Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 5 de novembre de 2001
núm. 29/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de
cassació interposat per la mercantil X, SL, contra la Sentència que en data
2 de maig darrer va dictar la Secció 16a de l’Audiència Provincial de
Barcelona en el rotllo núm. 960/2000-B en resoldre el recurs d’apel·lació
que havia formulat la mercantil sementada contra la pronunciada el 17 de
juliol anterior per la magistrada del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de
Manresa en les actuacions del judici declaratiu de menor quantia que la
mateixa mercantil havia plantejat davant d’aquell Jutjat amb el núm. 258/98
contra la també mercantil Y, SA, en exercici d’una acció de rescissió
per lesió o d’engany a mitges (ultra
dimidium). La part
recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr.
Joaquín Sans Bascú i dirigida per l’advocat Sr. José Manuel de Urbiola
Canovaca. Ha estat part recorreguda la demandada Y, SA, representada per
la procuradora Sra. Inmaculada Guasch Sastre i dirigida pel lletrat Sr.
Jaume Pujol Carbonell.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En la data ja esmentada de 17
de juliol de 2000, el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Manresa va
dictar Sentència en el litigi de menor quantia ressenyat en què desestimà la
demanda formulada per la mercantil X, SL, contra la defenent Y, SA, la qual
va absoldre de tal demanda, declarà que no era procedent la rescissió
sol·licitada i condemnà en costes l’entitat agent.
Segon.
No conforme aquesta darrera amb
la resolució anterior, va interposar contra ella un recurs d’apel·lació, el
qual fou desestimat per la Sentència de la Secció 16a de l’Audiència
Provincial de Barcelona de 2 de maig passat contra la qual X, SL, ha
interposat aquest recurs extraordinari de cassació substanciat en aquest
Tribunal segons les prescripcions legals. Es va assenyalar per a la seva
deliberació i decisió el dia 29 d’octubre passat, en què tingueren lloc.
És ponent el magistrat Il·lm.
Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
L’al·legació que formula la
part recorreguda referent al fet que no és admisible aquest recurs de
cassació (per no ultrapassar la quantia de l’assumpte la quantitat de
25.000.000 de pessetes que l’art. 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil
determina per a l’accès a la cassació), no té cap consistència, tenint en
compte que l’acció exercida és la de rescissió per lesió de l’art. 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya per raó d’una compra-venda el preu de
la qual va ésser de 15.231.749 pessetes; i adduint l’entitat demandant com a
fonament de l’acció per ella exercida haver sofert amb aquest preu de
15.231.749 pessetes una lesió de més de la meitat del preu just, és evident
que seria, com a mínim, més del doble d’aquella quantitat, és a dir, més de
30.000.000 de pessetes, la quantia de l’afer, superior per tant als
25.000.000 de pessetes de l’art. 477.2.2n de la Llei per a l’admissibilitat
del recurs.
Resulta, endemés, que la
demanda valorava el local del litigi en 51.046.000 pessetes, segons el
dictamen pericial que adjuntava com a document núm. 5; essent, per tant,
totalment inescaient l’al·legació d’inadmissibilitat del recurs de cassació
per manca de quantia formulada per la part recorreguda en el seu escrit
impugnatori.
Segon.
La Sentència de l’Audiència,
per versió seva o/i per l’acceptació dels fonaments de la de primera
instància, dóna com a fets demostrats els següents:
a)
Que l’agent, la
mercantil X, SL, era propietària del local comercial situat a la planta
baixa de l’immoble senyalat amb el núm. X del carrer XXX de la cituat de
L..
b) Que el mes de gener de 1987
la propietària esmentada va arrendar aquell local pel termini d’un any a la
mercantil S., SA.
c) Que el 8 de maig del mateix
any 1987 l’expressada propietària va concedir a aquella arrendatària una
opció de compra del local pel preu de 15.000.000 de pessetes; opció que
l’arrendatària podia exercir durant el termini de l’arrendament.
d) Que dins d’aquest termini
l’arrendatària va exercir aquesta opció pel preu de 15.000.000 de pessetes
que s’havia estipulat; però la propietària X, SL, es va negar a cumplir el
contracte, cosa que va obligar S., SA, a interposar-hi en contra el
procediment judicial escaient, el qual va substanciar-se a 1a instància, a
apel·lació, i a cassació davant el Tribunal Suprem qui va dictar Sentència
el 29 de març de 1993 i es va obligar judicialment la venedora X, SL, a
atorgar a favor de S., SA, l’escriptura pública de venda del local pel preu de 15.000.000 de pessetes
que havien convingut en el contracte d’opció de 8 de maig de 1987.
e) Que per executar la
Sentència ferma els allà litigants X, SL, i S., SA, varen convenir que X,
SL, atorgaria l’escriptura pública de venda del local no a favor de S., SA,
sinó d’una societat vinculada amb ella anomenada Y, SA; i que en
compliment d’aquest acord per fer efectiva l’excució de la Sentència, el 22
de juliol de 1994 X, SL, va atorgar l’escriptura pública de venda del local
a favor de Y, SA, essent aquesta compravenda una mera execució de
l’opció de compra estipulada l’any 1987 i de la Sentència ferma recaiguda en
aquell procés, i no pas una compravenda nova com pretén en aquest litigi X,
SL.
f) Que essent la compravenda de
l’any 1994 una mera execució de l’opció de compra estipulada l’any 1987 i
exercida al mes de gener de 1998, s’ha de considerar el preu que tenia el
local en aquestes darreres dates i no pas l’any 1994; i essent aquell preu
el de 15.000.000 de pessetes, i en haver-se pagat tal preu per la
compravenda, no hi va haver lesió en el preu, el qual si no es va fer
efectiu el mes de gener de 1988 quan S., SA, va exercir l’opció, va ser per
la resistència de X, SL, a complir l’opció, la qual cosa va ésser
considerada contrària a dret pels
tribunals.
Tercer.
Els fets anteriors, proclamats
per l’Audiència com a demostrats, són intangibles a la cassació (art. 477.1
de la LEC) i fan decaure els dos motius que s’hi formulen. En efecte:
El primer denuncia infracció
per falta d’aplicació “de los artículos 321 siguientes y concordantes de la
Compilación del derecho civil de Catalunya en relación con la rescisión por
lesión ultra
dimidium, así como
de la jurisprudencia que interpreta la citada normativa”.
Davant d’aquesta formulació cal
manifestar, primer, que no és escaient denunciar com infringits “los
artículos 321, siguientes y concordantes de la Compilación del derecho civil
de Catalunya en relación con la rescisión por lesión
ultra dimidium”
sense concretar quins són els preceptes “siguientes y concordantes” que es
pretenen vulnerats i sense dir perquè es creuen conculcats.
I no és escaient tampoc adduir
infracció de “la jurisprudencia que interpreta la citada normativa” sense
citar cap sentència.
Aquests vicis ja fan claudicar
aquest primer motiu del recurs.
Però a més, l’argumentació que
empra és que “no se han aplicado los preceptos que regulan dicha institución
(de la rescisión por lesión
ultra dimidium)
por haber introducido elementos y circunstancias subjetivas, de apreciación
personal, igualmente subjetiva, al margen de la objetividad con que deben
ser tratados los contratos oneroros en donde se ha podido producir una
lesión de esta naturaleza cuando se ejecuta esta acción”.
És a dir, vol atacar
l’apreciació probatòria que ha realitzat l’Audiència “por haber introducido
elementos y circunstancias subjetivas de apreciación personal igualmente
subjetiva...” per a l’apreciació dels fets debatuts; però no té en compte
que són funció i missió genuïnes dels tribunals d’instància apreciar els
fets del litigi considerant les proves que s’hi hagin practicat, i que
l’apreciació probatòria dels tribunals d’instància no es pot fer objecte de
cassació perquè únicament i exclusiva s’hi pot denunciar “la infracció de
les normes aplicables” per resoldre les qüestions dels procés d’acord amb
l’art. 477,1 de la LEC, però no l’apreciació dels fets realitzada per
l’Audiència.
Per tot l’anterior cal rebutjar
aquest primer motiu en el qual la recurrent al·lega aquelles suposades
infraccions contradient els fets que l’Audiència ha declarat provats.
Quart.
I el motiu segon denuncia
“infracción legal de la doctrina aplicable para resolver las cuestiones
objeto del proceso“ i esmenta diverses Sentències del Tribunal Suprem,
d’aquesta Sala i de l’Audiència Provincial de Barcelona sense tenir en
compte que les sentències de l’Audiència no poden fonamentar un recurs de
cassació. I aquest motiu al·lega que
“el
fundamento de derecho primero de la Sentencia de apelación impugnada contiene diversas
infracciones de la doctrina sobre la rescisión por lesión ultra dimidium,
además de la expresada subjetivización...”; plantejament ja per ell mateix
inescaient perquè no es poden acumular “diversas infracciones” en un sol
motiu, i en efectuar-ho aquest, ja el fa inacollible.
Endemés, “las diversas
infracciones” que addueix són, la primera, que “el precio de la compraventa
a tener en cuenta (...) en los casos de opción de compra, no ha de ser el de
la fecha en que se otorga el derecho de opción y se le señala un precio,
sino el del día en que se ejercita la opción, que es el momento en que se
perfecciona la compraventa”; i la segona, que “cuando el comprador es el
arrendatario se ha de considerar la compraventa para la valoración del
inmueble, como libre de arrendamiento, puesto que se produce en aquel acto
una confusión de derechos y el contrato de arrendamiento queda extinguido en
aquel momento”.
En resposta a aquestes
qüestions s’ha de dir, pel que fa a la primera, que la recurrent no al·lega
ni demostra que el preu del local al mes de gener de 1988 quan S. , SA, va
exercir l’opció, fos diferent del de 15.000.000 de pessetes que tenia set
mesos abans, quan l’opció es va convenir; i pel que fa a la segona qüestió
cal contradir la part recurrent, perquè no és cert que el preu d’un immoble
arrendat s’ha de considerar lliure d’arrendament si el compra un arrendatari
amb dret de pròrroga forçosa (com era aquest cas com diu l’Audiència), ja
que l’arrendatari pot fer valer la seva condició de tal arrendatari per
aconseguir un millor preu de compra; a part que aquí
la Sentència de l’Audiència explica que el preu del local sense arrendament
hauria estat de 22.600.000 pessetes, molt inferior, per tant, al doble dels
15.000.000 de pessetes que seria necessari per a la viabilitat de l’acció ultra dimidium.
Cal, per tot això, rebutjar també aquest motiu darrer del recurs i, en
conseqüència, tot ell.
Cinquè.
Per aplicació de l’art. 398.1
en relació amb el 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes
s’imposaran a la part recurrent; i com que el Tribunal declara temerària
l’actuació processal de la part recurrent en aquest recurs, no serà
aplicable la limitació del núm. 3 de l’art. 394.1, d’acord amb allò que
disposa el segon paràgraf de l’art. 394.3. Per tot això,
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar aquest recurs de
cassació; confirmar la Sentència de l’Audiència, i imposar a la mercantil
recurrent les costes del recurs amb la declaració expressa de temeritat
d’aquesta.
Així, per aquesta Sentència ho
pronunciem, manem i signem. |
