Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 3 de desembre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 3 de desembre de 2001 núm. 33/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 41/2001 contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 14ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo 1050/2000, com a conseqüència de les actuacions de menor quantia núm. 805/98 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Barcelona. El Sr. X ha interposat aquest recurs representat pel procurador Sr. Albert Grasa Fàbrega i defensat pel lletrat Sr. Ignacio de Muller de Dalmases. Són part contra la qual es recorre els Srs. Y i Y2, representats pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensat per la lletrada Sra. Mª Lourdes Alsina Naudi; la Sra. Z, representada pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, i la Sra. Z2.

 ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Joaniquet Ibarz , que va actuar en nom i representació dels Srs. Y y Y2, va formular demanda de menor quantia núm. 805/1998 en el Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 21 de juny de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: "Que desestimo la demanda formulada por D. Y D. Y2, representados por el procurador Sr. Joaniquet Ibarz, contra Dª Z Y Dª Z2, representadas por el procurador Sr. Grasa Fàbrega, y D. X, representado por el procurador Sr. de Anzizu Furest, declaro que debo absolver a los demandados de las pretenciones deducidas en su contraen la presente litis, con imposición de las costas procesales a los actores.

Estimando parcialmente la demanda reconvencional formulada por D. X, representado por el procurador Sr. de Anzizu Furest, contra D. Y y D. Y2, representados por el procurador Sr. Joaniquet Ibarz, declaro que debo condenar y condeno a los actores reconvenidos a satisfacer al demandado reconvencional el 10% del valor de la herencia de D. Z3., como retribución de su labor de albacea, intereses previstos en el art. 921 de la LEC, sin expreso pronunciamiento respecto de las costas procesales de la reconvención”.

En data 28 de juny de 2000 el magistrat jutge del Jutjat de Primèra Instància núm. 8 de Barcelona va dictar una interlocutòria, la part dispositiva de la qual diu: “Debo aclarar y aclaro el fallo de la sentencia de fecha 21/06/00 recaida en los presentes autos de juicio de menor cuantía nº 805/98-3ª en el sentido de retificar el error material de transcripción rerferido a la representación procesal de los demandados que debe figurar del siguiente modo: “Sr. Grasa Fábrega como procurador de D. X y de Dª. Z2. y Sr. de Anzizu como procurador de Dª Z. Permanecen idénticos los pronunciamientos del fallo”

 Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Bacelona la qual va dictar sentencia amb data 18 de juny de 2001, amb la següent part dispositiva: Estimando el recurso de apelación interpuesto por Z2 y Y2  y rechazando la adhesión planteada por D. X contra la sentencia dictada el día veintiuno de junio de dos mil, por el Juzgado de Primera Instancia número ocho de Barcelona, con revocación de la misma debemos, estimando en parte la demanda interpuesta por D. Y y Y2 contra D. X, acordar como acordamos la remoción del Sr. X. del cargo de albacea universal de la herencia de D. Y , con perdida de la retribución legalmente señalada, condenando al Sr. X. a indemnizar a los actores con el importe de los recargos exigidos por la Administración Pública en relación con el impuesto de sucesiones y plusvalía de la transmisión hereditaria, a concretar en ejecución de sentencia.

“Se declara que el negocio de engrase y lavado de coches que desarrollaba el causante en el C/ XXX pertenecía al mismo por lo que debe incluirse en el inventario de bienes de su herencia.

“Se desetiman las restantes peticiones contenidas en el suplico de la demanda. No se imponen las costas de la demanda principal a ninguna de las partes. Las costas de la reconvención se imponen al Sr. X. No se imponen las costas del recurso de apelación formulado por los Sres. Y y Y2 Las costas de la adhesión correrán a cargo del apelante adherido”.

 Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Albert Grasa Fábrega, en nom i representació del Sr. X, va presentar escrit de preparació de recurs extraordinari per infracció processal y recurs de cassació, davant la Sala 14a de la Audiència Provincial de Barcelona. Per providencia de data 9 de juliol de 2001 es va admetre l’escrit i es van atorgar 20 dies per presentar recurs de cassació d’acord els arts. 471 y 448 de la LEC. El citat procurador, en data 6 de setembre de 2001, va interposar recurs de cassació davant la Sala 14a de la Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els motius següents:

“Primero.- Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso: infracción del artículo 320 del Código de sucesiones de Catalunya sobre remoción del albacea fundamentada en conducta dolosa o gravemente negligente por indebida aplicación e interpretación de dicho artículo e infracción de los demás preceptos que se citan en el presente motivo, los cuales por indebida aplicación en unos casos y omisión en otros, conllevan al tribunal a quo a apreciar la existencia de responsabilidad en el albacea.

“Segundo.- Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto de proceso: infracción del art. 314 del Código de sucesiones de Catalunya por falta de aplicación del mismo en relación al derecho de albacea a ser retribuido.

“Tercero.- Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso: infracción por falta de aplicación en la sentencia de primera instancia de los artículos 1100 y 1108 del Código civil en cuanto a los intereses de la demanda reconvencional..

“Cuarto.- Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso: infracción por indebida aplicación en la sentencia de primera instancia del art. 523 de la LEC 1881 sobre costas de la demanda reconvencional.

“Quinto.- Infracción de las normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso: infracción por indebida aplicación en la sentencia de la apelación del art. 710 de la LEC 1881 sobre costas de apelación.”

 Quart. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 13 de setembre de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de cassació i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. En data 19 d’octubre de 2001 el procurador D. Àngel Joaniquet Ibarz en nom i representació del Srs. Y i Y2 va interposar escrit d’oposició al recurs de cassació que per mitjà de la provisió de data 29 d’octubre de 2001 es va tenir per formulat i de conformitat amb l’article 485 de la LEC es va convocar a les parts per la celebració de la vista el dia 19 de novembre a les 10.30 hores, la qual va tenir lloc d’acord amb el resultat que hi consta a la diligència estesa a aquest efecte.

Ha estat designada ponent la Sra. Núria Bassols i Muntada.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. Contra la Sentència dictada per la Secció XIV de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 18 de juny de 2001, que conté la part dispositiva transcrita en els antecedents fàctics d’aquesta resolució, el senyor X interposa recurs de cassació que considera escaient tant per la quantia dels interessos objecte de la contesa com perquè hi concorre, al seu entendre, interès de cassació.

Atès que la part que impugna el recurs de cassació s’oposa a l’admissibilitat d’aquest recurs, és escaient, amb caràcter previ, fer una pronúncia sobre la procedència del recurs: la demanda que originà aquesta contesa fou presentada pels hereus del senyor Y , i en aquesta demanda s’hi contenien una sèrie de pretensions que de forma notòria superen els vint-i-cinc milions de pessetes exigits per l’article 477.2 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000 per l’accés a cassació; però a això s’hi ha d’afegir que, cal fer advertiment a què en aquest debat hi concorre interès de cassació, pel fet que el recurs es basa, en essència, en la infracció de l’article 320 del Codi de successions per causa de mort, i sobre aquest article no hi ha doctrina d’aquest Tribunal Superior que prevegi el problema que ara es discuteix, cosa que comporta la satisfacció del que preveu l’ article 477.3 últim paràgraf de la nova LEC.

Per tal de facilitar la comprensió del tema debatut resulta procedent deixar constància de les següents dades de caràcter històric, que s’infereixen de la sentència objecte de recurs i són acceptats per totes les parts litigants:

a) El senyor Y  va morir a L. el dia 27 de desembre de 1995, havent atorgat testament obert davant notari el 22 de novembre del mateix any en el qual instituïa hereus universals per parts iguals als dos fills nascuts de la seva primera esposa de la qual s’havia divorciat, llegava a la seva segona esposa senyora Z2 l’usdefruit universal i vitalici de tots els seus béns, amb dispensa d’inventari i prestació de fiança i, disposava una pensió vitalícia en favor de la senyora Z, que havia estat esposa del seu pare. Finalment, en l’esmentat testament el causant nomenà marmessor universal de tots els seus béns el senyor X.

b) El dia 21 de juny de 1996 el senyor X va comparèixer davant del notari de Barcelona senyor Pedro Coca Torrens en qualitat de marmessor de l’herència del senyor Y , i va atorgar escriptura d’inventari en els següents termes:

1. Incloïa en l’herència del difunt els béns següents: dues mil set-centes setanta-una pessetes en metàl·lic en un compte corrent a nom del causant en l’entitat Banc Central Hispano-Americano, SA; un turisme marca G., model GTI, valorat en quatre-centes setanta-cinc mil pessetes; un edifici ubicat a L. al carrer XXX, números XXX, valorat en cent quaranta-quatre milions de pessetes, que es troba arrendat; i, finalment, un pis al carrer XXX, números XXX, d’aquesta ciutat, de 25,29 metres de superfície, valorat en quatre milions de pessetes.

2. Adjudicava a la senyora Z2 una pensió vitalícia de 81.336 pessetes mensuals actualitzables; a la senyora Z l’usdefruit vitalici de la totalitat dels béns inventariats i als senyors Y i Y2 la meitat indivisa, per a cadascun d’ells, de la nua propietat de la totalitat dels béns inventariats.

c) La demanda que provocà aquest litigi fou entaulada pels senyors Y. i Y2 i dirigida contra els senyors: X, Z2 i Z2 i, en l’esmentada demanda, s’hi contenien les següents peticions: en relació amb el senyor X, que es declarés la remoció del càrrec de marmessor que li fou atorgat amb pèrdua de la retribució legal que la llei disposa per aquest càrrec. També es demanava la seva condemna a pagar tots els interessos i recàrrecs originats per la manca de pagament de l’ impost de successions tant en relació amb els béns mobles com pel que afecta als immobles. Es pretenia també que el susdit marmessor fos condemnat juntament amb la usufructuària Z2 a pagar el valor d’un vehicle R.A. que es deia que havia estat sostret del cabal relicte. També s’invocava que es declarés que l’administració dels béns que conformaven el cabal relicte corresponia als agents. De la mateixa manera s’instava els òrgans judicials perquè declaressin que la propietat “d’un tren de reparació i rentat de cotxes” que posseïa la usufructuària, pertanyia als hereus des de la data de la mort dels seus pares.

Finalment, pel que afecta al llegat instaurat en favor de la senyora Z., se’n demanava la suspensió del pagament fins que no s’hagués fet pagament dels impostor que afectaven la successió.

d) La sentència dictada per l’Audiència revocà la sentència dictada pel jutge de primera instància, estimà en part la demanada principal i declarà que esqueia la remoció del senyor X del càrrec de marmessor de l’herència del senyor Y., amb pèrdua de la retribució assenyalada. També condemnava el Sr. X. a indemnitzar els demandants amb el pagament de l’import dels recàrrecs exigits per l’Administració pública derivats dels impostos de plusvàlua i transmissions hereditàries, a concretar en execució de sentència. També declarà l’avantdita sentència que el negoci de reparació i rentat de vehicles del carrer XXX, número XXX, pertanyia al causant, per la qual cosa havia de ser inclòs en l’inventari de béns de l’herència.

La sentència rebutjava la resta de pretensions de la demanda, i, òbviament rebutjava de la mateixa manera les pretensions contingudes en la reconvenció, encaminades a obtenir el pagament per part del marmessor, en concepte de retribució, del deu per cent del valor de l’herència.

 Segon. Com més amunt s’ha dit, contra la sentència de l’Audiència s’alça el demandat en la instància senyor X, que a l’empara de l’article 477, 2 i 3 de la nova Llei d’enjudiciament civil raona que, contra la sentència, hi escau recurs de cassació, tant per mor de la quantia de l’assumpte com per mor de concórrer-hi interès cassacional.

Aquesta Sala ja s’ha pronunciat en relació amb l’admissió del recurs de cassació, i l’únic que cal remarcar en aquest moment és la renúncia que fa el recurrent del recurs d’infracció processal que va anunciar en fase preparatòria.

En el primer motiu de recurs invoca la part recurrent infracció per interpretació errònia i aplicació indeguda de l’article 320 del Codi de successions per causa de mort de Catalunya, així com d’una sèrie de preceptes sobre els quals es diu que seran citats més endavant per tal que han estat o indegudament aplicats o omesos en la sentència combatuda.

La part recurrent, complementa, doncs, el motiu de recurs i afegeix la infracció dels articles 1101, 1102, 1103 i 1104 del Codi civil. També addueix la infracció d’una doctrina forjada pel Tribunal Suprem en sentències que cita que fan relació al principi d’incongruència.

Nogensmenys, fa expressa invocació, al principi derivat de l’article 1214 del Codi civil que fa referència a l’onus probandi; i finalment als articles 304.2, 331,258 i 316 del Codi de successions per causa de mort, preceptes, tots ells, que regulen el càrrec de marmessor i el pagament de la llegítima.

Aquesta Sala s’ha pronunciat en reiterades ocasions en relació amb la cita per part del recurrent de preceptes heterogenis en el recurs de cassació, cosa que provoca el rebuig del motiu sempre que el plantejament plural d’infracció de normes aplicables, condueixi a una obscuritat i confusió que impedeixi l’estudi del motiu de recurs i el dret de defensa per part de l’altre litigant.

Malgrat l’anterior, en el cas que ara interessa la cita de tots els preceptes suara esmentats no ha de vedar l’estudi del motiu de recurs atès que hi ha una invocació principal i concreta d’una infracció processal que provoca que totes les altres cites esdevinguin supèrflues.

La part recurrent està absolutament en desacord amb la sentència dictada per l’Audiència que, pel fet de considerar que el marmessor ha incidit en conducta dolosa o negligent, declara que escau la seva remoció del càrrec pel qual havia estat designat . Tal com posa de manifest la part recurrent en el motiu de recurs l’Audiència conclou estimant la concurrència de negligència en la conducta del marmessor pel fet que: a) no complí amb l’obligació derivada del Codi de successions de lliurar l’import de la llegítima sense cap càrrega o limitació, b) va ometre de l’inventari que va atorgar en observança d’allò que desposa l’article 317 del Codi de successions, l’existència del tren de rentat i reparació de vehicles, que també formava part del cabal relicte, i c) no va donar compliment a l’obligació derivada del Codi de successions de satisfer els impostos causats per la successió, cosa que provocà que els béns dels hereus estiguin subjectes a embargaments i constrenyiments.

Aquesta Sala ha declarat en reiterades ocasions que la funció del recurs de cassació és la de vetllar per la correcta aplicació i interpretació de les normes jurídiques d’acord amb la funció nomofilàctica o de judici jurídic, reservada a aquest Tribunal que, queda lluny de la possibilitat de revisar la fixació dels fets i la valoració probatòria d’aquests, tasca reservada als tribunals d’instància.

Com és prou conegut, l’única excepció a la intangibilitat dels fets provats queda limitada als supòsits d’arbitrarietat o errors evidents i notoris que quedin reflectits en aquells fets que han de ser revisats per respecte al que disposa l’article 24 de la Constitució.

Però posats en aquesta tessitura, escau mencionar especialment que una cosa són els fets i una altra la transcendència jurídica d’aquests fets, és a dir, la deducció de si hi concurren els elements bàsics i suficients per fer la qualificació jurídica d’aquests fets, ja que això sí que suposa un tema jurídic.

Els fets dels quals s’ha de partir per valorar si en la conducta del marmessor designat pel testador hi concorre dol o greu negligència (art. 320 del Codi de successions) són els fets que considera provats l’Audiència, que abans s’han esmentat: el de no haver lliurat la llegítima als hereus sense càrregues, el de no haver inclòs en l’inventari el negoci de rentat de cotxes, i finalment, el de no haver realitzat béns del cabal relicte per a pagar els impostor causats per la successió.

Com ens posa en relleu autoritzada doctrina, el càrrec de marmessor es fonamenta en una relació de confiança entre el causant i l’executor testamentari, que porta a qualificar el marmessor com a fiduciari del testador, el qual, en conseqüència, queda investit d’un poder d’administració i de disposició del cabal hereditari, que ha d’exercir en nom propi del testador d’acord amb les instruccions rebudes del causant de la successió i en interès de les persones que ha volgut afavorir amb les seves disposicions (STSJC de 7 d’octubre de 1996 i 23 d’ abril de 1998).

Des de l’exposada perspectiva, les obligacions del marmessor no poden ser fixades amb caràcter general, vàlides per a qualsevol marmessoria, ja que, d’acord amb l’anterior raonament, estan en funció de la voluntat del causant, de les peculiaritats dels cabal relicte i dels interessos dels afavorits pel testador.

Certament l’article 316 del Codi de successions que diferencia la marmessoria universal de realització d’herència de la de lliurament directe de romanent i estableix les facultats del marmessor que depenen dels diferents tipus de marmessoria, disposa com a facultat del marmessor universal de lliurament de romanent (tipus al qual, per raons òbvies pertany la marmessoria de què ara es tracta), la de satisfer els impostos causats per la successió.

El Codi de successions empra, doncs, en fixar les tasques que han de portar a terme els marmessors de “lliurament de romanent”, la paraula facultat, i aquesta dicció no resulta intranscendent. Com s’ha dit, el que ha de regir per sobre de tot és la voluntat del causant i els interessos dels afavorits amb les seves disposicions testamentàries. Corol·lari d’aquest raonament és que no pot ésser compartida l’afirmació feta amb caire absolut pel recurrent, en el sentit que el marmessor havia de realitzar els béns de l’herència per pagar els impostos, ja que el procedent era, actuar en aquest aspecte (com en els altres) de la forma més favorable als interessos dels afavorits, determinats per les peculiaritats del cabal relicte.

En el cas en estudi, cal veure que els béns de l’herència susceptibles de realització, són un petit apartament que resulta gravat amb l’usdefruit de la vídua del causant, amb la qual cosa els diners obtinguts amb la seva venda difícilment cobririen l’elevat cost dels impostor de successions, i uns locals que, si certament tenen un valor important, estan arrendats i gravats amb el susdit usdefruit. Aquesta circumstància fa palesa que resulta discutible la procedència de la venda per part del marmessor de béns de l’herència per fer el pagament dels impostos causats per la successió. Per tant, no pot afirmar-se que el senyor X. hagués incidit en dol o negligència greu pel fet de no haver realitzat béns suficients per tal de pagar impostos.

Pel que fa a la manca de lliurament als hereus de la llegítima lliure de càrregues (article 360 del Codi de successions, i no el 258, que erròniament invoca la sentència de l’Audiència), a què fa al·lusió l’Audiència, no formava part de la demanda principal la petició que aquest lliurament es dugués a terme, i, per tant, si bé podia ser esgrimit com a argument per tal de reforçar la tesi de la sentència, no és argument suficient per a predicar l’actitud dolosa o greument negligent del marmessor. Al fet que el lliurament de la llegítima lliure de càrregues no sigui una petició específica de la demanda, hi cal afegir que per pagar l’esmentada llegítima en metàl·lic el marmessor hauria d’haver realitzat béns del cabal relicte, i una actuació en aquest sentit no queda, com suara es deia, plenament justificada.

Finalment, la manca d’inclusió del tren de rentat i reparació de vehicles en l’inventari tampoc té rellevància suficient per denotar un comportament dolós o greument negligent per part del marmessor.

El senyor Z3, quan és requerit per l’advocat dels hereus en relació amb la referida manca d’inclusió de la susdita empresa, dóna resposta al requeriment dient que al seu entendre no era escaient la inclusió del negoci en l’inventari perquè, d’acord amb el previst a la Llei d’arrendaments urbans, els drets arrendaticis del local on s’ubica el susdit negoci només poden ser objecte de subrogació en favor de la vídua. Aquesta resposta evidencia una postura que no pot ser compartida, ja que (de forma independent del tema de la subrogació arrendatícia que queda fora d’aquest litigi) el negoci en qüestió, tal com sustenta la part que impugna el recurs, té un valor distint al del local arrendat, pel fet que l’empresa és un bé independent dels elements que la componen.

Però deixant de banda el fet que el raonament del marmessor en relació amb el negoci de rentat i reparació de vehicles no pugui ser acollit, el cert és que la seva omissió de l’inventari no té gravetat suficient per provocar la remoció del càrrec de marmessor per considerar que en la seva actuació hi concorre dol o negligència greu.

El llegat d’usdefruit és d’eficàcia real (art. 304 del Codi de successions) i com a conseqüència d’aquesta naturalesa per la seva sola virtualitat (art. 253 del Codi de successions), la legatària (vídua del causant) adquirí el negoci de rentat i reparació de vehicles i féu seus els fruits, per la qual cosa, encara que hom consideri que el susdit negoci, com a “empresa”, té un valor propi i, per tant, diferent dels elements que el componen, cosa que havia de conduir a la seva inclusió en l’inventari a confeccionar pel marmessor, el cert és que aquesta omissió no ha de produir les pernicioses conseqüències previstes per la sentència que ara es recorre.

El Tribunal Suprem (TS S 13 d’abril de 1992) ha declarat que pot ser causa de remoció de la marmessoria l’execució de conductes doloses civils i penals amb relació al cabal relicte (TS S de 4 de febrer de 1902, 23 de febrer de 1973 i 5 de juliol de 1947) i també el cas que la seva activitat resulti totalment inoperant o ineficaç per negligència maliciosa o indiferència, omissió i desatenció constatada, que excedeixin d’un simple descuit (STS de 6 d’octubre de 1987, 18 de febrer de 1908, 3 d’octubre de 1931 i 23 de febrer de 1973). També ha dit l’esmentat TS en Sentència de 20 de febrer de 1993, que les funcions delegades als susdits executors testamentaris no els són concedides perquè merament les ostentin, sinó primordialment i essencial perquè les utilitzin de forma acurada, adequada i diligent ( STS 20 de febrer de 1993).

És sabut que la regulació del dret de successions per causa de mort a Catalunya té carácter autònom i autosuficient, cosa que comporta que per a la seva interpretació hom hagi d’acudir a la tradició jurídica catalana; però també ho és que la doctrina forjada pel Tribunal Suprem en els supòsits esmentats pot servir de referència per a valorar si hi concorre o no negligència greu o dol com a qüestió que suposa la conseqüència jurídica d’un comportament o actitud fàctics.

Corol·lari de tots els anteriors raonaments és que, en el comportament del senyor X. no hi concorre ni dol ni negligència greu en grau suficient per a poder declarar la seva remoció del càrrec per al qual fou nomenat i, consegüentment, tampoc pot ser condemnat a respondre dels danys i perjudicis (recàrrecs dels impostos de successions) reclamats en la demanda, ja que hom no pot considerar que els recàrrecs que l’Administració exigeix com a causa de la manca de pagament, dintre de termini, dels impostos que graven la successió i els de plusvàlua siguin provocats per la actuació negligent del senyor X. Tot l’exposat comporta, doncs, l’estimació del primer motiu del recurs.

 Tercer. En el segon motiu de recurs la part recurrent invoca infracció per manca d’aplicació de l’article 314 del Codi de successions per causa de mort atès que la sentència de l’Audiència no ha estimat el dret del marmessor senyor X. a percebre la retribució que, per als marmessors universals, estableix el susdit precepte.

Malgrat el que s’ha raonat, en el sentit que la conducta del marmessor, qüestionada pels hereus, no pot ser titllada de culposa o negligent en grau suficient per a produir-ne la remoció i/o el rescabalament de danys i perjudicis, tampoc es pot estimar que el marmessor Z3. hagi donat satisfacció a la missió que li confià el causant senyor Y. Com ha quedat fixat en els precedents històrics d’aquesta resolució, el marmessor es limità a fer inventari de forma incompleta i poc acurada del cabal relicte (ja que hi manca el negoci de rentat i reparació de vehicles), a adjudicar els béns als hereus i legataris i a remetre a una gestoria la gestió dels pagament dels impostos que graven l’herència. Des d’aquesta perspectiva, és cosa òbvia que una actuació tan limitada i poc curosa, baldament no pugui ser titllada de greument negligent o dolosa, no pot conduir a percebre la important retribució que preveu l’article 314 del Codi de successions.

No consta a les actuacions que el marmessor ni tan sols intentés arribar a un acord amb els hereus i legataris afavorits pel testador per tal de procedir a realitzar béns per a pagar els impostos causats per la successió. De la mateixa manera, de la sentència que es recorre no se’n deriva que el marmessor intentés trobar una solució acceptada pels interessats en relació amb el negoci de rentat i reparació de vehicles. Tampoc consta que el senyor Z3 hagi donat compliment a l’obligació derivada de l’article 317 del Codi de successions (CS), en el sentit de retre comptes als afavorits en l’herència. Contràriament al que pretén el recurrent, no es pot acceptar que suposi donar compliment a la tasca de marmessoria encomanada una única actuació efectuada pel marmessor —la que es desprèn de la sentència de l’Audiència—, que quan veu que hi corre el risc de transcórrer el termini previst en l’article 317 del CS, fa un inventari dels béns que formaven el cabal relicte poc acurat i incomplet i adjudica els béns als afavorits.

Una conducta com la descrita no pot ser considerada com la que esperava el testador quan diposità la seva confiança en el marmessor. És fàcilment deduïble que foren les característiques del cabal relicte en consonància amb les particulars atribucions contingudes en el testament del senyor Y.  les que provocaren el nomenament del senyor X. com a marmessor, i ha quedat clar, segons el que s’ha exposat, que l’anomenat ha defraudat les expectatives que s’hi havien dipositat perquè no ha complert amb la tasca que li fou encomanada. Per altra banda, no s’ha d’oblidar que el fet d’haver reclamat els seus honoraris posa en evidència que el marmessor considera conclosa la seva tasca .

Totes les anteriors consideracions comporten que decaigui el segon motiu de recurs i els altres tres que el segueixen pel fet d’estar-hi íntimament relacionats. És procedent, doncs, dictar sentència deixant sense efecte la de l’Audiència i pronunciar una nova resolució que estimi només en part la demanda principal i desestimi la reconvenció.

Quant a les costes processals, pel que fa a les de primera instància, les de la demanda no han de ser imposades al demandat i, per tant, cada part haurà de carregar amb les seves; pel que fa a la reconvenció, les costes d’instància han de córrer a càrrec del demandant en reconvenció (art. 523 de la LEC 1881). No és procedent la imposició de costes en el recurs d’apel·lació (art. 710 de la LEC 1881). No escau tampoc imposar les costes d’aquest recurs de cassació (art 398 de la LC 2001).

Vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

 PART DISPOSITIVA

Decidim estimar en part el recurs de cassació interposat pel procurador senyor Albert Grasa Fábrega en nom i representació del senyor X contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 1050/2000, de data 18 de juny de 2001, i, en conseqüència, cassem i anul·lem aquesta sentència i declarem: Que és procedent estimar en part la demanda principal presentada pel procurador senyor Àngel Joaniquet Ibarz en nom i representació dels senyors Y i Y2 contra la senyora Z2, el senyor X i contra la senyora Z, i, en conseqüència, és procedent que el negoci de rentat i reparació de vehicles que explotava el causant al carrer XXX, número XXX, s’inclogui dintre de l’inventari dels béns de l’herència.

Desestimem la resta de les pretensions contingudes en la demanda. Desestimem la demanda reconvencional presentada pel procurador senyor Albert Grasa Fabrega contra els senyors Y i Y2. No escau la imposició de les costes causades en primera instància. Les costes de la reconvenció causades a la primera instància s’imposen a l’agent en reconvenció. No escau la imposició de costes pel que fa al recurs d’apel·lació. No escau tampoc la imposició de les costes causades en aquest tram cassacional.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-los saber que és ferma i que no s’hi pot interposar cap recurs.

Retorneu les actuacions a la Secció indicada de l’Audiència de Barcelona, amb un testimoniatge d’aquesta resolució.

Així, per aquesta sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda