| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de juliol de 2001
núm. 22/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats:
Il·lm. Sr. Ponç
Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistratsque s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 13/2001 contra la
Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència
Provincial de Barcelona, en elrotllo 1586/96, com a conseqüència de les
actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 184/96-1ª seguides
davant el Jutjat de 1a Instància núm. 48 de Barcelona. La Sra. X ha interposat aquest recurs representada per la procuradora Roser
Castelló Lasauca i defensada pel lletrat
Màrius Miró Gili. És part contra la qual es recorre Y, representat pel procurador Antonio M. de Anzizu i defensat per la
lletradaCarmen Cano García.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
La procuradora dels tribunals
Roser Castelló Lasauca, que actua en nom i representacióde X,
va formular demanda de judici declaratiu de menor quantianúm. 184/96-1 del
Jutjat de 1a Instància núm. 48 de Barcelona contra YSeguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb
data 24 d’octubre de 1996, la part dispositiva de la qual diu el següent:
"FALLO: Que estimando parcialmente la demanda formulada por la Procuradora
Sra. Castelló, en nombre y representación de X, debo condenar
y condeno a Y, a que abone a la actora la cantidad de
cuatro millones doscientas veintinueve mil pesetas (4.229.000 ptas.), más el
importe a determinar en ejecución de sentencia de las cantidades abonadas
por la actora, con posterioridad a Diciembre de 1995, para la amortización
del préstamo hipotecario concertado con Caja de Ahorrros de Navarra, con
fecha 13 de Julio de 1992.
“Que estimando parcialmente la
reconvención formulada por el procurador Sr. Anzizu, en nombre y
representación de Y, debo declarar y declaro la
inexistencia por simulación absoluta de la donación, formalizada en
escritura pública, de fecha 14 de enero de 1994, en cuya virtud el demandado
y actor reconvencional Y donó a X el pleno
dominio de la mitad indivisa, y el usufructo vitalicio de la otra mitad
indivisa, de la finca sita en L., C/ XXXX, nº XX, X, X, condenando a
la demandada X, a estar y pasar por esta declaración y a que
restituya al actor reconvencional lo que fue objeto de la donación”.
Segon.
Contra aquesta Sentència, el
procurador de la part actora va interposar recurs d’apel ·lació, al qual es
va adherir la part demandada, que es va susbstanciar a la Secció Onzena de
la Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data
29 d’octubre de 1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que
desestimando los recursos de apelación interpuestos respectivamente por la
representación de Dª X, y por la de D. Y
contra la Sentencia dictada en fecha 24 de Octubre de 1996 por el Juzgado de
Primera Instancia nº 48 de Barcelona, en los autos de los que el presente
rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma, sin
hacer expresa mención en costas de la alzada”.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador dels tribunals Luis Fernando Granados Bravo, en nom i
representació de X va interposar recurs de cassació davant la
Sala 1ª del Tribunal Suprem, que fonamentava en els motius següents:
“Primero.- Al amparo del núm. 3 del art. 1692 LEC, por infracción del art.
359 LEC, sobre la necesaria congruencia de las sentencias y doctrina
jurisprudencial que lo desarrolla, en relación con el art. 24. CE –y a su
vez- doctrina jurisprudencial del mismo. Segundo.- Al amparo del nº 3 LEC
por infracción del principio general prohibitivo de la
reformatio in pejus
plasmado en los arts. 359
LEC, 267 LOPJ y concordantes y la doctrina jurisprudencial que lo
desarrolla. Tercero.- Al amparo del nº 3 del art. 1692 LEC al incurrir la
Sentencia en falta “litis-consorcio pasivo necesario” o incongruencia
subjetiva (art. 359 LEC) y doctrina jurisprudencial. Cuarto.- Al amparo del
nº4 del art. 1692 LEC, por infracción de los arts. 1218 y 1255 CC (y, si es
preciso, en relación a la doctrina de los actos propios). Quinto.- Al amparo
del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción de los arts. 1249 y 1253 CC y
jurisprudencia que los desarrolla respecto a la corrección y requisitos del
razonamiento presuntivo; en relación con los arts. 340 CDCCV, 643 CC,
1.111CC y 1218 CC que se denuncia también infringidos.- Sexto.- Al amparo
del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción del art. 1274 CC, al confundir la
Sentencia recurrida la “causa” con los motivos subjetivos de, en todo caso,
una sola de las partes. Séptimo.- Al amparo nº 4 del art. 1692 LEC, por
infracción del art.1262 CC y doctrina jurisprudencial sobre simulación
absoluta y relativa. Octavo.- Al amparo del nº 4 del art. 1692 LEC por
infracción de los arts. 1262, 1264, 1265 y 1267 Cc, en relación conel 1302
del mismo y doctrina jurisprudencial que los desarrolla. Noveno.- Al amparo
del nº 4 del art. 1692 LEC por infracción del artículo 1306 Cc, y art. 1302
del mismo”. El Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria el 13 de març de
2001, la part dispositiva de la qual diu: “Declarar que la competencia para
conocer del recurso de casación interpuesto por el Procurador D. Luis
Fernando Grados Bravo, en nombre y representación de Dª X,
contra la Sentencia dictada, con fecha 29 de Octubre de 1998, por la
Audiencia Provincial de Barcelona (Sección 11ª), corresponde a la Sala de lo
Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, a la que en el
plazo de cinco días se remitirán los autos y el rollo de apelación, junto
con testimonio del rollo de casación tramitado por esa Sala y del presente
Auto, previo emplazamiento de las partes para que comparezcan ante la misma en
eL plazo de diez
días”.
Quart.
Per mitjà d’una provisió de
data 26 d’abril de 2001, es van tenir per rebudes les actuacions originals i
es va tenir per interposat aquest recurs de cassació, i es va acordar passar
les actuacions al Ministeri Fiscal amb la finalitat del que preveuen els
art. 1709 i 1731 de la LEC, el qual va emetre informe amb data 12 de maig de
2001. Per mitjà d’una provisió de data 21 de maig de 2001 es va admetre a
tràmit el recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals
Roser Castelló Lasauca en nom i representació de X. Un cop
evacuat el tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del proppassat
dia 12 de juliol per a la celebració de la vista, la qual va tenir lloc amb
l’assistència del lletrat Sr. Màrius Miró Gili i de la procuradora Roser
Castelló Lasauca per la part recurrent, i la lletrada Sra. Carmen Cano
García i el procurador Sr. Alejandro Torelló per la part contra la qual es
recorre, segons consta a l’acta estesa a l’efecte.
Ha estat designat
ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Ponç Feliu i Llansa.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
La representació de la Sra. X interposa el present recurs de cassació contra la Sentència
de l'A.P. de Barcelona (Secció Onzena), de 29 d’octubre de 1998, la qual,
amb desestimació de sengles recursos d'apel·lació d'ambdues parts litigants,
confirma la del Jutjat de Primera Instància núm. 48 de Barcelona, que acull
en part la demanda i també en part la reconvenció formulades.
Els trets fonamentals del
litigi són, en síntesi, els següents:
A) El 14 de gener de 1994, els
cònjuges ara litigants, Sr. Y. i Sra. X., i la filla d'ambdós, Z.,
atorgaren escriptura de donació per la qual el primer, aquí demandat i actor
reconvencional, ara recorregut, donà a la seva esposa, ara recurrent, el ple
domini de la meitat indivisa i l'usdefruit de l'altra meitat indivisa d'una
finca urbana del c/ XXXXX, núm. XX. Tot seguit, es signà un document privat
pel qual, entre altres aspectes, es regulà el pagament de la hipoteca que
gravava la finca esmentada, pagament que assumia totalment i íntegra el
marit.
B) Atès, però, que el Sr. Y no
va executar aquest pagament, la demandant anà amortitzant diferents terminis
del préstec hipotecari, raó per la qual interposà la present reclamació, amb
fonament en les normes generals de les obligacions i contractes; reclamació
acollida en part, per tal com es va condemnar el Sr. Y al pagament de només
4.229.000 pessetes.
C) Aquest darrer, però, formulà
reconvenció, sol·licitant la revocació de la donació per ingratitud i
incompliment dels deures conjugals.
D) La sentència combatuda, en
confirmar la de primera instància, declarà, a més de la referida obligació
de pagament del demandat, que la donació expressada fou inexistent pel fet
d’estar afectada de simulació absoluta.
E) També fou donatària de
l'altra meitat indivisa de la referida finca, posseint-la, doncs, en
concepte de nua propietària, la filla del matrimoni, Sra Z, la qual, segons resulta de l'escriptura on s'instrumentà l'esmentat negoci
jurídic, ja era major d'edat en la data de l'atorgament.
Segon.
Abans d'entrar en els motius
concrets de recurs s'ha de recordar que la Sra. X interposà el present
recurs de cassació tot primer davant el Tribunal Suprem, el qual, per
Interlocutòria de 13 de març d'enguany, acordà declarar la competència
d'aquesta Sala, atès que en el motiu cinquè del recurs es cita com a
infringit l'article 340 de la Compilació del dret civil de Catalunya i que,
encara que es feia al·lusió a una infracció de l'art. 24 de la C.E. “...se
hace referencia al mismo de forma tangencial e indirecta, en un motivo
fundado en el ordinal 3º del art. 1692 de la
LEC y en el que se invoca la existencia de incongruencia, citándose como
vulnerado el art. 359 de la LEC, articulación del motivo que determina que
no se pueda considerar que el mismo contiene una denuncia de precepto
constitucional, sino una mera denuncia de un precepto procesal, de legalidad
ordinaria....".
El primer motiu de recurs
denuncia la infracció de l'art. 359 de la LEC per incongruencia de la
sentència que es combat.
S'addueix, en relació amb això,
que tal incongruència és de les anomenades
qualificatives,
o sigui, les que acusen el defecte d'ultrapassar el marc fixat per les parts
en virtut del principi dispositiu, mitjançant l'alteració dels termes del
debat, amb el resultat que l'òrgan judicial es pronuncia, en definitiva,
sobre qüestions diferents a les demanades.
Més en concret es diu que,
postulant-se reconvencionalment la revocació de la part indivisa de la finca
esmentada per causa d’ingratitud i incompliment dels deures conjugals a
l'empara dels art. 82, 67, 1269 i 634 Cc i el 21 de la Compilació del dret
civil de Catalunya, i l’art. 19 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, no
podien ni el jutjador de primera instància, ni l'Audiència Provincial
declarar una nul·litat absoluta de la donació no demanada per ningú,
sobretot quan —sempre segons la part recurrent— una alteració tan sobtada i
imprevisible dels termes del debat li ha causat indefensió, i es cita
doctrina del T.S., sintetitzada, sobretot en la Sentència de 27 de març de
1998.
a) Abans de res s'ha de
precisar que l'enfocament que d'aquest motiu farà la Sala serà estrictament
processal, com no podria ser d'altra manera. Per tant, s'analitzarà,
exclusivament, si la declaració de nul·litat de la donació per concurrència
de causa espúria i il·lícita, era o no possible que fos apreciada d'ofici en
la sentència combatuda, no si en el cas es donava o no tal supòsit de
nul·litat per simulació absoluta derivada de causa il·lícita. Aquesta
qüestió de fons ha de quedar imprejutjada per la Sala pel que es dirà en
resoldre's el motiu tercer del recurs.
b) La sentència combatuda
aprecia, per tal com confirma la d'instància, la nul·litat del negoci
jurídic de donació entre els cònjuges perquè “...se trata, aparte del
contexto etiológico del fraude, de un contrato de donación entre parientes
por tanto con evidente signo de simulación [sic],
que confirma que la presunta donación no es otra cosa que una trama o ardid
para salvar el patrimonio del demandado en reconvención y más concretamente
la finca, de la acción de la acreedora".
c) En la hipòtesi que tal
negoci jurídic estigués afectat de simulació absoluta per la indicada causa
il·lícita (qüestió, aquesta darrera, de fons i sobre la qual s'ha de repetir
que no es pronunciarà, ni en un sentit ni en l'altre, aquest Tribunal) el
que sí s'ha de confirmar és que la seva conseqüència no podia ser altra que
la declaració de nul·litat que ara es critica. Això vol dir que, en tal
supòsit, l'òrgan judicial no podia pronunciar-se sobre la procedència o
improcedència de la revocació del negoci jurídic, per tal com aquest no
existiria en el món del dret. Per tant, cap incongruència qualificativa
hauria tingut lloc, contràriament al que postula el recurs.
d) Que —sempre partint d'aquest
supòsit imprejutjat— la sentència recorreguda podia resoldre en tal sentit,
hagués estat o no així demanat per les parts, resulta de l'abundant
jurisprudència, segons la qual (S. de 29 de febrer de 1932, 15 de gener i 20
i 29 d’octubre de 1949 i 28 d’abril de 1963), "el art. 359 de la LEC no
impide a los Tribunales decidir de oficio, como base a un fallo
desestimatorio, la ineficacia o inexistencia de los negocios jurídicos
radicalmente nulos, en los supuestos en los que sus cláusulas puedan amparar
hechos delicitivos o ser manifiesta y notoriamente ilegales, contrarias a la
moral, al orden público, ilícitas o constitutivas de delito y hacen que los
Tribunales constaten la ineficacia más radical de determinada relación
obligatoria" (per totes, S. del T.S. de 24 d’abril de 1997).
La inexistència, doncs, per
aquestes raons, de la incongruència denunciada és ben palesa.
e) Per la resta, no s'entén
l'al·legat d'indefensió que formula el recurrent. Per una part, sembla
oblidar que, si bé amb caràcter general, "el órgano jurisdiccional carece de
poder para determinar una atribución negocial de oficio en razón de las
exigencias del principio dispositivo", no és menys cert que “...cuando el
negocio jurídico disimulado deba surtir sus efectos por razones de orden
público o para impedir perjuicios a terceros, cabría, ponderando las
circunstancias del caso, dejar sentir
ex officio
estos efectos" (S. del T.S. de
3 de novembre de 1998).
f) Finalment, analitzada la
sentència del T.S. invocada per la recurrent, s'observa que l'analogia del
cas resolt en aquella amb el que ara es dilucida és ben remota. La Resolució
del T.S. conté elements doctrinals i pronunciaments de caràcter general
respecte als qual està d'acord, per descomptat, aquest també Tribunal de
Cassació; ara bé, i entrant ja en les respectives casuístiques, les
diferències són més que significatives, ja que en aquell cas s'apreciava
"una excepción no esgrimida en la
causa petendi
por la parte demandada, como es
el ejercicio de una acción
declarativa de inoficiosidad de la donación por perjudicar derechos
legitimarios, y que ha servido de núcleo fundamental a dicha resolución";
sentència en la qual s'indicava el " dato esencial consistente en que la
acción de la parte actora es de las denominadas de declaración de dominio,
cuya base es una liberalidad de la parte que aparecía como tenedor de los
certificados de depósito y que la oposición de la parte demandada se basa
únicamente en negar tal acto de liberalidad"; sentència, en fi, que utilitza
com a ratio
decidendi "una
acción de declaración de inoficiosidad proclamada por el artículo 636...;
circumstàncies ben diferents de les del present cas, en el qual,
contràriament al citat, "los motivos de la inexistencia de la donación han
sido suficientemente invocados y probados, siendo evidente que tal
pretensión ha sido claramente traída a esta litis (de marco y estructura
apropiados) y correctamente discutida, con todas las garantías procesales",
com també és suficient per evitar la incongruència que "el fallo resalte la
esencia de lo solicitado en conexión con los contendientes en los escritos
inciales del pleito" (fonament jurídic quart); existint, en fi, entres
ambdós supòsits una diferència tan definitiva com la de no incloure la
sentència del T.S. cap supòsit de declaració de nul·litat d'ofici del negoci
jurídic per així exigir-ho raons d'ordre públic.
La inexistència, doncs,
d'incongruència és ben palesa, cosa que porta al fracàs del motiu.
Tercer.
Si s'ha dirimit aquest primer
motiu abans que cap altre no ha estat, lògicament, per una prioritat de
numeració, sinó per raons conceptuals. Així ho imposava una sistemàtica
lògica, la mateixa que ara condueix a analitzar el tercer, ja que la seva
acollida impediria conèixer-ne cap més.
En aquest tercer s'al·lega
falta de litisconsorci passiu necessari, amb fonament en el fet que "la
donación declarada ineficaz por simulación no tuvo lugar sólo entre los
esposos litigantes, entre las partes del proceso, sino que intervino también
la hija común como donataria de la nuda propiedad de una mitad indivisa.
Nadie la ha llamado a este poceso, ni ha sido parte en él".
La falta de convocatòria de la
filla dels litigants, Sra Z era explicable només des de la
perspectiva que, negligint els tribunals la referida qüestió d'ordre públic,
fonament de la nul·litat declarada, haguessin limitat la controvèrsia a la
ineficàcia de la donació, no per raó de la seva inexistència, sinó per la
revocació del negoci jurídic. Un pronunciament d’aquesta mena hauria afectat
només la demandada reconvencional Sra. X, única davant la qual
s'exercia la pretensió (cal recordar que el demandat reconvinent feu donació
del pis a raó d'una meitat indivisa i de l'usdefruit de l'altra meitat per
la seva esposa i de la nua propietat d'aquesta darrera meitat a favor de la
seva filla Sra Z....). Si s’hagués acollit, doncs, la petició revocatòria,
només hauria afectat, com s'ha dit, la Sra. X, amb indemnitat de la seva
filla Z., millor dit, encara en benefici seu, per tal com s'hagués
alliberat del referit dret reial.
No obstant això, l'esmentada
declaració de nul·litat de la donació sí afecta de ple i perjudicialment la
referida filla, la qual, en el cas de confirmar-se la sentència, perdria la
seva actual condició de propietària d'una meitat indivisa de la finca sense
ni tan sols haver estat convocada a judici, ja que de la seva simple citació
com a testimoni durant la primera instancia —i, per tant, del coneixement
del plet entre els seus progenitors—, no se'n pot deduir —i menys en
perjudici seu— cap acte de renúncia al dret a ser cridada formalment com a
part processal, sobretot tenint en compte que de l'escriptura notarial de
donació en resulta la seva majoria d'edat, i, per tant, la seva capacitat
plena per a comparèixer en judici. És precisament la necessitat d'un nou
judici amb la presència d’aquesta afectada el que justifica la cura
d'aquesta Sala pel que fa a l'esmentada qüestió de fons (existència o no de
simulació absoluta), obviant-se qualsevol pronunciament o ambigüitat que
pogués ser interpretat com alguna mena de condicionament atenyent a les
qüestions de fons.
Per la resta, la necessitat de
vetllar perquè la relació processal es constitueixi adequadament és càrrega
dels tribunals, apreciable en qualsevol moment processal i, és clar, també
d'ofici, cosa que exclou que la seva introducció per primera vegada en el
marc d'aquest recurs extraordinari pugui conformar una qüestió nova.
En aquest sentit, és nombrosa
la jurisprudència que ensenya que, si bé pot descartar-se "la exigibilidad
del litisconsorcio pasivo necesario respecto a subadquirentes de bienes en
los pleitos en que se pide la nulidad o se discute la existencia del
contrato por cuya virtud adquirió el bien litigioso el transmitente" (S. del
T.S. de 28 de desembre de 1998), no passa igual en supòsits com el present
perquè, "al peticionarse la ineficacia y nulidad radical de los actos
dispositivos de referencia, se impone necesariamente vocar al pleito a
cuantos puedan resultar afectados por la sentencia estimatoria que pudiera
pronunciarse, para evitar situaciones que serían de despojo y pudieran
conculcar el principio constitucional de la tutela judicial y el procesal de
contradicción y dualidad en el debate" (S. del T.S. de 10 de juny de 1999);
de la mateixa manera que s'ha dit que "sobre la base fáctica de que Dª
Z2 suscribió y firmó el documento de 20 de diciembre de 1971, es
innegable que la misma, en ningún caso, podía ser conceptuada de tercero
respecto al susodicho documento, ni ajena o extraña a cuantas incidencias o
vicisitudes pudieran afectar al documento, con lo cual, su situación
procesal en una demanda que pretende la inexistencia e ineficacia de aquel,
es bien clara; o actúa como parte demandante para apoyar semejante
pretensión —sin poder olvidar en este caso que ninguna persona se encuentra
obligada a interponer demanda contra otra u otras— o interviene como
demandada —si es llamada al efecto— por si pudiera convenir a sus intereses
personales mantener la validez del contenido del documento, pero, en
cualquiera de los dos casos, es incuestionable la necesidad de su presencia
en el proceso o, al menos, la posibilidad de estar en él en virtud de su
citación al mismo”. (S.del T.S. d’11 de juny de 1998), ja que "así las cosas
resulta evidente que la relación jurídica procesal estaba mal constituida en
tanto en cuanto si se postulaba la nulidad de una supuesta donación de unas
viviendas de la causante a dos de sus hijos, no puede olvidarse que el
vehículo que se empleó fue el de una simulación...” (S T.S. de 26 d’octubre
de 1998).
També la S. del T.S. de 17 de
setembre de 1985 declara que “...se solicitaba expresamente la declaración
de nulidad de los contratos de venta y de donación por los que se efectuaron
las transmisiones impugnadas; no obstante lo cual, es de observar que la
donataria en esta última operación, no figuró entre los demandados, siendo
así que su presencia en el proceso era necesaria, justo porque se impugnaba
la validez de su título adquisitivo, que acreditaba el legítimo interés para
defenderlo y ser oída al respecto, sin lo que, obviamente, no podía ser
condenada; evidenciándose que la relación jurídica procesal estuvo mal
constituida, al faltar el
litisconsorcio pasivo
necesario, de
ineludible observancia de acuerdo con la constante y reiterada doctrina
jurisprudencial, que resultó infringida por inaplicación, todo ello al modo
denunciado por el recurso.... que, consiguientemente, debe ser estimado
procediendo, sin necesidad de examinar los demás motivos que también se
formularon, la casación y nulidad de la sentencia recurrida"; doctrina
aplicable al cas i que provoca, doncs, l'estimació d'aquest tercer motiu de
recurs, amb la consegüent declaració de nul·litat de la sentència.
Quart.
No s'aprecien mèrits per a la
imposició a cap litigant de les costes d'aquesta alçada, ni tampoc de les de
primera i segona instància.
Atesos els fonaments legals
esmentats i altres d'aplicació,
La Sala Civil i Penal del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
DIU
Que acollint el recurs de
cassació interposat per la representació de la Sra. X contra
la Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona 8 (Secció Onzena) de
data 29 d'octubre de 1998, dictada en el rotlle núm. 1586/96, derivat del
judici de menor quantia núm. 184/1996 del Jutjat de Primera Instància núm.
48 de Barcelona, cassem l'esmentada sentència, declarant-ne la nul·litat,
sense imposició de costes a cap litigant ni amb referència a aquesta alçada
ni pel que fa a la primera i segona instància.
S’ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les
actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem.
President:
Il·lm. Sr. Antoni
Bruguera i Manté
Magistrats:
Il·lm.
Sr. Ponç Feliu i Llansa
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol |
|
