| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 23 d'abril de 2001
núm. 14/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra. Núria Bassols i
Muntada
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol
La Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats que s’esmenten més
amunt, ha vist aquest recurs extraordinari de cassació interposat per la
senyora X contra la Sentència que en data 11 d’octubre de 2000
va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, en el rotlle
núm. 289/00, en resoldre el recurs d’apel·lació que havia interposat la
senyora Y contra la Sentència de 28 d’abril del mateix any 2000
dictada per la magistrada del Jutjat de 1a Instància núm. 8 de Lleida en les
actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia sobre divisió de
finca i altres extrems amb reconvenció, instat per la Sra. X
contra la Sra. Y La recurrent ha estat representada en aquest
Tribunal pel procurador senyor Javier Segura Zariquiey i dirigida pel
lletrat Sr. Joan Balcells Sesplugues. I la part recorreguda ha estat
representada per la procuradora Sra. Adelaida Espejo Iglesias i dirigida per
l’advocat Sr. Francisco Català Ena.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En la data suara esmentada i en
el procediment indicat, la magistrada del Jutjat núm 8 de Lleida va dictar
una sentència amb la part dispositiva següent: “FALLO: Que estimo
parcialmente la demanda formulada por la procuradora Maria Ortiz en nombre y
representación de X contra Y y debo declarar y declaro: a)
El cese de la comunidad de bienes constituida entre las partes, extinguiendo
el condominio que afecta a la finca urbana agrupada, sita en L. c/ XXXXX,
nº XX, de la que son copropietarias por mitades iguales y proindiviso las
mismas, dejándose en el trámite de ejecución de sentencia la concreción
material de la división y adjudicación de los lotes que les corresponda a
cada una. b) Que la demandada está
obligada a cuanto fuese menester para la eficacia de la extinción de dicho
régimen de comunidad y en consecuencia a escriturar los lotes o entidades
que se deriven de la adjudicación que efectúe perito en ejecución de
sentencia c) Que la demandada está obligada a rendir cuentas a la demandada
(sic)
de la comunidad constituída con la actora, debiendo efectuarse dicha
rendición hasta el momento de la sentencia. Asimismo estimando la excepción
de litispendencia alegada por la demandada-reconvencional; debo desestimar y
desestimo sin entrar en el fondo de la cuestión la demanda reconvencional
formulada en este procedimiento, todo ello sin hacer especial imposición de
costas”.
Segon.
La senyora Y, no
conforme amb la decisió anterior, va interposar contra ella un recurs
d’apel·lació davant la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida, la
qual, en la data també indicada al damunt, va dictar la segona sentència amb
la part dispositiva següent: “FALLAMOS: Estimamos de forma parcial el
recurso interpuesto por al procuradora D.ª Sagrario Fernández Graell, en
nombre de D.ª Y Desestimamos el interpuesto por vía adhesiva por la
Procuradora D.ª María Ortiz Salillas, en nombre de D.ª X , ambos recursos contra la sentencia dictada por el Juzgado de 1.ª
Instancia n.º 8 de Lleida, de fecha veintiocho de abril de 2000 que
revocamos parcialmente, en el sentido de que: extinguida la Comunidad de
Bienes que existía entre ambas hermanas, D.ª X y D.ª Y, se da lugar a la acción interpuesta sobre división de cosa común,
excluyendo de tal división el local o inmueble en el que se halla ubicado el
negocio de armería de la que es titular Y, manteniéndose
incólumes el resto de pronunciamientos no contenidos en lo anteriormente
relacionado y sin declaración alguna sobre las costas causadas en ambas
instancias”.
Tercer.
No conforme amb aquesta decisió,
la Sra. X va interposar contra ella aquest recurs extraordinari
de cassació, el qual s’ha tramitat en aquest Tribunal segons les
prescripcions legals, havent renunciat la recurrent al motiu onzè de
cassació i havent estat admesos els restants per aquesta Sala. En data 19
d’aquest mes d’abril tingueren lloc la deliberació i votació del recurs atès
que la Sala no va considerar necessària la celebració de vista, la qual
únicament havia sol·licitat la part recurrent.
Hi ha actuat com a ponent el
magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Són fets
essencials no controvertits i acreditats:
a) Que el senyor X
era propietari dels tres immobles següents: 1. Casa de cinc plantes al
carrer XXXXX, núm. XX (abans XX), de Lleida, de 37 m2. Era la finca
registral núm. XXXX. 2. Les 5/8 parts indivises de la casa, també de cinc
plantes, contigua a l’anterior, de 136 m2. Finca registral núm. XXXX (les
altres 3/8 parts eren propietat de la seva filla, la senyora Z2).
3. Casa també contigua a les anteriors, de 23,50 m2, finca registral núm.
XXXX.
b) Per testament de 12 de març
de 1969, el senyor Z va llegar a la seva filla sementada (la senyora Z2) l’usdefruit vitalici d’aquells tres immobles (registral XXXX,
5/8 parts indivises de la registral XXXX, i registral XXXX), i a les seves
nétes Sra. Z3., Y i X, la nua propietat d’aquests.
c) El senyor Z va morir el
27 de gener de 1971 sota aquell testament; i les seves drethavens (esmentades)
acceptaren les seves disposicions en escriptura de manifestació d’herència
de 2 d’abril d’aquell mateix 1971.
d) El 19 d’abril de 1993 les
quatre drethavents (la filla i les tres nétes) varen atorgar una escriptura
pública en què varen agrupar les tres finques en una sola, i va resultar de
l’agrupació l’actual casa núm. XX del c/ XXXXX. La néta X va vendre
a les seves germanes Y i X la part que havia adquirit de l’avi
en la nua propietat d’aquelles tres finques (havia adquirit, com ja sabem,
1/3 part de la XXXX; 1/3 part de les 5/8 parts indivises de
la XXXX i 1/3 part de la XXXX); però en l’escriptura es va consignar que X venia a les seves germanes
Y i
X 1/3 part de la nua
propietat de les tres finques (quan, en la realitat, de la registral XXXX
solament n’havia adquirit 1/3 part de 5/8 parts, perquè les altres 3/8 parts
pertanyien a la seva mare, Z2, com hem dit).
Aquesta darrera, però, era
present a l’escriptura i va ratificar-ne el contingut sense protesta. En
l’escriptura es deia que les tres germanes (filles seves) eren propietàries
en virtut del testament del seu avi, per terceres parts, de la nua propietat
de les finques (cosa inexacta perquè de la registral XXXX sols ho eren de
5/8 parts); que la mare era usufructuària vitalícia de les tres finques, i
que Y i X passaven a ser nues propietàries de la totalitat de
les tres (i no feren esment que les 3/8 parts de la registral 3082 eren de
la mare).
e) El 18 de setembre de 1996 la
mare va atorgar testament notarial, en el qual manifestà que la seva filla X ja havia rebut d’ella tot el que li pogués correspondre (donacions
dels folis 41 a 44); que prellegava a Y “el local y el negocio
ubicado en el mismo dedicado a armería, sito en los bajos de la calle XXXXX,
núm. XX, y todo lo relacionado con dicho negocio de armería”, i instituí
hereves universals per parts iguals les seves altres dues filles, Y
(també prelegatària) i X.
f) La testadora va morir el 10
de febrer de 1997 sota l’anterior testament; i el 22 de juliol de 1999 X va presentar la demanda originadora de l’actual litigi contra la seva
germana Y en exercici, entre d’altres, de l’anomenada
actio communi dividendo
per tal d’obtenir la
cessació de l’estat d’indivisió de la finca agrupada (carrer XXXXX, núm. XX,
de L.), la seva constitució en règim de propietat horitzontal, i
l’adjudicació de les entitats resultants, per parts iguals, entre les dues
germanes (l’actora X i la demandada Y).
g) Aquesta darrera va oposar-se
a la divisió i demanà que “se dicte en definitiva sentencia rechazando en un
todo los pedimentos contenidos en el suplico de la demanda formulada de
contrario, no dando en su consecuencia lugar a la división de la cosa común
por las razones expuestas en el cuerpo del presente escrito, al no formar
parte las 3/8 partes (de la antigua registral nº XXXX) propiedad de la
causante y madre de los litigantes, del patrimonio proindiviso de las
mismas”, i va formular reconvenció en què demanà que li fos lliurat el
llegat establert a favor seu en el testament de la mare; a la qual cosa X contestà que el llegat era únicament del negoci d’armeria, però no del
local on estava establert.
h) El Jutjat de 1a Instància va
entendre que si bé la mare havia estat inicialment propietària de les 3/8
parts indivises de l’antiga registral XXXX, després de l’escriptura de 19 de
juliol de 1993 (d’agrupació i de venda de la tercera part de Z3 a les seves germanes, Y i X, com hem exposat en l’anterior apartat
d), varen romandre les dues germanes, Y i X, nues
propietàries de tota la finca agrupada, i que la mare sols va quedar-se com
a usufructuària; i que, morta la mare, va extingir-se el seu usdefruit, i
Y i X varen esdevenir plenes propietàries de tota la finca
agrupada, per parts iguals, en comunitat indivisa. En conseqüència era
escaient, segons el Jutjat de 1a instància, la cessació de tal comunitat i
era procedent la divisió per parts iguals entre aquestes dues germanes de la
finca agrupada.
i) Però apel·lada per Y
aquesta sentència, “en què no se li respectava el prellegat del local de
l’armeria”, l’Audiència la va revocar parcialment perquè va considerar que
en l’esmentada escriptura de 1993 la mare no havia renunciat a la propietat
de les 3/8 parts indivises de la registral XXXX (per error la sentència diu
de la XXXX) “puesto que, en primer lugar, las renuncias de derechos (art. 6
del Código Civil) han de ser expresadas de forma expresa,
personal, clara y terminante según determina la doctrina jurisprudencial
debidamente consolidada de la Sala Primera del Tribunal Supremo en
reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de 1991 (fundamento
jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994; y en segundo
término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad expresa de
dicha Sra. Z2., contenida en el testamento otorgado el día 18-9-96 cuando prelegaba a favor de su hija Y el local objeto de controversia. En
suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante renunció tácitamente a
su derecho de propiedad, y deviene cuestión pacífica que no existió renuncia
expresa”.
I a continuació l’Audiència
afirma que el local on està establert el negoci de l’armeria sí que està
comprès en el prellegat ordenat a favor de Y (contradient el que
havia argüit X); que l’agrupació de les tres finques registrals
(XXXX, XXXX i XXXX), realitzada per la mare i les filles en l’escriptura de
1993, va crear entre elles una comunitat de béns (art. 362 CC.) a la qual
aplica la presumpció de tres parts iguals de l’art. 363.2 del CC (amb error
evident però intranscendent, com veurem); i per demostrar la validesa del
prellegat, l’Audiència diu que la tercera part (?) de la mare la podia
llegar perquè era seva; que la part de la legatària Y ja era de
Y, i era, per tant, aplicable l’art. 288 del Codi de successions, i
que a la tercera part de X (que era la que resultava gravada) esqueia
aplicar-li l’art. 285.1 del mateix Codi de successions; per les quals coses
concloïa en la plena validesa del prellegat d’aquest local de l’armeria
disposat per la causant a favor de Y; i va ordenar excloure de la
divisió de la finca l’esmentat local de l’armeria, i revocà en aquest punt
la sentència de 1a instància en manifestar que aquesta darrera sentència
havia considerat X i Y “copropietarias por mitades iguales y
proindiviso; pues bien —diu l’Audiència— la Sala debe revocar tal decisión
(que ya quedará reflejada en la parte dispositiva de esta nuestra sentencia)
en el sentido de que el local que presta soporte físico a la entidad
mercantil o comercial ‘A. I.’ pertenece a Y, por lo que debe ser
extraído literalmente de dicha comunidad de bienes, no pudiendo por tanto
formar parte de los lotes que se formen para dar lugar a la división de la
cosa común decretada”.
j) I contra aquesta decisió,
l’actora, X, ha interposat aquest recurs de cassació.
Segon.
Després de la renúncia de la
recurrent al motiu onzè del seu recurs, cal examinar-ne els 10 primers, els
quals vénen encarrilats amb l’empara del núm. 4t de l’art. 1692 de la LEC de
1881; ja que solament el dotzè, fonamentat en incongruència, pot basar-se en
l’ordinal 3r del mateix precepte.
Aquest nombre de motius i la
interrelació que existeix entre els 10 primers, aconsella fer-ne primerament
un estudi de conjunt, el qual ens permetrà després examinar-los
particularment amb major facilitat.
Tercer.
Com acabem de veure (fonament
primer precedent) la sentència de l’Audiència va confirmar la decisió que
havia adoptat la de 1a instància en estimar l’actio
communi dividendo
exercitada per l’actora sobre la total finca núm. XX del c/ XXXXX de Lleida,
resultat de l’agrupació de les antigues registrals XXXX, XXXX i XXXX; però
va excloure de la divisió el local on hi ha establert el negoci d’armeria en
declarar vàlid i eficaç el prellegat atorgat per la testadora Sra. Z2 a favor de la seva filla
Y en el seu testament de 1996, en
què es diu: “Prelega a su hija Y, el local y el negocio ubicado en el
mismo dedicado a armería, sito en los bajos de la calle XXXXX, número XX, y
todo lo relacionado con dicho negocio de armería”. Els 10 primers motius del
recurs combaten aquesta decisió de la Sala
a quo
en considerar que pel testament
de 1996 la mare no podia transmetre a Y ni aquest local ni cap part
indivisa de la propietat de l’immoble agrupat, perquè en l’escriptura que
s’havia atorgat l’any 1993 (tres anys abans del testament) ja havia
renunciat de manera tàcita a la seva propietat sobre les 3/8 parts indivises
de l’antiga registral XXXX a favor de les seves filles Y i X
(les actuals litigants); i que atès que no tenia cap part indivisa ni
participació en la propietat de l’immoble agrupat des de 1993, res podia
llegar-ne a la seva filla Y l’any 1996.
Quart.
En el seu fonament segon
l’Audiència analitza aquella escriptura de 1993 (folis 35 a 39 de les
actuacions) i examina la qüestió de si s’ha d’interpretar que aquesta
escriptura conté o no la renúncia tàcita de la mare als seus drets de
propietat sobre aquelles 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX a
favor de les filles Y i X; i amb relació a aquest punt,
l’Audiència exposa que : “... procede analizar, consecuentemente a las
alegaciones de ambas partes si existió o no renuncia tácita de D.ª Z2.
a sus derechos de propiedad sobre 3/8 partes de la finca registral nº XXXX,
en virtud del contenido de la ya mencionada Escritura Pública de fecha 19 de
julio de 1993. La Sala no puede aceptar la tesis de la parte actora, puesto
que si bien es cierto que nada se menciona en tal documento notarial, donde
exclusivamente se cita el usufructo vitalicio que grava la finca agrupada en
tal acto, también es igualmente cierto que en la escritura pública que se
otorga por el matrimonio Z y su hija X, se manifiesta con total y meridiana
claridad que solamente 5/8 partes de tal finca eran propiedad del causante
D. Z El silencio que sobre tal extremo existe en el negocio jurídico en el
que se otorgó compraventa y agrupación de la única finca que actualmente
existe, determina que la hermana X considere
que ha existido una renuncia tácita al derecho de propiedad que tenía su
madre sobre las 3/8 partes mencionadas, pero esto no es así, puesto que, en
primer lugar las renuncias de derechos (artículo 6 del Código Civil) han de
ser expresadas de forma expresa, personal, clara y terminante, dentro de un
contexto de inequívoca claridad y con actos concluyentes, según determina la
doctrina jurisprudencial, debidamente consolidada de la Sala Primera del
Tribunal Supremo, en reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de
1991 (fundamento jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994
y, en segundo término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad
expresa de dicha Sra. Z2, contenida en el testamento otorgado el día
18-9-96, cuando prelega a favor de su hija Y el local objeto de
controversia. En suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante
renunció tácitamente a su derecho de propiedad y deviene cuestión pacífica
que no existió renuncia expresa”.
Cinquè.
La interpretació anterior feta
per l’Audiència de l’escriptura de 1993, no solament no és absurda,
arbitrària o il·lògica, sinó que és correct, com ho palesen l’escriptura
mateixa i la seva precedent de 2 d’abril de 1971 (folis 30 a 34), a la qual
la de 1993 es remet; i és aquesta darrera l’errònia, i no pas la
interpretació que n’ha fet l’Audiència.
En efecte, i com bé diu la sala
d’instància, en l’escriptura de 1971 s’exposa “con total y meridiana
claridad” que solament 5/8 parts de l’antiga registral XXXX havien pertangut
a l’avi senyor Z. Ell, per tant, no havia transmès a la seva filla Z2 les altres 3/8 parts —com creu amb error evident l’escriptura de
1993—, en la qual no apareix la renúncia clara i inequívoca que la
jurisprudència exigeix perquè pugui considerar-se produïda una renúncia
tàcita. I, com diu també la jurisprudència, la interpretació dels contractes
correspon a la sobirania del tribunal d’instància i el resultat de la seva
apreciació ha de romandre incòlume en cassació llevat que es demostri a
bastament i clarament que la interpretació ha estat arbitrària, absurda o
il·lògica (sentències de 20 de gener, 6 i 18 de març, 26 de juny de 2000,
etc.); cap de les quals coses concorre en el cas.
Resulta, per tant, intocable la
interpretació feta per l’Audiència que en l’escriptura de 1993 la Sra. Z2 no va renunciar la propietat de les seves 3/8 parts indivises
de la registral XXXX.
Aquestes 3/8 parts de la XXXX
eren, per tant, de la senyora Z2. a la seva mort l’any 1997; i en entrar en
joc el seu testament de 1996, en què prellegava a la seva filla Y el
local i el negoci de l’armeria i instituïa hereves per parts iguals Y
i X, la propietat de la finca total núm. XX del c/ XXXXX (resultat de
l’agrupació de les tres esmentades) va esdevenir per parts iguals de Y i de
X, exceptuant el local del prellegat atorgat a favor de Y (ambdues germanes ja eren, com hem dit, nues propietàries per parts
iguals de les tres finques agrupades menys de les 3/8 parts de la seva mare
de la XXXX). Aquestes 3/8 parts de la mare passaren a les seves hereves Y i
X en virtut del testament de la mare, però amb l’obligació
de respectar el prellegat per ella ordenat a favor de Y.
Sisè.
Així, doncs, en prellegar la
mare, propietària de 3/8 parts indivises de la XXXX (agrupada a les altres
dues), a Y el local de l’armeria, va ordenar un llegat de cosa
parcialment pròpia de la testadora; i les gravades eren la seva mateixa
beneficiària Y (art. 288 CS) i X, ambdues hereves de la
testadora. És consegüentment aplicable l’art. 287 del CS, en què es diu:
“Quan el testador o el gravat només tenen una part en la cosa objecte del
llegat o un dret sobre aquesta mateixa cosa, el llegat és eficaç, únicament
respecte a aquesta part o aquest dret, llevat que resulti clara la voluntat
de llegar la cosa enterament”.
En aquest cas és ben clara la
voluntat de la testadora de prellegar a Y el local de l’armeria
sencer, perquè malgrat saber la testadora perfectament que quasi la
integritat de l’immoble agrupat era de les seves filles Y i X
(era tot d’elles llevades les 3/8 parts de la 3082), va disposar
expressament i clara el prellegat del local sencer a favor de Y.
Escau aplicar, per tant, a la
part del local que no era de la testadora (del qual ella tenia la quota
mínima corresponent a les 3/8 parts de la XXXX agrupada a les XXXX i XXXX)
la regla del llegat de cosa totalment aliena de l’art. 285,1 del CS conforme
al qual “el gravat està obligat a adquirir la cosa del tercer i a
transmetre-la al legatari”; però com que en aquest cas les persones gravades
pel prellegat eren la seva mateixa beneficiària i la cohereva X, i es
tracta endemés d’un llegat d’eficàcia real (cosa que per haver estat
declarada per la Interlocutòria ferma de l’Audiència de 27 de desembre de
1999, unida als folis 315 i 316, no escau contradir), és clar que Y
és propietària del local del prellegat i X no pot pretendre el
contrari.
És pertinent encara afegir-hi a
més a més, que, fins i tot si hom pogués prescindir de tot el que hem dit
fins ara, la conclusió d’haver-se de detreure de la divisió el local del
llegat seria idèntica.
En efecte, si haguéssim pogut
interpretar que amb l’escriptura de 1993 la causant havia renunciat
tàcitament les seves 3/8 parts indivises de la propietat de la XXXX a favor
de Y i X, llavors ens trobaríem davant un llegat d’una cosa
determinada totalment aliena a la testadora i propietat de les seves hereves
Y i X, al qual seria aplicable el mateix art. 285 del CS, i X, com a cohereva de la testadora, estaria obligada a lliurar a
Y
la seva meitat del local del prellegat.
Per tant, la decisió de la
sentència a quo
d’excloure de la
divisió el local de l’armeria prellegat a Y, va ser encertada i
conforme a dret; i no aconsegueixen desvirturar-la els 10 primers motius de
cassació que examinem seguidament.
Setè.
Aquests 10 motius, en efecte,
defensen la tesi, ja rebutjada anteriorment, que la testadora de 1996 havia
renunciat tàcitament l’any 1993 a la propietat de les 3/8 parts indivises de
l’antiga XXXX; però ja hem comprovat que no va ser així, i, consegüentment,
també constatem que:
a) No ha estat infringit l’art.
285.1 del CS (com al·lega el primer motiu del recurs), sinó que ha estat
aplicat degudament i correcta.
b) No s’ha vulnerat l’art. 288
del mateix Codi (com addueix el motiu segon) perquè el local del prellegat
no era propietat de Y abans d’ordenar-se; i la quota de tal local
propietat de X, gravada pel prellegat, és plenament eficaç conforme a
l’art. 287 CS.
c) La partició i divisió de la
finca agrupada núm. XX del c/ XXXXX que decreta la sentència
a quo,
no ha conculcat l’art. 45 del CS (com pretén el motiu 3r), ja que aquest
precepte assenyala que tot cohereu pot demanar la partició dels béns
concrets de l’herència en qualsevol moment; i no escau partir el local del
prellegat, atès que ha de ser aquest local, sencer, propietat de la
prelegatària conforme al llegat.
d) La voluntat veritable de la
testadora va ser disposar a favor de Y com a prellegat el local de
l’armeria; i en haver-ho reconegut així l’Audiència, no ha vulnerat l’art.
101, ni el 102 ni el 110 del CS, com manifesta el motiu 4t.
e) Atès que no es va produir
renúncia de la testadora en l’escriptura de 1993 a les 3/8 parts indivises
de la propietat de la XXXX, no s’ha infringit l’art. 6, ni el 7 del CC (com
diu el motiu 5è ); ni el 1218 ni el 1232 del mateix Codi (motiu 6è); ni els
1254 al 1258 d’id. (motiu 7è); ni els 1281 al 1283 (motiu 8è).
f) Va ésser intranscendent per
a la correcta decisió de l’Audiència el seu error d’atribuir a la causant
1/3 de la propietat de la finca agrupada, quan només era propietària de 3/8
parts de la registral XXXX; però aquest error és i va ser irrellevant per a
la seva decisió perquè és indiferent la major o la menor participació de la
testadora en la propietat de l’immoble a efectes del llegat (com ja hem
constatat), i, per tant, no pot fer
progressar tampoc el motiu 9è.
g) El 10è addueix violació de
la doctrina dels actes propis; però la sentència d’instància no ha conculcat
aquesta doctrina ja que per a la seva admissibilitat s’exigeix que els actes
propis s’hagin realitzat amb la finalitat de crear, modificar o extingir
algun dret, i han de ser actes concloents, inequívocs i definitius
(sentències del Tribunal Suprem de 20 de febrer de 1990, 12 d’abril i 9
d’octubre de 1993, 10 de juny i 17 de desembre de 1994, 30 d’octubre de
1995, 11 d’octubre de 1996, 6 de maig de 1997, 13 de juny de 2000, etc.);
requisits que ni de molt es compliren en la intervenció de la Sra. Z2. I. en
l’escriptura de 1993 (com ja hem raonat anteriorment); i, per tant, cal
rebutjar també el motiu 10è de cassació.
Vuitè.
I el 12è (un cop renunciat
l’11è) al·lega incongruència omissiva amb infracció de l’art. 359 de la Llei
d’enjudiciament civil de 1881 pel fet que la sentència
a quo,
en excloure el local del negoci d’armeria de la divisió de la finca total,
ha deixat de determinar l’extensió i la configuració d’aquest local malgrat
haver estat aquesta una qüestió essencial i molt controvertida en el litigi
(pel fet de pretendre X que l’extensió i configuració del local
haurien de ser, si de cas, les existents en la data de la mort de la
causant, mentre que Y pretén que han de ser les volgudes per la
testadora, que són molt diferents de les que hi havia a la de la mort de la
causant); omissió substancial de la sentència
a quo
que l’actual recurrent va
demanar que s’esmenés per la via de l’aclariment de la sentència.
L’Audiència li va denegar aquesta petició en la Interlocutòria de 7 de
setembre de 2000 perquè va entendre que la demanda havia sol·licitat la
divisió de la cosa comuna, i la part dispositiva de la sentència havia
resolt específicament sobre aquesta petició i sobre els locals a dividir; i
no va considerar escaient la sol·licitud d’aclariment de la sentència.
Novè.
Aquest darrer motiu haurà de
prosperar; perquè havent estat efectivamenti certament causa substancial de
la contesa, la determinació de l’extensió i configuració del local del
prellegat, en haver-se decretat la divisió de la finca total on hi ha aquest
local per constituirla en règim de propietat horitzontal, resulta
indispensable saber i decidir quina és la superficie i la configuració de
tal local, ja que altrament seria impossible fer real i efectiva la divisió
de la finca i la seva constitució en el règim de propietat horitzontal, atès
que no es poden determinar els coeficients que hauran de correspondre a
cadascun dels seus departaments o entitats en establir-la en el règim
disposat.
La Sentència de l’Audiència ha
incorregut, doncs, en la incongruència omissiva que denuncia aquest 12è
motiu del recurs i ha infringit l’art. 359 de la LEC de 1881; per la qual
cosa esdevé ara imprescindible completar la decisió d’aquesta Sentència per
resoldre aquesta cabdal qüestió en els termes en què ha estat plantejada en
el litigi, tal com disposa l’ordinal 3r de l’art. 1715 de la LEC de 1881.
Desè.
Són fets acceptats per les
parts i també demostrats: a) Que quan el mes de setembre de 1996 la Sra. Z2.
va fer el seu testament (foli 171), el local de l'armeria objecte del llegat
era el que hi ha dibuixat en el plànol del foli 105 (plànol 2 “Estat actual
–planta baixa”,
local de la dreta).
b) Que el mes de juliol
anterior la Sra. Z2. (que explotava el local de l’armeria amb l’ajuda de
Y) havia encarregat a l’arquitecte Sr. Benet Ferran el seu projecte
d’ampliar aquella botiga (fins llavors només de planta baixa) per
incorporar-hi la planta soterrrània i part de la primera planta.
c) Que l’arquitecte va redactar
el projecte tècnic corresponent (bàsic i d’execució), el qual incloïa
l’ampliació del local de l’armeria i altres reformes a la casa (façanes i
cobertes) tal com les havia encarregat la testadora.
d) L’ampliació del local de
l’armeria (soterrani, planta baixa i part de la primera planta) va
grafiar-la l’arquitecte en el plànol del foli 107 del projecte tècnic visat
pel Col·legi d’Arquitectes el 17 de juliol de 1996.
e) La Sra. Z2. va començar a
executar les obres del projecte, però quan ja havia realitzat les de la
coberta de la casa i estava fent les de la façana, el 10 de febrer de 1997
va morir, i en aquell moment encara no havia començat les reformes de la
planta baixa per ampliar el local de l’armeria (foli 70); però les hereves
de la Sra. Z2. (les ara litigants) les varen continuar i acabar el mateix any
1997, emprant el mateix arquitecte, la mateixa constructora i realitzant el
mateix projecte de la testadora, el qual varen executar totalment
incorporant al local de la planta baixa (de l’armeria) el soterrani i part
de la primera planta, tal com ho havia previst la causant en el projecte. I
les hereves varen pagar les obres amb valors de la mateixa herència (almenys
en part).
Onzè.
Els actes esmentats de la
causant, anteriors i posteriors al testament, i també els posteriors de les
hereves en assumir i acabar l’execució del projecte de la testadora, fan
veure amb claredat que la voluntat de la testadora el mes de setembre de
1996 en llegar el local de l’armeria a Y (que era qui la portava) era
llegar-li el local ampliat segons el projecte que ella mateixa havia
encarregat dos mesos abans i que estava realitzant al moment de morir; i com
que la voluntat de la causant és la que ha de prevaler (art. 101 i 110 del
CS), haurem de resoldre la disputa sobre l’extensió i la configuració del
local del llegat a favor de les que reflectéis el plànol del foli 107 (com
vol Y), i no el plànol del foli 105 (com pretendria X).
Dotzè.
Escau observar finalment el
desencert de X en oposar-se a reconèixer el llegat amb la indicada
extensió per raó que en les dates de la seva ordenació i de la mort de la
causant encara no s’havien iniciat les obres d’ampliació del local llegat (però
sí les altres que s’estaven fent executant el mateix projecte); perquè el
Codi de successions, en el seu art. 300, ja preveu aquesta eventualitat i
disposa que “el llegat d’una finca es fa extensiu a totes les seves
construccions, encara que hagin estat fetes amb posterioritat a l’ordenació
del llegat”; precepte interpretatiu de la voluntat de la testadora (com va
dir aquesta Sala en la Sentència de 6 d’abril de 1998) que no és possible
obviar.
L’exclusió del local del llegat
dels lots que s’hauran de formar per fer la divisió de la finca entre les
litigants i constituir-la en règim de propietat horitzontal, òbviament no
puposa l’exclusió d’aquest local de formar part de tal règim, i, per tant,
se li haurà d’assignar el coeficient que per la seva superfície li
correspongui en la total propietat de l’immoble i per a la seva participació
i contribució en les despeses comunes d’aquest.
Tretzè.
El fet que no s’hagin atès
totalment les peticions de les parts justifica la no-imposició a cap d’elles
de les costes de les dues instàncies; i quant a les d’aquest recurs de
cassació, s’ha d’observar allò que determina l’art. 1715.2 de la LEC de
1881. Per tot el que precedeix, la Sala Civil del TSJC ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar els 10 primers
motius d’aquest recurs de cassació; estimar el motiu 12è i, en conseqüència,
completar la part dispositiva de la Sentència de la Sala Provincial amb la
determinació que el local objecte del llegat ordenat per la testadora a
favor de Y tindrà l’extensió i la configuració que es reflecteixen en
el plànol del foli 107 de les actuacions de 1a instància, i amb aquestes
extensió i configuració s’exclourà dels lots a formar per practicar després,
per parts iguals, la divisió de la finca i constituir-la en règim de
propietat horitzontal entre les litigants, del qual règim formarà part el
local esmentat amb el coeficient que li correspongui per la seva superfície
en la total propietat de l’immoble i per a la seva participació en les
despeses comunes d’aquest; sense fer imposició de les costes de les
instàncies anteriors ni d’aquest recurs a cap de les parts.
Esmenem els errors materials de
l’apartat c) primer paràgraf de la part dispositiva de la sentència de
primera instancia —confirmada per l’Audiència— la redacció del qual serà la
següent: “Que la demandada está obligada a rendir cuentas a la demandante de
la comunidad constituida con la actora, debiendo efectuarse dicha rendición
hasta el momento de la sentencia”.
Així per aquesta la nostra
sentència, ho pronuniem, manem i signem. |
|
