| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
d'1 d'octubre de 2001
núm. 25/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Excm. Sr. Guillem
Vidal i Andreu
Magistrats:
Il·lm Sr. Ponç
Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 1/2001 contra la Sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de
Barcelona, en el rotllo 830/99, com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 119/97 seguides davant el Jutjat de
1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès. Són parts recurrents i parts
contra les quals es recorre a la vegada, la Sra. X,
representada per la procuradora Sra. Cristina Ruiz Santillana i defensada
pel lletrat Alberto Almazor Nogueras, i el Sr. Y, representat pel
procurador Ángel Montero Brusell i defensat per la lletrada Sílvia Giménez-Salinas
Colomer.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador que va actuar en
nom i representació de Z, va formular demanda de judici
declaratiu de menor quantia núm. 119/97 davant del Jutjat de 1a Instància
núm. 2 de Vilafranca del Penedès. Seguida la tramitació legal, el jujtat
indicat va dictar Sentència amb data 17 de maig de 1999 la part dispositiva
de la qual diu el següent: "FALLO: Que estimo la demanda promovida por la
procuradora Sra. Pallerola en nombre y representación de Doña Z y condeno a Don
Y a rendir cuentas de la gestión, explotación y
resultado de los beneficios generados por las fincas de las que es
usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de septiembre de 1957 hasta el
presente, así como a abonar las rentas y beneficios generados en los cinco
años anteriores a la fecha de la demanda de conciliación instada por la
actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz de Viloví del Penedès,
importe que se determinará en fase de ejecución de sentencia.
“Que desestimo la demanda
reconvencional promovida por el procurador Sr. Seguí en nombre y
representación de D. Y contra Doña Z, a quien
absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al
pago de las costas procesales causadas a D. Y”.
Per mitjà d’Interlocutòria de
data 21 de maig de 1999, aquesta Sentència va ser aclarida, segons consta en
la part dispositiva, que literalment diu: “Se acuerda modificar el fallo de
la Sentencia de fecha 17 de mayo de 1999 de la siguiente forma: ‘Que estimo
la demanda promovida por la procuradora Sra. Pallerola en nombre y
representación de doña Z y condeno a D. Y a rendir
cuentas de la gestión, explotación y resultado de los beneficios generados
por las fincas de las que es usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de
septiembre de 1957 hasta el presente, así como a abonar las rentas y
beneficios generados en los cinco anteriores a la fecha de la demanda de
conciliación instada por la actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz
de Viloví del Penedès, hasta el día 14 de enero de 1997 como se solicita en
la demanda, sin perjuicio de seguir abonando las rentas y beneficios
mientras dure el usufructo, importe que se determinará en fase de ejecución
de sentencia.
‘Que desestimo la demanda
reconvencional promovida por el procurador Sr. Seguí en nombre y
representación de D. Y contra D.ª Z, a quien
absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al
pago de las costas procesales causadas a D. Y’”
Segon.
Contra aquesta Sentència i
Interlocutòria van interposar recurs d’apel·lació la part demandada i la
part actora, que s’hi va adherir, i que es va susbstanciar a la Secció
Setzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència
amb data 29 de maig de 2000, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS:
Estimando parcialmente el recurso interpuesto por D. Y , contra
la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 2 de Vilafranca del
Penedès en fecha 17 de mayo de 1999 (completado por el auto de aclaración de
21 de mayo siguiente), con revocación parcial de la demanda principal de la
Sra. Z y mantenemos el pronunciamiento desestimatorio de la reconvención
formulada de contrario, sin hacer condena en
cuanto a las costas de ninguna de las dos instancias”.
Tercer.
El procurador dels tribunals
Ángel Montero Brusell, en nom i representació de Y, va fonamentar
el seu recurs de cassació a l’empara dels motius del següent tenor literal:
“Primer motivo. Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de
Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 342 de la “Compilació
del dret Civil de Catalunya” y Jurisprudencia de esta Excma. Sala de fecha
23 de Mayo de 1996, 23 de Septiembre de 1997, etc. y del Tribunal Supremo de
fecha 6 de Junio de 1986, 14 de Marzo de 1991, entre otras.
“Segundo motivo.- Se articula
al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil,
citando como infringido el art. 359 en relación con los núms. 2 y 4 del art.
693 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento civil en relación con los
arts. 342 y 344 de la vigente Compilación Catalana y Jurisprudencia del
Tribunal Supremo establecida en Sentencias de fecha 26 de Junio de 1987, 9
de noviembre de 1988, 17 de julio de 1989, entre otras.
“Tercer motivo.- Se articula al
amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando
como infringido el art. 359 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento Civil
en relación con el 677 del Código Civil y 102 de la Compilación Catalana y
Jurisprudencia del Tribunal Supremo de 7 de Mayo de 1965 (R 2515), 21 de
marzo de 1970, etc.”
La procuradora dels tribunals
Cristina Ruiz Antillana, en nom i representació Z, va
fonamentar el seu recurs de cassació en els següents motius del tenor
literal següent:
“Segundo. Fundamento del
recurso de casación al amparo de la causa 3ª del artículo 1692 de la Ley de
enjuiciamiento civil de 1881.
“Tercero. Fundamentación del
recurso de casación al amparo de la causa 4ª del artículo 1692 de La Ley de
enjuiciamiento civil de 1882 “.
Quart.
Per mitjà d’una provisió de
data 22 de gener de 2001 es van tenir per interposats dins el termini
establert i en la forma escaient els recursos de cassació, i amb la
finalitat que preveu l’art. 1709 i, si fos el cas, als efectes de l’art.
1731 de la LEC, s’acordà passar les actuacions al Ministeri Fiscal, el qual
va admetre l’informe preceptiu en data 3 de febrer de 2001, en el sentit de
considerar procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació
Per mitjà d’una provisió de
data 30 de maig de 2001 es van admetre a tràmit els recursos de cassació
interposats pels procuradors esmentats i es va concedir el termini comú de
20 dies per tal que les parts personades formalitzessin les seves
al·legacions. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar
l’audiència del proppassat dia 2 de setembre per a la celebració de la
vista, la qual va tenir lloc amb l’assistència de la lletrada Sílvia Giménez
Salinas y la procuradora Gloria Casado Díaz per part de la recurrent, Sra. X, i també del lletrat Sr. Alberto Almanzor Nogueras y la
procuradora Virginia Serrano Aires per part de l’altre recurrent, segons
consta a l’acta estesa a l’efecte.
Ha estat designat ponent l'
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La Sentència de l'A.P. de
Barcelona (Secció Setzena) de 29 de maig de 2001 acull en part l'apel·lació
interposada pel Sr. Y i rebutja del tot la de la Sra. Z i contra ella interposen ambdues parts sengles recursos, per a la
resolució dels quals convé fer la següent i breu síntesi:
A) Deriva el litigi d'una
demanda de la Sra. Z contra el seu fill Y2 a conseqüència del testament atorgat pel seu espòs i pare, respectivament, el
Sr. Y (casualment pare i fill portaven els mateixos nom i cognoms).
El Sr. Y (pare) morí el 9 de novembre de 1956, havent atorgat testament pel
qual llegà l'usdefruit de les seves finques, rústiques i urbanes, a la Sra.
Z., així com la propietat de determinades finques i negoci de venda de vi a
la seva filla Sra. X, i va fer hereu el seu fill Y2 de "todos sus
restantes bienes muebles e inmuebles, derechos créditos, acciones presentes
y futuros".
Segons declara provat la
sentència combatuda, "desde el primer momento el hijo Sr. Y2 se encargó de
la gestión y explotación de las fincas, destinadas principalmente a viña y
elaboración de vinos. La Sra. Z se quedó viviendo en la masía con el hijo y
su familia y se desentendió por completo de la explotación y no pidió en
ningún momento la rendición de cuentas ni de los beneficios de la misma" (fol.
109). Ha sido en fecha reciente cuando ha cambiado su actitud y,
considerando que su hijo ha venido ejercitando durante todos estos años el usufructo en su nombre
a título de mandatario, ha iniciado actuaciones tendentes a que le rindan
cuentas del usufructo y le abonen los rendimientos y beneficios líquidos de
la explotación".
El Sr. Y no només s'oposà a
l'esmentada demanda, sinó que, al seu torn, formulà reconvenció,
sol·licitant que es declarés extingit l'usdefruit referit, per usucapió en
haver actuat com a amo els darrers 41 anys, en els quals ni feu cap rendició
de comptes ni lliurà cap fruit de les finques.
B) La sentència combatuda
desestima la demanda reconvencional en considerar no usucapit i sí vigent
l'usdefruit a favor de la mare, qualificant l'actuació del seu fill com la
pròpia d'un mandat tàcit. Desestima, però, també, la demanda principal amb
el fonament que "resulta perturbador y abusivo el cambio de actitud
experimentado por la actora y, por tanto, la pretensión de rendición de
cuentas desde el inicio de la relación. Lo único que resulta admisible por
no ir contra sus propios actos y contra su renuncia abdicativa, es la
petición de rendición de cuentas con efectos futuros, desde el momento en
que exteriorizó su voluntad contraria a la práctica
inveterada, es decir, desde el 14-1-1997". Malgrat tal declaració, no es fa
cap pronunciament condemnatori perquè "por un defectuoso enfoque de la
cuestión por parte de la actora resulta que dicha fecha de 14 de Enero de
1997, que para nosotros sería en todo caso la del inicio de la rendición de
cuentas, es para ella precisamente la que marcaría el final de la referida
obligación, por lo que, en aras al principio de congruencia no puede
accederse a la pretensión así fromulada".
C) Cal només afegir que, en el
curs de la present cassació ha mort la demandant, fet que ha provocat la
seva successió processal a favor de la Sra. X, atès que
aquella atorgà testament en el qual disposà que "instituye heredera
universal de todos sus bienes presentes y futuros a su citada hija X, siendo deseo de la testadora que su hija disfrute de todos los
derechos del usufructo que dimanan de la herencia de su difunto esposo y que
se le liquiden todos los réditos de dicho usufructo que no le han sido
satisfechos en vida".
Segon.
Recurs formulat per la Sra.
Montserrat Torné Ferret.
I. Primer motiu:
a) Es denuncia, a l'empara del
nº 3 de l'art. 1692 de la LEC de 1881, la infracció de normes reguladores
dels actes i garanties processals que han produït indefensió; es concreta en
el fet que, havent estat admesa una prova pericial en primera instància i no
havent-se pogut practicar per causa no imputable al litigant, la denegació
per part de l'Audiència Provincial de la seva pràctica fou contrària a dret.
b) Encara que aquest motiu
presenta una estructura defectuosa per falta, en el seu encapçalament, de
cita concreta de precepte infringit, amb l’al·legació genèrica que "se ha
producido un quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por
infracción de las normas reguladoras de los actos y garantías procesales,
produciéndose indefensión..." no és menys cert que en el seu desenvolupament
es fa expressa referència a la vulneració de l'art. 862 de la LEC, cosa que,
des de la perspectiva antiformalista que guia l'actuació d'aquest Tribunal,
s'ha de considerar suficient, malgrat que tampoc es delimiti l'apartat de
l'esmentat ordinal infringit, ja que fàcilment es dedueix de l'argumentació
del recurrent que no pot ser altre que el seu epígraf 2n.
c) L' admissió del motiu no
mena, però, al seu acolliment, ja que el recurrent no esgotà les
possibilitats d’esmena de la pretesa infracció mitjançant el recurs ordinari
de quà disposava, per la qual cosa mal pot intentar reparar-ho ara a través
d'un recurs extraordinari com el present. En supòsit idèntic té dit la
Jurisprudència que el litigant “...solicitó recibimiento a prueba en la
segunda instancia... siéndole denegado por auto que no fue recurrido, de
manera que se produjo un aquietamiento... y el auto denegatorio quedó firme
al no haberse impugnado en súplica, como prevé el art. 867 de la Ley de
Enjuiciamiento Civil, sin que, por tanto, se agotasen las posibilidades
defensivas en la instancia, que conducen a la apertura de la casación en el
supuesto del art. 1692-3º..... y siendo la justicia rogada, no es de
apreciar la indefensión que se alega (per totes, S. del T.S. de 20 de
setembre de 1995).
El motiu, doncs, ha de decaure.
II.- Segon motiu:
a) S’hi addueix, literalment,
error "en la aplicación de las normas del Ordenamiento Jurídico y de la
Jurisprudencia aplicables a las cuestiones objeto de debate".
Tal censura jurídica ha de
claudicar pel següent:
1r) Basta l'examen de com s'ha
estructurat el motiu per palesar-ne la inviabilitat. Comença sense el menor
esment de precepte legal vulnerat, obligada cita que ve substituïda per la
ja transcrita i genèrica afirmació, referida tant a la sentència de primera
instancia com a la recorreguda. A continuació, i com si es tractés de la
típica demanda inicial d'un plet, es diu que "vamos a desglosar en dos
apartados diferentes los hechos objeto de debate y, por otro, la normativa
aplicable", i es fa tot un seguit de consideracions, que abasten onze folis, sobre l'objecte del plet, amb
cita entremig de dos articles del C. civil (art. 471 I 1964) i un de la
Compilació (art. 331). Bona part d'aquest folis es dediquen a comentar els
documents nous que els acompanyaven, en nombre de vint; documents de
presentació extemporània i, com a tals, refusats per la Sala. Finalment, en
un apartat dedicat a “Fundamentos de derecho", es tornen a reproduir els
esmentats articles i es transcriu determinada jurisprudència.
2n) Resulta, doncs, nítida la
presència dels següents defectes formals.
a) Es barregen en un únic motiu
aspectes fàctics i jurídics, amb invocacions a prova confessòria i
documental, sense cap cita d'infracció de norma valorativa de la prova,
negligintse que “...la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse
como questio
iuris, es decir,
alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que
resulte infringida" (S. del T.S. de 5 de febrer de 1996, per totes).
b) Es fa supòsit de la qüestió,
oblidant que aquest “...vicio
procesal tradicionalmente así denominado... trata, como en el presente caso,
de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de
establecer como probado lo que no está declarado así" (S. del T.S. de 30 de
març de 1998).
c) Fins i tot, en la mesura que
la part recurrent respecta el
factum
de la sentència no estableix
una concreta vinculació entre ell i la norma o jurisprudència invocades,
negligint que l'art. 1707 de la LEC "prohíbe la mezcla en un mismo motivo de
cuestiones fácticas y jurídicas o sustantivas y procesales, así como de
cuestiones jurídicas heterogéneas, declarando la inadmisibilidad, por
inobservancia del mismo, de los motivos que adolezcan de un patente
confusionismo" ( A. del T.S. de 22 de desembre de 1998).
d) L'únic precepte de dret
civil català que es cita no guarda la menor relació no ja amb hipotètiques
infraccions comeses en la sentència combatuda, sinó amb l'objecte del plet,
referit a un usdefruit i la consegüent rendició de comptes, per tal com
l'art. 331 de la Compilació tracta d'una altra i diferent figura jurídica
que és el censal.
e) Davant les referències
indistintes de la recurrent a les sentències de primera instancia i
d'apel·lació, no resulta sobrer recordar que el recurs de cassació es dóna
únicament contra la darrera i mai contra les dues.
f) En definitiva, i com ensenya
la S. del T.S. de 28 de juliol de 2000 “...la adecuada observancia de dicho
art. 1707 es incompatible tanto con la cita en un mismo motivo de normas de
contenido diferente, sin exponer adecuadamente la relación que guarden entre
sí, como con la mezcla de cuestiones jurídicas heterogèneas (SSTS de 25 y 27
de enero y 23 de febrero del corriente año, por citar sólo tres de las más
recientes). También el Tribunal Constitucional ha afirmado el especial rigor
del recurso de casación en varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y
125/97). Y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, en su Sentencia de 19 de
diciembre de 1997 (asunto Brualla Gómez de la Torre contra España), declaró
la legitimidad de exigir un especial formalismo en el recurso de casación
(parágrafo 38)."
Tot això mena, doncs, a la
claudicació del recurs.
Tercer.
Recurs formulat pel Sr. Y
I.- Admissibilitat
Afirma la part impugnant que
"siendo la cuantía de la demanda reconvencional de cuantía inestimable y
siendo asimismo ambas sentencias conformes de toda conformidad, esta parte
entiende que, al amparo de lo dispuesto en el art. 1687 1 b) de la LEC de
1881....procede la inadmisión del recurso". L'esmentada conformitat es situa
en la circumstància que, si bé les sentències no són conformes respecte a la
demanda principal, no passa el mateix en relació amb la reconvenció ja que
"ambas sentencias y, en consecuencia, ambas instancias, desestiman
íntegramente la demanda reconvencional formulada por D. Y".
L'al·legació ha de decaure a la sola vista de la Interlocutòria de l'A.P. de
25 de juliol de 2000, que afirma que "si atendemos al valor de las
pretensiones que se ejercitan, consistentes en la reclamación de los
rendimientos y beneficios líquidos de la explotación de las fincas objeto de
usufructo, o la extinción del propio usufructo, es evidente, como indican
las partes, que se supera el límite de seis millones". Efectivament, és prou
sabut que la quantia d'un plet, a efectes del límit per a l'accés
cassacional a què es refereix l'article 1687.1.c
de la LEC, també pot
tenir-se per acreditada en supòsit de notorietat, com és el cas.
II.- Primer motiu de recurs:
S'hi invoca com a infringit
l'art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, Aixa com
jurisprudència d'aquest Tribunal i del Tribunal Suprem, i s’hi addueix que
"habiendo poseído mi mandante la finca de autos durante más de treinta años
a título de ‘amo’, ha adquirido por usucapión la plena propiedad de las
fincas de autos"; conclusió que no pot compartir la Sala pel següent:
a) El recurrent situa com a
fonament habilitador de la usucapió la possessió, a títol d'amo, de les
finques qüestionades, dient que el Sr. Y les ha posseïdes sense rendir mai
comptes a ningú i "sin que la demandante en ningún caso, durante más de
cuarenta años, haya puesto objeción alguna.....".
Si bé és cert que l'art. 342 de
la Compilació disposa, entre altres coses, que la usucapió dels drets reals
sobre immobles tindrà lloc per la possessió en concepte d'amo pels temps de
trenta anys, no ho és menys que la prescripció adquisitiva pretesa seria de
la modalitat
usucapio libertatis,
de perfil prou diferenciat de l’ordinària.
En efecte, la doctrina està
d'acord que l'usdefruit, concebut en l'època preclàssica com un dret
personal, acaba convertint-se en el dret romà clàssic (i lògicament continua
en el justinià) com un
ius in re,
que limita la
plena potestas del
propietari. Com a dret real pot, lògicament, usucapir-se, si bé el nu
propietari, en posseir ja, i per definició, en concepte d'amo, només pot
aspirar a una consolidació de les facultats dominicals ordinàries per
confusió, en quedar alliberat de la càrrega limitativa del domini pròpia de
tot usdefruit. L'alliberament de tal càrrega mitjançant prescripció
adquisitiva serà, doncs, només possible si es posseeix, no ja en concepte
d'amo, sinó en concepte de lliure de càrregues, en aplicació de la màxima
tantum
praescriptum quantum possessum.
En dret català, a diferència
del navarrès (lletra
b)
de la Llei 39 de la seva Compilació del dret civil foral), no es regula
expressament la
usucapio libertatis,
com sí va fer el Digest i el dret intermedi. Tampoc el Codi civil inclou la
figura, que sí que es regula, paradoxalment, en la Llei hipotecària (art.
36).
No obstant això, en cap moment
ha qüestionat la millor doctrina la vigència d'aquesta modalitat d'usucapió.
Ja BROCÀ-AMELL (Instituciones
del derecho civil catalàn vigente)
diu que "no prescribirá el pleno dominio quien lo tenga limitado por la
reserva de que parte del mismo derecho exista a favor de otras personas,
mientras no haga pública su voluntad de tener la cosa en pleno dominio, ni
mientras no niegue el derecho reservado..."
Aquesta negació resulta
essencial per la posada en marxa del mecanisme adquisitiu, de tal manera
que, segons ROCA SASTRE "la posesión en concepto de libre envuelve por sí
misma un ‘acto obstativo’ al ejercicio del derecho real".
En aquest mateix sentit recorda
BORRELL que "no puede usucapir ....quien tenga atribuido un derecho personal
o real distinto del que se pretende usucapir. Conviene recordar que un
condueño no puede adquirir la posesión exclusiva de la cosa común por un
mero acto de voluntad, sino por un acto obstativo a la posesión del
condómino y lo mismo cabe decir del coheredero". PLANIOL i RIPERT, amb
referència al desús de trenta anys (art. 617 del
Code)
assenyalen com a primer
requisit per a la usucapió que "el desuso supone un defecto de ejercicio del
usufructo completo; un uso parcial, aun cuando sea abusivo basta para
impedir la extinción del derecho".
Però és més; en supòsits com el
present, doctrina ja moderna té dit que per a la usucapió de què es tracta
cal que el beneficiat "haya poseído la cosa en concepto de dueño como libre
de gravamen (usucapio
libertatis)" i que
qualsevol tipus d'ús és suficient per impedir la usucapió, de tal manera que
n'hi ha prou que l'usufructuari "realice alguno para que haya uso y se evite
la pérdida del derecho, no importando que tal uso sea parcial o incompleto
(como si el gozante ha percibido sólo una parte de los frutos o se ha
limitado a poseer la cosa)".
b) En aquest particular de la
usucapió, la sentència de l'A.P. confirma la de primera instància, si bé per
un fonament jurídic diferent. En primera instància es desestimà la usucapió
atès que " la Sra. X. no ha prescrito su derecho de usufructo universal,
puesto que ha vivido en la masía de Vallformosa hasta el año 1995". La
sentència de l'A.P. afirma, en canvi, que " no resulta decisivo el criterio
del uso", i afegeix que "lo realmente relevante es que el demandado Sr.
Y
hubiera realizado algún acto de oposición o rechazo al derecho de usufructo
de su madre", afegint-se, amb valor de fet provat, que tal acte obstatiu no
s'ha produït.
En realitat, però, no existeix
antinòmia entre les dues
ratios
dels respectius pronunciaments,
sinó mera acumulació argumental, ja que la pretensió adquisitiva, tal com
suara s'ha exposat, havia de fracassar, tant per una raó com per l’altra.
Per la resta, no pot atendre's
la petició de la recurrent pertocant a l'aplicació analògica de l'art. 316
de la Compilació, no només per haver estat derogat tal ordinal per la Llei
61/1990, de 16 de març, de censos, sinó pel constrenyiment de la capbrevació
a l'àmbit merament emfitèutic, que és tant com dir que tal institució, lluny
de tenir cap força expansiva, constitueix un simple residu històric dels no
menys residuals drets emfitèutics, supòsit ben distint de l'actualitat,
vigència i vitalitat social de l'usdefruit.
c) Per últim cal recordar que,
en contra del Sr. Y. jugaria "la presunción de disfrute en el mismo concepto
en que adquririó la posesión mientras no se pruebe lo contrario" (S. del T.S.
de 25 d’octubre de 1995, per totes), "siendo reiterada la doctrina
jurisprudencial conforme a la cual la inversión del concepto posesorio ha de
basarse en actos inequívocos" (S. del T.S. de 1992), no havent tampoc
demostrat el Sr. Y en quin moment es produí tal pretesa inversió del
concepte possessori, per a novar la seva condició de mandatari per la de
posseïdor amb concepte de lliure de càrregues, amb l'específic ànim extintiu
de l'usdefruit, ja que també és sabut que "los actos posesorios tolerados
son indiferentes a la posesión como hecho con trascendencia jurídica” (STS
de 26 d’octubre de 1984).
Tot això mena, doncs, a la
claudicació d'aquest primer motiu de recurs.
III.- Segon motiu de recurs:
No altra alternativa espera a
aquest motiu, en el qual es cita com a infringit l'art. 359 de la LEC en
relació amb els números 2 i 4 de l'art. 693 de la mateixa Llei, art. 342 i
344 de la Compilació i determinada jurisprudència.
S'addueix que tant la sentència
de primera instància com l'ara combatuda són incongruents. Sense fer aquesta
Sala la menor referència a la Resolució primerament citada (seria repetitiu
haver de tornar a assenyalar quina sentència és la recorreguda i quina, per
definició, no pot ser-ho), cal indicar que la incongruència de la sentència
de l'A.P. es situa en la circumstància que, havent-hi conformitat sobre el
fet que el Sr. Y "ha venido disfrutando de las fincas en cuestión a título
de dueño, no se ha declarado que ha usucapido tal derecho...".; a això s’afegeix que "estando
de acuerdo las partes en la exposición fáctica objeto de la demanda, la
sentencia debe ser congruente por imperativo legal".
El motiu ha de decaure perquè:
a) Difícilment es pot
considerar només fàctica l'afirmació que el Sr. Y "ha venido disfrutando de
las fincas a título de dueño", per tal com conté una valoració jurídica (la
de la titularitat dominical).
b) De cap manera s'ha produït
en el cas el desajustament que es postula, ni menys encara una alteració
dels fets en els quals estiguessin conformes les parts. És cert que el plet
s'ha caracteritzat precisament per un elevat grau de consens entre els
litigants pel que fa a alguns aspectes de la dita realitat fàctica. Ben
diferents han estat, en canvi, les respectives posicions sobre les
conseqüències jurídiques que s’han d’extraure d’aquesta realitat de fet, havent optat
la Sala d'instància, en ús de la seva sobirania (iura
novit curia), per
les tesis jurídiques que ha considerat escaients, procés del tot correcte i
del qual mai es podria derivar incongruència de cap classe (ni infra, ni
ultra ni extra-petita).
c) S'ha de recordar que la
ratio
de la congruència és evitar
la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que
es produeixin "excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha
habido debate y oposición" (S. del T.S. de 2 de novembre de 1993) i que els
tribunals "no tienen que ajustar los razonamientos que motivan la respuesta
judicial a las alegaciones de carácter jurídico que aduzcan las partes, por
lo que pueden basar sus decisiones en fundamentos jurídicos distintos" (S.
del T.S. de 9 de febrer de 1998), que és el que aquí ha ocorregut.
El motiu, doncs, ha de decaure.
IV.-Tercer motiu de recurs:
Pocs comentaris mereix el
darrer motiu de recurs, en el qual també es cita com a infringit l'art. 359
de la LEC en relació amb l'art. 677 del C.Civil i 102 de la Compilació
catalana, així com determinada jurisprudència, perquè es formula només
ad cautelam
i amb l'exclusiva
finalitat que "caso de casarse la sentencia y prosperar la de Primera
Instancia, en ningún caso serían objeto de usufructo las empresas en las que
participa mi principal". No havent-se esdevingut així, no cal, en
conseqüència, abordar el motiu, ni emetre el menor pronunciament sobre el
particular, que queda, doncs, imprejutjat, cosa que fa innecessària la
decisió sobre si s'està o no davant una qüestió nova, com postula la part
impugnant del recurs en afirmar que "jamás se ha discutido durante la litis,
ni en primera ni en segunda instancia, cuál es el contenido, la extensión y
el alcance del derecho de usufructo de Dña. Z".
Quart.
Costes
La desestimació d'ambdós
recursos comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les
costes d'aquesta alçada a cada un dels recurrents i el pagament de la meitat
pel que fa a les comunes, amb pèrdua dels dipòsits constituïts. Atesos els
preceptes legals esmentats i altres d'aplicació, La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
DECIDEIX
Que desestima els recursos de
cassació interposats per les representacions de la Sra. X i
el Sr. Y contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de
Barcelona (Secció 16ª) de 29 de maig del 2000, en el rotlle d'apel·lació
núm. 830 /99-A, derivat del judici de menor quantia núm. 119/97 del Jutjat
de Primera Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès, amb imposició de les
costes d'aquesta alçada a cada una de les parts recurrents i de les comunes
per meitat i amb pèrdua dels dipòsits constituïts.
Així ho pronunciem, manem i
signem.
Presidente:
Excmo. Sr. D. Guillermo Vidal i
Andreu
Magistrados:
Ilmo. Sr. D. Ponç Felíu i
Llansa
Ilmo. Sr. D. Lluís Puig i
Ferriol
Dada cuenta; por presentado el
anterior escrito del procurador Sr. Montero; únase a las
actuaciones de referencia, dése
a la copia el destino legal; y,
HECHOS
Único.
En fecha 11 de octubre pasado
tuvo entrada en la Secretaría de esta Sala Civil un escrito del procurador
Sr. Montero Brusell, actuando en nombre y representación de D. Y., en el que
solicitaba se procediese a la aclaración de la Sentencia dictada por la Sala
Civil de este Tribunal Superior en fecha 1 de octubre, en los términos
señalados en el mismo.
RAZONAMIENTOS JURÍDICOS
Único.
Dos son las cuestiones que
plantea la representación de D. Y acerca de la aclaración de la
Sentencia de autos, referidas, respectivamente, a: 1) Se señala que en la
primera página de dicha resolución se reseña que D. Alberto Almanzor
Nogueras llevaba la defensa de D.ª X y la letrada D.ª Silvia Giménez-Salinas Colomer dirigía
a D. Y, siendo así que existe una inversión de nombres.
Al ser ello exacto, ha de
procederse pues a la corrección de este mero error material de transcripción,
acogiendo en este particular la aclaración recabada.
2) La otra aclaración atañe al
depósito que constituyó el recurrente para la interposición de esta alzada,
aduciéndose que existe error al acordar esta Sala la pérdida del mismo;
error, sin embargo, inexistente, atendido que, como señala abundantísima
jurisprudencia, toda “reconvención tiene substantividad propia” y además
tiene “el carácter de demanda autónoma e independiente, aunque acumulada en
el mismo proceso que la principal, por lo que ha de regir para la misma el
principio del vencimiento que consagra el art. 523 LEC, por lo que habiendo
sido desestimada totalmente dicha reconvención, la Sala
a quo
debió imponer al demandado
(actor reconvencional) las costas ... “ (por todas, S. del T.S. de 27 de
octubre de 1992).
Tal criterio del Alto Tribunal
resulta aplicable en el caso en el que el actor reconvencional vio
desestimadas sus pretensiones tanto en primera como en segunda instancia,
motivo por el cual, al recurrir venía obligado a constituir el mencionado
depósito y, al desestimarse en esta alzada sus pretensiones, deviene
consecuencia obligada la pérdida del mismo.
Ello evidencia que nada hay que
aclarar en dicha resolución con respecto a tal segundo pedimento.
Vistos los preceptos legales de
aplicación al caso,
La Sala Civil y Penal del
Tribunal Superior de Justicia de Cataluña
ACUERDA
Aclarar la Sentencia de fecha 1
de octubre del presente año 2001 en el solo sentido de enmendar el error
material acerca de los letrados directores de los litigantes, debiéndose
sustituir la mención a los mismos obrante en dicha resolución por la
correcta referencia de que D.ª Silvia Giménez-Salinas Colomer actuó como
letrada directora de D.ª X y que D. Alberto Almanzor
Nogueras actuó como letrado director de D. Y, con desestimación del
segundo pedimento deducido.
Así lo acuerda la Sala y firman
el presidente y los magistrados citados al margen; doy fe. |
|
