Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència d'1 d'octubre de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

d'1 d'octubre de 2001 núm. 25/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal i Andreu

Magistrats:

Il·lm Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 1/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 830/99, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 119/97 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès. Són parts recurrents i parts contra les quals es recorre a la vegada, la Sra. X,  representada per la procuradora Sra. Cristina Ruiz Santillana i defensada pel lletrat Alberto Almazor Nogueras, i el Sr. Y, representat pel procurador Ángel Montero Brusell i defensat per la lletrada Sílvia Giménez-Salinas Colomer.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador que va actuar en nom i representació de Z, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 119/97 davant del Jutjat de 1a Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès. Seguida la tramitació legal, el jujtat indicat va dictar Sentència amb data 17 de maig de 1999 la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que estimo la demanda promovida por la procuradora Sra. Pallerola en nombre y representación de Doña Z y condeno a Don Y a rendir cuentas de la gestión, explotación y resultado de los beneficios generados por las fincas de las que es usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de septiembre de 1957 hasta el presente, así como a abonar las rentas y beneficios generados en los cinco años anteriores a la fecha de la demanda de conciliación instada por la actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz de Viloví del Penedès, importe que se determinará en fase de ejecución de sentencia.

“Que desestimo la demanda reconvencional promovida por el procurador Sr. Seguí en nombre y representación de D. Y contra Doña Z, a quien absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al pago de las costas procesales causadas a D. Y”.

Per mitjà d’Interlocutòria de data 21 de maig de 1999, aquesta Sentència va ser aclarida, segons consta en la part dispositiva, que literalment diu: “Se acuerda modificar el fallo de la Sentencia de fecha 17 de mayo de 1999 de la siguiente forma: ‘Que estimo la demanda promovida por la procuradora Sra. Pallerola en nombre y representación de doña Z y condeno a D. Y a rendir cuentas de la gestión, explotación y resultado de los beneficios generados por las fincas de las que es usufructuaria la actora, a contar desde el 5 de septiembre de 1957 hasta el presente, así como a abonar las rentas y beneficios generados en los cinco anteriores a la fecha de la demanda de conciliación instada por la actora en enero de 1997 ante el Juzgado de Paz de Viloví del Penedès, hasta el día 14 de enero de 1997 como se solicita en la demanda, sin perjuicio de seguir abonando las rentas y beneficios mientras dure el usufructo, importe que se determinará en fase de ejecución de sentencia.

‘Que desestimo la demanda reconvencional promovida por el procurador Sr. Seguí en nombre y representación de D. Y contra D.ª Z, a quien absuelvo de todos los pedimentos formulados contra la misma y condeno al pago de las costas procesales causadas a D. Y’”

 Segon. Contra aquesta Sentència i Interlocutòria van interposar recurs d’apel·lació la part demandada i la part actora, que s’hi va adherir, i que es va susbstanciar a la Secció Setzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 de maig de 2000, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Estimando parcialmente el recurso interpuesto por D. Y , contra la Sentencia dictada por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 2 de Vilafranca del Penedès en fecha 17 de mayo de 1999 (completado por el auto de aclaración de 21 de mayo siguiente), con revocación parcial de la demanda principal de la Sra. Z y mantenemos el pronunciamiento desestimatorio de la reconvención formulada de contrario, sin hacer condena en cuanto a las costas de ninguna de las dos instancias”.

 Tercer. El procurador dels tribunals Ángel Montero Brusell, en nom i representació de Y, va fonamentar el seu recurs de cassació a l’empara dels motius del següent tenor literal: “Primer motivo. Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 342 de la “Compilació del dret Civil de Catalunya” y Jurisprudencia de esta Excma. Sala de fecha 23 de Mayo de 1996, 23 de Septiembre de 1997, etc. y del Tribunal Supremo de fecha 6 de Junio de 1986, 14 de Marzo de 1991, entre otras.

“Segundo motivo.- Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 359 en relación con los núms. 2 y 4 del art. 693 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento civil en relación con los arts. 342 y 344 de la vigente Compilación Catalana y Jurisprudencia del Tribunal Supremo establecida en Sentencias de fecha 26 de Junio de 1987, 9 de noviembre de 1988, 17 de julio de 1989, entre otras.

“Tercer motivo.- Se articula al amparo del núm. 4 del art. 1692 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, citando como infringido el art. 359 y concordantes de la Ley de Enjuiciamiento Civil en relación con el 677 del Código Civil y 102 de la Compilación Catalana y Jurisprudencia del Tribunal Supremo de 7 de Mayo de 1965 (R 2515), 21 de marzo de 1970, etc.”

La procuradora dels tribunals Cristina Ruiz Antillana, en nom i representació Z, va fonamentar el seu recurs de cassació en els següents motius del tenor literal següent:

“Segundo. Fundamento del recurso de casación al amparo de la causa 3ª del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil de 1881.

“Tercero. Fundamentación del recurso de casación al amparo de la causa 4ª del artículo 1692 de La Ley de enjuiciamiento civil de 1882 “.

 Quart. Per mitjà d’una provisió de data 22 de gener de 2001 es van tenir per interposats dins el termini establert i en la forma escaient els recursos de cassació, i amb la finalitat que preveu l’art. 1709 i, si fos el cas, als efectes de l’art. 1731 de la LEC, s’acordà passar les actuacions al Ministeri Fiscal, el qual va admetre l’informe preceptiu en data 3 de febrer de 2001, en el sentit de considerar procedent l’admissió a tràmit del recurs de cassació

Per mitjà d’una provisió de data 30 de maig de 2001 es van admetre a tràmit els recursos de cassació interposats pels procuradors esmentats i es va concedir el termini comú de 20 dies per tal que les parts personades formalitzessin les seves al·legacions. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar l’audiència del proppassat dia 2 de setembre per a la celebració de la vista, la qual va tenir lloc amb l’assistència de la lletrada Sílvia Giménez Salinas y la procuradora Gloria Casado Díaz per part de la recurrent, Sra. X, i també del lletrat Sr. Alberto Almanzor Nogueras y la procuradora Virginia Serrano Aires per part de l’altre recurrent, segons consta a l’acta estesa a l’efecte.

Ha estat designat ponent l' Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La Sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció Setzena) de 29 de maig de 2001 acull en part l'apel·lació interposada pel Sr. Y i rebutja del tot la de la Sra. Z i contra ella interposen ambdues parts sengles recursos, per a la resolució dels quals convé fer la següent i breu síntesi:

A) Deriva el litigi d'una demanda de la Sra. Z contra el seu fill Y2 a conseqüència del testament atorgat pel seu espòs i pare, respectivament, el Sr. Y (casualment pare i fill portaven els mateixos nom i cognoms). El Sr. Y (pare) morí el 9 de novembre de 1956, havent atorgat testament pel qual llegà l'usdefruit de les seves finques, rústiques i urbanes, a la Sra. Z., així com la propietat de determinades finques i negoci de venda de vi a la seva filla Sra. X, i va fer hereu el seu fill Y2 de "todos sus restantes bienes muebles e inmuebles, derechos créditos, acciones presentes y futuros".

Segons declara provat la sentència combatuda, "desde el primer momento el hijo Sr. Y2 se encargó de la gestión y explotación de las fincas, destinadas principalmente a viña y elaboración de vinos. La Sra. Z se quedó viviendo en la masía con el hijo y su familia y se desentendió por completo de la explotación y no pidió en ningún momento la rendición de cuentas ni de los beneficios de la misma" (fol. 109). Ha sido en fecha reciente cuando ha cambiado su actitud y, considerando que su hijo ha venido ejercitando durante todos estos años el usufructo en su nombre a título de mandatario, ha iniciado actuaciones tendentes a que le rindan cuentas del usufructo y le abonen los rendimientos y beneficios líquidos de la explotación".

