Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 8 d'octubre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 8 d'octubre de 2001 núm. 27/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats/ades:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Il·lma. Sra. Núria Bassols Muntada

Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa

II·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació interposat per la representació de la Sra. X contra la Sentència de 5 de gener de 2000 dictada per la Secció 18ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d’apel·lació que havia interposat el Ministeri Fiscal contra aquella que el 25 de novembre de 1996 havia pronunciat el Jutjat de Primera Instància núm. 40 d’aquesta ciutat en el judici declaratiu ordinari de menor quantia instat pel Ministeri Fiscal contra l’esmentada Sra. X sobre declaració d’incapacitat d’aquesta darrera. El recurs de cassació el va interposar el procurador Sr. Jordi Pich Martínez en representació de la Sra. X dirigida per l’advocat Sr. Albert Llorens Valverde. La part recorreguda ha estat el Ministeri Fiscal.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En la data ja indicada de 5 de gener de 2000, la Secció 18ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d’apel·lació esmentat anteriorment, va dictar una Sentència amb la part dispositiva següent: “FALLAMOS: Que estimando el recurso interpuesto por el Ministerio Fiscal, contra la sentencia de fecha 25 de noviembre de 1996 dictada por el Ilmo. Magistrado-Juez del Juzgado de Primera Instancia nº 40 de los de Barcelona, debemos revocar y revocamos la expresada resolución, dictando otra por la que declaramos la incapacidad parcial de D.ª X, a cuyo efecto deberá constituirse la curatela, una vez firme la presente resolución, y el curador que se nombre, deberá complementar su capacidad para todos los actos de administración y disposición patrimonial, y además, cuidará y supervisará, en la esfera personal, de que acuda al médico cuando le corresponda y precise, amén de procurarle y controlarle la medicación necesaria para el adecuado tratamiento farmacológico de su patología, ello sin hacer especial mención de las costas causadas en esta alzada”.

 Segon. Contra la resolució anterior la representació de la Sra. X va interposar aquest recurs de cassació el qual ha estat tramitat d’acord amb la llei. El dia 1 del mes en curs tingueren lloc la deliberació i votació del recurs. Ha actuat com a ponent el magistrat del Tribunal Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La representació de la Sra. X formula aquest recurs de cassació contra la Sentència de la Secció 18a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 5 de gener de 2000 la qual, en estimar el recurs d’apel·lació que havia interposat el Ministeri Fiscal contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 40 de Barcelona, va declarar: “la incapacidad parcial de doña X, a cuyo efecto deberá constituirse la curatela una vez firme la presente resolución, y el curador que se nombre deberá complementar su capacidad para todos los actos de administración y disposición patrimonial, y además, cuidará y supervisará, en la esfera personal, de que acuda al médico cuando le corresponda y precise, amén de procurarle y controlarle la medicación necesaria para el adecuado tratamiento farmacológico de su patología...”

 Segon. Per arribar a las decisions que hem transcrit la Sentència a quo en el seu fonament “segundo”, i després d’esmentar els art. 200 i 210 del Codi civil, diu que: “en el caso, de la valoración conjunta de los informes practicados en autos se desprende: del informe forense obrante al fol. 54 i fol. 81, que la Sra. X. está afecta de un trastorno explosivo de la personalidad que le ha ocasionado múltiples intentos de autolisis, discurso sin conexión, cálculo mental, deteriorado y nula capacidad de razonamiento abstracto, constando sin embargo, capaz para tareas personales elementales, cierta aptitud para desplazamientos urbanos conocidos y orientada en el tiempo, sin que por otro lado, por sus frecuentes crisis, que la llevaron a ser ingresada en diversos centros psiquiátricos, pueda llevar una vida ordenada, máxime cuando tiene amputadas ambas piernas, según ella, en una crisis epiléptica –padece epilepsia desde los 7 años ocasionda por una meningitis-, y según sus hermanos (fol. 57) porque se tiró al metro”.

La Sentència a quo segueix dient que:

“Tales conclusiones, corroboradas por esta Sala en la exploración practicada en esta alzada, no evidencian una incapacidad de grado absoluto, sino más bien de tipo medio o atenuada que impone la necesidad de que la defectuosa personalidad y consiguiente graduación de discernimiento se complemente, integre y asista sin necesidad de recurrir a la tutela, mediante la constitución de la curatela al amparo de lo dispuesto en los arts. 287 y 291 del Código civil”

I amb la base dels anteriors raonaments, l’Audiència ha decretat la incapacitat parcial de la recurrent i la constitució d’una curatela per tal de completar-li la capacitat per als actes patrimonials i personals que detallen les disposicions de la Sentència que hem ressenyat en el primer fonament d’aquesta resolució.

Tercer. Els informes de les actuacions, la valoració conjunta dels quals ha conduït a la Sala a quo a les conclusions precedents, són els següents:

El del foli 2, datat el 9 de juny de 1995 i lliurat pel director mèdic del Centre Psiquiàtric IMAS de Barcelona, el qual diu que la recurrent havia efectuat un primer ingrés en aquell Centre el 19-1-1994. Que tenia antecedents d’epilèpsia arran d’una meningitis. Que en aquell primer ingrés, el mateix que en els posteriors, se li havia detectat un consum abusiu de psicofàrmacs i antiepilèptics associats amb transtorns de conducta. Que se li havia diagnosticat un transtorns explosiu de personalitat 301.3 ICD-9 i d’abús de barbitúrics i altres substàncies sedants 305.4 ICD-9. Que aquests patiments limitaven en els períodes de descompensació la seva capacitat psíquica de governar-se per ella mateixa. Que en l’actual ingrés havien aparegut complicacions en la seva capacitat d’expresió verbal d’origen no etiquetat les quals limitaven molt seriosament la seva capacitat d’autogovern i de les quals es presupossava una evolució amb seqüeles importants. Al foli 5 hi ha un altre informe de IMAS, Institut Psiquiàtric del Consorci d’Hospitals de Barcelona, en què es diu que la recurrent havia ingressat en aquell Centre el 20-4-1995 després de sofrir una sobre-dosi medicamentosa amb possibles finalitats autolítiques (no essent això ben clar). Que havia estat ingressada en aquell Centre en quatre ocasions amb diagnòstics d’epilèpsia, transtorn explosiu de personalitat i abús de barbitúrics. Que s’havia traslladat el 28/4/95 a la maternal de la residència de la Vall d’Hebron per un estat febril i una probable infecció genital amb mal estat general.

-Al foli 57 declara la germana de la recurrent, la Sra. Z, qui diu que la seva germana pateix “esquizofrenia paranoide y atrofia cerebral...; que “debe tomar siempre medicación y para ello hay que vigilarla; que el último año ha estado ingresada en el psiquiátrico; que “el dinero hay que controlárselo ya que no tiene ningún control sobre los gastos”; coses que també refrenda l’altre germà de la recurrent, el Sr. Z2 el qual afegeix en el foli 58 que la seva germana “ha de seguir siempre tratamiento médico”; que “ha estado ingresada en el Psiquiátrico San Joan de Déu los últimos 8 meses”; que “hace unos 14 años tuvo un intento de autolisis, arrojándose al metro por lo que perdió las dos piernas”. -Informe del metge forense al foli 81 en què diu “paciente afecta de epilepsia con las dos piernas amputadas más abajo de las rodillas tras traumatismo en plena crisis epiléptica, lo que debido a las frecuentes crisis no puede llevar una vida ordenada”; y que está “parcialmente incapacitada para administrar sus bienes”.

-Al foli 68 i següents del rotle de l’Audiència hi ha un altre informe médico-forense en què es diu que “como consecuencia de una meningitis sufrida en la infancia se le manifestó posteriormente un cuadro epiléptico que le obligó a controles periódicos por especialistas y a que se le pautara un tratamiento farmacológico adecuado que todavía sigue en la actualidad” que “como consecuencia de ello durante una crisis comicial a la edad de 20 años, se precipitó desde el andén de la estación a la vía del “metro” siendo atropellada y debiéndosele amputar las dos extremidades inferiores por debajo de las rodillas” ; “que ha presentado varios episodios de sobreingesta de psicofármacos (barbitúricos , otros sedantes, antieplilépticos....”; que “se encuentra afecta de un trastorno explosivo de la personalidad que se manifiesta en forma de episodios aislados de pérdida de control de los impulsos agresivos; el grado de agresividad manifiesto es claramente desproporcionado a cualquier desencadenante que hubiera podido provocar el episodio”; que “asimismo se le diagnostica en su última estancia en el Hospital Psiquiátrico de San Joan de Déu (del 6/7/ 95 al 26/4/96)... una afasia predominantemente precoz”, que “cuenta con un amplio historial de ingresos y largas estancias en Centros psiquiátricos”; i conclou que “no se han detectado en la Sra. X. alteraciones psíquicas que limiten en la actualidad su autonomía personal y autocuidado (siempre y cuando siga con el tratamiento farmacológico pautado y no presente exacerbaciones de su trastorno de personalidad así como de la patología epiléptica) así como en el manejo de las pequeñas cantidades de dinero que se requieren en lo cotidiano” (El subrayado es del texto original). Añadiendo que: “Se considera que tal vez requiera de una supervisión sobre cantidades de dinero que sobrepasaran los anteriormente mencionados”.

Quart. El primer dels dos motius en què es fonamenta l’actual recurs de cassació addueix que l’Audiència ha aplicat indegudamente l’art. 200 del Codi civil en no existir en el cas la base fàctica per a l’aplicació de tal precepte, el qual exigeix una malaltia o deficiència permanent i una impossibilitat de governar-se de qui la pateix, les quals coses, diu el motiu, no es donen en el cas. Aquesta sustentació és rebutjable perquè nega l’aplicació de l’art. 200 del Codi civil amb la base de una nova i personal valoració de la prova practicada, i això no és escaient en cassació en general a menys que es converteixi en una tercera instància; i en particular, les proves testifical i pericial són de la lliure i discrecional valoració dels òrgans jurisdiccionals d’instància com té declarat per un cas ben semblant al present, la sentència de la Sala 1a del Tribunal Suprem de 19 de maig de 1998; no essent cert que per a la declaració d’incapacitat la deficiencia o malaltia ha de ser permanent com ho pretén el motiu, ja que la jurisprudència ja ha precisat amb claredat que no és obstacle per a l’aplicació de l’art. 200 del Codi civil que la situació d’incapacitat no sigui constant o permanent sinó esporàdica amb fases clíniques o crítiques, ja que el precepte solament està considerant l’existència de l’enfermetat o deficiència persistent que impedeixi a la persona governar-se per ella sola, i no la fase temporal en què aquesta conseqüència es produeixi, circumstància aquesta darrera que escau tenir en compte per a determinar l’extensió i els límits de la incapacitació, no essent viable incapacitar el malalt sols per a cadascuna de les fases critiques, ja que si l’enfermetat és persistent amb possibilitat de repetició, cal adoptar les mesures necessàries per a la persona i els béns de manera contínua i estable (Sentències del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1986 i de 26 de juliol de 1999, entre altres). L’art. 200 del Codi civil —aplicable subsidiàriament a Catalunya—assenyala la base fàctica en què ha de basar-se una sentència que constitueixi una persona en l’estat civil d’incapacitació.

Aquesta base de fet l’ha exposat de manera prou clara la sentència d’instància ateses les proves esmentades, i aquestes proves donen lloc jurídicamente a la incapacitació parcial de la Sra. X en els termes que la sentència disposa. La jurisprudència explica que la capacitat de les persones físiques és un atribut de la personalitat, però que per disposició expressa de la llei és possible la seva restricció i control en supòsits com l’actual a través de les anomenades circumstàncies modificatives de la capacitat en presumir-se sempre la capacitat mental mentre que no resti demostrat el contrari mitjançant les proves adients directes i concorrents (sentències del Tribunal Suprem de 31 de desembre de 1991, de 20 de maig de 1994, 31 d’octubre de 1994, 19 de febrer de 1996, 19 de maig de 1998, etc); i en el cas, els fets acreditats dónen lloc a la incapacitació parcial de la recurrent conforme l’art. 200 del Codi civil i la jurisprudència de què en són mostra les Sentències del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 1986, 31 de desembre de 1991, 19 de maig de 1998, 26 de juliol i 16 de setembre de 1999, entre d’altres.

El primer motiu de cassació és, per tant, desestimable.

 

Cinquè. El segon es formula de manera subsidiària a l’anterior i considera infringit l’art. 210 del Codi civil en relació amb els art. 76 i 61 i 62 de la Llei del Parlament de Catalunya 279 núm. 39/1991, de 13 de desembre sobre tutela i institucions tutelars, pel que fa a l’extensió i als límits de la incapacitat.

Argumenta que la Sentència que impugna estén els efectes de la declaració d’incapacitat parcial que declara no solament als actes de disposició del patrimoni de la recurrent, sinó també a aquells altres relatius a l’administració de l’esmentat patrimoni i, fins i tot, als que, dins de l’esfera personal, tenen relació directa amb l’assistència mèdica i farmacològica pel subministrament de medicaments a aquella senyora; pronunciaments els quals la recurrent considera no estan ajustats a dret perquè diu que tot i acceptant argumenti gratia, la incapacitat parcial de la Sra. X, la funció de la tutela hauria de romandre circumscrita als actes de disposició dels béns i drets del seu patrimoni però mai als de la seva administració, i encara menys, als de l’esfera persona afectants la seva assistència mèdica i farmacològica ja que això suposaria —diu— no haver tingut en compte la prova practicada en les actuacions.

 Sisè. La prova practicada en les actuacions (esmentada en el fonament II d’aquesta resolució) va portar a la Sala a quo a la conclusió que calia estendre els efectes de la curatela no solament als actes de disposició del patrimoni de la recurrent sinó també als de la seva administració i als personals relatius a la cura i supervisió de la seva assitència mèdica i farmacològica; i aquesta conclusió de la Sala Sentenciadora, resultat de la seva apreciació de la prova practicada, no solament no apareix arbitrària, il·lògica o absurda, sinó del tot ajustada a aquell resultat provatori, l’atac del qual és inviable en aquest recurs extraordinari en no haver-se demostrat la seva irracionalitat; sense que s’hagin vulnerat els preceptes que aquest segon motiu cassacional al·lega infringits (l’art. 210 del Codi civil en relació amb els 76.61 i 62 de la Llei del Parlament de Catalunya 39/1991, de 30 de desembre —no del 12 d’aquell mes com transcriuen erròniament la Sentència i el recurs— de tutela i institucions tutelars); llei, aquesta darrera, que és l’aquí aplicable en haver-se admès la demanda el 27 de setembre de 1995, amb molta anterioritat per tant al Codi de família de Catalunya. I diem que la Sentència de l’Audiència no ha infringit aquells preceptes perquè, sense tercerejar en la contesa doctrinal de la naturalesa jurídica de la curatela dels incapacitats, escau, però, aceptar l’afirmació de la Sentència a quo que la intervenció del curador pot estendre’s als actes d’assistència personal referents a la salut de la incapacitada com ho són els disposats en la sentència, els quals no afecten aquells altres també de l’esfera personal, que tenen un règim jurídic propi i als quals no podria estendre’s l’assistència curatelar, com per exemple als de reconeixement de fills matrimonials, el matrimoni, l'exercici de la potestat sobre els fills menors d'edat. Aquesta interpretació (poder estendre la curatela als actes d’assistència personal de la persona incapacitada referents a la seva salut) s’ha d’entendre ajustada en el règim jurídic català a les institucions tutelars en general, i a la curatela en particular, ja que un dels principis rectors de la llei de 1991 esmentada és, com diu la seva exposició de motius “la protecció integral del qui ha d’ésser sotmès a una institució tutelar, cosa que significa l’atenció eficaç, no sols del seu patrimoni, sinó també a la seva persona”. I com també manifesta de manera específica per a la curatela dels incapacitats la mateixa exposició de motius “el curador dels incapacitats (...) pot, segons que determini la sentència d’incapacitació, assumir funcions limitades en l’àmbit personal”. I aquest principis que informen la Llei, tenen en el seu articulat el desenvolupament adequat des del mateix article 1r en què es diu que també correspon al curador “la guarda i la protecció de la persona i dels béns o només de la persona o del béns (d) els.... incapacitats”; diferenciació explícita de la “persona” i dels “béns” com a objecte de les funcions assistencials i protectores de totes les institucions tutelars que es veu encara reafirmada en l'art. 2.2 de la mateixa Llei i en altres d’aquesta Llei que esdevé innecessari invocar.

I el que en aquest cas resulta indubtable, atesos els fets provats, és que no pot haver-hi res no ja convenient, sinó indispensable per a la protecció de l’esfera personal de la incapacitada, que el curador que haurà d’ésser nomenat l’assisteixi mèdicament i farmacològicament en els termes que ha disposat l’Audiència en estar plenament justificats i ajustats a allò que estableixen els art. 74 i 76 d’aquella Llei els quals, per tant, no han estat en absolut conculcats.

A més a més, i per finalitzar, escau encara afegir, que contràriament al que al·lega la recurrent, l’exposat per l’Audiència i assumit per aquest Tribunal s’ajusta també plenament al declarat pel Tribunal Suprem en la interpretació dels preceptes escaients del Codi civil. Així veiem que la Sentència de 31 de desembre de 1991 a què fa esment precisament la recurrent, diu que “El curador no suple la voluntad del afectado, sino que la refuerza, controla y encauza complementando su deficiente capacidad, por lo que su función no viene a ser de representación, sino más bien de asistencia y protección en el concurso que presta su apoyo e intervención para aquellos actos que haya de realizar el incapaz y esten especificados en la sentencia los que no tienen que ser precisamente de naturaleza exclusivamente patrimonial”. (El subratllat és d’aquesta Sala).

Doctrina que repeteix la Sentència de 19 de maig de 1998 i que en res desvirtuen les posteriors de 26 de juliol i 16 de setembre de 1999, aquesta darrera adduïda també en el recurs.

Conseqüentment, el 2n motiu és també desestimable, i amb ell el recurs, les costes del qual s’hauran d’imposar a la recurrent d’acord amb allò que determina l’art. 1715.3 de la Llei d’enjudiciament civil aplicable.

Pel que ha estat exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha decidit:

PART DISPOSITIVA

Desestimar el present recurs de cassació i imposar a la recurrent les costes que ha provocat. Així, per aquesta nostra Sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.

.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda