Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 25 d'octubre de 2001
núm. 28/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya composta pels magistrats que al marge
s’esmenten, ha vist el conflicte positiu de competència que s’ha plantejat
entre els Jutjats de Primera Instància núm. 10 de Barcelona (Procediment de
menor quantia núm. 115/98) i núm. 6 de Reus (Actuacions núm. 74/98), sobre
qüestió de competència per inhibitòria, instada en el procediment incoat en
virtut de demanda plantejada per la Sra. X contra l’entitat
mercantil Y, SA.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
Amb data 16 de febrer de 1998 tingué entrada en el Jutjat de Primera
Instancia número 10 de Barcelona demanda de judici declaratiu de menor
quantia presentada pel procurador dels tribunals senyor Alfredo Martínez
Sánchez en nom i representació de la senyora X dirigida contra l’entitat Y, SA, en reclamació d’una determinada quantitat de
pessetes per virtut del que en la demanda s’anomenava “injustificada,
sorpresiva y dolosa resolución unilateral del contrato suscrito”. En la
demanda es narrava que actora i demandada havien estat vinculades per una
relació de caire mercantil que es qualificava, en principi, com a contracte
d’agència.
Traslladada la demanda a la
part demandada, és a dir, a l’entitat mercantil Y, SA, el primer
que va fer aquesta entitat fou promoure qüestió de competència territorial
per inhibitòria davant dels Jutjats de Primera Instància i Instrucció de
Reus. A conseqüència d’aquesta interposició d’inhibitòria la part demandada
posà en coneixement del Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona
el susdit plantejament , als efectes escaients.
El Jutjat de Primera Instància
Degà de Reus, dictà interlocutòria amb data 24 de desembre de 1998, en la
qual decidí que no procedia formular el requeriment d’inhibició pretès pel
procurador senyor Gallego, en nom i representació de Y, SA.
Contra l’esmentada resolució, Y, SA, va interposar recurs d’apel·lació, a conseqüència del qual
va ésser dictada interlocutòria per la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Tarragona, amb data 30 de juny de 1999, en la qual s’acordava
estimar el recurs d’apel·lació interposat per Y, SA, i
consegüentment, es decidia la procedència del requeriment d’inhibició pretès
per la part demandada davant del Jutjat de Reus.
Aquesta tesi fou també
mantinguda per la mateixa Audiència Provincial en Interlocutòria de 28 de
febrer de 2001 dictada en resolució del recurs d’apel·lació interposat
contra la interlocutòria del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus de
data 4 de maig de 2000.
Per la seva banda, el Jutjat de
Primera Instància número 10 de Barcelona va dictar interlocutòria amb data
24 de març de 2000 en la qual decidia ”no ha lugar a acordar la inhibición
de la presente causa en favor del Juzgado de Primera Instancia número 6 de
Reus”.
Per part del Jutjat de Primera
Instància número 10 de Barcelona fou dictada provisió de data 26 de juny de
2001, en la qual es decidia remetre les actuacions a aquest Tribunal
Superior de Justícia als efectes pertinents.
Un cop rebudes les actuacions
en aquesta Sala per mitjà de provisió de data 8 d’octubre actual i d’acord
amb el que disposa l’art. 104 de la Llei processal s’acordà la celebració de
la vista el 15 d’octubre a les 10.30 horas, amb el resultat que hi consta a
l’acta estesa a l’efecte i que queda unida a les actuacions.
Ha estat designada ponent la
magistrada Il·lma. Sra Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Únic.
El tema sotmès a decisió d’aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia presenta alguna dificultat afegida pel fet d’haver entrat en vigor
la Llei d’enjudiciament civil de 7 de gener de 2000, que, com és sabut, ha
suprimit les qüestions de competència per inhibitòria. Corol·lari de
l’exposat és que en la nova llei, les decisions dels jutjats i tribunals
sobre competència territorial estan mancades de recursos, cosa que fa molt
més ràpida i simple la tramitació d’aquestes qüestions i evita el que ha
passat en el supòsit en anàlisi, és a dir, l’excessiva dilació en la
resolució d’un litigi.
Malgrat l’anterior, l’article
73.2.c
de la Llei orgànica del
poder judicial atribueix a aquesta Sala la competència per decidir les
qüestions de competència que se suscitin entre òrgans judicials de l’ ordre
civil amb seu a la comunitat autònoma quan no hi ha cap d’altre superior
comú.
En aquest cas es tracta d’una
demanda en petició de rescabalament de danys i perjudicis per mor de la
resolució d’un contracte que en la demanda es qualifica com d’agència. La
part demandada considera competents els òrgans judicials de Reus amb suport
en el pacte onzè d’un contracte estès entre les parts litigants pacte en què
hi consta una submissió de competència territorial a favor dels jutjats de
Reus.
El criteri de la demandada
també és el que adopta l’Audiència de Tarragona per mor de l’establert en
els articles 56 i 57 de la LEC 1881, ja que en la resolució de l’Audiència
s’exclou la possibilitat que la discussió versi sobre un contracte
d’agència.
El Jutjat de Primera Instància
número 10 de Barcelona exclou també la qualificació del contracte que
provocà la contesa com a contracte d’agència, però així i tot declara la
competencia dels òrgans judicials de Barcelona, perquè qualifica la clàusula
suara sementada com abusiva.
El cert és que, deixant de
banda el fet que en aquests moments no escau fer qualificacions del
contracte debatut per ésser tasca reservada al moment de resoldre el litigi,
l’aplicació a la qüestió suscitada de la doctrina sobre la nul·litat de les
clàusules abusives (TSS de 12 de juliol de 1996 i directiva CEE de 5 d’abril
de 1993) comporta decretar la competencia territorial a favor dels òrgans
judicials de Barcelona. És cert que la part demandant no té condició de
consumidor, però cal ressaltar que es tracta d’un contracte d’adhesió on l’esmentada demandada es limita
a subscriure les condicions predisposades per la contrària, per tant esdevé
aplicable al cas la doctrina sobre abús de dret (art. 7.2 Codi civil).
La demandada no té la seva seu
social a L., cosa que ja demostra la manca de bona fe en el plantejament
de la qüestió de competència que ha paralitzat durant tant temps la decisió
del plet . Per altra banda, és d’interès el fet que un dels domicilis de Y, SA, sigui a
L. i en canvi no consti que tingui cap
vinculació amb L., cosa que posa en evidència que els seus interessos no
són jurídicament tutelables. S’ha discutit en les successives resolucions
recaigudes en aquest debat quin era el domicili de l’actora, en tot cas
aquesta premissa deixa de tenir interès ja que hi concorre una submissió
tàcita per part de l’agent al presentar la demanda a Barcelona.
Tot el que s’ha raonat condueix,
per aplicació del que disposa l’article 62 de la LEC 1881, a establir el fur
territorial a favor del domicili del demandat, a declarar la competència
dels òrgans judicials de Barcelona, i a retornar les actuacions al Jutjat de
Primera Instància número 10 d’aquesta ciutat, perquè disposi el procedent
per a la continuació del litigi.
Vistos els preceptes esmentats
i altres de general i pertinent aplicació,
PART
DISPOSITIVA
És procedent declarar la
competència dels òrgans judicials de Barcelona per a la resolució del litigi
originat per virtut de la demanda presentada pel procurador senyor Alfredo
Martínez Sánchez en nom i representació de X contra Y, SA, representada pel procurador Sr. Jaume Guillem Rodríguez, i en
conseqüència escau remetre les actuacions al Jutjat de Primera Instància
número 10 de Barcelona, per tal que, sense dilacions, procedeixi a impulsar
el procediment paralitzat per causa d’aquesta qüestió de competència.
Així ho acorda la Sala Civil i
Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i signen els magistrats
esmentats a la capçalera que la componen.
Presidenta:
Ilma. Sra. D.ª Núria Bassols
Muntada
Magistrados:
Ilmo. Sr. D. Ponç Feliu Llansa
Ilmo. Sr. D. Lluís Puig i
Ferriol
HECHOS
Único.
Por parte de este Tribunal fue
dictada sentencia el 25 de octubre de 2001 cuya parte dispositiva era del
siguiente tenor: “És procedent declarar la competència dels òrgans judicials
de Barcelona per a la resolució del litigi originat per virtut de la demanda
presentada pel procurador senyor Alfredo Martínez Sánchez en nom i
representació de X contra Y., SA, representada pel procurador
Sr. Jaume Guillem Rodríguez, i, en conseqüència, escau remetre les
actuacions al Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona, per tal
que, sense dilacions, procedeixi a impulsar el procediment paralitzat per
causa d’aquesta qüestió de competència”.
Contra dicha resolución el
procurador D. Alfredo Martínez Sánchez, en nombre y representación de Dña. X interpone recurso de aclaración en cuya súplica se formula la
siguiente petición: “...tenga por formulada solicitud de aclaración del
fallo dictado por esta Sala en los presentes autos de cuestión de
competencia, en el sentido de que se pronuncie expresamente en relación a la
obligación de pago de las costas procesales causadas constante su
sustanciación; y, previos los trámites procesales correspondientes, se
pronuncie de conformidad con lo solicitado, por ser conforme a derecho”.
RAZONAMIENTOS JURÍDICOS
Único.
El artículo 267 de la Ley
orgánica del poder judicial permite a los jueces y tribunales aclarar algún
concepto oscuro o suplir cualquier omisión que las sentencias y autos
definitivos contengan.
La sentencia, cuya aclaración
se pide no contiene declaración alguna en cuanto a costas procesales aún
cuando dicha declaración fue instada por las partes litigantes.
En la sentencia queda reflejada
la “manca de bona fe en el plantejament de la quesito de competència”. De
dicha afirmación y del resto de la sentencia se infiere que a tenor del art.
108 de la Ley de enjuiciamiento civil, las costas deben de ser impuestas a
la entidad Y, SA.
Vistos los preceptos legales de
general y pertinente aplicación,
PARTE DISPOSITIVA La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justicia de Catalunya acuerda: Aclarar la sentencia dictada por
este Tribunal con fecha 25 de octubre de 2001 en la cuestión del competencia
núm. 24/2001, en el sentido de imponer a Y, SA, las costas
provocadas en esta cuestión de competencia.
Así lo acordó la Sala y firman
el Excmo. Sr. Presidente e Ilmos. Sres. Magistrados citados al margen. |