El Sr. Y no només s'oposà a l'esmentada demanda, sinó que, al seu torn, formulà reconvenció, sol·licitant que es declarés extingit l'usdefruit referit, per usucapió en haver actuat com a amo els darrers 41 anys, en els quals ni feu cap rendició de comptes ni lliurà cap fruit de les finques.

B) La sentència combatuda desestima la demanda reconvencional en considerar no usucapit i sí vigent l'usdefruit a favor de la mare, qualificant l'actuació del seu fill com la pròpia d'un mandat tàcit. Desestima, però, també, la demanda principal amb el fonament que "resulta perturbador y abusivo el cambio de actitud experimentado por la actora y, por tanto, la pretensión de rendición de cuentas desde el inicio de la relación. Lo único que resulta admisible por no ir contra sus propios actos y contra su renuncia abdicativa, es la petición de rendición de cuentas con efectos futuros, desde el momento en que exteriorizó su voluntad contraria a la práctica inveterada, es decir, desde el 14-1-1997". Malgrat tal declaració, no es fa cap pronunciament condemnatori perquè "por un defectuoso enfoque de la cuestión por parte de la actora resulta que dicha fecha de 14 de Enero de 1997, que para nosotros sería en todo caso la del inicio de la rendición de cuentas, es para ella precisamente la que marcaría el final de la referida obligación, por lo que, en aras al principio de congruencia no puede accederse a la pretensión así fromulada".

C) Cal només afegir que, en el curs de la present cassació ha mort la demandant, fet que ha provocat la seva successió processal a favor de la Sra. X, atès que aquella atorgà testament en el qual disposà que "instituye heredera universal de todos sus bienes presentes y futuros a su citada hija X, siendo deseo de la testadora que su hija disfrute de todos los derechos del usufructo que dimanan de la herencia de su difunto esposo y que se le liquiden todos los réditos de dicho usufructo que no le han sido satisfechos en vida".

 Segon. Recurs formulat per la Sra. Montserrat Torné Ferret.

I. Primer motiu:

a) Es denuncia, a l'empara del nº 3 de l'art. 1692 de la LEC de 1881, la infracció de normes reguladores dels actes i garanties processals que han produït indefensió; es concreta en el fet que, havent estat admesa una prova pericial en primera instància i no havent-se pogut practicar per causa no imputable al litigant, la denegació per part de l'Audiència Provincial de la seva pràctica fou contrària a dret.

b) Encara que aquest motiu presenta una estructura defectuosa per falta, en el seu encapçalament, de cita concreta de precepte infringit, amb l’al·legació genèrica que "se ha producido un quebrantamiento de las formas esenciales del juicio por infracción de las normas reguladoras de los actos y garantías procesales, produciéndose indefensión..." no és menys cert que en el seu desenvolupament es fa expressa referència a la vulneració de l'art. 862 de la LEC, cosa que, des de la perspectiva antiformalista que guia l'actuació d'aquest Tribunal, s'ha de considerar suficient, malgrat que tampoc es delimiti l'apartat de l'esmentat ordinal infringit, ja que fàcilment es dedueix de l'argumentació del recurrent que no pot ser altre que el seu epígraf 2n.

c) L' admissió del motiu no mena, però, al seu acolliment, ja que el recurrent no esgotà les possibilitats d’esmena de la pretesa infracció mitjançant el recurs ordinari de quà disposava, per la qual cosa mal pot intentar reparar-ho ara a través d'un recurs extraordinari com el present. En supòsit idèntic té dit la Jurisprudència que el litigant “...solicitó recibimiento a prueba en la segunda instancia... siéndole denegado por auto que no fue recurrido, de manera que se produjo un aquietamiento... y el auto denegatorio quedó firme al no haberse impugnado en súplica, como prevé el art. 867 de la Ley de Enjuiciamiento Civil, sin que, por tanto, se agotasen las posibilidades defensivas en la instancia, que conducen a la apertura de la casación en el supuesto del art. 1692-3º..... y siendo la justicia rogada, no es de apreciar la indefensión que se alega (per totes, S. del T.S. de 20 de setembre de 1995).

El motiu, doncs, ha de decaure.

II.- Segon motiu:

a) S’hi addueix, literalment, error "en la aplicación de las normas del Ordenamiento Jurídico y de la Jurisprudencia aplicables a las cuestiones objeto de debate".

Tal censura jurídica ha de claudicar pel següent:

1r) Basta l'examen de com s'ha estructurat el motiu per palesar-ne la inviabilitat. Comença sense el menor esment de precepte legal vulnerat, obligada cita que ve substituïda per la ja transcrita i genèrica afirmació, referida tant a la sentència de primera instancia com a la recorreguda. A continuació, i com si es tractés de la típica demanda inicial d'un plet, es diu que "vamos a desglosar en dos apartados diferentes los hechos objeto de debate y, por otro, la normativa aplicable", i es fa tot un seguit de consideracions, que abasten onze folis, sobre l'objecte del plet, amb cita entremig de dos articles del C. civil (art. 471 I 1964) i un de la Compilació (art. 331). Bona part d'aquest folis es dediquen a comentar els documents nous que els acompanyaven, en nombre de vint; documents de presentació extemporània i, com a tals, refusats per la Sala. Finalment, en un apartat dedicat a “Fundamentos de derecho", es tornen a reproduir els esmentats articles i es transcriu determinada jurisprudència.

2n) Resulta, doncs, nítida la presència dels següents defectes formals.

a) Es barregen en un únic motiu aspectes fàctics i jurídics, amb invocacions a prova confessòria i documental, sense cap cita d'infracció de norma valorativa de la prova, negligintse que “...la alteración de la base fáctica sólo podrá producirse como questio iuris, es decir, alegando error en su valoración, con cita de la norma hermenéutica que resulte infringida" (S. del T.S. de 5 de febrer de 1996, per totes).

b) Es fa supòsit de la qüestió, oblidant que aquest “...vicio procesal tradicionalmente así denominado... trata, como en el presente caso, de alterar algunos de los datos declarados probados, partiendo de la base de establecer como probado lo que no está declarado así" (S. del T.S. de 30 de març de 1998).

c) Fins i tot, en la mesura que la part recurrent respecta el factum de la sentència no estableix una concreta vinculació entre ell i la norma o jurisprudència invocades, negligint que l'art. 1707 de la LEC "prohíbe la mezcla en un mismo motivo de cuestiones fácticas y jurídicas o sustantivas y procesales, así como de cuestiones jurídicas heterogéneas, declarando la inadmisibilidad, por inobservancia del mismo, de los motivos que adolezcan de un patente confusionismo" ( A. del T.S. de 22 de desembre de 1998).

d) L'únic precepte de dret civil català que es cita no guarda la menor relació no ja amb hipotètiques infraccions comeses en la sentència combatuda, sinó amb l'objecte del plet, referit a un usdefruit i la consegüent rendició de comptes, per tal com l'art. 331 de la Compilació tracta d'una altra i diferent figura jurídica que és el censal.

e) Davant les referències indistintes de la recurrent a les sentències de primera instancia i d'apel·lació, no resulta sobrer recordar que el recurs de cassació es dóna únicament contra la darrera i mai contra les dues.

f) En definitiva, i com ensenya la S. del T.S. de 28 de juliol de 2000 “...la adecuada observancia de dicho art. 1707 es incompatible tanto con la cita en un mismo motivo de normas de contenido diferente, sin exponer adecuadamente la relación que guarden entre sí, como con la mezcla de cuestiones jurídicas heterogèneas (SSTS de 25 y 27 de enero y 23 de febrero del corriente año, por citar sólo tres de las más recientes). También el Tribunal Constitucional ha afirmado el especial rigor del recurso de casación en varias sentencias (así, SSTC 7/89, 29/93, 37/95 y 125/97). Y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos, en su Sentencia de 19 de diciembre de 1997 (asunto Brualla Gómez de la Torre contra España), declaró la legitimidad de exigir un especial formalismo en el recurso de casación (parágrafo 38)."

Tot això mena, doncs, a la claudicació del recurs.

Tercer. Recurs formulat pel Sr. Y

I.- Admissibilitat

Afirma la part impugnant que "siendo la cuantía de la demanda reconvencional de cuantía inestimable y siendo asimismo ambas sentencias conformes de toda conformidad, esta parte entiende que, al amparo de lo dispuesto en el art. 1687 1 b) de la LEC de 1881....procede la inadmisión del recurso". L'esmentada conformitat es situa en la circumstància que, si bé les sentències no són conformes respecte a la demanda principal, no passa el mateix en relació amb la reconvenció ja que "ambas sentencias y, en consecuencia, ambas instancias, desestiman íntegramente la demanda reconvencional formulada por D. Y". L'al·legació ha de decaure a la sola vista de la Interlocutòria de l'A.P. de 25 de juliol de 2000, que afirma que "si atendemos al valor de las pretensiones que se ejercitan, consistentes en la reclamación de los rendimientos y beneficios líquidos de la explotación de las fincas objeto de usufructo, o la extinción del propio usufructo, es evidente, como indican las partes, que se supera el límite de seis millones". Efectivament, és prou sabut que la quantia d'un plet, a efectes del límit per a l'accés cassacional a què es refereix l'article 1687.1.c de la LEC, també pot tenir-se per acreditada en supòsit de notorietat, com és el cas.

II.- Primer motiu de recurs:

S'hi invoca com a infringit l'art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, Aixa com jurisprudència d'aquest Tribunal i del Tribunal Suprem, i s’hi addueix que "habiendo poseído mi mandante la finca de autos durante más de treinta años a título de ‘amo’, ha adquirido por usucapión la plena propiedad de las fincas de autos"; conclusió que no pot compartir la Sala pel següent:

a) El recurrent situa com a fonament habilitador de la usucapió la possessió, a títol d'amo, de les finques qüestionades, dient que el Sr. Y les ha posseïdes sense rendir mai comptes a ningú i "sin que la demandante en ningún caso, durante más de cuarenta años, haya puesto objeción alguna.....".

Si bé és cert que l'art. 342 de la Compilació disposa, entre altres coses, que la usucapió dels drets reals sobre immobles tindrà lloc per la possessió en concepte d'amo pels temps de trenta anys, no ho és menys que la prescripció adquisitiva pretesa seria de la modalitat usucapio libertatis, de perfil prou diferenciat de l’ordinària.

En efecte, la doctrina està d'acord que l'usdefruit, concebut en l'època preclàssica com un dret personal, acaba convertint-se en el dret romà clàssic (i lògicament continua en el justinià) com un ius in re, que limita la plena potestas del propietari. Com a dret real pot, lògicament, usucapir-se, si bé el nu propietari, en posseir ja, i per definició, en concepte d'amo, només pot aspirar a una consolidació de les facultats dominicals ordinàries per confusió, en quedar alliberat de la càrrega limitativa del domini pròpia de tot usdefruit. L'alliberament de tal càrrega mitjançant prescripció adquisitiva serà, doncs, només possible si es posseeix, no ja en concepte d'amo, sinó en concepte de lliure de càrregues, en aplicació de la màxima tantum praescriptum quantum possessum.

En dret català, a diferència del navarrès (lletra b) de la Llei 39 de la seva Compilació del dret civil foral), no es regula expressament la usucapio libertatis, com sí va fer el Digest i el dret intermedi. Tampoc el Codi civil inclou la figura, que sí que es regula, paradoxalment, en la Llei hipotecària (art. 36).

No obstant això, en cap moment ha qüestionat la millor doctrina la vigència d'aquesta modalitat d'usucapió.

Ja BROCÀ-AMELL (Instituciones del derecho civil catalàn vigente) diu que "no prescribirá el pleno dominio quien lo tenga limitado por la reserva de que parte del mismo derecho exista a favor de otras personas, mientras no haga pública su voluntad de tener la cosa en pleno dominio, ni mientras no niegue el derecho reservado..."

Aquesta negació resulta essencial per la posada en marxa del mecanisme adquisitiu, de tal manera que, segons ROCA SASTRE "la posesión en concepto de libre envuelve por sí misma un ‘acto obstativo’ al ejercicio del derecho real".

En aquest mateix sentit recorda BORRELL que "no puede usucapir ....quien tenga atribuido un derecho personal o real distinto del que se pretende usucapir. Conviene recordar que un condueño no puede adquirir la posesión exclusiva de la cosa común por un mero acto de voluntad, sino por un acto obstativo a la posesión del condómino y lo mismo cabe decir del coheredero". PLANIOL i RIPERT, amb referència al desús de trenta anys (art. 617 del Code) assenyalen com a primer requisit per a la usucapió que "el desuso supone un defecto de ejercicio del usufructo completo; un uso parcial, aun cuando sea abusivo basta para impedir la extinción del derecho".

Però és més; en supòsits com el present, doctrina ja moderna té dit que per a la usucapió de què es tracta cal que el beneficiat "haya poseído la cosa en concepto de dueño como libre de gravamen (usucapio libertatis)" i que qualsevol tipus d'ús és suficient per impedir la usucapió, de tal manera que n'hi ha prou que l'usufructuari "realice alguno para que haya uso y se evite la pérdida del derecho, no importando que tal uso sea parcial o incompleto (como si el gozante ha percibido sólo una parte de los frutos o se ha limitado a poseer la cosa)".

b) En aquest particular de la usucapió, la sentència de l'A.P. confirma la de primera instància, si bé per un fonament jurídic diferent. En primera instància es desestimà la usucapió atès que " la Sra. X. no ha prescrito su derecho de usufructo universal, puesto que ha vivido en la masía de Vallformosa hasta el año 1995". La sentència de l'A.P. afirma, en canvi, que " no resulta decisivo el criterio del uso", i afegeix que "lo realmente relevante es que el demandado Sr. Y hubiera realizado algún acto de oposición o rechazo al derecho de usufructo de su madre", afegint-se, amb valor de fet provat, que tal acte obstatiu no s'ha produït.

En realitat, però, no existeix antinòmia entre les dues ratios dels respectius pronunciaments, sinó mera acumulació argumental, ja que la pretensió adquisitiva, tal com suara s'ha exposat, havia de fracassar, tant per una raó com per l’altra.

Per la resta, no pot atendre's la petició de la recurrent pertocant a l'aplicació analògica de l'art. 316 de la Compilació, no només per haver estat derogat tal ordinal per la Llei 61/1990, de 16 de març, de censos, sinó pel constrenyiment de la capbrevació a l'àmbit merament emfitèutic, que és tant com dir que tal institució, lluny de tenir cap força expansiva, constitueix un simple residu històric dels no menys residuals drets emfitèutics, supòsit ben distint de l'actualitat, vigència i vitalitat social de l'usdefruit.

c) Per últim cal recordar que, en contra del Sr. Y. jugaria "la presunción de disfrute en el mismo concepto en que adquririó la posesión mientras no se pruebe lo contrario" (S. del T.S. de 25 d’octubre de 1995, per totes), "siendo reiterada la doctrina jurisprudencial conforme a la cual la inversión del concepto posesorio ha de basarse en actos inequívocos" (S. del T.S. de 1992), no havent tampoc demostrat el Sr. Y en quin moment es produí tal pretesa inversió del concepte possessori, per a novar la seva condició de mandatari per la de posseïdor amb concepte de lliure de càrregues, amb l'específic ànim extintiu de l'usdefruit, ja que també és sabut que "los actos posesorios tolerados son indiferentes a la posesión como hecho con trascendencia jurídica” (STS de 26 d’octubre de 1984).

Tot això mena, doncs, a la claudicació d'aquest primer motiu de recurs.

III.- Segon motiu de recurs:

No altra alternativa espera a aquest motiu, en el qual es cita com a infringit l'art. 359 de la LEC en relació amb els números 2 i 4 de l'art. 693 de la mateixa Llei, art. 342 i 344 de la Compilació i determinada jurisprudència.

S'addueix que tant la sentència de primera instància com l'ara combatuda són incongruents. Sense fer aquesta Sala la menor referència a la Resolució primerament citada (seria repetitiu haver de tornar a assenyalar quina sentència és la recorreguda i quina, per definició, no pot ser-ho), cal indicar que la incongruència de la sentència de l'A.P. es situa en la circumstància que, havent-hi conformitat sobre el fet que el Sr. Y "ha venido disfrutando de las fincas en cuestión a título de dueño, no se ha declarado que ha usucapido tal derecho...".; a això s’afegeix que "estando de acuerdo las partes en la exposición fáctica objeto de la demanda, la sentencia debe ser congruente por imperativo legal".

El motiu ha de decaure perquè:

a) Difícilment es pot considerar només fàctica l'afirmació que el Sr. Y "ha venido disfrutando de las fincas a título de dueño", per tal com conté una valoració jurídica (la de la titularitat dominical).

b) De cap manera s'ha produït en el cas el desajustament que es postula, ni menys encara una alteració dels fets en els quals estiguessin conformes les parts. És cert que el plet s'ha caracteritzat precisament per un elevat grau de consens entre els litigants pel que fa a alguns aspectes de la dita realitat fàctica. Ben diferents han estat, en canvi, les respectives posicions sobre les conseqüències jurídiques que s’han d’extraure d’aquesta realitat de fet, havent optat la Sala d'instància, en ús de la seva sobirania (iura novit curia), per les tesis jurídiques que ha considerat escaients, procés del tot correcte i del qual mai es podria derivar incongruència de cap classe (ni infra, ni ultra ni extra-petita).

c) S'ha de recordar que la ratio de la congruència és evitar la infracció del principi de contradicció o del dret de defensa en cas que es produeixin "excesos, aminoraciones o desviaciones sobre lo que no ha habido debate y oposición" (S. del T.S. de 2 de novembre de 1993) i que els tribunals "no tienen que ajustar los razonamientos que motivan la respuesta judicial a las alegaciones de carácter jurídico que aduzcan las partes, por lo que pueden basar sus decisiones en fundamentos jurídicos distintos" (S. del T.S. de 9 de febrer de 1998), que és el que aquí ha ocorregut.

El motiu, doncs, ha de decaure.

IV.-Tercer motiu de recurs:

Pocs comentaris mereix el darrer motiu de recurs, en el qual també es cita com a infringit l'art. 359 de la LEC en relació amb l'art. 677 del C.Civil i 102 de la Compilació catalana, així com determinada jurisprudència, perquè es formula només ad cautelam i amb l'exclusiva finalitat que "caso de casarse la sentencia y prosperar la de Primera Instancia, en ningún caso serían objeto de usufructo las empresas en las que participa mi principal". No havent-se esdevingut així, no cal, en conseqüència, abordar el motiu, ni emetre el menor pronunciament sobre el particular, que queda, doncs, imprejutjat, cosa que fa innecessària la decisió sobre si s'està o no davant una qüestió nova, com postula la part impugnant del recurs en afirmar que "jamás se ha discutido durante la litis, ni en primera ni en segunda instancia, cuál es el contenido, la extensión y el alcance del derecho de usufructo de Dña. Z".

 Quart. Costes

La desestimació d'ambdós recursos comporta, d'acord amb l'art. 1715.2 de la LEC, la imposició de les costes d'aquesta alçada a cada un dels recurrents i el pagament de la meitat pel que fa a les comunes, amb pèrdua dels dipòsits constituïts. Atesos els preceptes legals esmentats i altres d'aplicació, La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 DECIDEIX

Que desestima els recursos de cassació interposats per les representacions de la Sra. X i el Sr. Y contra la Sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 16ª) de 29 de maig del 2000, en el rotlle d'apel·lació núm. 830 /99-A, derivat del judici de menor quantia núm. 119/97 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Vilafranca del Penedès, amb imposició de les costes d'aquesta alçada a cada una de les parts recurrents i de les comunes per meitat i amb pèrdua dels dipòsits constituïts.

Així ho pronunciem, manem i signem.

 Presidente:

Excmo. Sr. D. Guillermo Vidal i Andreu

Magistrados:

Ilmo. Sr. D. Ponç Felíu i Llansa

Ilmo. Sr. D. Lluís Puig i Ferriol

Dada cuenta; por presentado el anterior escrito del procurador Sr. Montero; únase a las

actuaciones de referencia, dése a la copia el destino legal; y,

 

HECHOS

Único. En fecha 11 de octubre pasado tuvo entrada en la Secretaría de esta Sala Civil un escrito del procurador Sr. Montero Brusell, actuando en nombre y representación de D. Y., en el que solicitaba se procediese a la aclaración de la Sentencia dictada por la Sala Civil de este Tribunal Superior en fecha 1 de octubre, en los términos señalados en el mismo.

 

RAZONAMIENTOS JURÍDICOS

Único. Dos son las cuestiones que plantea la representación de D. Y acerca de la aclaración de la Sentencia de autos, referidas, respectivamente, a: 1) Se señala que en la primera página de dicha resolución se reseña que D. Alberto Almanzor Nogueras llevaba la defensa de D.ª X y la letrada D.ª Silvia Giménez-Salinas Colomer dirigía a D. Y, siendo así que existe una inversión de nombres.

Al ser ello exacto, ha de procederse pues a la corrección de este mero error material de transcripción, acogiendo en este particular la aclaración recabada.

2) La otra aclaración atañe al depósito que constituyó el recurrente para la interposición de esta alzada, aduciéndose que existe error al acordar esta Sala la pérdida del mismo; error, sin embargo, inexistente, atendido que, como señala abundantísima jurisprudencia, toda “reconvención tiene substantividad propia” y además tiene “el carácter de demanda autónoma e independiente, aunque acumulada en el mismo proceso que la principal, por lo que ha de regir para la misma el principio del vencimiento que consagra el art. 523 LEC, por lo que habiendo sido desestimada totalmente dicha reconvención, la Sala a quo debió imponer al demandado (actor reconvencional) las costas ... “ (por todas, S. del T.S. de 27 de octubre de 1992).

Tal criterio del Alto Tribunal resulta aplicable en el caso en el que el actor reconvencional vio desestimadas sus pretensiones tanto en primera como en segunda instancia, motivo por el cual, al recurrir venía obligado a constituir el mencionado depósito y, al desestimarse en esta alzada sus pretensiones, deviene consecuencia obligada la pérdida del mismo.

Ello evidencia que nada hay que aclarar en dicha resolución con respecto a tal segundo pedimento.

Vistos los preceptos legales de aplicación al caso,

La Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña

 

ACUERDA

Aclarar la Sentencia de fecha 1 de octubre del presente año 2001 en el solo sentido de enmendar el error material acerca de los letrados directores de los litigantes, debiéndose sustituir la mención a los mismos obrante en dicha resolución por la correcta referencia de que D.ª Silvia Giménez-Salinas Colomer actuó como letrada directora de D.ª X y que D. Alberto Almanzor Nogueras actuó como letrado director de D. Y, con desestimación del segundo pedimento deducido.

Así lo acuerda la Sala y firman el presidente y los magistrados citados al margen; doy fe.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda