Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de d'abril de 2001

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

de 23 d'abril de 2001 núm. 14/2001 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva

 

President:

Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté

Magistrats/ades:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten més amunt, ha vist aquest recurs extraordinari de cassació interposat per la senyora X contra la Sentència que en data 11 d’octubre de 2000 va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, en el rotlle núm. 289/00, en resoldre el recurs d’apel·lació que havia interposat la senyora Y contra la Sentència de 28 d’abril del mateix any 2000 dictada per la magistrada del Jutjat de 1a Instància núm. 8 de Lleida en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia sobre divisió de finca i altres extrems amb reconvenció, instat per la Sra. X contra la Sra. Y La recurrent ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador senyor Javier Segura Zariquiey i dirigida pel lletrat Sr. Joan Balcells Sesplugues. I la part recorreguda ha estat representada per la procuradora Sra. Adelaida Espejo Iglesias i dirigida per l’advocat Sr. Francisco Català Ena.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. En la data suara esmentada i en el procediment indicat, la magistrada del Jutjat núm 8 de Lleida va dictar una sentència amb la part dispositiva següent: “FALLO: Que estimo parcialmente la demanda formulada por la procuradora Maria Ortiz en nombre y representación de X contra Y y debo declarar y declaro: a) El cese de la comunidad de bienes constituida entre las partes, extinguiendo el condominio que afecta a la finca urbana agrupada, sita en L. c/ XXXXX, nº XX, de la que son copropietarias por mitades iguales y proindiviso las mismas, dejándose en el trámite de ejecución de sentencia la concreción material de la división y adjudicación de los lotes que les corresponda a cada una. b) Que la demandada está obligada a cuanto fuese menester para la eficacia de la extinción de dicho régimen de comunidad y en consecuencia a escriturar los lotes o entidades que se deriven de la adjudicación que efectúe perito en ejecución de sentencia c) Que la demandada está obligada a rendir cuentas a la demandada (sic) de la comunidad constituída con la actora, debiendo efectuarse dicha rendición hasta el momento de la sentencia. Asimismo estimando la excepción de litispendencia alegada por la demandada-reconvencional; debo desestimar y desestimo sin entrar en el fondo de la cuestión la demanda reconvencional formulada en este procedimiento, todo ello sin hacer especial imposición de costas”.

 

Segon. La senyora Y, no conforme amb la decisió anterior, va interposar contra ella un recurs d’apel·lació davant la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida, la qual, en la data també indicada al damunt, va dictar la segona sentència amb la part dispositiva següent: “FALLAMOS: Estimamos de forma parcial el recurso interpuesto por al procuradora D.ª Sagrario Fernández Graell, en nombre de D.ª Y Desestimamos el interpuesto por vía adhesiva por la Procuradora D.ª María Ortiz Salillas, en nombre de D.ª  X , ambos recursos contra la sentencia dictada por el Juzgado de 1.ª Instancia n.º 8 de Lleida, de fecha veintiocho de abril de 2000 que revocamos parcialmente, en el sentido de que: extinguida la Comunidad de Bienes que existía entre ambas hermanas, D.ª X y D.ª Y, se da lugar a la acción interpuesta sobre división de cosa común, excluyendo de tal división el local o inmueble en el que se halla ubicado el negocio de armería de la que es titular Y, manteniéndose incólumes el resto de pronunciamientos no contenidos en lo anteriormente relacionado y sin declaración alguna sobre las costas causadas en ambas instancias”.

 

Tercer. No conforme amb aquesta decisió, la Sra. X va interposar contra ella aquest recurs extraordinari de cassació, el qual s’ha tramitat en aquest Tribunal segons les prescripcions legals, havent renunciat la recurrent al motiu onzè de cassació i havent estat admesos els restants per aquesta Sala. En data 19 d’aquest mes d’abril tingueren lloc la deliberació i votació del recurs atès que la Sala no va considerar necessària la celebració de vista, la qual únicament havia sol·licitat la part recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. Són fets essencials no controvertits i acreditats:

a) Que el senyor X era propietari dels tres immobles següents: 1. Casa de cinc plantes al carrer XXXXX, núm. XX (abans XX), de Lleida, de 37 m2. Era la finca registral núm. XXXX. 2. Les 5/8 parts indivises de la casa, també de cinc plantes, contigua a l’anterior, de 136 m2. Finca registral núm. XXXX (les altres 3/8 parts eren propietat de la seva filla, la senyora Z2). 3. Casa també contigua a les anteriors, de 23,50 m2, finca registral núm. XXXX.

b) Per testament de 12 de març de 1969, el senyor Z va llegar a la seva filla sementada (la senyora Z2) l’usdefruit vitalici d’aquells tres immobles (registral XXXX, 5/8 parts indivises de la registral XXXX, i registral XXXX), i a les seves nétes Sra. Z3., Y i X, la nua propietat d’aquests.

c) El senyor Z va morir el 27 de gener de 1971 sota aquell testament; i les seves drethavens (esmentades) acceptaren les seves disposicions en escriptura de manifestació d’herència de 2 d’abril d’aquell mateix 1971.

d) El 19 d’abril de 1993 les quatre drethavents (la filla i les tres nétes) varen atorgar una escriptura pública en què varen agrupar les tres finques en una sola, i va resultar de l’agrupació l’actual casa núm. XX del c/ XXXXX. La néta X va vendre a les seves germanes Y i X la part que havia adquirit de l’avi en la nua propietat d’aquelles tres finques (havia adquirit, com ja sabem, 1/3 part de la XXXX; 1/3 part de les 5/8 parts indivises de la XXXX i 1/3 part de la XXXX); però en l’escriptura es va consignar que X venia a les seves germanes Y i X 1/3 part de la nua propietat de les tres finques (quan, en la realitat, de la registral XXXX solament n’havia adquirit 1/3 part de 5/8 parts, perquè les altres 3/8 parts pertanyien a la seva mare, Z2, com hem dit).

Aquesta darrera, però, era present a l’escriptura i va ratificar-ne el contingut sense protesta. En l’escriptura es deia que les tres germanes (filles seves) eren propietàries en virtut del testament del seu avi, per terceres parts, de la nua propietat de les finques (cosa inexacta perquè de la registral XXXX sols ho eren de 5/8 parts); que la mare era usufructuària vitalícia de les tres finques, i que Y i X passaven a ser nues propietàries de la totalitat de les tres (i no feren esment que les 3/8 parts de la registral 3082 eren de la mare).

e) El 18 de setembre de 1996 la mare va atorgar testament notarial, en el qual manifestà que la seva filla X ja havia rebut d’ella tot el que li pogués correspondre (donacions dels folis 41 a 44); que prellegava a Y “el local y el negocio ubicado en el mismo dedicado a armería, sito en los bajos de la calle XXXXX, núm. XX, y todo lo relacionado con dicho negocio de armería”, i instituí hereves universals per parts iguals les seves altres dues filles, Y (també prelegatària) i X.

f) La testadora va morir el 10 de febrer de 1997 sota l’anterior testament; i el 22 de juliol de 1999 X va presentar la demanda originadora de l’actual litigi contra la seva germana Y en exercici, entre d’altres, de l’anomenada actio communi dividendo per tal d’obtenir la cessació de l’estat d’indivisió de la finca agrupada (carrer XXXXX, núm. XX, de L.), la seva constitució en règim de propietat horitzontal, i l’adjudicació de les entitats resultants, per parts iguals, entre les dues germanes (l’actora X i la demandada Y).

g) Aquesta darrera va oposar-se a la divisió i demanà que “se dicte en definitiva sentencia rechazando en un todo los pedimentos contenidos en el suplico de la demanda formulada de contrario, no dando en su consecuencia lugar a la división de la cosa común por las razones expuestas en el cuerpo del presente escrito, al no formar parte las 3/8 partes (de la antigua registral nº XXXX) propiedad de la causante y madre de los litigantes, del patrimonio proindiviso de las mismas”, i va formular reconvenció en què demanà que li fos lliurat el llegat establert a favor seu en el testament de la mare; a la qual cosa X contestà que el llegat era únicament del negoci d’armeria, però no del local on estava establert.

h) El Jutjat de 1a Instància va entendre que si bé la mare havia estat inicialment propietària de les 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX, després de l’escriptura de 19 de juliol de 1993 (d’agrupació i de venda de la tercera part de Z3 a les seves germanes, Y i X, com hem exposat en l’anterior apartat d), varen romandre les dues germanes, Y i X, nues propietàries de tota la finca agrupada, i que la mare sols va quedar-se com a usufructuària; i que, morta la mare, va extingir-se el seu usdefruit, i Y i X varen esdevenir plenes propietàries de tota la finca agrupada, per parts iguals, en comunitat indivisa. En conseqüència era escaient, segons el Jutjat de 1a instància, la cessació de tal comunitat i era procedent la divisió per parts iguals entre aquestes dues germanes de la finca agrupada.

i) Però apel·lada per Y aquesta sentència, “en què no se li respectava el prellegat del local de l’armeria”, l’Audiència la va revocar parcialment perquè va considerar que en l’esmentada escriptura de 1993 la mare no havia renunciat a la propietat de les 3/8 parts indivises de la registral XXXX (per error la sentència diu de la XXXX) “puesto que, en primer lugar, las renuncias de derechos (art. 6 del Código Civil) han de ser expresadas de forma expresa, personal, clara y terminante según determina la doctrina jurisprudencial debidamente consolidada de la Sala Primera del Tribunal Supremo en reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de 1991 (fundamento jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994; y en segundo término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad expresa de dicha Sra. Z2., contenida en el testamento otorgado el día 18-9-96 cuando prelegaba a favor de su hija Y el local objeto de controversia. En suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante renunció tácitamente a su derecho de propiedad, y deviene cuestión pacífica que no existió renuncia expresa”.

I a continuació l’Audiència afirma que el local on està establert el negoci de l’armeria sí que està comprès en el prellegat ordenat a favor de Y (contradient el que havia argüit X); que l’agrupació de les tres finques registrals (XXXX, XXXX i XXXX), realitzada per la mare i les filles en l’escriptura de 1993, va crear entre elles una comunitat de béns (art. 362 CC.) a la qual aplica la presumpció de tres parts iguals de l’art. 363.2 del CC (amb error evident però intranscendent, com veurem); i per demostrar la validesa del prellegat, l’Audiència diu que la tercera part (?) de la mare la podia llegar perquè era seva; que la part de la legatària Y ja era de Y, i era, per tant, aplicable l’art. 288 del Codi de successions, i que a la tercera part de X (que era la que resultava gravada) esqueia aplicar-li l’art. 285.1 del mateix Codi de successions; per les quals coses concloïa en la plena validesa del prellegat d’aquest local de l’armeria disposat per la causant a favor de Y; i va ordenar excloure de la divisió de la finca l’esmentat local de l’armeria, i revocà en aquest punt la sentència de 1a instància en manifestar que aquesta darrera sentència havia considerat X i Y “copropietarias por mitades iguales y proindiviso; pues bien —diu l’Audiència— la Sala debe revocar tal decisión (que ya quedará reflejada en la parte dispositiva de esta nuestra sentencia) en el sentido de que el local que presta soporte físico a la entidad mercantil o comercial ‘A. I.’ pertenece a Y, por lo que debe ser extraído literalmente de dicha comunidad de bienes, no pudiendo por tanto formar parte de los lotes que se formen para dar lugar a la división de la cosa común decretada”.

j) I contra aquesta decisió, l’actora, X, ha interposat aquest recurs de cassació.

 

Segon. Després de la renúncia de la recurrent al motiu onzè del seu recurs, cal examinar-ne els 10 primers, els quals vénen encarrilats amb l’empara del núm. 4t de l’art. 1692 de la LEC de 1881; ja que solament el dotzè, fonamentat en incongruència, pot basar-se en l’ordinal 3r del mateix precepte.

Aquest nombre de motius i la interrelació que existeix entre els 10 primers, aconsella fer-ne primerament un estudi de conjunt, el qual ens permetrà després examinar-los particularment amb major facilitat.

 

Tercer. Com acabem de veure (fonament primer precedent) la sentència de l’Audiència va confirmar la decisió que havia adoptat la de 1a instància en estimar l’actio communi dividendo exercitada per l’actora sobre la total finca núm. XX del c/ XXXXX de Lleida, resultat de l’agrupació de les antigues registrals XXXX, XXXX i XXXX; però va excloure de la divisió el local on hi ha establert el negoci d’armeria en declarar vàlid i eficaç el prellegat atorgat per la testadora Sra. Z2 a favor de la seva filla Y en el seu testament de 1996, en què es diu: “Prelega a su hija Y, el local y el negocio ubicado en el mismo dedicado a armería, sito en los bajos de la calle XXXXX, número XX, y todo lo relacionado con dicho negocio de armería”. Els 10 primers motius del recurs combaten aquesta decisió de la Sala a quo en considerar que pel testament de 1996 la mare no podia transmetre a Y ni aquest local ni cap part indivisa de la propietat de l’immoble agrupat, perquè en l’escriptura que s’havia atorgat l’any 1993 (tres anys abans del testament) ja havia renunciat de manera tàcita a la seva propietat sobre les 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX a favor de les seves filles Y i X (les actuals litigants); i que atès que no tenia cap part indivisa ni participació en la propietat de l’immoble agrupat des de 1993, res podia llegar-ne a la seva filla Y l’any 1996.

 

Quart. En el seu fonament segon l’Audiència analitza aquella escriptura de 1993 (folis 35 a 39 de les actuacions) i examina la qüestió de si s’ha d’interpretar que aquesta escriptura conté o no la renúncia tàcita de la mare als seus drets de propietat sobre aquelles 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX a favor de les filles Y i X; i amb relació a aquest punt, l’Audiència exposa que : “... procede analizar, consecuentemente a las alegaciones de ambas partes si existió o no renuncia tácita de D.ª Z2. a sus derechos de propiedad sobre 3/8 partes de la finca registral nº XXXX, en virtud del contenido de la ya mencionada Escritura Pública de fecha 19 de julio de 1993. La Sala no puede aceptar la tesis de la parte actora, puesto que si bien es cierto que nada se menciona en tal documento notarial, donde exclusivamente se cita el usufructo vitalicio que grava la finca agrupada en tal acto, también es igualmente cierto que en la escritura pública que se otorga por el matrimonio Z y su hija X, se manifiesta con total y meridiana claridad que solamente 5/8 partes de tal finca eran propiedad del causante D. Z El silencio que sobre tal extremo existe en el negocio jurídico en el que se otorgó compraventa y agrupación de la única finca que actualmente existe, determina que la hermana X considere que ha existido una renuncia tácita al derecho de propiedad que tenía su madre sobre las 3/8 partes mencionadas, pero esto no es así, puesto que, en primer lugar las renuncias de derechos (artículo 6 del Código Civil) han de ser expresadas de forma expresa, personal, clara y terminante, dentro de un contexto de inequívoca claridad y con actos concluyentes, según determina la doctrina jurisprudencial, debidamente consolidada de la Sala Primera del Tribunal Supremo, en reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de 1991 (fundamento jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994 y, en segundo término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad expresa de dicha Sra. Z2, contenida en el testamento otorgado el día 18-9-96, cuando prelega a favor de su hija Y el local objeto de controversia. En suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante renunció tácitamente a su derecho de propiedad y deviene cuestión pacífica que no existió renuncia expresa”.

 

Cinquè. La interpretació anterior feta per l’Audiència de l’escriptura de 1993, no solament no és absurda, arbitrària o il·lògica, sinó que és correct, com ho palesen l’escriptura mateixa i la seva precedent de 2 d’abril de 1971 (folis 30 a 34), a la qual la de 1993 es remet; i és aquesta darrera l’errònia, i no pas la interpretació que n’ha fet l’Audiència.

En efecte, i com bé diu la sala d’instància, en l’escriptura de 1971 s’exposa “con total y meridiana claridad” que solament 5/8 parts de l’antiga registral XXXX havien pertangut a l’avi senyor Z. Ell, per tant, no havia transmès a la seva filla Z2 les altres 3/8 parts —com creu amb error evident l’escriptura de 1993—, en la qual no apareix la renúncia clara i inequívoca que la jurisprudència exigeix perquè pugui considerar-se produïda una renúncia tàcita. I, com diu també la jurisprudència, la interpretació dels contractes correspon a la sobirania del tribunal d’instància i el resultat de la seva apreciació ha de romandre incòlume en cassació llevat que es demostri a bastament i clarament que la interpretació ha estat arbitrària, absurda o il·lògica (sentències de 20 de gener, 6 i 18 de març, 26 de juny de 2000, etc.); cap de les quals coses concorre en el cas.

Resulta, per tant, intocable la interpretació feta per l’Audiència que en l’escriptura de 1993 la Sra. Z2 no va renunciar la propietat de les seves 3/8 parts indivises de la registral XXXX.

Aquestes 3/8 parts de la XXXX eren, per tant, de la senyora Z2. a la seva mort l’any 1997; i en entrar en joc el seu testament de 1996, en què prellegava a la seva filla Y el local i el negoci de l’armeria i instituïa hereves per parts iguals Y i X, la propietat de la finca total núm. XX del c/ XXXXX (resultat de l’agrupació de les tres esmentades) va esdevenir per parts iguals de Y i de X, exceptuant el local del prellegat atorgat a favor de Y (ambdues germanes ja eren, com hem dit, nues propietàries per parts iguals de les tres finques agrupades menys de les 3/8 parts de la seva mare de la XXXX). Aquestes 3/8 parts de la mare passaren a les seves hereves Y i X en virtut del testament de la mare, però amb l’obligació de respectar el prellegat per ella ordenat a favor de Y.

 

Sisè. Així, doncs, en prellegar la mare, propietària de 3/8 parts indivises de la XXXX (agrupada a les altres dues), a Y el local de l’armeria, va ordenar un llegat de cosa parcialment pròpia de la testadora; i les gravades eren la seva mateixa beneficiària Y (art. 288 CS) i X, ambdues hereves de la testadora. És consegüentment aplicable l’art. 287 del CS, en què es diu: “Quan el testador o el gravat només tenen una part en la cosa objecte del llegat o un dret sobre aquesta mateixa cosa, el llegat és eficaç, únicament respecte a aquesta part o aquest dret, llevat que resulti clara la voluntat de llegar la cosa enterament”.

En aquest cas és ben clara la voluntat de la testadora de prellegar a Y el local de l’armeria sencer, perquè malgrat saber la testadora perfectament que quasi la integritat de l’immoble agrupat era de les seves filles Y i X (era tot d’elles llevades les 3/8 parts de la 3082), va disposar expressament i clara el prellegat del local sencer a favor de Y.

Escau aplicar, per tant, a la part del local que no era de la testadora (del qual ella tenia la quota mínima corresponent a les 3/8 parts de la XXXX agrupada a les XXXX i XXXX) la regla del llegat de cosa totalment aliena de l’art. 285,1 del CS conforme al qual “el gravat està obligat a adquirir la cosa del tercer i a transmetre-la al legatari”; però com que en aquest cas les persones gravades pel prellegat eren la seva mateixa beneficiària i la cohereva X, i es tracta endemés d’un llegat d’eficàcia real (cosa que per haver estat declarada per la Interlocutòria ferma de l’Audiència de 27 de desembre de 1999, unida als folis 315 i 316, no escau contradir), és clar que Y és propietària del local del prellegat i X no pot pretendre el contrari.

És pertinent encara afegir-hi a més a més, que, fins i tot si hom pogués prescindir de tot el que hem dit fins ara, la conclusió d’haver-se de detreure de la divisió el local del llegat seria idèntica.

En efecte, si haguéssim pogut interpretar que amb l’escriptura de 1993 la causant havia renunciat tàcitament les seves 3/8 parts indivises de la propietat de la XXXX a favor de Y i X, llavors ens trobaríem davant un llegat d’una cosa determinada totalment aliena a la testadora i propietat de les seves hereves Y i X, al qual seria aplicable el mateix art. 285 del CS, i X, com a cohereva de la testadora, estaria obligada a lliurar a Y la seva meitat del local del prellegat.

Per tant, la decisió de la sentència a quo d’excloure de la divisió el local de l’armeria prellegat a Y, va ser encertada i conforme a dret; i no aconsegueixen desvirturar-la els 10 primers motius de cassació que examinem seguidament.

 

Setè. Aquests 10 motius, en efecte, defensen la tesi, ja rebutjada anteriorment, que la testadora de 1996 havia renunciat tàcitament l’any 1993 a la propietat de les 3/8 parts indivises de l’antiga XXXX; però ja hem comprovat que no va ser així, i, consegüentment, també constatem que:

a) No ha estat infringit l’art. 285.1 del CS (com al·lega el primer motiu del recurs), sinó que ha estat aplicat degudament i correcta.

b) No s’ha vulnerat l’art. 288 del mateix Codi (com addueix el motiu segon) perquè el local del prellegat no era propietat de Y abans d’ordenar-se; i la quota de tal local propietat de X, gravada pel prellegat, és plenament eficaç conforme a l’art. 287 CS.

c) La partició i divisió de la finca agrupada núm. XX del c/ XXXXX que decreta la sentència a quo, no ha conculcat l’art. 45 del CS (com pretén el motiu 3r), ja que aquest precepte assenyala que tot cohereu pot demanar la partició dels béns concrets de l’herència en qualsevol moment; i no escau partir el local del prellegat, atès que ha de ser aquest local, sencer, propietat de la prelegatària conforme al llegat.

d) La voluntat veritable de la testadora va ser disposar a favor de Y com a prellegat el local de l’armeria; i en haver-ho reconegut així l’Audiència, no ha vulnerat l’art. 101, ni el 102 ni el 110 del CS, com manifesta el motiu 4t.

e) Atès que no es va produir renúncia de la testadora en l’escriptura de 1993 a les 3/8 parts indivises de la propietat de la XXXX, no s’ha infringit l’art. 6, ni el 7 del CC (com diu el motiu 5è ); ni el 1218 ni el 1232 del mateix Codi (motiu 6è); ni els 1254 al 1258 d’id. (motiu 7è); ni els 1281 al 1283 (motiu 8è).

f) Va ésser intranscendent per a la correcta decisió de l’Audiència el seu error d’atribuir a la causant 1/3 de la propietat de la finca agrupada, quan només era propietària de 3/8 parts de la registral XXXX; però aquest error és i va ser irrellevant per a la seva decisió perquè és indiferent la major o la menor participació de la testadora en la propietat de l’immoble a efectes del llegat (com ja hem constatat), i, per tant, no pot fer

progressar tampoc el motiu 9è.

g) El 10è addueix violació de la doctrina dels actes propis; però la sentència d’instància no ha conculcat aquesta doctrina ja que per a la seva admissibilitat s’exigeix que els actes propis s’hagin realitzat amb la finalitat de crear, modificar o extingir algun dret, i han de ser actes concloents, inequívocs i definitius (sentències del Tribunal Suprem de 20 de febrer de 1990, 12 d’abril i 9 d’octubre de 1993, 10 de juny i 17 de desembre de 1994, 30 d’octubre de 1995, 11 d’octubre de 1996, 6 de maig de 1997, 13 de juny de 2000, etc.); requisits que ni de molt es compliren en la intervenció de la Sra. Z2. I. en l’escriptura de 1993 (com ja hem raonat anteriorment); i, per tant, cal rebutjar també el motiu 10è de cassació.

 

Vuitè. I el 12è (un cop renunciat l’11è) al·lega incongruència omissiva amb infracció de l’art. 359 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 pel fet que la sentència a quo, en excloure el local del negoci d’armeria de la divisió de la finca total, ha deixat de determinar l’extensió i la configuració d’aquest local malgrat haver estat aquesta una qüestió essencial i molt controvertida en el litigi (pel fet de pretendre X que l’extensió i configuració del local haurien de ser, si de cas, les existents en la data de la mort de la causant, mentre que Y pretén que han de ser les volgudes per la testadora, que són molt diferents de les que hi havia a la de la mort de la causant); omissió substancial de la sentència a quo que l’actual recurrent va demanar que s’esmenés per la via de l’aclariment de la sentència. L’Audiència li va denegar aquesta petició en la Interlocutòria de 7 de setembre de 2000 perquè va entendre que la demanda havia sol·licitat la divisió de la cosa comuna, i la part dispositiva de la sentència havia resolt específicament sobre aquesta petició i sobre els locals a dividir; i no va considerar escaient la sol·licitud d’aclariment de la sentència.

 

Novè. Aquest darrer motiu haurà de prosperar; perquè havent estat efectivamenti certament causa substancial de la contesa, la determinació de l’extensió i configuració del local del prellegat, en haver-se decretat la divisió de la finca total on hi ha aquest local per constituirla en règim de propietat horitzontal, resulta indispensable saber i decidir quina és la superficie i la configuració de tal local, ja que altrament seria impossible fer real i efectiva la divisió de la finca i la seva constitució en el règim de propietat horitzontal, atès que no es poden determinar els coeficients que hauran de correspondre a cadascun dels seus departaments o entitats en establir-la en el règim disposat.

La Sentència de l’Audiència ha incorregut, doncs, en la incongruència omissiva que denuncia aquest 12è motiu del recurs i ha infringit l’art. 359 de la LEC de 1881; per la qual cosa esdevé ara imprescindible completar la decisió d’aquesta Sentència per resoldre aquesta cabdal qüestió en els termes en què ha estat plantejada en el litigi, tal com disposa l’ordinal 3r de l’art. 1715 de la LEC de 1881.

 

Desè. Són fets acceptats per les parts i també demostrats: a) Que quan el mes de setembre de 1996 la Sra. Z2. va fer el seu testament (foli 171), el local de l'armeria objecte del llegat era el que hi ha dibuixat en el plànol del foli 105 (plànol 2 “Estat actual –planta baixa”, local de la dreta).

b) Que el mes de juliol anterior la Sra. Z2. (que explotava el local de l’armeria amb l’ajuda de Y) havia encarregat a l’arquitecte Sr. Benet Ferran el seu projecte d’ampliar aquella botiga (fins llavors només de planta baixa) per incorporar-hi la planta soterrrània i part de la primera planta.

c) Que l’arquitecte va redactar el projecte tècnic corresponent (bàsic i d’execució), el qual incloïa l’ampliació del local de l’armeria i altres reformes a la casa (façanes i cobertes) tal com les havia encarregat la testadora.

d) L’ampliació del local de l’armeria (soterrani, planta baixa i part de la primera planta) va grafiar-la l’arquitecte en el plànol del foli 107 del projecte tècnic visat pel Col·legi d’Arquitectes el 17 de juliol de 1996.

e) La Sra. Z2. va començar a executar les obres del projecte, però quan ja havia realitzat les de la coberta de la casa i estava fent les de la façana, el 10 de febrer de 1997 va morir, i en aquell moment encara no havia començat les reformes de la planta baixa per ampliar el local de l’armeria (foli 70); però les hereves de la Sra. Z2. (les ara litigants) les varen continuar i acabar el mateix any 1997, emprant el mateix arquitecte, la mateixa constructora i realitzant el mateix projecte de la testadora, el qual varen executar totalment incorporant al local de la planta baixa (de l’armeria) el soterrani i part de la primera planta, tal com ho havia previst la causant en el projecte. I les hereves varen pagar les obres amb valors de la mateixa herència (almenys en part).

 

Onzè. Els actes esmentats de la causant, anteriors i posteriors al testament, i també els posteriors de les hereves en assumir i acabar l’execució del projecte de la testadora, fan veure amb claredat que la voluntat de la testadora el mes de setembre de 1996 en llegar el local de l’armeria a Y (que era qui la portava) era llegar-li el local ampliat segons el projecte que ella mateixa havia encarregat dos mesos abans i que estava realitzant al moment de morir; i com que la voluntat de la causant és la que ha de prevaler (art. 101 i 110 del CS), haurem de resoldre la disputa sobre l’extensió i la configuració del local del llegat a favor de les que reflectéis el plànol del foli 107 (com vol Y), i no el plànol del foli 105 (com pretendria X).

 

Dotzè. Escau observar finalment el desencert de X en oposar-se a reconèixer el llegat amb la indicada extensió per raó que en les dates de la seva ordenació i de la mort de la causant encara no s’havien iniciat les obres d’ampliació del local llegat (però sí les altres que s’estaven fent executant el mateix projecte); perquè el Codi de successions, en el seu art. 300, ja preveu aquesta eventualitat i disposa que “el llegat d’una finca es fa extensiu a totes les seves construccions, encara que hagin estat fetes amb posterioritat a l’ordenació del llegat”; precepte interpretatiu de la voluntat de la testadora (com va dir aquesta Sala en la Sentència de 6 d’abril de 1998) que no és possible obviar.

L’exclusió del local del llegat dels lots que s’hauran de formar per fer la divisió de la finca entre les litigants i constituir-la en règim de propietat horitzontal, òbviament no puposa l’exclusió d’aquest local de formar part de tal règim, i, per tant, se li haurà d’assignar el coeficient que per la seva superfície li correspongui en la total propietat de l’immoble i per a la seva participació i contribució en les despeses comunes d’aquest.

 

Tretzè. El fet que no s’hagin atès totalment les peticions de les parts justifica la no-imposició a cap d’elles de les costes de les dues instàncies; i quant a les d’aquest recurs de cassació, s’ha d’observar allò que determina l’art. 1715.2 de la LEC de 1881. Per tot el que precedeix, la Sala Civil del TSJC ha decidit:

 

PART DISPOSITIVA

Desestimar els 10 primers motius d’aquest recurs de cassació; estimar el motiu 12è i, en conseqüència, completar la part dispositiva de la Sentència de la Sala Provincial amb la determinació que el local objecte del llegat ordenat per la testadora a favor de Y tindrà l’extensió i la configuració que es reflecteixen en el plànol del foli 107 de les actuacions de 1a instància, i amb aquestes extensió i configuració s’exclourà dels lots a formar per practicar després, per parts iguals, la divisió de la finca i constituir-la en règim de propietat horitzontal entre les litigants, del qual règim formarà part el local esmentat amb el coeficient que li correspongui per la seva superfície en la total propietat de l’immoble i per a la seva participació en les despeses comunes d’aquest; sense fer imposició de les costes de les instàncies anteriors ni d’aquest recurs a cap de les parts.

Esmenem els errors materials de l’apartat c) primer paràgraf de la part dispositiva de la sentència de primera instancia —confirmada per l’Audiència— la redacció del qual serà la següent: “Que la demandada está obligada a rendir cuentas a la demandante de la comunidad constituida con la actora, debiendo efectuarse dicha rendición hasta el momento de la sentencia”.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronuniem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda