Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de juliol de 2001
núm. 24/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
Presidenta:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Magistrats:
Il·lm. Sr. Lluís
Puig i Ferriol
Il·lm. Sr. Ponç Feliu i LLansa
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 18/2001 contra la Sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de
Barcelona, en el rotllo 112/99, com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 38/96 seguides davant el Jutjat de
1a Instància núm. 6 de Reus. X ha interposat aquest recurs
representada pel procurador Jordi Bassedas Ballus i defensada pel lletrat
Joseph Just i Sarobé. És part contra la qual es recorre Y, SL,
representada pel procurador Joseph Puig Olivet-Serra i defensada pel lletrat
Francisco Rodon Ibarz.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels Tribunals
Sr. Just, que va actuar en nom i representació de Y, SL, va
formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 38/96 del Jutjat
de 1ª Instància núm. 6 de Reus contra la societat X Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 30 de març
de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que
estimando parcialmente las demandas formuladas por el Procurador Sr. Just en
nombre y representación de Y, SL, y por la Procuradora Sra. Monné en nombre
y representación de X, debo condenar y condeno a X a pagar
a Y la cantidad de 1.603.314 Ptas. Más los intereses legales desde la
demanda hasta el día 15 de marzo de 1996. Y debo condenar y condeno a Y a
entregar a X la totalidad del aceite retenido propiedad de este último.
Debo desestimar y desestimo la
reconvención formulada por X. Cada parte pagará las costas causadas a su
instancia y las comunes por mitad”.
Segon.
Contra aquesta Sentència,
ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre en
ambdós efectes i que es va susbstanciar a la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 4 de setembre
de 1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que debemos declarar y
declaramos haber lugar al recurso de apelación interpuesto por Y, SL, y
desestimamos íntegramente el interpuesto por X, contra la
sentencia dictada en 30 Marzo 1999, por el Juzgado de 1ª Instancia nº 6 de
Reus, cuya resolución revocamos en el sentido de:
a) Estimar íntegramente la
demanda deducida por Y, SL, condenando a X, al pago de la cantidad de
1.603.314.- ptas más los intereses legales desde la demanda así como los
gastos de depósito a determinar en ejecución de sentencia.
b) Desestimar la pretensión
deducida por X, sobre la oposición a la retención efectuada,
manteniendo esta garantía hasta el pago de la obligación que la originó y
los gastos de depósito que se fijen, salvo que se afiance en cuantía
suficiente.
c) Desestimar asimismo la
reconvencion deducida por X, sobre daños y perjuicios. d) Imponiendo a
X, las costas de primera instancia, de demanda y reconvención. Sin
imposición de costas del recurso de apelación interpuesto por Y, SL,
imponiendo a X, las costas de su recurso al ser desestimado
íntegramente”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador dels tribunals José Farré Lerín, en nom i representació de X, va interposar recurs de cassació. La Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Tarragona va dictar una interlocutòria, la part dispositiva de
la qual diu el següent: “DECIDIMOS: denegar la preparación del recuso de
casación anunciado por el Procurador D. José Farré Lerín en representación
de la Mercantil X, y líbrese testimonio de esta resolución que le será
entrega para que pueda recurrir en queja ante la Sala Civil del Tribunal Superior de
Justicia de Cataluña”. Contra aquesta resolució es va recórrer en queixa
davant aquesta Sala, que va dictar una Interlocutòria de data 5 de febrer de
2001, la part dispositiva de la qual diu:
“La
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ACORDÀ: Estimar el
recurs de queixa interposat pel procurador Sr. Jordi Bassedas Ballús en nom
i representació de l’entitat X, contra la interlocutòria de data 28
d’octubre de 2000 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Tarragona, en el Rotllo d’apel·lació número 112/9, que denegava la
preparació del recus de cassació, i per tant declarar admisible el recurs de
cassació que la interlocutòria que es recorre havia denegat”.
Amb data 4 d’abril de 2001, la
Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona va dictar una altra
interlocutòria amb la següent part dispositiva: “La Sala acuerda. Tener por
preparado el recurso de casación interpuesto por el procurador D. Josep
Farré Lerín en nombre de X, contra la Sentencia dictada en esta Sala
con fecha 4 de setiembre de 2000 en Apelación núm. 112-99 menor quantia
38-96 de REUS 6. Remítanse al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña los
autos originales y el rollo de apelación en el plazo de cinco días:
Emplácese a las partes para comparecencia ante dicho Tribunal en el plazo de
treinta días”.
Quart.
El procurador dels tribunals
Jordi Bassedas Ballús, en nom i representació X, va fonamentar el seu
recurs de cassació en un únic motiu a l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC de
1881 i d’acord amb l’article 1707 de la LEC de 1881. Considera que les
normes infringides són:
I. La llei catalana 22/1991,
sobre garanties possessòries sobre cosa moble, en particular llurs articles
3 i 4, en relació amb la seva disposició transitòria, i l’article 1 i la
disposició final 8ª de la Compilació del dret civil de Catalunya (redactats
per la Llei 13/1984).
II. Els articles 710 i 702 de
la LEC de 1881, en relació amb l’article 688 de la mateixa norma.
III. L’article 1242 del Codi
civil, en relació amb els articles 610 de la LEC de 1881 i els articles 340
i 874 de la mateixa LEC.
IV. L’article 1225 del Codi
civil en relació amb l’article 1218.2 del mateix Codi civil i l’article
604.2 de la LEC de 1881, i l’article 1232 del Codi civil en relació amb
l’article 580 de la LEC de 1881.
Cinquè.
Per mitjà d’una provisió de
data 15 de maig de 2001, es va tenir per interposat aquest recurs de
cassació i es va acordar passar les actuacions al Ministeri Fiscal amb la
finalitat del que preveuen els art. 1709 i 1731 de la LEC, el qual va emetre
informe amb data 5 de juny de 2001. Per mitjà d’una provisió de data 14 de
febrer de 2001 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat pel
procurador dels tribunals. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació es va
assenyalar l’audiència del proppassat dia 16 de juliol per a la celebració
de la votació i deliberació, la
qual va tenir lloc Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La demanda que originà el
recurs de cassació que correspon resoldre a aquest Tribunal, datada el 2 de
febrer de 1996, fou entaulada per l’entitat Y, SA, contra l’entitat X. S’hi demanava la condemna de la demandada al pagament de un milió sis-centes
tres mil tres-centes catorze pessetes per mor d’un incompliment contractual,
i també al rescabalament dels danys i perjudicis produïts per mor de
l’exercici d’un dret de retenció que l’actora, segons deia, s’havia vist
obligada a exercir sobre una sèrie de mercaderies. En la demanda la demandant
explicava que, a conseqüència d’un contracte anomenat
maquila,
que havia unit ambdues litigants i que consistia que la demandada lliurava a
l’agent matèries primeres per tal que fossin transformades i obtenir gènere
manufacturat, la demandada li devia la quantitat reclamada.
També relatava l’agent que, per
virtut de la manca de pagament del treball executat com a conseqüència del
susdit contracte, s’havia vist obligada a retenir el producte manufacturat,
amb empara al que preveu la Llei catalana de 22 de novembre de 1991.
La demandada X, també
presentà demanda datada a 3 de juny de 1996 contra Y. En aquesta demanda X, sol·licitava la declaració que no era conforme a la llei el dret de
retenció exercit per Y, SA. Aconseqüència d’aquesta il·legalitat del
dret de retenció exercit, X, pretenia la recuperació del gènere
indegudament retingut o, subsidiàriament, del seu valor, que xifrava en la
quantitat aproximada de 8.900.000 pessetes. També en la mateixa demanda X, pretenia el pagament d’una quantitat en concepte de danys i perjudicis
produïts pel dret de retenció il·legal, conformats per una quantitat com a
dany emergent i una altra com a lucre cessant, que s’hauria de fixar en el
període d’execució de sentència.
La demanda primerament
presentada (per Y, SA, contra X) fou contestada per X, que
al·legà que les entitats litigants estaven vinculades per una relació de
“comptecorrent”, en virtut de la qual s’havien de compensar les quantitats
que recíprocament es devien, cosa que, segons el seu parer, provocava
l’existència d’un romanent a favor de X, de 3.256.402 pessetes. A la
contesta s’hi afegia una reconvenció en la qual es demanava la condemna de
l’entitat Y, SA, al pagament dels danys i perjudicis provocats per
l’execució defectuosa del contracte entre les litigants, en una quantia que
es determinaria en l‘execució de la sentència.
La sentència dictada en primera
instància titllà de contrari al que preveu la llei el dret de retenció
exercit per Y a l’empara de la Llei catalana de garanties possessòries
sobre cosa moble. Així mateix valorà com a provat el fet que X, devia
a Y la quantitat d’1.603.314 pessetes. En canvi, considerà no provada la
relació de compte-corrent adduïda per X i, per tant, rebutjà el pagament
per part d’A. dels 3.256.402 pessetes. Finalment, el jutge de primera
instància tampoc va considerar provada l’execució defectuosa per part
d’Y de part del contracte, per la qual cosa va rebutjar també la
reclamació de danys i perjudicis feta per X.
Consegüentment amb l’anterior,
la Sentència de Primera Instància condemnà X a pagar a Y 1.603.314 pessetes, i a
Y a entregar a X el producte retingut (concretament oli).
Per altra banda rebutjà la demanda de reconvenció formulada per X Contra aquesta resolució ambdues litigants hi interposaren recurs d’apel·lació,
dels quals fou estimat el presentat per Y i rebutjat el sostingut per X. Així, la sentència que ara es combat va estimar íntegrament la demanda
presentada per Y i va condemnar X a pagarli 1.603.314 pessetes, i, també,
va rebutjar els interessos de X encaminats a obtenir la devolució de l’oli
retingut per Y, devolució que quedava postergada al moment que es
pagués la quantitat objecte de condemna i les despeses de dipòsit. Finalment
va rebutjar íntegrament la demanda de reconvenció esgrimida per X.
Segon.
El recurs de cassació és
desenvolupat per la part recurrent en el que anomena “únic motiu”, en el
qual es denuncia infracció de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència
aplicable per tal de resoldre les qüestions objecte del debat; concretament,
el recurs s’esgrimeix íntegrament a redós de l’article 1692.4 de la LEC de
2000.
Seguidament la part recurrent
especifica quines són les normes que considera infringides, i d’això es
desprèn que, en realitat, es plantegen quatre motius de recurs. El primer
motiu de recurs a l’empara del precepte susdit denuncia infracció dels
articles 3 i 4 de la Llei catalana sobre garanties possessòries sobre cosa
moble, que són relacionats amb les disposicions transitòria i final de la
Compilació catalana.
El desenvolupar el motiu del
recurs la part recurrent descriu el que anomena “profunda modificació del
dret civil català i del dret comú”, per tal de fer ressaltar que el dret
català ha deixat de ser, segons el seu parer, “una especialitat foral” per
convertir-se en un dret civil amb substantivitat pròpia. En concret, la part
que recorre vol fer veure, pel que afecta el dret de retenció català, que es
configura com una institució pròpia i tècnicament acabada, dotada d’una
regulació completa que exclou l’aplicació del Codi civil.
La part que recorre transcriu a
la lletra el contingut de l’article 3 de la Llei catalana sobre garanties
possessòries sobre cosa moble, a saber: “el posseïdor de bona fe de cosa
aliena que l’hagi de lliurar a una altra persona pot exercir el dret de
retenció en garantia del pagament dels deutes a què fa referència l’article
4“.
I també de part de l’article 4:
”les obligacions que originen el dret de retenció són... c) la retribució de
l’activitat realitzada per raó de la cosa, per encàrrec del posseïdor
legítim, sempre que hi hagi hagut un pressupost acceptat i que l’activitat
realitzada s’hi adeqüi”.
La part recurrent, amb l’empara
de la normativa esmentada, vol fer veure que el dret de retenció regulat per
la llei catalana té un caràcter notòriament més restrictiu que el reconegut
en l’article 1600 del Codi civil, que cal recordar que diu: ”el que ha
ejecutado una obra en cosa mueble tiene el derecho de retenerla en prenda
hasta que se le pague”.
També vol fer palès, la part
que recorre, que el dret de retenció de la norma catalana és, segons diu,
molt formal, cosa que, al seu entendre, es deriva del paràgraf segon de
l’esmentat article 4 quan diu que “el retenidor ha de comunicar notarialment
al deutor i al propietari si fos un altre, la decisió de retenir, la
liquidació practicada i la determinació de l’import de les obligacions
precedents. Aquests poden oposar-s’hi judicialment durant el termini de tres
mesos, a comptar des de la data de la notificació”.
La part recurrent, tot seguit
denuncia el fet que, al seu entendre, el dret de retenció exercit per Y,
SA, no s’ajustà a la normativa catalana, cosa que, segons diu, ha de conduir
a declarar que aquest dret és il·legal, motiu pel qual s’haurien d’estimar
les pretensions de X, en el sentit que Y, SA, ha de tornar immediatament el gènere retingut.
La sentència dictada per
l’Audiència raona que l’exigència de la comunicació notarial de què parla
l’article 4 de la Llei no té caràcter constitutiu. Segons diu l’Audiència,
la finalitat de la comunicació notarial és el coneixement per part del
deutor del dret de retenció i del deute que l’origina, i determina
l’efectivitat del dret als efectes de oposar-s’hi i, si és el cas, de
substituir la cosa retinguda per una altra garantia real o fiançament
solidari d’entitat de crèdit... (art. 7 de la Llei catalana).
És cert, tal com posa en relleu
la part recurrent, que la regulació per part de la llei catalana del dret de
retenció ha suposat una inversió de tot el panorama conegut fins al moment.
La llei catalana s’aparta de la regulació del Codi civil i els seus
preceptes han de ser interpretats d’acord amb el seu específic tarannà.
De l’exposició de motius de la
llei se’n deriva que el dret de retenció és un dret de carácter real i que
és el retenidor qui determina unilateralment (en principi, és clar) la
procedència del dret i l’import del deute. El retenidor es pot negar, tant
davant del deutor com davant de qualsevol tercer, a la restitució de la cosa
retinguda fins que no se li pagui el deute que va originar el dret; per tant,
es tracta d’un dret eficaç
erga omnes.
Tal com està redactat l’article
4 de la Llei sobre garanties possessòries sembla oporto mantenir la tesi
seguida per l’Audiència. El fet és que aquest article, en el paràgraf segon,
no determina en quin termini el retenidor ha de comunicar notarialment al
deutor i al propietari de la cosa (si fos un altre) la decisió de retenir,
la liquidació practicada i la determinació de les obligacions precedents.
Aquesta indeterminació juga a favor de la tesi de l’Audiència, ja que res no
es diu en el sentit que no sigui vàlid el dret de retenció fins al moment en
què es faci realitat la notificació notarial.
De fet, es desprèn de la
lectura del precepte qüestionat que la notificació notarial té per objectiu
el coneixement per part del deutor dels fets que han conduït a la retenció
de la cosa moble de la seva propietat (o d’un tercer, si s’escau). Aquest
coneixement li ha de permetre oposarse al deute i, òbviament, a la retenció
efectuada, o , si escau, substituir la cosa retinguda.
Però si el deutor és coneixedor
de l’import del deute i de les circumstàncies de la retenció de què parla
l’article 4, no hi ha motius per pensar que el deutor s’ha vist privat sigui
de defensar-se de la retenció, sigui de substituir la cosa retinguda, i res
no justifica l’exigència de la notificació notarial amb efectes constitutius
del dret.
Tal com posa en relleu la
sentència dictada per l’Audiència en el cas debatut, X, era coneixedor
tant de l’origen com de l’import del deute, i tot i així no el feu efectiu
en cap moment (fins que es presentà la demanda); per tant no se li produeix
cap indefensió pel fet d’estimar ben constituït el dret de retenció
discutit.
Autoritzada doctrina que s’ha
centrat en l’estudi de la LGP, ha remarcat que amb l’exercici del dret de
retenció es produeix una inversió del concepte possessori, ja que el
posseïdor de bona fe que fa ús d’aquesta facultat legal comença a posseir en
concepte de retenidor. Diu l’esmentada doctrina que l’exercici del dret de
retenció sense observança dels requisits previstos en l’article 4.2 de la
LGP, suposa la privació de la plenitud dels efectes que dispensa el
legislador, ja que no gaudiria d’eficàcia enfront de tercers ni es donaria
la facultat de realització del valor del bé.
En tot cas, la majoria de la do
ctrina és conforme a considerar que la notificació notarial no s’exigeix per
a la constitució del dret de retenció, que ha de quedar constituït si el
retenidor l’exerceix sobre la base dels pressupòsits que resulten dels
articles 3 i 4 de la LGP.
Corol·lari de tota aquesta
argumentació és la correcció de la tesi seguida per l’Audiència, que no
satisfà els interessos de la part recurrent adduïts en el primer motiu de
recurs, que, consegüentment, s’ha de rebutjar.
Tercer.
En el que suposa el segon motiu
del recurs, la part recurrent invoca la infracció dels articles 702 i 710 de
la Llei d’enjudiciament civil i també de l’article 688 de la mateixa norma.
Quant a aquest motiu de recurs
escau, com a qüestió preferent, posar en relleu que la cita com a
infringides únicament de normes processals (excepció feta de les normes
relatives a la càrrega de la prova) suposa que el recurs s’hauria de fer
valer per la via del número 3 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament
civil, ja que, en cas d’infracció de normes procedimentals, el que escau és,
en principi, anul·lar tot el que s’hagi fet després de la infracció
denunciada.
Però d’acord amb la doctrina
d’aquesta Sala en el sentit que el defecte de tècnica procesal només ha de
ser rellevant quan no permeti la decisió del recurs, sigui necessària una
especial activitat discursiva per part del Tribunal o hi hagi risc
d’indefensió, i per mor del principi
pro accione,
escau l’anàlisi del motiu.
El que denuncia la part
recurrent és el fet que la sentència de l’Audiència, pel que fa a la
reclamació per part de X, de la quantitat de 3.256.402 pessetes,
basada en l’existència d’una situació de compte corrent, digui que hi
concorre “inviabilidad procesal del trámite en el que se ha deducido al no
haberse incluido en la reconvención”.
La part recurrent dedica bona
part del motiu de recurs a recordar l’admissió, tant pel que es coneix com
jurisprudència menor com per part del Tribunal Suprem, de la possibilitat de
reconvenir tàcitament. Aquesta possibilitat de reconvenció tàcita, que és
eradicada per la LEC de 2000, fou acceptada de forma quasi unànime per la
doctrina i jurisprudència, i no concorre cap especialitat (com seria
indefensió de la part contraria) que aconselli considerar com no plantejada
la reclamació dels més de tres milions de pessetes per part de X.
De totes maneres, una simple
lectura de la sentència de l’Audiència permet endevinar que no hi concorre
infracció dels articles esmentats de la norma processal, ja que no és cert,
contràriament al que pretén la part recurrent, que l’Audiència hagi rebutjat
la reclamació de X, per un plantejament processal defectuós.
En la sentència de l’Audiència
queda palès que el rebuig de la reclamació obeeix a la manca d’activitat
probatòria suficient per part de X, per tal de portar l’Audiència a
formar convicció sobre el fet que entre les dues entitats litigants hi havia
una situació de compte corrent per mor de la qual Y, SA, deu a X, més
de tres milions de pessetes.
El rebuig de la reconvenció
tàcita es deriva de l’article 1214 del Codi civil, per manca de prova dels
fets constitutius, i això suposa un tema de fixació del
factum
que queda fora de l’àmbit
cassacional, atès que la part recurrent no denuncia arbitrarietat o
irraonabilitat en l’apreciació de la prova.
Tota aquesta argumentació fa
decaure el segon motiu de recurs.
Quart.
En el tercer motiu de recurs
articulat per la mateixa via processal que els anteriors, la part que
recorre denuncia infracció dels articles 1242 del Codi civil, en relació amb
els articles 610, 340 i 874 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881.
En primer lloc cal posar en
relleu la defectuosa tècnica cassacional seguida pel recurrent, per la
mescla de preceptes processals que haurien de ser encarrilats per la via del
paràgraf tercer de l’article 1692 de la LEC i d’altres que fan referència a
la prova pericial. Però, en virtut del principi
pro accione
de què suara és parlava, escau
una breu anàlisi del motiu de recurs.
La part que recorre insisteix
en el recurs que a la prova pericial s’hi ha d’acudir quan per poder
apreciar els fets siguin necessaris coneixements científics, artístics o
pràctics que no tingui el jutge (art. 1242 del Codi civil).
La part que recorre diu en el
recurs que, contràriament al que es raona en la sentència de l’Audiència,
amb simples operacions matemàtiques practicades prenent com a base la
documental aportada a les actuacions, hom arriba a la conclusió de
l’existència del deute en la quantia pretesa per X.
De la sentència dictada per
l’Audiència se’n treu fàcilment la conclusió que, com ja s’ha avançat, el
que manca és activitat probatòria suficient que serveixi de suport als
interesaos de X. Certament, en l’avandita sentència es parla de
necessitat de prova pericial per tal d’assolir les pretensions de X,
però aquesta afirmació sembla que obeeix més a destacar la poca claredat de
la documental aportada per l’esmentada entitat que al fet de considerar
realment que la prova pericial esdevingués requisit
sine qua non
per estimar les pretensions de
X.
Com ha declarat de forma
reiterada el Tribunal Suprem, la facultat que atorga l’article 340 de la
Llei d’enjudiciament civil (diligències per decidir millor) ha de ser usada
de forma extraordinària, ja que suposa una fallida dels principis dispositiu
i de justícia pregada, per la qual cosa només s’hi pot acudir per aclarir o
completar la prova proposada per la part i no per suplir la manca de
compliment de la seva càrrega probatòria.
Incideix en error la recurrent
quan insisteix que corresponia al jutge de primera instancia o, en el seu
cas, a l’Audiència acordar una prova pericial, per la via de les diligències
per a decidir millor (art. 340 i 874 de la LEC de 1881), si no quedava clara
l’existència del deute que defensa X. És errònia la tesi de la part
recurrent, ja que si haguessin actuat segons diu X, el jutge de
primera instància o l’Audiència haurien vulnerat el principi dispositiu pel
fet d’incidir en la contesa per defensar els interessos d’una de les parts
litigants, cosa que va contra aquest elemental principi.
Contràriament al que diu el
recurrent, si la prova presentada per X, no era suficientment clara i
forta per sustentar els seus drets, el que esqueia era rebutjar els seus
interessos, tal com feren correctament tant el jutge de primera instància
com l’Audiència, i atès que no s’ha al·legat arbitrarietat en l’apreciació
de la prova documental, decau el motiu de recurs.
Cinquè.
En el darrer motiu de recurs
esgrimit per idèntica via processal que els seus predecessors, la part
recurrent invoca infracció dels articles 1225 del Codi civil en relació amb
els articles 1218 del mateix cos legal, i de l’article 604.2 de la LEC de
1881. De la mateixa manera s’invoca infracció de l’article 1232 del Codi
civil en relació amb l’article 580 de la mateixa norma processal.
Amb aquesta via processal,
esgrimida també incorrectament ja que es barregen preceptes que fan
referència a la prova documental (art. 1218 i 1225 del Cc i 604 de la LEC) i
d’altres que regulen la confessió en judici (art. 1232 del Cc i 580 de la
LEC), la part recurrent combat l’apreciació que feu l’Audiència d’aquests
mitjans de prova sotmesos a la seva consideració.
El motiu de recurs no pot
prosperar, ja que el que vol la part que recorre es una nova valoració dels
esmentats mitjans de prova, cosa que està vedada a aquesta Sala perquè no
s’ha censurat arbitrarietat o irraonabilitat en l’apreciació de la prova.
Per la via del paràgraf 4 de
l’article 1692 de la LEC de 1881, només es pot combatre la forma de
valoració d’una prova quan es tracta d’una valoració legal o taxada.
L’article 1218 del Codi civil,
que fa referència a la prova documental pública, puposa una norma de prova
legal quan diu: “los documentos públicos ... también hacen prueba entre los
contratantes y sus causahabientes, en cuanto a las declaraciones que en
ellos hubieran hecho los primeros”.
Per la seva banda, l’article
1225 del Cc dóna el mateix valor del document públic, el de caràcter privat
una vegada reconegut. Però en el supòsit en anàlisi, com ja s’ha avançat, no
es tracta que l’Audiència hagi vulnerat cap d’aquests articles, sinó que la
part que recorre en censura una valoració que, per raons òbvies, no li
interessa.
Pel que fa a la confessió en
judici, si bé la part recurrent invoca la infracció de normes de prova
taxada, només cal una lectura del motiu de recurs per descobrir que amb
aquest suport novament es pretén una valoració de la prova de confessió i
documental que satisface els interessos de la part recurrent, tasca que està
vedada en via cassacional.
Per tot el que s’ha argumentat,
ha de decaure el motiu de recurs i amb ell tot el recurs de cassació
plantejat.
Sisè.
En virtut del que disposa
l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs
han de ser imposades a la part recurrent. Vistos els preceptes citats i
altres de general i escaient aplicació,
DECIDIM
Desestimar el recurs de
cassació interposat pel procurador dels tribunals Jordi Bassedas Ballús, en
nom i representació de X, contra la Sentència dictada amb data 4 de
setembre de 2000 per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de
Tarragona en el rotllo d’apel ·lació núm. 112/99, derivat del judici de
menor quantia núm. 38/96 del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus, amb
imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.
Notifiqueu aquesta resolució a
les parts, i feu-los saber que és ferma i que no s’hi pot interposar cap
recurs.
Retorneu les actuacions a la
Secció indicada de l’Audiència de Tarragona, amb un testimoniatge d’aquesta
resolució.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem. |
