Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de juliol de 2001
núm. 21/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Il·lm. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen
més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 66/1998 contra la Sentència
dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de
Barcelona, en el rotllo 1231/95, com a conseqüència de les actuacions de
judici declaratiu de menor quantia núm. 445/93 seguides davant el Jutjat de
1a Instància núm. 22 de Barcelona. X ha interposat aquest recurs
representat pel procurador Carlos Pons de Gironella i defensat pel lletrat
Tomás Expuny Carrillo. Són parts contra la qual es recorre Y i Y2, representats pel procurador Javier Manjarin Albert i defensats pel
lletrat E. Casals i Genover; Z10, representada per la
procuradora Carlota Pascuet Soler i defensaza pel lletrat Luis Trepat
Carbonell, i T. G., SA, representat pel procurador Narcís Ranera Cahís i
defensat per la lletrada Montserrat Casals Genové.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
El procurador dels tribunals
Miguel Pons de la Hija, que actua en nom i representació de X,
va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 445/399 del
Jutjat de 1a Instància núm. 22 de Barcelona contra “quienes tengan interés
en la herencia de Z y Z2, Z3, Z4,
Z5, Z6, Z7 o ignorados sucesores, Z8, Z9 o sucesores, Z10, Z11 o
sucesores, Y2 i Y” Seguida la tramitació legal, el
jutjat indicat va dictar Sentència amb data 17 de maig de 1996, la part
dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que desestimando en todas sus
partes la demanda interpuesta por el Procurador Sr. Pons de la Hija en
nombre y representación de D. X, contra D. Y, D. Y2, Dña. Z11 o Sucesores,
Z10, D. Z9 o Sucesores, Dña. Z8, D. Z7 o ignorados
herederos, Dña. Z6, D. Z5, D. Z4, D. Z3 debo absolver y absuelvo a dichos demandados de las pretensiones contra
ellos ejercitada; con expresa condena en costas al actor”.
Segon.
El procurador de X,
va interposar recurs d'apel.lació contra la sentència de Primera instància
esmentada que es va substanciar a la Secció Onzena de la Audiencia
Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 7 d’octubre de
1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el
recurso de apelación interpuesto por D. X, contra la Sentencia
dictada en fecha 17 de Mayo de 1996 por el Juzgado de Primera Instancia núm.
22 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos
confirmar y confirmamos íntegramente la misma con imposición de las costas
de esta alzada a la parte apelante“.
Tercer.
Contra aquesta Sentència, el
procurador Carlos Pons de Gironella, en nom i representació de X, va interposar recurs de cassació que va fonamentar en els següents
motius:
”1º.- Al amparo del
artículo 5.4 de la Ley orgànica del poder judicial, se funda este motivo en
la infracción del artículo 9.3 de la Constitución española. 2º.- Al amparo
del número cuarto del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, se
funda este segundo motivo en la infracción del artículo 2.3 del Código civil
por aplicación indebida de las disposición transitoria décima del Código de
sucesiones, disposición transitoria sexta de la Compilación del derecho
civil de Cataluña y disposiciones transitorias 1ª, 2ª y 12ª del Código
civil. 3º.- Al amparo del numero cuarto del artículo 1692 de la Ley de
enjuiciamiento civil, se funda el tercer motivo en la infracción de lo
dispuesto en el artículo 256 de la Compilación del derecho civil de Cataluña
y en los artículos 989 y 1008 del Código civil en relación con la doctrina
legal sobre la supervivencia del heredamiento preventivo cuando existe un
testamento posterior ineficaz. 4º.- Al amparo del número cuarto del artículo
1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, se funda este motivo en la
infracción por aplicación indebida de los artículos 504 y 506 de la Ley de
enjuiciamiento civil sobre la condición de documentos básicos para la
interposición de la demanda. 5º.- Al amparo del número cuarto del artículo
1692 de al Ley de enjuiciamiento civil, el quinto motivo se funda en la
infracción por inaplicación de la Constitución
a foragitar fraus
contenida en la ley única,
título II, libro V de las Constituciones de Catalunya.- 6º.- Al amparo del
número cuarto del artículo 1692 de la Ley de
enjuiciamiento civil, el sexto motivo se funda en la infracción por
aplicación indebida al caso de autos del artículo 34 de la Ley hipotecaria”.
Quart.
Aquesta Sala, mitjançant una
Interlocutòria amb data 15 d’abril de 1999, es declarà incompetent per
conèixer d’aquest recurs a favor de la Sala Primera del Tribunal Suprem i es
citaren a termini a les parts. La procuradora Celia Fernández Redondo, en
nom i representació de X, va interposar el recurs de cassació
davant el Tribunal Suprem, que estava fonamentat en els mateixos motius. Amb
data 23 de gener de 2001, la Sala Civil del Tribunal Suprem va dictar una
Interlocutòria amb la part dispositiva següent: “LA SALA ACUERDA: 1º.- no
admitir el motivo primero del recurso. 2º.- Oír a las partes recurrente y
recurridas por término de diez días, acerca de si la competencia para
conocer de los restantes motivos del recurso corresponde a la Sala de lo
Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña”. Un cop fetes
les al·legacions oportunes, la Sala Civil del Tribunal Suprem, amb data 27
de febrer de 2001 va dictar una altra Interlocutòria amb la part dispositiva
següent: “Declarar que la competencia para conocer del resto del recurso de
casación interpuesto por la Procuradora Dª Celia Fernández Redondo, en
nombre y representación de D. X, contra la Sentencia dictada,
con fecha 7 de octubre de 1998, por la Audiencia Provincial de Barcelona
(Sección 11ª), corresponde a la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal
Superior de Justicia de Cataluña, a la que en el plazo de cinco días se
remitirán los autos y el rollo de apelacion, junto con el testimonio del
rollo de casación tramitado por esta Sala y del presente Auto, previo
emplazamiento de las partes para que comparezcan ante la misma en el plazo
de diez días.“ Un cop rebudes les actuacions, es van passar al Ministeri
Fiscal per tal que emetés un informe regulat a l’art. 1709 de la LEC.
L’informe emès, amb data 6 d’abril de 2001, considerava procedent l’admissió
parcial del recurs. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tramit
d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del proppassat dia 25 de juny
per a la celebració de votació i deliberació, la qual va tenir lloc. Ha
estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.
FONAMENTS
DE DRET
Primer.
Son antecedents de referència
obligada per a la resolució d’aquest recurs de cassació els següents :
a) La demanda que va originar
aquest litigi fou presentada pel senyor X a l’empara del que en
la demanda s’anomena “arqueologia jurídica”, i que, segons manifesta l’actor,
suposaria el dret que regia a Catalunya amb anterioritat a la Compilació
catalana. En la susdita demanda es demanava que:
1. Es declarés el senyor X hereu contractual dels seus pares
Z i Z2 , per virtut de l’escriptura de capítols matrimonials atorgats davant del
notari senyor Manuel Bellido Macías el 13 de desembre de 1903.
2. Es declaressin nul·les
d’arrel totes les càrregues i hipoteques que s’haguessin constituït sobre
les finques que foren adjudicades al senyor Z (pare del
demandant) per mor de la successió testamentària del seu pare, senyor Z12 (avi del demandant).
3. Es declaressin, d’igual
manera, radicalment nul·les les alienacions realitzades pel senyor Z, en representació de la seva esposa, sobre dues
finques de L..
4. Es condemnés els demandats a
restituir al cabal hereditari de X (en realitat s’hauria
d’entendre restituït al cabal del seus pares) tots els béns que ja fa molts
anys foren patrimoni dels seus pares.
b) Les pretensions del
demandant es fonamentaven essencialment en la consideració en què es basava
la demanda: la irrevocabilitat de l’heretament preventiu constituït en
escriptura de 13 de desembre de 1903 i la impossibilitat d’alienar béns per
part dels heretants, que a l’entendre del susdit demandant converteixen en
fraudulents els actes de disposició executats pels seus pares.
c) En la demanda, el senyor X feia esment que el seu pare
Z, en dates molt
properes a la de la seva mort (que succeí l’onze de juliol de 1968) va
atorgar testament en el qual l’instituí hereu. En l’avantdita demanda es
feia palesa la vigència de l’heretament preventiu instituït en l’escriptura
de capítols atorgada l’any 1903, pel fet que el demandant va renunciar a la
crida testamentària derivada del testament atorgat el juliol de 1968, ja
que sembla que en el moment de la seva mort, el senyor Z no era
titular de cap bé ni dret de contingut patrimonial.
d) La sentència dictada en
primera instància rebutjà les pretensions del demandant, pel fet que després
de raonar i afirmar la revocabilitat dels heretaments preventius i la
conservació de la disponibilitat dels seus béns per part dels heretants,
conclogué en el sentit de proclamar la manca de legitimació
ad causam
del senyor X.
Des d’aquesta perspectiva, la
sentència de primera instància posa en relleu el fet que el demandant va
rebutjar els drets testamentaris que el seu pare li atorgà en el testament
de 15 de maig de 1968, cosa que, segons parer de la sentència de primera
instància, li impediria d’acceptar la mateixa herència a redós de qualsevol
altre títol.
e) Finalment la sentència
dictada en apel·lació, després d’estudiar i raonar de forma acurada i
pormenoritzada la naturalesa jurídica dels heretaments preventius, conclou
afirmant la revocabilitat d’aquest tipus de disposició d’última voluntat;
alhora es raona, en la sentència dictada per l’Audiència, en el sentit de
considerar que la renúncia a tots els efectes als drets en l’herència del
seu pare feta per l’actor en escriptura de 8 d’octubre de 1984 (en la qual
es fa referència únicament al testament de l’any 1968) no condueix a la
validesa de l’heretament preventiu en el qual es basa la demanda. La
sentència de l’Audiència posa en relleu el fet que en el testament que el
senyor Z atorgà davant notari l’any 1968, en dates properes a la
seva mort, es feia també una crida en favor dels fills del demandant en
concepte de substituts vulgars; i, a l’entendre de l’Audiència, atès que
aquests substituts vulgars no han renunciat a l’herència del seu avi en la
forma exigida legalment, no ha esdevingut ineficaç el testament de l’any
1968. Aquesta circumstància portaria, segons l’Audiència, a la situació que
no hauria recobrat vigència l’heretament derivat de l’escriptura del 1903 en
què es fonamenta la demanda. Conseqüència de tot això fou el rebuig del
recurs d’apel·lació i la confirmació de la sentència.
Segon.
Contra la sentència dictada per
l’Audiència, el demandant hi interposa recurs de cassació estructurat en sis
motius, tots ells articulats a l’empara de l’article 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, motius que han d’ésser estudiats per aquesta Sala.
La part recurrent basa el
primer motiu de recurs en l’article 5.4 de la Llei orgànica del poder
judicial, i hi addueix infracció de l’article 9.3 de la Constitució
espanyola. Aquesta invocació d’infracció constitucional provocà la remissió
de les actuacions al Tribunal Suprem, el qual les ha retornades a aquesta
Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia per tal de resoldre els
restants motius del recurs.
En el segon motiu de cassació
s’invoca la infracció de l’article 2.3 del Codi civil per aplicació indeguda
de les disposició transitòria desena del Codi de successions, disposició
transitòria sisena de la Compilació del dret civil de Catalunya i
disposicions transitòries primera segona i dotzena del Codi civil.
Amb el suport de les esmentades
cites normatives el recurrent vol fer palès que en el cas en debat concorre
un supòsit de dret intertemporal, ja que, segons els restants motius de
recurs, diu, es tractaria d’una relació jurídica nascuda a l’empara de la
llei anterior que ha produir efectes amb la vigència de la llei posterior
(Compilació del dret civil de Catalunya).
Segons parer de la part que
recorre, l’error en què han incidit tant la sentència de primera instància
com la dictada per l’Audiència es deriva d’haver aplicat per a resoldre la
contesa la Compilació catalana, quan, al seu entendre, escau l’aplicació del
dret històric català concretat pels decretals del papa Gregori IX, el dret
romà i el Codi civil.
En desenvolupar el motiu de
recurs en anàlisi, la part recurrent diu:
a) Que la disposició
transitòria desena del Codi de successions disposa “que les successions
obertes abans de l’entrada en vigor d’aquest Codi es regeixen per la llei
aplicable en el moment de l’ obertura de la successió, segons resulti de les
Disposicions Transitòries que estableixen la Llei estatal 40/1960, de 21 de
juliol...”
La part que recorre fa esment
que, si bé no és aplicable al debat, el Codi de successions català deixa
palès en la DT tercera que “en les successions obertes després de l’entrada
en vigor d’aquest Codi, però regides per actes atorgats abans, s’apliquen
les regles interpretatives de la voluntat del causant establertes en la
legislació derogada”.
b) Que per tal com en la
Compilació catalana no es tracta explícitament el tema de dret intertemporal
que suara s’ha descrit, i atès que la dita Compilació ens remet al Codi
civil (vegeu DT sisena de la Compilació), escau recórrer a les disposicions
transitòries primera, segona i tretzena del Codi.
Així cal dir (seguint el
raonament del recurs) que en la DT segona del Codi civil es diu a la lletra:
”Los actos y contratos celebrados bajo el régimen de la legislación
anterior, y que sean válidos con arreglo a ella, surtirán todos sus efectos
según la misma con las limitaciones establecidas en esta regla“.
Segons criteri de la recurrent,
aquesta última disposició no contradiu el previst en la DT dotzena del
mateix Codi civil, que diu que “los derechos a la herencia del que hubiere
fallecido, con testamento o sin él, antes de hallarse en vigor el Código, se
regirán por la legislación anterior”.
Cal posar en relleu que la
sentència dictada per l’Audiència ressalta la circumstància que en el recurs
d’apel·lació la part recurrent no va combatre la normativa aplicada per la
jutgessa de primera instància, cosa que comporta ja una certa manca de
justificació del motiu de recurs. Malgrat tot, atès que es tracta d’un
supòsit de llei aplicable, queda afectat pel principi
iura novit curia,
cosa que condueix a la necessitat d’anàlisi del combat a la sentència de
l’Audiència.
El plantejament del recurs
esdevindria acollible en el cas que la part recurrent destaqués l’existència
d’una contradicció evident entre la legislació vigent a Catalunya l’any 1903
(data en què els pares de la part demandant i ara recurrent varen atorgar
l’escriptura de capítols matrimonials dels quals es derivarien tots els
drets pretesos en aquesta litis) i la Compilació catalana. Però el cert és
que el recurrent, si bé fa contínues al·lusions en la demanda i en l’escrit
de recurs a la Constitució a foragitar fraus, no assoleix el que esdevé com a requisit ineludible:
demostrar que la Compilació catalana suposà un canvi radical en la regulació
dels heretaments preventius.
A aquest efecte és d’interès
recordar:
a) Que la Compilació de 1960,
com ha recalcat autoritzada doctrina, suposa una
iuris continuatio,
ja que el moviment compilador arranca de les conclusions del Congreso
Nacional de Derecho Civil de Zaragoza de l’any 1946, a conseqüència de les
quals es va dictar el Decret de 23 de maig de 1947, que regulava el tema de
les comissions de juristes per a l’estudi i ordenació del dret foral. El
susdit decret parla d’“una sistematización adecuada de las instituciones
históricas “, cosa que exclou la possibilitat de tota innovació legislativa.
b) És escaient fer expressa
referència al
Proyecto de Apéndice Duran i Bas
(art. CXXVI) i també al
Proyecto de Apéndice de
1930 (art. 126).
També cal fer expressa al·lusió a la Sentència del Tribunal Suprem de 3 de
juny de 1953.
El cert és que tant en la dita
sentència del Tribunal Suprem com en els esmentats precedents prelegislatius
es posa en evidència la naturalesa dels heretaments preventius i, en contra
del que pretén el recurrent, aquestes disposicions no creen un dret a
l’herència de caràcter definitiu en favor dels fills, sinó que la seva
eficàcia depèn que els pares morin sense testament vàlid i amb distinta
institució d’hereu. També es deriva dels esmentats antecedents
prelegislatius el fet que els heretaments preventius no suposen la manca de
disponibilitat per part dels heretants sobre els seus béns, sinó que, en
congruència amb la revocabilitat de la institució hereditària, els heretants
en conserven la plena disposició tant a títol gratuït com onerós, coincidint
també en això tant el dret compilat (Compilació de 1960) com els seus
antecedents històrics.
En congruència amb l’anterior
és inherent a la naturalesa de l’heretament preventiu la possibilitat de
revocació i, consegüentment, la possibilitat de disposició dels béns objecte
d’heretament per part dels atorgants; l’heretament preventiu té per
finalitat evitar els efectes de la successió intestada, però la seva
vigència està condicionada a la inexistència d’un testament eficaç. Si els
heretants conserven intacta la seva capacitat d’alterar el previst en
l’heretament amb l’atorgament d’un altre heretament pur o amb l’atorgament
de testament, seria contradictori privar-los de capacitat de disposar dels
seus béns per actes
inter vivos.
L’única cosa que vol eradicar
l’heretament és l’obertura de successió intestada, però no la legitimació de
decisió dels heretant sobre els seus béns. Ha remarcat autoritzada doctrina
que l’heretament preventiu és el més revocable de tots els tipus
d’heretament (deixant de banda el prelatiu, que no atribueix dret successori
directe), ja que, com es desprèn del que s’ha dit, l’única limitació que
conté és la de no poder ser revocat ni substituït per cap altre d’igual
naturalesa. En virtut de tots aquests raonaments que demostren que la
regulació de l’heretament preventiu en la Compilació catalana suposa acollir
els esmentats precedents prelegislatius,
Decau el motiu de recurs en
estudi.
Tercer.
En el tercer motiu de recurs,
el qual és articulat per la mateixa via processal que els anteriors, la part
recurrent invoca infracció del que disposa l’article 256 de la Compilació
del dret civil de Catalunya i del previst en els articles 989 i 1008 del
Codi civil, i relaciona aquestes infraccions legals amb el que el recurrent
anomena “doctrina legal sobre la supervivencia del heredamiento preventivo
cuando existe un testamento posterior ineficaz”.
La part que recorre posa en
relleu que la doctrina i la jurisprudència consideren sense fissures que
l’heretament preventiu només és revocable ja per mor d’una institució
d’hereu feta en testament eficaç, ja per causa d’un heretament pur atorgat
en capítols en favor d’una persona diferent de la cridada en l’heretament
preventiu.
En el cos del motiu de recurs
la part recurrent mostra la seva disconformitat amb la tesi seguida per
l’Audiència en el sentit que en el cas en estudi no es pot parlar de
testament ineficaç (pel que fa al testament atorgat pel pare del recurrent,
senyor Z) perquè hi manca la renúncia dels fills del recurrent.
És cert que tant la
jurisprudència com autoritzada doctrina han definit l’heretament preventiu
com una crida a favor de tots els fills dels heretants (cas poc freqüent) o
a favor de fills determinats seguint un ordre de preferència, que solament
s’observa si els heretants no han atorgat testament o heretament posteriors
(TS S. de 3 de juny de 1953). La naturalesa jurídica d’aquests heretaments
preventius (segons la dita jurisprudència i doctrina) seria la d’una crida
condicional a la successió de l’heretant. La condició ve configurada com un
element d’eficàcia de l’heretament, és a dir, que si es compleix la condició
—que l’heretant designi hereu testamentari o en heretament pur— l’heretament
preventiu esdevé ineficaç; si la condició no es compleix, l’heretament
preventiu produeix tots els efectes que li són propis. La necessitat que el
negoci mortis
causa posterior
sigui no només vàlid, sinó també eficaç, és conseqüència de la finalitat
perseguida amb l’heretament preventiu: la d’eradicar la successió
abintestada de què suara es parlava, finalitat que esdevindria burlada en
cas de testament ineficaç per premoriència, renúncia, incapacitat o
indignitat per a succeir. El requisit d’eficàcia del testament posterior es
fa palès en l’article 89 de la Compilació catalana, segons el qual en
l’heretament preventiu l’heretant institueix hereu entre els seus fills
nascuts o per néixer, per al cas de morir sense successor universal,
contractual o testamentari per qualsevol causa, fins i tot per haver estat
destruïda, sense possibilitat de reconstrucció, la disposició atorgada amb
posterioritat. L’aplicabilitat de la Compilació catalana al supòsit en
estudi és conseqüència del que s’ha raonat en el fonament de dret anterior.
Tot el que fins ara s’ha
argumentat portaria a considerar escaient determinar si s’ha complert o no
la condició necessària per excloure la crida preventiva, és a dir, si hi ha
hagut un testament posterior a l’heretament que ha esdevingut eficaç. En
concret, analitzar si el testament que el senyor Z atorgà el 15
de maig de 1968 pot ésser qualificat d’eficaç o no.
Com es reflecteix en l’escrit
del recurs i s’ha avançat en els prolegòmens fàctics d’aquesta resolució,
l’Audiència arriba a la conclusió que no es pot acudir a la crida derivada
de l’heretament preventiu perquè manca la renúncia dels fills del demandant
senyor X, els qual foren cridats com a substituts vulgars del
seu pare en el testament de 15 de maig de 1968.
Malgrat el que s’ha exposat, el
cert és que en aquest litigi hi concorre una circumstància que converteix en
poc rellevant la qualificació de la crida testamentària com d’eficaç o
ineficaç, i aquesta circumstància és correctament ressaltada per la
sentència dictada pel jutge de primera instància.
Resulta no controvertit que la
part recurrent, o sigui el senyor X renuncià al testament
atorgat pel seu pare el 15 de maig de 1968, en virtut de l’escriptura de 8
d’octubre de 1984 en la qual digué que “renuncia a todos los efectos que en
derecho sean procedentes la herencia dejada por su finado padre D Z, fallecido en esta ciudad el 11 de Julio de 1968, y quien otorgó su
último y válido testamento ante el notario que fué de ésta D. Francisco
Masip Rovira, en fecha 15 de mayo de 1968...”.
La sentència dictada en primera
instància va declarar el senyor X sense legitimació
ad causam
per reclamar béns que al seu
entendre haurien de formar part del cabal relicte del seu pare pel fet
d’haver-hi renunciat. En canvi, la sentència dictada per l’Audiència que ara
es combat va ometre l’anàlisi dels efectes de la renúncia del senyor X i declarà que, per tal com els fills del demandant no havien renunciat
en la forma prevista legalment a l’herència del seu avi, no es podia parlar
de testament ineficaz (en relació amb el testament atorgat per part del
senyor Z) i, per tant, no era factible reclamar cap dret basat
en l’heretament preventiu.
Per qüestions sistemàtiques cal
abordar en primer lloc els efectes de la renúncia del demandant, aquí
recurrent, a la crida testamentària feta pel seu pare en acte d’última
voluntat de 15 de maig de 1968, ja que en el cas que es declari que aquesta
renúncia suposa també repudiar la crida feta l’any 1903 en l’heretament
preventiu, no caldrà estudiar si hi concorre o no la renúncia a la crida
testamentària per part dels fills del litigant exigida per la llei per
parlar de testament ineficaç.
Tal com reconeix el recurrent i
posa en evidència autoritzada doctrina, la Compilació catalana no preveu les
conseqüències de la renúncia a la crida testamentària quan concorre també
una crida feta en heretament preventiu. L’únic article que ens pot conduir a
dictar una sentència còngrua al supòsit plantejat i que ens revela quina és
la voluntat del legislador en cas de renúncia a una crida hereditària quan
n’hi concorre alguna altra, és l’article 256 de la Compilació.
Aquest precepte considera la
possibilitat de la renúncia per part de l’hereu a l’herència testamentària,
sense que això suposi la impossibilitat d’acceptació de la crida intestada,
però amb subjecció als llegats, fideïcomisos i altres càrregues que hagi
imposat el testador.
També estableix el dit article
que l’hereu que renunciï a l’herència intestada amb coneixement del fet que
era instituït hereu en testament, s’entendrà que ha repudiat també
l’herència testada, però que si ho ignorava, no l’ha de perjudicar el repudi.
L’avantdita doctrina posa en
relleu la prevalença de la crida testamentària sobre l’heretament preventiu,
i la d’aquest sobre la successió intestada. Seguint aquest ordre jeràrquic,
el recurrent insisteix en el recurs a remarcar que la renúncia a l’herència
testamentària no suposa la pèrdua de la possibilitat per acceptar
l’heretament preventiu deferit a favor seu per mor dels capítols de 1903.
També des de l’anterior
perspectiva, la part que recorre fa esment que el títol testamentari és
diferent al pactat en heretament, i que en tot cas el que s’ha de rebutjar
és l’obertura de la successió intestada, que és la finalitat del heretaments
i el que volia excloure la voluntad del seu pare.
El plantejament del recurrent
es fonamenta només en els seus particulars interessos, cosa que es posa en
evidència ja que les conclusions a què arriba no respecten l’esperit del
dret successori recollit en la Compilació. L’article 256 de la dita
Compilació té com a eix fonamental el respecte a la voluntat del causant.
Aquesta premissa es posa de manifest pel fet que, si bé preveu la
possibilitat d’excloure la crida testamentària per voluntat de l’hereu, això
no impedeix l’obligació de respecte a la voluntat del causant. Pel que fa al
repudi de l’herència intestada, suposa també el repudi de la testada si
l’hereu era coneixedor d’aquesta crida en testament.
Però en cap cas es desprèn de
l’esmentat article la possibilitat d’elecció entre les diferents crides, ja
que una conducta d’aquesta naturalesa suposaria obviar la voluntat del
causant, cosa que s’oposa frontalment a l’esperit de l’article 256 de la
Compilació. Com suara es deia, l’heretament preventiu no priva el testador
de canviar la seva voluntad atorgant heretament de diferent naturalesa o
fent testament en data posterior. La tesi del recurrent suposaria
desnaturalitzar aquesta essència de l’heretament preventiu si es permetés a
l’hereu la renúncia al testament subsegüent quan, per qualsevol
circumstància, no li convingués el disposat per via testada.
La doctrina a què s’ha fet
referència vol posar en evidència que l’aplicació analògica del que disposa
l’article 256 de la Compilació suposaria que l’hereu preventiu només podria
assolir el títol derivat de l’heretament quan ignorés l’existència de
l’heretament preventiu en el moment de repudiar la crida testamentària.
L’aplicació de totes aquestes
argumentacions al supòsit en anàlisi comporta el rebuig del motiu del recurs
ja que, si el demandant no pot acceptar la institució preventiva per haver
repudiat la institució testamentària, poc interessa si el testament de l’any
1968 ha esdevingut eficaç o no, atès que en tot cas el senyor X
no estaria legitimat per reclamar cap dret provinent del seu pare, derivat
dels capítols matrimonial atorgats l’any 1903.
Quart.
En el quart motiu de recurs la
part recurrent invoca aplicació indeguda dels articles 504 y 506 de la Llei
d’enjudiciament civil; en concret, no està d’acord amb allò que en la
sentència de l’Audiència es qualifica com a documents bàsics per a la
contesa. El recurrent, en aquest motiu del recurs, al·lega que el certificat
del Registre d’actes d’última voluntat en virtut del qual s’acreditava que
la seva mare, Z2, va morir abintestat, no és un document bàsic
ni, per tant, d’aportació forçosa amb la demanda, sinó un document que
esdevingué essencial per mor de les al·legacions dels demandats i que, en
conseqüència, es podia aportar en període de rèplica.
En aquest punt del debat, la
Sala considera que tot el que més amunt s’ha dit priva d’interès el motiu
del recurs. S’ha dit i s’ha repetit que la Compilació catalana regula dos
tipus diferents d’heretaments de diferent naturalesa. Uns, els heretaments a
favor dels contraents, suposen la concurrència de la voluntat de l’heretant
i de l’hereu, cosa que comporta que es tracti d’una convenció i que, com a
tal, obligui les parts, que no poden fer actes contraris als heretaments; en
canvi, els heretaments inclosos en el capítol III del títol IV del llibre I
de la Compilació, són en realitat una institució d’hereu normal i corrent
(art. 90 de la Comp.), que moltes vegades es fa en favor de persones que
encara no viuen i que es pot deixar sense efecte per heretament de diferent
naturalesa o en testament posterior, i que no priva els heretats de l’entera
disponibilitat sobre els seus béns, tal com prova l’article 87, paràgraf
segon, de la Compilació, que diu a la lletra que “els efectes dels
heretaments a favor dels fills s’estendran a tots els béns que l’atorgant
deixi en morir, qualsevol que sigui el títol d’adquisició”. Corol·lari de
tot l’exposat és, com s’ha avançat, que no interessi si el document que
prova que la senyora Z2. va morir intestada es va aportar en un moment hábil per produir efectes en aquest litigi o no, perquè en tot cas la
susdita Z2. no va perdre la disponibilitat dels seus béns per
mor de l’heretament preventiu que provocà aquest debat. Per tant, la part
recurrent no pot combatre els contractes que féu la seva mare (a través del
seu espòs a qui atorgà poders) ja que res li impedia de disposar dels seus
béns. Arribats a aquest moment, cal afegir que la demanda que inicià aquesta
contesa com a mínim s’ha d’estimar agosarada ja que s’hi pretén, com s’ha
avançat, la impugnació de tota una sèrie d’actes de disposició de béns que
s’atorgaren fa un munt d’anys i que, probablement, afecten terceres persones
de bona fe.
Tot això comporta el rebuig del
motiu del recurs en estudi.
Cinquè.
En el cinquè motiu de recurs, i
per la via de l’art. 1692.4 de la LEC, addueix la part recurrent infracció
per manca d’aplicació de la constitució “a foragitar fraus” inclosa en la
llei única, títol segon, del llibre V de les Constitucions de Catalunya.
Ni en els precedents
prelegislatius, ni en la Compilació catalana, ni tampoc en l’actual Codi de
successions de Catalunya, la constitució “a foragitar fraus” ha tingut per
finalitat la protecció dels hereus instituïts en heretament preventiu.
L’anomenada
constitució a foragitar
fraus és recollida
en l’article 13 de la Compilació i la seva finalitat és impedir que el
beneficiari d’una donació matrimonial pugui ejecutar actes en profit de
l’heretant o donant. Els actes vedats són aquells que podria fer l’hereu en
favor dels heretants que suposarien una burla a l’heretament.
També preveu la Compilació
catalana en l’article 75 la anul·labilitat dels actes fraudulents, ja a
títol gratuït ja a títol onerós, que pugui fer l’heretant en frau de
l’heretament simple o d’herència, però aquest article es troba inclòs en el
heretaments entre contraents, que, com suara es deia, tenen una naturalesa
ben diferent a la dels preventius, que no afecten el poder de disposició
dels heretants.
Des d’aquesta perspectiva,
perden interès les argumentacions fetes pel recurrent en el cos del motiu
del recurs, que, o bé fan referència a heretaments entre contraents o bé són
equivocades quan aseguren la manca de disponibilitat del heretants en
heretament preventiu del seu patrimoni.
Per tot l’anterior decau el
motiu del recurs, i amb ell el següent, esgrimit com a número sisè, on el
recurrent invoca infracció per aplicació indeguda de l’article 34 de la Llei
hipotecària, infracció que no cal ni tan sols analitzar ja que a aquest
article només s’hi fa una referència succinta en la sentència de l’Audiència,
però és clar que és sobrer acudir a la seva aplicació, ja que els interessos
del recurrent han esdevingut inatesos per tot el que s’ha argumentat, i no
escau, en conseqüència, afegir-hi res més.
Sisè.
Pel que preveu l’article 1715
de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs hauran de ser
satisfetes per la part recurrent.
Per consegüent,
DECIDIM
Desestimar el recurs de
cassació interposat per la representació de X contra la
Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª) de
data 7 d’octubre de 1998, en el rotllo d’apel·lació 1231/96, derivat del
judici de menor quantia núm. 445/93 del Jutjat de Primera Instància núm. 22
de Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part
recurrent.
S’ha de lliurar la certificació
corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les
actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta
legalment a aquesta sentència.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronunciem, manem i signem. |
