Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de novembre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 19 de novembre de 2001 núm. 31/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

Il·lm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s’expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 14/2001 contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 15ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 578/93 com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 48/91 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Berga. La Sra. X3, el Sr. X2 i la X han interposat aquest recurs representats pel procurador Sr. Jaume Gasso i Espina i defensats pel lletrat Sr. Climent Fernandez Forné. És part contra la qual es recorre el Sr. Y.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Jaume Gasso i Espina, que va actuar en nom i representació de la Sra. X3, el Sr. X2 i la X, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia número 48/91, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 2 de Berga. Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar sentència amb data 29/04/93, la part dispositiva de la qual diu el següent: ”FALLO: Que estimando plenamente la demanda interpuesta por el procurador D. Ramon Corominas en nombre y representación de X3, X2 y X debo declarar y declaro nulo el contrato suscrito entre los hermanos Z. y Y el día 3 de enero de 1976, y las escrituras de fecha 3 de enero de 1976 en renuncia del legado realizado por Z y la escritura de reconocimiento de deuda otorgada el día 3 de enero de 1976 ante el notario Eulalio Sánchez Martín, imponiéndole al demandado el pago de las costas en este procedimiento”.

 Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandant va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va substanciar a la Secció 15ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentencia amb data 9/11/94, amb la següent part dispositiva: “Estimem el recurs interposat pel Sr. Y contra la Sentència que el dia 29 d’abril de 1993 va dictar el jutge de primera instància del Jutjat de Primera Instància núm. dos de Berga, la part dispositiva de la qual ha estat transcrita en el primer dels antecedents de fet d’aquesta resolució.

Desestimem la demanda que va interposar la procuradora Sra. Immaculada Lasala Buseres en nom del demandants el Sr. X2, la X i la Sra. X3 contra la part recurrent esmentada. No s’imposen les costes en cap de les dues instàncies”.

 Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Enrique Sorribe Torra, en nom i representació de la Sra. X3 i el Sr. X2 i la X, va interpolar aquest recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, que va fonamentar en els motius següents:

“Primero.- Al amparo del artículo 1.692.3 de la Ley de enjuiciamiento civil, por quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por infracción de las normas reguladoras de la sentencia, y en concreto, del artículo 359 de la Ley de enjuiciamiento civil al haber omitido la sentencia pronunciarse respecto de la pretensión ejercitada sobre la existencia de un enriquecimiento injusto en el supuesto de no estimarse la nulidad radical planteada, también del art. 11.3 de la Ley orgánica del poder judicial, y del propio derecho a la tutela judicial efectiva reconocido en el artículo 24.1 de la Constitución, al haberse dejado de pronunciar el Tribunal respecto a esta importante cuestión.

 “Segundo.- Al amparo del artículo 1.692.4, por violación por inaplicación de la doctrina legal relativa al enriquecimiento injusto, recogida con valor de auténtico principio general del derecho, entre otras en las sentencias de este Alto Tribunal de 13 de enero de 1943, 23 de noviembre de 1962, 1 de diciembre de 1980, 25 de enero de 1984, 9 de julio de 1984, 4 de julio de 1985 y 25 de noviembre de 1985.

“Tercero.- Al amparo del artículo 1692.4 de la Ley de enjuiciamiento civil, por violación por inaplicación de los artículos 1281.2 y 1282 del Código civil, en relación con el 1285, y la doctrina jurisprudencial que interpreta tales preceptos.

“Cuarto.- Al amparo del artículo 1692.4 de la Ley de enjuiciamiento civil, por violación del artículo 97.1 de la Compilación del derecho civil de Cataluña de 21 de julio de 1960.

“Quinto.- Al amparo del artículo 1692.4 de la Ley de enjuiciamiento civil, por violaciónpor aplicación indebida del artículo 999 del Código civil y 99 de la Compliación catalana, y de la doctrina jurisprudencial respecto a la legitimación para el ejercico de la acción de nulidad”

 

Quart. La Sala Primera del Tribunal Suprem en data 20 de març de 2001, va dictar sentència, la part dispositiva de la qual diu: “FALLAMOS: Que, con la desetimación del motivo primero del recurso de casación interpuesto por doña X3, don X2 y doña X contra la sentencia dictada por la Sección Decimoquinta de la Audiencia Provincial de Barcelona en fecha de nueve de noviembre de mil novecientos noventa y cuatro, debemos declarar y declaramos que no concurre la infracción del precepto constitucional invocado en dicho motivo primero; y, por haberse fundado además el recurso en infracciones de norma de Derecho civil común y de Derecho civil foral o especial, remítanse las actuaciones al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña en el plazo de quince días, con emplazamiento de las partes por plazo de diez días”.

Cinquè. Un cop rebudes les actuacions, per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 6 de setembre de 2001, es va tenir per interposat aquest recurs de cassació contra la sentència dictada per la Secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona de data 9/11/94. I s’acordà passar les actuacions al Ministeri Fiscal, amb la finalitat del que preveu l´art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, si és el cas, als efectes de l’art. 1731 de la mateixa llei, per un termini de deu dies, qui va evacuar el trasllat mitjançant un escrit de data 3 d’octubre de 2001 en el sentit de considerar procedent l’admissió parcial a tràmit d’aquest recurs de cassació. Per mitjà de provisió de data 25 d’octubre s’assenyalà per a la votació i decisió el dia 5 de novembre a les 10 hores del matí.

Ha actuat com a ponent el magistrat Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Amb la finalitat de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació que ara s’ha de resoldre, interessa esmentar els fets següents:

a) Els consorts senyors Z2 i Z3 van tenir dos fills: els senyors Y I Z.

b) La senyora Z3 va atorgar testament notarial obert el dia 13 de juny de 1969, en el qual ordenava un llegat de 3.000 pessetes a favor del marit; ordenava un altre llegat a favor del seu fill Z. de la finca anomenada “R.” en pagament dels seus drets de llegítima materna i, finalment, instituïa hereu el seu fill Y. La testadora va morir el dia 6 de setembre de 1974.

c) Amb data 3 de gener de 1976 els germans senyors Y i Z van atorgar un document privat, que tenia per objecte transigir les discrepàncies que havien sorgit entre ells a l’hora de valorar els drets legitimaris del senyor Z. sobre l’herència materna i amb aquesta finalitat es va convenir que el mateix dia s’atorgaria una escriptura pública, en la qual el senyor Z renunciaria el llegat ordenat a favor seu per la mare; que el mateix dia el senyor Y atorgaria una escriptura pública, en la qual, i com a contraprestació a la renúncia del llegat, reconeixeria un deute a favor del seu germà de 4.000.000 de pessetes que pagaria en els terminis convinguts; i pel cas que el pare dels atorgants fes donació o ordenés un llegat sobre la finca “C” a favor del seu fill senyor Y o acredités qualsevol dret legitimari sobre la finca, s’obligava a cedir a títol gratuït els seus drets a favor del seu germà senyor Z. i si això no fos possible per causes alienes a la seva voluntat, assumia l’obligació d’indemnitzar-lo en la quantitat que resultés de la valoració d’aquests drets; i, finalment, el senyor Y. s’obligava a no vendre ni a gravar, com a mínim, la meitat dels béns que havia adquirit sobre l’herència materna sense haver pagat el deute que havia reconegut a favor del seu germà. El mateix dia 3 de gener de 1976 es van atorgar les escriptures públiques esmentades de repudiació de llegat i de reconeixement de deute.

d) El senyor Z1 va morir el dia 16 de febrer de 1981 i del matrimoni que havia contret amb la senyora X3 va deixar dos fills, els senyor X2 i X.

e) El senyor Z2 va morir intestat el dia 16 de juny de 1984 i per interlocutòria del Jutjat de Primera Instància de Berga de data 22 de febrer de 1986 van ser declarats hereus abintestats del causant el seu fill Y en una meitat indivisa de l’herència i en l’altre meitat i en representació de l’altre fill premort, els seus néts senyors X2 i X i no fent atribució de la quota legal usufructuària a la vídua del fill senyor Z per no haver arribat a ésser cohereu el seu marit i haver succeït per dret de representació el seus fills.

f) El mes de febrer de 1991 la senyora X3 i els senyors X2 i X van interposar davant del Jutjat de Primera Instància número 2 de Berga una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el senyor Y, en la qual sol·licitaven que al seu dia es dictés sentència que declarés la nul·litat del contracte privat abans esmentat de 3 de gener de 1976, la nul·litat de l’escriptura pública de la mateixa data de repudiació de llegat, la nul·litat de l’escriptura pública de la mateixa data de reconeixement de deute i que es condemnés el defenent a lliurar als agents de finca objecte de llegat i si això no fos possible, a indemnitzar els agents en la quantitat que es fixés, amb imposició de les costes al defenent. En el seu escrit de contesta a la demanda el senyor Y. va al·legar l’excepció de manca de personalitat dels agents, que el document privat de 3 de gener de 1976 va ser objecte de novació per les dues escriptures públiques de la mateixa data i la nul·litat del pacte que feia referència a l’herència paterna atorgat quan el pare encara vivia.

g) El jutjat de Primera Instància número 2 de Berga va dictar sentència el dia 29 d’abril de 1993, que estimava la demanda i, en conseqüència, desestimava l’excepció dilatòria de manca de personalitat dels agents i declarava la nul·litat del contracte privat de 3 de gener de 1976 i de les escriptures públiques de repudiació de llegat i de reconeixement de deute de la mateixa data.

h) El senyor Y. va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va ser resolt per sentència dictada per la secció quinzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 9 de novembre de 1994, que estimava el recurs, amb la subsegüent desestimació de la demanda.

i) La senyora X3 i els senyors X2 i X van interpolar recurs de cassació contra sentència davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, que articulaven en cinc motius de cassació, el primer dels quals, emparat en l’article 1692.3º de la Llei d’enjudiciament civil, al·legava infracció de l’article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, de l’article 11.3 de la Llei orgànica del poder judicial i de l’article 24.1 de la Constitució, motiu que va ser desestimat pel Tribunal Suprem en sentència de 20 de març de 2001, per considerar que no s’havia infringit el precepte constitucional esmentat; i com que s´invocaven també en altres motius del recurs infracció de preceptes de dret civil de Catalunya, va ordenar remetre les actuacions a aquesta Sala.

j) La part recurrent ha presentat un escrit davant d’aquesta Sala amb data 19 d’octubre de 2001, en el qual sol·licita que s’admetin a tràmit els motius de cassació al·legats en l’escrit de formalització del recurs, excepte el primer que ja va ser refusat pel Tribunal Suprem; en conseqüència, aquesta Sala ha de considerar únicament les qüestions que plantegen el motius segon, tercer, quart i cinquè del recurs de cassació.

 Segon. En atenció a les finalitats que persegueix aquest recurs de cassació, sembla escaient examinar en primer lloc el seu motiu cinquè, que es fonamenta en l´article 1692, 4t de la Llei d’enjudiciament civil i al·lega infracció per aplicació indeguda de l´article 999 del Codi civil i de l’article 99 de la Compilació del dret civil de Catalunya i de la doctrina jurisprudencial sobre legitimació activa per a l’exercici de l’acció de nul·litat.

En el desenvolupament del motiu la part recurrent al·lega que no es pot posar en dubte la legitimació dels fills del senyor Z1. per interposar les accions escaients per a demanar la nul·litat dels contractes que va subscriure amb el seu germà per la manca del requisit formal de no aportar amb l’escrit de demanda la resolució judicial sobre declaració d’hereus abintestat del seu causant, ja que la seva condició d’hereus es deriva del fet d’haver mort intestat el seu pare i de ser els agents els seus únics fills, segons resulta acreditat per la interlocutòria de declaració d’hereus intestats del seu avi senyor Z2 i han realitzat actes que posen de manifest haver acceptat l’herència paterna, ni que sigui de forma tàcita. I al·leguen també que la seva legitimació deriva de la jurisprudència, que permet interposar una demanda de nul·litat als tercers que acreditin un interès legítim en la declaració d’ineficàcia del contracte.

En relació amb el darrer aspecte d’aquest motiu de cassació hem de precisar que el pacte que es va convenir en el contracte privat de 3 de gener de 1976, es refereix a l’herència del pare dels senyors Y i Z i es va subscriure mentre el pare vivia i sense que aquest fos part contractual. Estan d’acord ambdues parts contractants que el contracte és nul, encara que discrepen després sobre l’abast de la nul·litat, qüestió que es tracta en el fonament de dret següent. En aquests moments sols interessa recordar que segons l´article 99, II de la Compilació del dret civil de Catalunya “són nuls els pactes o els contractes sobre successió no oberta, llevat els que siguin admesos expressament per aquesta Compilació” i el contracte que té per objecte establir uns convenis sobre l’herència d’una persona viva no l’admetia de forma expressa ni tàcita la Compilació, amb la conseqüència que, com resulta del mateix precepte, ens trobem aquí davant d’un contracte radicalment nul o nul de ple dret.

Aquesta qualificació de nul·litat absoluta, atès que el pacte sobre l’herència del pare quan encara vivia vulnera una norma imperativa o prohibitiva, determina que la seva nul·litat es pugui declarar fins i tot d’ofici (sentència del Tribunal Suprem de 17 de Febrer de 1992); per tant, també està legitimat per demanar la nul·litat el tercer que no és part en el contracte, si aquest, d’acord amb la tradició jurídica catalana, es considera que infringeix els bons costums i per consegüent és totalment recusable (Codi 2,4,301, ja que en aquests supòsits resulta correcte atribuir als tercers interessats la possibilitat d’invocar la nul·litat perquè s´afavoreix la finalitat que persegueix la llei (sentències del Tribunal Suprem de 30 de setembre de 1959 i 18 d´octubre de 1960).

Cal afegir encara que els agents, fills del senyor Z1, com a cohereus de l’herència dels seu avi senyor Z2, tenen interès en relació amb la validesa o nul·litat d’un contracte que té per objecte l’herència del seu causant, interès que s’ha de qualificar de legítim.

Com també per la seva condició, aquesta indiscutida, de fills del senyor Z1 tenen interès en la declaració de validesa o nul·litat del contracte, ja que pot afectar els seus drets legitimaris sobre l’herència paterna, amb independència que s’hagi acreditat o no formalment la seva condició d’hereu del pare. En conseqüència, s’ha d’establir la seva legitimació activa i s’ha d’estimar el motiu cinquè del recurs de cassació.

 Tercer. L’estimació del motiu cinquè determina l’oportunitat d’examinar el motiu quart del recurs, que a l’empara de l’article 1692.4t de la Llei d’enjudiciament civil al·lega violació de l’article 97 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre nul·litat dels pactes o contractes sobre successió no oberta.

En relació amb aquest motiu del recurs interessa precisar que la part agent, en el seu escrit de demanda, sol·licitava que es declarés que la nul·litat d’aquest pacte sobre l’herència d’una persona viva, determina la nul·litat íntegre del contracte privat que es va convenir el dia 3 de gener de 1976 i de les escriptures públiques de la mateixa data de repudiació del llegat i de reconeixement de deute, com a actes jurídics accessoris del contracte nul. En canvi el defenent va al·legar, en el seu escrit de contesta a la demanda, que les escriptures públiques de repudiació del llegat i de reconeixement de deutes constitueixen una novació del contracte privat de la mateixa data, amb la conseqüència que la nul·litat del contracte privat de 3 de gener de 1976 no afecta la validesa dels negocis jurídics que es van convenir en les escriptures públiques de la mateixa data. La sentència de primera instància declara la nul·litat del contracte privat de 3 de gener de 1976 i de les dues escriptures públiques de la mateixa data. La sentència d’apel·lació revoca aquest pronunciament i considera que la nul·litat del pacte sobre la successió encara no oberta del pare dels litigants, és un supòsit de nul·litat parcial i, per tant, no afecta la validesa dels altres pactes, que després es van formalitzar en escriptura pública. La part ara recurrent impugna aquest pronunciament de la sentència d’apel·lació i al·lega que el contracte privat de 3 de gener de 1976 s’ha de cualificar de contracte transaccional, ja que es va atorgar amb la finalitat de transigir totes les qüestions que es derivaven de la successió de la mare dels litigants i si una d’aquestes clàusules, concretament la que fa referència a la successió encara no oberta del pare, era nul·la, aquesta nul·litat s’ha de fer extensiva a tot el contracte.

D’aquestes consideracions resulta, doncs, que el problema que s’ha de resoldre, no és altra que determinar si la part del contracte no afectada per la nul·litat pot subsistir una vegada extirpada la part nul·la o si l’exclusió de la clàusula nul·la, determinaria que el contracte, en el seu conjunt, ja no ha de subsistir. D’acord amb el que s’ha dit fa uns moments, és a dir, que el contracte privat de 3 de gener de 1976 s’ha de qualificar de contracte transaccional, i així el qualifiquen les mateixes parts contractants a l’apartat B) del seu preàmbul, i tenint en compte la finalitat de la transacció segons l´article 1809 del Codi civil, la tesi de la nul·litat total sembla la més escaient, ja que com precisa la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de febrer de 1950 en relació amb una transacció, aquest contracte revela una unitat d’objecte i una finalitat especial indivisible, que determina la impossibilitat en els casos generals de fraccionar la seva virtualitat o eficàcia.

Si d’aquesta consideració inicial passem a examinar el contracte privat de 3 de gener de 1976, en resulta que en el seu pacte primer es va convenir que el senyor Z renunciaria al llegat que va ordenar a favor seu la mare dels contractants i que com a contraprestació d’aquesta renúncia, el senyor Y reconeixia ésser deutor del seu germà per la quantitat de 4.000.000 de pessetes, i també com a contraprestació s’obligava a cedir gratuïtament al seu germà determinada finca que formava part en aquells moments del patrimoni del seu pare. Es pot dir que aquest contracte tenia una pluralitat d’objetes, els esmentats, però tots aquests objectes constitueixen l’element objectiu d’un contracte únic (Sentència del Tribunal Suprem de 20 d’abril de 1988), i en relació amb el cas que ara s’ha de resoldre, i amb referència una vegada més a les finalitats que perseguien les parts contractants, sembla prou clar que segons la seva voluntat aquesta pluralitat d’objectes constituïa una unitat jurídica, que no s’adiu gens amb la categoria de la nul·litat parcial.

A la mateixa conclusió s’arriba des de la tesi de la finalitat del contracte, ja que del context del seu pacte segon en resulta de forma prou clara que es frustrarien les finalitats que perseguia el senyor Z si sols havia de percebre un i no els dos objectes que s’havien convingut com a contraprestació a la seva renúncia, ja que la percepció d’una sola de les percepcions convingudes determina la frustració de les finalitats econòmiques que van determinar la seva voluntat de transigir i trencaria de forma injustificada en perjudici seu el principi d’equivalència de les prestacions que informa els contractes que es fonamenten en una causa onerosa. Tesi que avala la Sentència del Tribunal Suprem de 16 de maig de 2000, que esmenta una abundant jurisprudència anterior, segons la qual la nul·litat parcial sols es pot prendre en consideració quan s’acrediti que el contracte s’havia subscrit sense la clàusula nul·la; i, en el cas que ara s’ha de resoldre, no resulta gens versemblant que el senyor Z hagués subscrit un contracte clarament lesiu pels seus interessos si s’aplicava la categoria de la nul·litat parcial.

 Quart. Els raonaments anteriors porten a la revocació de la sentència recorreguda i a l’estimació íntegra de les pretensions de la part agent i, també, a la innecessarietat d’examinar els motius segon i tercer del recurs de cassació, que persegueixen la mateixa finalitat.

L’estimació del recurs determina que no s’ha de fer una condemna expressa de costes en el recurs de cassació, segons preveu l´article 1715.2 de la Llei d’enjudiciament civil. I pel que fa referència a les costes de la primera i de la segona instància, en atenció a les particularitats i complexitats que presenta el litigi, es considera adient no fer una condemna expressa en costes en cap de les dues instàncies.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del rei i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

 DECIDIM

Que hem d’estimar i estimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Jaume Gassó i Esprina, que actua en nom i representació de la senyora X3 i dels senyors X2 i X i cassem la Sentència que va dictar la Secció Quinzena de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 9 de novembre de 1994 i amb revocació d’aquesta sentència hem d’estimar la demanda que ha originat el recurs i declarem la nul·litat del contracte privat que van atorgar les parts litigants el dia 3 de gener de 1976 i les escriptures públiques de la mateixa data, sense fer una condemna expressa en costes en el recurs de cassació, ni respecte a les que s’han originat en les instàncies inferiors.

Així, per aquesta Sentència, ho acordem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda