tribunal de 2 de maig de 1996, en la qual, després de posar-se de manifest la també total absència probatòria, s’afegia que “... no sols manca la prova, sinó que també manquen els fets que poden donar suport a la demanda de revisió. En cap moment s’esmenten quins fets poden haver determinat el recobrament d’uns documents retinguts per causa de força major, que, segons l’art. 1105 del C. civil comporta que ocorri un fet que, encara que pugui ser previst, esdevingui inevitable i que, amb referència concreta al recurs de revisió, ha de reunir els requisits de la imprevisiblitat, inevitabilitat i manca de negligència que estableix la Sentència del T.S. de 23.11.1988”; de la mateixa manera que també evoca el cas la Sentència del T.S. d’11 d’octubre de 2000, que ensenya que “son cosas diferentes el descubrimiento o hallazgo del recobro: aquéllos hacen referencia a encontrar o mostrar lo que siempre se tuvo y bien por negligencia en su custodia y guarda, sólo imputable a la parte interesada, o por conveniencia, no se aportaron al proceso, mientras que la exigencia normativa se refiere a que los documentos se hubiesen recobrado al haber estado detenidos por fuerza mayor o por la parte favorecida por la setencia”. I també al·ludeix la Sentència del T.S. del 23 de novembre de 1988 al fet que “...la misma diligencia en la búsqueda que se empleó para su localización después de recaída sentencia, se podía haber empleado antes y durante la tramitación del pleito principal y esa omisión de diligencia no puede ser enclavada dentro de los parámetros de la fuerza mayor...”.

 

D) Ad abundatiam maior, és sabut que per a l’èxit de la revisió el document recuperat no només ha de reunir les característiques suara referides, sinó que també ha de ser decisiu, o sigui, determinant del signe de la sentència, de tal manera que “para que el documento merezca tal calificación a efectos de ocasionar la revisión de la sentencia debe ser de tal contenido que su anterior conocimiento hubiera variado los presupuestos del litigio y con ello la sentencia en él recaída” (per totes, S. del T.S. de 15 d’abril de 1996); supòsit tampoc concurrent en el cas, atès que la ratio de la sentència que ara es pretén atacar no és el major o menor contingut del cabal relicte de l’herència del Sr. Y2, sinó, fonamentalment, l’existència d’error de consentiment en la manifestació unilateral de voluntat d’aquest darrer en repudiar l’herència del seu cosí germà a causa i per raó de l’ocultació de béns per part de la seva germana Ana. Aquesta ocultació i actitud enganyosa va revelar-se eficient i generadora del vici invalidant del negoci jurídic, ja que “de haber conocido la sustanciosa herencia que les había dejado su primo no la hubiera repudiado...”, herència que ultrapassava amb molt els béns immobles a què es refereix l’escriptura aportada, que cap referència fa a altres propietats, a la important quantitat de diners i de joies i a la valuosa biblioteca del decuius, de tal manera que tampoc s’hauria desvirtuat la ratio de la demanda, ja que és lògic pensar que si el Sr. Y1 hagués conegut l’abast de l’herència pel que fa només a tan importants béns mobles, de cap manera l’hauria repudiat per la mòdica compensació que li lliurà la seva germana. Això equival a roclamar la irrellevància als efectes revisoris del document adjuntat, la qual cosa mena a la claudicació del recurs, no sense abans assenyalar la inanitat de l’acta notarial aportada que recull determinades manifestacions de veïns, per tal com no passa de conformar una temptativa de prova pseudotestifical del tot negligible pel fet de no haver-se configurat a tenor del paràmetres legals.

Quart. D’acord amb l’art. 516 de la LEC, s’ha de condemnar al pagament de les costes el demandat, que també perdrà el dipòsit constituït.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d’aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

DECIDEIX

Desestimar el recurs de revisió interposat per la representació de la Sra. X1 respecte a la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció Quinzena, de 28 de maig de 2001, dictada en el rotllo núm. 399/1999-1r, derivat del judici de menor quantia núm. 299/1998 del Jutjat de Primera Instància núm. 44 de Barcelona, amb imposició de costes a la part demandant, la que també es condemna a la pèrdua del dipòsit constituït.

Contra aquesta sentència no es pot interposar cap mena de recurs.

Notifiqueu a les parts aquesta resolució i trameteu-ne un testimoniatge junt amb les actuacions i el rotllo per a l'execució de la sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 
 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda