| |
Sentència
del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 19 d'abril de 2001
núm. 13/2001 (Sala Civil i Penal)
Antecedents
de fet
Fonaments
de dret
Part dispositiva
President:
Il·lm. Sr.
Antoni Bruguera i Manté
Magistrats/ades:
Il·lma. Sra.
Núria Bassols i Muntada
Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol
La Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels magistrats
que s’esmenten més amunt, ha vist aquest recurs extraordinari de cassació
interposat per la senyora X contra la Sentència que en data 11
d’octubre de 2000 va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de
Lleida, en el rotlle núm. 289/00, en resoldre el recurs d’apel·lació que
havia interposat la senyora Y contra la Sentència de 28 d’abril
del mateix any 2000 dictada per la magistrada del Jutjat de 1a Instància
núm. 8 de Lleida en les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor
quantia sobre divisió de finca i altres extrems amb reconvenció, instat per
la Sra. X contra la Sra. Y. La recurrent ha estat
representada en aquest Tribunal pel procurador senyor Javier Segura
Zariquiey i dirigida pel lletrat Sr. Joan Balcells Sesplugues. I la part
recorreguda ha estat representada per la procuradora Sra. Adelaida Espejo
Iglesias i dirigida per l’advocat Sr. Francisco Català Ena.
ANTECEDENTS DE FET
Primer.
En la data suara esmentada i en el procediment indicat, la magistrada del
Jutjat núm 8 de Lleida va dictar una sentència amb la part dispositiva
següent: “FALLO: Que estimo parcialmente la demanda formulada por la
procuradora Maria Ortiz en nombre y representación de X contra Y y debo declarar y declaro: a) El cese de la comunidad de bienes
constituida entre las partes, extinguiendo el condominio que afecta a la
finca urbana agrupada, sita en L. c/ XXXXX, nº XX, de la que son
copropietarias por mitades iguales y proindiviso las mismas, dejándose en el
trámite de ejecución de sentencia la concreción material de la división y
adjudicación de los lotes que les corresponda a cada una. b) Que
la demandada está obligada a cuanto fuese menester para la eficacia de la
extinción de dicho régimen de comunidad y en consecuencia a escriturar los
lotes o entidades que se deriven de la adjudicación que efectúe perito en
ejecución de sentencia c) Que la demandada está obligada a rendir cuentas a
la demandada (sic)
de la comunidad constituída con la actora, debiendo efectuarse dicha
rendición hasta el momento de la sentencia. Asimismo estimando la excepción
de litispendencia alegada por la demandada-reconvencional; debo desestimar y
desestimo sin entrar en el fondo de la cuestión la demanda reconvencional
formulada en este procedimiento, todo ello sin hacer especial imposición de
costas”.
Segon.
La senyora Y, no conforme amb la decisió anterior, va
interposar contra ella un recurs d’apel·lació davant la Secció 2a de
l’Audiència Provincial de Lleida, la qual, en la data també indicada al
damunt, va dictar la segona sentència amb la part dispositiva següent:
“FALLAMOS: Estimamos de forma parcial el recurso interpuesto por al
procuradora D.ª Sagrario Fernández Graell, en nombre de D.ª Y. Desestimamos
el interpuesto por vía adhesiva por la Procuradora D.ª María Ortiz Salillas,
en nombre de D.ª X , ambos recursos contra la
sentencia dictada por el Juzgado de 1.ª Instancia n.º 8 de Lleida, de fecha
veintiocho de abril de 2000 que revocamos parcialmente, en el sentido de
que: extinguida la Comunidad de Bienes que existía entre ambas hermanas, D.ª
X y D.ª Y, se da lugar a la acción interpuesta sobre
división de cosa común, excluyendo de tal división el local o inmueble en el
que se halla ubicado el negocio de armería de la que es titular Y, manteniéndose incólumes el resto de pronunciamientos no contenidos en lo
anteriormente relacionado y sin declaración alguna sobre las costas causadas
en ambas instancias”.
Tercer.
No conforme amb aquesta decisió, la Sra. X va interposar contra
ella aquest recurs extraordinari de cassació, el qual s’ha tramitat en
aquest Tribunal segons les prescripcions legals, havent renunciat la
recurrent al motiu onzè de cassació i havent estat admesos els restants per
aquesta Sala. En data 19 d’aquest mes d’abril tingueren lloc la deliberació
i votació del recurs atès que la Sala no va considerar necessària la
celebració de vista, la qual únicament havia sol·licitat la part recurrent.
Hi ha actuat
com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.
Són fets essencials no controvertits i acreditats:
a) Que el
senyor Z era propietari dels tres immobles següents: 1. Casa de
cinc plantes al carrer XXXXX, núm. XX (abans XX), de L., de 37 m2. Era
la finca registral núm. XXXX. 2. Les 5/8 parts indivises de la casa, també
de cinc plantes, contigua a l’anterior, de 136 m2. Finca registral núm. XXXX
(les altres 3/8 parts eren propietat de la seva filla, la senyora Z2). 3. Casa també contigua a les anteriors, de 23,50 m2, finca registral
núm. XXXX.
b) Per
testament de 12 de març de 1969, el senyor Z va llegar a la seva filla
sementada (la senyora Z2) l’usdefruit vitalici d’aquells tres
immobles (registral XXXX, 5/8 parts indivises de la registral XXXX, i
registral XXXX), i a les seves nétes Z2, Y i X, la nua propietat d’aquests.
c) El senyor Z va morir el 27 de gener de 1971 sota aquell testament; i les seves
drethavens (esmentades) acceptaren les seves disposicions en escriptura de
manifestació d’herència de 2 d’abril d’aquell mateix 1971.
d) El 19
d’abril de 1993 les quatre drethavents (la filla i les tres nétes) varen
atorgar una escriptura pública en què varen agrupar les tres finques en una
sola, i va resultar de l’agrupació l’actual casa núm. XX del c/ XXXXX. La
néta Z2 va vendre a les seves germanes Y i X la part que
havia adquirit de l’avi en la nua propietat d’aquelles tres finques (havia
adquirit, com ja sabem, 1/3 part de la XXXX; 1/3 part de les 5/8 parts indivises de la 3082 i 1/3 part de la XXXX); però en l’escriptura es
va consignar que Z2 venia a les seves germanes Y i X 1/3 part de la nua propietat de les tres finques (quan, en la realitat, de la
registral XXXX solament n’havia adquirit 1/3 part de 5/8 parts, perquè les
altres 3/8 parts pertanyien a la seva mare, Z, com hem dit).
Aquesta
darrera, però, era present a l’escriptura i va ratificar-ne el contingut
sense protesta. En l’escriptura es deia que les tres germanes (filles seves)
eren propietàries en virtut del testament del seu avi, per terceres parts,
de la nua propietat de les finques (cosa inexacta perquè de la registral
XXXX sols ho eren de 5/8 parts); que la mare era usufructuària vitalícia de
les tres finques, i que Y i X passaven a ser nues propietàries
de la totalitat de les tres (i no feren esment que les 3/8 parts de la
registral XXXX eren de la mare).
e) El 18 de
setembre de 1996 la mare va atorgar testament notarial, en el qual manifestà
que la seva filla Z2 ja havia rebut d’ella tot el que li pogués
correspondre (donacions dels folis 41 a 44); que prellegava a Y “el
local y el negocio ubicado en el mismo dedicado a armería, sito en los bajos
de la calle XXXXX, núm. XX, y todo lo relacionado con dicho negocio de
armería”, i instituí hereves universals per parts iguals les seves altres
dues filles, Y (també prelegatària) i X.
f) La
testadora va morir el 10 de febrer de 1997 sota l’anterior testament; i el
22 de juliol de 1999 X va presentar la demanda originadora de
l’actual litigi contra la seva germana Y en exercici, entre d’altres,
de l’anomenada
actio
communi dividendo
per tal
d’obtenir la cessació de l’estat d’indivisió de la finca agrupada (carrer
XXXXX, núm. XX, de L.), la seva constitució en règim de propietat
horitzontal, i l’adjudicació de les entitats resultants, per parts iguals,
entre les dues germanes (l’actora X i la demandada Y).
g) Aquesta
darrera va oposar-se a la divisió i demanà que “se dicte en definitiva
sentencia rechazando en un todo los pedimentos contenidos en el suplico de
la demanda formulada de contrario, no dando en su consecuencia lugar a la
división de la cosa común por las razones expuestas en el cuerpo del
presente escrito, al no formar parte las 3/8 partes (de la antigua registral
nº XXXX) propiedad de la causante y madre de los litigantes, del patrimonio
proindiviso de las mismas”, i va formular reconvenció en què demanà que li
fos lliurat el llegat establert a favor seu en el testament de la mare; a la
qual cosa X contestà que el llegat era únicament del negoci
d’armeria, però no del local on estava establert.
h) El Jutjat
de 1a Instància va entendre que si bé la mare havia estat inicialment
propietària de les 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX, després
de l’escriptura de 19 de juliol de 1993 (d’agrupació i de venda de la
tercera part de Z2 a les seves germanes, Y i X, com hem
exposat en l’anterior apartat d), varen romandre les dues germanes, Y
i X, nues propietàries de tota la finca agrupada, i que la mare sols
va quedar-se com a usufructuària; i que, morta la mare, va extingir-se el
seu usdefruit, i Y i X varen esdevenir plenes propietàries de
tota la finca agrupada, per parts iguals, en comunitat indivisa. En
conseqüència era escaient, segons el Jutjat de 1a instància, la cessació de
tal comunitat i era procedent la divisió per parts iguals entre aquestes
dues germanes de la finca agrupada.
i) Però
apel·lada per Y aquesta sentència, “en què no se li respectava el
prellegat del local de l’armeria”, l’Audiència la va revocar parcialment
perquè va considerar que en l’esmentada escriptura de 1993 la mare no havia
renunciat a la propietat de les 3/8 parts indivises de la registral XXXX
(per error la sentència diu de la XXXX) “puesto que, en primer lugar, las
renuncias de derechos (art. 6 del Código Civil) han de ser expresadas
de forma expresa, personal, clara y terminante según determina la doctrina
jurisprudencial debidamente consolidada de la Sala Primera del Tribunal
Supremo en reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de 1991
(fundamento jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994; y
en segundo término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad
expresa de dicha Sra. Z2. contenida en el testamento otorgado el día 18-9-96
cuando prelegaba a favor de su hija Y el local objeto de
controversia. En suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante
renunció tácitamente a su derecho de propiedad, y deviene cuestión pacífica
que no existió renuncia expresa”.
I a
continuació l’Audiència afirma que el local on està establert el negoci de
l’armeria sí que està comprès en el prellegat ordenat a favor de Y
(contradient el que havia argüit X); que l’agrupació de les tres
finques registrals (XXXX, XXXX i XXXX), realitzada per la mare i les filles
en l’escriptura de 1993, va crear entre elles una comunitat de béns (art.
362 CC.) a la qual aplica la presumpció de tres parts iguals de l’art. 363.2
del CC (amb error evident però intranscendent, com veurem); i per demostrar
la validesa del prellegat, l’Audiència diu que la tercera part (?) de la
mare la podia llegar perquè era seva; que la part de la legatària Y
ja era de Y, i era, per tant, aplicable l’art. 288 del Codi de
successions, i que a la tercera part de X (que era la que resultava
gravada) esqueia aplicar-li l’art. 285.1 del mateix Codi de successions; per
les quals coses concloïa en la plena validesa del prellegat d’aquest local
de l’armeria disposat per la causant a favor de Y; i va ordenar
excloure de la divisió de la finca l’esmentat local de l’armeria, i revocà
en aquest punt la sentència de 1a instància en manifestar que aquesta
darrera sentència havia considerat X i Y “copropietarias por
mitades iguales y proindiviso; pues bien —diu l’Audiència— la Sala debe
revocar tal decisión (que ya quedará reflejada en la parte dispositiva de
esta nuestra sentencia) en el sentido de que el local que presta soporte
físico a la entidad mercantil o comercial ‘A. I.’ pertenece a Y,
por lo que debe ser extraído literalmente de dicha comunidad de bienes, no
pudiendo por tanto formar parte de los lotes que se formen para dar lugar a
la división de la cosa común decretada”.
j) I contra
aquesta decisió, l’actora, X, ha interposat aquest recurs de
cassació.
Segon.
Després de la renúncia de la recurrent al motiu onzè del seu recurs, cal
examinar-ne els 10 primers, els quals vénen encarrilats amb l’empara del
núm. 4t de l’art. 1692 de la LEC de 1881; ja que solament el dotzè,
fonamentat en incongruència, pot basar-se en l’ordinal 3r del mateix
precepte.
Aquest
nombre de motius i la interrelació que existeix entre els 10 primers,
aconsella fer-ne primerament un estudi de conjunt, el qual ens permetrà
després examinar-los particularment amb major facilitat.
Tercer.
Com acabem de veure (fonament primer precedent) la sentència de l’Audiència
va confirmar la decisió que havia adoptat la de 1a instància en estimar l’actio
communi dividendo
exercitada
per l’actora sobre la total finca núm. XX del c/ XXXXX de L., resultat
de l’agrupació de les antigues registrals XXXX, XXXX i XXXX; però va
excloure de la divisió el local on hi ha establert el negoci d’armeria en
declarar vàlid i eficaç el prellegat atorgat per la testadora Sra. Z a favor de la seva filla
Y en el seu testament de 1996, en
què es diu: “Prelega a su hija Y, el local y el negocio ubicado en el
mismo dedicado a armería, sito en los bajos de la calle XXXXX, número XX, y
todo lo relacionado con dicho negocio de armería”. Els 10 primers motius del
recurs combaten aquesta decisió de la Sala
a quo
en considerar que pel testament de 1996 la mare no podia transmetre a Y ni aquest local ni cap part indivisa de la propietat de l’immoble
agrupat, perquè en l’escriptura que s’havia atorgat l’any 1993 (tres anys
abans del testament) ja havia renunciat de manera tàcita a la seva propietat
sobre les 3/8 parts indivises de l’antiga registral XXXX a favor de les
seves filles Y i X (les actuals litigants); i que atès que no
tenia cap part indivisa ni participació en la propietat de l’immoble agrupat
des de 1993, res podia llegar-ne a la seva filla Y l’any 1996.
Quart.
En el seu fonament segon l’Audiència analitza aquella escriptura de 1993
(folis 35 a 39 de les actuacions) i examina la qüestió de si s’ha
d’interpretar que aquesta escriptura conté o no la renúncia tàcita de la
mare als seus drets de propietat sobre aquelles 3/8 parts indivises de
l’antiga registral XXXX a favor de les filles Y i X; i amb
relació a aquest punt, l’Audiència exposa que : “... procede analizar,
consecuentemente a las alegaciones de ambas partes si existió o no renuncia
tácita de D.ª Z a sus derechos de propiedad sobre 3/8 partes de la
finca registral nº XXXX, en virtud del contenido de la ya mencionada
Escritura Pública de fecha 19 de julio de 1993. La Sala no puede aceptar la
tesis de la parte actora, puesto que si bien es cierto que nada se menciona
en tal documento notarial, donde exclusivamente se cita el usufructo
vitalicio que grava la finca agrupada en tal acto, también es igualmente
cierto que en la escritura pública que se otorga por el matrimonio entre Z y
su hija Z2, se manifiesta con total y meridiana claridad que
solamente 5/8 partes de tal finca eran propiedad del causante Z. El silencio que sobre tal extremo existe en el negocio jurídico en el que
se otorgó compraventa y agrupación de la única finca que actualmente existe,
determina que la hermana X considere que ha existido una renuncia
tácita al derecho de propiedad que tenía su madre sobre las 3/8 partes
mencionadas, pero esto no es así, puesto que, en primer lugar las renuncias
de derechos (artículo 6 del Código Civil) han de ser expresadas de forma
expresa, personal, clara y terminante, dentro de un contexto de inequívoca
claridad y con actos concluyentes, según determina la doctrina
jurisprudencial, debidamente consolidada de la Sala Primera del Tribunal
Supremo, en reiteradas sentencias tales como las de 5 de marzo de 1991
(fundamento jurídico 8º), 14 de febrero de 1992 y 22 de febrero de 1994 y,
en segundo término, como analizaremos inmediatamente, existe la voluntad
expresa de dicha Sra. Z2., contenida en el testamento otorgado el día
18-9-96, cuando prelega a favor de su hija Y el local objeto de
controversia. En suma, en modo alguno cabe deducir que dicha causante
renunció tácitamente a su derecho de propiedad y deviene cuestión pacífica
que no existió renuncia expresa”.
Cinquè.
La interpretació anterior feta per l’Audiència de l’escriptura de 1993, no
solament no és absurda, arbitrària o il·lògica, sinó que és correct, com ho
palesen l’escriptura mateixa i la seva precedent de 2 d’abril de 1971 (folis
30 a 34), a la qual la de 1993 es remet; i és aquesta darrera l’errònia, i
no pas la interpretació que n’ha fet l’Audiència.
En efecte, i
com bé diu la sala d’instància, en l’escriptura de 1971 s’exposa “con total
y meridiana claridad” que solament 5/8 parts de l’antiga registral XXXX
havien pertangut a l’avi senyor Z. Ell, per tant, no havia
transmès a la seva filla Sra. Z2. les altres 3/8 parts —com creu amb
error evident l’escriptura de 1993—, en la qual no apareix la renúncia clara
i inequívoca que la jurisprudència exigeix perquè pugui considerar-se
produïda una renúncia tàcita. I, com diu també la jurisprudència, la
interpretació dels contractes correspon a la sobirania del tribunal
d’instància i el resultat de la seva apreciació ha de romandre incòlume en
cassació llevat que es demostri a bastament i clarament que la interpretació
ha estat arbitrària, absurda o il·lògica (sentències de 20 de gener, 6 i 18
de març, 26 de juny de 2000, etc.); cap de les quals coses concorre en el
cas.
Resulta, per
tant, intocable la interpretació feta per l’Audiència que en l’escriptura de
1993 la Sra. Z no va renunciar la propietat de les seves 3/8
parts indivises de la registral XXXX.
Aquestes 3/8
parts de la XXXX eren, per tant, de la senyora Z2. a la seva mort l’any 1997;
i en entrar en joc el seu testament de 1996, en què prellegava a la seva
filla Y el local i el negoci de l’armeria i instituïa hereves per
parts iguals Y i X, la propietat de la finca total núm. XX del
c/ XXXXX (resultat de l’agrupació de les tres esmentades) va esdevenir per
parts iguals de Y i de X, exceptuant el local del prellegat
atorgat a favor de Y (ambdues germanes ja eren, com hem dit, nues
propietàries per parts iguals de les tres finques agrupades menys de les 3/8
parts de la seva mare de la XXXX). Aquestes 3/8 parts de la mare passaren a
les seves hereves Y i X en virtut del testament de la mare,
però amb l’obligació de respectar el prellegat per ella ordenat a favor de
Y.
Sisè.
Així, doncs, en prellegar la mare, propietària de 3/8 parts indivises de la
XXXX (agrupada a les altres dues), a Y el local de l’armeria, va
ordenar un llegat de cosa parcialment pròpia de la testadora; i les gravades
eren la seva mateixa beneficiària Y (art. 288 CS) i X, ambdues
hereves de la testadora. És consegüentment aplicable l’art. 287 del CS, en
què es diu: “Quan el testador o el gravat només tenen una part en la cosa
objecte del llegat o un dret sobre aquesta mateixa cosa, el llegat és
eficaç, únicament respecte a aquesta part o aquest dret, llevat que resulti
clara la voluntat de llegar la cosa enterament”.
En aquest
cas és ben clara la voluntat de la testadora de prellegar a Y el
local de l’armeria sencer, perquè malgrat saber la testadora perfectament
que quasi la integritat de l’immoble agrupat era de les seves filles Y i X (era tot d’elles llevades les 3/8 parts de la 3082), va
disposar expressament i clara el prellegat del local sencer a favor de Y.
Escau
aplicar, per tant, a la part del local que no era de la testadora (del qual
ella tenia la quota mínima corresponent a les 3/8 parts de la XXXX agrupada
a les XXXX i XXXX) la regla del llegat de cosa totalment aliena de l’art.
285,1 del CS conforme al qual “el gravat està obligat a adquirir la cosa del
tercer i a transmetre-la al legatari”; però com que en aquest cas les
persones gravades pel prellegat eren la seva mateixa beneficiària i la
cohereva X, i es tracta endemés d’un llegat d’eficàcia real (cosa que
per haver estat declarada per la Interlocutòria ferma de l’Audiència de 27
de desembre de 1999, unida als folis 315 i 316, no escau contradir), és clar
que Y és propietària del local del prellegat i X no pot
pretendre el contrari.
És pertinent
encara afegir-hi a més a més, que, fins i tot si hom pogués prescindir de
tot el que hem dit fins ara, la conclusió d’haver-se de detreure de la
divisió el local del llegat seria idèntica.
En efecte,
si haguéssim pogut interpretar que amb l’escriptura de 1993 la causant havia
renunciat tàcitament les seves 3/8 parts indivises de la propietat de la
XXXX a favor de Y i X, llavors ens trobaríem davant un llegat
d’una cosa determinada totalment aliena a la testadora i propietat de les
seves hereves Y i X, al qual seria aplicable el mateix art.
285 del CS, i X, com a cohereva de la testadora, estaria obligada a
lliurar a Y la seva meitat del local del prellegat.
Per tant, la
decisió de la sentència
a quo
d’excloure de la divisió el local de l’armeria prellegat a Y, va ser
encertada i conforme a dret; i no aconsegueixen desvirturar-la els 10
primers motius de cassació que examinem seguidament.
Setè.
Aquests 10 motius, en efecte, defensen la tesi, ja rebutjada anteriorment,
que la testadora de 1996 havia renunciat tàcitament l’any 1993 a la
propietat de les 3/8 parts indivises de l’antiga XXXX; però ja hem comprovat
que no va ser així, i, consegüentment, també constatem que:
a) No ha
estat infringit l’art. 285.1 del CS (com al·lega el primer motiu del
recurs), sinó que ha estat aplicat degudament i correcta.
b) No s’ha
vulnerat l’art. 288 del mateix Codi (com addueix el motiu segon) perquè el
local del prellegat no era propietat de Y abans d’ordenar-se; i la
quota de tal local propietat de X, gravada pel prellegat, és
plenament eficaç conforme a l’art. 287 CS.
c) La
partició i divisió de la finca agrupada núm. XX del c/ XXXXX que decreta la
sentència
a quo,
no ha conculcat l’art. 45 del CS (com pretén el motiu 3r), ja que aquest
precepte assenyala que tot cohereu pot demanar la partició dels béns
concrets de l’herència en qualsevol moment; i no escau partir el local del
prellegat, atès que ha de ser aquest local, sencer, propietat de la
prelegatària conforme al llegat.
d) La
voluntat veritable de la testadora va ser disposar a favor de Y com a
prellegat el local de l’armeria; i en haver-ho reconegut així l’Audiència,
no ha vulnerat l’art. 101, ni el 102 ni el 110 del CS, com manifesta el
motiu 4t.
e) Atès que
no es va produir renúncia de la testadora en l’escriptura de 1993 a les 3/8
parts indivises de la propietat de la XXXX, no s’ha infringit l’art. 6, ni
el 7 del CC (com diu el motiu 5è ); ni el 1218 ni el 1232 del mateix Codi
(motiu 6è); ni els 1254 al 1258 d’id. (motiu 7è); ni els 1281 al 1283 (motiu
8è).
f) Va ésser
intranscendent per a la correcta decisió de l’Audiència el seu error
d’atribuir a la causant 1/3 de la propietat de la finca agrupada, quan només
era propietària de 3/8 parts de la registral XXXX; però aquest error és i va
ser irrellevant per a la seva decisió perquè és indiferent la major o la
menor participació de la testadora en la propietat de l’immoble a efectes
del llegat (com ja hem constatat), i, per tant, no pot fer progressar
tampoc el motiu 9è.
g) El 10è
addueix violació de la doctrina dels actes propis; però la sentència
d’instància no ha conculcat aquesta doctrina ja que per a la seva
admissibilitat s’exigeix que els actes propis s’hagin realitzat amb la
finalitat de crear, modificar o extingir algun dret, i han de ser actes
concloents, inequívocs i definitius (sentències del Tribunal Suprem de 20 de
febrer de 1990, 12 d’abril i 9 d’octubre de 1993, 10 de juny i 17 de
desembre de 1994, 30 d’octubre de 1995, 11 d’octubre de 1996, 6 de maig de
1997, 13 de juny de 2000, etc.); requisits que ni de molt es compliren en la
intervenció de la Sra. Z2. I. en l’escriptura de 1993 (com ja hem raonat
anteriorment); i, per tant, cal rebutjar també el motiu 10è de cassació.
Vuitè.
I
el 12è (un cop renunciat l’11è) al·lega incongruència omissiva amb infracció
de l’art. 359 de la Llei d’enjudiciament civil de 1881 pel fet que la
sentència
a quo,
en excloure el local del negoci d’armeria de la divisió de la finca total,
ha deixat de determinar l’extensió i la configuració d’aquest local malgrat
haver estat aquesta una qüestió essencial i molt controvertida en el litigi
(pel fet de pretendre X que l’extensió i configuració del local
haurien de ser, si de cas, les existents en la data de la mort de la
causant, mentre que Y pretén que han de ser les volgudes per la
testadora, que són molt diferents de les que hi havia a la de la mort de la
causant); omissió substancial de la sentència
a quo
que l’actual recurrent va demanar que s’esmenés per la via de l’aclariment
de la sentència. L’Audiència li va denegar aquesta petició en la
Interlocutòria de 7 de setembre de 2000 perquè va entendre que la demanda
havia sol·licitat la divisió de la cosa comuna, i la part dispositiva de la
sentència havia resolt específicament sobre aquesta petició i sobre els
locals a dividir; i no va considerar escaient la sol·licitud d’aclariment de
la sentència.
Novè.
Aquest darrer motiu haurà de prosperar; perquè havent estat efectivamenti
certament causa substancial de la contesa, la determinació de l’extensió i
configuració del local del prellegat, en haver-se decretat la divisió de la
finca total on hi ha aquest local per constituirla en règim de propietat
horitzontal, resulta indispensable saber i decidir quina és la superficie i
la configuració de tal local, ja que altrament seria impossible fer real i
efectiva la divisió de la finca i la seva constitució en el règim de
propietat horitzontal, atès que no es poden determinar els coeficients que
hauran de correspondre a cadascun dels seus departaments o entitats en
establir-la en el règim disposat.
La Sentència
de l’Audiència ha incorregut, doncs, en la incongruència omissiva que
denuncia aquest 12è motiu del recurs i ha infringit l’art. 359 de la LEC de
1881; per la qual cosa esdevé ara imprescindible completar la decisió
d’aquesta Sentència per resoldre aquesta cabdal qüestió en els termes en què
ha estat plantejada en el litigi, tal com disposa l’ordinal 3r de l’art.
1715 de la LEC de 1881.
Desè.
Són fets acceptats per les parts i també demostrats:
a) Que quan el mes de
setembre de 1996 la Sra. Z2. va fer el seu testament (foli 171), el local de
l'armeria objecte del llegat era el que hi ha dibuixat en el plànol del foli
105 (plànol 2 “Estat actual –planta baixa”,
local de la dreta).
b) Que el
mes de juliol anterior la Sra. Z2. (que explotava el local de l’armeria amb
l’ajuda de Y) havia encarregat a l’arquitecte Sr. Benet Ferran el seu
projecte d’ampliar aquella botiga (fins llavors només de planta baixa) per
incorporar-hi la planta soterrrània i part de la primera planta.
c) Que
l’arquitecte va redactar el projecte tècnic corresponent (bàsic i
d’execució), el qual incloïa l’ampliació del local de l’armeria i altres
reformes a la casa (façanes i cobertes) tal com les havia encarregat la
testadora.
d)
L’ampliació del local de l’armeria (soterrani, planta baixa i part de la
primera planta) va grafiar-la l’arquitecte en el plànol del foli 107 del
projecte tècnic visat pel Col·legi d’Arquitectes el 17 de juliol de 1996.
e) La Sra. Z2. va començar a executar les obres del projecte, però quan ja havia
realitzat les de la coberta de la casa i estava fent les de la façana, el 10
de febrer de 1997 va morir, i en aquell moment encara no havia començat les
reformes de la planta baixa per ampliar el local de l’armeria (foli 70);
però les hereves de la Sra. Z2. (les ara litigants) les varen continuar i
acabar el mateix any 1997, emprant el mateix arquitecte, la mateixa
constructora i realitzant el mateix projecte de la testadora, el qual varen
executar totalment incorporant al local de la planta baixa (de l’armeria) el
soterrani i part de la primera planta, tal com ho havia previst la causant
en el projecte. I les hereves varen pagar les obres amb valors de la mateixa
herència (almenys en part).
Onzè.
Els actes esmentats de la causant, anteriors i posteriors al testament, i
també els posteriors de les hereves en assumir i acabar l’execució del
projecte de la testadora, fan veure amb claredat que la voluntat de la
testadora el mes de setembre de 1996 en llegar el local de l’armeria a Y (que era qui la portava) era llegar-li el local ampliat segons el
projecte que ella mateixa havia encarregat dos mesos abans i que estava
realitzant al moment de morir; i com que la voluntat de la causant és la que
ha de prevaler (art. 101 i 110 del CS), haurem de resoldre la disputa sobre
l’extensió i la configuració del local del llegat a favor de les que
reflectéis el plànol del foli 107 (com vol Y), i no el plànol del
foli 105 (com pretendria X).
Dotzè.
Escau observar finalment el desencert de X en oposar-se a reconèixer
el llegat amb la indicada extensió per raó que en les dates de la seva
ordenació i de la mort de la causant encara no s’havien iniciat les obres
d’ampliació del local llegat (però sí les altres que s’estaven fent
executant el mateix projecte); perquè el Codi de successions, en el seu art.
300, ja preveu aquesta eventualitat i disposa que “el llegat d’una finca es
fa extensiu a totes les seves construccions, encara que hagin estat fetes
amb posterioritat a l’ordenació del llegat”; precepte interpretatiu de la
voluntat de la testadora (com va dir aquesta Sala en la Sentència de 6
d’abril de 1998) que no és possible obviar.
L’exclusió
del local del llegat dels lots que s’hauran de formar per fer la divisió de
la finca entre les litigants i constituir-la en règim de propietat
horitzontal, òbviament no puposa l’exclusió d’aquest local de formar part de
tal règim, i, per tant, se li haurà d’assignar el coeficient que per la seva
superfície li correspongui en la total propietat de l’immoble i per a la
seva participació i contribució en les despeses comunes d’aquest.
Tretzè.
El fet que no s’hagin atès totalment les peticions de les parts justifica la
no-imposició a cap d’elles de les costes de les dues instàncies; i quant a
les d’aquest recurs de cassació, s’ha d’observar allò que determina l’art.
1715.2 de la LEC de 1881. Per tot el que precedeix, la Sala Civil del TSJC
ha decidit:
PART
DISPOSITIVA
Desestimar
els 10 primers motius d’aquest recurs de cassació; estimar el motiu 12è i,
en conseqüència, completar la part dispositiva de la Sentència de la Sala
Provincial amb la determinació que el local objecte del llegat ordenat per
la testadora a favor de Y tindrà l’extensió i la configuració que es
reflecteixen en el plànol del foli 107 de les actuacions de 1a instància, i
amb aquestes extensió i configuració s’exclourà dels lots a formar per
practicar després, per parts iguals, la divisió de la finca i constituir-la
en règim de propietat horitzontal entre les litigants, del qual règim
formarà part el local esmentat amb el coeficient que li correspongui per la
seva superfície en la total propietat de l’immoble i per a la seva
participació en les despeses comunes d’aquest; sense fer imposició de les
costes de les instàncies anteriors ni d’aquest recurs a cap de les parts.
Esmenem els
errors materials de l’apartat c) primer paràgraf de la part dispositiva de
la sentència de primera instancia —confirmada per l’Audiència— la redacció
del qual serà la següent: “Que la demandada está obligada a rendir cuentas a
la demandante de la comunidad constituida con la actora, debiendo efectuarse
dicha rendición hasta el momento de la sentencia”.
Així per
aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem. |
|
