Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de juliol de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 19 de juliol de 2001 núm. 24/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

  

Presidenta:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Magistrats:

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i LLansa

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 18/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 112/99, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 38/96 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 6 de Reus. X ha interposat aquest recurs representada pel procurador Jordi Bassedas Ballus i defensada pel lletrat Joseph Just i Sarobé. És part contra la qual es recorre Y, SL, representada pel procurador Joseph Puig Olivet-Serra i defensada pel lletrat Francisco Rodon Ibarz.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels Tribunals Sr. Just, que va actuar en nom i representació de Y, SL, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 38/96 del Jutjat de 1ª Instància núm. 6 de Reus contra la societat X Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 30 de març de 1999, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que estimando parcialmente las demandas formuladas por el Procurador Sr. Just en nombre y representación de Y, SL, y por la Procuradora Sra. Monné en nombre y representación de X, debo condenar y condeno a X a pagar a Y la cantidad de 1.603.314 Ptas. Más los intereses legales desde la demanda hasta el día 15 de marzo de 1996. Y debo condenar y condeno a Y a entregar a X la totalidad del aceite retenido propiedad de este último.

Debo desestimar y desestimo la reconvención formulada por X. Cada parte pagará las costas causadas a su instancia y las comunes por mitad”.

 Segon. Contra aquesta Sentència, ambdues parts van interposar recurs d’apel·lació, que es va admetre en ambdós efectes i que es va susbstanciar a la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència amb data 4 de setembre de 1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que debemos declarar y declaramos haber lugar al recurso de apelación interpuesto por Y, SL, y desestimamos íntegramente el interpuesto por X, contra la sentencia dictada en 30 Marzo 1999, por el Juzgado de 1ª Instancia nº 6 de Reus, cuya resolución revocamos en el sentido de:

a) Estimar íntegramente la demanda deducida por Y, SL, condenando a X, al pago de la cantidad de 1.603.314.- ptas más los intereses legales desde la demanda así como los gastos de depósito a determinar en ejecución de sentencia.

b) Desestimar la pretensión deducida por X, sobre la oposición a la retención efectuada, manteniendo esta garantía hasta el pago de la obligación que la originó y los gastos de depósito que se fijen, salvo que se afiance en cuantía suficiente.

c) Desestimar asimismo la reconvencion deducida por X, sobre daños y perjuicios. d) Imponiendo a X, las costas de primera instancia, de demanda y reconvención. Sin imposición de costas del recurso de apelación interpuesto por Y, SL, imponiendo a X, las costas de su recurso al ser desestimado íntegramente”.

 Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals José Farré Lerín, en nom i representació de X, va interposar recurs de cassació. La Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona va dictar una interlocutòria, la part dispositiva de la qual diu el següent: “DECIDIMOS: denegar la preparación del recuso de casación anunciado por el Procurador D. José Farré Lerín en representación de la Mercantil X, y líbrese testimonio de esta resolución que le será entrega para que pueda recurrir en queja ante la Sala Civil del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña”. Contra aquesta resolució es va recórrer en queixa davant aquesta Sala, que va dictar una Interlocutòria de data 5 de febrer de 2001, la part dispositiva de la qual diu: La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ACORDÀ: Estimar el recurs de queixa interposat pel procurador Sr. Jordi Bassedas Ballús en nom i representació de l’entitat X, contra la interlocutòria de data 28 d’octubre de 2000 dictada per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona, en el Rotllo d’apel·lació número 112/9, que denegava la preparació del recus de cassació, i per tant declarar admisible el recurs de cassació que la interlocutòria que es recorre havia denegat”.

Amb data 4 d’abril de 2001, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona va dictar una altra interlocutòria amb la següent part dispositiva: “La Sala acuerda. Tener por preparado el recurso de casación interpuesto por el procurador D. Josep Farré Lerín en nombre de X, contra la Sentencia dictada en esta Sala con fecha 4 de setiembre de 2000 en Apelación núm. 112-99 menor quantia 38-96 de REUS 6. Remítanse al Tribunal Superior de Justicia de Cataluña los autos originales y el rollo de apelación en el plazo de cinco días: Emplácese a las partes para comparecencia ante dicho Tribunal en el plazo de treinta días”.

 Quart. El procurador dels tribunals Jordi Bassedas Ballús, en nom i representació X, va fonamentar el seu recurs de cassació en un únic motiu a l’empara de l’art. 1692.4 de la LEC de 1881 i d’acord amb l’article 1707 de la LEC de 1881. Considera que les normes infringides són:

I. La llei catalana 22/1991, sobre garanties possessòries sobre cosa moble, en particular llurs articles 3 i 4, en relació amb la seva disposició transitòria, i l’article 1 i la disposició final 8ª de la Compilació del dret civil de Catalunya (redactats per la Llei 13/1984).

II. Els articles 710 i 702 de la LEC de 1881, en relació amb l’article 688 de la mateixa norma.

III. L’article 1242 del Codi civil, en relació amb els articles 610 de la LEC de 1881 i els articles 340 i 874 de la mateixa LEC.

IV. L’article 1225 del Codi civil en relació amb l’article 1218.2 del mateix Codi civil i l’article 604.2 de la LEC de 1881, i l’article 1232 del Codi civil en relació amb l’article 580 de la LEC de 1881.

 Cinquè. Per mitjà d’una provisió de data 15 de maig de 2001, es va tenir per interposat aquest recurs de cassació i es va acordar passar les actuacions al Ministeri Fiscal amb la finalitat del que preveuen els art. 1709 i 1731 de la LEC, el qual va emetre informe amb data 5 de juny de 2001. Per mitjà d’una provisió de data 14 de febrer de 2001 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del proppassat dia 16 de juliol per a la celebració

de la votació i deliberació, la qual va tenir lloc Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. La demanda que originà el recurs de cassació que correspon resoldre a aquest Tribunal, datada el 2 de febrer de 1996, fou entaulada per l’entitat Y, SA, contra l’entitat X. S’hi demanava la condemna de la demandada al pagament de un milió sis-centes tres mil tres-centes catorze pessetes per mor d’un incompliment contractual, i també al rescabalament dels danys i perjudicis produïts per mor de l’exercici d’un dret de retenció que l’actora, segons deia, s’havia vist obligada a exercir sobre una sèrie de mercaderies. En la demanda la demandant explicava que, a conseqüència d’un contracte anomenat maquila, que havia unit ambdues litigants i que consistia que la demandada lliurava a l’agent matèries primeres per tal que fossin transformades i obtenir gènere manufacturat, la demandada li devia la quantitat reclamada.

També relatava l’agent que, per virtut de la manca de pagament del treball executat com a conseqüència del susdit contracte, s’havia vist obligada a retenir el producte manufacturat, amb empara al que preveu la Llei catalana de 22 de novembre de 1991.

La demandada X, també presentà demanda datada a 3 de juny de 1996 contra Y. En aquesta demanda X, sol·licitava la declaració que no era conforme a la llei el dret de retenció exercit per Y, SA. Aconseqüència d’aquesta il·legalitat del dret de retenció exercit, X, pretenia la recuperació del gènere indegudament retingut o, subsidiàriament, del seu valor, que xifrava en la quantitat aproximada de 8.900.000 pessetes. També en la mateixa demanda X, pretenia el pagament d’una quantitat en concepte de danys i perjudicis produïts pel dret de retenció il·legal, conformats per una quantitat com a dany emergent i una altra com a lucre cessant, que s’hauria de fixar en el període d’execució de sentència.

La demanda primerament presentada (per Y, SA, contra X) fou contestada per X, que al·legà que les entitats litigants estaven vinculades per una relació de “comptecorrent”, en virtut de la qual s’havien de compensar les quantitats que recíprocament es devien, cosa que, segons el seu parer, provocava l’existència d’un romanent a favor de X, de 3.256.402 pessetes. A la contesta s’hi afegia una reconvenció en la qual es demanava la condemna de l’entitat Y, SA, al pagament dels danys i perjudicis provocats per l’execució defectuosa del contracte entre les litigants, en una quantia que es determinaria en l‘execució de la sentència.

La sentència dictada en primera instància titllà de contrari al que preveu la llei el dret de retenció exercit per Y a l’empara de la Llei catalana de garanties possessòries sobre cosa moble. Així mateix valorà com a provat el fet que X, devia a Y la quantitat d’1.603.314 pessetes. En canvi, considerà no provada la relació de compte-corrent adduïda per X i, per tant, rebutjà el pagament per part d’A. dels 3.256.402 pessetes. Finalment, el jutge de primera instància tampoc va considerar provada l’execució defectuosa per part d’Y de part del contracte, per la qual cosa va rebutjar també la reclamació de danys i perjudicis feta per X.

Consegüentment amb l’anterior, la Sentència de Primera Instància condemnà X a pagar a Y 1.603.314 pessetes, i a Y a entregar a X el producte retingut (concretament oli). Per altra banda rebutjà la demanda de reconvenció formulada per X Contra aquesta resolució ambdues litigants hi interposaren recurs d’apel·lació, dels quals fou estimat el presentat per Y i rebutjat el sostingut per X. Així, la sentència que ara es combat va estimar íntegrament la demanda presentada per Y i va condemnar X a pagarli 1.603.314 pessetes, i, també, va rebutjar els interessos de X encaminats a obtenir la devolució de l’oli retingut per Y, devolució que quedava postergada al moment que es pagués la quantitat objecte de condemna i les despeses de dipòsit. Finalment va rebutjar íntegrament la demanda de reconvenció esgrimida per X.

 Segon. El recurs de cassació és desenvolupat per la part recurrent en el que anomena “únic motiu”, en el qual es denuncia infracció de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicable per tal de resoldre les qüestions objecte del debat; concretament, el recurs s’esgrimeix íntegrament a redós de l’article 1692.4 de la LEC de 2000.

Seguidament la part recurrent especifica quines són les normes que considera infringides, i d’això es desprèn que, en realitat, es plantegen quatre motius de recurs. El primer motiu de recurs a l’empara del precepte susdit denuncia infracció dels articles 3 i 4 de la Llei catalana sobre garanties possessòries sobre cosa moble, que són relacionats amb les disposicions transitòria i final de la Compilació catalana.

El desenvolupar el motiu del recurs la part recurrent descriu el que anomena “profunda modificació del dret civil català i del dret comú”, per tal de fer ressaltar que el dret català ha deixat de ser, segons el seu parer, “una especialitat foral” per convertir-se en un dret civil amb substantivitat pròpia. En concret, la part que recorre vol fer veure, pel que afecta el dret de retenció català, que es configura com una institució pròpia i tècnicament acabada, dotada d’una regulació completa que exclou l’aplicació del Codi civil.

La part que recorre transcriu a la lletra el contingut de l’article 3 de la Llei catalana sobre garanties possessòries sobre cosa moble, a saber: “el posseïdor de bona fe de cosa aliena que l’hagi de lliurar a una altra persona pot exercir el dret de retenció en garantia del pagament dels deutes a què fa referència l’article 4“.

I també de part de l’article 4: ”les obligacions que originen el dret de retenció són... c) la retribució de l’activitat realitzada per raó de la cosa, per encàrrec del posseïdor legítim, sempre que hi hagi hagut un pressupost acceptat i que l’activitat realitzada s’hi adeqüi”.

La part recurrent, amb l’empara de la normativa esmentada, vol fer veure que el dret de retenció regulat per la llei catalana té un caràcter notòriament més restrictiu que el reconegut en l’article 1600 del Codi civil, que cal recordar que diu: ”el que ha ejecutado una obra en cosa mueble tiene el derecho de retenerla en prenda hasta que se le pague”.

També vol fer palès, la part que recorre, que el dret de retenció de la norma catalana és, segons diu, molt formal, cosa que, al seu entendre, es deriva del paràgraf segon de l’esmentat article 4 quan diu que “el retenidor ha de comunicar notarialment al deutor i al propietari si fos un altre, la decisió de retenir, la liquidació practicada i la determinació de l’import de les obligacions precedents. Aquests poden oposar-s’hi judicialment durant el termini de tres mesos, a comptar des de la data de la notificació”.

La part recurrent, tot seguit denuncia el fet que, al seu entendre, el dret de retenció exercit per Y, SA, no s’ajustà a la normativa catalana, cosa que, segons diu, ha de conduir a declarar que aquest dret és il·legal, motiu pel qual s’haurien d’estimar les pretensions de X, en el sentit que Y, SA, ha de tornar immediatament el gènere retingut.

La sentència dictada per l’Audiència raona que l’exigència de la comunicació notarial de què parla l’article 4 de la Llei no té caràcter constitutiu. Segons diu l’Audiència, la finalitat de la comunicació notarial és el coneixement per part del deutor del dret de retenció i del deute que l’origina, i determina l’efectivitat del dret als efectes de oposar-s’hi i, si és el cas, de substituir la cosa retinguda per una altra garantia real o fiançament solidari d’entitat de crèdit... (art. 7 de la Llei catalana).

És cert, tal com posa en relleu la part recurrent, que la regulació per part de la llei catalana del dret de retenció ha suposat una inversió de tot el panorama conegut fins al moment. La llei catalana s’aparta de la regulació del Codi civil i els seus preceptes han de ser interpretats d’acord amb el seu específic tarannà.

De l’exposició de motius de la llei se’n deriva que el dret de retenció és un dret de carácter real i que és el retenidor qui determina unilateralment (en principi, és clar) la procedència del dret i l’import del deute. El retenidor es pot negar, tant davant del deutor com davant de qualsevol tercer, a la restitució de la cosa retinguda fins que no se li pagui el deute que va originar el dret; per tant, es tracta d’un dret eficaç erga omnes.

Tal com està redactat l’article 4 de la Llei sobre garanties possessòries sembla oporto mantenir la tesi seguida per l’Audiència. El fet és que aquest article, en el paràgraf segon, no determina en quin termini el retenidor ha de comunicar notarialment al deutor i al propietari de la cosa (si fos un altre) la decisió de retenir, la liquidació practicada i la determinació de les obligacions precedents. Aquesta indeterminació juga a favor de la tesi de l’Audiència, ja que res no es diu en el sentit que no sigui vàlid el dret de retenció fins al moment en què es faci realitat la notificació notarial.

De fet, es desprèn de la lectura del precepte qüestionat que la notificació notarial té per objectiu el coneixement per part del deutor dels fets que han conduït a la retenció de la cosa moble de la seva propietat (o d’un tercer, si s’escau). Aquest coneixement li ha de permetre oposarse al deute i, òbviament, a la retenció efectuada, o , si escau, substituir la cosa retinguda.

Però si el deutor és coneixedor de l’import del deute i de les circumstàncies de la retenció de què parla l’article 4, no hi ha motius per pensar que el deutor s’ha vist privat sigui de defensar-se de la retenció, sigui de substituir la cosa retinguda, i res no justifica l’exigència de la notificació notarial amb efectes constitutius del dret.

Tal com posa en relleu la sentència dictada per l’Audiència en el cas debatut, X, era coneixedor tant de l’origen com de l’import del deute, i tot i així no el feu efectiu en cap moment (fins que es presentà la demanda); per tant no se li produeix cap indefensió pel fet d’estimar ben constituït el dret de retenció discutit.

Autoritzada doctrina que s’ha centrat en l’estudi de la LGP, ha remarcat que amb l’exercici del dret de retenció es produeix una inversió del concepte possessori, ja que el posseïdor de bona fe que fa ús d’aquesta facultat legal comença a posseir en concepte de retenidor. Diu l’esmentada doctrina que l’exercici del dret de retenció sense observança dels requisits previstos en l’article 4.2 de la LGP, suposa la privació de la plenitud dels efectes que dispensa el legislador, ja que no gaudiria d’eficàcia enfront de tercers ni es donaria la facultat de realització del valor del bé.

En tot cas, la majoria de la do ctrina és conforme a considerar que la notificació notarial no s’exigeix per a la constitució del dret de retenció, que ha de quedar constituït si el retenidor l’exerceix sobre la base dels pressupòsits que resulten dels articles 3 i 4 de la LGP.

Corol·lari de tota aquesta argumentació és la correcció de la tesi seguida per l’Audiència, que no satisfà els interessos de la part recurrent adduïts en el primer motiu de recurs, que, consegüentment, s’ha de rebutjar.

 Tercer. En el que suposa el segon motiu del recurs, la part recurrent invoca la infracció dels articles 702 i 710 de la Llei d’enjudiciament civil i també de l’article 688 de la mateixa norma.

Quant a aquest motiu de recurs escau, com a qüestió preferent, posar en relleu que la cita com a infringides únicament de normes processals (excepció feta de les normes relatives a la càrrega de la prova) suposa que el recurs s’hauria de fer valer per la via del número 3 de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, ja que, en cas d’infracció de normes procedimentals, el que escau és, en principi, anul·lar tot el que s’hagi fet després de la infracció denunciada.

Però d’acord amb la doctrina d’aquesta Sala en el sentit que el defecte de tècnica procesal només ha de ser rellevant quan no permeti la decisió del recurs, sigui necessària una especial activitat discursiva per part del Tribunal o hi hagi risc d’indefensió, i per mor del principi pro accione, escau l’anàlisi del motiu.

El que denuncia la part recurrent és el fet que la sentència de l’Audiència, pel que fa a la reclamació per part de X, de la quantitat de 3.256.402 pessetes, basada en l’existència d’una situació de compte corrent, digui que hi concorre “inviabilidad procesal del trámite en el que se ha deducido al no haberse incluido en la reconvención”.

La part recurrent dedica bona part del motiu de recurs a recordar l’admissió, tant pel que es coneix com jurisprudència menor com per part del Tribunal Suprem, de la possibilitat de reconvenir tàcitament. Aquesta possibilitat de reconvenció tàcita, que és eradicada per la LEC de 2000, fou acceptada de forma quasi unànime per la doctrina i jurisprudència, i no concorre cap especialitat (com seria indefensió de la part contraria) que aconselli considerar com no plantejada la reclamació dels més de tres milions de pessetes per part de X.

De totes maneres, una simple lectura de la sentència de l’Audiència permet endevinar que no hi concorre infracció dels articles esmentats de la norma processal, ja que no és cert, contràriament al que pretén la part recurrent, que l’Audiència hagi rebutjat la reclamació de X, per un plantejament processal defectuós.

En la sentència de l’Audiència queda palès que el rebuig de la reclamació obeeix a la manca d’activitat probatòria suficient per part de X, per tal de portar l’Audiència a formar convicció sobre el fet que entre les dues entitats litigants hi havia una situació de compte corrent per mor de la qual Y, SA, deu a X, més de tres milions de pessetes.

El rebuig de la reconvenció tàcita es deriva de l’article 1214 del Codi civil, per manca de prova dels fets constitutius, i això suposa un tema de fixació del factum que queda fora de l’àmbit cassacional, atès que la part recurrent no denuncia arbitrarietat o irraonabilitat en l’apreciació de la prova.

Tota aquesta argumentació fa decaure el segon motiu de recurs.

 Quart. En el tercer motiu de recurs articulat per la mateixa via processal que els anteriors, la part que recorre denuncia infracció dels articles 1242 del Codi civil, en relació amb els articles 610, 340 i 874 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881.

En primer lloc cal posar en relleu la defectuosa tècnica cassacional seguida pel recurrent, per la mescla de preceptes processals que haurien de ser encarrilats per la via del paràgraf tercer de l’article 1692 de la LEC i d’altres que fan referència a la prova pericial. Però, en virtut del principi pro accione de què suara és parlava, escau una breu anàlisi del motiu de recurs.

La part que recorre insisteix en el recurs que a la prova pericial s’hi ha d’acudir quan per poder apreciar els fets siguin necessaris coneixements científics, artístics o pràctics que no tingui el jutge (art. 1242 del Codi civil).

La part que recorre diu en el recurs que, contràriament al que es raona en la sentència de l’Audiència, amb simples operacions matemàtiques practicades prenent com a base la documental aportada a les actuacions, hom arriba a la conclusió de l’existència del deute en la quantia pretesa per X.

De la sentència dictada per l’Audiència se’n treu fàcilment la conclusió que, com ja s’ha avançat, el que manca és activitat probatòria suficient que serveixi de suport als interesaos de X. Certament, en l’avandita sentència es parla de necessitat de prova pericial per tal d’assolir les pretensions de X, però aquesta afirmació sembla que obeeix més a destacar la poca claredat de la documental aportada per l’esmentada entitat que al fet de considerar realment que la prova pericial esdevingués requisit sine qua non per estimar les pretensions de X.

Com ha declarat de forma reiterada el Tribunal Suprem, la facultat que atorga l’article 340 de la Llei d’enjudiciament civil (diligències per decidir millor) ha de ser usada de forma extraordinària, ja que suposa una fallida dels principis dispositiu i de justícia pregada, per la qual cosa només s’hi pot acudir per aclarir o completar la prova proposada per la part i no per suplir la manca de compliment de la seva càrrega probatòria.

Incideix en error la recurrent quan insisteix que corresponia al jutge de primera instancia o, en el seu cas, a l’Audiència acordar una prova pericial, per la via de les diligències per a decidir millor (art. 340 i 874 de la LEC de 1881), si no quedava clara l’existència del deute que defensa X. És errònia la tesi de la part recurrent, ja que si haguessin actuat segons diu X, el jutge de primera instància o l’Audiència haurien vulnerat el principi dispositiu pel fet d’incidir en la contesa per defensar els interessos d’una de les parts litigants, cosa que va contra aquest elemental principi.

Contràriament al que diu el recurrent, si la prova presentada per X, no era suficientment clara i forta per sustentar els seus drets, el que esqueia era rebutjar els seus interessos, tal com feren correctament tant el jutge de primera instància com l’Audiència, i atès que no s’ha al·legat arbitrarietat en l’apreciació de la prova documental, decau el motiu de recurs.

 Cinquè. En el darrer motiu de recurs esgrimit per idèntica via processal que els seus predecessors, la part recurrent invoca infracció dels articles 1225 del Codi civil en relació amb els articles 1218 del mateix cos legal, i de l’article 604.2 de la LEC de 1881. De la mateixa manera s’invoca infracció de l’article 1232 del Codi civil en relació amb l’article 580 de la mateixa norma processal.

Amb aquesta via processal, esgrimida també incorrectament ja que es barregen preceptes que fan referència a la prova documental (art. 1218 i 1225 del Cc i 604 de la LEC) i d’altres que regulen la confessió en judici (art. 1232 del Cc i 580 de la LEC), la part recurrent combat l’apreciació que feu l’Audiència d’aquests mitjans de prova sotmesos a la seva consideració.

El motiu de recurs no pot prosperar, ja que el que vol la part que recorre es una nova valoració dels esmentats mitjans de prova, cosa que està vedada a aquesta Sala perquè no s’ha censurat arbitrarietat o irraonabilitat en l’apreciació de la prova.

Per la via del paràgraf 4 de l’article 1692 de la LEC de 1881, només es pot combatre la forma de valoració d’una prova quan es tracta d’una valoració legal o taxada.

L’article 1218 del Codi civil, que fa referència a la prova documental pública, puposa una norma de prova legal quan diu: “los documentos públicos ... también hacen prueba entre los contratantes y sus causahabientes, en cuanto a las declaraciones que en ellos hubieran hecho los primeros”.

Per la seva banda, l’article 1225 del Cc dóna el mateix valor del document públic, el de caràcter privat una vegada reconegut. Però en el supòsit en anàlisi, com ja s’ha avançat, no es tracta que l’Audiència hagi vulnerat cap d’aquests articles, sinó que la part que recorre en censura una valoració que, per raons òbvies, no li interessa.

Pel que fa a la confessió en judici, si bé la part recurrent invoca la infracció de normes de prova taxada, només cal una lectura del motiu de recurs per descobrir que amb aquest suport novament es pretén una valoració de la prova de confessió i documental que satisface els interessos de la part recurrent, tasca que està vedada en via cassacional.

Per tot el que s’ha argumentat, ha de decaure el motiu de recurs i amb ell tot el recurs de cassació plantejat.

Sisè. En virtut del que disposa l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs han de ser imposades a la part recurrent. Vistos els preceptes citats i altres de general i escaient aplicació,

 DECIDIM

Desestimar el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Jordi Bassedas Ballús, en nom i representació de X, contra la Sentència dictada amb data 4 de setembre de 2000 per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Tarragona en el rotllo d’apel ·lació núm. 112/99, derivat del judici de menor quantia núm. 38/96 del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts, i feu-los saber que és ferma i que no s’hi pot interposar cap recurs.

Retorneu les actuacions a la Secció indicada de l’Audiència de Tarragona, amb un testimoniatge d’aquesta resolució.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda