Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de novembre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 26 de novembre de 2001 núm. 32/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 27/2001 contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Girona, en el rotllo 482/2000, com a conseqüència de les actuacions de divorci núm. 179/99 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Figueres. El Sr. X ha interposat aquest recurs representat pel procurador Sr. Carlos Sobrino Cortés i defensat per la lletrada Sra. Maria Antonia Gómez Maestre. És part contra la qual es recorre la Sra. Y, representada per la procuradora Sra. Joana Menem Aventín i defensada per la lletrada Sra. Laura Servent i Batlle.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Rosa Bartolomé, que va actuar en nom i representació de la Sra. Y, va formular demanda de divorci núm. 179/1999 al Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 12 de juny de 2001, la part dispositiva de la qual diu el següent: “FALLO: Que estimando la demanda interpuesta por la procuradora Sra. Rosa Bartolomé en nombre y representación de Doña Y contra D. X representado por la procuradora Sra. Asunción Bordas, declaro disuelto el matrimonio por divorcio con los efectos legales inherentes y específicamente los contenidos en la fundamentación que se contiene en la presente resolución que se dan por reproducidos y que en definitiva hacen que se mantenga la cantidad de 45.000.- ptas. para cada hijo en concepto de pensión alimenticia y que deba estarse al trámite de ejecución de sentencia para resolver sobre la compensación solicitada por razón del trabajo”.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar sentencia amb data 18 d’abril de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación formulado por el procurador D. Carlos Javier Sobrino Cortés en nombre y representación de D. X, contra la Sentencia de fecha doce de junio de dos mil, dictada por el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 5 de Figueres, en los autos de divorcio nº 179/99, de los que este Rollo dimana, y desestimando el recurso de apelación formulado por la procuradora Doña Imma Biosca Boada, en nombre y representación de Doña Y, la confirmamos íntegramente sin hacer expresa imposición de costas procesales.

 Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Carlos Javier Sobrino Cortés en nom i representació del Sr. X, va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Segona de la Audiència Provincial de Girona, que va fonamentar en els motius següents: “Primero: Al amparo de lo previsto en el artículo 469 motivo segundo del apartado primero de la LEC 1/2000 por infracción de las normas procesales reguladoras de la Sentencia (artículos 218 y 219, interpretación errónea del artículo 217 de la LEC 1/2000 y falta de tutela judicial efectiva del artículo 24 de la CE); Segundo.- Al amparo del motivo tercero de apartado segundo del artículo 477 de la LEC 1/2000, por infracción de los artículos 41 y 42 del Código de familia y la disposición final del citado texto legal.”

 Quart. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 18 de maig de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà de provisió de data 25 de juny de 2001 es va inadmetre el recurs pel que fa a allò que postula la recurrent amb fonament en l’art. 41 del Codi de família perquè no presentava interès cassacional, i s’acordà donar trasllat a les parts personades sobre la possible causa d’inadmissió, en aquest particular de l’art. 41 del Codi de família del recurs de cassació a fi i efecte que, en el termini de 10 dies, formulessin les al·legacions que es considerin procedent. Un cop evacuat el tràmit conferit, per mitjà d’interlocutòria de data 3 de setembre de 2001 es va admetre a tràmit el recurs extraordinari per infracció processal interposat per la representació del Sr. X. i també es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per la mateixa representació únicament respecte a l’al·legada infracció de l’art. 42 del Codi de successions, recurs que quedarà paralitzat fins a la resolució prèvia de l’esmentat recurs extraordinari d’infracció processal i per la qual cosa es va lliurar una còpia del recurs de cassació perquè la part contrària recorreguda formalitzés en el termini de 20 dies la seva oposició, la qual cosa va realitzar oportunament mitjançant escrit de 26 de setembre de 2001. Per mitjà d’una provisió de data 12 de novembre de 2001 i de conformitat amb l’art. 485 de la LEC es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 15 de novembre de 2001 a les 10.30 hores, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sentència de l'Audiència Provincial de Girona (Secció Segona) de 18 d'abril de 2001, desestimant sengles recursos d'ambdós litigants, confirma íntegrament la sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres, la qual, acollint la demanda, declarà la dissolució per divorci del matrimoni format pel senyor X i la senyora Y, mantenint la pensió d'aliments acordada en un anterior procediment de separació, a raó de 45.000 pessetes mensuals per a cada fill i assenyalant que "debe estarse al trámite de ejecución de sentencia para resolver sobre la compensación solicitada por razón del trabajo".

Contra tal sentència de l'A.P. de Girona formula la representació del Sr. X. tant recurs extraordinari per infracció processal com recurs de cassació, cosa que obliga, d'acord amb l'apartat 6 de la disposició final setzena de la LEC 1/2001, a resoldre en primer lloc el recurs extraordinari per infracció processal. La seva estimació comportaria que la Sala hagués de dictar nova sentència tenint en compte allò al·legat com a fonament del recurs (disposició final 16, 1r, 7a i 2. LEC). La seva desestimació, en canvi, conduiria a resoldre el motiu de recurs de cassació que al seu dia fou admès (disposició final 16. 1, 6 LEC).

En qualsevol cas, convé tenir en compte els següents elements fàctics, exposats en síntesi: La present controvèrsia deriva d'un anterior plet de separació entre ambdós litigants en el qual recaigué sentència de primera instància el 18-12-1998 i sentència d'apel·lació —que esdevingué ferma— per part de la indicada A.P. de Girona l’1 de juliol de 1999. En el procediment que ara es dilucida, es demanà, junt a altres sol·licituds que no vénen al cas, que s' atorgués a l'esposa una quantitat de 12.000.000 de pessetes en concepte de indemnització compensatòria de l'art. 41 del Codi de família (Llei 9/98, de 15 de juliol), petició aquesta darrera a la qual s'oposà el marit adduint la seva improcedència per extemporània i per no existir diferència patrimonial ni enriquiments injust.

La sentència ara recorreguda confirma íntegrament la del Jutjat de Primera Instancia núm. 5 de Figueres, afirmant-se en el seu fonament jurídic primer que...."esta situación ha generado un desequilibrio patrimonial entre los cónyuges, al haber restado el Sr. X. en la copropiedad (junto con su madre) del citado negocio, que explotan de forma societaria, negocio en el que, lógicamente, se han reinvertido parte de los beneficios obtenidos en tal explotación. Es cierto que la fijación de la compensación económica debería haberse fijado propiamente en la sentencia, no dejando su cuantificación para el trámite de ejecución, toda vez que es durante la substanciación del pleito cuando debe probarse la existencia de tal desequilibrio, fijando la correspondiente compensación de ello derivada. La actora practicó pruebas en tal sentido que obran unidas a los autos, por lo que no existía motivo para diferir la resolución de la cuestión estudiada. Ahora bien; dado que ninguna de las partes impugnó este extremo —el demandado se limitó a argumentar lo indebido de su concesión— ni peticionó su concreción por la Sala, no cabe sino confirmar la sentencia en los términos en ella recogidos, de conformidad también con el parecer expuesto por el Ministerio Fiscal en el acto de la vista".

Segon. Recurs extraordinari d'infracció processal

a) Es denuncia respecte d’això, la infracció de normes reguladores de la sentència, i s’invoquen com a infringits els art. 218 i 219 de la LEC 1/2000, per falta d'aplicació i l'art. 217 de la mateixa Llei per interpretació errònia; adduint-se també la vulneració de l'art. 24 de la CE i del principi de tutela judicial efectiva en relació amb l'art. 217 de la LEC i 1.7 del Codi civil.

Més en concret, s'assenyala que la sentència combatuda acusa incongruència en ratificar el pronunciament de primera instancia, segons el qual es difereix per a període d'execució de sentència la fixació de la quantificació de la pensió compensatòria per raó del treball, recordant l'expressa prohibició de l'art. 219 de la LEC de deixar per a la fase d'execució tal petició, sobretot en no haver fixat el Tribunal amb claredat i precisió les bases per a la liquidació.

Finalment, s'afegeix que, en haver mantingut sempre la part ara recurrent que no s'havia produït cap desequilibri patrimonial i que, per tant, la quantificació de tal indemnització era igual a zero, a la part que la demanava corresponia la seva concreció, segons les regles de l’onus probandi a què es refereix l'art. 217 de la LEC.

b) S'ha d'aclarir, d'entrada, que, si bé la tramitació del cas s'ha efectuat davant aquest Tribunal d'acord amb la Llei 1/2000, el recurs d'apel·lació se substancià segons la Llei procesal anterior, ja que "cuando los procesos de declaración se encontraren en segunda instancia al tiempo de la entrada en vigor de esta Ley, se substanciará esa instancia con arreglo a la ley anterior y, a partir de la sentencia, se aplicará, a todos los efectos, la presente Ley" (disposició transitòria tercera LEC). N'és conseqüència de tal circumstància que el judici de valor sobre l'existència o no de les infraccions processals denunciades s'hagi de produir a la vista de la legislació i jurisprudència que les regulava (tempus regit actum).

c) Això considerat, no es registren les infraccions denunciades, ja que:

1r. Pel que fa a la prohibició de dictar sentència condemnatòria amb reserva de liquidació per a l'execució

És cert que l'art. 219 de la nova LEC conté la previsió que..." la sentencia de condena establecerá el importe exacto de las cantidades respectivas o fijará con claridad y precisión las bases para su liquidación, que deberá consistir en una simple operación aritmética que se efectuará en la ejecución" i que, per regla general, no queda permès al Tribunal que la condemna "se efectúe con reserva de liquidación en la ejecución” (S. del T.S. de 15 de juliol de 1986) perquè..." en interpretación del art. 360 LEC 1881 tanto por mandato de este artículo como por razones de economía procesal, en beneficio de todos los litigantes, se debe prescindir del trámite de ejecución de sentencia para fijar la cuantía dineraria de un pronunciamiento condenatorio en los casos en que el Juzgador razonablemente aprecie en el proceso elementos de juicio suficientes para fijar en el fallo el quantum indemnizatorio" (S. del T.S. de 22 de maig de 1984), siendo ello lo conveniente" (S. del T.S. de 12 de febrer de 1991).

Ara bé, els rigorosos termes emprats en la nova LEC no es corresponen amb l'antiga — que ja s'ha dit que era l'aplicable al cas—, ja que també ensenyava la mateixa jurisprudencia que la reserva de liquidació per a la fase executiva era perfectament possible i aplicable..." a cuantos supuestos no permitan fijar en el curso del debate la liquidez de las sumas que constituyen el objeto de la controversia, sin que a tal remisión a ulterior período sea obstáculo el hecho de que en la demanda se postule el pago de una cantidad líquida —que actuará como límite a la hora de la determinación— (S. del T.S. de 16 de maig de 1986), pudiéndose dejar incluso para la ejecución de sentencia la determinación de las bases" (S. del T.S. de 5 de juny de 1989).

La censura, doncs, ha de decaure.

2n. Respecte a la incongruència al·legada

La sentència tampoc acusa tal vici capital atesa l’adequada correlació entre les pretensions de les parts i allò que resol. El petitum de la demanda, en efecte, postulava ..."el derecho a obtener una indemnización económica que esta parte cifra en 12 millones de pesetas, a satisfacer por el Sr. X. a la esposa-demandante, en virtud de lo establecido en el art. 41 del Código de familia" (Llei 9/1998, de 15 de juliol)... i la sentència combatuda, en confirmar íntegrament la de primera instància així ho acorda, si bé diferint per a execució de sentència la quantificació de la indemnització, la qual, lògicament, no podrà ultrapassar la quantitat postulada, supòsit que sí que generaria clara incongruència.

En efecte, la S. del T.S. de 11 de setembre de 1996 —que se cita per totes— recorda que "la incongruencia se produce cuando la sentencia no resuelve todos los puntos litigiosos que hayan sido objeto del pleito (citra petita) o cuando concede más de lo pedido (ultra petita) o cosa distinta (extra petita) o, cuando concediendo lo postulado, lo hace con alteración de la causa petendi, nada de lo cual ocurre en el supuesto que se somete a esta revisión casacional, pues la sentencia aquí recurrida, respetando escrupulosamente la referida causa petendi... deja para la ejecución de sentencia la concreción de dicho extremo... cuya relegación, para la fase ejecutoria, de la expresada concreción cuantitativa es plenamente subsumible en la autorización expresa que al juzgador le concede el artículo 360 de la Ley de enjuiciamiento civil, por lo que, al haberlo acordado así, la sentencia recurrida no ha incurrido en el vicio de incongruencia.”

Per tant, aquesta crítica jurídica tampoc pot prosperar.

3r. Respecte a la vulneració de l'art. 217 de la LEC

Addueix la recurrent la infracció de tal numeral de la nova Llei processal amb fonament en que "quien debía acreditar y solicitar la cuantificación conforme a la carga de la prueba establecida en el art. 217 de la LEC era la representación de la esposa" adduint que "la apelación obliga al Tribunal a conocer todas las cuestiones planteadas y si, tal como expone dicha sentencia en su fundamento jurídico primero, la prueba practicada era tan endeble que no era posible cuantificar la pretensión de la adversa, procedía desestimar la pretensión defijar indemnización por no resultar acreditada la pretensión de la actora, coforme al art. 217 de la LEC citado."

La recurrent deixa de ponderar, no obstant, que:

a) Com s’ha dit, tant pel principi tempus regit actum com per allò prescrit en la disposició transitòria tercera de la Llei 1/2000 les dues instàncies d'aquest plet se substanciaren correctament d'acord amb l'anterior Llei processal, pel que ha de ser aquesta, i no la nova, la que indiqui el paràmetre regulador de l'existència o no d'infraccions processals, de la qual cosa es deriva la impossibilitat de denúncia com a infringit de l'art. 217 de l'actual Llei de tràmits.

b) En qualsevol cas i, en correspondre's tal ordinal amb l'art. 1214 del Codi civil, sobre això la jurisprudència diu (per totes, sentència del T.S. de 15 de maig de 1995 que "El artículo 1214, como reiteradamente ha dicho esta Sala, por su carácter general no puede servir de apoyo al recurso de casación ya que el Tribunal de instancia puede obtener las conclusiones que integran su fallo, por cualquiera de las pruebas obrantes en el proceso, con independencia de quien las haya proporcionado y el precepto lo que viene a regular es de forma bien clara y explicada la distribución de la prueba. Su infracción sólo cabe ser invocada en los supuestos de ausencia de toda prueba de un hecho concreto, si no se tiene en cuenta la regla distributiva del onus probandi al determinar la parte que haya de responder de las consecuencias de dicha situación de ausencia de probanzas; inexistencia probatoria que en este caso no se ha producido, ante la presencia de prueba suficiente”; doctrina aplicable al cas, ja que la sentència combatuda encara que sigui mitjançant prova que ella mateixa qualifica de feble, no per això deixar de tenir com a acreditat que "esta situación ha generado un desequilibrio patrimonial entre los cónyuges", pronunciament possible perquè "la actora practicó las pruebas en tal sentido que obran unidas a los autos"; situació, doncs, que és la contrària a la d'una inexistència de prova.

c) En definitiva, una cosa és un pronunciament sobre la quantificació del dret, (aspecto que es deixà per a execució de sentència, cosa que, com s'ha dit, resultava, encara que no desitjable, sí possible en la Llei processal anterior) i una altra ben distinta el reconeixement del dret, pel que sí que es produí prova suficient, que fou objecte de valoració per part de l'òrgan judicial. I aquesta valoració, no pot ser substituïda per la sempre més subjectiva d'un litigant.

Consideracions finals

1. Encara que s'invoca també la infracció de precepte constitucional (art. 24 CE), és evident que la seva cita és de reforç i no té autonomia pròpia, des del moment que la mateixa part recurrent vincula la seva vulneració a la de l'art. 217 de la LEC i a la de la regla de la distribució de l’onus probandi, aspecte que s'acaba de dilucidar i que eximeix a la Sala de més comentaris sobre la inexistència d'infracció del dret a una la tutela judicial efectiva.

2. A tot el que s’ha dit, encara podria afegir-se que, com assenyala la sentència combatida respecte a la pretesa falta de resolució en la fase cognitiva del procés del dret controvertit, "ninguna de las partes impugnó este extremo", que és tant com dir que la seva resolució en el marc del present recurs extraordinari esdevindria en qualsevol cas inatendible per la general prohibició de plantejament de qüestions noves i per la falta de prèvia protesta o impugnació en el moment processal oportú.

Tot el que mena, doncs, a la claudicació d'aquest recurs extraordinari d'infracció processal.

 Tercer. Recurs de cassació

En haver acordat aquest Tribunal en el moment processal oportú la inadmissió del recurs de cassació respecte a la vulneració de l'art. 41 del Codi de familia —al seu redós, postulava la part que en el cas no existia cap diferència patrimonial entre els cònjuges— queda limitat tal recurs a l'al·legada infracció de l'art. 42 del dit Codi.

La Sentència combatuda afirma literalment respecte d’això que "el legislador, ante los diferentes posicionamientos existentes en relación a la posibilidad de peticionar tal compensación en un procedimiento que no fuera el de separación, divorcio o nulidad inicialmente incoado, ha optado en el citado art. 42 por resolver la cuestión, si bien ha limitado de forma expresa su aplicación a los procedimientos iniciados tras su entrada en vigor, por lo que parece claro que excluye aquellos otros supuestos en que, como el presente, el primer procedimiento se inició con anterioridad a su vigencia. De ahí que, aunque la parte apelada —adherida a la apelación— hubiera podido en su día solicitar tal compensación en base a lo dispuesto en el art. 23 de la Compilació del dret civil de Catalunya (norma vigente a la sazón), nada obsta, por mor de la disposición transitoria invocada, que lo efectúe ahora por vez primera, cosa que únicamente le habría sido vedada si también el procedimiento de separación se hubiera instado con posterioridad a la entrada en vigor del Código de familia".

El recurs combat tal pronunciament fonamentant-lo en el fet que existeixen sobre la qüestió pronunciaments judicials contradictoris i, en síntesi, en el fet que la interpretació de la sentència impugnada "dejaría vacío de contenido el art. 42, el cual establece que sólo se puede pedir la compensación del art. 41 en el primer procedimiento de separación, divorcio o nulidad y no en los subsiguientes, aparte de que no sería lógico que el legislador permitiera que con la entrada en vigor del nuevo Código de familia del año 1998, quien no solicitó dicha compensación en el primer procedimiento, instado mucho tiempo atrás, ahora pudiera hacerlo y beneficiarse de algo que en su día renunció o no instó", i afegeix que "la disposición transitoria primera no hace sino reafirmar el contenido de la irretroactividad".

La censura jurídica, però, ha de fracassar perquè:

1r. El criteri d'interpretació gramatical, sistemàtic, finalístic i sociològic de les lleis corrobora la correcta exegesi que del precepte en fa l'Audiència Provincial. En efecte, l'esmentada disposició transitòria no pot ser més diàfana (i és sabut que in claris non fit interpetatio), ja que prescriu que "les disposicions d'aquest Codi contingudes en els títols I i II s'apliquen als matrimonis sigui quina sigui la data de celebració, amb excepció de l'art. 42, que només s'aplica als casos de separació, nul·litat i divorci que s'iniciïn posteriorment a l'entrada en vigor d'aquest Codi."; excepció que és sobre la que precisament tracta la controvèrsia i per la qual regeix el principi d'irretroactivitat consagrat en l'art. 2.3 del Codi civil. La finalitat de l'excepció no pot ser més òbvia ni més justa: evitar que qui no estava obligat per l'anterior legislació —i l'art. 23 de la CDCC no ho prescrivia— a exercir el seu eventual dret a compensació econòmica per raó del treball en el primer procediment de separació, divorci o nul·litat, perdi tal dret pel seu no exercici per causa d'una llei posterior que sí que ho requereix.

2n. Cal tenir en compte que la ràtio de l’art. 42 del Codi de família fou la de posar un fre a la proliferació de plets d'interposició eventualment abusiva i avantatjosa sense la contenció que imposa tal element cronològic, aquesta càrrega processal o requisit formal d'haver d'actuar el damnificat precisament en el primer procés pertocant a la ruptura del vincle conjugal no pot abastar a processos que, com el present, foren iniciats abans de l'entrada en vigor de la norma nova.

3r. Una interpretació distinta a la feta per la sentència ara recorreguda, no només vulneraria les referides regles d'interpretació de les lleis suara referides (art. 3.1 del Codi civil), sinó també el principi d'equitat (art. 3.2 Codi civil) i, fins i tot, pugnaria amb l'art. 9.3 de la CE, en la seva prohibició de retroactivitat de normes restrictives dels drets individuals.

4t. La interpretació que proposa la part recurrent també podria ser contrària a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE), en la mesura que, junt a altres manifestacions, també està integrada pel dret a l'accés a la jurisdicció, que, en aquest cas, es veuria retallat i migrat en virtud d'una llei posterior que no es limitaria només a escapçar simples expectatives jurídiques, sinó un dret processal ja adquirit, i és prou sabut que "las leyes deben ser interpretadas de la forma más favorable a la efectividad de los derechos fundamentales" (S. del T.C. de 7 de juliol de 1987, per totes).

Tot el que mena, doncs, a la claudicació del recurs de cassació, amb íntegra confirmació de la sentència combatuda.

Quart. El raonable plantejament del recurs extraordinari d'infracció processal, ateses les particularitats del cas, ja assenyalades, i els dubtes fàctics i jurídics dilucidats, així com la naturalesa de la qüestió de dret que ha conformat el recurs de cassació, jurídicament dubtosa, sobretot per la inexistència de jurisprudència d'aquesta Sala, aconsellen fer un prudent ús de les facultats que resulten del joc dels articles 398 i 394 de la LEC i, en conseqüència, decidir no condemnar al pagament de les costes d'aquesta alçada a cap litigant.

Atesos els preceptes esmentats i altres d'aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justíca de Catalunya

 DECIDEIX

Desestimar els recursos extraordinari per infracció processal i de cassació interposats per la representació del senyor X contra la sentència de l'Audiència Provincial de Girona de data 2 d’abril del 2001, dictada en el rotlle d'apel·lació civil núm. 482/2000, derivat de les actuacions de divorci núm. 179/99, i confirmar íntegrament la sentència combatuda, però sense imposició de costes a cap litigant.

Ho acorda la Sala i ho signen els seus integrants. En dono fe.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda