| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 26 de novembre de 2001
núm. 32/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 27/2001 contra la sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de
Girona, en el rotllo 482/2000, com a conseqüència de les actuacions de
divorci núm. 179/99 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de
Figueres. El Sr. X ha interposat aquest recurs representat pel
procurador Sr. Carlos Sobrino Cortés i defensat per la lletrada Sra. Maria
Antonia Gómez Maestre. És part contra la qual es recorre la Sra. Y, representada per la procuradora Sra. Joana Menem Aventín i defensada per
la lletrada Sra. Laura Servent i Batlle.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals
Sra. Rosa Bartolomé, que va actuar en nom i representació de la Sra. Y, va formular demanda de divorci núm. 179/1999 al Jutjat de Primera
Instància núm. 5 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat
va dictar sentència amb data 12 de juny de 2001, la part dispositiva de la
qual diu el següent: “FALLO: Que estimando la demanda interpuesta por la
procuradora Sra. Rosa Bartolomé en nombre y representación de Doña Y contra D.
X representado por la procuradora Sra. Asunción
Bordas, declaro disuelto el matrimonio por divorcio con los efectos legales
inherentes y específicamente los contenidos en la fundamentación que se
contiene en la presente resolución que se dan por reproducidos y que en
definitiva hacen que se mantenga la cantidad de 45.000.- ptas. para cada
hijo en concepto de pensión alimenticia y que deba estarse al trámite de
ejecución de sentencia para resolver sobre la compensación solicitada por
razón del trabajo”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la
part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es
va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la
qual va dictar sentencia amb data 18 d’abril de 2001, amb la següent part
dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación formulado
por el procurador D. Carlos Javier Sobrino Cortés en nombre y representación
de D. X, contra la Sentencia de fecha doce de junio de dos mil,
dictada por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 5 de Figueres,
en los autos de divorcio nº 179/99, de los que este Rollo dimana, y
desestimando el recurso de apelación formulado por la procuradora Doña Imma
Biosca Boada, en nombre y representación de Doña Y, la confirmamos
íntegramente sin hacer expresa imposición de costas procesales.”
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador Sr. Carlos Javier Sobrino Cortés en nom i representació del Sr. X, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Segona
de la Audiència Provincial de Girona, que va fonamentar en els motius
següents: “Primero: Al amparo de lo previsto en el artículo 469 motivo
segundo del apartado primero de la LEC 1/2000 por infracción de las normas
procesales reguladoras de la Sentencia (artículos 218 y 219, interpretación
errónea del artículo 217 de la LEC 1/2000 y falta de tutela judicial efectiva del artículo
24 de la CE); Segundo.- Al amparo del motivo tercero de apartado segundo del
artículo 477 de la LEC 1/2000, por infracción de los artículos 41 y 42 del
Código de familia y la disposición final del citado texto legal.”
Quart.
Per mitjà de provisió d’aquesta
Sala de data 18 de maig de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de
cassació i extraordinari per infracció processal i d’acord amb l’art. 483 de
la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal
de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà de
provisió de data 25 de juny de 2001 es va inadmetre el recurs pel que fa a
allò que postula la recurrent amb fonament en l’art. 41 del Codi de família
perquè no presentava interès cassacional, i s’acordà donar trasllat a les parts personades sobre la
possible causa d’inadmissió, en aquest particular de l’art. 41 del Codi de
família del recurs de cassació a fi i efecte que, en el termini de 10 dies,
formulessin les al·legacions que es considerin procedent. Un cop evacuat el
tràmit conferit, per mitjà d’interlocutòria de data 3 de setembre de 2001 es va admetre a tràmit el
recurs extraordinari per infracció processal interposat per la representació
del Sr. X. i també es va admetre a tràmit el recurs de cassació
interposat per la mateixa representació únicament respecte a l’al·legada
infracció de l’art. 42 del Codi de successions, recurs que quedarà
paralitzat fins a la resolució prèvia de l’esmentat recurs extraordinari
d’infracció processal i per la qual cosa es va lliurar una còpia del recurs
de cassació perquè la part contrària recorreguda formalitzés en el termini
de 20 dies la seva oposició, la qual cosa va realitzar oportunament
mitjançant escrit de 26 de setembre de 2001. Per mitjà d’una provisió de
data 12 de novembre de 2001 i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va
assenyalar per a la votació i la decisió el dia 15 de novembre de 2001 a les
10.30 hores, la qual va tenir lloc.
Ha estat designat ponent el
magistrat Il·lm. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La Sentència de l'Audiència
Provincial de Girona (Secció Segona) de 18 d'abril de 2001, desestimant
sengles recursos d'ambdós litigants, confirma íntegrament la sentència del
Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres, la qual, acollint la
demanda, declarà la dissolució per divorci del matrimoni format pel senyor X i la senyora
Y, mantenint la pensió d'aliments
acordada en un anterior procediment de separació, a raó de 45.000 pessetes
mensuals per a cada fill i assenyalant que "debe estarse al trámite de
ejecución de sentencia para resolver sobre la compensación solicitada por
razón del trabajo".
Contra tal sentència de l'A.P.
de Girona formula la representació del Sr. X. tant recurs
extraordinari per infracció processal com recurs de cassació, cosa que
obliga, d'acord amb l'apartat 6 de la disposició final setzena de la LEC
1/2001, a resoldre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció
processal. La seva estimació comportaria que la Sala hagués de dictar nova
sentència tenint en compte allò al·legat com a fonament del recurs (disposició
final 16, 1r, 7a i 2. LEC). La seva desestimació, en canvi, conduiria a
resoldre el motiu de recurs de cassació que al seu dia fou admès (disposició
final 16. 1, 6 LEC).
En qualsevol cas, convé tenir
en compte els següents elements fàctics, exposats en síntesi: La present
controvèrsia deriva d'un anterior plet de separació entre ambdós litigants
en el qual recaigué sentència de primera instància el 18-12-1998 i sentència
d'apel·lació —que esdevingué ferma— per part de la indicada A.P. de Girona
l’1 de juliol de 1999. En el procediment que ara es dilucida, es demanà,
junt a altres sol·licituds que no vénen al cas, que s' atorgués a l'esposa
una quantitat de 12.000.000 de pessetes en concepte de indemnització
compensatòria de l'art. 41 del Codi de família (Llei 9/98, de 15 de juliol),
petició aquesta darrera a la qual s'oposà el
marit adduint la seva improcedència per extemporània i per no existir
diferència patrimonial ni enriquiments injust.
La sentència ara recorreguda
confirma íntegrament la del Jutjat de Primera Instancia núm. 5 de Figueres,
afirmant-se en el seu fonament jurídic primer que...."esta situación ha
generado un desequilibrio patrimonial entre los cónyuges, al haber restado
el Sr. X. en la copropiedad (junto con su madre) del citado negocio, que
explotan de forma societaria, negocio en el que, lógicamente, se han
reinvertido parte de los beneficios obtenidos en tal explotación. Es cierto
que la fijación de la compensación económica debería haberse fijado propiamente en la sentencia, no
dejando su cuantificación para el trámite de ejecución, toda vez que es
durante la substanciación del pleito cuando debe probarse la existencia de
tal desequilibrio, fijando la correspondiente compensación de ello derivada.
La actora practicó pruebas en tal sentido que obran unidas a los autos, por
lo que no existía motivo para diferir la resolución de la cuestión
estudiada. Ahora bien; dado que ninguna de las partes impugnó este extremo
—el demandado se limitó a argumentar lo indebido de su concesión— ni
peticionó su concreción por la Sala, no cabe sino confirmar la sentencia en
los términos en ella recogidos, de conformidad
también con el parecer expuesto por el Ministerio Fiscal en el acto de la
vista".
Segon. Recurs extraordinari
d'infracció processal
a) Es denuncia respecte d’això,
la infracció de normes reguladores de la sentència, i s’invoquen com a
infringits els art. 218 i 219 de la LEC 1/2000, per falta d'aplicació i
l'art. 217 de la mateixa Llei per interpretació errònia; adduint-se també la
vulneració de l'art. 24 de la CE i del principi de tutela judicial efectiva
en relació amb l'art. 217 de la LEC i 1.7 del Codi civil.
Més en concret, s'assenyala que
la sentència combatuda acusa incongruència en ratificar el pronunciament de
primera instancia, segons el qual es difereix per a període d'execució de
sentència la fixació de la quantificació de la pensió compensatòria per raó
del treball, recordant l'expressa prohibició de l'art. 219 de la LEC de
deixar per a la fase d'execució tal petició, sobretot en no haver fixat el
Tribunal amb claredat i precisió les bases per a la liquidació.
Finalment, s'afegeix que, en
haver mantingut sempre la part ara recurrent que no s'havia produït cap
desequilibri patrimonial i que, per tant, la quantificació de tal
indemnització era igual a zero, a la part que la demanava corresponia la
seva concreció, segons les regles de l’onus
probandi a què es
refereix l'art. 217 de la LEC.
b) S'ha d'aclarir, d'entrada,
que, si bé la tramitació del cas s'ha efectuat davant aquest Tribunal
d'acord amb la Llei 1/2000, el recurs d'apel·lació se substancià segons la
Llei procesal anterior, ja que "cuando los procesos de declaración se
encontraren en segunda instancia al tiempo de la entrada en vigor de esta
Ley, se substanciará esa instancia con arreglo a la ley anterior y, a partir
de la sentencia, se aplicará, a todos los efectos, la presente Ley"
(disposició transitòria tercera LEC). N'és conseqüència de tal circumstància
que el judici de valor sobre l'existència o no de les infraccions processals
denunciades s'hagi de produir a la vista de la legislació i
jurisprudència que les regulava (tempus
regit actum).
c) Això considerat, no es
registren les infraccions denunciades, ja que:
1r. Pel que fa a la prohibició
de dictar sentència condemnatòria amb reserva de liquidació per a l'execució
És cert que l'art. 219 de la
nova LEC conté la previsió que..." la sentencia de condena establecerá el
importe exacto de las cantidades respectivas o fijará con claridad y
precisión las bases para su liquidación, que deberá consistir en una simple
operación aritmética que se efectuará en la ejecución" i que, per regla
general, no queda permès al Tribunal que la condemna "se efectúe con reserva
de liquidación en la ejecución” (S. del T.S. de 15 de juliol de 1986)
perquè..." en interpretación del art. 360 LEC 1881 tanto por mandato de este
artículo como por razones de economía
procesal, en beneficio de todos los litigantes, se debe prescindir del
trámite de ejecución de sentencia para fijar la cuantía dineraria de un
pronunciamiento condenatorio en los casos en que el Juzgador razonablemente
aprecie en el proceso elementos de juicio suficientes para fijar en el fallo
el quantum
indemnizatorio" (S.
del T.S. de 22 de maig de 1984), siendo ello lo conveniente" (S. del T.S. de
12 de febrer de 1991).
Ara bé, els rigorosos termes
emprats en la nova LEC no es corresponen amb l'antiga — que ja s'ha dit que
era l'aplicable al cas—, ja que també ensenyava la mateixa jurisprudencia
que la reserva de liquidació per a la fase executiva era perfectament
possible i aplicable..." a cuantos supuestos no permitan fijar en el curso
del debate la liquidez de las sumas que constituyen el objeto de la
controversia, sin que a tal remisión a ulterior período sea obstáculo el
hecho de que en la demanda se postule el pago de una cantidad líquida —que actuará como límite a la hora
de la determinación— (S. del T.S. de 16 de maig de 1986), pudiéndose dejar
incluso para la ejecución de sentencia la determinación de las bases" (S.
del T.S. de 5 de juny de 1989).
La censura, doncs, ha de
decaure.
2n. Respecte a la incongruència
al·legada
La sentència tampoc acusa tal
vici capital atesa l’adequada correlació entre les pretensions de les parts
i allò que resol. El
petitum
de la demanda, en efecte,
postulava ..."el
derecho a obtener una indemnización económica que esta parte cifra en 12
millones de pesetas, a satisfacer por el Sr. X. a la esposa-demandante,
en virtud de lo establecido en el art. 41 del Código de familia" (Llei
9/1998, de 15 de juliol)... i la sentència combatuda, en confirmar
íntegrament la de primera instància així ho acorda, si bé diferint per a
execució de sentència la quantificació de la indemnització, la qual,
lògicament, no podrà ultrapassar la quantitat postulada, supòsit que sí que
generaria clara incongruència.
En efecte, la S. del T.S. de 11
de setembre de 1996 —que se cita per totes— recorda que "la incongruencia se
produce cuando la sentencia no resuelve todos los puntos litigiosos que
hayan sido objeto del pleito (citra
petita) o cuando
concede más de lo pedido (ultra
petita) o cosa
distinta (extra
petita) o, cuando
concediendo lo postulado, lo hace con alteración de la
causa petendi,
nada de lo cual ocurre en el supuesto que se somete a esta revisión
casacional, pues la sentencia aquí recurrida, respetando escrupulosamente la
referida causa
petendi... deja para
la ejecución de sentencia la concreción de dicho extremo... cuya relegación,
para la fase ejecutoria, de la expresada concreción cuantitativa es
plenamente subsumible en la autorización expresa que al juzgador le concede
el artículo 360 de la Ley de enjuiciamiento civil, por lo que, al haberlo
acordado así, la sentencia recurrida no ha incurrido en el vicio de
incongruencia.”
Per tant, aquesta crítica
jurídica tampoc pot prosperar.
3r. Respecte a la vulneració de
l'art. 217 de la LEC
Addueix la recurrent la
infracció de tal numeral de la nova Llei processal amb fonament en que
"quien debía acreditar y solicitar la cuantificación conforme a la carga de
la prueba establecida en el art. 217 de la LEC era la representación de la
esposa" adduint que "la apelación obliga al Tribunal a conocer todas las
cuestiones planteadas y si, tal como expone dicha sentencia en su fundamento
jurídico primero, la prueba practicada era tan endeble que no era posible
cuantificar la pretensión de la adversa, procedía desestimar la pretensión
defijar indemnización por no
resultar acreditada la pretensión de la actora, coforme al art. 217 de la
LEC citado."
La recurrent deixa de ponderar,
no obstant, que:
a) Com s’ha dit, tant pel
principi tempus
regit actum com per
allò prescrit en la disposició transitòria tercera de la Llei 1/2000 les
dues instàncies d'aquest plet se substanciaren correctament d'acord amb
l'anterior Llei processal, pel que ha de ser aquesta, i no la nova, la que
indiqui el paràmetre regulador de l'existència o no d'infraccions
processals, de la qual cosa es deriva la impossibilitat de denúncia com a
infringit de l'art. 217 de l'actual Llei de tràmits.
b) En qualsevol cas i, en
correspondre's tal ordinal amb l'art. 1214 del Codi civil, sobre això la
jurisprudència diu (per totes, sentència del T.S. de 15 de maig de 1995 que
"El artículo 1214, como reiteradamente ha dicho esta Sala, por su carácter
general no puede servir de apoyo al recurso de casación ya que el Tribunal
de instancia puede obtener las conclusiones que integran su fallo, por
cualquiera de las pruebas obrantes en el proceso, con independencia de quien
las haya proporcionado y el precepto lo que viene a regular es de forma bien clara y explicada la
distribución de la prueba. Su infracción sólo cabe ser invocada en los
supuestos de ausencia de toda prueba de un hecho concreto, si no se tiene en
cuenta la regla distributiva del
onus probandi
al determinar la parte que haya
de responder de las consecuencias de dicha situación de ausencia de
probanzas; inexistencia probatoria que en este caso no se ha producido, ante
la presencia de prueba suficiente”; doctrina aplicable al cas, ja que la
sentència combatuda encara que sigui mitjançant prova que ella mateixa
qualifica de feble, no per això deixar de
tenir com a acreditat que "esta situación ha generado un desequilibrio
patrimonial entre los cónyuges", pronunciament possible perquè "la actora
practicó las pruebas en tal sentido que obran unidas a los autos"; situació,
doncs, que és la contrària a la d'una inexistència de prova.
c) En definitiva, una cosa és
un pronunciament sobre la quantificació del dret, (aspecto que es deixà per
a execució de sentència, cosa que, com s'ha dit, resultava, encara que no
desitjable, sí possible en la Llei processal anterior) i una altra ben
distinta el reconeixement del dret, pel que sí que es produí prova
suficient, que fou objecte de valoració per part de l'òrgan judicial. I
aquesta valoració, no pot ser substituïda per la sempre més subjectiva d'un
litigant.
Consideracions finals
1. Encara que s'invoca també la
infracció de precepte constitucional (art. 24 CE), és evident que la seva
cita és de reforç i no té autonomia pròpia, des del moment que la mateixa
part recurrent vincula la seva vulneració a la de l'art. 217 de la LEC i a
la de la regla de la distribució de l’onus
probandi, aspecte
que s'acaba de dilucidar i que eximeix a la Sala de més comentaris sobre la
inexistència d'infracció del dret a una la tutela judicial efectiva.
2. A tot el que s’ha dit,
encara podria afegir-se que, com assenyala la sentència combatida respecte a
la pretesa falta de resolució en la fase cognitiva del procés del dret
controvertit, "ninguna de las partes impugnó este extremo", que és tant com
dir que la seva resolució en el marc del present recurs extraordinari
esdevindria en qualsevol cas inatendible per la general prohibició de
plantejament de qüestions noves i per la falta de prèvia protesta o
impugnació en el moment processal oportú.
Tot el que mena, doncs, a la
claudicació d'aquest recurs extraordinari d'infracció processal.
Tercer. Recurs de cassació
En haver acordat aquest
Tribunal en el moment processal oportú la inadmissió del recurs de cassació
respecte a la vulneració de l'art. 41 del Codi de familia —al seu redós,
postulava la part que en el cas no existia cap diferència patrimonial entre
els cònjuges— queda limitat tal recurs a l'al·legada infracció de l'art. 42
del dit Codi.
La Sentència combatuda afirma
literalment respecte d’això que "el legislador, ante los diferentes
posicionamientos existentes en relación a la posibilidad de peticionar tal
compensación en un procedimiento que no fuera el de separación, divorcio o
nulidad inicialmente incoado, ha optado en el citado art. 42 por resolver la
cuestión, si bien ha limitado de forma expresa su aplicación a los
procedimientos iniciados tras su entrada en vigor, por lo que parece claro
que excluye aquellos otros supuestos en que, como el presente, el primer
procedimiento se inició con anterioridad a su vigencia. De ahí que, aunque
la parte apelada —adherida a la apelación— hubiera podido en su día
solicitar tal compensación en base a lo dispuesto en el art. 23 de la
Compilació del dret civil de Catalunya (norma vigente a la sazón), nada
obsta, por mor de la disposición transitoria invocada, que lo efectúe ahora
por vez primera, cosa que únicamente le habría sido vedada si también el
procedimiento de separación se hubiera instado con posterioridad a la
entrada en vigor del Código de familia".
El recurs combat tal
pronunciament fonamentant-lo en el fet que existeixen sobre la qüestió
pronunciaments judicials contradictoris i, en síntesi, en el fet que la
interpretació de la sentència impugnada "dejaría vacío de contenido el art.
42, el cual establece que sólo se puede pedir la compensación del art. 41 en
el primer procedimiento de separación, divorcio o nulidad y no en los
subsiguientes, aparte de que no sería lógico que el legislador permitiera
que con la entrada en vigor del nuevo Código de familia del año 1998, quien
no solicitó dicha compensación en el primer procedimiento, instado mucho
tiempo atrás, ahora pudiera hacerlo y beneficiarse de algo que en su día
renunció o no instó", i afegeix que "la disposición transitoria primera no
hace sino reafirmar el contenido de la irretroactividad".
La censura jurídica, però, ha
de fracassar perquè:
1r. El criteri d'interpretació
gramatical, sistemàtic, finalístic i sociològic de les lleis corrobora la
correcta exegesi que del precepte en fa l'Audiència Provincial. En efecte,
l'esmentada disposició transitòria no pot ser més diàfana (i és sabut que
in claris non
fit interpetatio),
ja que prescriu que "les disposicions d'aquest Codi contingudes en els
títols I i II s'apliquen als matrimonis sigui quina sigui la data de
celebració, amb excepció de l'art. 42, que només s'aplica als casos de
separació, nul·litat i divorci que s'iniciïn posteriorment a l'entrada en
vigor d'aquest Codi."; excepció que és sobre la que precisament tracta la
controvèrsia i per la qual regeix el principi d'irretroactivitat consagrat
en l'art. 2.3 del Codi civil. La finalitat de l'excepció no pot ser més
òbvia ni més justa: evitar que qui no estava obligat per l'anterior
legislació —i l'art. 23 de la CDCC no ho prescrivia— a exercir el seu eventual dret
a compensació econòmica per raó del treball en el primer procediment de
separació, divorci o nul·litat, perdi tal dret pel seu no exercici per causa
d'una llei posterior que sí que ho requereix.
2n. Cal tenir en compte que la
ràtio de l’art. 42 del Codi de família fou la de posar un fre a la
proliferació de plets d'interposició eventualment abusiva i avantatjosa
sense la contenció que imposa tal element cronològic, aquesta càrrega
processal o requisit formal d'haver d'actuar el damnificat precisament en el
primer procés pertocant a la ruptura del vincle conjugal no pot abastar a
processos que, com el present, foren iniciats abans de l'entrada en vigor de
la norma nova.
3r. Una interpretació distinta
a la feta per la sentència ara recorreguda, no només vulneraria les
referides regles d'interpretació de les lleis suara referides (art. 3.1 del
Codi civil), sinó també el principi d'equitat (art. 3.2 Codi civil) i, fins
i tot, pugnaria amb l'art. 9.3 de la CE, en la seva prohibició de
retroactivitat de normes restrictives dels drets individuals.
4t. La interpretació que
proposa la part recurrent també podria ser contrària a la tutela judicial
efectiva (art. 24 CE), en la mesura que, junt a altres manifestacions, també
està integrada pel dret a l'accés a la jurisdicció, que, en aquest cas, es
veuria retallat i migrat en virtud d'una llei posterior que no es limitaria
només a escapçar simples expectatives jurídiques, sinó un dret processal ja
adquirit, i és prou sabut que "las leyes deben ser interpretadas de la forma
más favorable a la efectividad de los derechos fundamentales" (S. del T.C.
de 7 de juliol de 1987, per totes).
Tot el que mena, doncs, a la
claudicació del recurs de cassació, amb íntegra confirmació de la sentència
combatuda.
Quart.
El raonable plantejament del
recurs extraordinari d'infracció processal, ateses les particularitats del
cas, ja assenyalades, i els dubtes fàctics i jurídics dilucidats, així com
la naturalesa de la qüestió de dret que ha conformat el recurs de cassació,
jurídicament dubtosa, sobretot per la inexistència de jurisprudència
d'aquesta Sala, aconsellen fer un prudent ús de les facultats que resulten
del joc dels articles 398 i 394 de la LEC i, en conseqüència, decidir no
condemnar al pagament de les costes d'aquesta alçada a cap litigant.
Atesos els preceptes esmentats
i altres d'aplicació,
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justíca de Catalunya
DECIDEIX
Desestimar els recursos
extraordinari per infracció processal i de cassació interposats per la
representació del senyor X contra la sentència de l'Audiència
Provincial de Girona de data 2 d’abril del 2001, dictada en el rotlle
d'apel·lació civil núm. 482/2000, derivat de les actuacions de divorci núm.
179/99, i confirmar íntegrament la sentència combatuda, però sense imposició
de costes a cap litigant.
Ho acorda la Sala i ho signen
els seus integrants. En dono fe. |
|
