Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 5 de novembre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 5 de novembre de 2001 núm. 29/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la mercantil X, SL, contra la Sentència que en data 2 de maig darrer va dictar la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo núm. 960/2000-B en resoldre el recurs d’apel·lació que havia formulat la mercantil sementada contra la pronunciada el 17 de juliol anterior per la magistrada del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Manresa en les actuacions del judici declaratiu de menor quantia que la mateixa mercantil havia plantejat davant d’aquell Jutjat amb el núm. 258/98 contra la també mercantil Y, SA, en exercici d’una acció de rescissió per lesió o d’engany a mitges (ultra dimidium). La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Joaquín Sans Bascú i dirigida per l’advocat Sr. José Manuel de Urbiola Canovaca. Ha estat part recorreguda la demandada Y, SA, representada per la procuradora Sra. Inmaculada Guasch Sastre i dirigida pel lletrat Sr. Jaume Pujol Carbonell.

 ANTECEDENTS DE FET

Primer. En la data ja esmentada de 17 de juliol de 2000, el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Manresa va dictar Sentència en el litigi de menor quantia ressenyat en què desestimà la demanda formulada per la mercantil X, SL, contra la defenent Y, SA, la qual va absoldre de tal demanda, declarà que no era procedent la rescissió sol·licitada i condemnà en costes l’entitat agent.

 Segon. No conforme aquesta darrera amb la resolució anterior, va interposar contra ella un recurs d’apel·lació, el qual fou desestimat per la Sentència de la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 2 de maig passat contra la qual X, SL, ha interposat aquest recurs extraordinari de cassació substanciat en aquest Tribunal segons les prescripcions legals. Es va assenyalar per a la seva deliberació i decisió el dia 29 d’octubre passat, en què tingueren lloc.

És ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. L’al·legació que formula la part recorreguda referent al fet que no és admisible aquest recurs de cassació (per no ultrapassar la quantia de l’assumpte la quantitat de 25.000.000 de pessetes que l’art. 477.2.2n de la Llei d’enjudiciament civil determina per a l’accès a la cassació), no té cap consistència, tenint en compte que l’acció exercida és la de rescissió per lesió de l’art. 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya per raó d’una compra-venda el preu de la qual va ésser de 15.231.749 pessetes; i adduint l’entitat demandant com a fonament de l’acció per ella exercida haver sofert amb aquest preu de 15.231.749 pessetes una lesió de més de la meitat del preu just, és evident que seria, com a mínim, més del doble d’aquella quantitat, és a dir, més de 30.000.000 de pessetes, la quantia de l’afer, superior per tant als 25.000.000 de pessetes de l’art. 477.2.2n de la Llei per a l’admissibilitat del recurs.

Resulta, endemés, que la demanda valorava el local del litigi en 51.046.000 pessetes, segons el dictamen pericial que adjuntava com a document núm. 5; essent, per tant, totalment inescaient l’al·legació d’inadmissibilitat del recurs de cassació per manca de quantia formulada per la part recorreguda en el seu escrit impugnatori.

 Segon. La Sentència de l’Audiència, per versió seva o/i per l’acceptació dels fonaments de la de primera instància, dóna com a fets demostrats els següents:

a) Que l’agent, la mercantil X, SL, era propietària del local comercial situat a la planta baixa de l’immoble senyalat amb el núm. X del carrer XXX de la cituat de L..

b) Que el mes de gener de 1987 la propietària esmentada va arrendar aquell local pel termini d’un any a la mercantil S., SA.

c) Que el 8 de maig del mateix any 1987 l’expressada propietària va concedir a aquella arrendatària una opció de compra del local pel preu de 15.000.000 de pessetes; opció que l’arrendatària podia exercir durant el termini de l’arrendament.

d) Que dins d’aquest termini l’arrendatària va exercir aquesta opció pel preu de 15.000.000 de pessetes que s’havia estipulat; però la propietària X, SL, es va negar a cumplir el contracte, cosa que va obligar S., SA, a interposar-hi en contra el procediment judicial escaient, el qual va substanciar-se a 1a instància, a apel·lació, i a cassació davant el Tribunal Suprem qui va dictar Sentència el 29 de març de 1993 i es va obligar judicialment la venedora X, SL, a atorgar a favor de S., SA, l’escriptura pública de venda del local pel preu de 15.000.000 de pessetes que havien convingut en el contracte d’opció de 8 de maig de 1987.

e) Que per executar la Sentència ferma els allà litigants X, SL, i S., SA, varen convenir que X, SL, atorgaria l’escriptura pública de venda del local no a favor de S., SA, sinó d’una societat vinculada amb ella anomenada Y, SA; i que en compliment d’aquest acord per fer efectiva l’excució de la Sentència, el 22 de juliol de 1994 X, SL, va atorgar l’escriptura pública de venda del local a favor de Y, SA, essent aquesta compravenda una mera execució de l’opció de compra estipulada l’any 1987 i de la Sentència ferma recaiguda en aquell procés, i no pas una compravenda nova com pretén en aquest litigi X, SL.

f) Que essent la compravenda de l’any 1994 una mera execució de l’opció de compra estipulada l’any 1987 i exercida al mes de gener de 1998, s’ha de considerar el preu que tenia el local en aquestes darreres dates i no pas l’any 1994; i essent aquell preu el de 15.000.000 de pessetes, i en haver-se pagat tal preu per la compravenda, no hi va haver lesió en el preu, el qual si no es va fer efectiu el mes de gener de 1988 quan S., SA, va exercir l’opció, va ser per la resistència de X, SL, a complir l’opció, la qual cosa va ésser considerada contrària a dret pels tribunals.

 Tercer. Els fets anteriors, proclamats per l’Audiència com a demostrats, són intangibles a la cassació (art. 477.1 de la LEC) i fan decaure els dos motius que s’hi formulen. En efecte:

El primer denuncia infracció per falta d’aplicació “de los artículos 321 siguientes y concordantes de la Compilación del derecho civil de Catalunya en relación con la rescisión por lesión ultra dimidium, así como de la jurisprudencia que interpreta la citada normativa”.

Davant d’aquesta formulació cal manifestar, primer, que no és escaient denunciar com infringits “los artículos 321, siguientes y concordantes de la Compilación del derecho civil de Catalunya en relación con la rescisión por lesión ultra dimidium” sense concretar quins són els preceptes “siguientes y concordantes” que es pretenen vulnerats i sense dir perquè es creuen conculcats.

I no és escaient tampoc adduir infracció de “la jurisprudencia que interpreta la citada normativa” sense citar cap sentència.

Aquests vicis ja fan claudicar aquest primer motiu del recurs.

Però a més, l’argumentació que empra és que “no se han aplicado los preceptos que regulan dicha institución (de la rescisión por lesión ultra dimidium) por haber introducido elementos y circunstancias subjetivas, de apreciación personal, igualmente subjetiva, al margen de la objetividad con que deben ser tratados los contratos oneroros en donde se ha podido producir una lesión de esta naturaleza cuando se ejecuta esta acción”.

És a dir, vol atacar l’apreciació probatòria que ha realitzat l’Audiència “por haber introducido elementos y circunstancias subjetivas de apreciación personal igualmente subjetiva...” per a l’apreciació dels fets debatuts; però no té en compte que són funció i missió genuïnes dels tribunals d’instància apreciar els fets del litigi considerant les proves que s’hi hagin practicat, i que l’apreciació probatòria dels tribunals d’instància no es pot fer objecte de cassació perquè únicament i exclusiva s’hi pot denunciar “la infracció de les normes aplicables” per resoldre les qüestions dels procés d’acord amb l’art. 477,1 de la LEC, però no l’apreciació dels fets realitzada per l’Audiència.

Per tot l’anterior cal rebutjar aquest primer motiu en el qual la recurrent al·lega aquelles suposades infraccions contradient els fets que l’Audiència ha declarat provats.

Quart. I el motiu segon denuncia “infracción legal de la doctrina aplicable para resolver las cuestiones objeto del proceso“ i esmenta diverses Sentències del Tribunal Suprem, d’aquesta Sala i de l’Audiència Provincial de Barcelona sense tenir en compte que les sentències de l’Audiència no poden fonamentar un recurs de cassació. I aquest motiu al·lega que el fundamento de derecho primero de la Sentencia de apelación impugnada contiene diversas infracciones de la doctrina sobre la rescisión por lesión ultra dimidium, además de la expresada subjetivización...”; plantejament ja per ell mateix inescaient perquè no es poden acumular “diversas infracciones” en un sol motiu, i en efectuar-ho aquest, ja el fa inacollible.

Endemés, “las diversas infracciones” que addueix són, la primera, que “el precio de la compraventa a tener en cuenta (...) en los casos de opción de compra, no ha de ser el de la fecha en que se otorga el derecho de opción y se le señala un precio, sino el del día en que se ejercita la opción, que es el momento en que se perfecciona la compraventa”; i la segona, que “cuando el comprador es el arrendatario se ha de considerar la compraventa para la valoración del inmueble, como libre de arrendamiento, puesto que se produce en aquel acto una confusión de derechos y el contrato de arrendamiento queda extinguido en aquel momento”.

En resposta a aquestes qüestions s’ha de dir, pel que fa a la primera, que la recurrent no al·lega ni demostra que el preu del local al mes de gener de 1988 quan S. , SA, va exercir l’opció, fos diferent del de 15.000.000 de pessetes que tenia set mesos abans, quan l’opció es va convenir; i pel que fa a la segona qüestió cal contradir la part recurrent, perquè no és cert que el preu d’un immoble arrendat s’ha de considerar lliure d’arrendament si el compra un arrendatari amb dret de pròrroga forçosa (com era aquest cas com diu l’Audiència), ja que l’arrendatari pot fer valer la seva condició de tal arrendatari per aconseguir un millor preu de compra; a part que aquí la Sentència de l’Audiència explica que el preu del local sense arrendament hauria estat de 22.600.000 pessetes, molt inferior, per tant, al doble dels 15.000.000 de pessetes que seria necessari per a la viabilitat de l’acció ultra dimidium. Cal, per tot això, rebutjar també aquest motiu darrer del recurs i, en conseqüència, tot ell.

Cinquè. Per aplicació de l’art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes s’imposaran a la part recurrent; i com que el Tribunal declara temerària l’actuació processal de la part recurrent en aquest recurs, no serà aplicable la limitació del núm. 3 de l’art. 394.1, d’acord amb allò que disposa el segon paràgraf de l’art. 394.3. Per tot això,

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

 PART DISPOSITIVA

Desestimar aquest recurs de cassació; confirmar la Sentència de l’Audiència, i imposar a la mercantil recurrent les costes del recurs amb la declaració expressa de temeritat d’aquesta.

Així, per aquesta Sentència ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda