Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 3 de desembre de 2001
núm. 33/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal i Andreu
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 41/2001 contra la Sentència
dictada en grau d’apel·lació per la Secció 14ª de l’Audiència Provincial de
Barcelona en el rotllo 1050/2000, com a conseqüència de les actuacions de
menor quantia núm. 805/98 seguides davant el Jutjat de Primera Instància
núm. 8 de Barcelona. El Sr. X ha interposat aquest recurs
representat pel procurador Sr. Albert Grasa Fàbrega i defensat pel lletrat
Sr. Ignacio de Muller de Dalmases. Són part contra la qual es recorre els
Srs. Y i Y2, representats pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensat per la
lletrada Sra. Mª Lourdes Alsina Naudi; la Sra. Z, representada pel
procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, i la Sra. Z2.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels tribunals
Sr. Joaniquet Ibarz , que va actuar en nom i representació dels Srs. Y y Y2, va formular demanda de menor quantia núm. 805/1998 en
el Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Barcelona. Seguida la tramitació
legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 21 de juny de 2000, la
part dispositiva de la qual diu el següent: "Que desestimo la demanda
formulada por D. Y D. Y2, representados por el procurador
Sr. Joaniquet Ibarz, contra Dª Z Y Dª Z2,
representadas por el procurador Sr. Grasa Fàbrega, y D. X,
representado por el procurador Sr. de Anzizu Furest, declaro que debo
absolver a los demandados de las pretenciones deducidas en su contraen la presente litis, con
imposición de las costas procesales a los actores.
Estimando parcialmente la
demanda reconvencional formulada por D. X, representado por el
procurador Sr. de Anzizu Furest, contra D. Y y D. Y2,
representados por el procurador Sr. Joaniquet Ibarz, declaro que debo
condenar y condeno a los actores reconvenidos a satisfacer al demandado
reconvencional el 10% del valor de la herencia de D. Z3., como
retribución de su labor de albacea, intereses previstos en el art. 921 de la LEC, sin expreso pronunciamiento respecto de las costas procesales de la reconvención”.
En data 28 de juny de 2000 el
magistrat jutge del Jutjat de Primèra Instància núm. 8 de Barcelona va
dictar una interlocutòria, la part dispositiva de la qual diu: “Debo aclarar
y aclaro el fallo de la sentencia de fecha 21/06/00 recaida en los presentes
autos de juicio de menor cuantía nº 805/98-3ª en el sentido de retificar el
error material de transcripción rerferido a la representación procesal de
los demandados que debe figurar del siguiente modo: “Sr. Grasa Fábrega como
procurador de D. X y de Dª. Z2.
y Sr. de Anzizu como
procurador de Dª Z. Permanecen idénticos los pronunciamientos del
fallo”
Segon.
Contra aquesta Sentència, la
part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es
va substanciar a la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Bacelona la qual
va dictar sentencia amb data 18 de juny de 2001, amb la següent part
dispositiva: “Estimando
el recurso de apelación interpuesto por Z2 y Y2 y rechazando
la adhesión planteada por D. X contra la sentencia dictada el
día veintiuno de junio de dos mil, por el Juzgado de Primera Instancia
número ocho de Barcelona, con revocación de la misma debemos, estimando
en parte la demanda interpuesta por D. Y y Y2 contra D.
X, acordar como acordamos la remoción del Sr. X. del cargo de
albacea universal de la herencia de D. Y , con perdida de la
retribución legalmente señalada, condenando al Sr. X. a indemnizar a los
actores con el importe de los recargos exigidos por la Administración
Pública en relación con el impuesto de sucesiones y plusvalía de la
transmisión hereditaria, a concretar en ejecución de sentencia.
“Se declara que el negocio de
engrase y lavado de coches que desarrollaba el causante en el C/ XXX
pertenecía al mismo por lo que debe incluirse en el inventario de bienes de
su herencia.
“Se desetiman las restantes
peticiones contenidas en el suplico de la demanda. No se imponen las costas
de la demanda principal a ninguna de las partes. Las costas de la
reconvención se imponen al Sr. X. No se imponen las costas del recurso de
apelación formulado por los Sres. Y y Y2 Las costas de la adhesión correrán a
cargo del apelante adherido”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador Sr. Albert Grasa Fábrega, en nom i representació del Sr. X, va presentar escrit de preparació de recurs extraordinari per
infracció processal y recurs de cassació, davant la Sala 14a de la Audiència
Provincial de Barcelona. Per providencia de data 9 de juliol de 2001 es va
admetre l’escrit i es van atorgar 20 dies per presentar recurs de cassació
d’acord els arts. 471 y 448 de la LEC. El citat procurador, en data 6 de
setembre de 2001, va interposar recurs de cassació davant la Sala 14a de la
Audiència Provincial de Barcelona, que va fonamentar en els motius següents:
“Primero.- Infracción de las
normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso:
infracción del artículo 320 del Código de sucesiones de Catalunya sobre
remoción del albacea fundamentada en conducta dolosa o gravemente negligente
por indebida aplicación e interpretación de dicho artículo e infracción de
los demás preceptos que se citan en el presente motivo, los cuales por
indebida aplicación en unos casos y omisión en otros, conllevan al tribunal
a quo a apreciar la existencia de responsabilidad en el albacea.
“Segundo.- Infracción de las
normas aplicables para resolver las cuestiones objeto de proceso: infracción
del art. 314 del Código de sucesiones de Catalunya por falta de aplicación
del mismo en relación al derecho de albacea a ser retribuido.
“Tercero.- Infracción de las
normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso:
infracción por falta de aplicación en la sentencia de primera instancia de
los artículos 1100 y 1108 del Código civil en cuanto a los intereses de la
demanda reconvencional..
“Cuarto.- Infracción de las
normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso:
infracción por indebida aplicación en la sentencia de primera instancia del
art. 523 de la LEC 1881 sobre costas de la demanda reconvencional.
“Quinto.- Infracción de las
normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso:
infracción por indebida aplicación en la sentencia de la apelación del art.
710 de la LEC 1881 sobre costas de apelación.”
Quart.
Per mitjà de provisió d’aquesta
Sala de data 13 de setembre de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de
cassació i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les
actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o
inadmissió d’aquest recurs. En data 19 d’octubre de 2001 el procurador D.
Àngel Joaniquet Ibarz en nom i representació del Srs. Y i Y2
va interposar escrit d’oposició al recurs de cassació que per mitjà de la
provisió de data 29 d’octubre de 2001 es va tenir per formulat i de
conformitat amb l’article 485 de la LEC es va convocar a les parts per la
celebració de la vista el dia 19 de novembre a les 10.30 hores, la qual va
tenir lloc d’acord amb el resultat que hi consta a la diligència estesa a
aquest efecte.
Ha estat designada ponent la
Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Contra la Sentència dictada per
la Secció XIV de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 18 de juny de
2001, que conté la part dispositiva transcrita en els antecedents fàctics
d’aquesta resolució, el senyor X interposa recurs de cassació
que considera escaient tant per la quantia dels interessos objecte de la
contesa com perquè hi concorre, al seu entendre, interès de cassació.
Atès que la part que impugna el
recurs de cassació s’oposa a l’admissibilitat d’aquest recurs, és escaient,
amb caràcter previ, fer una pronúncia sobre la procedència del recurs: la
demanda que originà aquesta contesa fou presentada pels hereus del senyor Y , i en aquesta demanda s’hi contenien una sèrie de pretensions
que de forma notòria superen els vint-i-cinc milions de pessetes exigits per
l’article 477.2 de la Llei d’enjudiciament civil de 2000 per l’accés a
cassació; però a això s’hi ha d’afegir que, cal fer advertiment a què en
aquest debat hi concorre interès de cassació, pel fet que el recurs es basa,
en essència, en la infracció de l’article 320 del Codi de successions per
causa de mort, i sobre aquest article no hi ha doctrina d’aquest Tribunal
Superior que prevegi el problema que ara es discuteix, cosa que comporta la
satisfacció del que preveu l’ article 477.3 últim paràgraf de la nova LEC.
Per tal de facilitar la
comprensió del tema debatut resulta procedent deixar constància de les
següents dades de caràcter històric, que s’infereixen de la sentència
objecte de recurs i són acceptats per totes les parts litigants:
a) El senyor Y va
morir a L. el dia 27 de desembre de 1995, havent atorgat testament
obert davant notari el 22 de novembre del mateix any en el qual instituïa
hereus universals per parts iguals als dos fills nascuts de la seva primera
esposa de la qual s’havia divorciat, llegava a la seva segona esposa senyora
Z2 l’usdefruit universal i vitalici de tots els seus béns, amb
dispensa d’inventari i prestació de fiança i, disposava una
pensió vitalícia en favor de la senyora Z, que havia estat esposa del seu
pare. Finalment, en l’esmentat testament el causant nomenà marmessor
universal de tots els seus béns el senyor X.
b) El dia 21 de juny de 1996 el
senyor X va comparèixer davant del notari de Barcelona senyor
Pedro Coca Torrens en qualitat de marmessor de l’herència del senyor Y , i va atorgar escriptura d’inventari en els següents termes:
1. Incloïa en l’herència del
difunt els béns següents: dues mil set-centes setanta-una pessetes en
metàl·lic en un compte corrent a nom del causant en l’entitat Banc Central
Hispano-Americano, SA; un turisme marca
G.,
model GTI, valorat en quatre-centes setanta-cinc mil pessetes; un edifici
ubicat a L. al carrer XXX, números XXX, valorat en cent
quaranta-quatre milions de pessetes, que es troba arrendat; i, finalment, un
pis al carrer XXX, números XXX, d’aquesta ciutat, de 25,29 metres de
superfície, valorat en quatre milions de pessetes.
2. Adjudicava a la senyora Z2 una pensió vitalícia de 81.336 pessetes mensuals
actualitzables; a la senyora Z l’usdefruit vitalici de la
totalitat dels béns inventariats i als senyors Y i Y2 la meitat indivisa, per a cadascun d’ells, de la nua propietat de la totalitat
dels béns inventariats.
c) La demanda que provocà
aquest litigi fou entaulada pels senyors Y. i Y2 i dirigida
contra els senyors: X, Z2 i Z2 i, en
l’esmentada demanda, s’hi contenien les següents peticions: en relació amb
el senyor X, que es declarés la remoció del càrrec de marmessor
que li fou atorgat amb pèrdua de la retribució legal que la llei disposa per
aquest càrrec. També es demanava la seva condemna a pagar tots els
interessos i recàrrecs originats per la manca de pagament de l’ impost de
successions tant en relació amb els béns mobles com pel que afecta als
immobles. Es pretenia també que el susdit marmessor fos condemnat juntament
amb la usufructuària Z2 a pagar el valor d’un vehicle R.A. que es deia que
havia estat sostret del cabal relicte. També s’invocava que es declarés que
l’administració dels béns que conformaven el cabal relicte corresponia als
agents. De la mateixa manera s’instava els òrgans judicials perquè
declaressin que la propietat “d’un tren de reparació i rentat de cotxes” que
posseïa la usufructuària, pertanyia als hereus des de la data de la mort
dels seus pares.
Finalment, pel que afecta al
llegat instaurat en favor de la senyora Z., se’n demanava la
suspensió del pagament fins que no s’hagués fet pagament dels impostor que
afectaven la successió.
d) La sentència dictada per
l’Audiència revocà la sentència dictada pel jutge de primera instància,
estimà en part la demanada principal i declarà que esqueia la remoció del
senyor X del càrrec de marmessor de l’herència del senyor Y., amb pèrdua de la retribució assenyalada. També condemnava el Sr.
X. a indemnitzar els demandants amb el pagament de l’import dels recàrrecs
exigits per l’Administració pública derivats dels impostos de plusvàlua i
transmissions hereditàries, a concretar en execució de sentència. També
declarà l’avantdita sentència que el negoci de reparació i rentat de
vehicles del carrer XXX, número XXX, pertanyia al causant, per la qual cosa
havia de ser inclòs en l’inventari de béns de l’herència.
La sentència rebutjava la resta
de pretensions de la demanda, i, òbviament rebutjava de la mateixa manera
les pretensions contingudes en la reconvenció, encaminades a obtenir el
pagament per part del marmessor, en concepte de retribució, del deu per cent
del valor de l’herència.
Segon.
Com més amunt s’ha dit, contra
la sentència de l’Audiència s’alça el demandat en la instància senyor X, que a l’empara de l’article 477, 2 i 3 de la nova Llei
d’enjudiciament civil raona que, contra la sentència, hi escau recurs de
cassació, tant per mor de la quantia de l’assumpte com per mor de
concórrer-hi interès cassacional.
Aquesta Sala ja s’ha pronunciat
en relació amb l’admissió del recurs de cassació, i l’únic que cal remarcar
en aquest moment és la renúncia que fa el recurrent del recurs d’infracció
processal que va anunciar en fase preparatòria.
En el primer motiu de recurs
invoca la part recurrent infracció per interpretació errònia i aplicació
indeguda de l’article 320 del Codi de successions per causa de mort de
Catalunya, així com d’una sèrie de preceptes sobre els quals es diu que
seran citats més endavant per tal que han estat o indegudament aplicats o
omesos en la sentència combatuda.
La part recurrent, complementa,
doncs, el motiu de recurs i afegeix la infracció dels articles 1101, 1102,
1103 i 1104 del Codi civil. També addueix la infracció d’una doctrina
forjada pel Tribunal Suprem en sentències que cita que fan relació al
principi d’incongruència.
Nogensmenys, fa expressa
invocació, al principi derivat de l’article 1214 del Codi civil que fa
referència a l’onus
probandi; i
finalment als articles 304.2, 331,258 i 316 del Codi de successions per
causa de mort, preceptes, tots ells, que regulen el càrrec de marmessor i el
pagament de la llegítima.
Aquesta Sala s’ha pronunciat en
reiterades ocasions en relació amb la cita per part del recurrent de
preceptes heterogenis en el recurs de cassació, cosa que provoca el rebuig
del motiu sempre que el plantejament plural d’infracció de normes
aplicables, condueixi a una obscuritat i confusió que impedeixi l’estudi del
motiu de recurs i el dret de defensa per part de l’altre litigant.
Malgrat l’anterior, en el cas
que ara interessa la cita de tots els preceptes suara esmentats no ha de
vedar l’estudi del motiu de recurs atès que hi ha una invocació principal i
concreta d’una infracció processal que provoca que totes les altres cites
esdevinguin supèrflues.
La part recurrent està
absolutament en desacord amb la sentència dictada per l’Audiència que, pel
fet de considerar que el marmessor ha incidit en conducta dolosa o
negligent, declara que escau la seva remoció del càrrec pel qual havia estat
designat . Tal com posa de manifest la part recurrent en el motiu de recurs
l’Audiència conclou estimant la concurrència de negligència en la conducta
del marmessor pel fet que: a) no complí amb l’obligació derivada del Codi de
successions de lliurar l’import de la llegítima sense cap càrrega o
limitació, b) va ometre de l’inventari que va atorgar en observança d’allò
que desposa l’article 317 del Codi de successions, l’existència del tren de
rentat i reparació de vehicles, que també formava part del cabal relicte, i
c) no va donar compliment a l’obligació derivada del Codi de successions de
satisfer els impostos causats per la successió, cosa que provocà que els
béns dels hereus estiguin subjectes a embargaments i constrenyiments.
Aquesta Sala ha declarat en
reiterades ocasions que la funció del recurs de cassació és la de vetllar
per la correcta aplicació i interpretació de les normes jurídiques d’acord
amb la funció nomofilàctica o de judici jurídic, reservada a aquest Tribunal
que, queda lluny de la possibilitat de revisar la fixació dels fets i la
valoració probatòria d’aquests, tasca reservada als tribunals d’instància.
Com és prou conegut, l’única
excepció a la intangibilitat dels fets provats queda limitada als supòsits
d’arbitrarietat o errors evidents i notoris que quedin reflectits en aquells
fets que han de ser revisats per respecte al que disposa l’article 24 de la
Constitució.
Però posats en aquesta
tessitura, escau mencionar especialment que una cosa són els fets i una
altra la transcendència jurídica d’aquests fets, és a dir, la deducció de si
hi concurren els elements bàsics i suficients per fer la qualificació
jurídica d’aquests fets, ja que això sí que suposa un tema jurídic.
Els fets dels quals s’ha de
partir per valorar si en la conducta del marmessor designat pel testador hi
concorre dol o greu negligència (art. 320 del Codi de successions) són els
fets que considera provats l’Audiència, que abans s’han esmentat: el de no
haver lliurat la llegítima als hereus sense càrregues, el de no haver inclòs
en l’inventari el negoci de rentat de cotxes, i finalment, el de no haver
realitzat béns del cabal relicte per a pagar els impostor causats per la
successió.
Com ens posa en relleu
autoritzada doctrina, el càrrec de marmessor es fonamenta en una relació de
confiança entre el causant i l’executor testamentari, que porta a qualificar
el marmessor com a fiduciari del testador, el qual, en conseqüència, queda
investit d’un poder d’administració i de disposició del cabal hereditari,
que ha d’exercir en nom propi del testador d’acord amb les instruccions
rebudes del causant de la successió i en interès de les persones que ha
volgut afavorir amb les seves disposicions (STSJC de 7 d’octubre de 1996 i
23 d’ abril de 1998).
Des de l’exposada perspectiva,
les obligacions del marmessor no poden ser fixades amb caràcter general,
vàlides per a qualsevol marmessoria, ja que, d’acord amb l’anterior
raonament, estan en funció de la voluntat del causant, de les peculiaritats
dels cabal relicte i dels interessos dels afavorits pel testador.
Certament l’article 316 del
Codi de successions que diferencia la marmessoria universal de realització
d’herència de la de lliurament directe de romanent i estableix les facultats
del marmessor que depenen dels diferents tipus de marmessoria, disposa com a
facultat del marmessor universal de lliurament de romanent (tipus al qual,
per raons òbvies pertany la marmessoria de què ara es tracta), la de
satisfer els impostos causats per la successió.
El Codi de successions empra,
doncs, en fixar les tasques que han de portar a terme els marmessors de
“lliurament de romanent”, la paraula
facultat,
i aquesta dicció no resulta intranscendent. Com s’ha dit, el que ha de regir
per sobre de tot és la voluntat del causant i els interessos dels afavorits
amb les seves disposicions testamentàries. Corol·lari d’aquest raonament és
que no pot ésser compartida l’afirmació feta amb caire absolut pel recurrent,
en el sentit que el marmessor havia de realitzar els béns de l’herència per
pagar els impostos, ja que el procedent era, actuar en aquest aspecte (com
en els altres) de la forma més favorable als interessos dels afavorits,
determinats per les peculiaritats del cabal relicte.
En el cas en estudi, cal veure
que els béns de l’herència susceptibles de realització, són un petit
apartament que resulta gravat amb l’usdefruit de la vídua del causant, amb
la qual cosa els diners obtinguts amb la seva venda difícilment cobririen
l’elevat cost dels impostor de successions, i uns locals que, si certament
tenen un valor important, estan arrendats i gravats amb el susdit usdefruit.
Aquesta circumstància fa palesa que resulta discutible la procedència de la
venda per part del marmessor de béns de l’herència per fer el pagament dels
impostos causats per la successió. Per tant, no pot afirmar-se que el senyor
X. hagués incidit en dol o negligència greu pel fet de no haver realitzat
béns suficients per tal de pagar impostos.
Pel que fa a la manca de
lliurament als hereus de la llegítima lliure de càrregues (article 360 del
Codi de successions, i no el 258, que erròniament invoca la sentència de
l’Audiència), a què fa al·lusió l’Audiència, no formava part de la demanda
principal la petició que aquest lliurament es dugués a terme, i, per tant,
si bé podia ser esgrimit com a argument per tal de reforçar la tesi de la
sentència, no és argument suficient per a predicar l’actitud dolosa o
greument negligent del marmessor. Al fet que el lliurament de la llegítima
lliure de càrregues no sigui una
petició específica de la demanda, hi cal afegir que per pagar l’esmentada
llegítima en metàl·lic el marmessor hauria d’haver realitzat béns del cabal
relicte, i una actuació en aquest sentit no queda, com suara es deia,
plenament justificada.
Finalment, la manca d’inclusió
del tren de rentat i reparació de vehicles en l’inventari tampoc té
rellevància suficient per denotar un comportament dolós o greument negligent
per part del marmessor.
El senyor Z3, quan és
requerit per l’advocat dels hereus en relació amb la referida manca
d’inclusió de la susdita empresa, dóna resposta al requeriment dient que al
seu entendre no era escaient la inclusió del negoci en l’inventari perquè,
d’acord amb el previst a la Llei d’arrendaments urbans, els drets
arrendaticis del local on s’ubica el susdit negoci només poden ser objecte
de subrogació en favor de la vídua. Aquesta resposta evidencia una postura
que no pot ser compartida, ja que (de forma independent del tema de la
subrogació arrendatícia que queda fora d’aquest litigi) el negoci en
qüestió, tal com sustenta la part que impugna el recurs, té un valor distint
al del local arrendat, pel fet que l’empresa és un bé independent dels
elements que la componen.
Però deixant de banda el fet
que el raonament del marmessor en relació amb el negoci de rentat i
reparació de vehicles no pugui ser acollit, el cert és que la seva omissió
de l’inventari no té gravetat suficient per provocar la remoció del càrrec
de marmessor per considerar que en la seva actuació hi concorre dol o
negligència greu.
El llegat d’usdefruit és
d’eficàcia real (art. 304 del Codi de successions) i com a conseqüència
d’aquesta naturalesa per la seva sola virtualitat (art. 253 del Codi de
successions), la legatària (vídua del causant) adquirí el negoci de rentat i
reparació de vehicles i féu seus els fruits, per la qual cosa, encara que
hom consideri que el susdit negoci, com a “empresa”, té un valor propi i,
per tant, diferent dels elements que el componen, cosa que havia de conduir
a la seva inclusió en l’inventari a confeccionar pel marmessor, el cert és
que aquesta omissió no ha de produir les
pernicioses conseqüències previstes per la sentència que ara es recorre.
El Tribunal Suprem (TS S 13
d’abril de 1992) ha declarat que pot ser causa de remoció de la marmessoria
l’execució de conductes doloses civils i penals amb relació al cabal relicte
(TS S de 4 de febrer de 1902, 23 de febrer de 1973 i 5 de juliol de 1947) i
també el cas que la seva activitat resulti totalment inoperant o ineficaç
per negligència maliciosa o indiferència, omissió i desatenció constatada,
que excedeixin d’un simple descuit (STS de 6 d’octubre de 1987, 18 de febrer
de 1908, 3 d’octubre de 1931 i 23 de febrer de 1973). També ha dit
l’esmentat TS en Sentència de 20 de febrer de 1993, que les funcions
delegades als susdits executors testamentaris no els són concedides perquè
merament les ostentin, sinó primordialment i essencial perquè les utilitzin
de forma acurada, adequada i diligent ( STS 20 de febrer de 1993).
És sabut que la regulació del
dret de successions per causa de mort a Catalunya té carácter autònom i
autosuficient, cosa que comporta que per a la seva interpretació hom hagi
d’acudir a la tradició jurídica catalana; però també ho és que la doctrina
forjada pel Tribunal Suprem en els supòsits esmentats pot servir de
referència per a valorar si hi concorre o no negligència greu o dol com a
qüestió que suposa la conseqüència jurídica d’un comportament o actitud
fàctics.
Corol·lari de tots els
anteriors raonaments és que, en el comportament del senyor X. no
hi concorre ni dol ni negligència greu en grau suficient per a poder
declarar la seva remoció del càrrec per al qual fou nomenat i,
consegüentment, tampoc pot ser condemnat a respondre dels danys i perjudicis
(recàrrecs dels impostos de successions) reclamats en la demanda, ja que hom
no pot considerar que els recàrrecs que l’Administració exigeix com a causa
de la manca de pagament, dintre de termini, dels impostos que graven la successió i els de plusvàlua
siguin provocats per la actuació negligent del senyor X. Tot
l’exposat comporta, doncs, l’estimació del primer motiu del recurs.
Tercer.
En el segon motiu de recurs la
part recurrent invoca infracció per manca d’aplicació de l’article 314 del
Codi de successions per causa de mort atès que la sentència de l’Audiència
no ha estimat el dret del marmessor senyor X. a percebre la
retribució que, per als marmessors universals, estableix el susdit precepte.
Malgrat el que s’ha raonat, en
el sentit que la conducta del marmessor, qüestionada pels hereus, no pot ser
titllada de culposa o negligent en grau suficient per a produir-ne la
remoció i/o el rescabalament de danys i perjudicis, tampoc es pot estimar
que el marmessor Z3. hagi donat satisfacció a la missió que li confià
el causant senyor Y. Com ha quedat fixat en els precedents
històrics d’aquesta resolució, el marmessor es limità a fer inventari de
forma incompleta i poc acurada del cabal relicte (ja que hi manca el negoci de rentat i reparació de
vehicles), a adjudicar els béns als hereus i legataris i a remetre a una
gestoria la gestió dels pagament dels impostos que graven l’herència. Des
d’aquesta perspectiva, és cosa òbvia que una actuació tan limitada i poc
curosa, baldament no pugui ser titllada de greument negligent o dolosa, no
pot conduir a percebre la important retribució que preveu l’article 314 del
Codi de successions.
No consta a les actuacions que
el marmessor ni tan sols intentés arribar a un acord amb els hereus i
legataris afavorits pel testador per tal de procedir a realitzar béns per a
pagar els impostos causats per la successió. De la mateixa manera, de la
sentència que es recorre no se’n deriva que el marmessor intentés trobar una
solució acceptada pels interessats en relació amb el negoci de rentat i
reparació de vehicles. Tampoc consta que el senyor Z3 hagi donat compliment a
l’obligació derivada de l’article 317 del Codi de successions (CS), en el
sentit de retre comptes als afavorits en l’herència. Contràriament al que
pretén el recurrent, no es pot acceptar que suposi donar compliment a la
tasca de marmessoria encomanada una única actuació efectuada pel marmessor
—la que es desprèn de la sentència de l’Audiència—, que quan veu que hi
corre el risc de transcórrer el termini previst en l’article 317 del CS, fa
un inventari dels béns que formaven el cabal relicte poc acurat i
incomplet i
adjudica els béns als afavorits.
Una conducta com la descrita no
pot ser considerada com la que esperava el testador quan diposità la seva
confiança en el marmessor. És fàcilment deduïble que foren les
característiques del cabal relicte en consonància amb les particulars
atribucions contingudes en el testament del senyor Y. les que
provocaren el nomenament del senyor X. com a marmessor, i ha
quedat clar, segons el que s’ha exposat, que l’anomenat ha defraudat les
expectatives que s’hi havien dipositat perquè no ha complert amb la tasca
que li fou encomanada. Per altra banda, no s’ha d’oblidar que el fet d’haver
reclamat els seus honoraris posa en evidència que el marmessor considera
conclosa la seva tasca .
Totes les anteriors
consideracions comporten que decaigui el segon motiu de recurs i els altres
tres que el segueixen pel fet d’estar-hi íntimament relacionats. És
procedent, doncs, dictar sentència deixant sense efecte la de l’Audiència i
pronunciar una nova resolució que estimi només en part la demanda principal
i desestimi la reconvenció.
Quant a les costes processals,
pel que fa a les de primera instància, les de la demanda no han de ser
imposades al demandat i, per tant, cada part haurà de carregar amb les seves;
pel que fa a la reconvenció, les costes d’instància han de córrer a càrrec
del demandant en reconvenció (art. 523 de la LEC 1881). No és procedent la
imposició de costes en el recurs d’apel·lació (art. 710 de la LEC 1881). No
escau tampoc imposar les costes d’aquest recurs de cassació (art 398 de la
LC 2001).
Vistos els preceptes esmentats
i altres de general i pertinent aplicació,
PART
DISPOSITIVA
Decidim estimar en part el
recurs de cassació interposat pel procurador senyor Albert Grasa Fábrega en
nom i representació del senyor X contra la Sentència dictada per
l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d’apel·lació 1050/2000, de
data 18 de juny de 2001, i, en conseqüència, cassem i anul·lem aquesta
sentència i declarem: Que és procedent estimar en part la demanda principal
presentada pel procurador senyor Àngel Joaniquet Ibarz en nom i
representació dels senyors Y i Y2 contra la senyora Z2, el senyor X i contra la senyora
Z, i, en conseqüència, és procedent que el negoci de rentat i reparació de vehicles
que explotava el causant al carrer XXX, número XXX, s’inclogui dintre de
l’inventari dels béns de l’herència.
Desestimem la resta de les
pretensions contingudes en la demanda. Desestimem la demanda reconvencional
presentada pel procurador senyor Albert Grasa Fabrega contra els senyors Y i
Y2. No escau la imposició de les costes causades en
primera instància. Les costes de la reconvenció causades a la primera
instància s’imposen a l’agent en reconvenció. No escau la imposició de
costes pel que fa al recurs d’apel·lació. No escau tampoc la imposició de
les costes causades en aquest tram cassacional.
Notifiqueu aquesta resolució a
les parts i feu-los saber que és ferma i que no s’hi pot interposar cap
recurs.
Retorneu les actuacions a la
Secció indicada de l’Audiència de Barcelona, amb un testimoniatge d’aquesta
resolució.
Així, per aquesta sentència, ho
pronunciem, manem i signem. |
