| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 10 de desembre de 2001
núm. 34/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Il·Im. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de
cassació interposat pels senyors X, X2 i X3, X4 i X5 i les senyores X6, X7,
X8, X9, X10 i la senyora X11 contra la Sentència de 27 de juny passat, dictada per la Secció 1a de
l’Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotllo núm. 1247/98-a
corresponent al
recurs d’apel·lació interposat per les persones esmentades contra la Sentència que el 15 de setembre
de 1998 havia pronunciat la magistrada del Jutjat de Primera Instància núm.
20 d’aquesta ciutat en el judici de menor quantia núm. 930/1997 de la Secció
1a d’aquell Jutjat, instat pels senyors mencionats contra el Sr. Y. Els recurrents han estat representats en aquest Tribunal pel procurador
Sr. Antonio de Anzizu Furest i dirigits per l’advocat Sr. Alberto Guerra
Soldevila; i el recorregut ha estat representat pel procurador Sr. Francisco
Lucas Rubio Ortega i dirigit per l’advocat Sr. David Moner Codina.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El dia 15 de setembre de 1998,
en el procediment de menor quantia abans esmentat, la magistrada del Jutjat
de Primera Instància núm. 20 d’aquesta ciutat va dictar una Sentència amb la
part dispositiva següent: “FALLO. Que estimando parcialmente la demanda
formulada por el procurador de los tribunales D. Antonio María de Anzizu
Furest, en nombre y representación de D. X, don X2, don X3 y doña X6, doña
Z, doña X7, doña
X8 y don X4, doña Z2, y doña X6, doña X11,
doña X9 y don X5, contra D. Y, representado
por el procurador don Francisco-Lucas Rubio Ortega, debo ordenar y ordeno la
redención forzosa del censo que grava la finca de autos, nº XXX del Registro
de la Propiedad nº XXX de esta ciudad, descrito en los fundamentos jurídicos
de esta resolución, por el precio de cien mil pesetas (100.000.- pts.), y
condenar al demandado a satisfacer a los
censualistas el precio de redención indicado y a otorgar la correspondiente
escritura de redención forzosa de dicho censo, con apercibimiento de que,
previa consignación por el censatario del precio de redención establecido,
de no otorgarla en el plazo que se fije en ejecución de sentencia, a partir
de la firmeza de la sentencia, se otorgará a su costa; y al pago de todos
los honorarios, impuestos y demás gastos que origine el otorgamiento de la
escritura pública de redención, excepto el Impuesto sobre el Incremento
del Valor de los Terrenos Urbanos, que, si se devengare, satisfarán los
censualistas, y al pago de las costas del juicio; debiendo cada parte abonar
las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad.”
Segon.
No conformes els actors (els
avui recurrents) amb la decisió precedent, hi varen interposar davant la
Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona recurs d’apel·lació.
Aquella Secció va dictar la
seva Sentència el dia 27 de juny darrer amb la part dispositiva següent:
“FALLO: El Tribunal acuerda: Desestimamos el recurso de apelación
interpuesto por el procurador Don Antonio María Anzizu Furest en
representación de D. X, D. X2, D. X3 y D.ª X11; D.ª X7, D.ª X8 y D. X4, D.ª
Z2, D.ª X6, D.ª X11, D.ª X9 y D. X5,
contra la Sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 20 de
Barcelona, en fecha 15 de septiembre de 1998, que confirmamos en su
integridad, imponiendo a la parte apelante el pago de las costas originadas
en esta alzada.”
Tercer.
Disconformes els agents amb la
resolució anterior, hi varen interposar aquest recurs extraordinari de
cassació a l’empara de l’interès cassacional de la qüestió; el qual va ser
admès per la interlocutòria d’aquest Tribunal de 29 d’octubre últim.
El recurs ha estat substanciat
en aquesta Sala conforme a las prescripcions legals, havent-se assenyalat
per a la seva deliberació i votació el dia 3 de desembre darrer, data en què
tingueren lloc.
És ponent el magistrat de la
Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Els actors formulen aquest
recurs extraordinari de cassació d’interès cassacional (art. 477.2.3r i
últim paràgraf de l’apartat 3 del mateix precepte) perquè entenen que la
Sentència de l’Audiència —igual que la de primera instància— ha infringit
preceptes de la Llei catalana 6/1990, de 16 de març, dels censos; i el
fonamenten en els tres motius que examinem a continuació.
Segon.
El primer denuncia l’aplicació
indeguda de la disposició transitòria quarta, punt 4, norma setena, de la
Llei esmentada. Manifesten que aquesta norma (en la qual basen aquelles
sentències la seva decisió unànime) no s’havia d’aplicar.
Els termes d’aquella norma
aplicada pels jutges d’instància determinen que: “En els censos transmesos
una o més vegades a títol onerós des del dia 1 de gener de 1900 fins al 31
de desembre de 1945, la quantitat total a percebre pel censalista (per la
redempció del cens) no pot excedir del quàdruple del preu lliurat en la
darrera de les transmissions”.
En aquest cas, les sentències
han considerat que les transmissions que van causar les inscripcions
registrals XXX. i XXX. de la finca del litigi (registral núm. XXXX), fan
aplicable a la redempció la norma setena transcrita perquè diuen que ambdues
transmissions es van produir entre l’1 de gener de 1900 i el 31 de desembre
de 1945 “y que la última de ellas, la de 3 de abril de 1945 otorgada por
doña Z3 a favor de doña Z4, lo fue por el precio de 25.000 ptas”;
i atès que amb aquests
pressupòsits la norma esmentada disposa que el preu de la redempció no pot
excedir el quàdruple del preu lliurat en la darrera de les transmissions (que va ser de 25.000 pessetes)
les sentències conclouen que en el cas del litigi el preu de la redempció
del cens ha de ser de 25.000 pessetes multiplicat per quatre (25.000 X 4=
100.000), i donen com a preu de la redempció del cens la quantitat de
100.000 pessetes (en comptes del de 5.241.979 pessetes que sol·licitava la
demanda —foli 8).
Tercer.
Els pressupòsits esmentats, en
els quals basen les seves decisions ambdós jutges d’instància, són erronis,
i també ho són, per tant, les decisions. Primer, perquè la norma transitòria
es refereix a la “transmissió dels censos“, i no a la transmissió de les
finques; i segon, perquè les dues últimes transmissions del cens que ens
ocupa (i no del tot sinó únicament d’unes parts que en són indivises) no van
tenir lloc en el període que les sentències dicen (de 1900 a 1945), sinó
molt posteriorment (l’any 1971 l’una i l’any 1995 l’altra) i,
conseqüentment, aquí no es donen els supòsits per a l’aplicació d’aquella
norma de la disposició transitoria, la qual no pot aplicar-se; i en haver-ho
fet l’Audiència (i també la Sentència de primera iInstància), hauran de ser
revocats el seus pronunciaments referents a l’import de la redempció del
cens del litigi.
En efecte:
Quart.
L’última transmissió de la
finca (no del cens) es va produir certament el 3 d’abril de 1945 amb
l’escriptura atorgada per la Sra. Z3. a favor de la Sra. Z4.
(folis 59 i 311) mare de l’avui demandat i hereu seu. Però aquesta
transmissió, a la qual les dues sentències d’Instància nuen el fonament per
aplicar aquella norma de la disposició transitòria, no dóna cap base per a
poder-ho fer, ja que la transitòria es refereix, com ja hem vist, a la
“transmissió dels censos” i no a la del domini útil o propietat de la finca,
que és (el domini útil o propietat) el que es va transmetre amb aquella
escriptura de 1945, i no pas el cens.
Consegüentment, ni la data
d’aquesta transmissió de la finca (abril de 1945), ni el preu que se’n va
pagar (25.000 pessetes), tenen a veure amb la norma setena de la disposisicó
transitòria esmentada la qual, per tant, no es podia aplicar.
I pel que fa a les dues
transmissions del cens (i no de tot sinó de
“veintisiete,
trescientas ochenta y cuatroavas partes indivisas”
una, i de
“sesenta
y seis, trescientas ochenta y cuatroavas partes indivisas”
l’altra, (folis 18
revers i 19), que van donar lloc a les incripcions registrals XXX. i XXX. de
la finca a què es refereixen les dues sentències d’instància, no són
transmissions produïdes dintre del període d’1 de gener de 1900 a 31 de
desembre de 1945, sinó que la transmissió que va causar la inscripció XXX. va tenir lloc en una escriptura de 28 d’abril de 1971 (revers del foli 18), i
la que va causar la inscripció 28ª, en una escriptura de 4 d’abril de 1995 (foli
19), ambdues molt posteriors, per tant, a aquell únic període en què es pot
aplicar aquella norma transitòria palesament inaplicable, doncs, en aquest
cas; i és també errònia l’afirmació de l’Audiència que la inscripció
registral núm. 28 la va causar la venda de la finca atorgada per la Sra. G.
a la Sra. S. el 3 d’abril de 1945, ja que clarament i inequívocament resulta
dels folis 19, 370 i 371, que aquesta darrera inscripció registral XXX. la va produir la venda de
“sesenta
y seis, trescientas ochenta y cuatroavas partes indivisas” “del cens” que la
Sra. X6. va transmetre als quatre germans X4, X5, X9, X10 en l’escriptura
atorgada davant el notari Sr. Modesto Ventura
Benages el 4 d’abril de 1995 (foli 19).
Per totes les raons exposades
(prou determinants), escau donar lloc al primer motiu de cassació en què
s’impugna l’aplicació d’aquella norma de la disposició transitòria,
inaplicable palesament per calcular el preu de redempció del cens del
litigi; i l’acollida, per l’anterior, d’aquest primer motiu, condueix a
aplicar les normes escaients per fer aquell càlcul, cosa que porta a
examinar el segon motiu de cassació.
Cinquè.
S’hi consideren infringides,
per falta d’aplicació, les normes quarta i sisena del punt 4 de la
disposició transitòria quarta, que aquest motiu al·lega són les que s’havien
d’aplicar per calcular el preu de redempció.
Les normes aplicables són
certament i efectiva les quarta i sisena esmentades, com al·lega aquest
segon motiu el qual caldrà també acollir i passar a resoldre el cas del
litigi per fer aplicació de tals normes, com ho ordena l’art. 487.3 de la
Llei d’enjudiciament civil.
Sisè.
Atès que el demandat no ha
impugnat en cap moment el rebuig de les diverses excepcions que havia oposat
a la contesta a la demanda (folis 44 al 49), cal considerar ferm aquell
rebuig i escau entrar a aplicar directament aquelles normes per calcular el
preu de la redempció. No hi ha cap conveni per a la redempció del cens. Es
va constituir el 19 d’agost de 1862 (han transcorregut, doncs, a bastament
els 20 anys de la disposició transitòria quarta apartat 1 de la Llei de
1990) i és redimible a petició dels censalistes d’acord amb l’apartat 2 de
la mateixa norma transitòria. La redempció ha de comprendre necessàriament
la pensió i els drets inherentes al cens incloent els dominicals (punt 4 de
la disposició transitòria quarta).
La pensió és de 12,66 pessetes
i la seva capitalització al 3% són 422 pessetes (apartat
a
de la norma quarta del punt 4
de la transitòria quarta). Aquesta quantitat de 422 pessetes no ha estat
discutida per les parts.
Per l’extinció dels drets de
lluïsme, fadiga i altres inherentes al domini, els censalistas han de
percebre (apartat
b
de la norma quarta del punt 4
de la transitòria quarta) l’import d’un lluïsme al tipus pactat en el títol
de constitució i en defecte de pacte –com és el cas– al tipus del deu per
cent perquè la finca es troba situada a l’antic territori emfitèutic de
Barcelona; i aquest deu per cent s’ha de calcular sobre el valor total de la
finca que en el cas ha estat fixat pericialment en la quantitat de
40.315.000 pessetes (foli 379). El 10% són 4.031.500 pessetes.
Els censalistes han de percebre
a més “una quarantena part d’un altre lluïsme per cada anualitat completa
transcorreguda des de la darrera transmissió de la finca que l’haguès
meritat, fins a percebre, com a màxim, l’import de 2 lluïsmes (mateix
apartat b)”.
Com que en aquest cas en els
últims 40 anys no hi ha hagut cap transmissió de la finca a títol onerós
(foli 20), l’import que els censalistes han de percebre per aquest altre
concepte, és el d’un segon lluïsme, és a dir, un altre deu per cent del
valor de la finca. Per tant, altres 4. 031.500 pessetes.
Del valor de 40.315.000
pessetes de la finca se n’ha de deduir el preu de redempció del cens
(apartat d),
que és la suma dels dos lluïsmes esmentats (8.063.000 pessetes) més l’import
de redempció de la pensió (422 pessetes). El total que s’ha de deduir és,
doncs, de 8.063.422 pessetes; per tant, finalment tenim 40.315.000 pessetes
menys 8.063.422 pessetes, que és igual a 32.251.578 pessetes.
Els dos lluïsmes són, doncs, en
el cas, el 20% de 32.251.578 pessetes, o sigui 6.450.315,6 pessetes.
Però com que el cens és de
domini mitjà tercer (folis 24 i 25 i 131) no segon com pretenen els actors,
els censalistes han de cobrar una quarta part de la darrera quantitat
(apartat d
de la norma sisena),
o sigui, 1.612.578,9 pessetes, les quals, amb les despeses de la redempció i
de les operacions de registre (norma tercera, últim incís), és el que el
censatari demandat haurà de pagar als actors per la redempció d’aquest cens.
Setè.
El demandat, al final de la
contesta a la demanda, sol·licitava l’aplicació de la norma novena del punt
4 de la disposició transitòria quarta perquè adduïa que no podia afrontar el
pagament de les quantitats que li corresponen abonar per la redempció.
La part actora va manifestar
sobre aquest punt (foli 306) “que es evidente que la parte actora no acepta
la expresada decisión del demandado, toda vez que el mismo ni tan sólo ha
intentado probar que se hallaba en la situación de no poder hacer frente al
pago de la redención del censo objeto de estos autos”.
El demandat ni tan sols va
tractar de provar tenir impossiblitat o dificultat d’afrontar el pagament de
les quantitats que li corresponen abonar per aquesta redempció; i davant
l’absència de tota prova respecte d’això, no escau accedir a la improvada
petició del defenent (últim incís de la norma novena de la transitòria
quarta).
Vuitè.
L’estimació dels dos primers
motius de cassació fa innecessari l’examen del tercer.
Novè.
Les costes de la primera
instància s’imposaran al demandat (art. 394 de la Llei processal) i no es farà mèrit de les de la
segona instància ni de les d’aquest recurs.
Per tot el que s’ha exposat, la
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Estimar aquest recurs de
cassació; confirmar el pronunciament de la Sentència de l’Audiència i el de
la de primera instància en què s’ordena la redempció forçosa del cens
objecte de les actuacions que grava la finca núm. XXX del Registre de la
Propietat núm. XXX d’aquesta ciutat, el qual es descriu en el punt tercer
del document núm.1 de la demanda; s’anul·len els pronunciaments de condemna
d’ambdues sentències pel que fa al preu de la redempció, i en el seu lloc es
condemna el demandat Sr. Y a satisfer als actors la quantitat
d’1.612.578,9 pessetes com a preu de tal redempció i a otorgar la
corresponent escriptura pública de redempció forçosa, amb l’advertència que,
amb la consignació prèvia pel censatari del preu esmentat, s’atorgarà a la
seva costa si ell no ho fa en el termini que serà fixat en execució de
Sentència; i se’l condemna també al pagament de les despeses de la redempció
i de les operacions de registre (honoraris, impostos i altres despeses,
excepte l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys que, si fos la
meritat, el pagaran els censalistes). Es rebutja la petició del demandat
referent a la capitalització de l’import de les quantitats que ha d’abonar
per la redempció del cens; i es condemna finalment al defenent al pagament
de les costes de la primera instància, sense que es faci mèrit de les de
l’apel·lació ni de les d’aquest recurs.
Així per aquesta Sentència ho
pronunciem, ho manem i ho signem. |
|
