Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 4 d'octubre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 4 d'octubre de 2001 núm. 26/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 21/2001 contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 3/2001 com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 162/2000 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 7 de Lleida. La Sra. X ha interposat aquest recurs representada per la procuradora Astrid N. R. i defensada pel lletrat Antoni Rosinach. És part contra la qual es recorre el Sr. Y representat per la procuradora Raquel Palou Bernabé i defensat pel lletrat José A. Calles Ramos.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Rodrigo que va actuar en nom i representació de Y, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 162/2000 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 7 de Lleida. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 22.11.2000, la part dispositiva de la qual diu el següent: " FALLO: Que estimando como estimo la demanda formulada por el procurador Rodrigo en nombre y representación de Y y contra X debo declarar y declaro disuelto por divorcio el matrimonio de los señalados cónyuges y en su conecuencia debo de acordar y acuedo las siguientes medidas: Se fija una pensión de alimentos de 40.000 Ptas a favor del hijo Z que perdurará el tiempo necesario para que este finalice su formación y en todo caso mientras no se den alguno de los supuestos legalmente previstos que determinen su extinción, debiendo de ser la misma ingresada entre los días 1 a 5 de cada mes por el padre en la libreta o cuenta que el propio hijo designe e incrementándose la misma en el IPC correspondiente de forma anual. No se hace procedente la fijación de ninguna otra medida”.

 Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es va susbstanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual va dictar sentencia amb data 14 de març de 2001, amb la següent part dispositiva: "FALLO: Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de Dña. X, asistida por el Letrado Sr. Rosinach, contra D. Y, asistido por el Letrado Sr. Calles, y consecuentemente confirmamos íntegramente y por sus propios fundamentos la sentencia de fecha 23 de noviembre de 2000 del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 7 de los de Lleida, todo ello con expresa imposición a la apelante de las costas procesales de ésta alzada”.

 Tercer. Contra aquesta Sentència, la procuradora Sra. Astrid Notario Ruiz en nom i representació de la Sra. X va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala Primera de la Audiència Provincial de Lleida, que va fonamentar en els motius següents: “Primero: Al amparo del número 1 del art. 477 de la LEC, se denuncia la infracción, por interpretación errónea del art. 41 del Código de familia que dispone en los casos de separación judicial, divorcio o nulidad, el cónyuge que, sin retribución, o con una retribución insuficiente, ha trabajado para la casa o para el otro tiene derecho a recibir de este una compensación económica, en caso de que se haya generado, por este motivo, una situación de desigualdad entre el patrimonio de los dos que implique una enriquecimiento injusto” al no haber decidido la Sentencia cantidad alguna por tal concepto a favor de mi representada. Citando como sentencia de contraste la del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya de 27 de abril del 2.000, en el recurso 1/2000”. “Segundo. Al amparo de lo previsto en el número 1 del art. 477, se denuncia la infracción o intepretación errónea del art. 84 del Código de familia que dispone: ‘El cónyuge que, como consecuencia del divorcio o la separación judicial, vea más perjudicada su situación económica y en caso de nulidad, solo en cuanto al cónyuge de buena fe, tiene derecho a percibir del otro una pensión compensatoria que no exceda el nivel de vida del que disfrutaba durante el matrimonio, ni el que pueda mantener el cónyuge obligado al pago’. Y la sentencia recurrida, considera que al haberse renunciado a tal pensión en el acuerdo de separación de mutuo acuerdo impide poder entrar a valorar las necesidades de los cónyuges”.

Quart. Per mitjà de provisió d’aquesta Sala de data 23 de maig de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de cassació, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’interlocutòria de data 19 de juliol de 2001 es va admetre a tràmit el motiu segon i es va donar trasllat de l’escrit d’interposició del recurs per tal que la part recorreguda formulés la seva oposició per vint dies. Un cop evacuat el tràmit conferit, la part contrària amb data 6 de setembre de 2001 va formular escrit d’oposició al recurs. Per mitjà d’una provisió de data 17 de setembre de 2001 es va assenyalar per a la votació i la decisió el dia 17 de setembre de 2001 a les 11.30 hores del seu matí, la qual va tenir lloc.

Ha estat designat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. Per tal de centrar les qüestions que planteja el recurs de cassació, interessa fer una referència breu als aspectes següents de la qüestió litigiosa:

a) Els senyors Y i X van contraure matrimoni el dia 5 de maig de 1974, que ha estat subjecte al règim econòmic matrimonial de separació de béns, havent nascut d’aquest enllaç matrimonial dos fills.

b) El dia 31 d’agost de 1995 els seyors Y i X van atorgar un conveni regulador de la seva crisi matrimonial i el dia 5 de setembre del mateix any van presentar una demanda de separació de mutu acord, que va ser resolt per sentència que va dictar el jutjat de primera instància número 7 de Lleida de data 19 d’octubre de 1995 que acordava la separació matrimonial i aprovava el conveni regulador que havien establert anteriorment.

c) El dia 3 de maig de 2000 el senyor Y va presentar una demanda de divorci contra la senyora X. a l’empara de l’article 86.3r.a del Codi civil, en la qual interessava que no es fes cap pronunciament respecte als fills del matrimoni, atès que ja havien assolit la majoria d’edat; que tampoc procedia fer cap pronunciament respecte a la contribució a les càrregues del matrimoni i aliments; que no procedia liquidar el règim econòmic matrimonial de separació de béns que governava l’economia del matrimoni i que no procedia la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família de Catalunya ni la compensació econòmica del mateix Codi.

d) En el seu escrit de contesta a la demanda l’esposa, que havia obtingut el benefici de l’assistència judicial gratuïta, va sol·licitar que s’estimés la demanda de divorci, que es declarés que el fill menor del matrimoni havia de pagar a la seva mare la quantitat de 50.000 pessetes mensuals, que s’establís una compensació econòmica a favor de l’esposa per un import de 5.000.000 de pessetes i una pensió compensatòria de 70.000 pessetes mensuals que s’haurien d’actualitzar d’acord amb els augments o disminucions del nivell de preus del consum.

e) El Jutjat de Primera Instància de Lleida va dictar sentència el dia 23 de novembre de 2000, que declarava dissolt el matrimoni per divorci i fixava una pensió d’aliments de 40.000 pessetes mensuals a favor del fill segon del matrimoni per tal de facilitar la seva formació.

f) L’esposa va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va ser resolt per sentència que va dictar la secció primera de l’ Audiència Provincial de Lleida el dia 14 de març de 2001, que desestimava el recurs.

g) La senyora X va preparar recurs de cassació contra aquesta sentència a partir de l’interès cassacional per considerar que la sentència recorreguda havia infringit els articles 41.42 i 84 del Codi de família de Catalunya, recurs que va formalitzar el dia 24 d’abril de 2001, que articulava en dos motius de cassació, en el primer dels quals al·legava infracció per interpretació errònia de l’article 41 del Codi de família, mentre que en el motiu segon al·legava infració per interpretació errònia de l’article 84 del mateix Codi.

h) Aquesta Sala va dictar una interlocutòria el dia 19 de juliol de 2001, que acordava admetre a tràmit únicament el segon dels motius de cassació.

 Segon. En el motiu segon del recurs de cassació la recurrent palesa la seva disconformitat amb el fonament de dret tercer de la sentència d’apel·lació, que no estima la seva pretensió de percebre la pensió compensatòria que estableix l’article 84 del Codi de família. La sentència d’apel·lació, que confirma la de primera instància, fonamenta la seva decisió desestimatòria en el fet que la recurrent va renunciar de forma expressa a reclamar la pensió compensatòria en el conveni de separació matrimonial de 31 d’agost de 1995 i després va ratificar judicialment la seva renúncia.

Per tal de centraR la qüestió litigiosa és oportú transcriure literalment el pacte setè del conveni regulador de la separació matrimonial de 31 d’agost de 1995, en el qual es va pactar:

“Como sea que ambos cónyuges trabajan y tienen ingresos propios, cada uno contribuirá a sus propios gastos, por lo que, no necesitan contribución alguna en concepto de pensión compensatoria, sin que ello suponga renuncia a la compensació económica establecida legalmente para el cónyuge que se haya dedicado al hogar sin retribución”.

 Tercer. El pronunciament de la sentència recorreguda sobre improcedència d’exigir la pensión compensatòria que estableix l’article 84 del Codi de família d’acord amb la renúncia feta per l’esposa en el conveni regulador ha d’ésser confirmat, ja que:

a) El plantejament del recurs és inicialment confús i contradictori, ja que la part recurrent afirma que la renúncia a exigir la pensió compensatòria és nul·la de ple dret per la seva contradicció amb un dret que regula la llei i que és d’ordre públic i es regula d’acord amb aquestes caraterístiques; però afegeix seguidament que si bé és cert que no es pot renunciar, no ho és menys que és renunciable dins els límits que imposa la funció protectora dels processos matrimonials, d’acord amb la situació de desemparament que pot afectar qualsevol dels cónjuges. Que el plantejament del motiu de cassació és confús i contradictori, resulta de l’afirmació que es regula com un dret que té el seu origen en la llei i que s’estableix per motius d’ordre públic i si la part recurrent argumentés amb congruència amb aquesta afirmació inicial, hauria de concloure que mai es pot renunciar un dret que estableix la llei per motius d’ordre públic.

b) Feta aquesta precisió inicial, hem d’afegir ara que la pensió compensatòria que estableix l’article 84 del Codi de família pels supòsits de crisi matrimonial, és un dret renunciable.

És cert que el precepte no estableix de forma expressa la renúncia a la pensió compensatòria, però la seva renunciabilitat en el conveni regulador no ofereix dubtes, ja que segons l’article 76.2.b del Codi de família en el conveni regulador de la crisi matrimonial es pot pactar, “si és el cas”, la pensió compensatòria que ha de satisfer un dels cònyuges a l’altre i l’expressió “si és el cas”, posa clarament de manifest que la pensió compensatòria no l’estableix la llei amb caràcter imperatiu, sinó que sols es pot exigir si així s’ha convingut, amb la conseqüència que si és un dret facultatiu, és també un dret renunciable i la renúncia és, per tant, vinculant.

c) A la mateixa solució s’arriba a partir de relacionar el dret d’aliments, indispensables pel manteniment de la persona segons l’article 269 del Codi de família i per aquest motiu irrenunciables segons l’article 270.1 del mateix Codi, amb la pensió compensatòria de l’article 84, que té una finalitat clarament compensatòria o equilabradora i per tant renunciable, com posa de relleu l’article 78.1 del Codi de família que sols exigeix l’aprovació judicial del conveni en allò que sigui perjudicial als fills, amb la conseqüència que la renúncia a la pensió compensatòria és una qüestió sotmesa a la lliure decisió dels cónjuges, ja sigui en relació amb la seva procedència o amb la possibilitat de renunciar. Per aquests motius, s’ha de considerar totalment correcte el pronunciament de la sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 1987, que en referència a la pensió compensatòria precisa que “no nos encontramos ante una norma de derecho imperativo, sino ante otra de derecho dispositivo, que puede ser renunciada por las partes....”; tesi que avalen també les sentències del Tribunal Suprem de 7 de març de 1995 i 29 de juny de 1998, que insisteixen en el caràcter no imperatiu de la pensió compensatòria i les seves diferències amb el dret d’aliments, que són irrenunciables segons l’article 270.1 del Codi de família.

d) Al·lega també la part recurrent que no va renunciar a la pensió compensatòria, ja que en el pacte setè del conveni regulador es va pactar que “sin que ello suponga renuncia a la compensación económica establecida legalmente para el cónyuge que se haya dedicado al hogar sin retribución”. Evidentement, en el conveni regulador l’esposa no va renunciar a exigir la compensació per raó de treball que estableixen els articles 41 i 42 del Codi de família, qüestió que en qualsevol cas resta al marge del recurs. Però el que no es pot admetre, és que la no-renúncia a la compensació per raó de treball comporti també que no es va renunciar a exigir la pensió compensatòria de l’article 84 del mateix Codi. En primer lloc perquè el text del pacte setè del conveni és clar en aquest punt: no es renuncia a la compensació per raó de treball i es pacta que no procedeix exigir cap quantitat en concepte de pensió compensatòria per les raons que esmenta el mateix pacte, prevenció queequival a una renúncia a exigir la pensió compensatòria. Cal afegir encara que si bé la pensió compensatòria i la compensació per raó de treball són dues institucions que es troben interrelacionades, com resulta de l’article 84.2.d del Codi de família, segons el qual per fixar la pensió compensatòria s’ha de tenir en compte, si s’escau, la compensació econòmica regulada per l’article 41, aquesta interrelació és compatible amb la tesi que es tracta de dues institucions diferents; ja que, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les seves sentències de 31 d’octubre de 1998 i 27 d’abril de 2000 la compensació econòmica per raó de treball actua com un correctiu per tal d’evitar la desigualtat patrimonial dels cónjuges després d’una crisi matrimonial, mentre que la pensió compensatòria té com a finalitat evitar la debilitació econòmica d’un dels cónjuges com a conseqüència de la crisi matrimonial respecte a la situació o estatus que mantenia durant el matrimoni.

Aquestes diferències i la dualitat de fonaments justifiquen que es pugui renunciar la pensió compensatòria i que no es faci renúncia de la compensació econòmica per raó de treball, que és precisament el que va fer l’esposa ara recurrent en el conveni regulador de l’any 1995.

e) Per últim, cal esmentar que l’al·legació de la part recurrent sobre nul·litat d’aprovació del conveni regulador per l’autoritat judicial en allò que fa referència a la renúncia a la pensió compensatòria, que segons la mateixa part recurrent parteix d’unes premisses falses, no pot ser acollida, ja que com s’ha esmentat abans, i segons l’article 78.1 del Codi de família, sols s’ha de sotmetre a l’aprovació judicial la part del conveni regulador que pugui perjudicar els fills.

 Quart. Els raonaments anteriors porten a la desestimació del recurs de cassació que ha interposat la senyora X contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 14 de març de 2001, amb la conseqüència que s’han d’imposar a la part recurrent les costes derivades del recurs de cassació, d’acord amb les prevencions dels articles 394 i 398.1 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del rei i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol

 DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Astraid Notario i Ruiz, que actua en nom i representació de la senyora X, contra la sentència que ha dictat la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 14 de març de 2001; confirmem la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de costes a la part recurrent.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’ha de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem,

.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda