Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 4 d'octubre de 2001
núm. 26/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 21/2001 contra la sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de
Barcelona, en el rotllo 3/2001 com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 162/2000 seguides davant el Jutjat
de Primera Instància núm. 7 de Lleida. La Sra. X ha interposat
aquest recurs representada per la procuradora Astrid N. R. i defensada pel
lletrat Antoni Rosinach. És part contra la qual es recorre el Sr. Y representat per la procuradora Raquel Palou Bernabé i defensat pel
lletrat José A. Calles Ramos.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels tribunals
Sr. Rodrigo que va actuar en nom i representació de Y, va
formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 162/2000 del
Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 7 de Lleida. Seguida la
tramitació legal, el jujtat indicat va dictar sentència amb data 22.11.2000,
la part dispositiva de la qual diu el següent: " FALLO: Que estimando como
estimo la demanda formulada por el procurador Rodrigo en nombre y
representación de Y y contra X debo declarar y
declaro disuelto por divorcio el matrimonio de los señalados cónyuges y en
su conecuencia debo de acordar y acuedo las
siguientes medidas: Se fija una pensión de alimentos de 40.000 Ptas a favor
del hijo Z que perdurará el tiempo necesario para
que este finalice su formación y en todo caso mientras no se den alguno de
los supuestos legalmente previstos que determinen su extinción, debiendo de
ser la misma ingresada entre los días 1 a 5 de cada mes por el padre en la
libreta o cuenta que el propio hijo designe e incrementándose la misma en el
IPC correspondiente de forma anual. No se hace procedente la fijación de
ninguna otra medida”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, la
part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre i que es
va susbstanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida, la
qual va dictar sentencia amb data 14 de març de 2001, amb la següent part
dispositiva: "FALLO: Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la
representación procesal de Dña. X, asistida por el Letrado Sr. Rosinach, contra D.
Y, asistido por el Letrado Sr. Calles, y
consecuentemente confirmamos íntegramente y por sus propios fundamentos la
sentencia de fecha 23 de noviembre de 2000 del Juzgado de Primera Instancia
e Instrucción nº 7 de los de Lleida, todo ello con expresa imposición a la
apelante de las costas procesales de ésta alzada”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, la
procuradora Sra. Astrid Notario Ruiz en nom i representació de la Sra. X va interposar aquest recurs de cassació davant la Sala
Primera de la Audiència Provincial de Lleida, que va fonamentar en els
motius següents: “Primero: Al amparo del número 1 del art. 477 de la LEC, se
denuncia la infracción, por interpretación errónea del art. 41 del Código de
familia que dispone en los casos de separación judicial, divorcio o nulidad,
el cónyuge que, sin retribución, o con una retribución insuficiente, ha trabajado para la casa o
para el otro tiene derecho a recibir de este una compensación económica, en
caso de que se haya generado, por este motivo, una situación de desigualdad
entre el patrimonio de los dos que implique una enriquecimiento injusto” al
no haber decidido la Sentencia cantidad alguna por tal concepto a favor de
mi representada. Citando como sentencia de
contraste la del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya de 27 de abril
del 2.000, en el recurso 1/2000”. “Segundo. Al amparo de lo previsto en el
número 1 del art. 477, se denuncia la infracción o intepretación errónea del
art. 84 del Código de familia que dispone: ‘El cónyuge que, como
consecuencia del divorcio o la separación judicial, vea más perjudicada su
situación económica y en caso de nulidad, solo en cuanto al cónyuge de buena
fe, tiene derecho a percibir del otro una pensión compensatoria que no
exceda el nivel de vida del que disfrutaba durante el matrimonio, ni el que
pueda mantener el cónyuge obligado al pago’. Y la sentencia recurrida,
considera que al haberse renunciado a tal pensión en el acuerdo de
separación de mutuo acuerdo impide poder entrar a valorar las necesidades de
los cónyuges”.
Quart.
Per mitjà de provisió d’aquesta
Sala de data 23 de maig de 2001 es va tenir interposat aquest recurs de
cassació, i d’acord amb l’art. 483 de la LEC de 1/2000, es van passar les
actuacions al magistrat ponent per tal de resoldre sobre l’admissió o
inadmissió d’aquest recurs. Per mitjà d’interlocutòria de data 19 de juliol
de 2001 es va admetre a tràmit el motiu segon i es va donar trasllat de
l’escrit d’interposició del recurs per tal que la part recorreguda formulés
la seva oposició per vint dies. Un cop evacuat el tràmit conferit, la part
contrària amb data 6 de setembre de 2001 va formular escrit d’oposició al
recurs. Per mitjà d’una provisió de data 17 de setembre de 2001 es va
assenyalar per a la votació i la decisió el dia 17 de setembre de 2001 a les
11.30 hores del seu matí, la qual va tenir lloc.
Ha estat designat ponent el
magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Per tal de centrar les
qüestions que planteja el recurs de cassació, interessa fer una referència
breu als aspectes següents de la qüestió litigiosa:
a) Els senyors Y i
X van contraure matrimoni el dia 5 de maig de 1974, que ha
estat subjecte al règim econòmic matrimonial de separació de béns, havent
nascut d’aquest enllaç matrimonial dos fills.
b) El dia 31 d’agost de 1995
els seyors Y i X van atorgar un conveni regulador
de la seva crisi matrimonial i el dia 5 de setembre del mateix any van
presentar una demanda de separació de mutu acord, que va ser resolt per
sentència que va dictar el jutjat de primera instància número 7 de Lleida de
data 19 d’octubre de 1995 que acordava la separació matrimonial i aprovava
el conveni regulador que havien establert anteriorment.
c) El dia 3 de maig de 2000 el
senyor Y va presentar una demanda de divorci contra la senyora X. a l’empara de l’article 86.3r.a
del Codi civil, en
la qual interessava que no es fes cap pronunciament respecte als fills del
matrimoni, atès que ja havien assolit la majoria d’edat; que tampoc procedia
fer cap pronunciament respecte a la contribució a les càrregues del
matrimoni i aliments; que no procedia liquidar el règim econòmic matrimonial
de separació de béns que governava l’economia del matrimoni i que no
procedia la pensió compensatòria de l’article 84 del Codi de família de
Catalunya ni la compensació econòmica del mateix Codi.
d) En el seu escrit de contesta
a la demanda l’esposa, que havia obtingut el benefici de l’assistència
judicial gratuïta, va sol·licitar que s’estimés la demanda de divorci, que
es declarés que el fill menor del matrimoni havia de pagar a la seva mare la
quantitat de 50.000 pessetes mensuals, que s’establís una compensació
econòmica a favor de l’esposa per un import de 5.000.000 de pessetes i una
pensió compensatòria de 70.000 pessetes mensuals que s’haurien d’actualitzar
d’acord amb els augments o disminucions del nivell de preus del consum.
e) El Jutjat de Primera
Instància de Lleida va dictar sentència el dia 23 de novembre de 2000, que
declarava dissolt el matrimoni per divorci i fixava una pensió d’aliments de
40.000 pessetes mensuals a favor del fill segon del matrimoni per tal de
facilitar la seva formació.
f) L’esposa va interposar
recurs d’apel·lació contra aquesta resolució, que va ser resolt per
sentència que va dictar la secció primera de l’ Audiència Provincial de
Lleida el dia 14 de març de 2001, que desestimava el recurs.
g) La senyora X va
preparar recurs de cassació contra aquesta sentència a partir de l’interès
cassacional per considerar que la sentència recorreguda havia infringit els
articles 41.42 i 84 del Codi de família de Catalunya, recurs que va
formalitzar el dia 24 d’abril de 2001, que articulava en dos motius de
cassació, en el primer dels quals al·legava infracció per interpretació
errònia de l’article 41 del Codi de família, mentre que en el motiu segon
al·legava infració per interpretació errònia de l’article 84 del mateix
Codi.
h) Aquesta Sala va dictar una
interlocutòria el dia 19 de juliol de 2001, que acordava admetre a tràmit
únicament el segon dels motius de cassació.
Segon.
En el motiu segon del recurs de
cassació la recurrent palesa la seva disconformitat amb el fonament de dret
tercer de la sentència d’apel·lació, que no estima la seva pretensió de
percebre la pensió compensatòria que estableix l’article 84 del Codi de
família. La sentència d’apel·lació, que confirma la de primera instància,
fonamenta la seva decisió desestimatòria en el fet que la recurrent va
renunciar de forma expressa a reclamar la pensió compensatòria en el conveni
de separació matrimonial de 31 d’agost de 1995 i després va ratificar judicialment la seva renúncia.
Per tal de centraR la qüestió
litigiosa és oportú transcriure literalment el pacte setè del conveni
regulador de la separació matrimonial de 31 d’agost de 1995, en el qual es
va pactar:
“Como sea que ambos cónyuges
trabajan y tienen ingresos propios, cada uno contribuirá a sus propios
gastos, por lo que, no necesitan contribución alguna en concepto de pensión
compensatoria, sin que ello suponga renuncia a la compensació económica
establecida legalmente para el cónyuge que se haya dedicado al hogar sin
retribución”.
Tercer.
El pronunciament de la
sentència recorreguda sobre improcedència d’exigir la pensión compensatòria
que estableix l’article 84 del Codi de família d’acord amb la renúncia feta
per l’esposa en el conveni regulador ha d’ésser confirmat, ja que:
a) El plantejament del recurs
és inicialment confús i contradictori, ja que la part recurrent afirma que
la renúncia a exigir la pensió compensatòria és nul·la de ple dret per la
seva contradicció amb un dret que regula la llei i que és d’ordre públic i
es regula d’acord amb aquestes caraterístiques; però afegeix seguidament que
si bé és cert que no es pot renunciar, no ho és menys que és renunciable
dins els límits que imposa la funció protectora dels processos matrimonials,
d’acord amb la situació de desemparament que pot afectar qualsevol dels cónjuges. Que el
plantejament del motiu de cassació és confús i contradictori, resulta de
l’afirmació que es regula com un dret que té el seu origen en la llei i que
s’estableix per motius d’ordre públic i si la part recurrent argumentés amb
congruència amb aquesta afirmació inicial, hauria de concloure que mai es
pot renunciar un dret que estableix la llei per motius d’ordre públic.
b) Feta aquesta precisió
inicial, hem d’afegir ara que la pensió compensatòria que estableix
l’article 84 del Codi de família pels supòsits de crisi matrimonial, és un
dret renunciable.
És cert que el precepte no
estableix de forma expressa la renúncia a la pensió compensatòria, però la
seva renunciabilitat en el conveni regulador no ofereix dubtes, ja que
segons l’article 76.2.b
del Codi de família
en el conveni regulador de la crisi matrimonial es pot pactar, “si és el cas”,
la pensió compensatòria que ha de satisfer un dels cònyuges a l’altre i
l’expressió “si és el cas”, posa clarament de manifest que la pensió
compensatòria no l’estableix la llei amb caràcter imperatiu, sinó que sols
es pot exigir si així s’ha convingut, amb la conseqüència que si és un dret
facultatiu, és també un dret renunciable i la renúncia és, per tant,
vinculant.
c) A la mateixa solució
s’arriba a partir de relacionar el dret d’aliments, indispensables pel
manteniment de la persona segons l’article 269 del Codi de família i per
aquest motiu irrenunciables segons l’article 270.1 del mateix Codi, amb la
pensió compensatòria de l’article 84, que té una finalitat clarament
compensatòria o equilabradora i per tant renunciable, com posa de relleu
l’article 78.1 del Codi de família que sols exigeix l’aprovació judicial del
conveni en allò que sigui perjudicial als fills, amb la conseqüència que la
renúncia a la pensió compensatòria és una qüestió sotmesa a la lliure
decisió dels cónjuges, ja sigui en relació amb la seva procedència o amb la
possibilitat de renunciar. Per aquests motius, s’ha de considerar totalment
correcte el pronunciament de la sentència del Tribunal Suprem de 2 de
desembre de 1987, que en referència a la pensió compensatòria precisa que
“no nos encontramos ante una norma de derecho imperativo, sino ante otra de
derecho dispositivo, que puede ser renunciada por las partes....”; tesi que
avalen també les sentències del Tribunal Suprem de 7 de març de 1995 i 29 de
juny de 1998, que insisteixen en el caràcter no imperatiu de la pensió
compensatòria i les seves diferències amb el dret d’aliments, que són
irrenunciables segons l’article 270.1 del Codi de família.
d) Al·lega també la part
recurrent que no va renunciar a la pensió compensatòria, ja que en el pacte
setè del conveni regulador es va pactar que “sin que ello suponga renuncia a
la compensación económica establecida legalmente para el cónyuge que se haya
dedicado al hogar sin retribución”. Evidentement, en el conveni regulador
l’esposa no va renunciar a exigir la compensació per raó de treball que
estableixen els articles 41 i 42 del Codi de família, qüestió que en
qualsevol cas resta al marge del recurs. Però el que no es pot admetre, és
que la no-renúncia a la compensació per raó de treball comporti també que no
es va renunciar a exigir la pensió compensatòria de l’article 84 del mateix
Codi. En primer lloc perquè el text del pacte setè del conveni és clar en
aquest punt: no es renuncia a la compensació per raó de treball i es pacta
que no procedeix exigir cap quantitat en concepte de pensió compensatòria
per les raons que esmenta el mateix pacte, prevenció queequival a una renúncia a exigir
la pensió compensatòria. Cal afegir encara que si bé la pensió compensatòria
i la compensació per raó de treball són dues institucions que es troben
interrelacionades, com resulta de l’article 84.2.d
del Codi de família,
segons el qual per fixar la pensió compensatòria s’ha de tenir en compte, si
s’escau, la compensació econòmica regulada per l’article 41, aquesta
interrelació és compatible amb la tesi que es tracta de dues institucions
diferents; ja que, com ha tingut ocasió de precisar aquesta Sala en les
seves sentències de 31 d’octubre de 1998 i 27 d’abril de 2000 la compensació
econòmica per raó de treball actua com un correctiu per tal d’evitar la
desigualtat patrimonial dels cónjuges després d’una crisi matrimonial,
mentre que la pensió compensatòria té com a finalitat evitar la debilitació
econòmica d’un dels cónjuges com a conseqüència de la crisi matrimonial
respecte a la situació o estatus que mantenia durant el matrimoni.
Aquestes diferències i la
dualitat de fonaments justifiquen que es pugui renunciar la pensió
compensatòria i que no es faci renúncia de la compensació econòmica per raó
de treball, que és precisament el que va fer l’esposa ara recurrent en el
conveni regulador de l’any 1995.
e) Per últim, cal esmentar que
l’al·legació de la part recurrent sobre nul·litat d’aprovació del conveni
regulador per l’autoritat judicial en allò que fa referència a la renúncia a
la pensió compensatòria, que segons la mateixa part recurrent parteix d’unes
premisses falses, no pot ser acollida, ja que com s’ha esmentat abans, i
segons l’article 78.1 del Codi de família, sols s’ha de sotmetre a
l’aprovació judicial la part del conveni regulador que pugui perjudicar els
fills.
Quart.
Els raonaments anteriors porten
a la desestimació del recurs de cassació que ha interposat la senyora X contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 14 de març de 2001, amb
la conseqüència que s’han d’imposar a la part recurrent les costes derivades
del recurs de cassació, d’acord amb les prevencions dels articles 394 i
398.1 de la Llei d’enjudiciament civil.
Per tot el que s’ha exposat, en
nom del rei i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol
DECIDIM
Que hem de desestimar i
desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels
tribunals senyora Astraid Notario i Ruiz, que actua en nom i representació
de la senyora X, contra la sentència que ha dictat la Secció
Primera de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 14 de març de 2001;
confirmem la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de costes a
la part recurrent.
S’ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s’ha de retornar les
actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem,
. |
