Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 25 d'octubre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 25 d'octubre de 2001 núm. 28/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya composta pels magistrats que al marge s’esmenten, ha vist el conflicte positiu de competència que s’ha plantejat entre els Jutjats de Primera Instància núm. 10 de Barcelona (Procediment de menor quantia núm. 115/98) i núm. 6 de Reus (Actuacions núm. 74/98), sobre qüestió de competència per inhibitòria, instada en el procediment incoat en virtut de demanda plantejada per la Sra. X contra l’entitat mercantil Y, SA.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. Amb data 16 de febrer de 1998 tingué entrada en el Jutjat de Primera Instancia número 10 de Barcelona demanda de judici declaratiu de menor quantia presentada pel procurador dels tribunals senyor Alfredo Martínez Sánchez en nom i representació de la senyora X dirigida contra l’entitat Y, SA, en reclamació d’una determinada quantitat de pessetes per virtut del que en la demanda s’anomenava “injustificada, sorpresiva y dolosa resolución unilateral del contrato suscrito”. En la demanda es narrava que actora i demandada havien estat vinculades per una relació de caire mercantil que es qualificava, en principi, com a contracte d’agència.

Traslladada la demanda a la part demandada, és a dir, a l’entitat mercantil Y, SA, el primer que va fer aquesta entitat fou promoure qüestió de competència territorial per inhibitòria davant dels Jutjats de Primera Instància i Instrucció de Reus. A conseqüència d’aquesta interposició d’inhibitòria la part demandada posà en coneixement del Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona el susdit plantejament , als efectes escaients.

El Jutjat de Primera Instància Degà de Reus, dictà interlocutòria amb data 24 de desembre de 1998, en la qual decidí que no procedia formular el requeriment d’inhibició pretès pel procurador senyor Gallego, en nom i representació de Y, SA.

Contra l’esmentada resolució, Y, SA, va interposar recurs d’apel·lació, a conseqüència del qual va ésser dictada interlocutòria per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, amb data 30 de juny de 1999, en la qual s’acordava estimar el recurs d’apel·lació interposat per Y, SA, i consegüentment, es decidia la procedència del requeriment d’inhibició pretès per la part demandada davant del Jutjat de Reus.

Aquesta tesi fou també mantinguda per la mateixa Audiència Provincial en Interlocutòria de 28 de febrer de 2001 dictada en resolució del recurs d’apel·lació interposat contra la interlocutòria del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus de data 4 de maig de 2000.

Per la seva banda, el Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona va dictar interlocutòria amb data 24 de març de 2000 en la qual decidia ”no ha lugar a acordar la inhibición de la presente causa en favor del Juzgado de Primera Instancia número 6 de Reus”.

Per part del Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona fou dictada provisió de data 26 de juny de 2001, en la qual es decidia remetre les actuacions a aquest Tribunal Superior de Justícia als efectes pertinents.

Un cop rebudes les actuacions en aquesta Sala per mitjà de provisió de data 8 d’octubre actual i d’acord amb el que disposa l’art. 104 de la Llei processal s’acordà la celebració de la vista el 15 d’octubre a les 10.30 horas, amb el resultat que hi consta a l’acta estesa a l’efecte i que queda unida a les actuacions.

Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra Núria Bassols i Muntada.

 FONAMENTS DE DRET

Únic. El tema sotmès a decisió d’aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia presenta alguna dificultat afegida pel fet d’haver entrat en vigor la Llei d’enjudiciament civil de 7 de gener de 2000, que, com és sabut, ha suprimit les qüestions de competència per inhibitòria. Corol·lari de l’exposat és que en la nova llei, les decisions dels jutjats i tribunals sobre competència territorial estan mancades de recursos, cosa que fa molt més ràpida i simple la tramitació d’aquestes qüestions i evita el que ha passat en el supòsit en anàlisi, és a dir, l’excessiva dilació en la resolució d’un litigi.

Malgrat l’anterior, l’article 73.2.c de la Llei orgànica del poder judicial atribueix a aquesta Sala la competència per decidir les qüestions de competència que se suscitin entre òrgans judicials de l’ ordre civil amb seu a la comunitat autònoma quan no hi ha cap d’altre superior comú.

En aquest cas es tracta d’una demanda en petició de rescabalament de danys i perjudicis per mor de la resolució d’un contracte que en la demanda es qualifica com d’agència. La part demandada considera competents els òrgans judicials de Reus amb suport en el pacte onzè d’un contracte estès entre les parts litigants pacte en què hi consta una submissió de competència territorial a favor dels jutjats de Reus.

El criteri de la demandada també és el que adopta l’Audiència de Tarragona per mor de l’establert en els articles 56 i 57 de la LEC 1881, ja que en la resolució de l’Audiència s’exclou la possibilitat que la discussió versi sobre un contracte d’agència.

El Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona exclou també la qualificació del contracte que provocà la contesa com a contracte d’agència, però així i tot declara la competencia dels òrgans judicials de Barcelona, perquè qualifica la clàusula suara sementada com abusiva.

El cert és que, deixant de banda el fet que en aquests moments no escau fer qualificacions del contracte debatut per ésser tasca reservada al moment de resoldre el litigi, l’aplicació a la qüestió suscitada de la doctrina sobre la nul·litat de les clàusules abusives (TSS de 12 de juliol de 1996 i directiva CEE de 5 d’abril de 1993) comporta decretar la competencia territorial a favor dels òrgans judicials de Barcelona. És cert que la part demandant no té condició de consumidor, però cal ressaltar que es tracta d’un contracte d’adhesió on l’esmentada demandada es limita a subscriure les condicions predisposades per la contrària, per tant esdevé aplicable al cas la doctrina sobre abús de dret (art. 7.2 Codi civil).

La demandada no té la seva seu social a L., cosa que ja demostra la manca de bona fe en el plantejament de la qüestió de competència que ha paralitzat durant tant temps la decisió del plet . Per altra banda, és d’interès el fet que un dels domicilis de Y, SA, sigui a L. i en canvi no consti que tingui cap vinculació amb L., cosa que posa en evidència que els seus interessos no són jurídicament tutelables. S’ha discutit en les successives resolucions recaigudes en aquest debat quin era el domicili de l’actora, en tot cas aquesta premissa deixa de tenir interès ja que hi concorre una submissió tàcita per part de l’agent al presentar la demanda a Barcelona.

Tot el que s’ha raonat condueix, per aplicació del que disposa l’article 62 de la LEC 1881, a establir el fur territorial a favor del domicili del demandat, a declarar la competència dels òrgans judicials de Barcelona, i a retornar les actuacions al Jutjat de Primera Instància número 10 d’aquesta ciutat, perquè disposi el procedent per a la continuació del litigi.

Vistos els preceptes esmentats i altres de general i pertinent aplicació,

 PART DISPOSITIVA

És procedent declarar la competència dels òrgans judicials de Barcelona per a la resolució del litigi originat per virtut de la demanda presentada pel procurador senyor Alfredo Martínez Sánchez en nom i representació de X contra Y, SA, representada pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez, i en conseqüència escau remetre les actuacions al Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona, per tal que, sense dilacions, procedeixi a impulsar el procediment paralitzat per causa d’aquesta qüestió de competència.

Així ho acorda la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i signen els magistrats esmentats a la capçalera que la componen.

 Presidenta:

Ilma. Sra. D.ª Núria Bassols Muntada

Magistrados:

Ilmo. Sr. D. Ponç Feliu Llansa

Ilmo. Sr. D. Lluís Puig i Ferriol

 

HECHOS

Único. Por parte de este Tribunal fue dictada sentencia el 25 de octubre de 2001 cuya parte dispositiva era del siguiente tenor: “És procedent declarar la competència dels òrgans judicials de Barcelona per a la resolució del litigi originat per virtut de la demanda presentada pel procurador senyor Alfredo Martínez Sánchez en nom i representació de X contra Y., SA, representada pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez, i, en conseqüència, escau remetre les actuacions al Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona, per tal que, sense dilacions, procedeixi a impulsar el procediment paralitzat per causa d’aquesta qüestió de competència”.

Contra dicha resolución el procurador D. Alfredo Martínez Sánchez, en nombre y representación de Dña. X interpone recurso de aclaración en cuya súplica se formula la siguiente petición: “...tenga por formulada solicitud de aclaración del fallo dictado por esta Sala en los presentes autos de cuestión de competencia, en el sentido de que se pronuncie expresamente en relación a la obligación de pago de las costas procesales causadas constante su sustanciación; y, previos los trámites procesales correspondientes, se pronuncie de conformidad con lo solicitado, por ser conforme a derecho”.

 RAZONAMIENTOS JURÍDICOS

Único. El artículo 267 de la Ley orgánica del poder judicial permite a los jueces y tribunales aclarar algún concepto oscuro o suplir cualquier omisión que las sentencias y autos definitivos contengan.

La sentencia, cuya aclaración se pide no contiene declaración alguna en cuanto a costas procesales aún cuando dicha declaración fue instada por las partes litigantes.

En la sentencia queda reflejada la “manca de bona fe en el plantejament de la quesito de competència”. De dicha afirmación y del resto de la sentencia se infiere que a tenor del art. 108 de la Ley de enjuiciamiento civil, las costas deben de ser impuestas a la entidad Y, SA.

Vistos los preceptos legales de general y pertinente aplicación,

 PARTE DISPOSITIVA La Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya acuerda: Aclarar la sentencia dictada por este Tribunal con fecha 25 de octubre de 2001 en la cuestión del competencia núm. 24/2001, en el sentido de imponer a Y, SA, las costas provocadas en esta cuestión de competencia.

Así lo acordó la Sala y firman el Excmo. Sr. Presidente e Ilmos. Sres. Magistrados citados al margen.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda