Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de juliol de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 12 de juliol de 2001 núm. 21/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lm. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 66/1998 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo 1231/95, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 445/93 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 22 de Barcelona. X ha interposat aquest recurs representat pel procurador Carlos Pons de Gironella i defensat pel lletrat Tomás Expuny Carrillo. Són parts contra la qual es recorre Y i Y2, representats pel procurador Javier Manjarin Albert i defensats pel lletrat E. Casals i Genover; Z10, representada per la procuradora Carlota Pascuet Soler i defensaza pel lletrat Luis Trepat Carbonell, i T. G., SA, representat pel procurador Narcís Ranera Cahís i defensat per la lletrada Montserrat Casals Genové.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. El procurador dels tribunals Miguel Pons de la Hija, que actua en nom i representació de X, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia núm. 445/399 del Jutjat de 1a Instància núm. 22 de Barcelona contra “quienes tengan interés en la herencia de Z y Z2, Z3, Z4, Z5, Z6, Z7 o ignorados sucesores, Z8, Z9 o sucesores, Z10, Z11 o sucesores, Y2 i Y” Seguida la tramitació legal, el jutjat indicat va dictar Sentència amb data 17 de maig de 1996, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que desestimando en todas sus partes la demanda interpuesta por el Procurador Sr. Pons de la Hija en nombre y representación de D. X, contra D. Y, D. Y2, Dña. Z11 o Sucesores, Z10, D. Z9 o Sucesores, Dña. Z8, D. Z7 o ignorados herederos, Dña. Z6, D. Z5, D. Z4, D. Z3 debo absolver y absuelvo a dichos demandados de las pretensiones contra ellos ejercitada; con expresa condena en costas al actor”.

 

Segon. El procurador de X, va interposar recurs d'apel.lació contra la sentència de Primera instància esmentada que es va substanciar a la Secció Onzena de la Audiencia Provincial de Barcelona, la qual va dictar sentència amb data 7 d’octubre de 1998, amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por D. X, contra la Sentencia dictada en fecha 17 de Mayo de 1996 por el Juzgado de Primera Instancia núm. 22 de Barcelona, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos confirmar y confirmamos íntegramente la misma con imposición de las costas de esta alzada a la parte apelante“.

 

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Carlos Pons de Gironella, en nom i representació de X, va interposar recurs de cassació que va fonamentar en els següents motius: ”1º.- Al amparo del artículo 5.4 de la Ley orgànica del poder judicial, se funda este motivo en la infracción del artículo 9.3 de la Constitución española. 2º.- Al amparo del número cuarto del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, se funda este segundo motivo en la infracción del artículo 2.3 del Código civil por aplicación indebida de las disposición transitoria décima del Código de sucesiones, disposición transitoria sexta de la Compilación del derecho civil de Cataluña y disposiciones transitorias 1ª, 2ª y 12ª del Código civil. 3º.- Al amparo del numero cuarto del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, se funda el tercer motivo en la infracción de lo dispuesto en el artículo 256 de la Compilación del derecho civil de Cataluña y en los artículos 989 y 1008 del Código civil en relación con la doctrina legal sobre la supervivencia del heredamiento preventivo cuando existe un testamento posterior ineficaz. 4º.- Al amparo del número cuarto del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, se funda este motivo en la infracción por aplicación indebida de los artículos 504 y 506 de la Ley de enjuiciamiento civil sobre la condición de documentos básicos para la interposición de la demanda. 5º.- Al amparo del número cuarto del artículo 1692 de al Ley de enjuiciamiento civil, el quinto motivo se funda en la infracción por inaplicación de la Constitución a foragitar fraus contenida en la ley única, título II, libro V de las Constituciones de Catalunya.- 6º.- Al amparo del número cuarto del artículo 1692 de la Ley de enjuiciamiento civil, el sexto motivo se funda en la infracción por aplicación indebida al caso de autos del artículo 34 de la Ley hipotecaria”.

 

Quart. Aquesta Sala, mitjançant una Interlocutòria amb data 15 d’abril de 1999, es declarà incompetent per conèixer d’aquest recurs a favor de la Sala Primera del Tribunal Suprem i es citaren a termini a les parts. La procuradora Celia Fernández Redondo, en nom i representació de X, va interposar el recurs de cassació davant el Tribunal Suprem, que estava fonamentat en els mateixos motius. Amb data 23 de gener de 2001, la Sala Civil del Tribunal Suprem va dictar una Interlocutòria amb la part dispositiva següent: “LA SALA ACUERDA: 1º.- no admitir el motivo primero del recurso. 2º.- Oír a las partes recurrente y recurridas por término de diez días, acerca de si la competencia para conocer de los restantes motivos del recurso corresponde a la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña”. Un cop fetes les al·legacions oportunes, la Sala Civil del Tribunal Suprem, amb data 27 de febrer de 2001 va dictar una altra Interlocutòria amb la part dispositiva següent: “Declarar que la competencia para conocer del resto del recurso de casación interpuesto por la Procuradora Dª Celia Fernández Redondo, en nombre y representación de D. X, contra la Sentencia dictada, con fecha 7 de octubre de 1998, por la Audiencia Provincial de Barcelona (Sección 11ª), corresponde a la Sala de lo Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, a la que en el plazo de cinco días se remitirán los autos y el rollo de apelacion, junto con el testimonio del rollo de casación tramitado por esta Sala y del presente Auto, previo emplazamiento de las partes para que comparezcan ante la misma en el plazo de diez días.“ Un cop rebudes les actuacions, es van passar al Ministeri Fiscal per tal que emetés un informe regulat a l’art. 1709 de la LEC. L’informe emès, amb data 6 d’abril de 2001, considerava procedent l’admissió parcial del recurs. Una vegada admès el recurs, es va evacuar el tramit d'impugnació i es va assenyalar l'audiència del proppassat dia 25 de juny per a la celebració de votació i deliberació, la qual va tenir lloc. Ha estat designada ponent la magistrada Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Son antecedents de referència obligada per a la resolució d’aquest recurs de cassació els següents :

a) La demanda que va originar aquest litigi fou presentada pel senyor X a l’empara del que en la demanda s’anomena “arqueologia jurídica”, i que, segons manifesta l’actor, suposaria el dret que regia a Catalunya amb anterioritat a la Compilació catalana. En la susdita demanda es demanava que:

1. Es declarés el senyor X hereu contractual dels seus pares Z i Z2 , per virtut de l’escriptura de capítols matrimonials atorgats davant del notari senyor Manuel Bellido Macías el 13 de desembre de 1903.

2. Es declaressin nul·les d’arrel totes les càrregues i hipoteques que s’haguessin constituït sobre les finques que foren adjudicades al senyor Z (pare del demandant) per mor de la successió testamentària del seu pare, senyor Z12 (avi del demandant).

3. Es declaressin, d’igual manera, radicalment nul·les les alienacions realitzades pel senyor Z, en representació de la seva esposa, sobre dues finques de L..

4. Es condemnés els demandats a restituir al cabal hereditari de X (en realitat s’hauria d’entendre restituït al cabal del seus pares) tots els béns que ja fa molts anys foren patrimoni dels seus pares.

b) Les pretensions del demandant es fonamentaven essencialment en la consideració en què es basava la demanda: la irrevocabilitat de l’heretament preventiu constituït en escriptura de 13 de desembre de 1903 i la impossibilitat d’alienar béns per part dels heretants, que a l’entendre del susdit demandant converteixen en fraudulents els actes de disposició executats pels seus pares.

c) En la demanda, el senyor X feia esment que el seu pare Z, en dates molt properes a la de la seva mort (que succeí l’onze de juliol de 1968) va atorgar testament en el qual l’instituí hereu. En l’avantdita demanda es feia palesa la vigència de l’heretament preventiu instituït en l’escriptura de capítols atorgada l’any 1903, pel fet que el demandant va renunciar a la crida testamentària derivada del testament atorgat el juliol de 1968, ja que sembla que en el moment de la seva mort, el senyor Z no era titular de cap bé ni dret de contingut patrimonial.

d) La sentència dictada en primera instància rebutjà les pretensions del demandant, pel fet que després de raonar i afirmar la revocabilitat dels heretaments preventius i la conservació de la disponibilitat dels seus béns per part dels heretants, conclogué en el sentit de proclamar la manca de legitimació ad causam del senyor X.

Des d’aquesta perspectiva, la sentència de primera instància posa en relleu el fet que el demandant va rebutjar els drets testamentaris que el seu pare li atorgà en el testament de 15 de maig de 1968, cosa que, segons parer de la sentència de primera instància, li impediria d’acceptar la mateixa herència a redós de qualsevol altre títol.

e) Finalment la sentència dictada en apel·lació, després d’estudiar i raonar de forma acurada i pormenoritzada la naturalesa jurídica dels heretaments preventius, conclou afirmant la revocabilitat d’aquest tipus de disposició d’última voluntat; alhora es raona, en la sentència dictada per l’Audiència, en el sentit de considerar que la renúncia a tots els efectes als drets en l’herència del seu pare feta per l’actor en escriptura de 8 d’octubre de 1984 (en la qual es fa referència únicament al testament de l’any 1968) no condueix a la validesa de l’heretament preventiu en el qual es basa la demanda. La sentència de l’Audiència posa en relleu el fet que en el testament que el senyor Z atorgà davant notari l’any 1968, en dates properes a la seva mort, es feia també una crida en favor dels fills del demandant en concepte de substituts vulgars; i, a l’entendre de l’Audiència, atès que aquests substituts vulgars no han renunciat a l’herència del seu avi en la forma exigida legalment, no ha esdevingut ineficaç el testament de l’any 1968. Aquesta circumstància portaria, segons l’Audiència, a la situació que no hauria recobrat vigència l’heretament derivat de l’escriptura del 1903 en què es fonamenta la demanda. Conseqüència de tot això fou el rebuig del recurs d’apel·lació i la confirmació de la sentència.

 

Segon. Contra la sentència dictada per l’Audiència, el demandant hi interposa recurs de cassació estructurat en sis motius, tots ells articulats a l’empara de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, motius que han d’ésser estudiats per aquesta Sala.

La part recurrent basa el primer motiu de recurs en l’article 5.4 de la Llei orgànica del poder judicial, i hi addueix infracció de l’article 9.3 de la Constitució espanyola. Aquesta invocació d’infracció constitucional provocà la remissió de les actuacions al Tribunal Suprem, el qual les ha retornades a aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia per tal de resoldre els restants motius del recurs.

En el segon motiu de cassació s’invoca la infracció de l’article 2.3 del Codi civil per aplicació indeguda de les disposició transitòria desena del Codi de successions, disposició transitòria sisena de la Compilació del dret civil de Catalunya i disposicions transitòries primera segona i dotzena del Codi civil.

Amb el suport de les esmentades cites normatives el recurrent vol fer palès que en el cas en debat concorre un supòsit de dret intertemporal, ja que, segons els restants motius de recurs, diu, es tractaria d’una relació jurídica nascuda a l’empara de la llei anterior que ha produir efectes amb la vigència de la llei posterior (Compilació del dret civil de Catalunya).

Segons parer de la part que recorre, l’error en què han incidit tant la sentència de primera instància com la dictada per l’Audiència es deriva d’haver aplicat per a resoldre la contesa la Compilació catalana, quan, al seu entendre, escau l’aplicació del dret històric català concretat pels decretals del papa Gregori IX, el dret romà i el Codi civil.

En desenvolupar el motiu de recurs en anàlisi, la part recurrent diu:

a) Que la disposició transitòria desena del Codi de successions disposa “que les successions obertes abans de l’entrada en vigor d’aquest Codi es regeixen per la llei aplicable en el moment de l’ obertura de la successió, segons resulti de les Disposicions Transitòries que estableixen la Llei estatal 40/1960, de 21 de juliol...”

La part que recorre fa esment que, si bé no és aplicable al debat, el Codi de successions català deixa palès en la DT tercera que “en les successions obertes després de l’entrada en vigor d’aquest Codi, però regides per actes atorgats abans, s’apliquen les regles interpretatives de la voluntat del causant establertes en la legislació derogada”.

b) Que per tal com en la Compilació catalana no es tracta explícitament el tema de dret intertemporal que suara s’ha descrit, i atès que la dita Compilació ens remet al Codi civil (vegeu DT sisena de la Compilació), escau recórrer a les disposicions transitòries primera, segona i tretzena del Codi.

Així cal dir (seguint el raonament del recurs) que en la DT segona del Codi civil es diu a la lletra: ”Los actos y contratos celebrados bajo el régimen de la legislación anterior, y que sean válidos con arreglo a ella, surtirán todos sus efectos según la misma con las limitaciones establecidas en esta regla“.

Segons criteri de la recurrent, aquesta última disposició no contradiu el previst en la DT dotzena del mateix Codi civil, que diu que “los derechos a la herencia del que hubiere fallecido, con testamento o sin él, antes de hallarse en vigor el Código, se regirán por la legislación anterior”.

Cal posar en relleu que la sentència dictada per l’Audiència ressalta la circumstància que en el recurs d’apel·lació la part recurrent no va combatre la normativa aplicada per la jutgessa de primera instància, cosa que comporta ja una certa manca de justificació del motiu de recurs. Malgrat tot, atès que es tracta d’un supòsit de llei aplicable, queda afectat pel principi iura novit curia, cosa que condueix a la necessitat d’anàlisi del combat a la sentència de l’Audiència.

El plantejament del recurs esdevindria acollible en el cas que la part recurrent destaqués l’existència d’una contradicció evident entre la legislació vigent a Catalunya l’any 1903 (data en què els pares de la part demandant i ara recurrent varen atorgar l’escriptura de capítols matrimonials dels quals es derivarien tots els drets pretesos en aquesta litis) i la Compilació catalana. Però el cert és que el recurrent, si bé fa contínues al·lusions en la demanda i en l’escrit de recurs a la Constitució a foragitar fraus, no assoleix el que esdevé com a requisit ineludible: demostrar que la Compilació catalana suposà un canvi radical en la regulació dels heretaments preventius.

A aquest efecte és d’interès recordar:

a) Que la Compilació de 1960, com ha recalcat autoritzada doctrina, suposa una iuris continuatio, ja que el moviment compilador arranca de les conclusions del Congreso Nacional de Derecho Civil de Zaragoza de l’any 1946, a conseqüència de les quals es va dictar el Decret de 23 de maig de 1947, que regulava el tema de les comissions de juristes per a l’estudi i ordenació del dret foral. El susdit decret parla d’“una sistematización adecuada de las instituciones históricas “, cosa que exclou la possibilitat de tota innovació legislativa.

b) És escaient fer expressa referència al Proyecto de Apéndice Duran i Bas (art. CXXVI) i també al Proyecto de Apéndice de 1930 (art. 126). També cal fer expressa al·lusió a la Sentència del Tribunal Suprem de 3 de juny de 1953.

El cert és que tant en la dita sentència del Tribunal Suprem com en els esmentats precedents prelegislatius es posa en evidència la naturalesa dels heretaments preventius i, en contra del que pretén el recurrent, aquestes disposicions no creen un dret a l’herència de caràcter definitiu en favor dels fills, sinó que la seva eficàcia depèn que els pares morin sense testament vàlid i amb distinta institució d’hereu. També es deriva dels esmentats antecedents prelegislatius el fet que els heretaments preventius no suposen la manca de disponibilitat per part dels heretants sobre els seus béns, sinó que, en congruència amb la revocabilitat de la institució hereditària, els heretants en conserven la plena disposició tant a títol gratuït com onerós, coincidint també en això tant el dret compilat (Compilació de 1960) com els seus antecedents històrics.

En congruència amb l’anterior és inherent a la naturalesa de l’heretament preventiu la possibilitat de revocació i, consegüentment, la possibilitat de disposició dels béns objecte d’heretament per part dels atorgants; l’heretament preventiu té per finalitat evitar els efectes de la successió intestada, però la seva vigència està condicionada a la inexistència d’un testament eficaç. Si els heretants conserven intacta la seva capacitat d’alterar el previst en l’heretament amb l’atorgament d’un altre heretament pur o amb l’atorgament de testament, seria contradictori privar-los de capacitat de disposar dels seus béns per actes inter vivos.

L’única cosa que vol eradicar l’heretament és l’obertura de successió intestada, però no la legitimació de decisió dels heretant sobre els seus béns. Ha remarcat autoritzada doctrina que l’heretament preventiu és el més revocable de tots els tipus d’heretament (deixant de banda el prelatiu, que no atribueix dret successori directe), ja que, com es desprèn del que s’ha dit, l’única limitació que conté és la de no poder ser revocat ni substituït per cap altre d’igual naturalesa. En virtut de tots aquests raonaments que demostren que la regulació de l’heretament preventiu en la Compilació catalana suposa acollir els esmentats precedents prelegislatius,

Decau el motiu de recurs en estudi.

 

Tercer. En el tercer motiu de recurs, el qual és articulat per la mateixa via processal que els anteriors, la part recurrent invoca infracció del que disposa l’article 256 de la Compilació del dret civil de Catalunya i del previst en els articles 989 i 1008 del Codi civil, i relaciona aquestes infraccions legals amb el que el recurrent anomena “doctrina legal sobre la supervivencia del heredamiento preventivo cuando existe un testamento posterior ineficaz”.

La part que recorre posa en relleu que la doctrina i la jurisprudència consideren sense fissures que l’heretament preventiu només és revocable ja per mor d’una institució d’hereu feta en testament eficaç, ja per causa d’un heretament pur atorgat en capítols en favor d’una persona diferent de la cridada en l’heretament preventiu.

En el cos del motiu de recurs la part recurrent mostra la seva disconformitat amb la tesi seguida per l’Audiència en el sentit que en el cas en estudi no es pot parlar de testament ineficaç (pel que fa al testament atorgat pel pare del recurrent, senyor Z) perquè hi manca la renúncia dels fills del recurrent.

És cert que tant la jurisprudència com autoritzada doctrina han definit l’heretament preventiu com una crida a favor de tots els fills dels heretants (cas poc freqüent) o a favor de fills determinats seguint un ordre de preferència, que solament s’observa si els heretants no han atorgat testament o heretament posteriors (TS S. de 3 de juny de 1953). La naturalesa jurídica d’aquests heretaments preventius (segons la dita jurisprudència i doctrina) seria la d’una crida condicional a la successió de l’heretant. La condició ve configurada com un element d’eficàcia de l’heretament, és a dir, que si es compleix la condició —que l’heretant designi hereu testamentari o en heretament pur— l’heretament preventiu esdevé ineficaç; si la condició no es compleix, l’heretament preventiu produeix tots els efectes que li són propis. La necessitat que el negoci mortis causa posterior sigui no només vàlid, sinó també eficaç, és conseqüència de la finalitat perseguida amb l’heretament preventiu: la d’eradicar la successió abintestada de què suara es parlava, finalitat que esdevindria burlada en cas de testament ineficaç per premoriència, renúncia, incapacitat o indignitat per a succeir. El requisit d’eficàcia del testament posterior es fa palès en l’article 89 de la Compilació catalana, segons el qual en l’heretament preventiu l’heretant institueix hereu entre els seus fills nascuts o per néixer, per al cas de morir sense successor universal, contractual o testamentari per qualsevol causa, fins i tot per haver estat destruïda, sense possibilitat de reconstrucció, la disposició atorgada amb posterioritat. L’aplicabilitat de la Compilació catalana al supòsit en estudi és conseqüència del que s’ha raonat en el fonament de dret anterior.

Tot el que fins ara s’ha argumentat portaria a considerar escaient determinar si s’ha complert o no la condició necessària per excloure la crida preventiva, és a dir, si hi ha hagut un testament posterior a l’heretament que ha esdevingut eficaç. En concret, analitzar si el testament que el senyor Z atorgà el 15 de maig de 1968 pot ésser qualificat d’eficaç o no.

Com es reflecteix en l’escrit del recurs i s’ha avançat en els prolegòmens fàctics d’aquesta resolució, l’Audiència arriba a la conclusió que no es pot acudir a la crida derivada de l’heretament preventiu perquè manca la renúncia dels fills del demandant senyor X, els qual foren cridats com a substituts vulgars del seu pare en el testament de 15 de maig de 1968.

Malgrat el que s’ha exposat, el cert és que en aquest litigi hi concorre una circumstància que converteix en poc rellevant la qualificació de la crida testamentària com d’eficaç o ineficaç, i aquesta circumstància és correctament ressaltada per la sentència dictada pel jutge de primera instància.

Resulta no controvertit que la part recurrent, o sigui el senyor X renuncià al testament atorgat pel seu pare el 15 de maig de 1968, en virtut de l’escriptura de 8 d’octubre de 1984 en la qual digué que “renuncia a todos los efectos que en derecho sean procedentes la herencia dejada por su finado padre D Z, fallecido en esta ciudad el 11 de Julio de 1968, y quien otorgó su último y válido testamento ante el notario que fué de ésta D. Francisco Masip Rovira, en fecha 15 de mayo de 1968...”.

La sentència dictada en primera instància va declarar el senyor X sense legitimació ad causam per reclamar béns que al seu entendre haurien de formar part del cabal relicte del seu pare pel fet d’haver-hi renunciat. En canvi, la sentència dictada per l’Audiència que ara es combat va ometre l’anàlisi dels efectes de la renúncia del senyor X i declarà que, per tal com els fills del demandant no havien renunciat en la forma prevista legalment a l’herència del seu avi, no es podia parlar de testament ineficaz (en relació amb el testament atorgat per part del senyor Z) i, per tant, no era factible reclamar cap dret basat en l’heretament preventiu.

Per qüestions sistemàtiques cal abordar en primer lloc els efectes de la renúncia del demandant, aquí recurrent, a la crida testamentària feta pel seu pare en acte d’última voluntat de 15 de maig de 1968, ja que en el cas que es declari que aquesta renúncia suposa també repudiar la crida feta l’any 1903 en l’heretament preventiu, no caldrà estudiar si hi concorre o no la renúncia a la crida testamentària per part dels fills del litigant exigida per la llei per parlar de testament ineficaç.

Tal com reconeix el recurrent i posa en evidència autoritzada doctrina, la Compilació catalana no preveu les conseqüències de la renúncia a la crida testamentària quan concorre també una crida feta en heretament preventiu. L’únic article que ens pot conduir a dictar una sentència còngrua al supòsit plantejat i que ens revela quina és la voluntat del legislador en cas de renúncia a una crida hereditària quan n’hi concorre alguna altra, és l’article 256 de la Compilació.

Aquest precepte considera la possibilitat de la renúncia per part de l’hereu a l’herència testamentària, sense que això suposi la impossibilitat d’acceptació de la crida intestada, però amb subjecció als llegats, fideïcomisos i altres càrregues que hagi imposat el testador.

També estableix el dit article que l’hereu que renunciï a l’herència intestada amb coneixement del fet que era instituït hereu en testament, s’entendrà que ha repudiat també l’herència testada, però que si ho ignorava, no l’ha de perjudicar el repudi.

L’avantdita doctrina posa en relleu la prevalença de la crida testamentària sobre l’heretament preventiu, i la d’aquest sobre la successió intestada. Seguint aquest ordre jeràrquic, el recurrent insisteix en el recurs a remarcar que la renúncia a l’herència testamentària no suposa la pèrdua de la possibilitat per acceptar l’heretament preventiu deferit a favor seu per mor dels capítols de 1903.

També des de l’anterior perspectiva, la part que recorre fa esment que el títol testamentari és diferent al pactat en heretament, i que en tot cas el que s’ha de rebutjar és l’obertura de la successió intestada, que és la finalitat del heretaments i el que volia excloure la voluntad del seu pare.

El plantejament del recurrent es fonamenta només  en els seus particulars interessos, cosa que es posa en evidència ja que les conclusions a què arriba no respecten l’esperit del dret successori recollit en la Compilació. L’article 256 de la dita Compilació té com a eix fonamental el respecte a la voluntat del causant. Aquesta premissa es posa de manifest pel fet que, si bé preveu la possibilitat d’excloure la crida testamentària per voluntat de l’hereu, això no impedeix l’obligació de respecte a la voluntat del causant. Pel que fa al repudi de l’herència intestada, suposa també el repudi de la testada si l’hereu era coneixedor d’aquesta crida en testament.

Però en cap cas es desprèn de l’esmentat article la possibilitat d’elecció entre les diferents crides, ja que una conducta d’aquesta naturalesa suposaria obviar la voluntat del causant, cosa que s’oposa frontalment a l’esperit de l’article 256 de la Compilació. Com suara es deia, l’heretament preventiu no priva el testador de canviar la seva voluntad atorgant heretament de diferent naturalesa o fent testament en data posterior. La tesi del recurrent suposaria desnaturalitzar aquesta essència de l’heretament preventiu si es permetés a l’hereu la renúncia al testament subsegüent quan, per qualsevol circumstància, no li convingués el disposat per via testada.

La doctrina a què s’ha fet referència vol posar en evidència que l’aplicació analògica del que disposa l’article 256 de la Compilació suposaria que l’hereu preventiu només podria assolir el títol derivat de l’heretament quan ignorés l’existència de l’heretament preventiu en el moment de repudiar la crida testamentària.

L’aplicació de totes aquestes argumentacions al supòsit en anàlisi comporta el rebuig del motiu del recurs ja que, si el demandant no pot acceptar la institució preventiva per haver repudiat la institució testamentària, poc interessa si el testament de l’any 1968 ha esdevingut eficaç o no, atès que en tot cas el senyor X no estaria legitimat per reclamar cap dret provinent del seu pare, derivat dels capítols matrimonial atorgats l’any 1903.

Quart. En el quart motiu de recurs la part recurrent invoca aplicació indeguda dels articles 504 y 506 de la Llei d’enjudiciament civil; en concret, no està d’acord amb allò que en la sentència de l’Audiència es qualifica com a documents bàsics per a la contesa. El recurrent, en aquest motiu del recurs, al·lega que el certificat del Registre d’actes d’última voluntat en virtut del qual s’acreditava que la seva mare, Z2, va morir abintestat, no és un document bàsic ni, per tant, d’aportació forçosa amb la demanda, sinó un document que esdevingué essencial per mor de les al·legacions dels demandats i que, en conseqüència, es podia aportar en període de rèplica.

En aquest punt del debat, la Sala considera que tot el que més amunt s’ha dit priva d’interès el motiu del recurs. S’ha dit i s’ha repetit que la Compilació catalana regula dos tipus diferents d’heretaments de diferent naturalesa. Uns, els heretaments a favor dels contraents, suposen la concurrència de la voluntat de l’heretant i de l’hereu, cosa que comporta que es tracti d’una convenció i que, com a tal, obligui les parts, que no poden fer actes contraris als heretaments; en canvi, els heretaments inclosos en el capítol III del títol IV del llibre I de la Compilació, són en realitat una institució d’hereu normal i corrent (art. 90 de la Comp.), que moltes vegades es fa en favor de persones que encara no viuen i que es pot deixar sense efecte per heretament de diferent naturalesa o en testament posterior, i que no priva els heretats de l’entera disponibilitat sobre els seus béns, tal com prova l’article 87, paràgraf segon, de la Compilació, que diu a la lletra que “els efectes dels heretaments a favor dels fills s’estendran a tots els béns que l’atorgant deixi en morir, qualsevol que sigui el títol d’adquisició”. Corol·lari de tot l’exposat és, com s’ha avançat, que no interessi si el document que prova que la senyora Z2. va morir intestada es va aportar en un moment hábil per produir efectes en aquest litigi o no, perquè en tot cas la susdita Z2. no va perdre la disponibilitat dels seus béns per mor de l’heretament preventiu que provocà aquest debat. Per tant, la part recurrent no pot combatre els contractes que féu la seva mare (a través del seu espòs a qui atorgà poders) ja que res li impedia de disposar dels seus béns. Arribats a aquest moment, cal afegir que la demanda que inicià aquesta contesa com a mínim s’ha d’estimar agosarada ja que s’hi pretén, com s’ha avançat, la impugnació de tota una sèrie d’actes de disposició de béns que s’atorgaren fa un munt d’anys i que, probablement, afecten terceres persones de bona fe.

Tot això comporta el rebuig del motiu del recurs en estudi.

Cinquè. En el cinquè motiu de recurs, i per la via de l’art. 1692.4 de la LEC, addueix la part recurrent infracció per manca d’aplicació de la constitució “a foragitar fraus” inclosa en la llei única, títol segon, del llibre V de les Constitucions de Catalunya.

Ni en els precedents prelegislatius, ni en la Compilació catalana, ni tampoc en l’actual Codi de successions de Catalunya, la constitució “a foragitar fraus” ha tingut per finalitat la protecció dels hereus instituïts en heretament preventiu.

L’anomenada constitució a foragitar fraus és recollida en l’article 13 de la Compilació i la seva finalitat és impedir que el beneficiari d’una donació matrimonial pugui ejecutar actes en profit de l’heretant o donant. Els actes vedats són aquells que podria fer l’hereu en favor dels heretants que suposarien una burla a l’heretament.

També preveu la Compilació catalana en l’article 75 la anul·labilitat dels actes fraudulents, ja a títol gratuït ja a títol onerós, que pugui fer l’heretant en frau de l’heretament simple o d’herència, però aquest article es troba inclòs en el heretaments entre contraents, que, com suara es deia, tenen una naturalesa ben diferent a la dels preventius, que no afecten el poder de disposició dels heretants.

Des d’aquesta perspectiva, perden interès les argumentacions fetes pel recurrent en el cos del motiu del recurs, que, o bé fan referència a heretaments entre contraents o bé són equivocades quan aseguren la manca de disponibilitat del heretants en heretament preventiu del seu patrimoni.

Per tot l’anterior decau el motiu del recurs, i amb ell el següent, esgrimit com a número sisè, on el recurrent invoca infracció per aplicació indeguda de l’article 34 de la Llei hipotecària, infracció que no cal ni tan sols analitzar ja que a aquest article només s’hi fa una referència succinta en la sentència de l’Audiència, però és clar que és sobrer acudir a la seva aplicació, ja que els interessos del recurrent han esdevingut inatesos per tot el que s’ha argumentat, i no escau, en conseqüència, afegir-hi res més.

Sisè. Pel que preveu l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil, les costes d’aquest recurs hauran de ser satisfetes per la part recurrent.

Per consegüent,

DECIDIM

Desestimar el recurs de cassació interposat per la representació de X contra la Sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª) de data 7 d’octubre de 1998, en el rotllo d’apel·lació 1231/96, derivat del judici de menor quantia núm. 445/93 del Jutjat de Primera Instància núm. 22 de Barcelona, amb imposició de les costes d’aquesta alçada a la part recurrent.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda