Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 31 de desembre de 2001

Anterior Amunt

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 31 de desembre de 2001 núm. 35/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 48/01 contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 1200/00, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 42/00, seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Boi. El Sr. X ha interposat aquest recurs representat per la procuradora Sra. Cristina Ruiz Santillana i defensat pel lletrat Sr. Jorge Puig Pijoan. És part contra la qual es recorre el Sr. Y i els Srs. Y2 i Y3. , representats per la procuradora Sra. Araceli García Gómez i defensats pel lletrat Sr. José María Pou de Avilés.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Eugenio Teixidó Gou, que va actuar en nom i representació del Sr. X., va formular demanda de menor quantia núm. 42/00 al Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Sant Boi de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 31 de juliol de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: "Que estimando la demanda deducida por el procurador D. Eugenio Teixidó Gou, en nombre y representación de D. X, contra los sustitutos de Dª Z designados por D. Z2 y los herederos, sucesores, causahabientes o herencia yacente de los mismos, D. Y, D. Z3, D.ª Z4 y D. Z5, debo declarar y declaro la redención forzosa del censo con dominio directo de pensión anual 100 pesetas gravitante sobre la finca registral nº XXXX del Registro de la Propiedad de Sant Boi de Llobregat, por el precio de 3.333,33 pesetas, condenando a dichos demandados a otorgar la correspondiente escritura pública de redención, bajo apercibimiento de hacerlo de oficio pero a su costa, así como el pago de las costas causadas por el presente proceso”.

 

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 13 de juny de 2001, amb la següent part dispositiva: “Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Y y otros, contra la Sentencia dictada en fecha de 31 de julio de 2000, por el juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 2 de Sant Boi, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos revocar la misma, con desestimación íntegra de la demanda deducida por la representación de D. X, y todo ello sin especial pronunciameinto sobre las costas de ambas instancias, es decir cada parte satisfará las suyas y las comunes por mitad”.

 

Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Cristina Ruiz Santillana en nom i representació del Sr. X, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala 17ª de la Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els motius següents: “Únic.- Es considera infringida la disposició transitòria quarta.1, de la Llei 6/1990, de 16 de març del Parlament de Catalunya, que estableix que ‘tots els censos, de qualsevol classe que siguin, constituïts a l’empara de la legislació anterior i qualssevol que siguin les condicions pactades en llur títol de constitució, poden ésser redimits a petició del censatari en el termini pactat i, en tot cas, sempre que hagin transcorregut més de vint anys des de llur constitució’”.

 

Quart. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 15 d’octubre de 2001, es va tenir per interposat dins el termini establert i en la forma escaient aquest recurs de cassació, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000 es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà de la provisió de data 25 d’octubre de 2001 s’admeté el recurs de cassació interposat per la representació procesal del Sr. X i, de conformitat amb el que disposa l’art. 485 de la LEC, es va traslladar a la part recorreguda pel termini de 20 dies perquè formalitzés la seva oposició, la qual cosa va realitzar oportunament mitjançant escrit de data 22 de novembre de 2001. Per mitjà de provisió de data 26 de novembre de 2001 es va tenir per formulada l’oposició al recurs i s’assenyalà per a la votació el dia 20 de desembre de 2001 a les 10 hores del matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

FONAMENTS DE DRET

Únic. La sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció 17) de 13 de juny de 2001, acull íntegrament  el recurs d'apel·lació interposat per la representació del Sr. Y i els Srs. Z3, Z4 i Z5 i revoca la Sentència dictada el 31 de juliol de 2000 pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Sant Boi de Llobregat, que estimava íntegrament la demanda formulada per la representació del Sr. X.

Tal demanda sol·licitava que es declarés la redempció forçosa d'un cens de domini directe que gravava la finca de l'agent, de pensió anual 100 pessetes i constituït mitjançant escriptura pública atorgada el 5 de juny de 1953 per la qual la Sra. Z6, actuant per si mateixa i com a mandatària dels seus quatre fills Z7, Z8, Z i Z9 establia i concedia en emfiteusi perpètua al Sr. Z10.. determinada finca.

El Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Sant Boi de Llobregat decidí acollir aquesta demanda i declarar, en conseqüència, "la redención forzosa del censo con dominio directo de pensión anual 100 pesetas gravitante sobre la finca registral nº XXXX del Registro de la Propiedad de Sant Boi de Llobregat, por el precio de 3.333,33 pesetas".

La Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona, Secció 17, de 13 de juny de 2001 absol, en canvi, la part demandada perquè entén que, si bé el cens era redimible, aquesta redempció forçosa devia regular-se per allò estipulat pels atorgants de l'esmentada escriptura, de la qual se'n derivava un termini que encara no ha transcorregut.

Per a la resolució del recurs convé afegir al que ja ha estat ressenyat la següent realitat fàctica, pacífica pels litigants:

a) El cens esmentat fou regulat en la seva constitució per un pacte (clàusula primera)que disposava que "la perpetuidad del censo se entenderá en cuanto al censualista, pero sin perjuicio de que los censatarios puedan usar del derecho a redimir después de la vida de los estabilientes y una generación más a tenor del art. 39 de la Ley de 31 de diciembre de 1945".

b) Que en aquest cas no s'ha esdevingut el supòsit del transcurs de la vida de l'estabilient i una generació més, ja que "uno de los codemandados, D. Z3 , es hijo de uno de los estabilientes" (fonament de dret segon de la sentència combatuda).

Aquest únic motiu de recurs es circumscriu també a una única qüestió jurídica: si un cens constituït sota la vigència de la Llei de 31 de desembre de 1945 en el qual es pactà la seva condició de perpetu respecte al censualista, però redimible pel censatari, només pot ser redimit en funció dels termes pactats, o sigui el transcurs de la vida de l'estabilient i una generació més (tesi de l'Audiència Provincial) o bé pot ser-ho abans, sempre que hagi transcorregut el termini de més de vint anys a què es refereix disposició transitòria primera de la Llei 6/1990, de 16 de març (tesi de la sentència de primera instància i de la part recurrent).

Sobre aquesta controvèrsia, estrictament jurídica i de caràcter legal general, no existeix jurisprudència d'aquest Tribunal —i per això, pel seu interès cassacional, fou admès el present recurs— ni tampoc doctrina específica, excepte la d'algun autor que la tracta no exhaustivament.

En aquesta tessitura, cal d'entrada palesar el respecte que a aquest Tribunal mereix ambdós criteris dels òrgans d'instància, prou defensables cadascun d'ells, malgrat la seva radical antinòmia.

A favor del parer de la redimibilitat del cens en qualsevol moment transcorregut un període de més de vint anys des del seu establiment —supòsit del cas— operaria una lectura, radicalment literal, de la disposició transitòria quarta de la Llei 6/1990, de 16 de març, dels censos, en prescriure que "tots els censos, de qualsevol classe que siguin, constituïts a l'empara de la legislació anterior i qualssevol que siguin les condicions pactades en llur títol de constitució, poden ésser redimits a petició del censatari en el termini pactat i, en tot cas, sempre que hagin transcorregut més de vint anys des de llur constitució". D'aquesta lectura, autoritzada doctrina en treu la conclusió que "la Llei actual determina que tots els censos poden ser redimits a petició del censatari en el termini pactat, quan aquest termini sigui inferior a vint anys, i, en tot cas, quan hagin transcorregut més de vint anys des de la constitució del cens. El termini de vint anys és, com es pot comprovar, el mateix que l'article 11.2 ha mantingut per als censos de caràcter perpetu constituïts d'acord amb la nova Llei".

Malgrat tot, ha d'assumir aquesta Sala l'encertat criteri de la sentència combatuda en interpretar la norma col·locant, no en posició de paritat o equivalència la redimibilitat pactada i la prevista legalment, sinó en situació subordinada la darrera, de manera que el termini de més de vint anys a què es refereix el precepte opera només subsidiàriament o defectivament, és a dir en els casos en els quals el atorgants no haguessin previst cap termini per a la redempció de la càrrega real.

Respecte d’això, és cert que el preàmbul de l'actual Llei de censos fixa com a un dels seus objectes "afavorir l'alliberament de càrregues de les finques, i, subsegüentment, facilitar la cancel·lació d'inscripcions registrals", però tampoc ho és menys que el legislador, a la mateixa exposició de motius, proclama que "amb aquesta finalitat s'estableix un sistema adequat de disposicions transitòries que persegueixen de fer compatible l'alliberament de càrregues de les finques amb el respecte envers els drets dels titulars"; designi, el de màxim alliberament de càrregues, que, en definitiva, no fa més que continuar una tendència ja iniciada el segle passat i de la qual fou destacada capdavantera la Llei de 31 de desembre de 1945 en ser, en l'àmbit del dret català la primera a regular els principis de redimibilitat i de prescriptibilitat dels censos pel mer transcurs del temps.

Afavoreix també el criteri de l'Audiència una interpretació sistemàtica de la disposició transitòria esmentada en connexió amb les també referides lleis emfitèutiques. La de censos del 31 de desembre del 1945 —que era, en definitiva, la vigent en constituir-se el cens en qüestió— preveia la nul·litat de qualsevol pacte d'irredimibilitat d'aquestes càrregues, però que "sí será válido, no obstante, el pacto de no redención por un plazo máximo de 60 años o por durante la vida del estabiliente y una generación más. La generación se considerará extinguida al fallecer el último de los descendientes legítimos en primer grado del estabiliente" (art. 39); precepte traslladat en aquest particular a la Llei 6/1990, de 16 de març, en regular (art. 11.3) que "en els censos de caràcter perpetu es pot pactar la no-redimibilitat del cens per un termini màxim de seixanta anys o durant la vida del censalista i una generació més".

La jerarquització feta per l'Audiència prioritzant l'element contractual i interpretant, en conseqüència, que la norma de redimibilitat de qualsevol cens superats als vint anys de la seva constitució actua només subsidiàriament i pel cas que els atorgants no haguessin pactat la irredimibilitat de la càrrega fins al transcurs del termini a què es refereix la norma (vida del censalista i una generació més) és fruit d'una interpretació que, lluny de ser absurda, arbitrària o irraonable, es palesa com la més lógica, i atès que esdevé, en conseqüència, ajustada a dret, provoca la desestimació del recurs.

Pel que fa a les costes d'aquest recurs, el Tribunal, fent ús de la facultat que li atorga l'art. 394 de la Llei d'enjudiciament civil, declara que cada part aboni les causades a instancia seva i les comuns per meitat, ja que el cas, per tot el que s'acaba d'assenyalar, presentava seriosos dubtes de dret.

Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 

DECIDEIX

Que desestima el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. X. contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 17a) de 13 de juny de 2001, en el rotlle d'apel·lació núm. 1200/2000, derivat del judici de menor quantia núm. 42/2000 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Sant Boi de Llobregat, sense imposició de les costes d'aquesta alçada a cap litigant.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’ha de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta Sentència.

Així per aquesta la nostra Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda