Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de juliol de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 19 de juliol de 2001 núm. 22/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

  

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistratsque s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 13/2001 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en elrotllo 1586/96, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 184/96-1ª seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 48 de Barcelona. La Sra. X ha interposat aquest recurs representada per la procuradora Roser Castelló Lasauca i defensada pel lletrat Màrius Miró Gili. És part contra la qual es recorre Y, representat pel procurador Antonio M. de Anzizu i defensat per la lletradaCarmen Cano García.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. La procuradora dels tribunals Roser Castelló Lasauca, que actua en nom i representacióde X, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantianúm. 184/96-1 del Jutjat de 1a Instància núm. 48 de Barcelona contra YSeguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 24 d’octubre de 1996, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que estimando parcialmente la demanda formulada por la Procuradora Sra. Castelló, en nombre y representación de X, debo condenar y condeno a Y, a que abone a la actora la cantidad de cuatro millones doscientas veintinueve mil pesetas (4.229.000 ptas.), más el importe a determinar en ejecución de sentencia de las cantidades abonadas por la actora, con posterioridad a Diciembre de 1995, para la amortización del préstamo hipotecario concertado con Caja de Ahorrros de Navarra, con fecha 13 de Julio de 1992.

“Que estimando parcialmente la reconvención formulada por el procurador Sr. Anzizu, en nombre y representación de Y, debo declarar y declaro la inexistencia por simulación absoluta de la donación, formalizada en escritura pública, de fecha 14 de enero de 1994, en cuya virtud el demandado y actor reconvencional Y donó a X el pleno dominio de la mitad indivisa, y el usufructo vitalicio de la otra mitad indivisa, de la finca sita en L., C/ XXXX, nº XX, X, X, condenando a la demandada X, a estar y pasar por esta declaración y a que restituya al actor reconvencional lo que fue objeto de la donación”.

Segon. Contra aquesta Sentència, el procurador de la part actora va interposar recurs d’apel ·lació, al qual es va adherir la part demandada, que es va susbstanciar a la Secció Onzena de la Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 d’octubre de 1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando los recursos de apelación interpuestos respectivamente por la representación de Dª X, y por la de D. Y contra la Sentencia dictada en fecha 24 de Octubre de 1996 por el Juzgado de Primera Instancia nº 48 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, sin hacer expresa mención en costas de la alzada”.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador dels tribunals Luis Fernando Granados Bravo, en nom i representació de X va interposar recurs de cassació davant la Sala 1ª del Tribunal Suprem, que fonamentava en els motius següents: “Primero.- Al amparo del núm. 3 del art. 1692 LEC, por infracción del art. 359 LEC, sobre la necesaria congruencia de las sentencias y doctrina jurisprudencial que lo desarrolla, en relación con el art. 24. CE –y a su vez- doctrina jurisprudencial del mismo. Segundo.- Al amparo del nº 3 LEC por infracción del principio general prohibitivo de la reformatio in pejus plasmado en  los arts. 359 LEC, 267 LOPJ y concordantes y la doctrina jurisprudencial que lo desarrolla. Tercero.- Al amparo del nº 3 del art. 1692 LEC al incurrir la Sentencia en falta “litis-consorcio pasivo necesario” o incongruencia subjetiva (art. 359 LEC) y doctrina jurisprudencial. Cuarto.- Al amparo del nº4 del art. 1692 LEC, por infracción de los arts. 1218 y 1255 CC (y, si es preciso, en relación a la doctrina de los actos propios). Quinto.- Al amparo del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción de los arts. 1249 y 1253 CC y jurisprudencia que los desarrolla respecto a la corrección y requisitos del razonamiento presuntivo; en relación con los arts. 340 CDCCV, 643 CC, 1.111CC y 1218 CC que se denuncia también infringidos.- Sexto.- Al amparo del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción del art. 1274 CC, al confundir la Sentencia recurrida la “causa” con los motivos subjetivos de, en todo caso, una sola de las partes. Séptimo.- Al amparo nº 4 del art. 1692 LEC, por infracción del art.1262 CC y doctrina jurisprudencial sobre simulación absoluta y relativa. Octavo.- Al amparo del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción de los arts. 1262, 1264, 1265 y 1267 Cc, en relación conel 1302 del mismo y doctrina jurisprudencial que los desarrolla. Noveno.- Al amparo del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción del artículo 1306 Cc, y art. 1302 del mismo”. El Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria el 13 de març de 2001, la part dispositiva de la qual diu: “Declarar que la competencia para conocer del recurso de casación interpuesto por el Procurador D. Luis Fernando Grados Bravo, en nombre y representación de Dª X, contra la Sentencia dictada, con fecha 29 de Octubre de 1998, por la Audiencia Provincial de Barcelona (Sección 11ª), corresponde a la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, a la que en el plazo de cinco días se remitirán los autos y el rollo de apelación, junto con testimonio del rollo de casación tramitado por esa Sala y del presente Auto, previo emplazamiento de las partes para que comparezcan ante la misma en eL plazo de diez días”.

Quart. Per mitjà d’una provisió de data 26 d’abril de 2001, es van tenir per rebudes les actuacions originals i es va tenir per interposat aquest recurs de cassació, i es va acordar passar les actuacions al Ministeri Fiscal amb la finalitat del que preveuen els art. 1709 i 1731 de la LEC, el qual va emetre informe amb data 12 de maig de 2001. Per mitjà d’una provisió de data 21 de maig de 2001 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals Roser Castelló Lasauca en nom i representació de X. Un cop evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del proppassat dia 12 de juliol per a la celebració de la vista, la qual va tenir lloc amb l’assistència del lletrat Sr. Màrius Miró Gili i de la procuradora Roser Castelló Lasauca per la part recurrent, i la lletrada Sra. Carmen Cano García i el procurador Sr. Alejandro Torelló per la part contra la qual es recorre, segons consta a l’acta estesa a l’efecte.

Ha estat designat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Ponç Feliu i Llansa.

 FONAMENTS DE DRET

Primer. La representació de la Sra. X interposa el present recurs de cassació contra la Sentència de l'A.P. de Barcelona (Secció Onzena), de 29 d’octubre de 1998, la qual, amb desestimació de sengles recursos d'apel·lació d'ambdues parts litigants, confirma la del Jutjat de Primera Instància núm. 48 de Barcelona, que acull en part la demanda i també en part la reconvenció formulades.

Els trets fonamentals del litigi són, en síntesi, els següents:

A) El 14 de gener de 1994, els cònjuges ara litigants, Sr. Y. i Sra. X., i la filla d'ambdós, Z., atorgaren escriptura de donació per la qual el primer, aquí demandat i actor reconvencional, ara recorregut, donà a la seva esposa, ara recurrent, el ple domini de la meitat indivisa i l'usdefruit de l'altra meitat indivisa d'una finca urbana del c/ XXXXX, núm. XX. Tot seguit, es signà un document privat pel qual, entre altres aspectes, es regulà el pagament de la hipoteca que gravava la finca esmentada, pagament que assumia totalment i íntegra el marit.

B) Atès, però, que el Sr. Y no va executar aquest pagament, la demandant anà amortitzant diferents terminis del préstec hipotecari, raó per la qual interposà la present reclamació, amb fonament en les normes generals de les obligacions i contractes; reclamació acollida en part, per tal com es va condemnar el Sr. Y al pagament de només 4.229.000 pessetes.

C) Aquest darrer, però, formulà reconvenció, sol·licitant la revocació de la donació per ingratitud i incompliment dels deures conjugals.

D) La sentència combatuda, en confirmar la de primera instància, declarà, a més de la referida obligació de pagament del demandat, que la donació expressada fou inexistent pel fet d’estar afectada de simulació absoluta.

E) També fou donatària de l'altra meitat indivisa de la referida finca, posseint-la, doncs, en concepte de nua propietària, la filla del matrimoni, Sra Z, la qual, segons resulta de l'escriptura on s'instrumentà l'esmentat negoci jurídic, ja era major d'edat en la data de l'atorgament.

 Segon. Abans d'entrar en els motius concrets de recurs s'ha de recordar que la Sra. X interposà el present recurs de cassació tot primer davant el Tribunal Suprem, el qual, per Interlocutòria de 13 de març d'enguany, acordà declarar la competència d'aquesta Sala, atès que en el motiu cinquè del recurs es cita com a infringit l'article 340 de la Compilació del dret civil de Catalunya i que, encara que es feia al·lusió a una infracció de l'art. 24 de la C.E. “...se hace referencia al mismo de forma tangencial e indirecta, en un motivo fundado en el ordinal 3º del art. 1692 de la LEC y en el que se invoca la existencia de incongruencia, citándose como vulnerado el art. 359 de la LEC, articulación del motivo que determina que no se pueda considerar que el mismo contiene una denuncia de precepto constitucional, sino una mera denuncia de un precepto procesal, de legalidad ordinaria....".

El primer motiu de recurs denuncia la infracció de l'art. 359 de la LEC per incongruencia de la sentència que es combat.

S'addueix, en relació amb això, que tal incongruència és de les anomenades qualificatives, o sigui, les que acusen el defecte d'ultrapassar el marc fixat per les parts en virtut del principi dispositiu, mitjançant l'alteració dels termes del debat, amb el resultat que l'òrgan judicial es pronuncia, en definitiva, sobre qüestions diferents a les demanades.

Més en concret es diu que, postulant-se reconvencionalment la revocació de la part indivisa de la finca esmentada per causa d’ingratitud i incompliment dels deures conjugals a l'empara dels art. 82, 67, 1269 i 634 Cc i el 21 de la Compilació del dret civil de Catalunya, i l’art. 19 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, no podien ni el jutjador de primera instància, ni l'Audiència Provincial declarar una nul·litat absoluta de la donació no demanada per ningú, sobretot quan —sempre segons la part recurrent— una alteració tan sobtada i imprevisible dels termes del debat li ha causat indefensió, i es cita doctrina del T.S., sintetitzada, sobretot en la Sentència de 27 de març de 1998.

a) Abans de res s'ha de precisar que l'enfocament que d'aquest motiu farà la Sala serà estrictament processal, com no podria ser d'altra manera. Per tant, s'analitzarà, exclusivament, si la declaració de nul·litat de la donació per concurrència de causa espúria i il·lícita, era o no possible que fos apreciada d'ofici en la sentència combatuda, no si en el cas es donava o no tal supòsit de nul·litat per simulació absoluta derivada de causa il·lícita. Aquesta qüestió de fons ha de quedar imprejutjada per la Sala pel que es dirà en resoldre's el motiu tercer del recurs.

b) La sentència combatuda aprecia, per tal com confirma la d'instància, la nul·litat del negoci jurídic de donació entre els cònjuges perquè “...se trata, aparte del contexto etiológico del fraude, de un contrato de donación entre parientes por tanto con evidente signo de simulación [sic], que confirma que la presunta donación no es otra cosa que una trama o ardid para salvar el patrimonio del demandado en reconvención y más concretamente la finca, de la acción de la acreedora".

c) En la hipòtesi que tal negoci jurídic estigués afectat de simulació absoluta per la indicada causa il·lícita (qüestió, aquesta darrera, de fons i sobre la qual s'ha de repetir que no es pronunciarà, ni en un sentit ni en l'altre, aquest Tribunal) el que sí s'ha de confirmar és que la seva conseqüència no podia ser altra que la declaració de nul·litat que ara es critica. Això vol dir que, en tal supòsit, l'òrgan judicial no podia pronunciar-se sobre la procedència o improcedència de la revocació del negoci jurídic, per tal com aquest no existiria en el món del dret. Per tant, cap incongruència qualificativa hauria tingut lloc, contràriament al que postula el recurs.

d) Que —sempre partint d'aquest supòsit imprejutjat— la sentència recorreguda podia resoldre en tal sentit, hagués estat o no així demanat per les parts, resulta de l'abundant jurisprudència, segons la qual (S. de 29 de febrer de 1932, 15 de gener i 20 i 29 d’octubre de 1949 i 28 d’abril de 1963), "el art. 359 de la LEC no impide a los Tribunales decidir de oficio, como base a un fallo desestimatorio, la ineficacia o inexistencia de los negocios jurídicos radicalmente nulos, en los supuestos en los que sus cláusulas puedan amparar hechos delicitivos o ser manifiesta y notoriamente ilegales, contrarias a la moral, al orden público, ilícitas o constitutivas de delito y hacen que los Tribunales constaten la ineficacia más radical de determinada relación obligatoria" (per totes, S. del T.S. de 24 d’abril de 1997).

La inexistència, doncs, per aquestes raons, de la incongruència denunciada és ben palesa.

e) Per la resta, no s'entén l'al·legat d'indefensió que formula el recurrent. Per una part, sembla oblidar que, si bé amb caràcter general, "el órgano jurisdiccional carece de poder para determinar una atribución negocial de oficio en razón de las exigencias del principio dispositivo", no és menys cert que “...cuando el negocio jurídico disimulado deba surtir sus efectos por razones de orden público o para impedir perjuicios a terceros, cabría, ponderando las circunstancias del caso, dejar sentir ex officio estos efectos" (S. del T.S. de 3 de novembre de 1998).

f) Finalment, analitzada la sentència del T.S. invocada per la recurrent, s'observa que l'analogia del cas resolt en aquella amb el que ara es dilucida és ben remota. La Resolució del T.S. conté elements doctrinals i pronunciaments de caràcter general respecte als qual està d'acord, per descomptat, aquest també Tribunal de Cassació; ara bé, i entrant ja en les respectives casuístiques, les diferències són més que significatives, ja que en aquell cas s'apreciava "una excepción no esgrimida en la causa petendi por la parte demandada, como es el ejercicio de una acción declarativa de inoficiosidad de la donación por perjudicar derechos legitimarios, y que ha servido de núcleo fundamental a dicha resolución"; sentència en la qual s'indicava el " dato esencial consistente en que la acción de la parte actora es de las denominadas de declaración de dominio, cuya base es una liberalidad de la parte que aparecía como tenedor de los certificados de depósito y que la oposición de la parte demandada se basa únicamente en negar tal acto de liberalidad"; sentència, en fi, que utilitza com a ratio decidendi "una acción de declaración de inoficiosidad proclamada por el artículo 636...; circumstàncies ben diferents de les del present cas, en el qual, contràriament al citat, "los motivos de la inexistencia de la donación han sido suficientemente invocados y probados, siendo evidente que tal pretensión ha sido claramente traída a esta litis (de marco y estructura apropiados) y correctamente discutida, con todas las garantías procesales", com també és suficient per evitar la incongruència que "el fallo resalte la esencia de lo solicitado en conexión con los contendientes en los escritos inciales del pleito" (fonament jurídic quart); existint, en fi, entres ambdós supòsits una diferència tan definitiva com la de no incloure la sentència del T.S. cap supòsit de declaració de nul·litat d'ofici del negoci jurídic per així exigir-ho raons d'ordre públic.

La inexistència, doncs, d'incongruència és ben palesa, cosa que porta al fracàs del motiu.

 Tercer. Si s'ha dirimit aquest primer motiu abans que cap altre no ha estat, lògicament, per una prioritat de numeració, sinó per raons conceptuals. Així ho imposava una sistemàtica lògica, la mateixa que ara condueix a analitzar el tercer, ja que la seva acollida impediria conèixer-ne cap més.

En aquest tercer s'al·lega falta de litisconsorci passiu necessari, amb fonament en el fet que "la donación declarada ineficaz por simulación no tuvo lugar sólo entre los esposos litigantes, entre las partes del proceso, sino que intervino también la hija común como donataria de la nuda propiedad de una mitad indivisa. Nadie la ha llamado a este poceso, ni ha sido parte en él".

La falta de convocatòria de la filla dels litigants, Sra Z era explicable només des de la perspectiva que, negligint els tribunals la referida qüestió d'ordre públic, fonament de la nul·litat declarada, haguessin limitat la controvèrsia a la ineficàcia de la donació, no per raó de la seva inexistència, sinó per la revocació del negoci jurídic. Un pronunciament d’aquesta mena hauria afectat només la demandada reconvencional Sra. X, única davant la qual s'exercia la pretensió (cal recordar que el demandat reconvinent feu donació del pis a raó d'una meitat indivisa i de l'usdefruit de l'altra meitat per la seva esposa i de la nua propietat d'aquesta darrera meitat a favor de la seva filla Sra Z....). Si s’hagués acollit, doncs, la petició revocatòria, només hauria afectat, com s'ha dit, la Sra. X, amb indemnitat de la seva filla Z., millor dit, encara en benefici seu, per tal com s'hagués alliberat del referit dret reial.

No obstant això, l'esmentada declaració de nul·litat de la donació sí afecta de ple i perjudicialment la referida filla, la qual, en el cas de confirmar-se la sentència, perdria la seva actual condició de propietària d'una meitat indivisa de la finca sense ni tan sols haver estat convocada a judici, ja que de la seva simple citació com a testimoni durant la primera instancia —i, per tant, del coneixement del plet entre els seus progenitors—, no se'n pot deduir —i menys en perjudici seu— cap acte de renúncia al dret a ser cridada formalment com a part processal, sobretot tenint en compte que de l'escriptura notarial de donació en resulta la seva majoria d'edat, i, per tant, la seva capacitat plena per a comparèixer en judici. És precisament la necessitat d'un nou judici amb la presència d’aquesta afectada el que justifica la cura d'aquesta Sala pel que fa a l'esmentada qüestió de fons (existència o no de simulació absoluta), obviant-se qualsevol pronunciament o ambigüitat que pogués ser interpretat com alguna mena de condicionament atenyent a les qüestions de fons.

Per la resta, la necessitat de vetllar perquè la relació processal es constitueixi adequadament és càrrega dels tribunals, apreciable en qualsevol moment processal i, és clar, també d'ofici, cosa que exclou que la seva introducció per primera vegada en el marc d'aquest recurs extraordinari pugui conformar una qüestió nova.

En aquest sentit, és nombrosa la jurisprudència que ensenya que, si bé pot descartar-se "la exigibilidad del litisconsorcio pasivo necesario respecto a subadquirentes de bienes en los pleitos en que se pide la nulidad o se discute la existencia del contrato por cuya virtud adquirió el bien litigioso el transmitente" (S. del T.S. de 28 de desembre de 1998), no passa igual en supòsits com el present perquè, "al peticionarse la ineficacia y nulidad radical de los actos dispositivos de referencia, se impone necesariamente vocar al pleito a cuantos puedan resultar afectados por la sentencia estimatoria que pudiera pronunciarse, para evitar situaciones que serían de despojo y pudieran conculcar el principio constitucional de la tutela judicial y el procesal de contradicción y dualidad en el debate" (S. del T.S. de 10 de juny de 1999); de la mateixa manera que s'ha dit que "sobre la base fáctica de que Dª Z2 suscribió y firmó el documento de 20 de diciembre de 1971, es innegable que la misma, en ningún caso, podía ser conceptuada de tercero respecto al susodicho documento, ni ajena o extraña a cuantas incidencias o vicisitudes pudieran afectar al documento, con lo cual, su situación procesal en una demanda que pretende la inexistencia e ineficacia de aquel, es bien clara; o actúa como parte demandante para apoyar semejante pretensión —sin poder olvidar en este caso que ninguna persona se encuentra obligada a interponer demanda contra otra u otras— o interviene como demandada —si es llamada al efecto— por si pudiera convenir a sus intereses personales mantener la validez del contenido del documento, pero, en cualquiera de los dos casos, es incuestionable la necesidad de su presencia en el proceso o, al menos, la posibilidad de estar en él en virtud de su citación al mismo”. (S.del T.S. d’11 de juny de 1998), ja que "así las cosas resulta evidente que la relación jurídica procesal estaba mal constituida en tanto en cuanto si se postulaba la nulidad de una supuesta donación de unas viviendas de la causante a dos de sus hijos, no puede olvidarse que el vehículo que se empleó fue el de una simulación...” (S T.S. de 26 d’octubre de 1998).

També la S. del T.S. de 17 de setembre de 1985 declara que “...se solicitaba expresamente la declaración de nulidad de los contratos de venta y de donación por los que se efectuaron las transmisiones impugnadas; no obstante lo cual, es de observar que la donataria en esta última operación, no figuró entre los demandados, siendo así que su presencia en el proceso era necesaria, justo porque se impugnaba la validez de su título adquisitivo, que acreditaba el legítimo interés para defenderlo y ser oída al respecto, sin lo que, obviamente, no podía ser condenada; evidenciándose que la relación jurídica procesal estuvo mal constituida, al faltar el litisconsorcio pasivo necesario, de ineludible observancia de acuerdo con la constante y reiterada doctrina jurisprudencial, que resultó infringida por inaplicación, todo ello al modo denunciado por el recurso.... que, consiguientemente, debe ser estimado procediendo, sin necesidad de examinar los demás motivos que también se formularon, la casación y nulidad de la sentencia recurrida"; doctrina aplicable al cas i que provoca, doncs, l'estimació d'aquest tercer motiu de recurs, amb la consegüent declaració de nul·litat de la sentència.

 Quart. No s'aprecien mèrits per a la imposició a cap litigant de les costes d'aquesta alçada, ni tampoc de les de primera i segona instància.

Atesos els fonaments legals esmentats i altres d'aplicació,

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

 DIU

Que acollint el recurs de cassació interposat per la representació de la Sra. X contra la Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona 8 (Secció Onzena) de data 29 d'octubre de 1998, dictada en el rotlle núm. 1586/96, derivat del judici de menor quantia núm. 184/1996 del Jutjat de Primera Instància núm. 48 de Barcelona, cassem l'esmentada sentència, declarant-ne la nul·litat, sense imposició de costes a cap litigant ni amb referència a aquesta alçada ni pel que fa a la primera i segona instància.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansa

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda